Presentació geogràfica
Mapa de la comarca d’Osona amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Amb la denominació d’Osona, coneixem la comarca de la Depressió Central Catalana que comprèn quatre unitats o subcomarques ben diferenciades: la Plana de Vic, el Lluçanès, el Collsacabra o Cabrerès i les Guilleries. Aquesta unitat comarcal, presenta un relleu molt diferenciat, per causa de l’erosió diferencial que s’ha exercit sobre els sediments terciaris de la Depressió. Aquests relleus emmarquen una plana central, zona de pas entre els Pirineus i el Vallès Oriental, que constitueix la Plana de Vic.
La comarca d’Osona, té una superfície de 1 193,52 km2, ocupa el lloc vuitè entre les comarques catalanes per la seva extensió i representa el 2,73% del total de Catalunya. Queda delimitada entre el Bages al SW, el Berguedà al NW, el Ripollès al N, la Garrotxa al NE, la Selva a l’E i el Vallès Oriental al SSE.
El riu Ter, des del Ripollès, on té la capçalera, entra perpendicular a la Plana on, formant un colze molt pronunciat, entre la Gleva i Manlleu, emprèn la direcció cap a llevant, després d’haver-se-li unit el Ges i el Gurri. El seu cabal, a Ripoll, després de rebre el Freser, és d’uns 9 m3/s, però a l’embassament de Sau, s’hi han mesurat 18 m3/s.
Per altra banda, el riu Congost, en rebre des de la capçalera les aigües que davallen dels espadats de la part oriental de la Plana, les de les rieres de Vall-llosera, Avencó i Martinet, ha permès que la seva vall esdevingui una gran via de comunicació. El cabal no és gaire important, té una mitjana de 0,56 m3/s, essent els mesos de més aigua els de març, maig i desembre. Si bé és cert que en la actualitat no té un paper rellevant en l’economia de la comarca, no es pot oblidar que les seves aigües eren aprofitades antigament per moure molins i per al regadiu.
Així, doncs, aquests dos cursos fluvials, un al nord i l’altre al sud de la comarca, que recullen totes les aigües dels torrents i rierols de les muntanyes que envolten la Plana, són els responsables, com a resultat de la seva tasca erosiva, de l’actual fisonomia de la comarca.
La Plana de Vic és una conca d’erosió excavada pels rius Ter i Congost, en les margues toves de l’eocè, d’uns 30 km de llargada per uns 10 d’amplada i amb altituds que oscil·len entre 400 i 600 metres. Aquests materials del Terciari, assoleixen una potència d’un miler de metres aproximadament i descansen sobre un sòcol paleozoic. Una característica del relleu de la Plana són els turons testimoni de margues blavoses eocèniques, a diferents nivells que mostren diverses fases d’erosió.
L’altiplà del Lluçanès, al nord-oest de la Plana de Vic, és una plataforma estructural inclinada vers el sud i sud-oest. És constituït per gresos, margues i conglomerats terciaris en alternància amb les argiles rogenques de l’oligocè. Per la seva major duresa, aquests materials han resistit millor que els de la Plana l’acció de l’erosió, assolint unes alçades entre 900 i 1 000 metres.
El Cabrerès o Collsacabra és un altiplà format per una plataforma estructural i constituït per sediments calcaris en la seva major part, es troba situat al nord-est de la comarca i assoleix una alçada entre els 1 100 i 1 300 metres. És característica la configuració tabular de les cingleres que delimiten quasi perfectament la subcomarca, i que és conseqüència de la superposició d’estrats sedimentaris de diferent coloració, de contactes molt marcats i concordants. La base és constituïda per gresos vermells i l’eocè inferior, mentre que la part superior és formada per calcàries de l’eocè mitjà de color gris-blanquinós.
Finalment, al sud-est, s’estén el massís de les Guilleries, de materials primaris, format per un gran batolit granític que des del seu origen ha restat emergit, per la qual cosa fou erosionat, convertint-se en un relleu aplanat o superfície d’erosió d’edat pre-eocènica. Aquest massís forma part de la Serralada Pre-litoral i està en contacte amb la Serralada Transversal, assolint alçades que superen els 1 000 metres en alguns indrets.
El clima a la Plana, mostra unes característiques força continentals. Això no és d’estranyar, car es troba voltada de nombroses muntanyes que, per la part de llevant, constitueixen un impediment natural per la penetració de les influències marítimes. Així, doncs, hi trobem temperatures contrastades, és a dir, uns hiverns molt rigorosos amb una mitjana de gelades de 80 dies l’any i uns estius curts però força càlids, cosa que provoca una variació tèrmica anual molt accentuada (17°-20°C entre les mitjanes dels mesos de gener i juliol).
La disposició del relleu, produeix, sobretot els dies encalmats de l’hivern, el fenomen de la inversió tèrmica, característic de la Plana i estudiat amb detall per Fontserè l’any 1937, s’arriba, al fons d’aquesta, a temperatures molt baixes. La boira és també un dels fenòmens importants dins la Plana; es presenta uns 100 dies a l’any, la qual cosa la converteix en la zona capdavantera de la Península Ibèrica, seguida de Lleida amb 58 dies (Font Tullot, 1983).
La distribució de les pluges dins la comarca, mostra una gran desigualtat. A la Plana, oscil·len entre 650 a 700 mm, essent els mesos més plujosos, generalment, els de tardor i primavera.
Al Lluçanès, el clima és també de tipus continental, els hiverns són més llargs i freds i els estius són càlids durant el dia però frescs a la nit. Podríem dir que les temperatures són molt semblants a les de la Plana, però una mica més temperades i les pluges oscil·len entre els 600 i 1 000 mm, segons els llocs, tenint com a característica l’abundor de pluges a l’estiu.
Al Collsacabra o Cabrerès, com a conseqüència de la seva altitud, entre 900 i 1 000 metres, hi ha un clima evidentment més fred, amb una oscil·lació tèrmica anual, entre les mitjanes dels mesos de gener i juliol, més reduïda, de 12°-14°C. S’hi enregistren gelades durant els mesos de novembre a març i les nevades també hi apareixen freqüentment. Les pluges oscil·len entre 1 000 i 1 200 mm i no es pot dir que a l’estiu s’hi produeixi cap secada.
La subcomarca de les Guilleries, ja té un clima molt més complex i això és conseqüència de la seva diferència d’altitud, que va dels 200 als 1 000 metres. S’hi poden diferenciar dos tipus, dels 200 als 800 metres, és mediterrani marítim, passant a un clima temperat humit de tendència atlàntica als nivells més alts. A la zona de tipus mediterrani marítim, les temperatures oscil·len entre 18° i 20°C i disminueixen gradualment en augmentar l’alçada. Com podem veure, les mínimes no són tan baixes com a la Plana, però als altiplans es produeixen algunes gelades. Pel que fa referència a la precipitació, en tenir un aport d’aire marítim humit, és més abundant que a la Plana, però les pluges estan repartides també de diferent manera, segons les alçades. En general, s’enregistren entre 900 i 1 200 mm, però a les zones altes, la pluja és molt més repartida al llarg de l’any; en canvi, per sota dels 800 metres, hi han estat detectats uns màxims de tardor i primavera, essent juliol el més sec de l’any.
És, sens dubte, el factor climàtic el fenomen clau per a comprendre les diferències de vegetació que hi ha en el conjunt de la comarca.
Podríem dir que la vegetació fonamental, la clímax, és la comunitat formada per la roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), ja que aquest tipus de bosc el trobem repartit per tota la comarca. Però, així com a la Plana aquest bosc amb un sotabosc empobrit, pot alternar amb pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), com a conseqüència de la intervenció de l’home, al Lluçanès apareix al nord i a l’est, amb un sotabosc arbustiu dens i ric, on predomina el boix; al Collsacabra, forma el bosc principal a l’oest i sud i, a les Guilleries, apareix cap els 800 metres d’alçada, malgrat haver estat substituït en alguns llocs per castanyers i landes.
Els roures de fulla petita (Quercus cirroides, Q. faginea), els trobem al sud del Lluçanès barrejats amb pinassa (Pinus nigra) i claps d’alzina (Quercus ilex ssp. rotundifolia) al solell. Al Lluçanès s’hi troben tres tipus de vegetació, barrejada en alguns llocs: el roure martinenc, el roure de fulla petita i l’alzinar. A la part de solell, on predominen les rouredes, s’hi troben claps d’alzina; allà on predomina l’alzina, a les obagues hi trobem rouredes.
L’aparició de la fageda (Fagus sylvatica), indica l’existència d’un clima més humit. La trobem al Lluçanès en petits claps de l’obac de les muntanyes properes al límit nord-est, així com també al nord i nord-est de l’altiplà del Collsacabra, acompanyada de boix i buixol (Anemone nemorosa). A les Guilleries, predomina solament a les zones altes.
L’alzinar es troba tant al Lluçanès com a les Guilleries, però molt ben diferenciat. El predomini de l’alzinar continental o carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), amb un sotabosc pobre, esclarissat i format pel garric (Quercus coccifera), el càdec (Juniperus oxycedrus), l’arçot (Rhamnus lycioides) en l’estrat arbustiu, i pel llistó (Branchypodium retusum) i els càrex (Carex halleriana, C. humilis) entre altres, a l’estrat herbaci, correspon al Lluçanès. Entre els 200 i 1 000 metres l’alzinar de les Guilleries és muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), amb pocs arbusts, barrejat a les zones més humides amb roures, avellaners (Corylus avellana), verns (Alnus glutinosa) i trèmols (Populus tremula). Però, dels 200 als 400 metres, predomina també a l’estrat arbustiu, el marfull (Viburnum tinus), l’arboç (Arbutus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus) i l’aritjol (Smilax aspera), entre altres.
Són quatre les espècies de pins que hi ha disseminades per la comarca, però potser on se’n troben més és al Lluçanès. El pi roig; la pinassa, a les obagues dels boscos de roure martinenc esclarissat formant grans clapes; el pi pinyer (Pinus pinea), i el pi blanc (Pinus halepensis) a les parts més occidentals.
Allà on l’home ha actuat, ens apareixen, a la Plana, les robínies (Robinia pseudoacacia), el pi pinyer i, a les riberes, els pollancres canadencs (Populus canadensis); al Lluçanès, les rouredes es transformen en boixedes i els alzinars són substituïts per la garriga i, a les riberes, el bosc natural ha estat substituït per pollancres o per jonqueres; al Collsacabra i a les Guilleries apareixen amb abundància els verns a les vores de les riberes.
A la Plana de Vic, on els sòls són en general, calcaris, allà on el bosc ha desaparegut, hi ha un prat sec de pastura amb fenàs de marge (Branchypodium phoenicoides), jonça (Aphyllanthes monspeliensis), argelagues i lleterasses.
L’ocupació humana
La instal·lació de l’home a la comarca d’Osona, data d’èpoques pre-històriques, des que les poblacions es varen transformar en sedentàries al neolític. Comença, doncs, aquí una època de colonització agrícola, sobretot en els planells enlairats, amb aigües abundants pels cultius i al resguard de possibles invasions.
Aquest poblament de la comarca, d’acord amb les restes que s’hi han trobat, ja era força estès quan els romans hi arribaren. Amb la seva entrada a la història en el temps de la dominació romana, aquests establiren el sistema de propietat individual i s’instal·laren a les villae o rura, i els camins varen començar a aparèixer en el territori, construint-se la famosa Via Ausa, que enllaçava la comarca amb les terres de la Catalunya baixa.
L’arribada dels visigots, malgrat el seu reduït nombre, va produir un període de decadència i empobriment del territori que, amb els musulmans, va veure una porta oberta per la seva recuperació. Va ser durant la Reconquesta, el segle IX, època de Guifré el Pilós, quan la repoblació es realitzà depressa per tota la comarca, destacant-se la construcció de la nova ciutat de Vic a la part de la Plana, vora la riera, i la fundació d’alguns monestirs i de moltes parròquies, entorn de les quals es construïren nuclis de poblament que més tard s’han transformat en poblacions.
Els cultius de la Plana, han anat canviant amb el temps, bé que a l’edat mitjana la vinya i cereals com el blat, l’ordi, la civada i el sègol, eren veritablement importants. La vinya es mantingué fins al segle XVIII, que davallà molt ràpidament la seva producció, que fou substituïda pels cereals. El cànem, un dels conreus que tingué importància, ha desaparegut, així com les faves i les mongetes. El blat de moro ha perdut una part del seu protagonisme i de l’increment del conreu de les patates, que va tenir lloc el segle XIX i començament del XX, com a conseqüència de l’arribada del ferrocarril l’any 1875, en resta molt poc, puix que aquest producte ha perdut actualment una bona part de la seva importància dins l’economia de la comarca.
La introducció de l’activitat ramadera, comportà un canvi en el tipus de conreu. Hi varen començar a aparèixer els farratges. En efecte, la ramaderia constitueix avui una de les activitats més importants dins la comarca, essent un dels centres proveïdors del mercat de Barcelona, tant de bestiar porquí com boví, així com també de producció lletera.
Gairebé tot el poblament agrari vivia i viu amb preferència, en els masos, cases de camp disseminades, envoltades per les terres de conreu, que corresponen ben sovint als antics castells i cases fortes, adaptats a la nova forma de vida social. L’únic nucli urbà existent a la Plana el segle X, llevat de la vila o ciutat de Vic era Roda, a la part nord-oriental de la comarca.
Agrupament de cases als encreuaments dels camins varen anar prosperant allí on l’home podia realitzar favorablement les seves activitats i així, a partir del segle XVI, es crearen unes certes aglomeracions humanes entorn, no de les esglésies en aquest cas, sinó dels hostals on feien nit els traginers i viatgers, formant petits pobles semi-agrícoles i industrials.
La indústria, sempre ha estat present a la comarca a partir de l’edat mitjana, tant la de teixits de llana, de fabricació d’utensilis de fusta (plats i copes), adobs, així com també l’argenteria artística. En principi, gairebé totes les indústries tenien un caràcter familiar. Les dedicades a la llana varen funcionar fins a les concentracions industrials de Terrassa i Sabadell. A partir del segle XVIII, la indústria cotonera tingué els seus inicis i anà substituint la de la llana. Les fàbriques aprofitaren l’energia hidràulica per moure les turbines; n’apareixen així a les voreres del Ter un bon nombre, dedicades als filats i teixits.
L’energia necessària per a la indústria sempre s’ha tret de la pròpia comarca, aprofitant exhaustivament el poder energètic del riu Ter, amb la construcció de salts d’aigua i canals. Igualment s’aprofità l’energia de l’aigua per moure els molins que sovintejaven a les voreres.
Cal esmentar finalment, les construccions dels embassaments de Sau i Susqueda, aquest darrer fora ja de la comarca, com a síntesi de l’aprofitament industrial del riu Ter, amb una producció conjunta de 265 milions de kilovats hora, que permeten abastir les necessitats de la comarca amb escreix.
En l’actualitat la indústria és el sector econòmic més important, formant un eix que va de nord a sud, des del Ter fins al Congost. Els sectors industrials, per ordre d’importància, són: el tèxtil, el metal·lúrgic, l’alimentari, i els de la fusta i la pell.
El tèxtil continua predominant a les riberes del Ter i a Centelles, Tona i Taradell però també n’hi ha als municipis del Lluçanès i del Collsacabra. El metal·lúrgic s’estén per Manlleu, Torelló, Vic, Sant Hipòlit de Voltregà, les Masies de Voltregà i Tona. L’alimentari és molt vinculat als productes del porc, com per exemple, els embotits pels entorns de Manlleu i Vic, els productes làctics a Manlleu i Balenyà, i les fàbriques de pinsos compostos. El sector de la fusta queda repartit entre Tona, Balenyà i Torelló, i el de la pell el trobem a Centelles, però especialment predomina a Vic.
Si bé en conjunt, la comarca d’Osona ha experimentat un increment important de la població a partir de la segona meitat del segle XIX, s’han establert unes fortes diferències entre els diversos municipis. Són els grans i mitjans, els que han tingut un fort procés d’industrialització, els que han augmentat fortament la seva població. Aquest és el cas de la Plana de Vic, on Torelló, Manlleu, Vic i Centelles, per posar tan sols un exemple, en el període de 1950-1980, han experimentat un creixement poblacional del 75% per terme mitjà. Aquest increment de població tan fort a la Plana, l’han produït la immigració procedent d’altres nuclis rurals de les comarques veïnes o de la pròpia comarca i, sobretot, la immigració extra-catalana motivada per la gran expansió industrial experimentada a la zona durant la dècada 1960-1970.
Bibliografia
- O. de Bolòs: Clima i Vegetació, a Osona, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 14-25, 166-168, 211-212 i 241-244.
- R. Folch i Guillèn: La vegetació dels Països Catalans, Ketres, Barcelona 1981.
- I. Font Tullot: Climatología de España y Portugal, Inst. Nac. de Meteorologia, Madrid 1983.
- S. Llobet i Reverter: Osona, a Geografia de Catalunya, vol. II, Aedos, Barcelona 1964, pàgs. 361-384.
- Gonçal de Reparaz (fill): La Plana de Vic (1928), amb capítol d’actualització de Santiago Roquer, Eumo, Col·l. L’entorn, Vic 1982.
- X. Segura i M.J. Rosanas: Aproximació a l’economia d’Osona, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1978.