Golf de Venècia i golf de Bengala. Venècia i Dacca, ni a terra ni a mar, les seves arrels s’enfonsen en l’aigua o en reben periòdicament la visita. Gran Canal, Ganges i Brahmaputra, noms esdevinguts mítics. Puntes de Burano i mussolines de Dacca, góndoles i “rickshaws”. A Venècia, com als rius del golf de Bengala, mosquits i malalties, humans i fàbriques abocant-hi escombraries, excrements, plaguicides i residus. I semblants també en la comuna obsessió per domesticar l’aigua, per aixecar dics davant de la mar, la mar que, altre temps, les va fer glorioses. Però no pas igualment puixants.
A la fi de l’imperi romà les viles pròsperes del golf de Venècia eren situades en terra ferma; i entre la terra i la mar, aiguamolls bons només per a recollir sal i pescar-hi, llacunes salabroses avui unides amb la mar Adriàtica per tres amples obertures: Lido, Malamocco i Chioggia. Però Àtila va destruir Aquileia l’any 452 i els naturals es van refugiar a Rialto i Grado, illes de la plana al·luvial cosida d’estanys i coberta de joncs, canyissos, boires, fang i sorra. Segurs, a recer de les invasions terrestres, alcen habitatges damunt xanques, fan aliances amb els ostrogots de Ravenna i lluiten contra els gots. Construeixen naus, colonitzen noves illes (Burano, Murano, Treporti) i funden ciutats governades per tribuns de la mar.
Els duxs aviat comprengueren el seu paper d’intermediaris entre Orient i Occident i arrencaren a Bizanci drets per al nou ducat marí, ducat que bastí, amb aliances i guerres, un imperi comercial, pas obligat de les mercaderies que, provinents de Bizanci, Grècia o Síria, s’escamparen per terres de francs i germànics. Al segle XI Venècia, casada amb la mar, s’estén ja als dos costats del Gran Canal. Sota l’aigua creixen les arrels profundes dels boscos de Venècia. La ciutat estat és present en tots els centres de decisió gràcies a la flota nascuda a les drassanes de l’Arsenal i a la diplomàcia: guanya guerres, pacta aliances, promou croades i estableix consolats del mar. La ciutat-monument construeix dics i canals de desguàs perquè els sediments dels rius no saturin la llacuna i li barrin la sortida; però també basteix palaus, esglésies, ponts i places que decora amb botins de guerra o de comerç: joies, marbres, cavalls de l’hipòdrom de Bizanci o columnes de Tir s’integren al paisatge venecià.
A final del segle XIII, Venècia i la Xina queden unides. Els viatges i l’estada de Marco Polo al regne del Gran Khan obren una nova ruta comercial. Venècia inunda Europa de nous productes de l’extrem orient: espècies, metalls preciosos, seda, pasta o pólvora. La Sereníssima és, a mitjan segle XIV, una ciutat rica que acull artistes d’arreu, on floreix el gòtic i neix el Renaixement. Però els turcs conquisten Constantinoble el 1453 i castellans i portuguesos descobreixen noves rutes i terres. La ciutat estat comença la davallada, però conserva tota l’esplendor de la ciutat monument.
La mar, la gran aliada de la Sereníssima en el passat, és avui el seu pitjor enemic. La ciutat-monument, construïda sobre 18 illes separades per 170 canals i unides per 400 ponts, s’enfonsa dins les aigues de la llacuna. Tres en són les causes principals: l’aixecament lent però progressiu del nivell de la mar; l’esfondrament també progressiu del fons de la llacuna per compactació dels dipòsits al·luvials a causa del bombeig de l’aigua subterrània per a satisfer les necessitats dels habitants i de les indústries, i les marees, febles a la Mediterrània però fortes a l’Adriàtic, on l’acció astronòmica i l’atmosfèrica es combinen: les baixes pressions i el “sirocco”, que empeny les aigues cap al nord , eleven el nivell del mar i provoquen l’“acqua alta” que inunda la ciutat (el 4 de novembre de 1966 l’aigua va pujar 1,94 m i va alertar sobre la possibilitat que Venècia acabés enterament submergida). Venècia sereníssima deu a la mar la seva puixança, però també la seva agonia.
Com Dacca, la dissortada. A la badia de Bengala, els grans rius de l’Himàlaia, el Ganges i el Brahmaputra, que a Bangladesh s’anomenen Padma i Jamuna, formen l’estuari més gran del món, amb més de 2 500 km2. La regió, anomenada Sundarbans a partir del nom de la planta dita “sundri” (Heritiera fomes), és una gran superfície de marjals i de planes al·luvials, esquitxada d’illes diminutes sotmeses als ritmes de les aigües.
A Dacca, al nord de la regió, s’ajunten les aigües del Padma i del Jamuna. El seu nom sembla que prové del mot bengalí “dhak”, que significa tambor. Però potser deriva del de la deessa Dhakeswari, o del de l’arbre “dhaka” (Butea frondosa). Fins al segle XIV, en què Tamerlà funda un sultanat amb influència musulmana, la zona va estar governada per reis i emperadors amb periòdics conflictes interns, va viure sota el budisme i l’hinduisme, va sentir parlar de les proeses d’Alexandre el Gran i va veure la invasió dels huns. Sargaon, prop de Dacca, va ser descrita per Ibn Batuta com un infern ple de béns: es navegava pels rius i hi creixia cotó, plàtans, bètel, joncs, sèsam, arròs i sucre, i s’hi criaven búfals. Dacca era al segle XVI una ciutat florent del sultanat de Delhi, però la seva màxima esplendor no arribà fins a l’any 1608, quan l’imperi mogol va establir-hi la capitalitat. Es va urbanitzar i s’hi van construir palaus, basars, caravanserralls, temples i un fort. La literatura i l’art d’influències perses van prosperar-hi i l’expansió marítima fomentà el comerç amb el sud-est asiàtic. Al segle XVIII la manufactura de fines mussolines feren famosa Dacca, especialment els brodats d’or anomenats “jamdani” i les “kasides”, mussolines brodades amb sedes. L’arribada dels europeus, portuguesos primer i anglesos després, enfosquiren la seva prosperitat i feren declinar l’imperi marítim de Dacca.
Capital del nou estat de Bangladesh creat el 1972, Dacca té actualment 6 milions d’habitants (bengalins, immigrants aris de l’Àsia central, urdús i indis principalment). Les terres al·luvials són riques i productives, però depenen de les pluges monsòniques: bona part de la pluja anual (2 500-5 000 mm ) cau de juny a octubre. Les inundacions són cada cop més violentes, el vent tòrrid “pashi” bufa a més de 100 km/h, i els ciclons devastadors sovintegen. La desforestació intensiva afavoreix l’erosió, i l’aigua fa la resta. Es calcula que solament el Jamuna s’emporta 900 milions de tones de sediments l’any. Però després dels monsons tot és verd, i hom oblida els morts i les pèrdues.
Venècia i Dacca comparteixen història d’ençà que l’aigua les vol engolir. La humitat tot s’ho emporta, però els viatgers romàntics, els escriptors contemporanis, el Corto Maltès, els turistes i la UNESCO s’encarregaran de mantenir viva Venècia, la ciutat més bonica i estranya de vora mar. Dacca, per contra, lluny d’Occident, capital del segon país més pobre del món, afrontarà la visita dels ciclons i la periòdica desaparició de la seva terra sota les aigües com la renovació d’un cicle.