El comtat d’Osona
No sabem si la creació d’una nova organització administrativa fou promoguda per la cort franca, com semblaria lògic o bé pel comte Guifré. Sigui com vulgui des d’un bon principi es partí d’un plantejament diferent al de la primera repoblació. Ara no es faria com a prolongació del comtat de Cerdanya sinó amb la creació d’un nou comtat que havia de prendre el nom de l’antiga ciutat ibero-romana, que si bé no es restaurava, com a tal, es tenia perfecte record de la seva existència i ja s’havia convertit en topònim per a designar el territori dels seus voltants, com ja s’havia fet servir anteriorment. Així des dels primers moments s’esmenta el comtat d’Osona per definir el territori que s’anava repoblant i si el gener del 881 encara unes cases i unes terres situades a l’apèndix del castell de Torelló se situaven en el territori osonenc (territorio Osonense), a l’octubre del mateix any unes terres situades al terme del castell de Sant Llorenç ja figuren com a dins el comtat d’Osona i tot i alguna altra aparició de la locució “territori osonenc” ja només s’esmentarà el comtat; únicament en el precepte del rei Odó del 890 s’esmentarà l’Ausonensis pago.
L’àmbit territorial del comtat d’Osona comprenia les terres repoblades o organitzades en aquest moment pel comte Guifré i que passaren a formar part del bisbat de Vic i per això, bisbat i comtat fins a mitjan segle XII coincidien en gairebé tots els punts. Comprenia la vall de Ripoll o el mitjà i baix Ripollès, mentre que la vall de Ribes, ja repoblada es mantenia al comtat de Cerdanya i la de Camprodon al de Besalú. Tot el Lluçanès al d’Osona, i també pertanyien al comtat d’Osona els territoris dels municipis de Susqueda, Osor i Sant Hilari Sacalm, avui dins la comarca de la Selva, i les terres dels municipis d’Aiguafreda, Sant Quirze Safaja, Castellcir, Castellterçol i Granera, avui del Vallès Oriental. Mentre pel sector occidental el terme del castell d’Oristà s’endinsava en la comarca del Bages, amb les terres del municipi de Sant Feliu Sasserra i les de les parròquies de Sant Marçal i Santa Eugènia de Relat, i les de les parròquies de Sant Miquel de Terradelles i Sant Amanç de Pedrós, actualment vinculades al Berguedà a través del municipi de Santa Maria de Merlès.
Més enllà d’aquesta línia començava el comtat de Manresa, que, com diu Ramon d’Abadal, era una expressió geogràfica mentre que el d’Osona era política i comprenia tot el bisbat i, per tant, el comtat de Manresa; aquesta unió es mantingué sempre mentre perduraren els comtats com a divisions político-administratives. Únicament el segle X el comtat d’Osona sofrí una petita rectificació en el sector del castell de Merlès; car inicialment la separació dels comtats de Berga i d’Osona-Manresa passava pels límits entre els castells de Gaià i de Merlès, en un moment inconcret de la primera meitat del segle X la separació de comtats es traslladà al mig del riu i el terme quedà partit entre els dos comtats; l’edifici del castell quedà en el comtat d’Osona i com que l’església de Santa Maria quedà en el de Berga, es creà la parròquia de Sant Martí de Merlès vinculada al bisbat de Vic.
El vescomtat
Els vescomtes tenien molta importància en els temps anteriors a l’actuació del comte Guifré, quan els comtes eren magnats francs i residien més en els seus dominis ultrapirinencs que en les fronteres comtals catalanes; aleshores els vescomtes tenien l’autoritat delegada del seu superior i, per tant, una actuació més intensa. Però a partir del comte Guifré els comtes resideixen en el territori, si bé el fet de governar diversos comtats encara féu que el càrrec de vescomte fos necessari, sobretot els de comtats fronterers en els quals era l’encarregat de la defensa i la repoblació de les terres de les Marques.
Els vescomtes d’Osona.
Armand de Fluvià i Escorsa
Al comtat d’Osona també es creà la funció vescomtal que s’estenia fins a la Marca, sense que hi hagués cap vescomte especial per al comtat de Manresa cosa que confirma la denominació purament geogràfica de l’expressió “comtat de Manresa”. Les actuacions vescomtals se centraven més en la defensa i repoblació de les Marques que no en l’administració interior, així el clan vescomtal de Conflent i d’Osona repoblà extenses zones de la Marca del comtat d’Osona-Manresa i de Berga ultra del de Barcelona, i al vescomte d’Osona se li encomanà el 986 la defensa i el govern del castell de Cardona, probablement només com a ratificació d’una missió anterior. En canvi en les actuacions de l’interior del comtat només trobem els vescomtes en els judicis importants formant part dels nobles que assisteixen al judici presidit pel comte, i no enconeixem cap de presidit només pel vescomte; també figura al costat del comte en les actuacions importants. La funció de custodis de la frontera i l’encàrrec de defensar i governar el castell de Cardona féu que es concentressin en aquesta tasca i encara que es mantingué el càrrec i la dotació vescomtal de diversos feus osonencs: Tagamanent, el Brull, Savassona i Rupit, llocs anomenats feus o dominis vescomtals, les funcions desaparegueren i poques vegades apareixen en els judicis de la segona meitat del segle XI, quan ja havien deixat el títol de vescomtes d’Osona per prendre el del castell de Cardona.
Els castells
En la primera organització militar del comtat del 798 s’esmenten genèricament uns castells a Osona que sembla que es tractava d’antigues fortaleses desertes o abandonades, les quals el 798 féu fortificar i defensar el rei Lluís el Piadós; segurament s’abandonarien a causa de la revolta del 826-827 protagonitzada per Aissó i Guillemó. Els primers en ésser documentats són: Torelló (881), Sant Llorenç (881), Gurb (886), Besora (885-887) (al Ripollès), Tona (889), Taradell (892), Casserres (898), Sant Esteve (898), Voltregà (902), Lluçà (905), Oristà (908), Sentfores (911), Orís (914), Cornil (917), Savassona (921) i Orsal (Malla) (924). De tots aquests castells únicament el de Tona conserva una torre que hom creu que pot remuntarse a una època anterior a la del repoblament, si bé caldria fer excavacions a les restes de molts d’aquests castells, sobretot les edificacions quadrades, i així la llista es podria segurament allargar.
Indret on hi havia emplaçat el castell de Tona, del qual resta sols l’església de Sant Andreu, d’època romànica, i una torre, que hom veu a mà esquerra, que probablement pertany a una època anterior a la del repoblament.
J. Pagans-TAVISA
Inicialment diversos termes o llocs no tenien castell o el tingueren molt més tard i en els documents se’ls donava noms diversos, sense, però, referir-se a cap castell determinat: així passa amb terres situades a la vila Terrades (889), a l’apèndix de Vic, al terme de Savassona (889), a Vallors (901), al terme de Seva (904), a la vall de Santa Eulàlia (de Riuprimer) (904), al terme de Felporc (Santa Eugènia de Berga), a la vila Fontcoberta i a Boada (918), a Sant Hilari (919), a la vall d’Osor (921), a l’apèndix de Roda ciutat (927) o a la vila de Múnter (929).
Aquesta dualitat de termes de castells i termes sense castell s’anà reduint aviat i a molts llocs que tindran posteriorment castell aquest tindrà un altre nom, diferent del terme primitiu: Seva = el Brull; Santa Eulàlia = Torroella; Vallors = Sant Hilari i Osor = Solterra, únicament Savassona i Múnter tindran uns castells amb els respectius noms, mentre que en el terme de la ciutat de Roda o en una part d’ell sorgiran els termes dels castells de s’Avellana i de Manlleu. Per les vicissituds globals dels castells vegeu l’apartat que els dediquem en l’organització territorial, on donem una visió més àmplia.
El bisbat
La restauració del bisbat es coneix molt bé gràcies al discurs que el 906 féu el bisbe Idalguer davant els assistents al concili de Barcelona on digué:
“Després de molts anys d’estar despoblada la terra, compadit el Senyor, hi suscità el nobilíssim príncep Guifré i els seus germans, els quals reunint homes de diferents llocs i nacions, restauraren l’Església ausonenca amb el seu territori en l’estat primitiu. No obstant això com de moment fos pobra de tal manera que no pogués sostenir bisbe, com antigament, l’esmentat marquès gestionà del reverend bisbe Segebod, metropolità de Narbona, que mantingués la dita Església sota el seu regiment, ordenant-la i tenint-ne cura ell personalment o els bisbes sufraganis veïns, fins que amb l’ajut de Déu a poc a poc anés prenent l’increment necessari per a poder mantenir bisbe propi, com era antic costum. Com fos que per la gràcia de Déu el dit príncep aconseguís d’eixamplar-la fins al punt que tothom cregués que podia tenir ja bisbe propi, i havent mort entretant el venerable bisbe Segebod, fou demanat pel dit marquès i per tot el clergat i el poble ausetà al reverend Teodard, nou bisbe de Narbona, que ordenés bisbe propi per a la dita Església d’Osona. El qual, acollint com a justa la petició, junt amb els altres bisbes co provincials s’afanyà a consagrar com a pontífex de l’Església el meu predecessor Gotmar, d’excelsa memòria”.
El relat del bisbe Idalguer és clar i precís en els detalls i s’ajusta a les poques dades que tenim d’altra procedència. L’any 879 comença a actuar un prevere anomenat Revocand, que més endavant s’anomenà arxiprest a partir del 885 i del 887, en documents de Sant Joan de les Abadesses. És possible que fos un dels arxiprests dels quals no sabem els noms, vassalls del comte Guifré, que el 880 assistiren a un judici sobre uns béns a Osona.
L’altre arxiprest podria ser Gotmar, que el gener de 881 actuava tot sol comprant unes terres i unes cases situades al territori osonenc, a l’apèndix del castell de Torelló, prop de l’església de Sant Feliu. En una data compresa entre el juny del 886 i el juny del 887, Gotmar apareix ja com a bisbe d’Osona. Per tant entre la data del gener del 881 i el juny del 886-887, Gotmar fou consagrat bisbe pel seu metropolità l’arquebisbe Teodard. Així es completava la restauració de l’Església osonenca amb el seu territori en l’estat primitiu.