Una perspectiva neoromàntica per a una època postindustrial
L’ecologia és una ciència romàntica. No tots els ecòlegs hi estaran d’acord, és clar, i alguns epistemòlegs es mostraran probablement contrariats davant d’aquesta afirmació. El món acadèmic en general ho acceptarà, en el millor dels casos, amb condescendència o, en el pitjor, amb anatema. Tant se val. A risc de guanyar-se aquest anatema, els directors (i alguns autors) de “Biosfera” ho veuen així. Encara més: pensen que bona part de l’actual crisi de creativitat que pateix l’ecologia acadèmica gairebé arreu del món, ve precisament d’haver oblidat o haver volgut negar la certesa de les arrels romàntiques d’aquesta disciplina i el tarannà poc o molt transdisciplinari que comporta.
Les arrels romàntiques de l’ecologia
Primer de tot cal definir què cal entendre en el nostre context per romanticisme, la qual cosa constitueix un primer entrebanc, perquè no hi ha cap definició satisfactòria de romanticisme que abasti la ciència. En un recull força recent (1990), de més de tres-centes planes, dedicat precisament al romanticisme i les ciències, els editors Andrew Cunnigham i Nicholas Jardine es guarden prou de donar una definició de romanticisme, i simplement en descriuen, això sí, amb molt d’encert, algunes característiques rellevants amb relació a l’activitat científica (hostilitat envers la filosofia natural mecanicista i la història natural descriptiva característiques de la Il·lustració, preferència pels plantejaments dinàmics i sintètics enfront dels estàtics i analítics, defensa d’una dimensió intuïtiva —no racional— del coneixement, que fa valorar extremament l’observació en contacte directe amb la natura).
En la bibliografia que hi ha sobre el tema, la millor definició que es pot trobar, possiblement, és la donada per dos sociòlegs, el brasiler d’origen austríac Michael Löwy (n. 1938) i el nord-americà Robert Sayre (n. 1943), en el seu llibre del 1992 “Révolte et mélancolie. Le romantisme à contrecourant de la modernité” (‘Revolta i malenconia. El romanticisme a contracorrent de la modernitat’). Segons aquests autors, el romanticisme representaria “una crítica de la modernitat, és a dir, de la civilització capitalista moderna, [...] engendrada per la revolució industrial i la generalització de l’economia de mercat [...], en nom de valors i d’ideals del passat”. Una crítica, tanmateix, feta des del mateix si de la modernitat, no des d’algun espai intel·lectual exclòs d’aquesta. El moviment romàntic, encara que es revolti contra aquesta modernitat, ho fa en termes moderns, representa ‘una autocrítica’. Així, per exemple, el romàntic comparteix amb el modern l’individualisme; de fet, el ple desenvolupament de la consciència del jo en tota la seva riquesa i profunditat va lligat precisament a l’emergència de la modernitat.
Tanmateix, l’individualisme dels romàntics no és el mateix que el del liberalisme modern. No és, com aquest, un ‘individualisme numèric’ en el qual cada individu, en tant que agent d’una funció socioeconòmica determinada, és perfectament intercanviable amb qualsevol altre que acompleixi la mateixa funció. En l’individualisme modern, el desenvolupament d’un món interior, el desplegament de la imaginació, la manifestació de la subjectivitat i de l’afectivitat, les desviacions dels models de comportament socialment admesos, són vistos amb una extrema malfiança, si no reprimits. El dels romàntics és un ‘individualisme qualitatiu’, que posa l’accent en el caràcter únic i incomparable de cada personalitat, que condueix a la revolta de la subjectivitat i de l’afectivitat reprimides, canalitzades i deformades per la societat moderna.
En tant que crítica ‘des de dins’ de la modernitat, el romanticisme no refusa aquesta modernitat en la seva globalitat, sinó únicament alguns trets particularment insuportables per a la seva visió del món. En primer lloc, refusa el desencís del món, el rebuig d’allò que és meravellós, que sembla haver estat expulsat de la natura pel determinisme de la ciència moderna —de Newton a Lavoisier—; a més, la tecnologia redueix aquesta natura a mera font de primeres matèries per a la indústria. En segon lloc, la mecanització del món i de la societat, que es manifesta en la destrucció dels lligams orgànics entre humans i natura, com també en la desaparició de totes les activitats tradicionals en el si de la societat. En uns sistemes polítics cada cop més ‘mecànics’, presidits, fins i tot metafòricament, per la ‘màquina de l’estat’ o els ‘aparells dels partits’, que dificulten la participació directa de l’individu o dels col·lectius socials, aquestes activitats tradicionals són desplaçades una rere l’altra pel maquinisme. En tercer lloc, l’abstracció racionalista inherent a l’economia capitalista, que es fonamenta en abstraccions com els llocs de treball (sense referència concreta a cap treball precís), el producte interior brut o la moneda. El darrer d’aquests trets seria la dissolució dels lligams socials, la solitud en el si de la societat dels humans, privats de relacions humanes per la destrucció de les antigues formes de sociabilitat, per la insolidaritat, pel refús de l’altre, per la marginació.
Segon entrebanc: com lliga tot això amb les arrels de l’ecologia? Malament, a primera vista, si hom s’atén a la definició d’ecologia que dóna Margalef en el seu manual del 1974 i a les consideracions que l’acompanyen. Segons Margalef, l’ecologia seria la biologia dels ecosistemes, entesos aquests com a “sistemes formats per individus de moltes espècies, en el si d’un ambient de característiques definides i implicats en un procés dinàmic i incessant d’interacció, ajustament i regulació, expressable, bé com a intercanvi de matèria i energia, bé com a seqüència de naixements i morts, i els resultats del qual són: l’evolució al nivell d’organització de les espècies i la successió al del sistema sencer”. Margalef insisteix molt en la multiplicitat d’estratègies amb què s’han estudiat aquests sistemes, abans i tot que rebessin aquest nom o fossin reconeguts com a nivells d’organització, i remarca que la història de l’ecologia “s’aparta de la d’altres ciències perquè, així com en general aquestes tendeixen a l’anàlisi, a circumscriure i després dividir el seu camp de treball, l’ecologia és una ciència de síntesi, que combina materials de diferents disciplines amb punts de vista propis”. En aquesta síntesi hi hauria participat una pluralitat d’enfocaments dels quals en destaca quatre: descripció i ordenació del paisatge geogràfic; qüestions pràctiques d’agricultura, ramaderia, etc.; fisiologia i etologia, i demografia, amb la introducció de punts de vista matemàtics.
Per a Margalef, aquestes diferents vies d’estudi conflueixen i tendeixen a fusionar-se cap al darrer terç del segle XIX, quan l’ecologia s’autoreconeix i rep nom propi. És un punt de vista que discrepa del de la majoria dels historiadors de l’ecologia, que consideren que, com a pràctica científica, l’ecologia és força anterior al nom. A més, aquests autors, bo i reconeixent la pluralitat d’arrels que presenta l’ecologia, les jerarquitzen o en prenen una o dues com a eixos vertebradors, en els quals es van integrant successivament les aportacions de les altres arrels. Aquest és el punt de vista que aquí se sosté, considerant com a eix vertebrador de la futura ecologia el que s’ha anomenat ciència humboldtiana, és a dir, la manera de descriure el paisatge geogràfic que generalment s’associa a la figura d’Alexander von Humboldt, encara que la comparteixin molts altres estudiosos i naturalistes del seu temps.
L’ambició de tota la vida de Humboldt fou “plasmar en una sola obra tot l’univers material, tot el que se sap dels fenòmens del cel i la Terra, des de les nebuloses estel·lars fins a la geografia de les molses i de les roques granítiques”, i això “en un estil vigorós, que excités i captivés la sensibilitat”. Aquesta obra seria el “Cosmos”, no endebades subtitulat “Esbós d’una visió física del món”, publicat els darrers anys de la seva vida. En realitat, però, des de la seva joventut Humboldt concebé tots els treballs que publicà com a fragments o aproximacions a aquesta obra culminant de la seva carrera, i influí amb això en nombrosos estudiosos de matèries molt diverses. És en aquest sentit que es pot parlar d’una ciència humboldtiana, una ciència que, partint de l’objectiu, característicament romàntic, d’“explorar la unitat de la natura” i descobrir la interacció de les seves forces i les influències del medi geogràfic sobre la vida vegetal i animal, ha establert una pràctica científica innovadora, els trets més destacats de la qual serien, entre altres, el propòsit, sempre explícit, d’estudiar grans conjunts i d’interrelacionar tots els fenòmens que s’hi manifestin. Entre aquests fenòmens s’inclourien els derivats de l’acció humana, el recurs sistemàtic a les mesures de tot tipus, tractant de relacionar-les entre elles i amb les observacions referents a la vida vegetal i animal, i la introducció de les xarxes d’observació com a mitjà d’estudi i de les isolínies (començant per les isotermes) com a mitjà d’expressió global de fenòmens que presenten variacions graduals i contínues en el territori objecte d’investigació.
Probablement, la primera obra en què Humboldt expressà sense ambigüitat el seu projecte científic, una obra que també cal considerar com a seminal de l’arrel fonamental de l’ecologia, és l’“Assaig sobre la geografia de les plantes”. Humboldt justifica la seva tria de la geografia de la vegetació per tal com la considera expressió primària del medi físic, així com també un fet condicionador de la vida humana, tant en el seu aspecte material com espiritual. Per a Humboldt, “la geografia de les plantes, una ciència que fins ara només existia de nom [...] és una part essencial de la física general, que és, al seu torn, “un dels més bells camps del coneixement humà” l’objecte principal de la qual seria l’estudi de la natura com un tot.
Aquest holisme, és a dir, aquesta voluntat de Humboldt de construir unitats d’estudi globalitzadores, on tots els fenòmens s’interrelacionen, és precisament un dels trets més assenyalats de l’ecologia naixent, i encara avui és un dels termes de la tensió permanent entre dues tendències predominants en l’ecologia actual: la d’aquest holisme de les seves arrels i la del reduccionisme que li exigeix l’acadèmia per acceptar-la com una ciència ‘normal’, una ciència com les altres. No és pas que l’ecologia hagi de rebutjar de pla el reduccionisme, és a dir, la interpretació de fenòmens complexos pels seus components més simples. La crítica a l’organicisme implícit i a la càrrega d’idealisme present en molts plantejaments holistes ha estat saludable, i és cert que resulta indefugible l’acumulació de fets i de dades referents a les espècies o els organismes individuals de l’ecosistema a una escala relativament modesta. Tanmateix, tota aproximació reduccionista als problemes que estudia l’ecologia tindrà més possibilitats d’èxit si integra els seus resultats tenint en compte com es combinen les diferents parts de l’ecosistema a una escala més àmplia. Tampoc l’holisme no és la panacea, sobretot si es limita a la tòpica afirmació de la superioritat del tot sobre la suma de les parts, però és un fet que l’objecte d’estudi de l’ecologia, els ecosistemes, tenen propietats que no s’expliquen per les de les seves parts, sinó per la manera com aquestes interactuen (i, en realitat, així passa també amb totes les ciències que tenen per objecte, d’una manera o d’una altra, la matèria viva, tant si és a l’escala de la cèl·lula, de l’organisme o de la biosfera sencera).
La visió holística de la biosfera
Però quan l’objecte a considerar és la biosfera sencera, difícilment es pot aplicar una perspectiva que no sigui holística, encara que per necessitats expressives calgui tractar separadament aspectes diferents d’aquest ecosistema únic. Aquest ha estat el plantejament d’aquesta obra des del primer volum fins al darrer. Tractar d’explicar la biosfera com a conjunt indivisible, descrivint, segons un esquema preestablert, cada un dels seus biomes, considerats com a àmbits espacials en què la vida té expressions característiques que es corresponen amb unes condicions ambientals, poc o molt homogènies, i amb una història evolutiva determinada, en part, per les modificacions en la distribució de terres, mars i gels al llarg dels temps que s’anomenen usualment geològics, i en part per la intervenció de l’espècie humana, en temps més recents. Vol acostar-se a una versió actualitzada i centrada en la matèria viva del “Cosmos” humboldtià.
I, com en el “Cosmos” humboldtià, l’espècie humana no sols no ha estat exclosa de la resta del món viu sinó que ha estat tractada amb singular atenció. És així perquè, sense valorar el seu paper d’agent actiu en la transformació de la biosfera, per bé i per mal, difícilment es poden entendre alguns fenòmens d’escala global. ¿Com es pot explicar l’escalfament global sense considerar l’elevat consum de combustibles fòssils per part dels humans els dos o tres darrers segles, en particular el segle XX? ¿Què, si no és el consum de CFC, pot explicar l’afebliment de la capa d’ozó? ¿Com es pot justificar la transformació pràcticament total d’un bioma sencer com el de les praderies sense fer referència a l’acció humana? Tal com ha assenyalat sàviament Margalef, la inclusió dels humans en el camp d’estudi de l’ecologia general no sols contribueix a donar llum sobre la problemàtica ecològica de la pròpia espècie, sinó també a obtenir una visió més afinada de l’ecologia general. Problemes com els assenyalats o altres de relacionats amb el transport horitzontal, els fluxos, o la successió es posen més de manifest en sistemes poc o molt modificats per l’acció humana.
Aquesta visió, si bé arrenca de Humboldt, enmig del positivisme dominant de la ciència del segle XIX, ha tingut les seves revifalles durant bona part del segle XX, gairebé sempre coetànies o relacionables amb reviviscències del moviment romàntic en les arts i la cultura. El primer creixement de l’ecologia (encara mancada del seu nom), que es manifestà en forma d’estudis de geografia botànica, d’aportacions de naturalistes viatgers —com Darwin i Alfred Russell Wallace (1823-1913) al capdavant— o d’estudiosos de les aigües marines i lacustres, abasta pràcticament la totalitat del segle XIX. Segons el concepte exposat de romanticisme (i també segons les històries més convencionals d’aquest moviment), durant tot aquest període persisteixen actituds discordants amb el sistema econòmic i social dominant i amb les seves tendències estètiques, si bé a partir dels anys centrals del segle es fan menys presents, eclipsades pel positivisme del pensament i de la ciència, per les diferents versions —academicistes o “pompieres”— de les arts oficials en l’àmbit de l’arquitectura i de les arts plàstiques, i pel realisme en la literatura. Però en canvi, cap a la fi del segle, l’autoreconeixement de l’ecologia i l’aparició dels primers llibres que prenen o incorporen el nom de la nova disciplina, en un sentit consistent amb el que se li dóna avui, coincideixen en el temps amb les primeres propostes d’un pensament intuïcionista com el d’Henri Bergson, amb el simbolisme pictòric i literari i amb la revifalla romàntica de les artesanies decoratives tradicionals associada al modernisme català, al “Jugendstil” germànic, a l’“art nouveau” francès i belga o a l’estil “Liberty” britànic.
La dècada del 1920, nova etapa d’efervescència cultural i artística, veu l’emergència de conceptes com el d’ecosistema i el de biosfera. Són els anys de l’expressionisme, del surrealisme i de totes les avantguardes artístiques. Són els anys de màxima difusió de les idees vitalistes de Bergson i dels seus deixebles, la influència de les quals en el pensament de Vernadski no és pas menystenible. Són també, malauradament, els anys d’ascensió dels feixismes, també malignes derivacions d’un cert romanticisme. La dècada del 1960, sens dubte els anys més ‘romàntics’ del segle XX, veié també els avenços més espectaculars en el camp de l’ecologia, des de les aportacions de l’IBP (International Biological Programme, Programa Biològic Internacional) fins a les primeres formulacions de la hipòtesi Gaia, a més d’assistir a l’emergència dels ecologismes, els moviments socials que pretenen fonamentar la seva doctrina i la seva acció política en el coneixement de la natura aportat per l’ecologia. Aquest impuls es mantingué durant els primers anys de la dècada del 1970, però s’anà neulint després de les successives crisis del petroli i coincidint amb el gir que prengueren els poders polític, financer i industrial del món desenvolupat, i també amb la creixent influència del neopositivisme popperià, que qualifica de metafísica (i, per tant, de no científica) tota proposició o teoria que no sigui falsable, és a dir, no contrastable amb fets que puguin contradir-la i demostrar-ne la falsedat.
La dècada del 1960 ha estat també la de la incorporació dels ordinadors a la tecnologia, els anomenats circuits integrats o xips, que han permès salts de gegant en la capacitat dels humans de manipular la informació i d’intercanviar-la. Això sembla obrir el camí d’una superació de la societat industrial dels dos darrers segles i escaig per una societat que projecti cap al futur una nova revolució tecnològica. A diferència de la revolució neolítica, fonamentada en el control de la producció i en l’aprofitament de la biomassa de les plantes i animals domesticats, i de la industrial, fonamentada en el control dels fluxos creixents d’energia, procedents de fonts diferents de les tradicionals, aquesta nova revolució tecnològica s’haurà de fonamentar en el control de fluxos d’informació igualment creixents. Davant dels reptes de les noves condicions postindustrials, per a qui està en condicions de difondre en la societat els coneixements disponibles sobre la unitat i la complexitat de l’ecosistema planetari, de la biosfera, aquesta difusió esdevé un imperatiu moral. Una actitud neoromàntica? Potser sí, però bé cal una consciència crítica enfront del conformisme, com la que representaren en el seu moment Dickens o Marx, Darwin o Möbius, Ruskin o Kropotkin, Vernadski o Teilhard de Chardin, o tants milers de personalitats de menys anomenada. Ara i aquí, és l’actitud de “Biosfera”.
Un esforç de transdisciplinarietat
Com ens recorda la dita popular, l’infern és empedrat de bones intencions. No n’hi ha prou amb l’imperatiu moral de difondre els coneixements existents i amb la voluntat de fer-ho. Cal posar-s’hi i tractar de fer-ho de la manera més eficaç possible. Els obstacles són molts i de naturalesa molt variada, des dels inherents a la pràctica científica prevalent fins als inherents al vehicle lingüístic i a la viabilitat econòmica del producte.
El reduccionisme i la compartimentació de la ciència acadèmica
Les disciplines científiques contemporànies no en tenen prou amb ser diferents, són geloses de la seva autonomia i identitat, i tendeixen a ser endogàmiques, si és que no acaben esdevenint autistes. Es parla molt de pluridisciplinarietat, però molt rarament es veuen publicats treballs veritablement interdisciplinaris. L’especialització, diuen, és la condició prèvia de la recerca de qualitat i no hi ha temps per perdre en treballar conjuntament amb gent d’un altre ram, possibles competidors en la persecució de recursos que permetin consolidar el propi grupúscul especialitzat. Augmenta cada vegada més el nombre de ‘savis’ que ho saben gairebé tot de quasi no-res, mentre que la mena d’aquells altres que saben una engruna de gairebé tot es fa més i més rara.
Aquest procés d’especialització ve de lluny, pràcticament del començament del segle XIX, però s’ha accelerat de valent al llarg del segle XX. Al principi, aquesta especialització creixent tingué efectes beneficiosos per al progrés de les ciències, però a la llarga la seva generalització i la consolidació d’un model de recerca en compartiments estancs s’està revelant nefasta i difícil d’apedaçar. Aquest procés de compartimentació ha induït també la majoria de disciplines a un cert reduccionisme, principalment metodològic, segons el qual tot sistema pot ser íntegrament explicat per les propietats de les seves parts. Un reduccionisme que cal no confondre amb el reduccionisme ontològic, segons el qual no hi ha res que no sigui explicable en darrer terme per causes físiques.
Ara bé, sense haver de recórrer a interpretacions vitalistes ni organicistes, pròpies d’altres temps, ni haver d’invocar cap principi vital ni animista, el fet és que la matèria viva mostra particularitats que no són immediatament reduïbles als seus components físics, sinó més aviat atribuïbles a la disposició més o menys ordenada d’aquests, i a la manera en què participen en la construcció de quelcom més complex, d’un sistema de nivell d’organització superior. Tant pel seu objecte com per la seva gènesi històrica, l’ecologia té difícil encaix entre les altres disciplines. Els ecosistemes, objecte d’estudi de l’ecologia, poden ser descrits certament com a sistemes físics, però més enllà dels elements que els constitueixen i de les seves relacions o interaccions, tenen una història i una estructura, com també en tenen els subsistemes que els integren, els organismes, que són fruit d’un llarg procés d’evolució. La biosfera no és una capa uniforme de matèria viva envoltant el planeta, sinó un espai en el qual viuen unitats discontínues de matèria viva de diferents menes, els organismes, que s’associen i interaccionen de diverses maneres al llarg del temps. Cada bescanvi d’energia, com en tot sistema físic, suposa un augment d’entropia, però, en el cas dels sistemes vius, una fracció important d’aquest augment es recupera de manera molt efectiva en forma del que s’anomena complexitat o informació, talment com si el bescanvi energètic deixés una marca o senyal en la matèria.
Es comprèn, segons tot això, que, bo i reconeixent la legitimitat metodològica d’un cert reduccionisme, no es pot admetre com a única font de coneixement ecològic una metodologia purament reduccionista (com tampoc no cal considerar una panacea cap aproximació exclusivament holística). Tanmateix, en la pràctica present de l’ecologia, fins i tot a casa nostra i a desgrat del mestratge de Ramon Margalef, predomina l’estudi de casuístiques reduccionistes, d’exemples aïllats i sovint descontextualitzats, i manca l’esforç d’estudiar la complexitat de sistemes vius complets que vagin més enllà dels fluxos materials i energètics més elementals. És en bona part el resultat de la mentalitat dominant entre els practicants d’altres disciplines científiques i entre els qui administren els recursos, sempre migrats, de la recerca. La manca de sintonia amb aquests darrers és singularment perillosa per a qualsevol carrera científica, i això sol portar els ecòlegs a una situació d’inferioritat respecte als seus col·legues d’especialitats més ‘rigoroses’, és a dir, metodològicament més reduccionistes; d’aquí l’esforç per acostar-se metodològicament a disciplines més ‘ben vistes’ pels gestors de les polítiques científiques. És la miopia d’aquests (unida potser a una certa pusil·lanimitat dels ecòlegs) la causa d’un cert estancament actual de la producció científica en el camp de l’ecologia, que contrasta fortament tant amb la formidable empenta d’etapes ben recents, com amb la vivacitat dels moviments socials presents, que pretenen inspirar-se en el pensament ecològic.
És ben cert, d’altra banda, que l’estudi de sistemes tan complexos com els ecosistemes demana el treball conjunt de científics de molt diverses formacions, sense excloure els especialistes de les ciències físiques ni els de les ciències socials, i això resulta extremament complicat atesa l’estructura actual d’universitats i centres de recerca d’arreu del món. Cada investigador particular, cada laboratori, cada centre, lluita aferrissadament per afermar la seva personalitat i allunyar-se tant com sigui possible de qualsevol altre. Posar treball en comú, llevat de comptats casos, ni es pot plantejar, o bé es planteja només de portes enfora per poder obtenir fons accessibles sota aquesta condició. En aquest sentit, una de les fites fonamentals de “Biosfera” ha estat forçar la transdisciplinarietat fent treballar en una obra comuna dos centenars d’especialistes de les disciplines més variades. Certament, llevat de determinats casos, no han treballat conjuntament, però sí que han acceptat de fer-ho individualment acatant una disciplina comuna, i sotmetent-se a una organització general dels seus materials acomodada a un plantejament que se’ls havia exposat prèviament . Quasi tots han estat capaços de sacrificar una part de la identitat del seu treball personal, de la seva disciplina, del seu particular argot, en benefici d’una millor comprensió del lector i d’una difusió més gran en el si de la societat. No costa gaire d’identificar els qui no n’han estat prou capaços, a desgrat dels esforços de l’equip de direcció i redacció que, aquest sí, ha treballat en comú amb tots i cada un dels autors.
La transgressió creativa
Perquè només en la transgressió creativa, en la qual han destacat tants noms il·lustres (Humboldt, Darwin, Möbius, Dokutxàiev, Warming, Clements, Vernadski, Tansley, Lindeman, Hutchinson, els ger-mans Odum, Margalef, Lovelock), es pot avançar en el coneixement d’aquesta biosfera de la qual els humans són part i sense la qual no podrien viure. Però no és fàcil en aquests temps trobar plataformes on aquesta promiscuïtat de sabers es pugui exercir sense merèixer el blasme dels benpensants. Tampoc “Biosfera” no se n’ha lliurat. Alguns n’han censurat el seu caràcter transversal, mestís, a voltes desenfadat o anecdòtic, la seva facilitat per transitar de la botànica a la ramaderia, de la zoologia a la bioclimatologia, de l’antropologia a l’ecologia, de l’epidemiologia a l’agricultura, de la història al present. Ho han trobat ‘poc científic’.
Benvingut el blasme, és el millor elogi que es pot fer de “Biosfera”, un propòsit bàsic de la qual ha estat innovar en matèria de difusió del coneixement. Per a fer-ho s’han mostrat precisament les connexions entre qüestions que, en aparèixer desconnectades en l’aprenentatge comú, són rarament considerades en tota la seva complexitat. No és fàcil trobar juntes en una mateixa obra paradoxes com la influència de la revolució industrial sobre el creixement de l’esclavisme al Sud dels Estats Units, causat per la creixent demanda de cotó per la indústria a partir del final del segle XVIII; o com l’exemplar conservació dels boscos i del paisatge al Japó, només possible a canvi d’innombrables destrosses practicades pels japonesos a les selves tropicals d’Indonèsia i a les temperades d’Austràlia o de Xile, destinades a abastir l’enorme demanda de fusta i pasta de paper del Japó. Tampoc no és fàcil trobar junts en una mateixa obra paral·lelismes com el de les múltiples pervivències de l’antic culte de l’ós d’un cap a l’altre d’Euràsia, o el de les flores respectives d’Euràsia i de l’Amèrica del Nord. Ni dades sobre les fustes més importants en ebenisteria i sobre els peixos que ofereixen les millors qualitats de caviar. I, tanmateix, tot això és part de la biosfera: humans i óssos, arbres i peixos, memòria —és a dir informació— i present. I només sabent-ho i sabent que també la història humana, amb totes les seves glòries i misèries, amb tots els seus herois i els seus botxins, forma part de la història de la biosfera, es pot esperar dels humans un capteniment responsable per al manteniment, durant molts segles més, d’aquesta història comuna.