La recol·lecció que substitueix l’agricultura
A la tundra no hi ha activitat agrícola: tots els recursos vegetals procedeixen de les plantes espontànies. A més es produeix una regularitat molt estricta: qui menja carn de ren no menja verd, i qui menja animals marins consumeix molts aliments vegetals.
La magra collita de plantes espontànies
Els ramaders i els caçadors de rens salvatges coneixen molt bé el tipus de plantes que mengen els rens, però ells mateixos fan un ús de les plantes més aviat instrumental que no pas alimentari. Per exemple, amb els esfagnes (Sphagnum) omplen els fons dels bressols, empren l’escorça de vern (Alnus crispa i altres) per tenyir el cuir, i amb les fulles i els borrons del nabiu vermell o “brusnika” (Vaccinium vitis-idaea varietat pumilum) fan te. Amb les jónçares de pantà es folren les sabates de pell diàriament, i per això molts habitants de la tundra n’emmagatzemen per a tenir reserves durant el llarg hivern.
Al litoral, però, és diferent. Els txuktxis, els inuits i els koriaks tenen una dieta vegetal molt més rica. Els caçadors de foques i balenes consideren necessària per a l’hivern una provisió de 200 kg de menjar verd per cap. Els txuktxis i els inuits asiàtics emmagatzemen les plantes en uns sacs especials fets amb la pell sencera d’una foca. Els txuktxis coneixen set espècies d’arrels, rizomes i tubercles i fins a una dotzena d’herbes diferents, que mengen combinant-les de diverses maneres. Els “gorets” (Polygonum ellipticum), una mena de bistortes, havien prevalgut en les seves preferències per sobre d’altres plantes d’òrgans subterranis comestibles. Altres aliments són els petits fruits de la tundra: “brisniki”, les baies roges de Vaccininium vitis-idaea; “golubiki”, les negres de V. uliginosum, i “moroixki”, les polidrupes de Rubus chamaemorus, que es mengen soles o mesclades amb greix. Els habitants de la mar de Bering solen consumir també Laminaria i altres algues marines que les tempestes arrosseguen fins a les platges, entre les quals Amogenia peploides, Nowosiewersia glacialis o Clantonia acutifolia.
El rei de tots aquests elements vegetals, tanmateix, és l’arrel d’or (Rhodiola atropupurea), una mena de ginseng localment conegut com a col dels txuktxis, que fou durant molt de temps l’aliment vegetal preferent juntament amb les fulles dels salzes nans (Salix arctica, S. pulchra, S. chamissonis, etc.). La col dels txuktxis produeix fulles i borrons amb flors que es cullen en el moment en què són més carnoses. Totes les famílies que habiten a la costa posseeixen un hort on creix la col dels txuktxis i on abunden els caus de ratolins. Les dones prenen una mica de “yukola” (peix sec), van als caus dels ratolins, treuen una petita quantitat d’arrels i hi deixen el peix. Això es fa així perquè existeix la creença que, altrament, el ratolins s’enutjarien i abandonarien l’indret.
La preparació de la verdura silvestre
Un dels plats més usuals d’aquesta zona és una mena de barreja de col dels txuktxis amb una petita quantitat de pota de cavall (Tussilago farfara) i altres plantes amargants, com l’oxíria (Oxyria digyna), la paradella àrtica (Rumex arcticus) o la saxífraga de Nelson (Saxifraga nelsoniana), a la qual s’afegeix greix de foca i caviar, i es deixa fermentar. Un altre plat no menys important són les “zelenaia kaixa” o “farinetes verdes”, fetes amb fulles de salze i “zmeevik” (el contingut sense digerir de l’estómac del ren), sang i greix de foca. La tècnica de preparació de les verdures destinades a ser consumides a l’hivern és general a tots els litorals àrtics. Els sacs de cuir s’omplen fins a dalt de tot i s’emmagatzemen. Després només cal esperar que comencin a treure suc. Quan arriba aquest moment es considera que les verdures ja són madures i preparades per a ser menjades.
L’ús de líquens i fongs
En el marc del ventall notòriament modest —però decisiu— que els elements diguem-ne vegetals tenen en la vida dels humans de la tundra, cal destacar el paper important dels líquens i els fongs. Directament o indirecta, en termes alimentaris o culturals, en mostren una dependència total.
Les pastures de líquens
El ren és l’únic remugant que s’alimenta regularment de líquens i que pot subsistir sense cap altre aliment durant períodes molts llargs, sobretot a l’hivern, en què els líquens constitueixen el gruix de la seva alimentació. Tenen, però, una particular preferència pel gènere Cladina, anomenat per això mateix liquen dels rens (C. rangiformis, C. alpestris), les espècies del qual, per altra banda, són les que formen poblaments més extensos al terra de la tundra. Altres líquens, com els dels gèneres Cetraria o Stereocaulon, resulten menys mengívols, encara que també són consumits pels rens. A l’estiu, els ramats migren cap al nord i això permet que tinguin una alimentació més variada, en la qual dominen les plantes herbàcies, principalment fabàcies, gramínies, ciperàcies i juncàcies, però sense deixar de banda les fulles de les mates i dels arbres nans, alguns bolets i fins i tot algun animal petit, com pollets o cries de lèmming.
Els bolets al·lucinògens
A la tundra solen ser prou abundants els bolets comestibles, bé que els habitants no els solen menjar. Només n’hi ha un que es consumeixi més o menys regularment, el reig bord (Amanita muscaria), però no pas per les seves propietats alimentàries, sinó per les al·lucinògenes. Aquest bolet, que té un sabor molt especial, ha estat sempre molt apreciat pels aborígens de la tundra eurasiàtica oriental.
A la península dels Txuktxis hi ha pintures rupestres de personatges humans sota els efectes del reig bord. Aquests efectes, d’altra banda, també han estat coneguts i apreciats per altres pobles: sembla que els indoeuropeus l’incloïen com a ingredient del “soma”, la beguda de la immortalitat, i els normands ja explicaven que la causa de la violenta ferocitat dels guerrers britànics era cosa del bolet. Els komis, veïns de khantis i mansis als peus dels Urals, i els habitants de Transbaikàlia també coneixien l’amanita i la utilitzaven amb finalitats narcòtiques. Encara més, segons les llegendes de khantis, els herois menjaven reig bord per conèixer el futur i per retrobar la força per a lluitar. Al segle XIX el reig bord fou molt emprat pels samoieds, pels nganasans, pels entsi i pels nentsi.
Els txuktxis encara conserven algunes tradicions referents a la seva relació amb aquest bolet. Quan el troben a la tundra no poden tornar enrere; tal com mana el costum, li demanen al bolet que no s’enfadi amb els humans i el conviden a visitar les seves iarangues. Les normes són estrictes: cal que el bolet sigui arrencat amb molta cura. El reig bord agafat es posa en un indret sagrat: al capdamunt d’un cobricel de pell sota el qual es reuneix la família, antigament en companyia de les figures dels seus ídols sagrats. Mengen el reig bord perquè creuen que les al·lucinacions que els produeix el bolet els permeten anar temporalment a la Terra dels Morts o el Món Superior, on viuen els Senyors de l’Univers i els seus avantpassats. Segons el que demanin els morts, se sacrificaran rens o s’acompliran els rituals necessaris. La dosi ordinària ha de ser de cinc bolets assecats ben rentats amb aigua. La creença tradicional estableix que cada bolet té el seu propi caràcter, n’hi ha de juganers i també de malignes. Una altra cosa important de saber era qui tornava a aquest món. Els txuktxis creuen en la transmigració de les ànimes dels morts als nounats. Si a un nounat no li posen el nom que tenia prèviament, mai no serà feliç. El bolet ajuda a trobar el nom de l’ànima que ha tornat a aquest món. La persona que hagi pres reig bord es considera semblant a un xaman en alguns aspectes i per això s’ha dit que els xamans en prenien per trobar-se amb els esperits. Ben al contrari, el reig bord era, per als txuktxis, el mitjà que permetia els qui no eren xamans de comunicar-se amb l’altre món.