El vaixell oceanogràfic “Challenger”, després de recórrer els oceans del món sencer durant quatre anys, tornà a Anglaterra el 1876. Entre altres notícies, dugué a Europa dades valuoses sobre l’Antàrtida, notícies sobre formes de vida desconegudes i fenòmens excepcionals que despertaren l’interès dels científics. Durant el Congrés Geogràfic Internacional del 1895, hom es proposà saber més coses sobre els confins meridionals del planeta, de manera que poc temps després foren organitzades set grans expedicions que estudiaren les costes de l’Antàrtida. El camí per a arribar tard o d’hora al pol sud quedava obert. Acabaria esdevenint una frenètica i tràgica cursa.
La cursa per a desembarcar a l’Antàrtida, però, ja havia estat prèviament guanyada pels baleners: el mateix any del Congrés Geogràfic Internacional, Henryk Bull i i els seus homes havien posat peu al continent glaçat. En tot cas, les incursions antàrtiques venien de lluny, tanmateix. Els primers exploradors que travessaren el cercle polar antàrtic i en deixaren constància foren el capità James Cook i la seva tripulació, l’any 1773. Foren justament els seus relats de grans concentracions de mamífers marins el que despertà l’interès dels baleners i caçadors de foques, que per aquelles dates ja havien començat a notar l’esgotament dels recursos a l’Àrtic. El frenesí cercador de nous paratges per a mantenir en actiu una indústria particularment devastadora féu que abans del 1800 ja haguessin estat descoberts els arxipèlags subantàrtics i delmats els seus estocs faunístics.
Els estats europeus veieren en el botí que arribava de l’oceà Antàrtic possibilitats interessants, per la qual cosa es llançaren a una carrera d’exploracions interessades. Pel gener del 1820, els vaixells russos “Vostok” i “Mirny” que comanava Thaddeus von Bellinghausen atenyeren la costa de l’Antàrtida, mentre que l’expedició que duia el britànic Edward Bransfield descobria la península Antàrtica. Mentrestant, els caçadors de foques continuaven apropant-se al pol sud: l’expedició de James Weddell traspassà el paral·lel 74° l’any 1823, i l’any 1831 John Biscoe descobrí una costa que fou batejada amb el nom de Terra d’Enderby en honor (i trist record) de la companyia que l’enviava.
Les armades no volgueren quedar-se enrere. Durant els anys 1840 i 1841, tingueren lloc les expedicions de Dumont d’Urville des de França, de Charles Wilkes des dels Estats Units, i de James Clark Ross des de la Gran Bretanya. Els comandants de les dues darreres donaren el seu nom a regions senceres del nou continent; en canvi, el francès tingué el gust i la modèstia d’emprar el nom de la seva esposa per batejar la Terra d’Adèlia. Ross realitzà dues visites més a l’Antàrtida, però cap d’aquestes expedicions no trobà res que fos d’especial interès per als governs occidentals. Així que, un cop fetes les mesures magnètiques que interessaven per a la navegació, l’Antàrtida quedà per als aventurers i per als científics.
Per als científics, l’interior del continent glaçat era un misteri atractiu, però perillós. Calia trobar algú que combinés l’experiència i el rigor amb el coneixement de les altes latituds i una fortalesa física considerable. El vaixell britànic “Discovery” es construí a posta, amb un casc de més de 60 cm de gruix, un reforçament d’acer a la quilla i poderosos motors de vapor. A l’estiu boreal del 1901 es dirigí amb cinquanta homes i dinou gossos esquimals vers l’Antàrtida, sota el comanament de Robert Scott. Després de fer diversos descobriments geogràfics a la costa, Scott s’hi enlairà fins a uns 200 m amb un globus aerostàtic, la qual cosa li permeté de contemplar la immensitat de gel que s’estenia vers el sud Pel novembre del 1902, tres homes i dinou gossos emprengueren el camí. El capità Scott, Edward Wilson i Ernest Shackleton arriscaren al màxim durant més de 5 000 km, però passat el paral·lel 82° hagueren de recular a causa de l’esgotament, la gana i els primers símptomes d’escorbut. Sense gossos, arrossegant ells mateixos els trineus, aconseguiren retornar a la base a la primeria de febrer del 1903.
Sis anys més tard, el mateix Shackleton, amb Frank Wild, Eric Marshall i Jameson Adams, atacà de nou el pol sud. Tampoc no aconseguiren d’arribar-hi, però aquest cop per només uns 180 km. Un any després, pel gener del 1909, un objectiu proper, el pol sud magnètic, fou atès per Edgeworth David, Douglas Mawson i Alistair McKay. El pol sud geogràfic cada cop era més a tocar. L’exploració era ja una cursa declarada.
Scott retornà a l’Antàrtida l’any 1911, decidit a conquerir el pol sud. En arribar a Nova Zelanda, però, rebé un telegrama inquietant: el noruec Roald Amundsen li comunicava que tenia les mateixes intencions. Amundsen no era cap desconegut: havia fet grans expedicions a l’Àrtic i planejava conquerir el pol nord, però en avançar-se-li Frederic Cook i Robert Peary, havia canviat d’objectiu. Scott trobà el vaixell d’Amundsen ja ancorat al millor indret de la badia de les Balenes, de manera que es veié obligat a començar la ruta amb dotze dies de retard, des de l’illa de Ross. L’acompanyaven Edward Wilson, Henry Bowers, Edgar Evans i Lawrence Oates en un viatge que els resultà tan difícil com en anteriors intents, però el 18 de gener de 1912 arribaren al seu somniat objectiu. Un final no gens feliç, però, perquè hi trobaren onejant la bandera noruega que Amundsen i el seu grup hi havien plantat el 14 de desembre de 1911
La decepció acabà esdevenint tragèdia, en un retorn presidit pel desànim i iniciat massa tard, quan l’hivern austral ja havia començat. Al final de març, quan ja havien mort Evans, Oates i els gossos, Scott, Wilson i Bowers plantaren la tenda per hivernar. Vuit mesos més tard, una patrulla de socors els trobà congelats, amb els diaris i els registres científics encara als dits.