L’alta muntanya al món

L’espai de l’alta muntanya

Quan es parla de les altes muntanyes del món cal destacar les grans diferències ambientals, i també culturals, que hi ha entre elles. La latitud, l’allunyament de les influències oceàniques, l’altitud i l’orientació preferent dels grans eixos de plegament són alguns dels factors que expliquen la gran diversitat de muntanyes que hi ha al món.

L’origen de les serralades

Les grans serralades, com els Andes, les Muntanyes Rocalloses, l’Himàlaia i les muntanyes de l’Europa central i la Mediterrània són el resultat de moviments tectònics que deformen grans acumulacions sedimentàries. (Vegeu també La configuració actua de la terra emergida). Altres muntanyes, en canvi, són conseqüència de l’elevació de blocs cristal·lins i/o metamòrfics, que no poden plegar-se a causa de la seva gran duresa. Normalment, aquestes fractures estan associades a un vulcanisme molt actiu, que aixeca grans cons per sobre del relleu general. Aquest és el cas de les muntanyes tropicals (Andes tropicals a banda), habitualment emmarcades en el domini de sòcols cristal·lins i de corredors volcànics, però on no es té la sensació de veritables serralades, ja que no hi ha plegaments, almenys els corresponents a les fases orogèniques més recents.

Els grans sistemes orogràfics mundials

A l’hora de parlar de les serralades més notòries del planeta es poden distingir, d’una banda, l’Himàlaia i altres alineacions d’Àsia central que segueixen una marcada component E-W i, d’altra banda, la gran alineació adossada, de N a S a la façana occidental d’Amèrica, des d’Alaska fins a la Terra del Foc. En tots dos casos es tracta de serralades d’escala planetària, on es localitzen les altituds més grans de la Terra. A més, hi ha altres alineacions muntanyenques de dimensions regionals, que representen models de determinats tipus d’ambients. Entre aquestes cal esmentar els Alps, les muntanyes que voregen la mar Mediterrània i també les muntanyes tropicals, especialment les de l’Àfrica oriental i les de l’arc indo-xinès, tot i que aquestes últimes són, en realitat, una prolongació de l’Himàlaia en direcció est.

Altres muntanyes travessen i deformen l’escorça terrestre, però la majoria no es poden incloure en una classificació centrada en les àrees més elevades del món. Aquest és el cas dels Alps australians, dels Urals, de les alineacions del nord-est de Sibèria o de les del nord-est del Brasil. D’altres no han estat incloses aquí, per tractar-se de serralades d’escasses dimensions continentals, com les Draken, a Sud-àfrica o els relleus muntanyencs del Japó o de les Filipines.

L’alta muntanya tropical

Les muntanyes tropicals africanes s’eleven enmig d’un sòcol pre-cambrià, escut molt resistent que reaccionà mitjançant fractures als impulsos orogènics del Terciari. La majoria són, en realitat, altiplans més o menys dividits per la xarxa fluvial amb cims arrodonits i de topografia monòtona, que constitueixen les restes d’antigues superfícies d’erosió aixecades a més de 2.000 m, però amb alguns sectors encara més elevats a causa dels moviments verticals del sòcol. Aquest és el cas de les muntanyes Mitumba al SE del Zaire, l’altiplà de Bié a Angola o el Massís Etiòpic. En altres muntanyes tropicals es dóna una situació similar. Per exemple, la península de l’Índia és formada, bàsicament, per l’altiplà del Dècan, sòcol pre-cambrià aixecat i fracturat durant el plegament alpí. Les vores d’aquest altiplà estan intensament deformades en blocs enfonsats i emergits, que constitueixen els Ghats Occidentals i els Orientals. Tots ells formen un immens talús que assoleix la seva màxima expressió des de la mar.

El procés orogènic

Com a conseqüència d’aquestes deformacions, a l’Àfrica s’obriren grans fosses allargades, en sentit nord-sud: la fossa occidental i l’oriental del Rift Valley, que es prolonguen cap al nord per la mar Roja i cap a l’est pel golf d’Aden. Ambdues fosses són esquitxades per una successió de llacs molt profunds entre els quals destaquen el Nyassa o Malawi , el Tanganyika, l’Eduard, l’Albert (o Mobutu Sese Seko) i el Turkana (o Rodolf). Seguint aquestes fosses i altres fractures, sorgeix un cordó ininterromput de volcans, molts dels quals, encara actius, constitueixen els punts més elevats d’Àfrica: Kilimanjaro (5.895 m), Kenya (5.200 m), Ruwenzori (5.109 m) i Meru (4.567 m). L’activitat d’aquests volcans ha donat lloc, en alguns casos des del Juràssic, a les enormes acumulacions de lava que, amb un gruix de més de 1.000 m, cobreixen la major part d’Etiòpia. Aquest fenomen és similar al que es produeix a la fossa de Camerun-Tibesti, al golf de Guinea, on el volcà del mont Camerun assoleix 4.070 m d’altitud a molt pocs quilòmetres de la mar i el pic de Basilé, que s’alça davant seu a l’illa de Bioko (Guinea Equatorial), ultrapassa els 3.000 m.

Al sud-est d’Àsia, el relleu muntanyenc és una barreja de grans volcans i altiplans retallats per profundes valls. El centenar llarg de volcans actius és responsable de nombroses catàstrofes com l’explosió del Krakatau, el 1883, o les recents erupcions del Pinatubo. Malgrat els seus immediats efectes negatius, el vulcanisme té repercussions que es poden considerar positives. Sobre les cendres i laves s’han desenvolupat sòls fèrtils que, fins i tot, es renoven amb certa freqüència en comparació amb la resta de sòls tropicals, generalment molt pobres a causa del rentat de nutrients imposat per l’elevada pluviometria. Tanmateix, en el relleu d’aquesta part del planeta són presents algunes roques sedimentàries més recents, entre les quals destaquen les calcàries, responsables d’un relleu càrstic molt original i actiu, que també es troba representat de forma espectacular en algunes muntanyes de la Xina meridional i del nord d’Indo-xina.

Les condicions climàtiques

Hom acostuma a definir el clima de les muntanyes tropicals com a subtropical humit d’estiu càlid. Les temperatures mitjanes s’aproximen a les de la zona temperada, tot i que no hi ha estacionalitat. En canvi sí que hi ha forts contrastos entre el dia i la nit, especialment als cims més elevats que suporten, fins i tot, gelades nocturnes. Les pluges són molt abundants, amb tendència a disminuir a les zones més allunyades de l’equador.

Tot i que sempre es produeixen illots humits, com s’aprecia clarament al Massís Etiòpic, a la zona dels tròpics, l’estació seca hivernal apareix de manera molt marcada. Aquest contrast també és evident a les muntanyes que envolten l’altiplà de l’Índia, ja que es troben lligades al ritme pluviomètric dels monsons, que aporten grans volums d’aigua als relleus que s’aixequen abruptament sobre la línia de la costa. A Indonèsia, en canvi, les pluges són abundants durant tot l’any, com correspon a un clima equatorial.

L’Himàlaia i les altes muntanyes i els altiplans de l’Àsia central

Entre la gran plana siberiana i la península de Dècan s’estén un complex conjunt de muntanyes orientades preferentment en sentit est-oest entre les quals destaquen l’Himàlaia i la seva prolongació cap al nord-oest, el Karakoram. Amb pics que superen normalment els 7.000 m i, fins i tot, els 8.000 m, l’Himàlaia concentra les altituds més grans de la Terra, que culminen amb els 8.847 m de l’Everest. Al nord, altres alineacions superen sovint els 5.000 m, a vegades amb relleus suaus com per exemple les muntanyes d’Altai a Sibèria, el Pamir i l’Hindu Kush al nord de l’Afganistan, el Kunlun Shan i l’Altin Tagh al Tibet i el Tian Shan al nord-oest de la Xina. Aquestes serralades deixen entre elles altiplans més o menys accidentats provocats per l’encaixonament de la xarxa fluvial i amb les planes interiors sotmeses a un clima molt sever. Alguns dels grans rius d’Àsia s’originen en aquest conjunt muntanyenc, com el Sir-darià i l’Amú-darià que neixen respectivament al Tian Shan i al Pamir; el Ganges al vessant meridional de l’Himàlaia; l’Indus i el Brahmaputra al vessant septentrional o Transhimàlaia; i l’Irauadi, el Saluen i el Mekong als altiplans del Tibet i el riu Groc al Kunlun.

El procés orogènic

La formació de l’Himàlaia i de la resta de les serralades d’Àsia central és el resultat d’una evolució molt llarga i complexa, en la qual són representats alguns dels fenòmens geològics més importants de la història de la Terra. Tota aquesta zona correspon, originàriament, a una immensa fossa de caràcter subsident, és a dir, que tenia tendència a enfonsar-se a mesura que s’emplenava de sediments, des del Paleozoic fins al final de l’era terciària. El gruix total de sediments s’ha avaluat en 108 km, dels quals 60 corresponen al Paleozoic, 26 al Mesozoic i 22 al Terciari. Diversos arguments indirectes permeten deduir que els plegaments caledonià i hercinià aixecaren grans serralades a l’actual emplaçament de l’Himàlaia, que quedaren pràcticament reduïdes a peneplanes a finals de l’era primària. Més tard s’esdevingué una llarga fase d’acumulació de sediments en el solc obert entre el continent d’Angara (Sibèria) i el de Gondwana (actual península de Dècan o Índia), a l’anomenada mar de Tetis. L’apropament de l’Índia cap a Àsia provocà, en definitiva, el plegament dels sediments acumulats a la fossa de Tetis i la desaparició de l’antiga mar.

La tectònica alpina es féu sentir des del Juràssic, amb erupcions volcàniques i fenòmens de metamorfisme en profunditat. Tanmateix, fou durant el Cretaci superior, en l’anomenada fase de Thorung, que tingué lloc la primera etapa de l’aixecament definitiu de l’Himàlaia. Durant el Miocè, la regió quedà afectada pel desplaçament en sentit meridional d’enormes mantells de corriment (fase d’encavalcaments), coincidint amb l’ascens de grans masses granítiques, que són part important de l’edifici de la serralada. Finalment, els moviments postmiocènics elevaren l’Everest al punt culminant de la serralada tot proporcionant l’estructura definitiva a la serralada de l’Himàlaia. Durant aquesta darrera fase encara perdurava, al peu meridional de l’Himàlaia, la mar gangètica, que separava aquesta serralada del subcontinent indi, i on s’acumulaven molasses que serviren per a la configuració de la cadena de Siwalik o Pre-himàlaia. El plegament d’aquesta alineació confirma l’existència de moviments orogènics fins al Pliocè, que han perdurat fins a l’actualitat, tal i com ho demostren els sismes que sovint afecten tot l’arc himalaià, l’existència de terrasses deformades i elevades desenes de metres, o plans de falla que mostren una activitat molt recent.

La pluralitat estructural

L’evolució geològica i les característiques del relleu actual permeten distingir a l’Himàlaia diverses unitats. Anant de S a N, de la plana gangètica al Tibet, hom troba primer l’avantpaís o piemont suau que s’enlaira fins als primers contraforts muntanyencs corresponents a la cadena anomenada de Siwalik o Pre-himàlaia, formada per materials detrítics del Pliocè (gresos de gra gruixut, conglomerats, sorres i argiles) i amb una estructura geològica que mostra el predomini de plecs isoclinals ajaguts cap al S, amb freqüents falles inverses i principis d’encavalcaments. Un primer conjunt de valls longitudinals (“dunns”) separa aquesta primera serralada, amb altituds de 2.000 a 3.000 de l’Himàlaia Mitjà, caracteritzat per la presència de grans mantells de corriment superposats els uns amb els altres, amb les arrels situades al N, al Gran Himàlaia. Aquest també pertany a la zona dels grans encavalcaments, tot i que emergeixen materials autòctons constituïts per sediments metamorfitzats i per batòlits granítics; en aquesta part de la serralada s’assoleixen les altituds més grans de la Terra, amb nombrosos cims que ultrapassen els 8.000 m. I finalment, limitant amb el Tibet, trobem el Transhimàlaia que, format pel plegament de materials marins acumulats a la mar del Tibet des del Cambrià fins al Cretaci, es tracta d’una gran plataforma amb estructures geològiques molt simples, elevades a més de 5.000 m i amb conques tancades ocupades per llacs. Més al N, entre el Kunlun Shan i el Tian Shan, s’obre una gran depressió de relleu poc accidentat, coneguda per Takla Makan, que és una prolongació cap a l’W del Gobi.

Les condicions climàtiques

L’Himàlaia està situat a una latitud molt similar a la dels deserts càlids, i pràcticament als seus peus s’estenen regions de considerable aridesa, com el desert de Thar. Tanmateix, els vents monsònics aporten importants volums de precipitacions a tot el vessant meridional de la serralada, per bé que la zona septentrional, llevat d’algunes excepcions, és el domini dels deserts freds continentals de l’Àsia central. El gran desenvolupament altitudinal de l’Himàlaia, per altra banda, estableix un esglaonament climàtic, que va des de l’ambient tropical monsònic fins a les neus perpètues en les zones més elevades. Les terres baixes, situades a menys de 2.500 m, tenen un clima tropical, amb estius càlids i molt plujosos i hiverns secs i temperats, on el gel i la neu són excepcionals. A les terres altes el clima és més fred, amb hiverns llargs, gelades freqüents i presència habitual de neu. A partir dels 2.500 m es passa de l’estatge subalpí a l’alpí i, finalment, a l’estatge de neus perpètues, on les geleres s’alternen amb rocams pelats i tarters vius, producte de l’acumulació de blocs despresos dels escarpaments per l’acció del glaç-desglaç.

A més de les diferències relacionades amb l’altitud, existeixen importants contrastos climàtics. D’una banda, el vessant meridional es veu intensament afectat pels vents monsònics, que augmenten el volum de les precipitacions a causa de l’efecte orogràfic dels primers contraforts muntanyencs. El vessant septentrional, en canvi, és molt més sec, i els vents que baixen cap als altiplans del Tibet des dels cims més elevats acusen l’efecte “föhn” després d’haver perdut gran part de la seva humitat en els vessants meridionals. A gran part del Tibet, les precipitacions es troben, tot i la gran altitud, al voltant dels 100 mm de mitjana anual, llevat de la vall del Cangbo, corresponent a la capçalera del Brahmaputra, on el monsó permet registres anuals de més de 1.000 mm. Al N del Tibet, les alineacions muntanyenques actuen com a illots més humits, tot i que el desert continental és present a les planes properes. A la sequera s’afegeixen els forts contrastos tèrmics estacionals i els rigorosos hiverns.

D’altra banda, el règim de precipitacions presenta notables diferències d’E a W. A l’Himàlaia oriental, el règim monsònic és molt pur, amb precipitacions que superen els 4.000 mm a moltes regions. A l’Himàlaia central, el règim és encara monsònic, però s’enregistren algunes pluges a l’hivern i el total de precipitacions se situa al voltant dels 2.500 mm. A l’Himàlaia occidental, les pluges d’hivern i primavera són més importants que les monsòniques, amb totals propers als 1.500 mm. Aquestes diferències també s’observen en la grandària de les geleres actuals. Així, a l’Himàlaia oriental, on s’enregistren les precipitacions més elevades, les geleres davallen més que a cap altre lloc de la serralada. També són molt extenses les geleres de l’extrem occidental (Karakoram i Pamir), les més llargues fora de les zones polars, ja que les precipitacions són més hivernals i la latitud més elevada. Les de la zona central són molt més curtes, fins a l’extrem que la gelera de Khumbu, la més llarga de l’Everest, només fa 15 km.

L’alta muntanya mediterrània i alpina

El centre i el sud d’Europa inclouen un conjunt de muntanyes molt heterogeni. Individualment, cap d’elles no pot comparar-se a la magnitud de l’Himàlaia o de les serralades occidentals d’Amèrica, però els Alps, per exemple, es consideren emblemàtics i un veritable punt de referència, tant per la seva situació com per la profunditat dels estudis que s’hi han realitzat. Normalment, les muntanyes europees són analitzades com a alineacions individuals amb poques connexions entre elles, ja que es troben separades per amplis corredors o depressions i s’integren en espais polítics diferents. Tanmateix, tot i que és cert que cadascuna té prou entitat per ella mateixa, hi ha força trets comuns a totes elles, especialment des del punt de vista geològic i, sobretot en el cas de les muntanyes mediterrànies, també des d’un punt de vista climàtic.

El procés orogènic

Les muntanyes centrals i meridionals europees tenen una història molt complexa. Totes elles, però, participen plenament del plegament alpí i incorporen fragments, més o menys extensos, del sòcol hercinià, que acostuma a constituir el nucli central. Tant els Alps com els Pirineus presenten un eix cristal·lí i metamòrfic del Paleozoic intensament deformat i fracturat, i envoltat de materials més recents, del Mesozoic i el Terciari, plegats durant l’orogènia alpina. Així, als Alps, es pot distingir en primer lloc una part central molt elevada, sovint per sobre dels 4.000 m, amb roques molt dures (granits i gneis), que es meteoritzen molt lentament i que han evolucionat cap a vessants amb forts pendents i crestes molt agudes. Al N i al S d’aquest basament s’assenten roques sedimentàries paleozoiques, amb materials fàcilment meteoritzables, que permeten el desenvolupament d’àmplies valls intramuntanes com les del Roine, el Rin, l’Inn o el Salzach. Més cap al N i cap al S encara, les roques calcàries donen lloc a escarpaments verticals i a altes plataformes parcialment carstificades. Finalment, a la zona més externa, el predomini del “flysch” dóna lloc a relleus més suaus i a intensos processos d’erosió.

Als Pirineus es distingeix, igualment, un eix paleozoic, en el qual alguns batòlits granítics (Maladeta, Panticosa, etc.) de formes pesants, que ocupen els relleus més elevats, contrasten amb la suavitat dels extensos afloraments de pissarres i esquists, afectats per moviments en massa profunds. Al N i al S, les serralades exteriors constitueixen alineacions de roques calcàries i gresos secundaris amb un relleu molt abrupte. Més a l’exterior, el “flysch” eocè, les margues i les molasses de les darreres fases de plegaments contribueixen a refermar la idea que, al voltant del nucli central i cap enfora, existeix una corona de materials progressivament més joves. En ambdós casos, termes tals com Pre-alps i Pre-pirineus són un reflex dels sectors externs que flanquegen el mòdul central.

Anàlogament, els Apenins també tenen massissos esquistosos i cristal·lins corresponents a cicles tectònics antics, que han estat englobats per l’orogènia alpina. Els Càrpats mostren, ocasionalment, la dualitat herciniana i alpina, amb alguns blocs cristal·lins desnivellats per falles i aixecats, amb restes de superfícies d’aplanament, al costat de relleus alpins típics. La Sierra Nevada andalusa, a les cadenes Bètiques del S de la península Ibèrica, és un voluminós bloc paleozoic envoltat de materials més recents. Altres serralades menors, com la serralada Ibèrica, presenten petits massissos antics integrats dins de materials que pertanyen al cicle alpí.

La conformació geomorfològica

Una característica comuna a totes les muntanyes mediterrànies i les alpines és la violència de les deformacions, sobretot als Alps, on els encavalcaments i els mantells de corriment han estat força estudiats. Una part dels Alps pot ser considerada com a autòctona, és a dir, plenament arrelada a la seva regió geològica d’origen; l’altra, però, és al·lòctona, separada i desplaçada alguns quilòmetres de la seva arrel, i superposada a materials autòctons o a altres mantells de corriment. El mateix passa als Pirineus, a les Bètiques, als Balcans i als Càrpats. L’explicació per a aquests mantells de corriment encara no és prou clara, però en el cas dels Pirineus, se suggereix un aixecament dels massissos antics (Pirineus axials) i un despreniment de la coberta sedimentària, que s’hauria desplaçat cap a l’exterior per efecte de la gravetat, tot utilitzant els materials permo-triàsics del contacte com a pla de cisalla. Aquesta interpretació també s’ha mirat d’aplicar als Alps, tot i que no és vàlida per al conjunt de la serralada.

Com a conseqüència de la diversitat litològica, la joventut general de les serralades, la proximitat a la mar en alguns casos i la violència de les deformacions, les muntanyes mediterrànies i les alpines presenten un relleu molt contrastat i accidentat, amb poques zones planes. Profunds congostos fluvials es precipiten dominats per parets verticals; els pendents són molt forts a gairebé tot el terrirori, especialment als massissos calcaris i cristal·lins; les valls són sempre molt estretes, llevat d’aquelles zones on l’acció glacial ha permès el desenvolupament d’amplis obis; els processos d’erosió actuen intensament sobre els materials tous (margues, pissarres, dipòsits morènics i, en menor grau, el “flysch”) i, finalment, espectaculars formes relacionades amb el relleu càrstic esquitxen les serralades en els llocs on afloren les calcàries, assolint la màxima expressió als Alps Dinàrics dels Balcans.

Tot i que els freds del Quaternari deixaren la seva empremta a totes les serralades esmentades, és als Alps, i secundàriament als Pirineus, on es concentren els millors exemples de relleu glacial i periglacial. Actualment les geleres dels Alps ocupen uns 4.000 km2 repartits en diferents massissos, entre els quals destaquen el Mont Blanc i l’Oberland bernès. Durant les crisis fredes del quaternari, però, ocuparen una gran extensió, que abastaren fins a Lió i part de la plana del Po. Grans circs, àmplies valls en forma de U resseguits per potents cordons morrènics, cubetes de sobreexcavació, llacs i tota mena de fenòmens relacionats amb l’acció glacial, es troben exhaustivament representats arreu dels Alps. Als Pirineus, la intensitat del glacialisme fou molt menor, si bé és cert que el vessant septentrional desenvolupà geleres de piemont a la plana d’Aquitània, mentre que el vessant meridional posseïa geleres de vall de més de 30 km de longitud.

Les condicions climàtiques

Des d’un punt de vista climàtic, les muntanyes mediterrànies tenen molts trets en comú que no comparteixen amb les alpines. Les primeres estan influïdes per la presència d’una mar càlida i pel règim de precipitacions típic del clima mediterrani. Els estius hi són secs i agradables, fins i tot calorosos durant el dia i els hiverns, freds i humits. Les muntanyes mediterrànies amb precipitacions que sobrepassen els 1.000 mm anuals, molt per sobre dels 400 o 500 mm de les planes immediates, es converteixen en veritables illots d’humitat. Hi ha, però, una certa variabilitat espacial i temporal: les pluges són un xic més abundants a les muntanyes mediterrànies més septentrionals (Alps de Provença, N dels Apenins i Pirineus), on la sequera estival pot ser interrompuda pel pas de corrents frontals de l’W. D’altra banda, les pluges tenen tendència a ser més equinoccials a les muntanyes de la Mediterrània occidental, i a concentrar-se més a l’hivern a les de la Mediterrània oriental, cosa que provoca que aquestes tinguin un període sec més llarg.

La intensitat de les precipitacions és una qüestió de gran importància, i alhora una característica comuna a tota la conca mediterrània, més accentuada a les muntanyes a causa de l’efecte orogràfic. Les elevades temperatures de l’aigua de la mar al final de l’estiu afavoreixen el desenvolupament de baixes pressions (gotes fredes) que, en apropar-se a les costes, aporten masses d’aire molt humides. L’ascens sobtat que experimenten aquestes masses en topar amb els espadats contraforts muntanyencs provoca pluges d’enorme intensitat durant diversos dies, amb riuades catastròfiques i importants pèrdues de sòl (en molts punts s’han arribat a enregistrar pluges superiors als 600 mm en 24 hores).

A les muntanyes del centre d’Europa existeix una marcada transició des de la part occidentals fins a l’oriental, a mesura que es perden les influències oceàniques i augmenten les continentals. Els Alps Occidentals són plujosos tot l’any, tal i com correspon a un ambient muntanyenc ben exposat als vents dominants de l’W i el NW. Més cap a l’E, l’hivern és sec i les pluges es presenten, sobretot a l’estiu, seguint el model de clima continental. Els contrastos tèrmics, que són considerables als Alps Occidentals, es fan més evidents cap a l’E, i assoleixen valors molt elevats als Càrpats i al N dels Balcans, on els hiverns són molt severs. Llavors, l’oposició entre les obagues i les solanes adquireix un gran valor per a les activitats humanes, com també la intensitat de les inversions tèrmiques hivernals en situacions de calma, i la major o menor freqüència dels vents dessecants (“föhn”), sobretot en algunes valls suïsses i austríaques.

L’alta muntanya americana

Al flanc occidental del continent americà s’estenen llargues alineacions muntanyenques en sentit N-S. A la part septentrional, aquestes alineacions són un conjunt de terres altes que no formen una serralada unitària, sinó que entre elles hi ha diverses depressions intramuntanes. En canvi, a la part meridional, la unitat de relleu és molt més gran, ja que els Andes configuren una enorme serralada adossada al Pacífic, amb una longitud de 7.500 km. A la serralada andina també poden establir-se importants diferenciacions internes amb profundes valls entre serralades alteroses o amb altiplans molt elevats.

El procés orogènic

L’evolució de l’alta muntanya americana s’inicià al pre-cambrià i s’ha prolongat, pràcticament, fins als nostres dies. Tant en les alineacions nord-americanes com als Andes, les regions més antigues es localitzen cap a l’interior. Inicialment, en un moment en què la distribució dels continents era molt diferent de la present, l’actual emplaçament de les serralades era ocupat per un profund geosinclinal on s’anaren acumulant milers de metres de sediments.

Al final del Paleozoic i principi del Mesozoic, el continent Pangea inicià la seva ruptura, i l’actual Amèrica es desplaçà cap a l’W, i provocà una progressiva elevació i deformació dels materials del geosinclinal. Al principi del Cretaci, la separació respecte d’Europa i Àfrica era efectiva. Les alineacions més occidentals es formaren més recentment com a conseqüència de la subducció de la placa oceànica sota la continental. Durant el Terciari, els grans aixecaments coincidiren amb intensos processos d’erosió que ompliren les depressions interiors. Tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, els moviments tectònics han continuat fins a l’actualitat, amb freqüents moviments sísmics associats a un vulcanisme molt actiu. La intensitat de la tectònica explica la coexistència de roques sedimentàries deformades i fracturades, amb roques metamòrfiques i batòlits granítics, emergits en diferents moments de la història geològica.

Els sistemes nord i mesoamericans

Les terres altes de l’W de l’Amèrica del Nord s’estenen al llarg de més de 5.000 km, des de la mar de Bering fins a Mesoamèrica, i amb una amplada màxima de 1.600 km cap a la latitud 40°N, aproximadament entre San Francisco i Denver. Alguns dels pics més importants superen els 6.000 m, com el mont McKinley (6.187 m), a Alaska, o el Logan, entre Alaska i el territori canadenc del Yukon (6.050 m). El Citlaltépelt o Orizaba, amb 5.699 m, és el més elevat del sector meridional de les serralades nord-americanes.

Els oroclimes andins

En el cas dels Andes, també es pot establir una classificació climàtica senzilla, molt relacionada amb la latitud. Així, els Andes septentrionals s’integren en plena zona equatorial o tropical humida, amb precipitacions abundants, tot i que decreixents cap a l’E, on existeix una estació seca més definida. Les zones altes gaudeixen d’un clima temperat, però sense contrastos estacionals, tot i que els contrastos entre el dia, molt calorós, i la nit, molt freda, sí que són importants. Per sobre dels 3.500 m la muntanya torna a aparèixer en tot el seu rigor: les temperatures baixes estan acompanyades de vents intensos i innivació a les àrees més elevades, on persisteixen algunes zones de neus perpètues.

Els Andes centrals es caracteritzen per l’intensa aridesa dels vessants baixos, a causa de l’efecte del corrent fred de Humboldt, el qual, en canvi, produeix abundants boires costaneres. Les precipitacions augmenten lleugerament amb l’altitud, però els altiplans interiors són encara secs, a més de freds. La serralada oriental rep més precipitacions a causa de la freqüent penetració d’influències tropicals. A més de 4.000 m, la neu és present durant gran part de l’any.

Els Andes meridionals comencen amb una zona desèrtica, potser el desert més dur de la Terra (l’Atacama), a l’altiplà interior; però les muntanyes properes tampoc no són excessivament humides. Cap als 30-33°S, el clima desèrtic és progressivament substituït per un clima semiàrid, que esdevé clarament mediterrani a la regió de Santiago, amb estius calorosos i secs, i hiverns relativament humits. Més cap al S, es passa a un clima més humit, de trets oceànics, francament fred i plujós a l’extrem meridional, amb vents de l’W que poden ocasionar més de 10 000 mm anuals de precipitacions. En aquest cas, les zones més altes suporten, ja, climes polars similars als d’Alaska, cosa que permet la persistència d’importants focus glacials.