Per a Lucreci el món és mortal. El seu punt de vista materialista sobre el vivent el condueix a evocar-ne l’evolució, ja que considera inversemblant que les espècies hagin “baixat de l’alt cel als camps per una corda d’or”; creu que fou la terra qui les engendrà. Ara bé, si els individus són mortals, també ho són les espècies. I aquest és també el destí de la terra, “mare dels déus” i de l’“ample món”. La coherència de Lucreci el porta fins i tot a establir una certa relació entre la fatiga i l’envelliment dels conreadors i de la mateixa Terra.
“Així també, les muralles que hi ha al voltant de l’ample món, expugnades, s’enderrocaran i formaran ruïnes polsoses. Perquè l’aliment ha de refer-ho tot, renovant-ho, i l’aliment ho ha d’ajudar, i l’aliment ha de sustentar-ho tot, però no ho pot fer, si les venes no toleren el que cal, ni, quan cal, no ho forneix la natura. Ara mateix, està la nostra època abatuda, i la terra lassa crea amb prou feines petits animals, quan fou ella que infantà totes les espècies i parí els cossos gegantins de les feres; perquè penso que les espècies mortals no baixaren de l’alt cel als camps per una corda d’or, ni les crearen el mar ni les onades en colpejar les roques, sinó que les engendrà la mateixa terra, com ara mateix les nodreix. També fou ella mateixa la primera a crear les messes brillants i les vinyes ufanoses; espontàniament, per als mortals, ella mateixa donà els dolços fruits i les pastures delitoses que ara creixen a penes, malgrat el nostre treball per augmentar-les. Emprem els bous i l’esforç dels pagesos; utilitzem l’arada, i els camps amb prou feines donen a bastament. Fins a tal punt són cobejosos de llurs fruits i exigeixen treball! Ja el vell llaurador, movent el cap, suspira sovint: debades cau el seu gran treball; i quan compara els temps presents amb els passats, lloa sovint la felicitat del seu pare. Trist, igualment, el conreador de la vinya, avui escanyolida i vella, acusa l’acció del temps, fatiga amb els seus planys l’època seva i rondina dient que els homes antics, plens de pietat, pla bé es mantenien amb una propietat petita, tot i que abans era molt menor la part de terra a cadascú assignada; no veu que tot, gradualment, s’esmicola i camina cap al fèretre, las de l’antiga duració de la vida.”
“De rerum natura” (‘De la natura de les coses’), cap. 2, versos 1144 - 1174. Reproduït a partir de “De la natura II” (col·l. Escriptors Llatins. Lucreci), amb el permís de Fundació Bernat Metge (1928)
Traducció: Joaquim Balcells