Galileu, ben al contrari dels filòsofs escolàstics (‘in libris’, com els anomena irònicament), que buscaven la veritat en les obres d’Aristòtil més que no pas en l’observació del món que els envoltava, contemplà amb la seva rudimentària ullera els ‘quarts’ o ‘fases’ del planeta Venus. Constatà que “els planetes són de natural tenebrosos” i que les fases de Venus són comparables a les de la Lluna. La Terra no és sinó un planeta més, al contrari del que afirmen les escriptures; ja no hi ha, doncs, a l’univers, llocs privilegiats o de qualitats singulars. La física matemàtica i la ciència experimental desfan els encanteris.
“Sapigueu, doncs, que fa prop de tres mesos, mentre Venus era visible al capvespre, vaig començar a observar-la acuradament amb la ullera per veure amb els meus propis ulls allò que no oferia dubte a l’intel·lecte. La vaig veure, doncs, al principi, ben rodona, llisa i sencera, però molt petita: amb aquesta figura es mantingué fins que començà a acostar-se a la seva màxima digressió, i encara es va anar engrandint. Després començà a perdre la seva rodonesa cap a la part oriental i oposada al Sol i, en pocs dies, quedà reduïda a un semicercle perfectíssim; i així romangué, sense alterar-se un punt, fins que començà a enretirar-se cap al Sol i a allunyar-se de la tangent. Ara el semicercle va minvant i es presenta en forma de banyes, i s’anirà aprimant fins a l’ocultació, en la qual quedarà reduïda a unes banyes finíssimes; a continuació, passant a fer-se visible en clarejar, la veurem igualment falçada i finíssima, i amb les banyes oposades al Sol; anirà creixent després fins a la màxima digressió, on serà semicircular i així, sense alterar-se, romandrà molts dies; i després del mig cercle passarà al ple i es mantindrà ben rodona per molts mesos. Però ara el seu diàmetre és prop de cinc vegades més gran que no en ocasió de la seva primera aparició vespertina: experiència admirable de la qual obtenim demostració sensible i certa de dues grans qüestions fins ara dubtoses per als més grans enginys del món. L’una és que tots els planetes són de natural tenebrosos (atès que a Mercuri li passa el mateix que a Venus); l’altra que, del tot necessàriament, Venus, així com Mercuri i els altres planetes, ha de girar al voltant del Sol, com bé han cregut els pitagòrics, Copèrnic, Kepler i els altres copernicans i jo mateix, però sense tenir-ne demostració sensible com ara la tenim amb Venus i Mercuri. Podran, doncs, gloriar-se el senyor Kepler i els altres copernicans d’haver cregut el que era cert i haver filosofat bé, encara que els hagi tocat i els toqui encara de ser tinguts per ignorants i poc menys que folls per tots els filòsofs in libris.”
“Carta a Giuliano de Mèdici, ambaixador de Florència a Praga davant l’emperador Rodolf II, datada a Florència l’u de gener de 1611”, fragment. Reproduït a partir de “Frammenti e lettere. Con introduzione e note di Giovanni Gentile” (2a ed.), de Galileo Galilei G. C. Sansoni, Florència (1939)
Traducció: Josep M. Camarasa