El poblament d’Austràlia i les illes del Pacífic
Encara que Austràlia no sigui pròpiament una illa sinó el més petit dels continents, la història del seu poblament és inseparable de la de les poblacions de Melanèsia amb les quals els australians aborígens comparteixen l’origen: australians i melanesis (com també posteriorment els polinesis) procedeixen del sud-est d’Àsia i arribaren per mar al vell continent de Sahul i a les illes que l’envoltaven.
L’efecte de l’isolament i el mestissatge
Els colonitzadors d’Oceania arribaren a les illes en grups reduïts, cosa que accentuà de manera important l’efecte fundador, com es reflecteix en la diversitat entre unes illes i unes altres. Probablement, després del primer establiment, es pogueren assolir nombres elevats d’habitants, però aquest desenvolupament demogràfic no es pogué mantenir a causa de les restriccions que imposa el medi insular i les inclemències catastròfiques de la meteorologia (tifons) o el vulcanisme (erupcions, terratrèmols) de la regió.
Quan els europeus arribaren a aquestes regions del Pacífic meridional, al segle XVI, la població del conjunt d’arxipèlags devia arribar al milió d’habitants, sense comptar Austràlia però sí Nova Guinea. A Hawaii hi devien viure prop de 200.000 persones i a Nova Zelanda, de 100.000 a 150.000. Entre totes les altres illes del Pacífic hi devia haver uns 100.000 habitants més, amb les densitats més elevades a Tonga, Samoa i Tahití.
A grans trets, es podria afirmar que els melanesis són el grup més diferent de tots els que habiten Oceania. Els polinesis, colonitzadors més recents, no sols arribaren a illes prèviament deshabitades, sinó que també ho feren a moltes que ja eren habitades prèviament per poblacions melanèsies. En general, en la fase inicial d’assentament, les poblacions polinèsiques que arribaven a illes grans (com Nova Guinea o la majoria de les de Melanèsia) no s’hi endinsaven sinó que romanien a les zones costaneres. Això féu que a les zones litorals d’aquestes illes, melanesis i polinesis convisquessin costat per costat i en alguns casos es mestissessin i acabessin per confondre’s en un nou poble (generalment de llengua polinèsica encara que morfològicament dominessin els trets melanesis). No sempre fou possible o durable tal convivència, i en algunes illes de la Melanèsia, els polinesis foren rebutjats per poblacions autòctones més fortes o bé, quan els nouvinguts eren prou nombrosos i forts, desplaçaren les poblacions aborígens de caçadors i recol·lectors cap a les muntanyes. D’aquesta manera, i amb un seguit de migracions no enregistrades però altament probables, a la Melanèsia occidental es creà un gradient morfològic en què els trets polinesis (mongoloides) minven gradualment de nord a sud i d’est a oest, mentre que ho fan a l’inrevés els trets melanesis (pell fosca). El cas més eclèctic és el de les Fiji, a l’oest de Polinèsia, on els trets morfològics de la població autòctona són a mig camí entre els polinesis i els melanesis. Els micronesis, en la seva dispersió cap al nord, han mantingut trets intermedis entre la morfologia dels actuals pobladors del SE del continent asiàtic i la dels polinesis.
En temps més moderns, a més, hi ha hagut una nova entrada d’humans: a les illes Fiji, per exemple, hi ha una important població originària de l’Índia, i a Nova Caledònia i a les illes Salomon s’establí un important nucli d’europeus, els quals, per altra banda, són dominants a Nova Zelanda, mentre que a Hawaii ho són els pobladors d’origen japonès. El mestissatge de l’illa de Pitcairn, a la Polinèsia oriental, és força curiós, ja que aquesta illa, encara despoblada al final del segle XVIII, fou colonitzada per alguns dels amotinats de la “Bounty” i les dones tahitianes que els acompanyaren; els habitants actuals són, en la seva majoria, els seus descendents, amb un mestissatge més elevat encara que en altres illes.
Les arrels sundaiques i sahulianes
A les èpoques en què degué començar el poblament del que ara és Austràlia i Melanèsia, aquell espai geogràfic no era pas configurat com ho és ara. Des de l’inici de l’última glaciació, ara fa uns 80.000 anys, i fins a la retirada dels gels, ara en fa uns 12.000, els perfils del sud-est d’Àsia i Oceania eren força diferents de com són ara. Amb el nivell de la mar més baix, Java, Sumatra, Borneo i altres illes de l’actual Indonèsia quedaren incorporades a una extensa península: Sunda. La Wallàcia, des de temps força anteriors, ha romàs adés unida adés separada del continent.
Austràlia, Nova Guinea, Tasmània i algunes altres illes properes, al seu torn, formaven un únic continent, molt més extens que l’actual continent australià: Sahul. Sunda i Sahul eren separats per l’estret de Sunda que, en el pic de màxim glacial, feia de 70 a 100 km d’amplada, i era esquitxat per algunes illes de l’estret de Sunda, com Timor o Flores, al sud, o les Moluques, més al nord. Diferents jaciments arqueològics indiquen que a terres de Sunda hi arribà Homo erectus i que passà, fins i tot, a Timor, Flores i Cèlebes. Durant força temps no pocs antropòlegs han donat suport a la teoria que els australians aborígens eren descendents directes de les poblacions d’Homo erectus de Sunda (i, de fet, encara n’hi ha que la defensen). Actualment, però, les proves genètiques semblen descartar aquestes teories polifiletistes i atribueixen l’origen de la població humana actual exclusivament a l’onada d’humans moderns que sortí d’Àfrica o d’Àsia Menor ara fa uns 100.000 o 150.000 anys. De tota manera, no es pot descartar absolutament que hi hagués hagut algun entrecreuament entre els humans moderns arribats a Indonèsia i els descendents de les poblacions d’Homo erectus de la mateixa zona.
Segons les hipòtesis més versemblants, el poblament del sud-est d’Àsia per humans moderns es pot descriure, a grans trets, com el resultat de dues onades successives força separades en el temps: una primera, provinent d’Àfrica o Àsia Menor, els descendents de la qual encara avui dia es distingeixen morfològicament perquè són foscos de pell i d’estatura no gaire elevada, i una segona d’individus provinents de l’expansió del nucli neolític de la cultura de l’arròs del sud-est de Xina, amb un aspecte molt més oriental. Pel que fa al poblament modern d’Austràlia i Melanèsia sembla que començà ara fa entre 60.000 i 40.000 anys, en un moment en què el nivell de la mar era força més baix que no és ara, quan poblacions de caçadors i recol·lectors del sud-est d’Àsia reeixiren a travessar l’estret de Sunda i arribaren a Sahul. Dues són les vies que pogueren ser seguides en aquest pas; l’una faria venir els primers pobladors des de Java, passant per les illes menors de l’estret de Sunda. La segona, la més probable, els faria venir de Borneo, passant per Cèlebes, Ceram i Nova Guinea. Aquesta primera onada colonitzadora havia d’estar integrada pels ancessors dels melanesis de pell fosca i estatura no gaire avantatjada, parents dels negritos de Filipines i dels antics andamanesos, com mostren encara alguns trets de les poblacions pigmees d’Austràlia i Nova Guinea. Les restes humanes més antigues, testimoni segur de l’entrada d’humans moderns a Sahul, són les dels jaciments del llac Mungo, a Nova Gal·les del Sud, datats d’entre 32.000 i 37.000 anys enrere i de Kosipe, a les terres altes de Nova Guinea, datat de 25.000 anys enrere, però probablement els desembarcaments primers foren molt anteriors. Les datacions més recents d’algunes restes del llac Mungo, realitzades amb tècniques de termoluminescència, donen dates de 50.000 a 60.000 anys enrere.
El poblament d’Austràlia
Els australians aborígens no conegueren l’agricultura ni la ramaderia abans de l’arribada dels europeus. La seva economia de subsistència era basada en la cacera i la recol·lecció, tècnica que s’hagué d’anar adaptant al canviant clima d’Austràlia durant el postglacial. L’únic animal domèstic que coneixien era el dingo (Canis familiaris dingo), que degué entrar al continent australià (on, abans dels humans, no hi havia mamífers placentaris) amb alguna de les onades migradores, sense que se sàpiga ben bé quan. Les datacions més antigues per a restes de dingo corresponen a 8.000 anys enrere, a Austràlia; però també s’han trobat restes de dingos en altres illes de Melanèsia. El bumerang, arma característica dels aborígens australians, ha estat emprat des de temps remots: el més antic trobat a Austràlia data de fa 10.000 anys.
Les grans diferències genètiques i lingüístiques dels australians, tant entre ells com amb els habitants més propers geogràficament amb els quals tenen algun parentiu, podrien ser degudes sobretot a la deriva genètica, secundària a l’aïllament, i a l’efecte fundador, pel baix nombre de colonitzadors inicials. Però també es pot pensar en el paper de la selecció natural (en el cas de la genètica), que hauria actuat més o menys intensament sobre els grups humans i en l’estructura social de la població australiana aborigen que era formada per nombroses tribus de costums ben diferents i fortament endogàmiques.
Austràlia (com Tasmània) romangué completament al marge de l’expansió polinèsia, fet que mostren tant la morfologia dels australians aborígens com les llengües nadiues, cap de les quals no pertany a la família austronèsica. Cap de les dues illes no rebé aportacions demogràfiques externes fins a l’arribada dels europeus al segle XVII.
Austràlia fou redescoberta pels neerlandesos al segle XVII, quan establiren alguns assentaments a la costa nord-occidental del continent, que ells anomenaren Nova Holanda. El 1770 el capità Cook arribà a la costa oriental, on descobrí Botany Bay (avui part de l’àrea urbana de Sydney) sense saber que aquella terra austral formava part del mateix continent que Nova Holanda. Quan hi arribà el capità Cook (1770), s’estima que el nombre absolut d’habitants es devia situar entre els 200.000 i els 250.000, probablement prop de la capacitat de saturació. El 1992 vivien al continent 205.000 aborígens, 7.500 dels quals, la majoria al Territori Septentrional, encara ho feien segons la seva manera tradicional. El 1787 la corona britànica establí una colònia penal a Port Jackson, al nord de Botany Bay, que seria l’origen de la futura ciutat de Sydney. En el primer vaixell carregat amb presoners hi arribaren 736 convictes (dels quals 188 eren dones) i els zeladors. Durant els anys següents, fins que el 1840 s’aturà la immigració de convictes, s’estima que hi arribaren aproximadament 150.000 presos.
A partir del 1793 hi arribaren els colonitzadors europeus no presidiaris (“settlers”), que el 1797 introduïren el bestiar oví. La població europea havia assolit els 10.000 habitants el 1800, i els 100.000 al principi dels anys 1830. El 1840 hi havia 250.000 habitants, i el mig milió s’assolia cap al 1850. Cap al 1860 vivien a Austràlia gairebé un milió d’habitants europeus o descendents d’europeus. La causa que la població es doblés novament a partir del 1850 fou la febre de l’or australiana (1851). Els immigrants que arribaren al continent eren fonamentalment d’origen britànic (aproximadament el 90%), la resta eren alemanys, escandinaus i també alguns italians. Des del 1860 el creixement de la població s’estabilitzà i esdevingué més urbana i distribuïda de la manera irregular que encara avui es manté: el centre i la part occidental del continent australià són pràcticament buits, mentre que les tres quartes parts de la població es localitzen a la costa sud-oriental, on hi ha més recursos i el clima s’assembla més a l’europeu. En l’actualitat, dels gairebé 15 milions d’habitants d’Austràlia, el 86% viuen a les ciutats, cosa que no impedeix que, al mateix continent australià, es puguin trobar societats que encara viuen de la caça i la recollecció.
El poblament de Nova Guinea i Melanèsia
La població inicial de Nova Guinea no devia ser gaire diferent de la d’Austràlia, amb onades successives de petits grups de caçadors i recol·lectors organitzades en bandes mòbils, formada cada una per algunes famílies. Sembla que aquesta estructura durà, si més no a les terres altes, aproximadament del 25000 fins el 5000 aC, i versemblantment era encara més antic en algunes regions litorals. Genèticament, els pobladors de Nova Guinea són diferents dels de la resta de Melanèsia, amb característiques morfològiques variables, probablement associades a les de les successives onades de poblament, unes relacionables amb negritos i andamanesos mentre que altres de més tardanes s’assemblarien més a les del australians més antics.
Sembla que un cop establerts els primers assentaments a Nova Guinea, els humans colonitzaren igualment altres illes com ara Nova Irlanda i Nova Bretanya, a l’arxipèlag de les Bismark, al NE de Nova Guinea, on unes restes arqueològiques datades recentment han donat valors de prop de 32.000 anys d’antiguitat. Des de Nova Irlanda i Nova Bretanya podrien haver passat a l’arxipèlag de les Salomó, a Santa Cruz, i d’allí a Vanuatu i a Nova Caledònia, en dates ben anteriors als 6.000 anys enrere, data que s’havia considerat fins fa poc la del poblament d’aquests arxipèlags. Probablement des de Nova Guinea, i també en dates anteriors als 6.000 anys enrere, es dirigiren també cap a Timor i Alor (a l’estret de Sunda), i cap a Halmahera (a les Moluques). De fet, d’onades de pobladors melanesis n’hi hagueren més d’una, fins al punt que, en algunes illes polinèsiques, els melanesis arribaren més tard que els polinesis, com és el cas de Nova Caledònia, Fiji, Samoa i Tonga; les dates d’aquestes darreres migracions de melanesis han de ser forçosament, com es veurà, posteriors a l’any 1.000 aC.
No se sap bé què parlaven els primers colonitzadors de Melanèsia, però devia ser una llengua de la qual sorgiren els diversificats dialectes de Nova Guinea (més de 700), que avui s’agrupen a la família indo-pacífica o papuana juntament amb les parles d’altres illes més o menys veïnes (Nova Bretanya, Nova Irlanda, Halmahera, Timor, Alor, Bougainville, algunes de les illes Salomó, Santa Cruz) i fins i tot les de les illes Andaman i l’extinta llengua tasmaniana, molt més allunyades. Poc menys de tres milions de persones parlen avui el conjunt d’aquestes llengües, de les quals la que té més parlants és l’enga, de les terres altes occidentals de Papua Nova Guinea, amb uns 165.000 parlants. Més tard, l’arribada de l’onada de poblament polinèsia, obra de grups humans que parlaven llengües d’una altra família lingüística, l’austronèsica, configurà a Melanèsia un complex mosaic lingüístic que, afavorit per l’isolament, no té comparació enlloc del món: a tot Nova Guinea i a les illes properes, fins més enllà de les Salomó, han conviscut llengües papuanes i austronèsiques que han donat lloc a centenars d’idiomes d’àrea de distribució restringida, molts d’ells parlats únicament en una vall o fins i tot només en una petita regió.
L’onada polinèsica
Probablement cap al 6000 aC, els descendents de poblacions neolítiques provinents del sud-est de la Xina s’instal·laren a l’actual Taiwan, des d’on sembla que hi hagué una dispersió humana que fou el substrat colonitzador de Polinèsia. El seu aspecte morfològic era segurament mongoloide suavitzat, és a dir, amb pell clara, cabells bruns poc arrissats i plec epicàntic atenuat. Aquestes poblacions protopolinèsies coneixien tècniques de navegació força superiors a les dels melanesis, cosa que els permeté de travessar distàncies molt superiors. No es limitaren a travessar els estrets de Sunda, sinó que els camins que recorregueren cap a l’est per poblar tota la Polinèsia fins a Hawaii i l’illa de Pasqua i, cap a l’oest, fins a Madagascar amb les seves piragües, cada vegada més perfeccionades tècnicament, superen, d’un cap a l’altre, l’hemicircumferència de la Terra.
L’agricultura dels protopolinesis es basava en l’arròs, però també coneixien el conreu del mill i, probablement, els del nyam, el colcàs i la canya de sucre. Com semblen indicar força restes arqueològiques del sud-est del continent asiàtic d’uns 3.000 anys enrere, practicaven l’artigatge de grans extensions per tal de preparar la terra per al conreu, la qual cosa explicaria la repetida necessitat de cercar, mar enllà, noves terres per a explotar. Les condicions climatològiques de les noves terres, però, eren molt diferents d’aquelles en què aquests pobladors havien adquirit els coneixements conformadors de la seva cultura. Això els obligà més d’un cop a canviar la base de supervivència a què estaven avesats: en particular hagueren d’abandonar el conreu d’arròs (que no passà més enllà de les illes Marianes), perquè els mancava l’estació seca. A terres més equatorials hi afegiren conreus típicament tropicals com són: l’arbre del pa, la banana, el sagú i, probablement, el cocoter. Criaven animals domèstics com porcs, gossos i, potser, gallines, que s’adaptaren satisfactòriament a l’ambient equatorial. En arribar a Nova Zelanda hagueren d’adaptar de nou el conreu de les plantes que duien a les condicions més meridionals de l’illa, amb un clima ben diferent del tropical i una estacionalitat marcada pel fotoperíode canviant. No duien porcs però sí gossos, i també s’adaptaren a menjar animals marins i moes (Dinornis), aquestes fins a extingir-les.
La dispersió de les poblacions polinèsies pel Pacífic s’associa també a la distribució de la ceràmica lapita i els nuclis d’obsidiana. Hom pensa que les peces de ceràmica d’aquest tipus, que s’han trobat des de Nova Guinea fins a Samoa, podrien derivar de formes trobades al sud-est asiàtic (Indonèsia i Filipines), si no de la mateixa Xina meridional, i es començaren a fabricar entre les poblacions polinèsiques de Nova Caledònia cap al 3 500 aC, des d’on es dispersaren. La cultura lapita era present a Tonga i Samoa (al Pacífic central), cap al 1 500 aC, és a dir, que els polinesis aleshores ja hi havien arribat. A Micronèsia és molt difícil de valorar l’existència de la cultura lapita, ja que, entre altres raons, les illes són majoritàriament atols coral·lins, cosa que fa difícil el desenvolupament d’una ceràmica feta amb argila.
Els protopolinesis parlaven llengües de la família que avui anomenem austronèsica, que comprèn un miler de llengües: la majoria de les que es parlen a l’arxipèlag insulíndic, Taiwan i en algunes àrees continentals del sud-est d’Àsia, totes les de Polinèsia i Micronèsia, algunes de Melanèsia i el malgaix, a Madagascar. Algunes llengües austronèsiques, com el malai o el javanès, són parlades per desenes de milions de persones, però les 500 llengües austronèsiques que són parlades de Nova Guinea cap a l’est tenen entre totes menys de 2 milions de parlants. El maori de Nova Zelanda és probablement el que té un nombre més gran de parlants encara que no arribin als 200.000.
Els casos de l’illa de Pasqua i Madagascar
Cap al 400 dC, un grup de polinesis occidentals continuà amb les proeses nàutiques dels seus ancessors. Amb canoes avituallades amb plantes de conreu i animals de cria emprengueren un nou camí, aquesta vegada des de les illes Marqueses fins a l’illa de Pasqua, un dels llocs més aïllats del planeta. Alguns arqueòlegs, per afinitats culturals i morfològiques, han defensat que hi hagué connexions entre la població de Pasqua i la d’Amèrica del Sud. Fins i tot s’ha cregut durant força temps que Pasqua fou poblada per gent sud-americana. Pel que fa a la morfologia, s’ha de dir que la semblança pot ser deguda que ambdues poblacions són d’origen mongoloide: els pobladors del continent americà eren descendents de l’expansió des del nord d’Àsia i els pobladors de l’illa de Pasqua ho eren de les poblacions polinèsies que, en últim terme, descendien dels mongoloides del nucli neolític del sud-est d’Àsia. D’altra banda, algunes restes arqueològiques insinuen una relació entre ambdues poblacions, però un parentiu cultural no obliga a un parentiu genètic, i el fet és que la genètica rebutja la teoria del poblament d’Amèrica del Sud des de Pasqua, ni tan sols hi ha traces que ho puguin confirmar. A més, les dades lingüístiques forneixen un suport clar a la pertinença de l’illa de Pasqua al grup polinesi.
Entre l’any 500 i la fi del primer mil·lenni de l’era cristiana, gent de parla austronèsica i coneixedors de tècniques agrícoles arribaren a l’illa de Madagascar. No se sap si hi hagué una sola onada des de la costa meridional de Borneo (per la semblança del malgaix amb algunes de les llengües que es parlen al sector central d’aquesta costa) o des de Sumatra (la costa indonèsica més propera a Madagascar), o bé més d’una. Alguns autors opinen que aquests pobladors podien haver seguit el corrent sud-equatorial que enllaça les costes de Java amb les de Madagascar. Altres autors, en canvi, mantenen que no és possible, per les condicions tècniques dels austronesics, un viatge de 4.000 km2 sense cap escala tècnica, i defensen el seu pas per les costes de l’Índia, seguint el corrent nord-equatorial. En tot cas els pobladors, parlants de llengües austronèsiques, coneixien l’orizicultura i, per a preparar la terra per a aquest conreu, construïren un seguit de terrasses a les faldes de les muntanyes de Madagascar, fins al punt que afaiçonaren un paisatge ben similar al de les illes Filipines i el sud-est asiàtic.
Més tard, arribaren a Madagascar africans vazimba originaris de l’actual Moçambic i parlants de llengües bantu, que introduïren la ramaderia. Tot i que els africans es barrejaren fortament amb la població d’origen asiàtic establerta anteriorment, hi hagué una distribució geogràfica entre les dues poblacions: els africans romangueren fonamentalment a la costa occidental mentre que els parlants de llengües austronèsiques ho feien a la costa oriental i a les terres altes. La llengua comunitària que s’establí fou l’austronèsica, tant per l’estructura gramatical com pel lèxic base, això sí, amb molts préstecs bantus. Els àrabs, que comerciaven a la costa oriental africana, arribaren fins a Madagascar cap al 1350. Aquest fet comportà l’entrada a l’illa de pocs components genètics nous però sí la islamització de les classes altes, especialment dels grups d’origen africà. El comerç, però, no resultà de prou profit per als musulmans, raó per la qual abandonaren l’illa, no sense deixar empremta en gran part de l’arquitectura pre-colonial i grans divisions entre els diferents pobles de l’illa. Cap al final del segle XVIII els reis merina del centre de l’illa la unificaren sota el seu domini fins que el 1890 se n’empararen els francesos com a colònia i s’hi mantingueren fins el 1960, any en què accedí a la independència la república malgaix.
En l’actualitat la població és encara molt més barrejada, però es poden distingir alguns grups. El 26% de la població és formada per merines, d’origen fonamentalment austronèsic, que viuen a l’àrea d’Antananarivo, la capital. El 15% són betsimisarakes, que viuen a la zona de Toamasina. Els betsileos, que formen el 12% del gruix demogràfic, són agricultors i artesans que viuen a Fianarantsoa. La resta són tsimihetys, sakalaves i antadroys. També hi viuen comorians, francesos i hindús.
Els poblaments insulars i isolats a Europa
Els patrons genètics d’algunes poblacions europees divergeixen fortament dels presents en poblacions veïnes amb les quals semblaria, en principi, que haurien d’estar emparentades. Saamis, sards, bascos i islandesos, per ordre decreixent de divergència, es diferencien força de les poblacions veïnes. En tots els casos la diferenciació és deguda a l’isolament de les poblacions veïnes, al llarg de períodes dilatats, des de temps força antics. Es tracta aquí dels casos de les poblacions de Sardenya i d’Islàndia, el cas dels samis o lapons i el dels bascos.
El cas de Sardenya
Sardenya és una illa de la Mediterrània occidental, amb una àrea de 24.000 km2, allunyada uns 200 km tant de la costa italiana occidental pel NE com de la tunisiana pel S, i és habitada actualment per un milió i mig de persones. Malgrat que és molt propera a Còrsega i que hi comparteix l’origen geològic, les seves poblacions humanes són ben diferents.
Probablement Homo erectus va arribar a Sardenya uns 800.000 anys enrere; però pel que fa als humans moderns, alguns grups pre-neolítics ja vivien a Sardenya cap al 10.000 aC, data que els fa els pobladors d’illes més antics coneguts de la Mediterrània. Estimes demogràfiques de l’illa fan pensar que la població en el paleolític tardà era de 700 a 1 800 individus, és a dir, que el nombre d’habitants seria el de la saturació per a una població de caçadors i recol·lectors. No se sap gaire bé quan va entrar el neolític a Sardenya, però probablement va ser introduït per una població d’origen itàlic, originada per l’onada d’expansió del neolític de l’Europa oriental. Associats a la població sarda d’entre el 1500 i el 400 aC s’han trobat poblats fortificats de pedra amb grans torres de defensa: els nurags. L’arqueologia sembla assenyalar que aquestes torres eren situades al bell mig de poblats que podien ser habitats per un nombre d’entre 300 i 500 habitants. Com que, escampats per tota l’illa, hi ha entre 6.000 i 7.000 nurags, hom pensa que, si haguessin estat habitats tots els llogarets contemporàniament, la població total en aquell moment seria de 100.000 a 200.000 persones.
Cap al 800 aC, Sardenya va ser visitada per fenicis que instal·laren bases a la costa meridional. Foren succeïts pels cartaginesos i, quan els cartaginesos foren derrotats pels romans, aquests ocuparen i romanitzaren l’illa després d’una guerra contra els nuràgics que durà més d’un segle. A la caiguda de l’imperi romà, Sardenya fou visitada per vàndals, bizantins i sarraïns, però mantingué de fet la seva independència. A l’edat mitjana, l’illa estigué sota el domini de Pisa (1087-1326) i de la confederació catalano-aragonesa (1326-1492), que hagueren de mantenir lluites constants contra els sards. Posteriorment depengué de la corona hispànica fins el 1720 que, juntament amb Savoia i el Piemont, constituí l’anomenat regne de Sardenya (la capitalitat del qual, però, radicava a Torí) que fou l’embrió de la unitat italiana.
L’estructura genètica de la població de Sardenya és força diferent de la de la resta d’Europa: a l’illa es poden trobar traces d’alguns gens típicament nord-africans, i existeix, en una freqüència molt elevada, una variant de la talassèmia gairebé inexistent a la resta de la Mediterrània. Aquesta estructura genètica peculiar s’atribueix al baix nombre de pobladors pre-neolítics de l’illa, els quals es veieren afectats per una forta deriva genètica i un marcat efecte fundador. L’entrada de la població neolítica, amb gens originaris de Grècia i d’Itàlia, deixà també una forta empremta, amb la superposició d’un segon efecte fundador i la consegüent deriva genètica. Les immigracions subsegüents deixaren poca empremta genètica però més influència lingüística: el sard és una llengua romànica, diferent de l’italià, amb un lèxic en el qual poden trobar-se mots probablement manllevats de la llengua no indoeuropea que es parlava a l’illa abans de la colonització romana. Les empremtes pre-indoeuropees es troben fonamentalment als “fòssils lingüístics” més típics: els topònims. De les tres dominacions més durables posteriors a la romana (pisans, catalans i piemontesos) han restat a l’illa colònies lingüístiques que encara perduren avui dia.
El cas d’Islàndia
La població d’Islàndia presenta també unes marcades característiques d’insularitat en la seva distribució genètica. Sembla que Islàndia fou poblada inicialment per una població de noruecs occidentals que hi arribaren l’any 874 i hi introduïren la ramaderia. Sobre la base de l’estructura genètica d’aquelles poblacions, la deriva genètica, conseqüència del baix nombre de pobladors inicial (uns pocs centenars), l’isolament i la baixa immigració dels darrers 500 anys, la població islandesa s’ha diferenciat força de la resta de poblacions escandinaves.
Segons la tradició, a Islàndia s’instal·laren 20.000 colonitzadors, entre totes les onades migratòries de víkings, ocorregudes entre els segles IX i XII. Aquests primers pobladors organitzaren una societat esclavista governada per una assemblea d’homes lliures, l’Althinghi, possiblement el més antic dels parlaments europeus; els esclaus, generalment escocesos i irlandesos, eren resultat de les ràtzies dels víkings islandesos a les terres meridionals. Al segle XIV, com a conseqüència de la Unió de Kalmar, l’illa passà a estar sota domini danès, i des d’aleshores ja no hi hagué una entrada migratòria important. Però, lluny d’estabilitzar-se o mantenir un creixement vegetatiu normal, la població d’Islàndia hagué d’enfrontar-se a les restriccions que li imposava el seu medi insular. Importants erupcions volcàniques i la crítica situació meteorològica a què es veié sotmesa després del segle XIV, durant la “petita edat de gel”, feren minvar la població: del segle XIV al XVI, d’uns 70.000 habitants passà a 38.000, amb molts alts i baixos. El cens no es recuperà fins al principi del segle XIX, en què la població assolí els 80.000 h després d’haver arribat a l’últim extrem de decadència al final del segle XVIII.
El poblament de les Antilles
El poblament del continent americà és tractat al volum 8; les Antilles, però, que gairebé perderen la totalitat de la seva població autòctona poc temps després del descobriment i han estat repoblades per contingents molt diversos d’europeus i africans a partir del segle XVI, mereixen un tractament diferenciat.
Les primeres onades migratòries
Les illes del Carib foren l’última porció del continent americà a ser colonitzada pels humans moderns. Els primers a arribar, cap al primer mil·lenni abans de l’era cristiana, foren els siboney, caçadors i recol·lectors, que provenien de la península de Florida i s’escamparen per les Antilles Majors, principalment per Cuba. Una altra onada immigrant ocorregué cap al principi de l’era cristiana: els indis arawak, des de l’Amèrica del Sud, ocuparen Trinidad i les Petites Antilles. Posteriorment, descendents d’aquesta onada d’indis sud-americans ocuparen terres de les illes Verges, la Hispaniola, Jamaica, Cuba i les Bahames.
Els arawak practicaven una agricultura força avançada però desconeixien l’ús dels metalls. En la seva dispersió pel Carib, els arawak (agricultors) desplaçaven els siboney (caçadors i recol·lectors, és a dir, amb una tecnologia menys avançada) cap a les zones més muntanyoses i interiors, imposant a les illes una unitat lingüística i cultural que perdurà fins a l’entrada del indis carib. Aquests nous pobladors també provenien de l’Amèrica del Sud i s’instal·laren a les Petites Antilles, des d’on organitzaren incursions a les illes més grans, ocupades pels arawak, sense acabar d’instal·lar-s’hi.
L’arribada dels europeus i els africans
La primera terra americana on Colom posà el peu fou l’illa de Guanahaní (que anomenà San Salvador), a les Bahames. Posteriorment passà a Cuba i a l’anomenada Haití pels nadius, les quals anomenà Juana i La Española (actualment Hispaniola), respectivament. En aquesta última illa Colom instal·là la primera base europea en terres americanes: La Navidad. El fort, però, fou destruït pels indis abans que Colom hi tornés. En els posteriors viatges, atracà en altres de les illes del Carib i fins i tot tocà, sense saber-ho, les costes del continent americà, prop de la desembocadura de l’Orinoco.
La ràpida desaparició dels indis antillans deguda al contacte amb espanyols, bé per malalties infeccioses enfront de les quals no tenien defenses, bé per les dures condicions de treball imposades, obligà ben aviat a importar mà d’obra. Fou l’origen del comerç d’esclaus africans cap a Amèrica. De tots els esclaus capturats a la costa occidental d’Àfrica, es calcula que, només al segle XVII, a les Antilles n’entraren de 300.000 a 500.000 (més de la meitat dels que arribaren vius als ports americans), mentre que la població blanca al mateix moment era de 20.000 a 30.000 persones, i l’índia s’havia extingit o estava en vies de definitiva extinció. Al segle XVIII, la població d’esclaus que vivien a les illes del Carib en condicions de sobrecàrrega laboral i malnutrició crònica augmentà en 3.000.000 persones. Tot i que al segle XIX l’esclavitud fou abolida a Europa, encara entraren al Carib tres quarts de milió més d’esclaus duts des d’Àfrica de contraban.
Després del segle XVIII, al Carib continuà entrant població blanca de diversos orígens; a Cuba, per exemple, els immigrants eren majoritàriament espanyols. També hi hagué moviment interinsular de la població de color; a la mateixa Cuba entraren negres lliures que venien de les illes més pobres, per exemple haitians. Tots aquests fets provocaren que la distribució morfològica de les poblacions de les Antilles fos irregular: a Cuba la població era majoritàriament blanca, mentre que tots els habitants d’Haití (país format el 1804, després de l’única revolta amb èxit dels esclaus caribenys), eren de pell fosca. Al segle XX hi ha hagut un canvi important, molta migració antillana s’ha dirigit cap a Nord-amèrica o cap a Europa; als Estats Units, hi han anat especialment cubans i porto-riquenys; mentre que els jamaicans s’han dirigit a Anglaterra, els de Martinica i Guadeloupe cap a França i els dominicans a Espanya. Aquestes emigracions han ajudat a mitigar un xic la superpoblació i la pobra quantitat de recursos de la majoria de les illes del Carib.
Després de tots aquests moviments demogràfics, el cas és que cap de les illes del Carib no té una població que no estigui fortament mestissada entre el substrat indi pre-colombí, els esclaus africans introduïts pels traficants i la població europea que s’instal·là per explotar les noves terres. Les considerables diferències morfològiques entre els tres grups originaris i la tolerància social força generalitzada en relació amb aquestes diferències hi ha introduït una variabilitat tipològica extraordinària. Entre els anomenats caribs negres, per exemple, hom pot trobar des d’individus de pell molt fosca fins a altres de més rogencs o més groguencs, acompanyats de coloracions d’ulls o de cabells força variables. Tanmateix, les tipologies d’origen africà predominen a la majoria de les illes a causa del pes demogràfic dels esclaus negres fins ben avançat el segle XIX.
Salut i malaltia a les illes
Les característiques de la geografia insular poden fer que la distribució de les malalties sigui diferent a les illes. En el cas de les illes d’Oceania, la distribució de les malalties segueix patrons un xic diferents dels que hom pot trobar a zones dels mateixos latitud i bioma; l’aïllament fa que les malalties no es trobin distribuïdes uniformement per tots els territoris que ocupen l’extensió del Pacífic, amb la qual cosa també les ha protegides de les epidèmies que assolaren terres continentals. Però no a totes les illes succeïa el mateix: a Hierro, per exemple, l’illa més occidental de l’arxipèlag canari, es considera que les plagues que han delmat la població han estat les mateixes que han delmat en els mateixos temps la població de Tenerife. Aquesta diferència entre unes illes i unes altres és deguda al caràcter més o menys oceànic i aïllat respecte als territoris continentals o insulars veïns. Altrament l’absència de determinats agents infecciosos a les illes també és causa de l’absència de defenses enfront seu, causa de l’elevada mortalitat que han provocat històricament les malalties infeccioses importades.
Les malalties parasitàries d’Oceania
Les restes antropològiques indiquen que, abans de l’entrada dels europeus, la malària era la causa de mort més freqüent a les illes de la Melanèsia on hi havia focus. Altres lesions paleopatològiques diagnosticades han estat: malalties respiratòries, reumatisme i artritis degenerativa, càries i pèrdua de peces dentàries, infeccions oftalmològiques i filariosis. L’entrada d’europeus, exploradors i missioners, mercaders i baleners, soldats, treballadors o esclaus comportà la importació també de noves malalties infeccioses. En temps històrics els relats dels cronistes indiquen que els indígenes morien majoritàriament per pneumònia, malalties diarreiques i malària. Al segle XX, les malalties més freqüents a Oceania són encara de tipus infecciós, ja que les condicions tropicals de la zona permeten el desenvolupament de molts paràsits i els vehicles que els transmeten (sobretot artròpodes), però han guanyat importància malalties pròpies de la societat industrialitzada occidental, com ara la diabetis, l’obesitat, les malalties càrdio-vasculars i els càncers.
Present ja als temps neolítics, una de les teories que intenta explicar per què els polinesis no s’establiren a les illes de la Melanèsia sud-occidental, és precisament que la presència de la malària els en va dissuadir més que no pas el rebuig dels melanesis. L’expansió de la malària a Melanèsia ha estat progressiva; a les illes Salomó, per exemple, no va ser introduïda fins al segle XIX i no es troba (ni tampoc el seu vector, el mosquit Anopheles) a les illes Fiji ni a les situades més a llevant o al nord, ni tampoc de Nova Caledònia cap al S. A Micronèsia, el mosquit Anopheles hi és present, però no pas el plasmodi paràsit. A Madagascar, en canvi, hi ha risc de contreure paludisme durant tot l’any i a tot el país amb una incidència especial a les zones costaneres.
Una altra malaltia que ocorre a l’Oceania tropical des de temps pre-europeus i és trasmesa per un mosquit és la filariasi limfàtica causada pel nematode Wuchereria bancrofti. Diferents soques del paràsit són transmeses per vectors distints, a diverses àrees: a Micronèsia, els mosquits del gènere Culex i, en algunes illes de Papua Nova Guinea, les Salomó i Vanuatu, els del gènere Anopheles, transmeten les soques responsables de la forma de filariasi periòdica nocturna; mentre que en algunes illes de Polinèsia (Tuvalu, Kiribati), a Fiji i Nova Caledònia, és el gènere Aedes el que transmet la soca que provoca la forma no periòdica de la malaltia. El quadre clínic d’aquest mal consisteix en febre i inflamació, i engruiximent de ganglis i vasos limfàtics que poden produir edema; quan la malaltia ja és més avançada, pot desenvolupar-se una elefantiasi.
D’entre les virasis transmeses per artròpodes a Oceania la més comuna és el dengue. El dengue ha causat algunes epidèmies, com a mínim des del segle XIX, en llocs on hi havia el vector: un mosquit del gènere Aedes. La presència d’aquest mosquit està relacionada amb una vegetació humida i exuberant. Entre el 1885 i el 1886, hi hagué una epidèmia de dengue a Fiji i Nova Caledònia, que s’estengué cap a Tahití, i provocà una mortaldat elevada a la Polinèsia Francesa meridional. També hi ha hagut altres epidèmies de dengue: a les illes Wallis i Futuna, l’any 1907; a les illes de l’estret de Torres (entre Nova Guinea i Austràlia), els primers anys del segle XX; a les illes Cook septentrionals, en 1930-31; a Kiribati, els anys cinquanta; i a Fiji en 1933-34 i el 1953.
Altres malalties contagioses d’Oceania
Les malalties respiratòries, tan freqüents als països càlids i humits, constitueixen encara una causa important de mortaldat al Pacífic. Ha estat molt freqüent a les illes d’Oceania que, poc després de l’arribada d’un vaixell, s’hagin estès ràpidament infeccions de vies respiratòries altes. La transmissió d’aquestes malalties és molt fàcil en unes condicions de densitat de població elevades on rentar-se les mans és una acció menys comuna que el contacte personal, la tos i els esternuts no es cobreixen, i hi ha mosques pertot arreu.
Les epidèmies de grip començaren a Oceania després del primer contacte amb els europeus i s’esdevingueren, des d’aleshores, pràcticament cada any. La tuberculosi fou introduïda a Fiji el 1791 per un vaixell britànic. A Nova Zelanda, es notà un increment de mortaldat entre els maoris que vivien prop de les missions. La presència general de tuberculosi s’establí a les illes del Pacífic cap a mitjan segle XIX; a Austràlia, entrat el segle XX moriren molts aborígens tísics, i encara avui dia representa un problema de salut pública important.