L’aprofitament dels recursos animals a la taigà

El rol de la caça en els pobles de la taigà

Entre els pobles de la taigà siberiana, la importància de la caça es reflectia en el nom d’alguns mesos de l’any: per als khantis i els mansis, l’abril era ‘el mes de la capa de neu glaçada’ o ‘el de l’oca i l’ànec; el mes de setembre era ‘el de la cacera de l’ant’ i el novembre era ‘el de les marxes de tardor pel bosc’ o ‘el de l’esquirol’. Per als selkups, els mesos de març i abril eren ‘els de la batuda del “burunduk”’ i el setembre era ‘quan el gall fer seu a la sorra’. Per als kets, el novembre era ‘el de caçar a peu’ i els evenkis es referien als mesos de febrer i març com els de ‘la caça del ren salvatge amb fletxa’.

La tradició totèmica de la majoria dels pobles de la taigà, d’acord amb la qual cada clan reconeix en un animal el seu ancessor comú, fa que alguns animals no puguin ser caçats pels membres de determinats clans. Però, a més d’això, n’hi ha que són universalment respectats. Els iacuts, per exemple, creien que l’àguila havia estat el primer xaman i, pert tant, li atribuïen un caràcter sobrenatural i estaven obligats a alimentar l’exemplar que volés fins a casa seva; estava prohibit matar i menjar-se aquest ocell. Antigament, cada tribu iacut tenia una espècie pròpia d’ocell que feia d’esperit protector i era considerat el seu avantpassat; a aquell qui li fes mal, l’esperaven la malaltia i la desgràcia, i menjar-se l’ocell tribal era tan greu com el canibalisme. Entre molts pobles de Sibèria, incloent-hi els de parles turqueses, el cigne, com també el corb, era un ocell especialment reverenciat i estava prohibit matar-lo. Molts dels esperits que auxiliaven els xamans prenien aspecte d’ocells, i en general, el camp d’acció dels esperits ocell era el món celestial o superior, amb l’excepció, tanmateix, de l’esperit calàbria (animal que pot capbussar-se i nedar sota l’aigua), que tenia el privilegi d’ajudar el xaman tant en el món celestial com en el subterrani (subaquàtic) o inferior. En els mites dels indis de l’Amèrica del Nord, el corb tenia el caràcter d’heroi cultural, creador de l’univers i les estrelles, la Terra, els humans i els animals. Algunes tribus d’atapascans fins i tot es divideixen en dues fratries: la del corb i la del llop o l’àguila.

Els valors culturals han canviat, però alguns grups importants de pobladors autòctons de Sibèria han continuat basant la seva economia en la pesca i la caça tradicionals. Així, a l’Okrug Autònom dels Evenkis, el comerç de pells encara proporciona actualment 3/4 parts del producte brut de producció a la zona. La base de l’economia dels pobles autòctons és la caça, en particular la de la marta gibelina (més del 50% del valor total de les pells capturades); l’any 1989, aquesta zona proveí el 19,8% del total de pells de marta gibelina aconseguides als districtes septentrionals de la Federació Russa. A Sibèria, el règim soviètic féu l’intent d’introduir noves formes d’organització del treball en l’economia de la caça i, així, s’instituïren centres administratius de caça estatals i cooperatives, a l’estil dels “kolkhozos” agrícoles. El pla d’aquests centres era obtenir pells a canvi d’una retribució concertada. Es transportaven en helicòpter els equips de caçadors que havien d’obtenir els animals de pell fina fins als territoris de caça i, un cop allà, aquests grups vivien en les petites isbes tradicionals. El poder central els subministrava benzina per als trineus de motor i els tractors de neu, productes alimentaris i altres mercaderies, i en canvi, havien de lliurar al govern la caça obtinguda. Els preus fixats per la pell, tant abans com ara, són molt baixos (per exemple, l’any 1995, per una pell de guineu àrtica es pagaven 25 000 rubles, mentre que el preu de venda era del voltant del mig milió de rubles).

Aquest tipus d’organització del treball s’ha mantingut fins a l’actualitat, tot i que la importància de la cacera individual creix dia a dia i és el mateix caçador qui s’ocupa del transport, de la benzina i dels productes d’alimentació (malgrat que la carestia i la baixada dels preus de les pells els dificulten molt la feina). També s’ha incrementat molt el nombre de caçadors aficionats. La caça, com a activitat econòmica, està perdent importància tant a Euràsia com a Amèrica. La constant disminució del nombre d’animals obliga a limitar-ne la captura cada cop més, tant mitjançant l’establiment d’èpoques de veda com fixant quotes que es reajusten anualment segons les estimacions de la densitat poblacional de cada animal.

La caça major: els grans ungulats, l’ós i les foques

La caça dels grans ungulats com el ren o caribú (Rangifer tarandus), l’ant (Alces alces), el bisó americà de bosc (Bison bison athabascae), el mesquer (Moschus moschiferus) o el cabirol (Capreolus capreolus) predomina clarament durant la temporada d’hivern. La neu, en amuntegar-se, dificulta la marxa dels animals i, per tant, en facilita la caça. Així, quan els indis de la taigà nord-americana es preparaven per a la caça del caribú, esperaven que hi hagués un bon gruix de neu, perquè en el moment en què la neu els dificulta el moviment —ja a la segona meitat de l’hivern—, els caribús s’apleguen en grups de 5 o 6 animals i es dirigeixen als llocs on poden trobar aliment, seguint senderes que trepitgen una vegada i una altra. Els caçadors, coneixedors d’aquests costums, desviaven els animals del camí, els feien avançar cap a la neu i allí els mataven amb llances.

Els evenkis empaitaven l’ant i el ren sobretot a la primavera, quan la neu es cobreix d’una dura crosta de gel. En fugir del caçador, que es desplaçava amb esquís, l’animal s’enfonsava, es feria a les potes i aviat es quedava sense forces. En alguns casos, l’animal podia ser perseguit per diversos homes; entre els kets, per exemple, era costum que l’home més ràpid i afortunat corregués al davant seguit per la resta de membres del grup, que anaven plegant la roba que el corredor acalorat s’anava traient. Durant la temporada de tardor, en canvi, l’ant era encalçat amb ajuda d’un gos, que retenia l’animal fins a l’arribada del caçador. El mètode del reclam era dictat per la pròpia naturalesa i sovint depenia també de l’època de l’any; a la tardor, a l’època de l’aparellament dels ungulats, els caçadors atreien els mascles imitant el seu bram amb ajuda d’un botet fet d’escorça de bedoll o de fusta; llavors, el mascle del ren o de l’ant responia a la crida per defensar les pròpies femelles o rebutjar les altres. Aquest mètode estava àmpliament estès tant per la taigà eurasiàtica com per la nord-americana. A la taigà siberiana també es practica encara ara el mètode de caça amb animals domèstics entrenats; fins fa poc, en aquests casos els evenkis feien servir l’arc, perquè el tret de l’arma no espantés els rens salvatges atrets pel domèstic lligat.

Tant al continent eurasiàtic com a l’americà, a la tardor se solia practicar la caça als guals dels rius, quan l’ant es traslladava cap al lloc on havia de passar l’hivern. Els evenkis de la conca superior del Lena organitzaven emboscades entre els matolls de la riba, mentre que els indis atapascans preferien perseguir els caribús quan nedaven a l’aigua, atansant-s’hi en barques i armats de llances o garrots. La caça per acorralament es practicava arreu; els atapascans, per exemple, a la tardor i al començament de la primavera, encalçaven els caribús en un corredor que s’anava estretint gradualment, limitat per dues fileres de perxes verticals clavades a terra. Al final del corredor, els animals queien atrapats en un llaç tapat amb branques. A la taigà siberiana, en canvi, s’excavaven fosses entre les tanques que després es tapaven amb gran destresa; els animals queien a la fossa, que era plena de llaços i ballestes.

A l’època precolonial, als boscos mixtos i als boscos de coníferes septentrionals, els indis també caçaven el bisó americà de bosc, i cap al N arribaven fins al que avui és la frontera d’Alberta amb els territoris del NW. Actualment, després de l’eliminació gairebé total d’aquest bisó, s’ha provat de reintroduir-lo en alguns llocs de la seva àrea de distribució original, com el parc nacional de Wood Buffalo, al N d’Alberta. Desgraciadament, això ha creat enfrontaments entre els conservacionistes partidaris de la reintroducció i els ramaders del voltant del parc, perquè aquests tenen por que el bisó pugui portar la tuberculosi. El clan dels indis water hens també han reintroduït el bisó als boscos mixtos de Manitoba, tant per aprofitar-ne la carn com per repoblar-ne el bosc.

Un dels mètodes més estesos als boscos de la taigà eurasiàtica i nord-americana per a caçar l’ós bru (Ursus arctos) era el de fer-lo sortir del cau. A l’hivern, els evenkis i els khantis, en descobrir-ne l’amagatall s’aplegaven en grups i despertaven l’ós, amb la precaució d’introduir abans troncs de pi o avet a l’orifici d’entrada per dificultar els moviments de l’animal. Mitja dotzena d’homes es dedicaven a destorbar-lo mentre al voltant del cau se situaven els caçadors amb les llances. Així que l’animal enfurismat apareixia, els caçadors l’atacaven amb les armes. Un altre mètode força emprat consistia a fer-lo sortir del cau i disparar-li des d’una plataforma de fusta situada més amunt. També se’l caçava amb ajuda de paranys de gravetat; els indis montagnais i els atapascans, per exemple, construïen paranys que, quan el morro de l’ós tocava l’esquer, feien caure sobre seu quatre o cinc troncs pesants.

Diferents pobles indis de l’Amèrica del Nord, quan seguien el rastre de l’ós, intentaven esgotar-lo amb una persecució continuada; atacar l’ós quan es trobava fresc i ple de força era una empresa realment perillosa, però quan l’animal estava extenuat, no era tan difícil plantar-li cara, encara que només fos amb la fletxa i l’arc o la destral de caça o “tomahawk” (terme que prové de la paraula algonquina “tomahack”). A la primavera, seguien la pista dels óssos pels ràpids dels rius, on aquests animals es dirigien per capturar salmons; en acostar-se la tardor, en canvi, els ossos marxaven cap als llocs on podien trobar fruits boscans. La diversitat de mètodes era, en efecte, enorme; mentre que els atapascans es dedicaven a excavar fosses per a óssos, els evenkis els atreien amb ajuda de la “dutka”, la caramella russa, que emetia un so semblant al grunyit de l’animal. Aquest últim era un bon mètode per a l’estiu, durant el període d’aparellament.

Certament, les foques no són una peça de caça característica de la taigà però, allà on el territori del bioma limita amb l’oceà, com als golfs de Sant Llorenç i de Kuka o al llac Baikal, també s’ha caçat tradicionalment aquest animal. El mètode tradicional consisteix a aprofitar la marea baixa, moment en què les foques reposen a la costa i els caçadors poden atansar-s’hi en barques i baixar a terra armats amb garrots, amb els quals colpegen les foques que, a terra, es mouen força maldestrament. Si es volen caçar a més distància, també es pot utilitzar l’arpó.

La caça menor: els petits mamífers

Entre els petits mamífers, la llebre de les neus (Lepus timidus) i els conills constituïen una font important d’aliment per als aborígens de la taigà. Tant al continent eurasiàtic com a l’americà, es caçaven les llebres amb paranys, sobretot amb el llaç. Els crees fregaven el llaç amb excrements de linx i d’aquesta manera el conill mai no el rosegava. A banda dels esmentats, també hi ha altres mètodes per a caçar la llebre i el conill, com per exemple els paranys d’aixafament.

Els evenkis, a la zona del Baikal i a la part superior de les conques dels rius Vitim i Olekma, acostumen a caçar la marmota siberiana (Marmota sibirica) i se’n mengen la carn. Ho solen fer a l’estiu, fent sortir l’animal del cau i aprofitant aquest moment per a col·locar-hi el parany. Gairebé a tot arreu, els humans d’aquesta zona mengen també carn d’esquirol roig (Sciurus vulgaris), amb excepció dels komis, que la donen als gossos. El ventre de l’esquirol, farcit amb fruits de cedre, és considerat un requisit. També s’aprecien la carn de la mustela siberiana (Mustela sibirica), de “burunduk” (Tamias [=Eutamias] sibiricus) i fins i tot de talp. Els indis americans solien variar el seu menú amb les carns de castor americà (Castor canadensis), de rata mesquera (Ondatra zibethicus) i de porc espí nord-americà (Erethizon dorsatum). La carn de porc espí, certament, només és gustosa a la tardor i al començament de l’hivern; durant la resta de l’any resulta massa eixuta.

La cacera de mamífers de pell fina

Ja des d’antic, els pobles autòctons de la taigà fan servir les pells per a cobrir les seves necessitats d’indumentària. Les destres dones khantis, mansis i selkups ornamentaven amb pell els objectes més corrents de la vida quotidiana. Així, cosien orelles i potes d’esquirol, guineu, ermini o llebre a les estretes tires de pell de ren que servien per a unir les diferents peces d’un vestit. De vegades cosien fins a 800 detalls d’aquesta mena en un sol vestit. De la pota de la guineu i de la cua de l’esquirol en feien colls d’abric. Amb trossos quadrats de pell d’esquirol i de “burunduk” s’obtenien grans peces en escacs amb les quals es feien abrics de dona i nen i jaquetes d’home. Encara avui dia, els komis i els mansis confeccionen barrets de pell amb llargues orelleres amb les quals s’emboliquen el coll com si fos una bufanda. Els caçadors komis, en canvi, en lloc de fer servir una bufanda, s’embolicaven el coll amb un trenat de cues d’esquirol.

Certament, les pells havien estat també des de l’antiguitat objecte de comerç. Des dels boscos nòrdics del continent eurasiàtic, les pells seguien una ruta comercial cap a l’Àsia menor i central i fins a la Xina. També eren objecte d’intercanvi entre les tribus índies que vivien en diferents zones de l’Amèrica del Nord. Però només després de l’aparició dels europeus, la caça d’animals de pell fina es convertí en l’ocupació principal dels habitants dels boscos, i els posà en situació de dependència econòmica respecte al mercat. Els colonitzadors europeus donaven un gran valor a les pells, que a Sibèria rebien el nom d’‘or suau’; els autòctons, en canvi, les canviaven per tota mena d’objectes i, malgrat que l’intercanvi no era equitatiu en absolut, els aborígens hi estaven interessats. D’aquesta manera, la caça d’animals de pell fina introduí els pobles indígenes de la zona de la taigà en el món de les relacions de mercat de la civilització moderna, fet que comportà considerables transformacions en la cultura tradicional. Fins aleshores, l’objectiu primordial de la caça havia estat aconseguir menjar, però a partir d’aquell moment la finalitat de la caça passà a ser la comercialització de les pells.

En desplaçar la caça d’animals ungulats, el mercat de pells colonial, en especial de les de castor americà (Castor canadensis), influí fortament en l’estructura econòmica dels indis de l’Amèrica del Nord, mentre esdevenia un dels incentius més importants per a l’exploració del N del continent durant els primers segles de la colonització. La caça destinada al mercat afavoria la destrucció de les relacions tribals i del col·lectivisme tradicional. Els habitants de la taigà comprengueren prou bé que la caça d’animals de pell fina representava una innovació en les seves tradicions, com ho demostra el fet que, per exemple, els indis del grup algonquí designaven la caça d’aquests animals amb el terme ‘la persecució dels diners’. A més, en aquest període molts indis es convertiren al cristianisme, i això estengué la noció que era pecat caçar en diumenge, si es pretenia vendre la pell dels animals caçats; si, per contra, la caça i la pesca en diumenge es destinaven a aconseguir aliment, no es consideraven pecat en absolut. La importància de la caça destinada al mercat pelleter augmentà ininterrompudament durant dècades, com reflecteix el fet, gens casual, que els autòctons de la taigà hagueren de començar a pagar al govern impostos sobre les pells, i que aquesta activitat econòmica quedà fins i tot reflectida de manera significativa en les llengües de la taigà. Els komis, per exemple, tenen el terme “ur”, que significa ‘esquirol’, per a designar una unitat monetària; “xait” significa ‘perxa’ (un rast de pells enfilades en una perxa equival a un ruble); i en la llengua selkup, la paraula “sarum” (rast de 10 esquirols, una unitat de canvi al segle XIX) formava part del sistema numeral: 20 equivalia a dos “sarums”, 30 a tres, etc.

La temporada de caça d’animals de pell fina es divideix en dos períodes: el de tardor-hivern i el d’hivern-primavera. La pell d’esquirol roig (Sciurus vulgaris), de mostela siberiana (Mustela sibirica), d’ermini (M. erminea), de guineu comuna (Vulpes vulpes) o de marta gibelina (Martes zibellina) és molt més neta, resistent i esponjosa al començament d’hivern. Al gener, quan el fred és més intens, la caça s’interromp i, passat aquest període, es reprèn fins el mes d’abril. La temporada pot variar en dues o tres setmanes segons el clima. A banda de les espècies citades, a la part septentrional de la taigà, a la frontera amb la tundra, es troba una espècie de caça que és l’objectiu principal d’alguns grups aïllats de caçadors evenkis: la guineu àrtica (Alopex lagopus).

A la taigà eurasiàtica, també són objecte de caça per la seva pell el linx nòrdic (Felis [=Lynx] lynx), el golut (Gulo gulo) i el llop comú (Canis lupus). Tradicionalment, les pells de golut s’utilitzaven per a forrar les caputxes dels anoracs, ja que la gebrada no s’hi condensa; encara ara són força valorades, perquè en temporades recents, en què només a Alaska s’han arribat a obtenir unes 800 pells de golut cada any, s’han pagat uns 200 dòlars per cada una. La relació dels humans amb el llop, per altra banda, sempre s’ha vist complicada per diferents tipus de creences. Mentre que per a molts clans i fratries d’atapascans era l’animal totèmic, la major part dels evenkis creien que si algú matava un llop, encara que aquest acabés de matar un ren del seu ramat, el llop aniria a queixar-se davant de l’esperit superior, que castigaria l’assassí enviant nous llops al seu ramat de rens; per a evitar la venjança del llop, si malgrat tot se’n matava algun, calia enterrar el seu cos a terra, amb tot el respecte que es mereixia. Així i tot, al segle XVIII, els evenkis de l’Angara, atès que no es capturaven prou martes gibelines al seu territori, pagaven el “iasak” al govern del tsar, que era un impost amb pells de guineu, d’esquirol i també de llop.

A la taigà nord-americana, com a espècies de pell apreciada, els pobles autòctons caçaven principalment el castor americà (Castor canadensis) i, més secundàriament, la guineu àrtica (Alopex lagopus) i l’esquirol roig americà comú (Tamiasciurus hudsonicus). En diferents èpoques, també han estat força buscats alguns mustèlids, principalment la marta de Pennant (Martes pennanti), ja força rara a mitjan segle XIX, i el visó americà (Mustela vison). El castor es caçava durant tot l’any, però la primeria de l’hivern es considerava el temps més convenient, perquè el glaç immobilitzava les aigües i dificultava el moviment dels animals, però la capa de neu encara no era prou gruixuda per a amagar el seu cau als ulls del caçador. Els indis no sols preuaven la pell i la carn del castor, sinó també el castori, substància produïda per la secreció d’una glàndula especial que els serveix per a marcar el territori. Aquest fluid, que tenia una olor molt forta, s’emprava com a remei per a les malalties nervioses i com a estimulant, i ja més modernament, és molt utilitzat com a aromatitzant i fixador en la indústria del perfum.

Als segles XVIII i XIX, la demanda de pells de castor per a fabricar barrets de feltre era tan alta, que aquest rosegador gairebé s’extingí. El castor viu en ambients humits, tant a l’interior dels boscos boreals com a les boscanes més meridionals, però la seva presència actual a la major part del continent es deu, quasi exclusivament, a les reintroduccions dutes a terme per diferents organismes de defensa de la natura. Encara es persegueixen castors per la pell i la carn, però en l’actualitat estan activament gestionats a la major part de la seva àrea de distribució. Des del 1950, la captura anual al Canadà ha variat entre 200 000 i 600 000 exemplars, i als Estats Units, el 1970, se’n obtingueren entre 100 000 i 200 000, majoritàriament a Alaska.

La captura d’ocells

Dins del volum total de productes de caça exclusivament destinats a l’alimentació al llarg de l’any, els ocells no ocupen un lloc gaire important, però són saborosos i per tant apreciats, i en alguns períodes determinats resulten relativament fàcils de caçar. Encara actualment, els atapascans de les regions interiors d’Alaska cacen una trentena d’espècies diferents d’ocells: perdius, ànecs, oques, calàbries i molts altres; els ocells aquàtics s’encalcen en la temporada que va des del final de la primavera fins a la tardor, i se’ls dispara des de barques o amagatalls. El final de la tardor i el principi de la primavera, en canvi, és la millor època per a caçar les diferents espècies de perdiu, perquè és quan tenen més greix. El mètode de caça més estès per a aquests ocells és el parany amb llaç. A Sibèria, els llaços es fixen a les portes d’una petita tanca feta amb branques i branquillons, en llocs descoberts on ocells com el grèvol (Bonasa [=Tetrastes] bonasia), el gall fer comú (Tetrao urogallus) o el gall fer de cua forcada (T. [=Lyrurus] tetrix) fan els seus banys de pols i cerquen petits palets; també es col·loquen entre els salzes arbustius per on corren la perdiu xerra (Perdix perdix), als canals entre estanys per capturar ànecs i oques, o entre els matolls de ginebró on solen trobar-se els galls fers. Un sol caçador pot col·locar i controlar entre 200 i 400 llaços, o més.

Abans, l’aviram boscà es caçava amb ajuda de xarxes amb les quals s’encerclaven els cantors. La caça de la perdiu xerra, per exemple, solia ser tasca de les dones i els nens; els komis del riu Usa, antigament, en caçaven de 4 000 a 6 000 exemplars per temporada. També paraven xarxes per caçar ocells migratoris: les fermaven, suportades per dues perxes inclinades, a les zones de bosc aclarides, entre dos llacs o en la ruta que seguia l’estol d’ocells d’un llac a un riu. El caçador s’amagava a l’aguait i, quan l’estol apareixia a l’indret on hi havia la xarxa, estirava una corda i la feia caure sobre els ocells, que hi quedaven embolicats. D’aquesta manera, al segle XIX, en un sol districte els khantis arribaren a caçar uns 500 000 ocells de diferents espècies en un any. Amb les oques s’aplicava una tècnica semblant a la utilitzada per a les foques, que ja s’ha explicat més detalladament; al juliol, a l’època de la muda, els caçadors s’hi apropaven silenciosament i les mataven a bastonades o les esperaven asseguts a les barques mentre uns gossos ensinistrats les feien córrer des de la riba cap a l’aigua. Els iacuts, també a l’època de la muda, caçaven els ànecs i les oques per acorralament: navegant en barques molt lleugeres, els caçadors encerclaven els ocells i els empenyien de l’aigua cap a terra, on eren acorralats en dues llargues tanques que acabaven en un reixat i que, en anar-se fent més i més estretes, ànecs i oques només podien franquejar passant d’un en un. Els paranys de gravetat també eren força eficaços, especialment per a caçar l’aviram salvatge fent servir com a esquer fruits boscans.

Dels ocells, com dels mamífers, no sols s’obtenia aliment. Els pobles autòctons de la taigà fabricaven una gran varietat d’objectes amb la pell i la ploma dels ocells. Els khantis i els mansis, per exemple, cosien bonics abrics de dona i de nen amb pell d’ànec (Anas), de cigne cantaire (Cygnus cygnus), de calàbria petita (Gavia stellata) i de calàbria agulla (G. arctica); també l’empraven per a fer-ne bosses per a joies o altres petits objectes. Amb els caps dels animals adornaven els colls dels abrics i les plomes s’aprofitaven per a les fletxes, o en habillaments i ornaments. Els ornaments de cap de ploma d’àguila, per exemple, foren molt apreciats per diferents pobles autòctons de l’Amèrica del Nord.

Les tècniques de pesca

Les tècniques de pesca emprades a la taigà són les mateixes, en principi, a Euràsia i a l’Amèrica del Nord; aparentment, totes s’utilitzaven ja durant el Neolític i és fa difícil de dir quina és la més antiga. Només n’hi ha una que es pugui datar amb certa exactitud: el tir al peix amb arc, ja que l’arc fou inventat al Mesolític. Aquesta tècnica, però, que de la mà dels evenkis sobrevivia encara a mitjan segle XIX, no ha arribat fins als nostres dies.

Els evenkis l’usaven de manera que, en tirar pesades fletxes amb la punta esmussada, no ferien els peixos però els atordien, i aleshores els podien treure fàcilment de l’aigua. Un pescador s’estava a la riba amb una torxa (un pal amb una escorça de bedoll encesa a l’extrem), mentre un altre tirava la fletxa al peix atret per la llum. És molt probable que, antigament, aquest mètode de pesca amb llum, anomenat pesca a l’encesa (amb arc o arpó), fos conegut i practicat arreu.

La caça del peix amb arpó, molt estesa entre els habitants de la taigà del continent americà, també es coneixia i s’utilitzava arreu; en molts llocs encara es continua practicant actualment. En aquests casos, es pesca de nit amb ajuda de torxes, i la millor època per a fer-ho són les nits d’agost sense lluna ni boira, quan la torxa il·lumina perfectament el fosc llom del peix immòbil. Així és com pesquen els evenkis i els russos, no solament a Sibèria, sinó també a la Rússia europea, especialment a les regions del curs mitjà del Volga, en aquells punts on petits rierols conflueixen en el gran riu. Cal dir, però, que en algunes regions aquest tipus de pesca està prohibida perquè es considera depredadora. Els finlandesos, al començament del segle XX, també caçaven el salmó amb arpó durant la tardor, moment en què aquest peix nedava prop de la riba pels indrets menys profunds i de corrent lent.

Un altre mètode de pesca molt estès era la construcció de tanques amb paranys. Construir una tanca en un riu és una tasca considerablement difícil, però paga la pena; aquest sistema consisteix en l’obstrucció d’un petit rierol, un torrent o una part d’un gran riu amb una o més tanques d’estaques, perxes o planxes especials fetes amb prims llistons de fusta entrellaçats. A la tanca, s’hi fan una o diverses obertures on es col·loquen els paranys que poden ser, bàsicament, de dos tipus: tancats, en forma de cistella feta amb vims o branques entrellaçats, i oberts, que són com els tancats però tenen una entrada estreta. La forma de la tanca és determinada per la configuració del fons i pels contorns de la riba i, un cop col·locada, pot durar molt de temps perquè es repara amb facilitat. Només cal posar el parany en la direcció correcta: quan el peix baixa riu avall, els paranys tenen l’entrada orientada aigües amunt; quan el peix neda remuntant el riu contracorrent, l’obertura del parany es gira a l’inrevés. Els pescadors de la taigà utilitzaven encara un altre tipus de parany, les nanses, construïdes amb vims entrellaçats en forma de cistell allargat, que també es podien col·locar als llocs on hi havia un moviment intens de peixos —habitualment prop de la riba— i no necessitaven tanques.

A la primeria del segle XX, els atapascans d’Alaska començaren a utilitzar un ormeig enginyós i molt peculiar, l’anomenada roda de pescar, per als salmons que es dirigien a la fresa. Es tracta d’una eina que resulta molt efectiva en grans rius com el Yukon i el Tanana, i que està basada en el principi de la roda hidràulica. Una roda, col·locada en una plataforma ancorada al fons, és moguda amb força pel corrent; la roda transmet el seu moviment a dues sàssoles de xarxa de filferro i les introdueix a l’aigua alternativament, de manera que quan emergeixen enxampen el peix que neda a contracorrent cap a la fresa, talment com un salabret. Una obertura lateral de les sàssoles permet que el peix s’escoli cap a una caixa oberta disposada en la posició i el lloc oportuns.

Entre els aborígens de Sibèria eren molt corrents els paranys que s’utilitzaven en la pesca activa des de la barca. Normalment, es tractava de paranys construïts amb una xarxa en forma de sac que es lligaven a una perxa de fusta o s’enfilaven en una corda. Mentre navegava buscant peix, el pescador mantenia el parany submergit i obert; quan el peix queia dins, calia estirar la corda perquè el sac es tanqués. Els finlandesos també pescaven el salmó als ràpids amb rall, que és una xarxa circular guarnida de ploms i proveïda d’una corda de sosteniment al centre. Malgrat aquests testimonis, és difícil esbrinar si antigament tots els pobles pescadors utilitzaven la xarxa, però sembla que en algunes regions aïllades de Sibèria, aquest ormeig constituí una innovació relativament recent en la tècnica de pesca. Entre els evenkis, per exemple, la xarxa no es començà a fer servir àmpliament fins al pas entre els segles XIX i XX; la teixien ells mateixos amb pèl de cavall que compraven als iacuts i, un cop acabada, cobrien el rierol de banda a banda o una part del riu, o bé encerclaven una part d’un llac, i després cobraven la xarxa des de terra a la manera d’un art de platja. Els atapascans utilitzaven arts d’aquesta mena per a pescar als nombrosos rierols pantanosos d’aigües poc profundes de la conca del riu Yukon.

Les espècies pescades i els usos del peix

Els peixos més apreciats eren, i són, els salmònids, concretament el salmó atlàntic comú (Salmo salar), els diversos salmons pacífics (Oncorhynchus), la truita comuna (Salmo trutta), la truita de llac americana (Salvelinus namaycush), el salmó blanc (Stenodus leucichthys), el taimen (Hucho taimen), els corègons (Coregonus) i els tímals (Thymallus thymallus, T. arcticus), però també tenen un bon predicament espècies d’altres grups, com la perca (Perca fluviatilis) o el luci (Esox lucius). Entre les espècies especialment valorades cal esmentar l’esturió siberià (Acipenser baeri).

Els aborígens de Sibèria preparen el peix de diverses maneres: cru, congelat i bullit. El mètode més habitual, tanmateix, és bullir-lo. Sense afegir-hi cap condiment, es beuen el brou directament de la gerra, i, amb les mans, es mengen els trossos petits de peix que han afegit a l’àpat. No el netegen, i el peix més petit, ni tan sols l’estripen; així, donen al brou un sabor més agradable. La carn dels salmònids, tendra i exquisida, es distingeix per la seva excel·lent qualitat i per la facilitat amb què se sala i es conserva durant molt de temps. En algunes espècies té un color rosat i, quan el peix té una edat determinada, també mostra una coloració característica. Fins i tot els ous salats de molts salmons s’aprofiten com a menja delicada; són el que es coneix amb el nom de caviar vermell. Els habitants de Sibèria congelen sobretot els grans esturions, com l’esturió siberià (Acipenser baeri) o l’esterlet (A. ruthenus), el “muksun” (Coregonus muksun) i el luci o lluç de riu (Esox lucius), i als peixos congelats, els arrenquen totalment la pell. Un cop arrencada, es manté el peix penjat en posició vertical i, amb un ganivet ben esmolat, es talla en tires llargues i primes (menja que és anomenada “stroganina” i que prové de la paraula russa “strogat”, que vol dir ‘allisar’, ‘passar el ribot’). El greix de peix es beu o s’hi suca pa; a més, es fa servir per a fregir galetes, s’afegeix a la pasta i altres aliments i s’utilitza per a l’elaboració de conserves. Normalment, cada any una família prepara entre 30 i 40 kg de greix de peix per al propi consum.

Abans, amb la pell dels esturions es feien vestits, atuells domèstics i làmines per a col·locar a les finestres en comptes de vidre. Actualment, només s’aprofita per a fabricar sacs impermeables per a guardar-hi la farina, la sal, el sucre o la pólvora segons el mètode següent: la pell de peix se suca per dins amb el fetge d’un animal i amb el pòsit de l’“ukhà” (sopa de peix), per tal d’estovar-la; tot seguit, es neteja amb un raspador o amb un ganivet, es pasta amb les mans i es pinta amb mangra. De la bufeta natatòria, la pell, les espines i les escates del peix, bullits, se’n fa una cola molt resistent, que suporta perfectament la humitat i que serveix per a fixar les pells als esquís, per a enganxar les peces dels instruments musicals i per a donar elasticitat a les cordes dels arcs i dels instruments de corda; de vegades, es guarden les bufetes natatòries assecades i se’n manté una certa provisió per quan cal preparar cola. De les espines, se’n fan serres de vogir per als treballs de marqueteria, i amb les tripes de peix marinades i bullides es fa una pasta espessa que abans s’usava per a treballar les pells de ren.

La cria del ren

La cria del ren nasqué, presumiblement, de la imitació de la cria de cavalls a la Sibèria meridional, i s’anà estenent gradualment arreu de la taigà eurasiàtica. En canvi, a la taigà americana no es coneixia, i els intents d’introduir-la a la regió septentrional del Canadà, ja al segle XX, no han donat cap resultat positiu. El procés de difusió de la cria de rens fou llarg: a la frontissa entre els segles XIX i XX, diversos grups aïllats de kets, udegues, iukaguirs i evenkis, encara no coneixien aquesta activitat, i es desplaçaven a peu o en barques. A diferència de la tundra, on el ren es criava tant per obtenir-ne la carn i la pell com per utilitzar-lo com a mitjà de transport, a la taigà es tractava, bàsicament, d’un animal de transport que es matava en comptades ocasiones per aprofitar-ne la carn. Els espais oberts i la neu aixafada pel vent de la tundra permetien junyir el ren al trineu amb molta freqüència, mentre que a la taigà, en canvi, se solia viatjar muntant sobre l’animal.

Entre els evenkis, la utilització del ren com a animal de càrrega i transport era força peculiar. Com que el llom del ren és bastant feble, col·locaven la sella gairebé a l’omòplat de l’animal, amb una estora de pell lligada amb la cingla. Seien al costat dret de la sella, agafant amb força la brida, i posaven la cama esquerra sobre el llom de l’animal o la recolzaven en un bastó. Els arreus de càrrega consistien en dues saques lligades l’una a l’altra i penjades a través de l’esquena, talment com si fossin alforges, i el transport se solia fer en caravanes de 5 a 10 animals. Un ren que pesi de 120 a 145 kg pot transportar a les albardes de 55 a 70 kg de pes, i desplaçar-se a una velocitat mitjana de 6 a 8 km/h, tot i que pot arribar als 12 km/h. A la frontera septentrional de la taigà és perceptible la influència de la cultura tradicional de la tundra; entre alguns grups aïllats d’evenkis, iacuts i dolgans del N, per exemple, el transport amb ren es practica encara de formes diferents. A l’hivern enganxen el ren al trineu, mentre que a l’estiu hi cavalquen i carreguen el pes a les albardes. Els evenkis adoptaren el transport en ren enganxat al trineu aproximadament a mitjan del segle XIX, i els khantis i els mansis, que alguns segles enrere copiaren dels nenets la cria d’aquests animals, es desplacen amb els rens de la mateixa manera que els habitants de la tundra, és a dir, sempre els enganxen al trineu, estiu i hivern, fins i tot quan, durant l’època estival, han de recórrer terrenys pantanosos. Normalment, el trineu és arrossegat per un o dos rens i, en pocs casos, per tres o quatre; un d’ells és el davanter i dirigeix el tir.

La cria de rens a la taigà es caracteritza perquè els ramats són poc nombrosos, habitualment d’entre 20 i 50 caps de bestiar. Si els ramats fossin més grans, el caçador els hauria de dedicar una part considerable del seu temps (només la feina d’aplegar els rens exigeix entre el 7 i el 33% del temps de treball), i la caça esdevindria una ocupació secundària i auxiliar. De fet, els rens dels evenkis pasturen sense pastor. A l’estiu, l’abundància d’insectes xucladors de sang obliga els animals a mantenir-se més a prop dels habitatges dels humans, on el fum de les fogueres foragita els insectes, però a la tardor, l’instint maternal de les femelles fa que tornin al campament on es troben els fills: rere seu, segueixen els mascles. La femella de ren domesticat es pot munyir, encara que molt pocs habitants de la taigà ho fan. La seva llet és molt espessa i greixosa (conté fins el 19,7% de greix), i porta moltes proteïnes; la producció diària pot arribar als 300 g, i l’anual als 35-50 l. Els evenkis la solen beure amb te, farinetes o fruits de bosc, en fan crema de llet i mantega, i també la fan quallar en brossat fent servir de quall un tros d’estómac de ren; després, del brossat en fan formatge.

La ramaderia extensiva

La ramaderia nòmada de tipus estepari, introduïda inicialment a la taigà pels iacuts, ha sofert moltes transformacions al llarg dels darrers quatre segles. Durant l’època de la colonització russa de la Sibèria oriental, la ramaderia dels iacuts era bàsicament equina; als documents russos dels segles XVII i XVIII, els iacuts sempre eren descrits com a nòmades a cavall. Com que mantenien els cavalls a les pastures durant tot l’any, i aquest bestiar necessita terrenys de pastura més extensos i un aliment més variat, els ramaders es veien forçats a canviar molt sovint de pasturatge i es desplaçaven amb el ramat. El folklore iacut guarda moltes referències a aquesta forma de vida i la funció del cavall en temps passats, molt important, deixà petjades inesborrables en els rituals religiosos i en les creences, en les quals aquest animal sempre és considerat un ésser pur.

Cap al final del segle XIX, la base de la vida dels iacuts ja no eren els cavalls, sinó el bestiar boví, lligat inevitablement a la forma de vida sedentària. Això no obstant, durant aquest període, els grups iacuts encara canviaven dues vegades l’any, com a mínim, de lloc de residència; es traslladaven des dels campaments d’hivern als d’estiu, que es trobaven a una distància d’entre 10 i 15 km. Els habitatges d’hivern solien instal·lar-se a les valls fluvials inundables, on es trobaven també els prats de dall (al segle XVIII no tallaven l’herba que es trobava prop dels campaments d’hivern). L’habitatge d’estiu, en canvi, era més allunyat de les riberes dels grans rius i se situava a les valls muntanyenques, a la taigà profunda, allí on hi havia suficient aliment per als animals. Marxaven dels campaments d’hivern abans de les crescudes causades pel desglaç i hi tornaven quan acabava la dallada del fenc. Encara actualment, els iacuts destinen el fenc només al bestiar boví, ja que els seus cavalls es procuren ells mateixos l’aliment sota la neu, i només són alimentats amb fenc en èpoques de glaçades, de freds intensos i de molta neu; en condicions normals, els cavalls s’alimenten de les pastures, tal com ho feien antigament. Poques vegades els pastors vigilen els ramats, i no és estrany que els animals, després d’haver campat en llibertat, es tornin salvatges i ja no permetin que els genets se’ls acostin.

En desenvolupar-se, la ramaderia iacut prengué com a propis els trets fonamentals de la ramaderia de tipus europeu. Això no obstant, fins als nostres dies s’han conservat algunes tradicions del nomadisme de l’estepa; una d’aquestes tradicions és la de munyir les eugues per preparar una beguda molt lleugera amb la seva llet, el “kumís”, conegut també pels baixkirs, els kazakhs, els kirguisos i els mongols. El pèl del cavall era un altre dels elements àmpliament utilitzat en la vida quotidiana dels iacuts; en teixien cordons, especialment per a caçar ocells amb llaç, i cordes fortes amb les quals cosien l’escorça de bedoll.

A tot el Canadà meridional, només es practica actualment una forma de ramaderia extensiva ben peculiar, és la del bisó americà, destinada a l’obtenció de carn; fins i tot s’han fet intents de millora qualitativa creuant el bisó amb bovins per a produir un híbrid conegut com a “beefalo”.

La ramaderia intensiva

La ramaderia de tipus europeu, practicada des d’Escandinàvia fins a l’extrem oriental de Sibèria, on fou introduïda pels colonitzadors russos, es fonamentava en la cria de boví, oví, equí i porcí. A causa de la insuficiència de les pastures, a la taigà predomina la cria de bestiar boví, ja que la quantitat d’aliment que requereix és, aproximadament, dues vegades inferior a la que necessiten els cavalls. Això no obstant, les particularitats de l’agricultura i la ramaderia depenen també de les tradicions culturals. Així, a la part europea de Rússia, els russos, els carelians i els komis posseïen pocs cavalls, mentre que els habitants de les conques de l’Obi i el Ienissei (els khantis, els mansis, els selkups i els kets), que s’havien iniciat en la ramaderia per influència bàsicament russa, preferien el bestiar equí, encara que fos en poca quantitat, al boví. A més, alguns grups de khantis del S, a l’hivern també utilitzaven els cavalls per a sortir de cacera.

Es tracta bàsicament d’una ramaderia estabulada, tot i que a l’estiu el bestiar se sol portar a pasturar. Per a l’hivern, cal preparar molt fenc; segons les mesures antigues, per a una sola vaca calia fer 15 carretades de fenc i moltes vegades no n’hi havia prou. Encara avui, al N d’Europa es dallen tots els prats, els marges dels boscos, les clarianes i llocs tan incòmodes com marges i torberes. A Sibèria, se sol deixar el fenc al lloc on s’ha segat per després, a l’hivern, carregar-lo als trineus i portar-lo cap a casa. De vegades, però, les riuades d’estiu i tardor s’emporten el fenc dallat. En les condicions actuals, una ramaderia de carn i llet que es vulgui desenvolupar amb èxit exigeix un subministrament ordenat d’aliment preparat de manera especial (productes del conreu de camps i pinso combinat). Aquest tipus d’organització econòmica es practica als països escandinaus i, en menor grau, a la Rússia septentrional europea. L’any 1975, a Suècia, el 8% del territori era destinat a la producció agrícola; a Finlàndia, el 8,1%, i les 3/4 parts de la terra llaurada eren ocupades per conreus de farratge. Cal dir que tots dos països satisfan gairebé completament les necessitats pròpies de productes alimentaris.

Al Canadà, l’any 1971 més de la meitat de la producció agrícola es destinà a la ramaderia, que, de fet, a la part meridional de la taigà nord-americana estava estretament lligada amb la indústria (un alt nivell de mecanització i una àmplia utilització de pinso compost). A l’E del Canadà, la demanda de carn també ha estimulat la cria de bestiar boví en explotacions agropecuàries mixtes, i així, a la faixa d’argiles de l’Ontàrio septentrional, entre el 1986 i el 1991 hi hagué una disminució del 0,6% de les terres conreades, mentre que les terres de pastura augmentaren en un 5%. Una de les regions productores de bestiar més antigues de les àrees septentrionals de bosc mixt i taigà meridional és la que es troba al voltant dels llacs Saint Jean i Chicoutimi, a l’E del Quebec. Per desgràcia, els sòls podzòlics de la major part de l’escut canadenc no donen bones terres de pastura, i tant la durada de l’hivern com el clima perhumit incrementen les despeses de gestió.