Les històries de taurons formen part de la mitologia marinera. Hom n’ha consagrat una imatge d’animals cruels i insaciables, sempre a punt per a l’atac fulminant. Des de narracions més o menys fantàstiques, integrades en la tradició oral de moltes cultures de pobles navegants, sobretot de l’àmbit tropical, fins a pel·lícules tremendistes modernes, hi ha una dilatada panòplia de relats que relacionen els taurons amb una voracitat desfermada i amb una sevícia implacable. I és cert que algunes espècies de tauró han atacat innombrables vegades els humans, però reduir aquest interessant grup zoològic a una partida d’éssers criminals, a més d’un antropocentrisme excessiu, seria d’un reduccionisme descarat.
Grups de taurons i mides de les espècies més representatives
Editrònica, a partir de dades proporcionades per l'autor
Hi ha 354 espècies diferents de taurons al món, de les quals únicament una vintena són realment perilloses per als humans. De fet, el 80% de les espècies no arriben als dos metres de longitud, mida mínima perquè sigui possible un atac de consideració. La majoria de les espècies de
tauró, en realitat a penes passen del metre, a algunes amb llargades tan modestes com els 22-24 cm del menut Eridacnis radcliffei o els encara més modestos 15 cm de Squaliolus laticaudus. Les més grosses, justament, són filtradores de plàncton i, per tant, ben inofensives: el tauró pelegrí (Cetorhinus maximus), que fa uns 6 o 7 m, i l’enorme tauró balena (Rhincodon typus), que pot arribar als 15 m, i més i tot, i pesar entre 30 i 40 tones. De tota manera, és cert que la majoria de taurons són carnívors consumats, especialment menjadors de calamars i de peixos, dotats d’un sistema dentari i d’unes mandíbules molt respectables.
Les dues mandíbules dels taurons típics són mòbils, cosa que els permet obrir una boca considerable i queixalar amb singular eficàcia. Primer claven les dents de la mandíbula inferior, que estan dirigides cap enrere, i després serren amb les de la mandíbula superior, agitant el cap. La força d’aquestes mandíbules és insòlita: les del tauró blanc (Carcharodon carcharias) poden exercir una increïble pressió de 3 000 kg/cm2, la qual, unida als diversos rengles de dents afuades i alhora dentades en serra, garanteix dentellades demolidores: si fan presa d’una gran tonyina o d’un cetaci, per exemple, poden arrencar trossos de carn de fins a 20 kg de pes. En tot cas, les dents dels taurons es van renovant de manera continuada, cada 15-20 dies en el cas del tauró blanc, o immediatament després de perdre’n alguna. Cal remarcar el cas del petit Isistius brasiliensis, tauronet de 50 cm a penes, proveït de ventoses bucals amb què s’aferra a la presa estona i estona (és el causant de moltes destrosses als cables submarins).
La majoria dels atacs a humans són fets pel tauró blanc (Carcharodon carcharias), pel tauró tigre (Galeocerdo cuvieri) o pel tauró gris (Carcharhinus leucas), bé que també són molt perilloses les tres diverses espècies d’aquest darrer gènere (C. longimanus, C. amblyrhyncos, C. brachyurus, C. limbatus, etc.), la tintorera (Prionace glauca), els diversos peixos martell (Sphyrna mokarran, S. zygaena), el tauró del Ganges (Glyphis gangeticus), que remunta les aigües fluvials del Pakistan i de Bangladesh, i el solraig (Isurus oxyrhinchus), aquest darrer capaç de fer grans salts fora de l’aigua, responsable de nombrosos atacs a embarcacions. Durant la dècada dels vuitanta hom enregistrà uns 1 200 atacs a humans, quasi tots en aigües tropicals poc profundes, que és l’hàbitat predilecte de les espècies perilloses; les aigües litorals australianes, filipines i hawaianes, seguides de les caribenyes, atlàntiques nord-americanes, californianes i sud-africanes foren les més afectades.
Els taurons no són pròpiament peixos, sinó condrictis elasmobranquis o bestines, és a dir animals marins d’esquelet cartilaginós i respiració branquial amb morfologia aproximada de peix, bé que molts són vivípars i copulen. Dins d’aquesta classe zoològica, que comparteixen amb els batoïdeus (rajades, mantes i peixos serra) constitueixen el grup dels selacis. No presenten escates, sinó denticles dèrmics rugosos, que tenen el mateix origen que les seves dents. Les aletes, permanentment desplegades, tenen funcions hidrodinàmiques i també propulsores, tot i que el desplaçament és aconseguit bàsicament amb moviments ondulatoris i amb vinclades de cua. La posició ventral de la boca i la presència de fenedures branquials, en comptes de ganyes com els peixos, completa el seu aspecte extern característic. Però sota aquesta aparença banal de peix s’oculta un seguit molt notable de particularitats fisiològiques.
Els taurons tenen musculatura vermella i musculatura blanca. La musculatura vermella obté l’energia per via aeròbica, oxidant substàncies lipídiques; la blanca, en canvi, degrada anaeròbicament glucogen, de manera que funciona sense oxigen. La musculatura vermella permet els moviments ordinaris, que donen als taurons modestes velocitats de desplaçament d’1 a 3 km/h, però gràcies a la blanca —tanmateix per períodes curts, els atacs, per exemple— poden obtenir força suplementària per a nedar fins a
50-60 km/h. De fet, per a moltes espècies, nedar és vital, ja que oxigenen les brànquies pel principi de l’estatoreactor; algunes poden bombar l’aigua a través de les fenedures, cosa que els permet de romandre quietes. Quietes, però aleshores posades al fons, perquè els taurons no tenen bufeta natatòria, per la qual cosa no poden regular la seva densitat relativa: són sempre més pesants que l’aigua, tret d’algunes espècies de fetge oliós enorme, com el del mateix tauró tigre, que pot arribar a pesar quasi 100 kg, o el de la tintorera, equivalent al 20% del seu pes corporal total.
Els òrgans sensorials dels taurons són remarcables. L’olfacte, confiat a dos narius amb doble obertura (entrada i sortida del flux d’aigua), els permet detectar ínfimes dilucions de sang (una part en 100 milions de parts d’aigua, per exemple), amb la qual cosa perceben olors a centenars de metres de distància. Llur línia lateral, gràcies a les criptes sensorials que duu associades, rep vibracions, és a dir sons, a milers de metres, de manera que els taurons con trolen un amplíssimentorn que va molt més enllà del seu camp de visió. En tot cas, la seva vista és prou bona, sobretot a mitja llum, gràcies a una estructura reflectant (tapetum lucidum) situada darrere de la retina, que és la que els dona aquesta esglaiadora fredor a la mirada. A molt curtes distàncies (0,5-1 m) poden recórrer als òrgans de Lorenzini, ampul·les sensitives situades prop dels narius, capaces de determinar salinitats i temperatures, com també de percebre camps electromagnètics; aquests òrgans els donen una sensibilitat imbatible durant els combats, a part de permetre’ls, segurament, una bona orientació durant les navegacions, gràcies a la percepció del camp magnètic de la Terra.
Els taurons, en definitiva, són criatures marines fascinants. I menys mortíferes que un auto esportiu mal conduït!