Al rerefons d’aquest text fundacional és implícita la idea que el concepte d’ecosistema es pot aplicar, si no a totes les escales, almenys a escales molt diferents. Això ha comportat nombroses divergències lligades a les clàssiques qüestions de límits: a partir de quines dimensions, espacials o temporals, ens trobem en presència d’un ecosistema? Però el secret no rau en les dimensions ni en els límits, sinó en el nivell d’integració. L’ecosistema és el nivell d’integració en el qual els elements que interactuen, en un marc ambiental donat, són organismes, es tracti d’un bassiol o de la biosfera sencera.
“Ja he donat les meves raons per rebutjar els termes ‘organisme complex’ i ‘comunitat biòtica’. El terme precedent de Clements, ‘bioma’, per a tot el complex d’organismes que poblen una regió determinada, és inobjectable i, per a alguns propòsits, convenient. Però la idea més fonamental és, em sembla a mi, la del sistema (en el sentit que li dóna la física) com un tot, incloent no sols el complex d’organismes sinó també tot el complex de factors físics que constitueixen el que anomenem ambient del bioma, els factors de l’hàbitat en el seu sentit més ampli. Per més que els organismes puguin reclamar la nostra atenció immediata, quan volem pensar en profunditat no els podem separar del seu entorn concret, amb el qual formen un sol sistema físic.
Són els sistemes formats així els que, des del punt de vista de l’ecòleg, constitueixen les unitats bàsiques de la natura a la superfície de la Terra. Els nostres prejudicis humans naturals ens forcen a considerar els organismes (en el sentit que hi dóna el biòleg) com les parts més importants d’aquests sistemes, però certament els ‘factors inorgànics’ també en són parts; sense ells no hi hauria sistemes, i a cada sistema hi ha constants intercanvis de tipus molt diferents, no sols entre organismes sinó també entre la part orgànica i la inorgànica. Aquests ecosistemes, com els podem anomenar, són de les menes i mides més variades. Constitueixen una de les categories dels innombrables sistemes físics de l’univers, que comprenen des de l’univers en la seva totalitat fins a l’àtom. El mètode científic en conjunt, com H. Levy ha assenyalat de manera molt convincent, té com a objectiu aïllar mentalment sistemes amb el propòsit d’estudiar-los, de manera que les sèries de sistemes ‘isolats’ que conformen esdevinguin els veritables objectes d’estudi, tant si l’isolat és un sistema solar, un planeta, una regió climàtica, una comunitat vegetal o animal, un organisme individual, una molècula orgànica o un àtom. De fet, els sistemes que aïllem mentalment no tan sols són parts d’altres de més grans, sinó que també s’encavalquen, s’entrellacen i interactuen els uns amb els altres. L’aïllament és artificial en part, però és l’única manera que podem avançar.”
“The use and abuse of vegetational concepts and terms” (‘L’ús i l’abús de conceptes i termes vegetacionals’) Ecology, 16, 299-300 (1935). Reproduït amb el permís de l’Ecological Society of America
Traducció: Xavier Pàmies