L’organització eclesiàstica d’Osona (segles IX-X)

Introducció

En la consolidació del nou comtat d’Osona tingué molta importància la restauració de l’antiga seu episcopal, obra del comte Guifré, el qual des d’un principi es decantà per la restauració de l’antic bisbat, al marge dels d’Urgell, Girona o Barcelona. Des de l’entrada dels carolingis a terres catalanes les seus episcopals antigues s’incorporaren a l’arxidiòcesi de Narbona, ja que l’antiga metròpoli de Tarragona estava en mans dels musulmans, per això el comte Guifré sol·licità del metropolità narbonès, l’arquebisbe Segebod, la creació de la nova diòcesi o restauració de la d’Osona en el seu estat antic. Hagueren de passar, però, set o vuit anys fins que l’arxiprest delegat de l’arquebisbe per a organitzar la xarxa parroquial fos ordenat bisbe. Així vers el 886 l’antic arxiprest Gotmar era consagrat bisbe d’Osona i regí el bisbat fins vers el 901 (Vegeu: Els bisbes de Vic anteriors al 1300).

Durant aquest curt període sabem que el bisbe Gotmar efectuà una sèrie de consagracions d’esglésies monacals, Sant Joan de les Abadesses (887) i Santa Maria de Ripoll (888), i parroquials: Tona (889), Sant Pere de Ripoll (890), Besora (898) i Aiguafreda (898), bé que degueren ser moltes més les esglésies consagrades, de les quals no s’han conservat les actes. En aquest període coneixem també l’existència de les esglésies de Sant Feliu de Torelló (881), Sant Llorenç (881), Santa Maria i Sant Pere de Vic (889), Sant Julià Sassorba (902), Sant Martí de Viladrau (904) i Santa Eulàlia de Riuprimer (904).

En les actes més antigues de consagració apareixen altres esglésies unides a les parroquials, així a la de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda del 898 s’uneixen a l’església consagrada la de Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles i l’església del castell de Sant Esteve; a la de Santa Maria de Lluçà del 905 se li uneixen la sufragània de Sant Pere de Torroella o del Grau, la sufragània de Santa Eulàlia de Puigoriol, la de Sant Agustí de Lluçanès, i l’església de Sant Martí d’Albars, i se cita l’existència del terme de Sant Boi de Lluçanès. A la de Santa Maria de Manlleu del 906 se li uneix l’església de Sant Esteve de Corcó o de Vila-setrú i se cita l’església de Sant Martí de Miralles.

Si analitzem més profundament les dades que donen les poques actes més velles que es conserven es comprova que sovint les esglésies que es consagren ho són a partir d’unes altres ja existents, així en l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà del 905 el bisbe Idalguer acut a Lluçà “a restaurar” l’església a Santa Maria que el baró il·lustre Vinança, prevere, havia edificat, mentre que en la de Manlleu del 906 el mateix bisbe acut a consagrar l’església de Santa Maria que el vicari comtal Fedanci havia instaurat i reedificat, i el bisbe li subjectà l’església de Sant Esteve de Corcó o de i Vila-setrú “tal com solia tenir en temps antics”. Per tant l’organització del bisbat, fins on era possible, es feia restaurant la situació antiga que més o menys s’havia mantingut en el record de la població que havia romàs en el territori.

A causa de la tutela que inicialment exerciren els arquebisbes narbonesos en la creació del nou bisbat, aquest quedà més subjecte a Narbona que les altres seus episcopals catalanes, ja que s’establí un tribut en metàl·lic d’una lliura d’argent que havien de pagar cada any a la seu metropolitana de Narbona. Aquest pesat tribut per una seu que començava a organitzar-se era molt gravós i el bisbe Idalguer de Vic, en el concili de Barcelona del 906 exposà el cas i la possible il·legalitat del cens. Per tractar el cas es reuní un nou concili l’any següent a Sant Tiberi d’Agde, on s’acordà eximir el bisbe d’Osona de l’esmentat tribut.

La dependència de Narbona seguí, si bé en un pla d’igualtat amb la resta de les diòcesis catalanes, fins que es donà una situació favorable per a intentar la independència. Això es produí durant el pontificat del bisbe Ató, moment en el qual la seu episcopal osonenca coneix un període d’esplendor cultural, com veurem després, i amb les ànsies independentistes del comte Borrell que pràcticament havia trencat els llaços de dependència polítics amb la cort franca, i volia fer-ho amb els eclesiàstics. Aleshores el comte Borrell decidí restaurar l’antiga seu metropolitana de Tarragona, ciutat deshabitada, però que des de feia uns quants anys estava sota un hipotètic control dels comtes de Barcelona, si bé com que el comte Borrell no veié possibilitats de fer la restauració material, plantejà la solució d’unir provisionalment la dignitat metropolitana de Tarragona a la seu osonenca i al seu bisbe Ató. Amb aquest plantejament el comte Borrell i el bisbe Ató al final del 970 acudiren a Roma acompanyats del monjo Gerbert que havia passat tres anys d’estudis sota la tutoria del bisbe de Vic, a exposar al papa Joan XIII la restauració de la metròpoli de Tarragona i la seva vinculació a Osona i al bisbe Ató. El papa s’assessorà de la legalitat de l’operació, accedí a la petició i nomenà Ató arquebisbe de Tarragona, amb seu a Vic, i li concedí el pal·li pontifical. Aquesta resolució motivà un seguit de cinc butlles, tres de les quals es conserven encara en l’original en papir a l’Arxiu Capitular de Vic, totes amb data de gener del 971. En una d’elles el papa comunicava el nomenament i la creació de la nova seu als arquebisbes i bisbes de la Gàl·lia, en una segona s’adreçava a Ató i li concedia el pal·li, una tercera era adreçada al comte Borrell sobre una ordenació il·legal del bisbe de la diòcesi de Girona, la quarta anava adreçada als bisbes de la nova metròpoli, Guisad d’Urgell, Pere de Barcelona i Sunyer d’Elna, (de Girona ho era provisionalment el mateix Ató) i finalment una darrera que anava dirigida al bisbe d’Elna, al comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i a l’ardiaca de Girona.

Amb tot aquest reguitzell de butlles papals semblaria que la restauració de la metròpoli tarragonina no havia de trobar cap obstacle i havia de consolidar-se permanentment, però després de tornar de Roma, el 22 d’agost segurament del mateix any, o com a màxim del següent, l’arquebisbe Ató morí assassinat. Encara que no se sap res dels fets ni dels mòbils, sembla clar que cal veure-hi uns interessos vinculats en la permanència de la subjecció a la metròpoli de Narbona. El cas és que el seu successor, Fruia, ja no reivindicà el títol d’arquebisbe, fins sembla que tingué problemes per a fer-se obeir, i li calgué anar a Roma per obtenir del papa dues butlles datades del febrer del 978, una dirigida a ell mateix en la que li confirmava les possessions de la seu de Sant Pere de Vic i els límits del bisbat osonenc i en l’altra el papa s’adreçava als habitants d’Osona, Barcelona, Girona i Urgell comunicant-los que confirmava el bisbe Fruia en el bisbat d’Osona i excomunicava els qui li disputaven el càrrec; també encarregava a l’arquebisbe de Narbona i als bisbes sufraganis que ajudessin a Fruia en el que necessités.

No s’aclareix quins eren els qui li disputaven la mitra. No sabem si era ja el que seria el seu successor o competidor el bisbe Guadall, qui vers el 978 li creava dificultats en l’exercici del càrrec, ja que fins al 988 fou ardiaca d’Urgell, però si no ho era en aquest moment ho fou un temps després.

Guadall vers el 988 es féu consagrar bisbe d’Osona per l’arquebisbe d’Auch, a la Gascunya, acte totalment anticanònic i aconseguí desplaçar el bisbe Fruia, puix que el setembre del 989 actuava juntament amb els canonges vigatans. Entretant Fruia havia emprès novament el camí de Roma i obtenia del papa Joan XV una nova butlla en la qual ordenava que li fos restituït el bisbat i excomunicava el bisbe intrús. La reacció de Guadall fou violenta i a resultes d’ella moriren Fruia, un seu germà, un seu cosí i molts d’altres. Aquestes violències motivaren la intervenció del comte Ramon Borrell que instal·là com a bisbe de Vic a Arnulf, abat de Sant Feliu de Girona, fill dels vescomtes d’Osona, el qual ja actuava el 992, a la vegada que expulsava a Guadall, que no desistí en les seves pretensions fins que ambdós pretendents acompanyats del comte Ermengol d’Urgell acudiren a Roma el 998 on el papa Gregori V, juntament amb molts bisbes, jutjà el cas. Els acompanyants declararen a favor d’Arnulf, i es procedí a la deposició de Guadall com a bisbe intrús, mentre que es confirmava a Arnulf com a bisbe, donant-li l’anell i el bàcul; en canvi Guadall quedava com a simple sacerdot. Així en una ràpida davallada es passà en un moment, d’un bisbe de gran prestigi com Ató, a una situació conflictiva i violenta com la protagonitzada per l’intrús Guadall i s’estroncava la possible independència dels bisbats catalans de la seu narbonesa. Caldria esperar més d’un segle perquè s’intentés de nou la restauració de la metròpoli de Tarragona en la persona d’un altre bisbe vigatà, Berenguer Sunifred de Lluçà.

L’obra més important del bisbe Arnulf de Vic fou la de pacificació de la diòcesi, aconseguida mitjançant una doble estratègia: la de posar fi a la lluita per l’episcopat i la d’assentar definitivament la provisió de la seu sobre bases estrictament canòniques. Aquesta pacificació fou de la major importància, car permeté la posterior i magnífica tasca reconstructora i d’organització del bisbe Oliba.

D’una gran personalitat, Arnulf, fill dels vescomtes Guadall i Ermetruit, fou durant tota la seva vida un bon aliat de la política dels comtes de Barcelona. L’any 980, essent diaca, figura entre els marmessors del seu pare; aquest mateix any apareix en diversos documents atorgats pel comte-bisbe Miró de Girona, amb qui sembla que rebé la seva formació canònica (recordem que aquesta devia coincidir amb els temps de major turbulència de l’espiscopat de Fruià a Vic). L’any 985 consta com a ardiaca i el mateix any és nomenat abat de Sant Feliu de Girona. Amb el vescomte d’aquesta ciutat, acudí en ajuda del comte Borrell quan al-Mansur amenaçava Barcelona, ciutat en la presa de la qual fou fet captiu i dut presoner a Còrdova, juntament amb el vescomte Udalard de Barcelona. L’any 990, ja rescatat, realitzà amb aquest una donació a Sant Cugat del Vallès en nom de llurs companys encara captius i l’any 992, com s’ha explicat, fou imposat com a bisbe pel comte Ramon Borrell, que el féu nomenar pel metropolità de Narbona.

Arnulf es proposà de reorganitzar el patrimoni de la catedral i en aquest sentit realitzà moltes permutes entre els anys 992 i 1002; a partir d’aleshores compareix en nombrosos actes públics de fora la diòcesi (restauració de la canònica de Barcelona, consagració de Sant Pere de Besalú, etc) i pelegrina a Jerusalem. Com ja s’ha assenyalat, un dels mèrits del seu episcopat fou posar fi a la lluita episcopal, la clau de la qual cosa podria haver estat, en opinió d’Arcadi Garcia, a part del seu caràcter ferm, la infeudació del castell de Vic (dit després de Montcada) al seu germà Miró. Amb aquesta alienació de poder, haurien cessat les reclamacions d’una de les faccions que donaven suport al bisbe intrús Guadall.

El 1010 Arnulf participà en la magna expedició de Còrdova, on fou ferit; de retorn d’aquesta expedició morí, l’1 d’agost, al seu castell de Calonge de la Segarra. Pel seu testament, a part d’un llegat a Ripoll i de la meitat del castell esmentat als seus nebots, la major part dels seus béns passaren a l’església de Sant Pere de Vic i a la seva canònica; a Sant Feliu de Girona (d’on seguí essent abat mentre era bisbe de Vic) deixà l’alou de Susqueda que havia rebut del comte.

Els bisbes del segle XI

El curt episcopat del bisbe Borrell marca una transició entre la tasca pacificadora del bisbe Arnulf i el gran episcopat del bisbe Oliba. Borrell era un canonge o clergue del capítol vigatà, fill de Borrell i d’Ingilrada, terratinents i potser vicaris o senyors de la Vall de Sau, documentat des del 986 com a diaca. Fou elegit bisbe el 1010 en una assemblea tinguda a la catedral de Sant Pere de Vic a la qual assistiren els comtes Ramon Borrell i Esmessenda i al bisbe Sal·la d’Urgell.

Tot seguit d’ésser nomenat bisbe els canonges de Vic li feren signar un document pel qual els autoritzava el “mal costum” de tenir cases pròpies amb servents, clar indici del relaxament de la vida comunitària dels canonges.

La seva vida té pocs trets rellevants essent potser el més notable la tasca de repoblament de la frontera de la Segarra o sector de Calaf, Calafell i Ferrera que l’any 1015 va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona. L’any 1012 viatjà a Roma amb els bisbes d’Urgell i de Ribagorça i el 1017 anà a un concili de Narbona i tot seguit prengué part en una expedició contra els àrabs. El mateix any 1017 entre els mesos d’octubre i desembre li fou designat com a successor Oliba, aleshores abat de Ripoll i de Cuixà, cosa un xic anòmala, puix que el bisbe Borrell no va morir fins el 24 de febrer de 1018 quan es trobava de viatge a Girona. Pocs dies després de la seva mort era entronitzat bisbe Oliba, que havia de marcar amb la seva vida i actuació tota la primera meitat del segle XI. (APF)

El bisbe Oliba i la seva època

Tercer fill dels comtes de Cerdanya i Besalú, Oliba Cabre ta i Ermessenda, i besnét de Guifré el Pilós, Oliba va néixer vers l’any 971 i morí a Cuixà l’any 1046, essent abat d’aquest monestir i del de Ripoll i bisbe de Vic. La seva infantesa devia ésser marcada per l’atracció de l’excel·lència del seu oncle Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona i home d’una gran cultura clàssica; l’adolescència d’Oliba es repartí entre les escoles de Ripoll i Cuixà. Oliba fou l’hereu directe del moviment d’espiritualitat creat al monestir de Cuixà per l’abat Garí. L’any 990, a la mort del seu pare, esdevingué comte del Berguedà i del Ripollès, comtats als quals va renunciar l’any 1003 en professar com a monjo a Ripoll (havia entrat al monestir l’any anterior). L’any 1008 fou elegit abat d’aquest cenobi i al cap de pocs mesos també fou designat abat de Cuixà; nou anys més tard fou nomenat per a ocupar, a més, la mitra de la seu de Vic.

Aviat la seva figura s’imposà per la irradiació que emanava de la seva persona. Esdevingué mentor religiós del país, tant en l’església secular com en la regular, pel seu doble caràcter de bisbe i abat. Fou, en paraules d’E. Junyent, un gran vindicador de la justícia, propulsor de la pau a través dels concilis de pau i treva, endegador del culte, constructor i reconstructor d’esglésies i monestirs i orientador de la cultura. L’acataren bisbes i comtes, senyors i monjos. Oliba fou, també, el gran viatger que dugué a les terres catalanes els equips de constructors llombards que introduïren al nostre país l’arquitectura romànica, a la difusió de la qual el seu nom va indissolublement lligat.

Essent comte, Oliba afavorí els monestirs de Serrateix i de Sant Llorenç prop Bagà (a la consagració del qual havia assistit d’infant, juntament amb els seus pares i germans), fundats pels seus progenitors; a més, va subvenir a la fundació del de Sant Pere de la Portella, que s’establí en un predi familiar. Seglar encara, féu sengles donacions als cenobis de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

Quan tenia trenta anys renuncià als seus drets a favor dels seus germans; el Ripollès pervingué a Bernat de Besalú i el comtat de Berga a Guifré de Cerdanya. Vestí l’hàbit benedictí a Ripoll l’any 1002 i al cap d’un any, en el moment de realitzar la professió monàstica, féu la renúncia mencionada, poc després que son germà Berenguer, bisbe d’Elna, morís en la batalla d’Albesa contra els sarraïns. Després de sis anys escolats en el silenci del claustre, el 1008, mort l’abat Sunifred de Ripoll, Oliba fou elegit abat d’aquest monestir i pocs mesos després del de Cuixà. En tots dos cenobis, Oliba s’imposà d’enfortir la disciplina monàstica, de renovar i actualitzar els textos litúrgics, i de reforçar la formació cultural dels seus monjos. La seva influència, però, s’estengué també a d’altres monestirs, que van acceptar la seva direcció i els seus consells, com el de Sant Martí del Canigó, fundat pel seu germà el comte Guifré de Cerdanya (a la consagració del qual assistí l’any 1009), el de Sant Feliu de Guíxols (on deixà com a abat el seu fidel secretari el monjo Arnau), els de la Portella i Tavèrnoles (als quals envià monjos ripollesos) i el de Sant Miquel de Fluvià, fundat per Oliba l’any 1045. Una de les seves realitzacions més importants com a abat va ser la de la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat, en una església que des del temps del comte Guifré havia pertangut a Ripoll, però que per la negligència dels abats precedents, s’havia escapolit del seu domini, que Oliba va haver de reivindicar l’any 1022.

L’autoritat d’Oliba dins l’església secular es féu sentir a partir del moment que fou elegit bisbe de Vic (1017), per a succeir a la seva mort el bisbe Borrell d’Osona. Com a prelat d’aquesta diòcesi, Oliba hagué d’encarregar-se de l’organització religiosa i de la colonització dels territoris de ponent del bisbat, vora la frontera sarraïna, fins aleshores encara fluctuants. Després de la restauració de Manresa (1020), féu repoblar els castells encomanats de la seu de Vic, com els de Calaf, Clariana, Montbui, Tous, la Roqueta i Queralt, on acudí sovint per a dedicar i consagrar de nou moltes esglésies reedificades, a part que n’hi féu bastir d’altres de bell nou, aquestes segons els cànons de la nova arquitectura llombarda. Com a bisbe, s’hagué d’enfrontar amb el seu germà Bernat, comte de Besalú, que havia obtingut del papa la creació d’una diòcesi per al seu comtat, que no reeixí per causa de la seva mort prematura. Resolgué amb gran tacte l’afer de la supressió de les monges de Sant Joan de les Abadesses. I, d’una major trascendència, exposà i projectà les seves iniciatives religioses, inspirades en l’esperit evangèlic, en els sínodes anuals diocesans, per ell convocats, als quals acudia el clergat de la diòcesi. La projecció de la seva personalitat s’imposà també als concilis provincials i a les reunions episcopals de la Narbonesa, mai convocades tan sovint com aleshores, a fi d’elaborar uns conceptes de pastoral conjunta, que trascendiren fins i tot l’àrea de la seu metropolitana. Directament relacionat amb tot això és l’impuls que donà a l’escola catedralícia de Vic, on es formaven els seus clergues.

Com a vindicador de la justícia en un món feudalitzat i violent, Oliba hagué de vetllar contra l’espoliació que sofrien els seus monestirs. Obtingué del papa Sergi IV sengles butlles d’immunitat i confirmació per a Ripoll i Cuixà l’any 1011; amb aquestes bases, emprengué la reclamació d’alous i hisendes que havien estat sostretes al seu domini. Així, l’any 1022 li fou reconeguda en judici la possessió, com a abat de Ripoll, del castell i església de Sant Pere Sacama, vora Olesa de Montserrat; també recuperà judicialment les esglésies d’aquesta muntanya, i el 1035 el territori de Tremesaigües, prop del Tolosà, pertinença de Cuixà. El bisbe Oliba esgotava els mitjans de persuassió i vorejava els obstacles de les resistències a l’acompliment de la justícia, però, si calia, feia ús de les amenaces d’excomunió, com féu els anys 1018 i 1043 contra els qui retenien per la força els béns de Ripoll i els de Cuixà.

L’any 1029 aconseguí que fossin delimitats els termes de Tous i la Roqueta i el 1031 que fossin retornades a la seu de Vic les esglésies de Gurb. És un signe de la seva magnanimitat la renúncia que féu l’any 1038, després d’haver litigat contra els vescomtes d’Osona per la seva possessió, del castell de Calaf.

Oliba es distingí com a pacificador en la concòrdia de bàndols i persones oposades. Així, entre Hug I d’Empúries i Gausfred II de Rosselló el 1019; el mateix any entre el susdit comte d’Empúries i la comtessa Ermessenda de Barcelona, sobre la possessió de la vila d’Ullastret. I, sobretot, Oliba s’imposà en les lluites internes que es produïren després del 1021 entre la comtessa mare Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I, i, més tard, després del 1040, entre la mateixa comtessa i el seu nét Ramon Berenguer I, lluites que eren atiades per la noblesa per a treure’n profit propi i que arribaren a esclatar a Barcelona amb l’assalt al palau comtal pels homes del vescomte Udalard des de la torre de la catedral. En aquesta ocasió també Oliba fou cridat a posar-hi pau, en un judici que se celebrà vers l’any 1044.

Des dels primers anys del seu episcopat, Oliba fou un dels precursors de la difusió de la Pau i Treva de Déu, institució que s’estengué de seguida arreu d’Europa, establint-ne les normes en els sínodes diocesans, que foren corroborades als concilis provincials. La promulgació de la pau documentada de més antic és la que Oliba realitzà a Elna, juntament amb el bisbe Berenguer, vers l’any 1022. Fou renovada pel sínode de Toluges, on els prelats mencionats, Oliba de Vic i Berenguer d’Elna, decretaren la inviolabilitat d’esglésies i sagreres i establiren la protecció de monjos i clergues desarmats i dels qui acudissin a l’església els dies festius. En el sínode de Vic de l’any 1030 restà fixada la treva des de dijous a dilluns, amb excomunió per als qui la violessin i donant protecció als qui acudissin als mercats. Al sínode vigatà de l’any 1033 la protecció s’estengué als pagesos i llurs cases i béns i, successivament, les treves foren ampliades de dimecres a dilluns i establertes les tempores d’advent i quaresma, i de les dues pasqües, a més de treves en d’altres festivitats i vigílies. La iniciativa olibana de la pau i treva s’estengué ràpidament a d’altres diòcesis i territoris; va ésser confirmada al concili de Narbona i aviat imposada arreu.

Oliba va ser, a més, un gran constructor i reconstructor d’esglésies i monestirs, introductor i difusor a Catalunya de la nova arquitectura que avui anomenem romànica, originada poc temps abans a la Llombardia i aleshores en voga i expansió per tota l’Europa de vessants mediterranis i, continent endins, per les terres del Rin i del Danubi. Les grans obres de l’època a Catalunya, pertanyents a aquest primer art romànic o romànic llombard, Ripoll, Cuixà i Vic, són les que Oliba emprengué directament, amb un veritable esperit de renovació. A Ripoll i a Cuixà servant els edificis preexistents de l’època del seu pare, i modificant-los només a la capçalera o amb l’afegit d’altres construccions. A Vic, aixecà de bell nou la catedral de Sant Pere, bastint una església de nau única amb transsepte al qual s’obrien cinc absis, el major edificat sobre una cripta que, amb el campanar llombard també olibà, és tot el que ens ha pervingut d’aquell temple romànic. Aquest exemple de la seu de Vic, Oliba l’estengué, amb la reducció a tres absis, a les parròquies i esglésies de la diòcesi aixecades durant el seu episcopat.

A l’ensems que eren consagrades les esglésies dels monestirs de Ripoll (1032) i Cuixà (1035), i la de la seu de Vic (1038), avançaven les obres més significatives de l’època: les esglésies de Casserres i de Cardona, acabades vers l’any 1040, totes dues empreses per la família dels vescomtes d’Osona; a Casserres àdhuc hom provà de fundar un monestir, segurament amb la col·laboració d’Oliba.

L’exemple d’Oliba va ser seguit per d’altres bisbes a Urgell, Girona i Elna, pels abats de diversos monestirs i, encara, pels senyors i nobles de l’època, que ajudaren a la ràpida difusió de la nova arquitectura, primer amb el concurs de colles de constructors llombards, i després, més tard, amb la senzilla imitació d’aquelles obres precursores per part dels mestres d’obres del país, al costat dels quals seguien treballant, però, encara durant el segle posterior, els equips llombards.

Aquest vessant de l’activitat d’Oliba, el de la construcció d’esglésies, és potser avui, als ulls dels homes i dones del segle vint, el més vistent, per la gran quantitat de testimonis que ens n’han restat: esglésies de monestirs, parròquies, sufragànies i senzilles capelles, edificades arreu del país català en aquell estil, el del primer romànic o romànic llombard, en la difusió del qual Oliba tingué un paper preeminent. Però, evidentment, la figura del bisbe i la de l’abat no pot restar circumscrita a aquesta sola faceta, tot i que fou tan important. L’obra reformadora d’Oliba, mentor eclesiàstic, la seva tasca com a impulsor i propagador de la pau i treva, el seu paper de consultor dels comtes catalans i d’altres sobirans, com ara de Sanç el Major de Navarra, i l’escriptor erudit que fou, ens parlen de la seva personalitat extraordinària, figura preeminent amb la qual pocs personatges de l’època poden comparar-se. Segons el pare Albareda, Oliba ha d’ésser exalçat com el major prelat de Catalunya i com un dels bisbes més cèlebres del seu temps dins l’Església universal. En aquest sentit, cal ponderar que a l’encíclica anunciadora de la seva mort, elaborada pels monjos de Ripoll i de Cuixà, foren noranta-tres els monestirs que manifestaren el plany per la seva pèrdua i que àdhuc alguns d’ells, com els de Sant Pere de Rodes, Besalú, Serrateix, Banyoles, Casserres i Camprodon, el reconegueren com a pare i cap espiritual, probablement, com assenyala Eduard Junyent, per l’organització d’un moviment congregacionista que després de la seva mort va desaparèixer. (MPP-APF)

Guillem de Balsareny

Nebot del bisbe Oliba, Guillem de Balsareny era fill de Guifré de Balsareny i d’Emma Ingilberga de Besora i sembla que nasqué vers l’any 1010. Entrà a la canònica de la seu de Vic com a canonge l’any 1031 i hi assolí la dignitat d’ardiaca. Heretà del seu germà Bernat Guifré, el 1045, el castell de Balsareny, que aquest tenia pel comte de Barcelona. Guillem habitava a Vic amb la seva tia Ingilberga que, germanastra de l’abat Oliba, havia estat la darrera abadessa del suprimit monestir femení de Sant Joan.

A la mort del gran bisbe i abat Oliba (1046), Guillem de Balsareny fou elegit bisbe de Vic, càrrec que exercí durant gairebé trenta anys, poc abans d’acomplir-se els quals, el 1074, renuncià a l’espiscopat, de ço que s’ha dit, bé que no és segur, si ho féu mogut per escrúpols de consciència, ja que sembla que havia obtingut la dignitat per simonia. Aquest any es retirà com a monjo a Ripoll, on morí, probablement l’any 1076. El bisbe Guillem, al llarg del seu episcopat continuà la política olibana respecte de la pau i de l’ordre públic i així, en un concili celebrat a Vic l’any 1054 proclamà la pau i treva de Déu; el bisbe Guillem fou un gran magnat religiós, que sempre es mostrà estretament vinculat a la casa comtal de Barcelona, de la qual fou assessor i conseller, fins al punt que, seguint també l’insigne exemple del seu predecessor, arribà a fer de mitjancer entre la vella comtessa Ermessenda i el seu nét, el comte Ramon Berenguer I, segons deducció de Jaume Sobrequés i Vidal. Ens documenten també la influència del bisbe Guillem altres actuacions polítiques seves; recordem, per exemple, que durant algun temps arribà a posseir els béns de la senescalia (durant la minoritat del fill del senescal dels comtes, Amat Eldric († 1058), fins que en fou investit Guillem Ramon (1088), que actuava com a senescal del comte almenys des del 1068), que l’any 1052 formà part del tribunal que jutjà la rebelió de Mir Geribert, i que, així mateix, figurà en el tribunal definitiu del 1059 sobre aquest conflictiu personatge. A més, el bisbe Guillem figura com a almoiner i també com a marmessor en el testament de la comtessa Ermessenda (1057).

Durant l’episcopat de Guillem de Balsareny, la diòcesi arribà a la màxima extensió per la part ponentina de la Segarra i de l’Urgell, arribant fins a Sidamon. Guillem consolidà per a la seva diòcesi les parròquies i el territori dels castells fronterers de Copons i Montfalcó, amb el subsidiari d’aquest el castell de Veciana, fortaleses aquestes que durant el seu episcopat foren venudes al comte de Barcelona (entre els anys 1065 i 1067). Vengué així mateix al comte el castell interior de Malla, que Guillem posseïa per meitat amb el bisbe d’Urgell.

El bisbe Guillem fou també un fervent romanista, la qual cosa es traduí en l’obediència al papat i en diversos viatges que realitzà a la Seu de Roma. L’any 1055 va tenir una brillant actuació al concili de Narbona i el 1058 assistí a la consagració de la catedral de Barcelona. El bisbe Guillem, de l’ardidesa del qual n’és prova que fins i tot participà en una expedició contra els sarraïns, consagrà, entre d’altres, les esglésies de Sant Pere de Casserres, Santa Maria d’Igualada, Santa Maria dels Prats de Rei, Sant Julià de Vilatorta, Sant Marçal del Montseny i Sant Martí Sescorts.

Guillem de Balsareny, continuador en l’episcopat de la magna figura d’Oliba, fou un personatge força notable en la seva època, que potser apareix menys important que no era precisament per haver succeït el qui fou la persona preeminent del seu temps dins l’episcopat. El contrast amb un personatge d’una categoria tan extraordinària com la d’Oliba per força ha de ser desfavorable als seus opositors. Això no obstant, Guillem fou un bisbe notori, que mantingué fermes sota el seu bàcul les regnes de la diòcesi i del seu clergat. (MPP-APF)

Berenguer Sunifred de Lluçà, l’arquebisbe

El bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-1099) és conegut per les generacions posteriors senzillament com “l’arquebisbe”, perquè en ell es restaurà, bé que provisionalment, l’antiga dignitat metropolitana de Tarragona. Amb Berenguer Sunifred, l’Església de Vic arribà a la culminació de les seves aspiracions, tot i que durant els darrers anys del seu episcopat la influència política del bisbe minvà considerablement.

Berenguer Sunifred era fill de Sunifred II de Lluçà i d’Ermessenda de Balsareny, i nebot del bisbe anterior, Guillem de Balsareny. Del seu episcopat es destrien tres aspectes primordials, l’esmentat de la restauració de l’arxidiòcesi primada, la regència que exercí de fet després de l’assassinat del comte Ramon Berenguer II i el seu paper com a impulsor de la reforma eclesiàstica gregoriana.

El bisbe Berenguer Sunifred tingué un paper destacat en la pacificació del país després de l’assassinat de Ramon Berenguer II (1082). Encapçalà el consell de regència l’any 1085 i en l’assemblea de notables del 18 de juny del 1086 evità que s’arribés a un conflicte armat. Exercí efectivament de regent en política des d’aquella mort fins a l’abdicació del suspecte fratricida Berenguer Ramon II (1097).

Impulsor de la reforma eclesiàstica gregoriana, el bisbe Berenguer Sunifred fou un fervent partidari de la reforma de Sant Ruf d’Avinyó per a endegar la vida comunal genuïna a les catedrals i capítols col·legials; entre els anys 1080 i 1090, volgué instaurar-la a la canònica catedralícia, per a la qual cosa acomiadà primer tots els canonges i després permeté que retornessin només aquells que de cor desitgessin esmenar llur conducta; en aquest punt, però, no arribà a reeixir. Aleshores amb els canonges joves partidaris de la reforma va fundar la canònica augustiniana de Santa Maria de l’Estany el 1080. L’any 1098 intentà de nou reformar la canònica catedralícia i aquesta vegada, en un concili celebrat a Vic (que presidí el legat papal, l’arquebisbe de Toledo), amb la fórmula de redistribuir la riquesa comunal del capítol i incrementar-la amb els rèdits del mercat de Vic; a canvi d’això, els canonges ordinaris havien de viure en comunitat. Si a Vic mateix, l’arquebisbe tornà a fracassar, no fou així, en canvi, a les canòniques augustinianes que fundà o restaurà com la de l’Estany, Santa Maria de Manresa, Sant Joan de les Abadesses, Sant Tomàs de Riudeperes i segurament Santa Maria de Manlleu.

Tan partidari n’era, de la reforma eclesiàstica, i, a l’ensems, de la Seu romana, que donà suport als emissaris papals Frotard, abat de Sant Ponç de Tomeres, i Ricard, abat de Sant Víctor de Marsella, els quals, en nom de la reforma, adquiriren una gran hegemonia sobre molts monestirs catalans que, sobretot en els anys de penitència del comte Berenguer Ramon II, els foren vinculats, incloent cases tan venerables com Ripoll, Sant Benet de Bages i Cuixà. L’actitud favorable en aquest sentit del bisbe Berenguer, a part del fet d’ésser una contradicció amb la seva conducta respecte a la restauració de Tarragona, sembla que va perjudicar la seva reputació.

Cal relacionar la restauració de la metròpoli de Tarragona de la que fou artífex el bisbe Berenguer Sunifred amb el restabliment de la metròpoli toledana que realitzà el papa Urbà II l’any 1085, després que la ciutat hagués estat conquerida pel rei Alfons VI de Castella-Lleó. La restauració de Toledo implicava, segons una butlla papal, la seva primacia en tots els regnes d’Hispània; era per això que hom ho comunicava a tots els bisbes de la Tarraconense i a la resta d’arquebisbes i bisbes de les Espanyes. Aquest fet sembla que fou decisori per al bisbe vigatà. Cal recordar que, ja de molt antic, des d’Esclua d’Urgell fins a Ató d’Osona, hom havia intentat l’emancipació de la metròpoli de Narbona a la qual havien estat subjectades les diòcesis catalanes en la restauració carolíngia. Aquests intents demostren que hom considerava provisional la subjecció a Narbona i que aspirava a poder restaurar la dignitat de l’arxidiòcesi de Tarragona, considerada com la seu primada, és a dir la més antiga, de les Espanyes. Òbviament, si hom volia deslligar-se de la subjecció a Narbona no era per vincular-se a la metròpoli toledana, que en origen només havia estat una seu sufragània de la província Cartaginense i que no fou consagrada com a metròpoli primada fins el segle VII.

La restauració de la metròpoli de Toledo per Urbà II fou el detonant que mogué el bisbe Berenguer Sunifred a lluitar sense treva per persuadir l’esmentat pontífex de la justícia i factibilitat del restabliment de la ciutat i arxidiòcesi de Tarragona, i també per convèncer el comte i la noblesa catalana de llançar una campanya militar per ocupar i restaurar l’antiga ciutat, aleshores abandonada i exposada al perill en la terra de ningú que separava cristians de sarraïns.

El bisbe de Vic, Berenguer Sunifred, viatjà a Roma al final de l’any 1088 i s’hi estigué fins al juliol del 1089, hi negocià i hi obtingué del papa la promesa que, si restaurava Tarragona i aconseguia la cessió de la ciutat a la Santa Seu, el pontífex li concediria la dignitat arquebisbal i el pal·li. En confirmació, Urbà II expedí una butlla adreçada a tots els comtes i bisbes catalans, recomanant-los el bisbe de Vic i demanant-los que l’ajudessin en la conquesta i restauració de Tarragona, amb la promesa que aquesta empresa tenia el mateix valor de les expedicions que pretenien de conquerir Jerusalem. Fou com la promulgació d’una croada, anterior a les grans croadas a Terra Santa.

Berenguer Sunifred va convèncer els magnats dels comtats catalans i la conquesta de la ciutat de Tarragona va començar per Tots Sants de l’any 1090 i es va continuar a la primeria del 1091. Hi participaren el comte Berenguer Ramon II amb els seus partidaris, que va prometre al legat papal Reiner de donar la ciutat a la Santa Seu, i els partidaris del jove Ramon Berenguer III, a més de molts nobles i magnats. Tarragona fou ocupada i això fou suficient perquè l’1 de juliol de l’any 1091 el papa Urbà II concedís al bisbe de Vic, Berenguer Sunifred, a títol personal, la dignitat d’arquebisbe de Tarragona i el pal·li amb la butlla Inter primas Hispaniarum, a l’ensems que ho notificava als comtes catalans i als bisbes de l’antiga metròpoli.

El bisbe de Vic topà amb l’oposició del prelat de Narbona, que el va maltractar i el féu detenir, com explica el sínode de Sant Gèli de la quaresma de l’any 1092, on els assistens increparen l’actuació de l’arquebisbe narbonès i reconegueren la nova arxidiòcesi de Tarragona com la primada i més important de les Espanyes, fet aquest que despertà l’oposició de l’arquebisbe de Toledo, que aleshores no cessà d’exigir del papa la sumissió de l’arxidiòcesi de Tarragona a la seva primada de Toledo. El papa Urbà II, per una butlla de 25 d’abril del 1093 manà a l’arquebisbe Berenguer Sunifred que obeís el prelat de Toledo, sinó com a privat, atenent a la discussió que hi havia sobre la primacia de Tarragona, almenys com a legat papal en totes les Espanyes.

Mentrestant, si la ciutat de Tarragona havia estat conquerida, de fet, no restà gens assegurada. Diversos membres de la família Lluçà van defensar el castell de Tarragona en el contraatac dels almoràvits l’any 1096, però, finalment, el 1104, la ciutat fou totalment abandonada, sense que s’hagués pogut restaurar ni la seu ni el poblament.

Berenguer Sunifred de Lluçà va detenir fins a la seva mort, el 1099, el títol d’arquebisbe de Tarragona, i, com a tal, va convocar sínodes provincials i va intervenir en afers d’altres diòcesis. Això no obstant, sembla que el fracàs de la croada per restaurar Tarragona va desacreditar Berenguer, puix que en els darrers anys de la seva vida la influència que exercí en la política dels comtes catalans fou molt menor al que havia estat anteriorment; respecte a aquest punt cal no oblidar l’oposició oberta que li desfermaren els arquebisbes narbonès i toledà, ajudat el primer pel bisbe Bertran de Barcelona, oposició que fou causa, també, de l’interregne de tres anys que es produí a la seva mort a la seu de Vic, en negar-se l’arquebisbe de Narbona a consagrar com a bisbe el canonge que fou elegit com a successor de Berenguer Sunifred, Guillem Berenguer (1099-1101), si aquest no renunciava les seves pretensions secessionistes. (MPP-APF)

Els bisbes dels segles XII i XIII

Els segles XII i XIII els bisbes de Vic ja no pertangueren als llinatges de la més alta noblesa, com s’esdevingué anteriorment, el segle XI, sinó que provenien de les famílies de castlans d’aquella alta noblesa, o bé de les de magnats menors, però independents, de la petita noblesa regional.

Així s’esdevingué amb Arnau de Malla (1102-1109), del llinatge del mateix nom, senyors del castell de Malla, que al llarg del segle XII contribuïren amb un total de set dels seus membres al servei de la catedral.

Amb l’elecció d’Arnau de Malla es posà fi al contenciós creat per l’arquebisbe Berenguer. Ja en temps d’aquest, i en part almenys com a implicació de l’afer de l’arquebisbat de Tarragona, s’inicià la tendència de l’alienació dels castells episcopals, tendència esperonada per les ambicions i litigiositat de la noblesa feudal i pels detentors de castells i castlans, que poc a poc, sostragueren a l’Església una part substancial de la seva dominicatura sobre diversos castells, puix que les rendes eren molt dividides entre el bisbe i un seguit de personatges intermediaris, és a dir un nombre variable de castlans. Arnau de Malla, com els altres bisbes del segle XII que el succeïren, es distingí com a defensor dels béns i privilegis de l’església enfront dels senyors feudals. Això no obstant, durant el seu episcopat, els drets judicials, peatges i rendes del mercat, antigues regalies que pertanyien a la sobirania de l’Església de Vic, foren gairebé del tot controlades pels Taradell, pels Lluçà i pels senescals del comte de Barcelona. Els béns de la catedral esdevingueren objecte de cobejança no solament dels senyors feudals, sinó també dels castlans episcopals, i de llurs subordinats, que sovint, àdhuc, foren refractaris a admetre la sobirania del bisbe. Aquesta, malgrat alienacions diverses, conservà un cert control sobre els seus castells i també sobre la sobirania urbana, que posteriorment havia d’esdevenir motiu de litigiositat amb els Montcada al llarg del segle XIII i que el bisbe cedí al rei l’any 1318. Aquest control episcopal s’obtingué gràcies a l’habilitat de l’Església per a adaptar-se a solucions diverses de procediment informal: pactes, convinences i definicions, que serien una constant en la tasca dels bisbes del segle XII, com a únic mitjà —tenint en compte la manca de tribunals autoritzats i la falta de recolzament moral dels comtes— per a conservar almenys en aspectes irrenunciables llurs antics dominis i sobirania.

El bisbe Ramon Gaufred (1109-1146) realitzà una convenientia amb els canonges sobre la dotació del capítol, pas important per al sanejament d’aquesta. Amb ell es reprèn l’amistat amb els comtes; a part d’ésser amic d’Oleguer, a qui ajudà en la restauració de la seu de Tarragona, fou marmessor de Ramon Berenguer III de Barcelona i el seu fill Ramon Berenguer IV li demanà que intervingués en els conflictes que tenia amb el senescal, Guillem Ramon de Montcada. Fou un continuador aferrissat de la lluita legal contra els usurpadors dels senyorius eclesiàstics.

Fill de Guillem III de Castellvell i senyor de Voltrera i Olesa, el bisbe Pere de Redorta (1147-1185), establí moltes concòrdies amb els nobles de la regió a fi de conservar la tutela del patrimoni eclesiàstic. Això no obstant, quan calgué també es comportà amb duresa, així l’any 1174, en què dugué el castellà de Tous als tribunals o, anteriorment, el 1167, en aplicar l’excomunió als qui ocupaven per la força la dominicatura del castell de Quer. Pere de Redorta consagrà l’església de Santa Maria la Rodona l’any 1180; al seu temps també es feren obres importants a la catedral de Sant Pere (portalada esculpida). És molt important la reforma que imposà sobre l’administració de béns del capítol catedralici, en establir les dotze prepositures mensuals, cosa que significava que els béns del capítol eren administrats cada mes per un prepòsit diferent, que es feia càrrec tant dels ingressos com de les despeses, i n’era responsable, sistema molt simple però a l’ensems molt efectiu, que implicava, això no obstant, que l’Església renunciava a tot benefici genuí de les terres de la comunitat, ja que aquests eren retinguts pels prepòsits.

El seu successor, Ramon Xetmar de Castellterçol (1185-1194), que ingressà a la canònica l’any 1142, augmentà, com féu també Pere de Redorta, la dotació de la canònica i proseguí, així mateix, la lluita contra els senyors feudals. Reconstruí el palau episcopal. Quan fou assassinat l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls (1194), fou nomenat per substituir-lo (1194).

Personatge influent i controvertit fou el bisbe Guillem de Tavertet (1195-1233), que aconseguí, gràcies a la seva amistat amb el rei Pere I (de qui fou jurista i conseller), sis cartes o privilegis reials per a la ciutat i l’Església de Vic. Així mateix, per la seva gestió foren atorgades diverses butlles papals, les del 1196 relacionades amb l’afer de la desobediència dels canonges, a fi de poder actuar en contra dels qui qüestionaven la seva autoritat i poder privar-los de llurs oficis i beneficis. Home enèrgic i violent, aquesta enemistat amb els canonges i una part del seu clericat fou la causa d’un procés que li fou iniciat a Roma l’any 1232 (hom l’havia denunciat també el 1206) i que acabà amb la seva renúncia el 1233, any en què es retirà al monestir de Sant Pere de Casserres. Són episodis del seu episcopat la condemna que realitzà dels valdesos i heretges de Girona l’any 1198, la seva intervenció en el IV Concili del Laterà (1215), en les corts de 1228, i la seva estada a Roma com a ambaixador del rei.

Conciliador, en canvi, fou el seu successor, Bernat Calbó (1233-1243), que fou a l’ensems abat (1224-1243) de Santes Creus, i que, objecte de culte poc després de la seva mort, esdevindria sant. Després de la dimissió forçada de Guillem de Tavertet, fou elegit bisbe per tres compromissaris del capítol (1233) i consagrat l’any 1234. Com a bon cistercenc i amb un gran prestigi personal, aconseguí de reforçar l’observança regular a la canònica vigatana i vigilà la disciplina eclesiàstica. Reeixí a pacificar els bàndols ciutadans enemistats per l’actuació del seu predecessor en el bisbat, i també els de dins la canònica. El 1235 fou inquisidor de la Província Eclesiàstica Tarraconense per Gregori IX i el 1237, juntament amb sant Ramon de Penyafort i el bisbe de Lleida, hagué de proveir les diòcesis d’Osca i Mallorca, així com hagué d’acceptar, d’acord amb la seu romana, la renúncia del bisbe de Tortosa. Assistí a les corts de Montsó i al setge i conquesta de València.

Bernat de Mur (1244-1264) aconseguí de pactar amb els monestirs de la diòcesi (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Benet de Bages) els límits de llurs drets d’exempció. Amb el rei Jaume I bescanvià les possessions que el seu predecessor havia obtingut a València pel castell de Sallent. S’oposà, però, al monarca i a la casa dels Montcada de Bearn respecte de llurs pretensions a la ciutat de Vic. Gran jurista, celebrà un important sínode diocesà el 1252. Lluità contra l’heretgia albigesa i, per influència del seu amic Ramon de Penyafort, es féu dominicà sense renunciar a la diòcesi.

El seu successor Ramon d’Anglesola (1264-1298) emprengué la restauració i reforma de la catedral i en consagrà diversos altars; és important també la seva tasca com a recopilador de les rúbriques en ús a Vic. S’enfrontà amb el rei en defensa de la jurisdicció episcopal a la ciutat de Vic; per la mateixa qüestió s’enfrontà als Montcada.

El contenciós dels bisbes amb els sobirans i els Montcada pel domini episcopal a la ciutat s’exacerbà a la mort de l’infant Pere, germà de Jaume II, amb la seva vídua Guillema de Montcada, durant l’episcopat de Berenguer de Bellvís (1298-1301), el qual tingué cura de recopilar les constitucions dels sínodes vigatans anteriors i el que ell mateix celebrà l’any 1299. El conflicte per la jurisdicció de la ciutat arribà, àdhuc, a la lluita armada, de la qual es perjudicaren, no solament la ciutat, sinó tots els pobles de la Plana. Finalment, i un cop morta Guillema, el rei Jaume II entaulà negociacions amb el bisbe Berenguer Saguàrdia per les quals, i en canvi de diversos altres béns (les rendes dels masos del castell de Gurb, etc…), el prelat cedí al sobirà la jurisdicció que el bisbe encara detenia a la ciutat (1315). Es posava fi, així, a la llarga lluita que, sobretot durant el segle XIII, havia enfrontat dos antics aliats, els sobirans i els bisbes de Vic. Entremig, però, encara s’escolà un altre breu episcopat, el de Ponç de Vilaró (1302-1306), que s’oposà a l’abat de Ripoll per conflictes de jurisdiccions i, així mateix, a Guillema de Montcada Bearn. (MPP-APF)