A desgrat de les seves imperfeccions tècniques i del context polític (la primera crisi del petroli), que n’assegurà el ressò en el seu moment, el primer informe del MIT per al Club de Roma, elaborat per l’equip dirigit per Dennis L. Meadows (aplicant una reelaboració del model “World 2” de Jay W. Forrester), tingué el mèrit de qüestionar amb claredat el mite del creixement indefinit, mite que prevalia fins llavors a les societats avançades. En un moment en què els governs dels països industrialitzats es disposaven, de grat o per força, a emprendre polítiques d’austeritat, l’informe fou àmpliament divulgat i mediatitzat.
Certament no hi hauria res a objectar al funcionament de les societats modernes si penséssim que el procés de creixement il·limitat que les caracteritza havia de portar finalment el paradís a la Terra. Tanmateix, tot ens demostra que, de les tres hipòtesis possibles, creixement il·limitat, limitació voluntària del creixement i limitació imposada pel medi, només són plausibles les dues darreres.
Acceptar que la natura es revengi de les agressions humanes no demana pas més esforç intel·lectual que “deixar-ho córrer i veure-ho venir”. Adoptar tal comportament, ja ho hem demostrat de diferents maneres, equival a anar de cap a la davallada incontrolada de la població i de les inversions per la via de successives catàstrofes. La significació real de tal esfondrament per a la humanitat és difícil d’imaginar. La recessió pot prendre formes diferents. Pot ser esporàdica o global, sobtada o gradual.
Si el primer límit assolit fos el de la producció d’aliments, serien els països no industrialitzats els qui tindrien les pèrdues més fortes de població. Si fossin els recursos naturals els qui caiguessin per sota del nivell crític, la recessió afectaria primer els països industrialitzats. La davallada podria no superar el llindar de tolerància per al manteniment de la vida animal i vegetal o, al contrari, podria assolir tals proporcions que el superés irreversiblement. En aquest darrer cas, fos quina fos la fracció de població que sobrevisqués, ben poques coses quedarien a la Terra que permetessin la represa i la creació de qualsevol mena de societat nova que puguem imaginar avui.
Consentir a limitar voluntàriament el creixement exigiria molts sacrificis. Caldria aprendre a fer moltes coses d’una altra manera, recórrer a la imaginació, l’enginy, la flexibilitat i l’autodisciplina dels humans. Posar fi al creixement deliberadament és una jugada difícil de mantenir. El resultat final, ¿estaria a l’alçada del sacrifici? Què hi tindria a guanyar la humanitat? I a perdre?”
“Limits to the growth” (‘Límits al creixement’) Potomac, Londres (1972). Reproduït a partir de “Halte à la croissance” amb el permís de Librairie Arthème Fayard © 1972 Librairie Arthème Fayard
Traducció: Josep M. Camarasa