Per a Parmènides, el món sensible és mera aparença, només per la raó es pot assolir el coneixement de l’ésser: u, invariable, immòbil i etern (si pogués canviar, voldria dir que té una part de ‘no ser’, cosa incompatible amb el fet que el que no és no pot existir). En tot cas, la diversa proporció de dos principis bàsics, la claror (que identifica amb el foc) i la foscor (que identifica amb l’absència de claror), definiria els objectes del món sensible. Aquest plantejament, tot i ser segurament hereu del misticisme dels pitagòrics, no deixa de recordar també el pensament taoista xinès, sobretot en els versos en què Parmènides es refereix a un principi femení i un de masculí, que s’han d’harmonitzar perquè el fruit de l’aparellament resulti ben constituït.
IX. Però com que tot s’anomena nit i dia i això s’esdevé segons la influència respectiva sobre uns o altres cossos, tot està ple al mateix temps de llum i de nit obscura, en idèntica mesura, perquè res no està mancat ni de l’una ni de l’altra.
X. Coneixeràs la naturalesa del cel i tots els senyals que s’hi troben, de les accions destructores de la llum pura del Sol resplendent; i d’on provenen. Tindràs esment també dels efectes de les accions circulars de la Lluna de cara rodona, i de la seva naturalesa; coneixeràs així mateix el cel que tot ho envolta, d’on va néixer, i com la Necessitat l’ha dirigit i obligat a mantenir els límits dels astres.
XI. Com la Terra, el Sol i la Lluna, el cel comú a tots, la Via Làctia, l’Olimp encara més remot, i la força abrusadora dels astres van començar a existir.
[...]
XVIII. Quan la dona i l’home mesclen les llavors de Venus, si la força que actua en les venes, a partir de sangs oposades, manté una combinació proporcionada, modela cossos ben constituïts. Però si les forces, després de mesclada la llavor, es combaten i no es fan una sola en el cos que sorgeix de la mescla, funestes, perjudicaran l’embrió per la doble llavor d’un i altre sexe.
XIX. Així van sorgir aquestes coses, segons l’opinió dels humans, i, més endavant, segons això, moriran després d’haver crescut. I a cadascuna els humans han donat un nom distintiu.”
“Poema sobre la natura”, fragments IX, X, XI, XVIII i XIX
Traducció: Pere Ignasi Rojas