A les Galápagos no hi ha pinsans. Però Darwin, en el seu “Journal of Researches during the Voyage of H.M.S. ‘Beagle’” (1845), escrigué:
“Els altres ocells terrestres pertanyen a un grup singular de pinsans semblants els uns als altres per la configuració del bec, la seva cua curta, la forma del seu cos i el seu plomatge. (
) En considerar aquesta diversitat de conformacions dins d’un petit grup d’ocells tan semblants, podria bé creure’s
que una sola espècie s’ha modificat per tal d’atendre missions distintes”.
Els “pinsans” de Darwin eren geospizins, un grup de fringíl·lids pròxim al dels pinsans veritables. Però aquesta apreciació taxonòmicament discutible és insignificant al costat de l’espurna que s’acabava d’encendre en l’esperit de l’aleshores jove naturalista: estava naixent, en efecte, la seva teoria de l’evolució biològica. Aquell 8 d’octubre de 1835, un Charles Darwin de només 26 anys acabava de desembarcar a l’illa de James o San Salvador, al cor de l’arxipèlag de les Galápagos.
Les Galápagos són un arxipèlag volcànic en activitat apaivagada, fruit de l’existència d’un “punt calent” sota la placa oceànica (placa de Nazca) a través del qual flueix lava que se solidifica i acaba emergint; el desplaçament de la placa devers el continent (5 cm per any) ha anat generant un rosari d’illes d’edats diferents, segons els diversos episodis eruptius, cosa significativa en termes de colonització biològica. D’altra banda, a les Galápagos convergeixen tres corrents oceànics (el càlid Sud-equatorial i els freds de Cromwell i de Humboldt); aquest fet, sumat a l’efecte dels alisis del SE, provoca una acusada estacionalitat local, sorprenent en plena zona equatorial i ecològicament decisiva, perquè les espècies que colonitzaren l’arxipèlag eren netament equatorials, de manera que la pressió ambiental degué d’exaltar els mecanismes evolutius. I finalment cal considerar la trituració del territori, ja que l’arxipèlag, de menys de 8 000 km2, consta d’una vintena d’illes mitjanes i d’una trentena d’illots dispersos en una àrea diametral d’uns 200-250 km, és a dir, en una zona marina de més de 50 000 km2. La quantitat d’ambients distints que tot plegat comporta configura un camp òptim per al mecanisme evolutiu de la radiació adaptativa.
La radiació adaptativa es basa en el fet que a partir d’un avantpassat (un únic llinatge) es produeix una diversificació evolutiva i es formen noves espècies amb diferents propietats adaptatives. Els arxipèlags, lògicament, són un indret excel·lent per al desenvolupament del fenomen. És el cas de les Hawaii amb la mosca del vinagre (Drosophila) i amb els drepadínids (pinsans mel·lífags), de les Antilles amb les iguanes (Ctenosaura) i amb els llangardaixos (Anolis) i, és clar, de les Galápagos amb les tortugues (Geochelone elephantopus) i amb els pinsans de Darwin.
L’ancessor comú dels pinsans de les Galápagos fou el pinsà del Carib (Melanospiza richardsoni), que ja no existeix a les Galápagos, substituït pels seus descendents evolutius, les tretze espècies actuals, les quals pertanyen a quatre grups diferents: els pinsans terrícoles (Geospiza magnirostris, G. fortis, G. fuliginosa i G. difficilis), els pinsans arborícoles (G. scandens, G. conirostris, Camarynchus psittacula, C. pauper, C. parvulus, C. pallidus i C. heliobates), i els anomenats pinsà vegetarià (Camarynchus [=Platyspiza] cassirostris) i pinsà cantador (Certhidea olivacea).
A l’Isla del Coco, relativament pròxima de les Galápagos, viu un catorzè i darrer pinsà del mateix grup, Pinaroxolias intornata.
La gran semblança entre les diferents espècies i, sobretot, la gran variabilitat que presenten les poblacions d’una mateixa espècie a les diferents illes, fan que no sigui gens fàcil identificar-les correctament. La variabilitat també es produeix a les àrees de distribució. Així, mentre que Camarhynchus pauper només es troba a l’illa Floreana, Geospiza fuliginosa viu en catorze de les disset illes majors i en tretze de les menors; algunes illes grans, com Santa Cruz, presenten fins a deu espècies diferents. Tanmateix, les espècies es distingeixen entre elles per la mida i la forma del bec i per la mida del cos. Hi ha des de becs fins i aguts semblants a unes alicates de punta fina (el cas de Certhidea olivacea, especialitzat a capturar insectes de les fulles i de les branques petites), fins a uns altres que serveixen com a trencanous per a esmicolar les llavors dures (el cas de Geospiza magnirostris i G. fortis). Entre aquests dos extrems hi ha variacions que inclouen els becs semblants a les alicates de punta llarga de G. scandens o les alicates en diagonal dels pinsans arborícoles.
Gràcies a aquests instruments i a la seva gran adaptabilitat, els pinsans de Darwin exploten un munt de recursos. Camarynchus pallidus i C. heliobates, per exemple, fan servir eines, cosa excepcional al món animal; s’ajuden amb una agulla de cactus o amb una branqueta per a extreure tèrmits o larves d’insectes de les escletxes de les branques mortes a les zones boscoses. Determinats pinsans terrícoles extreuen les paparres de les tortugues gegants i de les iguanes terrestres i marines. I Geospiza difficilis es col·loca al llom dels mascarells (Sula) i els pica la pell i la base de la cua i de les ales, just a la zona de creixement de les plomes, fins que els surt sang i se la pot beure; també trenca els ous d’altres ocells per a xuclar-ne el contingut.
A part aquests comportaments especialitzats i rars en el món dels ocells, els pinsans de Darwin exploten molts altres recursos, i força espècies són generalment oportunistes. En conjunt, constitueixen un bell exemple d’adequació a les circumstàncies ambientals. I una preciosa aportació de la insularitat a la comprensió dels mecanismes evolutius.