Canilla de trineu a l'Antàrtida.
Corel
El monument de bronze al gos Togo que s’alça al Central Park novaiorquès és una mostra de l’admiració que ha estat capaç de suscitar la disciplina i la força dels gossos de trineu, en aquell cas adreçada al cap de canilla que el 1925 va protagonitzar a Alaska l’anomenada “cursa del sèrum”, una veritable proesa que va permetre de transportar en només cinc dies els bidons de sèrum que salvaren de morir de diftèria a centenars de persones a la ciutat de Nome, a 1 800 km de l’estació de ferrocarril més pròxima, i enmig d’una tempesta intensa.
Les diferents menes de gos de trineu pertanyen a la categoria spitz: bé que difereixen en el port general, les taques i les màscares, i sobretot en el caràcter, tots són gossos de mida mitjana o grossa, robustos, de musell fort i orelles triangulars i dretes, i amb una cua vistosa que enrotllen damunt del musell i els ulls per protegir-se del fred quan s’ajoquen. Van proveïts de dues capes de pèl: l’exterior, fortament impermeable, repel·leix l’aigua, mentre que l’interior, llanosa i curta, manté el cos calent sense deixar que les plaquetes de gel formades entre el pèl llarg exterior alterin la temperatura corporal de l’animal. A part la resistència a les condicions àrtiques, és una característica fonamental d’aquests gossos la disciplina de grup, segurament innata, però també sens dubte reforçada a base d’una selecció precisa i continuada. No sembla pas desencertat suposar que són originats a partir del llop àrtic, caçador per excel·lència que estableix grups de caça capaços d’actuar amb disciplina i ordre jeràrquic.
Els millors gossos de tir han procedit tradicionalment del Kolima i l’Indigirka, i el millor tipus d’arnès és l’emprat al nord-est de Sibèria. De l’Indigirka cap a orient els gossos s’enganxen en ventall, igual que els rens; cap a ponent de l’Indigirka, els gossos s’enganxen en tàndem, seguint una sola fila. L’arnès és concebut de manera que el ca estiri pel pit. La millor dotació són sis parelles, i un gos guia al capdavant; les corretges s’ajusten de tal manera que, si un gos redueix la força de tir, el que corre rere seu arriba fàcilment a tocar-lo amb les dents i a fer-lo acomplir les seves obligacions. El conductor (“kaiur”) porta un pal gruixut (“ostol”) que serveix per a amarrar el trineu a la neu durant les aturades. Els gossos de tir mascles són quasi tots castrats, ja que així creixen més forts i resistents i es barallen menys. A l’anomenada Boca Russa (l’estuari del Kolima) hi ha el costum d’enterrar a la neu tota la ventrada de cadells, excepte els dos primers.
Husky.
Jeanne White / Corel
Samoied.
Jeanne White / Corel
Del nord-est siberià procedeix l’ara conegut amb el nom de husky, el gos de trineu per excel·lència, que posseeix actualment el rècord del món de velocitat sobre glaç. Efectivament, l’origen del husky va lligat al poble txuktxi, el qual, segons la llegenda, va resistir durant quasi tres segles la ràpida ocupació de la Sibèria que havia de portar l’exèrcit rus fins a Alaska, a la primera meitat del segle XVII, gràcies als seus gossos de trineu. La particularitat dels gossos dels txuktxis era que havien estat seleccionats entre els exemplars més lleugers i àgils, i sotmesos a un aprenentatge sever des de cadells. Els txuktxis formaven les canilles de 20 gossos (el doble del que feien els pobles veïns), posant-los tots sota la guia d’un líder més vell fins a obtenir un conjunt harmònic i homogeni. La cura que els txuktxis tenien dels gossos incloïa l’eliminació dels exemplars rebels o incompatibles, els aparellaments òptims, l’atenció als parts i als petits, el sacrifici de la majoria de les femelles nascudes i la castració dels mascles destinats a la canilla, excepte el líder. Només aquest podia accedir a la tenda familiar.
El samoied, que també té el seu paper com a gos de trineu, no és tant un campió de curses com un dels millors gossos per a les exploracions polars. De pelatge d’un bell blanc lluminós, i dotat d’una força enorme, és molt resistent, encara que no tan ràpid com el husky i el malamute. Té també el seu origen a la Sibèria, però a la part occidental, on convivia amb els pobles mongols, que el tenien com a gos pastor, de cacera per a la caça de l’ós i com a gos de trineu. La seva llarga història com a acompanyant dels pobles humans —és un dels gossos domèstics més antics—, l’ha convertit en un gos perfectament adaptat a la seva companyia. No hi ha cap altre gos més elogiat: Robert Scott, Roald Amundsen, tots l’han lloat com al millor acompanyant.
Malamute d'Alaska.
Jeanne White / Corel
L’origen del malamute d’Alaska, el segon gos de trineu en velocitat i el primer en força (un malamute fou capaç d’estirar sobre asfalt un camió de 4 500 kg de pes), es remunta al temps de les primeres exploracions dels territoris de Yukon (1825), que van obrir una via de comunicació entre el naixement del Yukon i Alaska passant pel Klondike. És la ruta que havia d’inspirar la famosa cursa del Yukon Quest 134 anys més tard, i que va ser utilitzada pels comerciants anglesos i francesos per al transport de pells des de la badia de Hudson fins al Pacífic: un viatge d’uns quants milers de quilòmetres, que podia durar un any i mig a través de la tundra i la taigà, i que va servir també per a conduir al territori del Yukon les onades successives de buscadors d’or. Els nouvinguts van aprendre a construir els trineus com els inuits i els indis, i utilitzaven gossos de tota mena, però sobretot els més grossos i forts dels gossos esquimals, uns gossos que, provinents del llop àrtic, es deia que eren “reforçats” periòdicament creuant-los amb llops salvatges. D’aquests híbrids provenen els que més tard havien de ser “purificats” per a constituir el malamute. Va ser en aquella cultura d’aventurers que es començaren a fer curses de trineus, primer als carrers de Nome, una petita ciutat a la costa del Pacífic, fins que de mica en mica s’anaren convertint en grans espectacles populars, en els quals s’arribaren a posar fortunes en joc.
Canilla de trineu al Pas del Nord-oest, a l'Àrtic.
Mike Beedell / Corel
La primera cursa dels temps moderns es va fer a l’abril del 1908 en el trajecte Nome-Candle, anar i tornar: era la Great Sweeptake d’Alaska, en la qual es recorregueren 656 km, que el trineu guanyador va fer en 119 hores; actualment té el rècord de 74 hores; aquella primera cursa va ser portada pels grans gossos híbrids esquimals. Però a la de l’any següent ja hi va participar un trineu tirat per huskys siberians, que aconseguí impressionar tots els participants per la seva lleugeresa i que va significar la introducció del husky siberià al Canadà. Va ser l’any 1925 que, de la mà del noruec corredor de curses de trineus Leonard Seppala, els petits gossos siberians que protagonitzaren la “cursa del sèrum” obriren el que hauria de ser, en commemoració de la seva proesa, la ruta de la futura cursa Iditarod Trail Race, de 1 800 km.
Els vint gossos esquimals que arribaren per primera vegada al pol nord (1909) amb l’explorador anglès Robert Edwin Peary (1856-1920) eren splitz, gossos molt resistents, fidels, capaços d’estirar un pes igual al seu. També ho eren els que acompanyaren l’explorador noruec Roald Amundsen (1872-1928), que havia de ser el primer a arribar al pol sud (1911), només un mes abans que hi arribés el malaguanyat Robert F. Scott (1868-1912). Els criadors de gossos de trineu nord-americans van proporcionar els gossos per a les posteriors expedicions a l’Antàrtida (1933-35): 153 gossos per a equipar 50 trineus, i també s’ocuparen de proporcionar les canilles que durant la guerra eren enviades a Alaska, Montana i Maine en cossos militars especials amb la missió de salvament de tripulació d’avions avariats, localització de les restes d’avions caiguts, etc. A l’Àrtic i a l’Antàrtida, el gos és més que un amic: és un col·lega imprescindible.