Introducció
Els primers llibres que tingué la nova seu episcopal encara procedien, segons sembla, de l’antiga tradició visigòtica, i probablement devien venir de les diòcesis veïnes, Girona o Urgell, però aviat n’arribaren d’escrits a la Gàl·lia. Poc a poc a la mateixa diòcesi es creà un scriptorium i uns especialistes de l’escriptura; d’entre aquests sempre n’hi havia un que despuntava i és generalment qui redactava els documents més solemnes, com són les actes de consagració de les esglésies, en les quals els fundadors o el bisbe consagrant acostumen a fer donació de llibres litúrgics, indispensables per al culte. Això creà la necessitat d’un escriptori on es copiessin els llibres litúrgics necessaris per al culte de les noves parròquies i com que aquestes cada cop eren més abundants, també fou necessari emplear diferents homes i materials, amb prou habilitat per a redactar els llibres seguint els models que tenien, com podien ser els vuit llibres que el 908 el bisbe Idalguer llegà a la catedral: un missal, un leccionari, un llibre dels Profetes, unes Passions dels Apòstols amb epístoles de sant Pau, uns Cànons, un Esmaragde i un antifoner.
La biblioteca catedralícia s’anà ampliant i a la mort del bisbe Guadamir, el 957, es féu un inventari en el qual hi figuren 55 volums tots de caràcter bíblic, litúrgic o pastoral; a la mort del bisbe Ató, 971-972, la llista s’havia ampliat si bé no massa. En aquests inventaris no s’hi relacionaven els llibres que estaven en mans del cabiscol i eren utilitzats per l’escola catedralícia, els quals estaven formats per llibres de gramàtica, d’aritmètica, dels clàssics i d’altres matèries d’estudi. Així des del final del segle IX i durant el segle X hi hagué a la catedral de Vic un escriptori que treballava en la confecció dels llibres litúrgics necessaris pel culte de la mateixa catedral i de les parròquies del bisbat que creixien contínuament, escriptori que perdurà els segles següents.
La seva producció bibliogràfica tenia, a més del caràcter purament litúrgic, un altre de cultural, centrat en l’ensenyament del trivi: gramàtica, lògica i retòrica, i el quadrivi: aritmètica, geometria, astronomia i música, que es donava a l’escola catedralícia.
Les activitats de l’escola catedralícia vigatana són conegudes pel fet que hi estudià el monjo Gerbert del monestir de Sant Giralt d’Orlahc, que fou papa amb el nom de Silvestre II. En una biografia seva consta com es produí el fet, molt divulgat, que en síntesi és que en ocasió d’anar el comte Borrell a pregar al convent de Sant Giralt, l’abat li demanà si coneixia algú versat en les arts, i com que el comte contestà afirmativament, li encomanà l’esmentat monjo Gerbert. El comte encarregà al bisbe Ató de Vic la missió d’instruir-lo i “sota la direcció d’aquest, Gerbert estudià d’una manera profunda i amb èxit les matemàtiques”. A més aprengué “la música i l’astronomia que eren aleshores completament ignorades a Itàlia”. Els estudis de Gerbert finiren al final del 970 quan el comte Borrell i el bisbe Ató se l’emportaren a Roma, on acudiren amb motiu de l’intent de restaurar la metròpoli tarragonina. Un cop allí l’emperador d’Alemanya veient els coneixements matemàtics de Gerbert volgué retenir-lo, i Borrell i Ató retornaren a Catalunya sense Gerbert.
Segons aquest relat s’hauria de creure que en els comtats catalans els estudis matemàtics i amb ells els musicals i astronòmics estaven molt més avançats que a l’Europa cristiana, fins que a la mateixa Itàlia. Naturalment aquest progrés era per causa de la influència científíca que irradiava al-Andalus. Fa temps que està en discussió si els estudis de Gerbert es realitzaren a l’escola catedralícia vigatana o a la monacal de Ripoll. Sembla que cal decantar-se per la primera, ja que el comte Borrell l’encarregà al bisbe Ató i no a l’abat de Ripoll, la qual cosa no obsta perquè també fes estades a l’escola monacal ripollesa, però aquest fet ens és desconegut.
És evident que l’escola catedralícia vigatana estava avançada en els estudis matemàtics, potser en contacte o potser independentment de l’activitat científíca ripollesa.
L’escriptori de la catedral, la biblioteca i l’escola
L’escriptori de la catedral, la biblioteca, que se servava a la sagristia i l’escola catedralícia, amb el seu fons de llibres o biblioteca propi són diverses institucions de la catedral de Vic que, malgrat que aquí es tractin separadament, tot seguint la tradició dels segles posteriors, als seus orígens apareixen interrelacionades, així com els personatges que hi deixaren el seu saber —canonges o depenents estretament del capítol catedralici— figuren sovint vinculats a més d’una d’aquestes institucions.
L’escriptori de la catedral
L’escriptori de Vic fou un centre important del qual ens han pervingut unes produccions miniades d’un gran interès. Una de les més antigues és l’anomenat Sagramentari d’Oliba, de l’any 1033. A la pàgina següent és reproduït el foli 45 v°.
G. Llop
L’escriptori era el lloc on es confeccionaven els manuscrits per a ús de la catedral, dels seus canonges i, també, de les parròquies de la diòcesi, a part que, així mateix, podia fornir llibres a particulars, fossin o no canonges. L’escriptori, almenys ja des del temps del bisbe Oliba, però, probablement, d’abans i tot, era regit per un cap o director, que a vegades era la mateixa persona que, actuant com a notari, intervenia en els documents de major importància que atorgava el bisbe o el capítol. Així s’esdevé durant el segle XII, amb el nomenament oficial del canonge Ramon de Lió (1147) i, a la seva mort (1194), amb el del seu successor Andreu d’Almúnia, que fou rellevat el 1234 per Pere d’Era, detentador del càrrec fins l’any 1278. L’escriptori, però, existia de força més antic. Hom posseeix 630 documents que hi foren redactats entre els segles IX i X per 30 notaris; 1.060 del segle XI escrits per 29 notaris i 1 120 del segle XII, de la mà de 26 notaris o escrivents. Entre els notaris o escriptors catedralicis de més relleu dels temps més antics destaquen el levita Audegari en el pontificat d’Idalguer; els sotsdiaca, i després levita i prevere, Landoari; els sotsdiaca, i després sacerdot, Ató, així com el sacerdot Eixemèn i el levita, i després prevere, Borrell en l’episcopat de Jordi; en el de Guadamir, el levita Joan (950-952); en el pontificat d’Ató, els preveres Guimarà i Ansefred; en el de Fruià, el levita Altemir (977-982), l’ecònom Ermemir (979-1001) i el levita i jurista Bonhom (979-1011); i Ichila (996-1026) en el pontificat d’Arnulf.
Entre els anys 1029 i 1080 l’escriptori de la seu de Vic fou regentat pel canonge Ermemir Quintilà. Aquest personatge és molt ben documentat, no solament pels documents que va redactar com a notari i en els qual, sovint, apareix com a marmessor d’altres canonges, sinó, també, pels manuscrits conservats que foren escrits per ell. D’aquesta manera, a través de la seva mà, tenim coneixement de la gran activitat de l’escriptori de la catedral a partir del pontificat d’Oliba. En alguns documents, Ermemir Quintilà apareix com a encarregat de la formació de joves clergues, els quals segurament devien treballar al seu scriptorium. Així, l’any 1044 un prevere de nom també Ermemir li encarregà testamentàriament el seu nebot, el clergue Sunifred, fins que aquest tingués trenta anys; el mateix testador encomanà el seu altre nebot, Bernat, al gramàtic Guibert, de qui després parlarem. L’any 1039 el levita Sendred Ramió, pel seu testament, llegava a Ermemir Quintilà un alou al servei de Sant Pere, perquè tingués cura del seu fill quem faciant clericum.
Ermemir Quintilà és el notari que va escriure el text de la consagració de la nova catedral construïda pel bisbe Oliba l’any 1038. En aquesta ocasió, compilà a encàrrec del prelat, que hi compongué textos de litúrgia romana, el Sagramentari que encara es conserva avui entre els manuscrits de l’Arxiu Capitular. D’altres manuscrits d’Ermemir que ens han pervingut a l’esmentat arxiu són els següents: El tractat De Penitentia, atribuït a sant Isidor, scriptum per manus Ermemiri quodam presbiteri ac si indignus in anno XXV regni Henrici, és a dir, escrit pel prevere Ermemir l’any 1056. Un altre còdex amb fragments d’obres dels Pares de l’Església, de l’any 1061. Un exemplar de la Vita canonica, del 1064. El còdex del Liber Paralipomenon, on diu que va ser escrit sub ordinatione Ermemiri sacerdotis, de l’any 1065. A més, a aquesta llista s’haurien d’afegir d’altres manuscrits que pertangueren al propi Ermemir i que després de ser llegats per ell al seu nebot Guillem a la mort d’aquest havien de pervenir a la canònica, segons disposicions testamentàries d’aquell, de l’any 1080. La notícia de la seva mort (1081), al Necrologi de la canònica, va acompanyada de la frase cuius opere et studio plurimi peracti sunt libri, és a dir, que de la seva obra i estudi s’havien confeccionat molts llibres, i, hi afegeix, se n’havien nodrit molts clergues (et plures clerici nutriti ad honorem et servicium ecclesie predicti Sancti Petri). Els llibres eixits de la seva mà o composats sota la seva direcció tenen una lletra rodona molt característica, de cal·ligrafia inconfusible, que restà com a pròpia de l’escriptori de Vic per un llarg període.
Una miniatura d’un dels còdexs miniats eixits a l’escriptori de Vic. Es tracta de la Història tripartita, de la qual aquí és representada una caplletra (Arxiu Capitular de Vic, Ms. 166, foli 173 v°).
G. Llop
De la sèrie de manuscrits conservats que foren confeccionats a l’escriptori de la catedral de Vic assenyalarem els següents: un Martirologi del segle IX, que conté al marge notes necrològiques i litúrgiques referents a persones i esdeveniments relacionats amb la seu vigatana, la qual cosa li confereix un gran valor històric. El text de base correspon a l’obra que escriví Adó, bisbe de Viena del Delfinat vers l’any 865. La lletra és Carolina i combina la tinta negra amb la vermella. De mitjan segle X són els vuit folis, en pergamí, d’una Bíblia de gran format, potser destinada a l’estudi dels joves clergues, feta a l’estil d’una Bíblia del segle IX d’origen narbonès, que segurament va ser duta a Vic quan fou restaurada la seu (d’aquesta Bíblia narbonesa resta un foli de pergamí). També eixiren de l’escriptori catedralici diversos altres còdexs conservats: un Homiliari i un text sobre la Història de l’Església, tots dos del segle X; de la primeria del segle XI, els Diàlegs de Sant Gregori, manuscrit que hom pot atribuir al notari Ichila; la Regla canònica d’Aix-la-Chapelle, el Llibre dels Reis i dels Macabeus i els Moralia in Job, llibre aquest que sembla obra del gramàtic Guibert.
D’altres obres de l’escriptori de la catedral conservades, del primer terç del segle XI són les Homilies de Sant Agustí i les Obres de Virgili, i ací ja enllaçaríem amb l’obra d’Ermemir Quintilà, de la qual hem parlat anteriorment. El text del Liber Paralipomenon, de l’any 1066, sembla que es pot atribuir al deixeble d’aquest, Benet, o a algun altre escrivent dels del seu servei, que van confeccionar també un Leccionari, un exemplar de Summo Bono destinat a l’església de l’Estany, i el text De Trinitate de sant Fulgenci. Encara, d’altres obres de l’escriptori de Vic són: el Pontifical del bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, de vers l’any 1090, i, probablement obra del notari Alerand, el Missale Parvum. De la primeria del segle XII és el Troparium, famós per la seva notació musical; pertanyia al canonge parafonista, Berenguer Pere, i potser havia estat composat per ell. Un Martirologi és de Ramon de Lió, que fou encarregat de la notaria l’any 1147, i és al seu cercle que s’han d’atribuir un Ordinari i un Llibre d’Hores, així com el Text del Pseudo Ambrosi sobre l’Apocalipsi. Del seu successor en el notariat, Andreu Almúnia, és l’Ordo de la Catedral, i del seu temps una Exposició sobre el Pentateuc i el Liber Dotationum, que va escriure el seu subordinat Pere de Madriguera, així com un altre Troper. Un Llibre d’Hores confeccionat per al monestir de l’Estany és de l’any 1256, i dels anys següents el Processionari de la Catedral i un Tractat sobre les Etimologies de sant Isidor.
L’escriptori de la seu de Vic mantingué la seva activitat i la seva organització fins al final del segle XII. En endavant sembla que la producció de manuscrits passà a mans de particulars, o almenys que aquesta a Vic no fou monopoli exclusiu de l’escriptori del capítol.
Una de les miniatures que il·lustren la Bíblia de l’any 1264, encarregada pel canonge Pere d’Era i realitzada pel mestre Ramon. La il·lustració reprodueix una caplletra que correspon al llibre de Josuè (Arxiu Capitular de Vic, Ms. 1, foli 218 v°).
G. Llop
Entre els escrivents especialitzats en la confecció de còdexs, a Vic, cal esmentar el mestre Ramon, natural de Saint-Saturnin-sur-Rhône, que va treballar com a copista a la ciutat a partir de l’any 1254. Tenia un taller particular i el 1264 li fou encarregat pel canonge Pere d’Era (cap de la notaria del capítol) la Bíblia en quatre volums, bellament il·lustrada amb grans inicials miniades, que es conserva a l’Arxiu Capitular.
La biblioteca de la catedral
La biblioteca no funcionava a la manera de les biblioteques modernes o, entre les antigues, de les biblioteques monàstiques. Els llibres necessaris per al culte i per als oficis litúrgics se servaven a la sagristia amb el tresor de la catedral. Quins eren aquests llibres ho sabem per dos inventaris del segle X que ens n’han pervingut, i un del segle XIV. Els altres llibres i textos, a part els de l’escola catedralícia, els tenien els canonges que, a la seva mort, els passaven a llurs successors en el càrrec o a d’altres canonges o familiars, això sí, fent-hi constar que posseïen els esmentats llibres en servei de l’església de Sant Pere i que en últim terme —a la mort del destinatari— havien de revertir a la dita església. Fins i tot els que formaven part del fons comú de la catedral eren prestats a individus o esglésies i això impedí, en paraules d’Eduard Junyent, que es formés una biblioteca com la que tenien els monestirs.
De la biblioteca de la catedral, servada a la sagristia, pel que fa a llibres destinats al culte i al servei de l’església posseïm dos inventaris, redactats respectivament després de la mort del bisbe Guadamir (957) i després de la del bisbe Ató (971). Abans, pel testament del bisbe Idalguer, de l’any 908, se sap que aquest llegà a la catedral deu còdexs. Tanmateix, no s’ha de considerar que en aquests inventaris del segle X hi hagi inclosos tots els còdexs que aleshores posseïa la seu de Vic. A part dels llibres que devien tenir els canonges però que pertanyien a l’església, hi havia, a més a més, els llibres utilitzats a l’escola catedralícia. La divisió entre els llibres de la catedral, servats a la sagristia, i els de la biblioteca canonical, es farà ben explícita en segles posteriors.
L’inventari redactat l’any 957 comprèn conjuntament els objectes que formaven el tresor de l’església i els còdexs manuscrits, que eren 55, entre els quals hi devia haver els que foren donats pel bisbe Idalguer el 908, excepte l’Esmaragde que no hi és anotat. El nombre cal considerarlo força elevat si hom té en compte que aquests llibres eren destinats només al normal exercici del culte i al funcionament de la canònica, la qual cosa explicaria que no s’incrementés gaire posteriorment, com es dedueix de l’inventari de l’any 971, que només registra un augment de cinc llibres. Els còdexs que apareixen relacionats a ambdós inventaris són:
| Inventari del 957 | Inventari del 971-972 |
| 1 Text | 1 Text |
| 3 Preceptes | 3 Preceptes |
| 1 Privilegi | 1 Privilegi |
| 2 Heptateucs | 2 Heptateucs |
| 1 Dècada | 1 Dècada |
| 1 Profetes | 1 Profetes |
| 3 Dispòsits | 3 Dispòsits |
| 3 Quarantens | 3 Quarantens |
| 1 Salomó | 1 Salomó |
| 1 Fets dels apòstols | 1 Fets dels apòstols |
| 1 Job | 1 Job |
| 2 Passioners | 2 Passioners |
| 1 Reis | 1 Reis |
| 3 Cànons | 4 Cànons |
| 4 Antifoners | 6 Antifoners |
| 1 Martirologi | 1 Martirologi |
| 1 Isidor | 2 Isidor |
| 1 Vida canonical | 1 Vida canonical |
| 1 Pastoral | 1 Pastoral |
| 1 Macabeus | 1 Macabeus |
| 3 Lliçoners | 5 Lliçoners |
| 4 Missals | 6 Missals |
| 1 Vides dels pares | 1 Vides dels pares |
| 1 Text | 1 Text |
| 5 Saltiris | 6 Saltiris |
| 4 Altres llibres | …. |
| 1 Breviari | …. |
| —Quadern de lletanies | 1 Quadern de lletanies |
| 2 Quaderns de dedicació | —Quaderns de dedicació |
És interessant que quan es realitzà el darrer inventari, s’hi fa constar que alguns còdexs eren fora del Sacriscrini de la catedral, i deixats a algunes esglésies (a la d’Artés un Dispòsit, un antifonari i un missal; a la de Montbui un Quarantè; un antifonari i un missal a la de Castellar de Segarra; un antifonari, un leccionari i un missal a la de Valldeneu, i un leccionari a l’església d’Oristà) o a particulars (el canonge Fruià, que seria escollit com a bisbe a la mort d’Ató, tenia un còdex dels Cànons; els canonges Brunicard, Ferriol i Patrici, tenien sengles saltiris els darrers i un leccionari el primer; no se sap qui era Riquilda, que tenia en dipòsit el Llibre dels Reis).
La majoria dels còdexs esmentats en aquests dos inventaris són obres bíbliques, litúrgiques o patrístiques i respecte als altres manuscrits, seguint Ramon Ordeig, hom podria intentar d’analitzar-los. Els tres Preceptes i el Privilegi probablement deuen tenir relació amb els preceptes reials que havia obtingut la catedral o, potser, amb col·leccions de capitulars carolingis. La Dècada és possible que contingués el Comentari als salms de sant Agustí. Els Dispòsits devien incloure uns comentaris patrístics de les epístoles i els evangelis del lliçoner de la missa, semblants a l’obra de l’abat Esmaragde citada entre els llibres que llegà a la catedral el bisbe Idalguer. Els Quarantens corresponen a les quaranta homilies evangèliques del papa Gregori el Gran. Els Cànons, a recopilacions de legislació canònica, probablement la Hispana. La Vida canonical segurament devia correspondre a la regla aquisgranesa, promulgada l’any 816. El llibre dit Pastoral s’ha d’identificar amb el Liber regulae pastoralis, de Gregori el Gran, que esdevingué una obra bàsica per al clergat secular de l’edat mitjana, i l’obra Vides dels pares o Vitae patrum és una extensa col·lecció de llegendes de sants escrita el segle VI.
A partir d’aquests dos inventaris, no en tenim cap més fins l’any 1368. En l’entremig, les notícies referents als llibres de la biblioteca de la catedral les hem d’espigolar entre les referències genèriques dels testaments. És a partir d’aquestes fonts documentals que hom s’assabenta de l’existència de llibres i manuscrits que no pertanyien a la comunitat de la canònica, sinó que eren propietat de particulars i es traspassaven entre parents o amics. A vegades, hom pot interpretar que les transferències es fan d’uns canonges a d’altres en virtut del càrrec que ocupaven dins la comunitat.
Respecte a la qüestió sobre d’on procedien els llibres de la biblioteca de la catedral, hom podria respondre que un fons important devia haver estat copiat i confeccionat al propi escriptori de la catedral, però que, també, hi devia haver un altre fons, diguem-ne, d’importació, amb obres procedents d’escriptoris d’influència carolíngia en primer lloc: les del conjunt de llibres que foren duts a Vic en restaurar la diòcesi, fons del qual conservem dues mostres excel·lents: un foli bíblic amb un passatge del Gènesi, en lletra carolina i de procedència narbonesa, i sis folis fragmentaris d’una gramàtica de Priscià, de vers els anys 800-825, confeccionada en un escriptori del nord de França amb lletra minúscula Carolina. També de procedència forana és un fragment del Comentari dels salms, de sant Agustí (identificat amb la Dècada citada als inventaris del segle X), amb caràcters d’escriptura i caplletres que es poden atribuir a un escriptori del migdia francès del segle X. De procedència andalusa o aragonesa són cinc folis corresponents al Comentari sobre l’evangeli de sant Lluc, de sant Ambròs, escrits en lletra visigòtica. Ordeig suggereix que aquest còdex podia haver arribat a la catedral vigatana dins el segle X i dut per immigrats fugitius del Califat. La seu de Vic es devia nodrir també d’obres realitzades en alguns escriptoris acreditats de la Marca Hispànica, semblants al missal de procedència ripollesa que el cabíscol Guillem Ramon, nebot d’Ermemir Quintilà, pel seu testament de l’any 1083 deixà a la canònica vigatana.
L’escola de la catedral i la biblioteca canonical
A l’escola de la catedral hi rebien la seva formació els clergues i els canonges. L’encarregat de l’escola era el cabíscol o caput scholae, però vinculats als estudis i a la formació dels clergues apareixen els mateixos personatges que són documentats en relació a l’escriptori de la catedral.
De l’existència de l’escola catedralícia tenim notícia a través de testaments i deixes. Així, per exemple, l’any 1270, quan el canonge i jurista Pere de Posa, que havia estat anys enrera marmessor de Bernat Calbó, féu testament, va deixar el seu Liber Etimologiarum de sant Isidor i els llibres Retorice perquè es guardessin entre els altres similars que s’utilitzaven a l’escola catedralícia per als estudis. L’escola apareix, però, documentada de força més abans i és probable que es fundés quan la seu va ser restaurada o molt poc temps després.
De l’esplendor que arribà a tenir l’escola de la catedral n’és prova el fet que sembla que hi estudià el monjo Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II, l’instrucció del qual fou encarregada al bisbe Ató d’Osona. Ens diu el cronista franc Richer que sota la direcció d’Ató, Gerbert estudià d’una manera profunda i amb èxit les matemàtiques. Recordem en aquest sentit que, gràcies a les bones relacions amb el Califat de Còrdova a la segona meitat del segle X, les escoles catedralícies i monàstiques de Catalunya pogueren omplir llurs biblioteques d’obres traduïdes de l’àrab i de l’hebreu, concernents, sobretot, a ciències compreses en el quadrivi (aritmètica, música, geometria i astronomia), saber gairebé ignorat als millors cercles erudits de la cristiandat.
Durant els segles següents, apareixen en relació a l’escriptori i a l’escola de la catedral un seguit de personatges erudits. En primer lloc, el gramàtic Guibert, a qui sembla que el bisbe Oliba féu venir de la ciutat de Lodi, a la Llombardia, i encomanà l’escola de la seu de Vic, on és documentat fins l’any 1055. Cap de l’escriptori, però també mestre de joves clergues fou Ermemir Quintilà, ja citat anteriorment. I hom pot esmentar encara, vinculats als estudis, el prevere Benet (1033-1097), el levita Isarn Guifré (1035-1088), el parafonista Berenguer (1053-1056), el gramàtic Berilo (1051-1072), el diaca Amat (1084-1096), el levita Alerand (1080-1117) i el prevere Guillem (1133-1154).
Dintre la producció miniada de l’escriptori de Vic la Bíblia de l’any 1264 constitueix una de les obres més famoses. A la pàgina següent en podem veure un foli (Arxiu Capitular de Vic, Ms. 4, foli 4), on és representat l’arbre de Jessè.
G. Llop
El cabíscol o cap de l’escola a la segona meitat del segle XI era el canonge Guillem Ramon, nebot d’Ermemir Quintilà, i molt vinculat a la canònica secular que Arnau Mir de Tost establí a Àger, de la qual fou abat. A la seva mort (1083), el càrrec de cabíscol de la canònica de Vic passà al seu fill, el clergue Pere Guillem. Recordem que Guillem Ramon havia rebut del seu oncle Ermemir diversos llibres que pertanyien a l’Església de Vic (alguns dels quals sembla que l’esmentat Ermemir heretà del prevere Ichila), amb la condició que a la seva mort pervinguessin a l’esmentada església. El cabíscol Guillem Ramon, però, deixà els llibres, un conjunt notabilíssim de còdexs, al seu fill que el succeí en el càrrec, Pere Guillem. La transgressió d’aquella clàusula testamentària s’explica, segons Eduard Junyent, pel fet que el lot d’aquests llibres devia constituir el fons per a l’ensenyament de clergues a l’escola catedralícia, és a dir, el que en temps posteriors se’n dirà la biblioteca canonical.
Entre els llibres llegats per Guillem Ramon hi ha textos de gramàtica i de retòrica, entre els quals alguns de Priscià, poetes cristians i teòlegs (Seduli, Arator, Prudenci, Pròsper, Boeci), alguns dels quals, com ara Beda, Alcuí i Pascasi Radbert, podien haver estat introduïts quan es restablí la canònica, al final del segle IX; també hi havia entre aquests llibres obres dels mestres de la llatinitat (Virgili, Horaci) i, àdhuc, seguint la brillant tradició del segle X, textos de medicina i de càlcul, essent notables per exemple les Kartas magnas tres de compotu.