Fiodor Dostoievski (1821-81) va posar el títol de “Les nits blanques” a un dels seus relats primerencs, fent referència a les clarors de les nits d’estiu boreals en què la llum solar mai no acaba d’extingir-se. I Alexandr Puixkin (1799-1837), en el seu poema “El cavaller de coure”, evoca les nits estivals de Sant Petersburg tot dient:
“I sense permetre l’obscuritat de la nit en els cels daurats, una aurora substitueix l’altra, rabent, cedint tot just mitja hora a la fosca...”
I és que l’efecte fascinador de les nits d’estiu a les altes latituds ha estat nombroses vegades font d’inspiració literària. Ningú que les hagi viscut pot oblidar-les. En què consisteix el fenomen, però?
Com més lluny de l’equador, més evidents són els canvis en les proporcions de durada del dia i la nit durant els solsticis o els equinoccis. Pel juny, durant el solstici d’estiu, a tot l’hemisferi nord el dia és més llarg que la nit, especialment a les latituds altes. Tant és així, que al nord del cercle polar —és a dir, per sobre dels 66° 33’ de latitud—, el Sol no es pon del tot durant aquests dies. El període estival en què el Sol, o si més no la seva claror, no acaba de desaparèixer sota l’horitzó dura més com més alta és la latitud geogràfica: als 68° es prolonga durant 40 dies, i al mateix pol nord, a latitud 90°, és de 189 dies. El crepuscle, aleshores, no es veu seguit de la nit, car el Sol a penes baixa rere l’horitzó: una claror suau, que permet fins i tot llegir, pinta el cel de tons rosats i groguencs. És el “sol de mitjanit”.
Hom podria pensar que aquesta mena de dia interminable ha de portar a una pèrdua total del ritme de l’activitat circadiària, habitual en els organismes de les latituds mitjanes, però això no passa. Així, els animals boreals que porten una vida nocturna o crepuscular són més actius a les hores que corresponen a la nit astronòmica, mentre que els animals diürns ho són a les hores del dia astronòmic, amb independència de la claror imperant. Per altra banda, cal tenir en compte que fins i tot en el període en què el Sol no es pon del tot, al moment culminal del solstici, la intensitat de la llum canvia força durant les 24 hores. En definitiva, els ritmes diaris de la vida es mantenen perfectament a la tundra.
L’equinocci de tardor iguala la durada del dia i de la nit, fins que, immediatament després, el fenomen s’inverteix, de manera que el període de foscor va superant gradualment el de llum: els poetes podrien parlar aleshores dels “dies negres” En efecte, al nord del cercle polar el Sol acaba no deixant-se veure en tot el dia: comença la nit polar, que es fa més llarga a mesura que la latitud és més alta. A una latitud de 68°, el període sense Sol per damunt de l’horitzó és de 28 dies, mentre que al pol nord és de 176 dies. A les latituds de la tundra mai no s’observen 24 hores de foscor total: si més no al migdia, hi ha almenys una pàl·lida llum crepuscular. En efecte, el pol nord i la seva fosca total es troben lluny i, a més, la terra coberta de neu reflecteix la llum difusa del Sol que s’amaga rere l’horitzó. Molts animals continuen portant un ritme de vida ben actiu durant la nit polar. Els rens desenterren líquens de la neu, i les guineus àrtiques, les mosteles i els erminis cacen els lèmmings, que a l’hivern no només són actius, sinó que es reprodueixen.
Les nits boreals ofereixen encara altres sorpreses. L’admirable decorat que a vegades presenta el cel nocturn a les latituds nòrdiques rep el nom d’aurora boreal. La llum, aleshores, no és tan brillant com la de la Lluna, però pot ser de gran utilitat per al viatger a l’hora de trobar el camí, sobretot a la tardor, quan encara no hi ha neu i la nit és molt fosca. La forma, les tonalitats i el moviment de l’aurora boreal pel cel poden ser molt variats. Escriu O.I. Semenov-TianShanski, a “La reserva de Lapònia” (1975):
“...Al començament, apareix sobre l’horitzó del nord un arc blanc que, a poc a poc, va ascendint, cada cop més amunt, separant-se de l’horitzó per una franja fosca. A mesura que es mou cap al zenit, pel nord apareix un nou arc brillant que s’atansa al zenit rere el primer, que ara passa al migjorn del firmament; i de seguida, encara, n’apareix un tercer... Arribat el moment, els arcs es desintegren en raigs verticals en forma de cortines que s’estenen en fileres a través del firmament, de llevant a ponent. Les cortines s’agiten com si el vent hi jugués, originant centenars de llums paral·lels els extrems dels quals es perden en l’altura. La resplendor ara empal·lideix, ara s’inflama de nou com una brillant flama d’un verd blanquinós; els raigs fluctuen ràpidament, talment una dansa...”
Els mites han ofert un bon nombre d’històries per explicar l’aparició de l’aurora boreal, però ara sabem que es tracta senzillament del resultat de la interacció del vent solar, el corrent d’electrons i protons provinent del Sol, amb el camp magnètic terrestre. En realitat, la magnetosfera de la Terra actua com un generador gegant (semblant als coneguts generadors magneto-hidrodinàmics), transformant en energia elèctrica l’energia cinètica de les partícules del vent solar. La fosforescència es produeix com a resultat del xoc dels àtoms i les molècules de la ionosfera de la Terra amb els electrons del vent solar. El moviment visible de l’aurora boreal no està lligat amb el moviment de l’aire, sinó que s’explica pels canvis de les condicions electromagnètiques.
Nits blanques, dies negres, aurores boreals: el decorat desconcertant dels fascinants cels septentrionals, luminotècnica de luxe per als magnífics decorats de la tundra