L’organització territorial d’Osona

Introducció

Des dels primers moments de l’ocupació i repoblació de les terres osonenques el comte Guifré amb els seus germans començà una activa tasca d’organitzar el territori. Una de les primeres actuacions fou la de restaurar la xarxa defensiva, que en un territori fronterer era bàsica i a continuació calia assignar un terme a cada castell restaurat. En els primers vint anys apareixien documentats els castells següents: Torelló (881), Sant Llorenç (881), Gurb (886), Besora (885-887), Tona (889), Taradell (893), Casserres (898), Sant Esteve (Centelles) (898).

Probablement molts dels termes es restauraren amb els límits antics mitjançant les declaracions de testimonis de la població residual que havia romàs en el territori. Però no tota l’organització es féu a partir de termes de castells, sinó que el comte restaurà amb els seus termes antics, suposem, la ciutat de Roda, donant-li un gran terme, mentre que entorn del nucli de l’antiga ciutat d’Ausa no trobem un terme definit, i així durant uns anys es donà una ambigüetat a l’hora de concretar on es trobaven els béns situats entorn de la vila de Vic que de moment no tenia cap consideració especial; serà després de moltes vacil·lacions que prendrà valor el terme de la vila de Vic.

Altres termes sense castell prengueren un nom, que suposem antic, o el d’un sant, si bé paulatinament apareixia un castell que substituïa el nom primitiu, i al final del segle X, pràcticament, el territori osonenc era dividit en termes de castells, encara que alguns sectors tendissin a l’autonomia i no fessin servir el terme del castell per a situar uns béns en el seu territori.

Un dels casos més curiosos es dóna a la vall de Sau, on el castrum Cornile, documentat el 917, desapareixerà ràpidament de la documentació (952) i la vall de Sau, serà fins a temps moderns un ampli terme repartit entre diferents senyors sota un alt domini dels Cabrera (castlans), força hipotètic, però sense un castell termenat.

La ciutat de Roda

La creació de la ciutat de Roda és encara un enigma que les excavacions en curs potser podran aclarir. Podria ésser que a partir d’un oppidum ibèric s’erigís en la repoblació protagonitzada pel comte Borrell de Cerdanya a partir del 798 i sabem que el 826 resultà destruïda durant la revolta d’Aissó. En aquesta hipòtesi, la repoblació o reorganització iniciada el 798 havia estat molt més intensa que el que sovint creuen molts autors.

El comte Guifré no degué fer altra cosa que restaurar la ciutat en la seva antiga situació assignant-li un territori, segurament a partir de declaracions de testimonis que coneixien els termes antics. Inicialment el terme de la ciutat de Roda comprenia els actuals termes municipals de Roda de Ter, Masies de Roda, sense l’apèndix del monestir de Sant Pere de Casserres, Manlleu, el sector de Vilagelans en el terme de Gurb i la parròquia de Sant Martí Sescorts, abans pertanyent al terme de Manlleu i avui agregada al municipi de Santa Maria de Corcó.

Un aspecte de la ciutat de Roda, després de les darreres campanyes d’excavació.

Pagans-TAVISA

No sabem quines funcions especials li assignà si bé no sembla que tingués cap mercat, almenys no se’n documenta cap en la quarantena de documents que fan referència al seu terme; únicament controlava una important via de comunicació amb el comtat de Besalú (la strata francisca). Però de poc li serví el títol de ciutat, ja que al principi del segle XI el sector del terme del castell de Manlleu s’independitzà amb els seus vicaris comtals propis, i la poca població que s’anà aplegant al nucli murallat de l’Esquerda no deixà d’ésser una agrupació de cases més o menys notable però sense la vitalitat econòmica que a partir del segle XII adquirí la vila de Vic.

La titularitat de ciutat la perdé durant el segle XI i fins és probable que els documents que en fan esment ho facin més com a record del que fou que no pas com a expressió de la realitat històrica dels segles X i XI. El 1072 ja és esmentada només com a vila; la seva existència fou lànguida i després d’una primera destrucció de la fortalesa que protegia el poblat, l’any 1302, la vila fou definitivament destruïda el 1314 pel batlle del bisbe de Vic. Així desapareixia un nucli de població que podia haver estat creat per substituir, en època de convulsions bèl·liques, l’antiga ciutat romana d’Ausa.

Els castells termenats

Esquema de la panoràmica vista des del cantó de migjorn al de tramuntana amb el perfil de l’horitzó i la senyalització dels diversos castells que es veuen des del campanar de la catedral de Vic. Hom hi pot veure senyalats els castells de Tona, Malla, Múnter i Orsal (primer estrat), Centelles (segon estrat), Gurb (tercer estrat) i Orís i Besora (quart estrat).

dibuix fet per J.M. Pericas el dia 19 de setembre de 1916 cedit per A. Pladevall

La major part del territori d’Osona era atermenat o dividit en termes seguint una divisió de tipus militar que supeditava una zona a un castell. Aquests castells tenien encarregada la seva custòdia a un fidel del comte amb el càrrec de vicari comtal. Inicialment apareixen uns castells que es poden considerar com una restauració de les antigues fortaleses, aixecades o restaurades en la primera repoblació (798-826). Aquests, segons els vells documents, eren els següents: Torelló (881), Sant Llorenç (881), Gurb (886), Besora (885-887), aquest en el Ripollès, Tona (889), Taradell (892), Casserres (898), Sant Esteve (Centelles) (898), Voltregà (902), Lluçà (905), Oristà (908), Sentfores (911), On’s (914), Cornil (Sau) (917), Savassona (921), Orsal (Malla) (924). Únicament a Tona, com ja s’ha indicat abans, es conserva una torre de defensa que podria ésser anterior a la primera repoblació; és probable que hi hagi altres casos que no s’han confirmat encara per manca de bons estudis. En la resta del segle X es documentarà l’existència dels castells de Cabrera (940) i de Fàbregues (968), que completen la nòmina de castells termenats de l’inici de la repoblació, i que podrien procedir o no d’antigues fortaleses.

Restes del castell del Brull, un dels castells termenats de la comarca.

M. Anglada

Juntament amb els termes de castells hi hagué altres termes que no tenien o no prenien nom de castell, tot i que al final en tinguessin, com és ara Seva (904), Sant Quirze (de Muntanyola) (938), Múnter (929), Santa Eulàlia (de Riuprimer) (904), Sora (960), a més del terme de la ciutat de Roda i el de la vila de Vic. Aquests termes, que inicialment no prenen el nom d’un castell, a la llarga el tindran; així Seva serà del terme del castell del Brull (1062), Sant Quirze, del de Muntanyola (1033), Múnter, encara que tenia un castellet el 929, es configura com a terme de castell entre el 1143 i el 1274, Santa Eulàlia, que el 904 tenia el lloc de Torroella, no es troba com a castell fins al 1099 i a Sora apareix el castell de Duocastella (1023).

Els castells que inicialment prengueren nom d’un sant, poc després canviaren de nom, així el de Sant Llorenç canvià el nom del terme per un altre castell, el de Meda, documentat com a roca o fortalesa el 992, que sorgí en el terme i el substituí, encara que la fortalesa de Sant Llorenç també subsistí sense, però, ésser castell termenat i l’altre, el de Sant Esteve, canvià el nom inicial del castell pel de Centelles, que era el nom d’una vila rural que es trobava sota el castell; aquest canvi es féu de manera paulatina a partir del 1204.

A partir del principi del segle XI s’inicià un procés de fragmentació dels termes dels antics castells, el qual és causat sovint per un canvi en la propietat d’una part del terme del castell, quan era d’un propietari important, o per divisió testamentària, mentre que en altres casos és per desaparició del terme originari.

El castell d’Orís, un dels castells termenats i possiblement existent ja durant la primera repoblació (798-826). La data més antiga que tenim és de l’any 914.

J. Pagans-TAVISA

Casos de fragmentació per pertànyer a diferents senyors serien els dels castells d’Aguilar (1024) i Güells (1086), que se separaren del terme del castell de Tona, i el de Sant Boi de Lluçanès, que se separà del de Lluçà, amb el qual tenia dèbils vincles per haver passat a la canònica vigatana. Per fragmentació patrimonial seria el cas del castell de Quer, que fou donat per la família Lluçà a un membre de la família i passà al bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà; després d’aparèixer primerament com alou (1059) en el moment que el bisbe el cedí a la canònica vigatana (1099), ja s’esmenta com a castell.

Es donen dos casos de desaparició del castell que inicialment donà nom al terme, aleshores aquest es fraccionà en dos o més castells. Un cas és el del castell de Fàbregues, que quan desaparegué deixà lloc al castell de Rupit (1040), el de Fornils (segle XI), ara de la comarca de la Selva, i el de Sorerols (1086). L’altre cas és el del castell d’Oristà que a mitjan segle XI deixà d’esmentar-se com a castell termenat i aparegueren els castells d’Olost (1155), de Tornamira (1120) i de Sacirera (1155), aquest ja a la comarca de Bages.

L’actual santuari de Bellmunt, erigit a l’indret on hi hagué emplaçat el castell de sa Reganyada, documentat força tardanament.

J. Pagans-TAVISA

El Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, situat a l’indret on hi hagué el castell de Cabrera, documentat des del 940 i que donà lloc a l’origen de la important família homònima.

J. Pagans-TAVISA

Producte de la desaparició del terme de la ciutat de Roda és l’aparició del terme del castell de Manlleu (1037) i el de s’Avellana (1067). Per altra banda no sabem si els castells de Curull i de sa Reganyada i un de no identificat anomenat Urtig, que apareixen a partir del 1020, són producte d’una desmembració del terme del castell de Besora en el primer cas i del de Torelló en el segon i tercer casos, o bé són uns castells, possiblement no termenats, els de sa Raganyada i d’Urtig, que es documenten tardanament. Això planteja l’existència d’uns castells no atermenats que actuaven com a castells satèl·lits d’un altre de més gran que donava nom al terme, que generalment pertanyien al mateix senyor i que, per tant, seguien les mateixes vicissituds, que el terme principal. Aquest fou el cas del castell de Barrés, vinculat al castell de Cabrera i també sembla que fou el cas del castell d’Heures (ara Salad’heures) de Santa Eugènia de Berga, després convertit en una simple domus.

També s’hauria de qualificar de castell no atermenat el que el 1295 aparegué al terme de Sant Boi de Lluçanès amb el nom de castell de Montorro, com a fragmentació del castell de Lluçà, però malgrat el nom sembla més una domus que un castell fortificat. El castell dels Montcada no pot ser considerat com a tal, ja que era una torre comtal. El segle XIV encara aparegueren alguns castells més, però s’escauen ja a fora del període que estudiem.

Vegeu: Senyorius laics i eclesiàstics a Osona anteriors al 1300

Les guàrdies

Les peces essencials en l’organització defensiva del comtat d’Osona foren els castells termenats i les fortaleses secundàries o satèl·lits, abans esmentades. Íntimament connectades amb les anteriors, hi havia un seguit de petites torres o fortaleses secundàries col·locades en llocs estratègics, que rebien el nom genèric de guàrdies o guardioles. La seva missió era controlar els camins, però sobretot servien per a comunicar amb el castell principal sectors del terme des d’on aquest no era visible. Des de les guàrdies es feien senyals acústics o visuals —fogueres a les nits— per avisar els perills que poguessin afectar el terme. Les guàrdies devien tenir vigilància en moments o èpoques de perill i més tard s’abandonaren i varen desaparèixer gairebé del tot.

Aquest tipus d’edificacions figura molt rarament en els pactes que es feien sobre els castells i més rarament encara generaven un conveni o contracte específic. L’únic document sobre aquestes fortaleses que coneixem a Osona és el que el 1190 varen fer Bernat de Freixenet i el seu fill Bernat Ermengol, castlans del castell d’Oris, amb Guillem Ramon de Montcada, la seva muller Guillema i el seu fill Guillem, pel qual aquests concedien als Freixenet llicència per a edificar una guàrdia al puig que hi ha enfront del castell, conegut des d’aleshores pel Puig de la Guàrdia i ara pel Puig Colomer.

La majoria de Guàrdies les coneixem pels topònims, així tenim una Guàrdia a Corcó (906), recordada encara pel mas Guàrdia; el puig de la Guardiola (980) a Taradell, lloc on trobem esmentat sovint el puig de la Guardiola des del 1316, prop de Madriguera; un puig Guardial sobre Centelles; el Roc Gros de la Guàrdia, sobre Balenyà, a l’entrada del Congost; la Guàrdia de Torelló, dita també Puig Saguàrdia i ara Puig de les Tres Creus, sobre Rocaprevera, documentada des del 1276, diferent de l’ipsa guardia que el 996 se cita en una delimitació de la vall de Saderra, també del terme del castell de Torelló; la parròquia de Sant Miquel de la Guàrdia de Masies de Roda, documentada des del 1012; el puig o lloc que diuen Guàrdia (1067), al límit del castell de Malla; al sector ponentí del terme de Santa Eulàlia trobem una Guàrdia major el 1040 i un lloc dit Guardioles, citat en el mateix document, entorn del lloc on avui hi ha encara un mas abandonat anomenat la Guàrdia; el 951 es documenta una Guàrdia en terme de Muntanyola, on encara hi ha un mas Guàrdia; i finalment el 960 al límit de ponent del terme de Sora s’esmenta la Guàrdia de Pi, que devia trobar-se a l’indret de l’antic domini del monestir de Ripoll del Pi, recordat encara per l’antiga parròquia de Sant Genis del Pi, del municipi de Sant Agustí de Lluçanès etc.

Amb aquesta breu enumeració creiem que solament es documenta una part molt petita de les nombroses guàrdies que entre els segles X i XIV coronaven els cims o llocs alts d’Osona. Devien tenir també aquesta categoria o missió la torre de Vilarnau, al límit de llevant de la parròquia de Viladrau, mirant la vall d’Arbúcies, i igualment hi havia la resta d’una antiga torre o guàrdia a l’indret de l’actual capella de Santa Llúcia de Sobremunt, on s’ha trobat la base i hi ha restes d’una torre aprofitades en la capçalera de la capella.

Les torres

A Osona no es donà la proliferació de torres que defensessin explotacions agràries, fet molt habitual al Bages i a altres comarques. Els vells documents fan esment, però, d’algunes torres antigues com la torre de Probes (994), dita més tard Torrellebreta, ara del terme de Malla, o la torre de Vilagelans (1012), que tenia més aviat la funció de petit castell que defensava un petit sector del terme de la ciutat de Roda, relativament lluny del nucli defensiu de la ciutat i que després apareix immersa en les relacions feudals com a castell o com a domus. Hom té coneixença també d’unes Torroelles, una de situada al terme de Santa Eulàlia de Riuprimer, que es documenta el 904 com a topònim i al final del segle XI donarà nom al castell del terme, i una altra el 991 que es trobava al terme del castell de Lluçà, la qual donarà nom al lloc que diuen Torroella de Bradilà (Torecella Bradilane) de la qual, el propietari constructor era ja difunt al final del segle X; sembla que cal ubicar aquest lloc a l’antiga parròquia de Sant Pere de Torroella o del Grau del terme de Lluçà tocant el de Prats de Lluçanès. També el 905 apareix una torre de Parra, avui Tordelespar a Lluçà, i el 906 una torre de Bobel a Manlleu, i no dubtem que n’hi devia haver algunes altres. Amb tot, podem assegurar que la seva incidència fou molt escassa en l’organització defensiva de la comarca i que aviat només apareixeran com a topònims, bé convertides en domus o masos i mai formant part o suport d’una gran explotació agrària.

Segurament que aquesta manca de torres que defensin alous particulars i siguin uns edificis més del conjunt agrari i es venguin amb ell, pot ser motivada per la manca d’incursions sarraïnes després de l’inici de la repoblació del comte Guifré, ja que les que coneixem no sobrepassen el Bages, ni tan sols es té coneixement que arribessin al Moianès. Aquesta relativa seguretat féu que els propietaris particulars no tinguessin aquesta necessitat. En canvi els segles XII i XIII seran el moment de l’esplet de les domus o cases fortificades, que són producte de l’estructura feudal i no de la necessitat de defensar-se d’un enemic de l’exterior.

Les domus

La domus és una de les particularitats d’Osona i d’altres indrets dels primitius comtats catalans. Es basa en l’existència d’una casa fortificada amb un alou al seu voltant, que sovint rep uns drets de protecció sobre una part del terme del castell on s’aixeca, la qual cosa feia que les famílies que habitaven la domus estiguessin vinculades al senyor del castell. La relació d’aquest tipus d’edifici és molt àmplia i en una bona part es troba ja exposada en l’apartat Els senyorius laics i eclesiàstics, si bé cal tenir present que foren moltes més, que han desaparegut totalment i només fan aparició de manera més o menys intensa en la documentació dels segles XII-XIV. La majoria d’aquestes domus o bé desaparegueren per estroncament de la família o bé perderen les atribucions feudals que tenien i es convertiren en masos d’una certa importància, producte del seu important passat, conservant, però, la major part d’elles un caràcter de fortaleses. La seva llista és àmplia i força exhaustiva i s’exposa en un quadre a part.

Les quadres

Les quadres jurisdiccionals foren petites desmembracions dels grans termes dels castells que per diverses causes obtingueren una autonomia o fins i tot la independència del senyor jurisdiccional del castell. L’origen és divers, el més normal és el derivat d’uns drets senyorials d’un terme que s’ha fraccionat o no: com en el cas de la quadra d’Aguilar, que després de separar-se del terme del castell de Tona, figurà un temps com a castell i quan aquest desaparegué, es convertí en quadra; igualment té origen en el terme d’un petit castell la quadra de Vilagelans. A voltes, però, es tracta d’una comunitat d’homes que es vol independitzar dels senyors del castell, com és el cas de la quadra de Vallosera, on el 1109 la comunitat d’homes defensava en un plet la seva propietat comunal. Aquesta comunitat d’homes formà una quadra en el terme de Seva, tocant a Balenyà. Les quadres foren moltes i tingueren la seva gran expansió el segle XIV. A més de les esmentades hi ha a Osona les de Folgueroles, Riudeperes, Terrassola (Seva), Sant Joan de Riuprimer, Torrellebreta o Miramberc, Caraüll, Colomers, Clavelles, el Ral de Taradell, Conanglell i d’altres que apareixeran més tardanament o només esporàdicament els segles XIII i XIV.

Les viles rurals

EI poblament inicial s’organitzà a base d’agrupació de masos que formaven viles o vilars, conservant sempre el caràcter de conjunt de cases disperses, però mai amb una estructura urbana o amb un caire defensiu.

La millor mostra de l’estructura del poblament la donen les actes de consagració primitives. En l’acta de consagració de l’església de Sant Andreu de Tona del 889 no n’apareix cap, ja que el bisbe consagrant dóna a l’església els delmes i primícies del castell de Tona i dels territoris que estan sota la seva autoritat i no detalla els nuclis de població que comprenen.

En canvi, en la consagració de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda del 898, el bisbe de Vic uní a l’església un seguit de vilars que pertanyen a l’actual parròquia de Sant Martí d’Aiguafreda o els de Nogueroles, vilar de Sant Martí, Aiguafreda, Avencó, Canyelles, Cantallops, vilar d’Elies i Canyelles de Campllong; en terme de la parròquia de Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles es fa esment dels de Vinyoles, Nitbona, Casoles, l’Ollic, de Wistrimir, Gèmenes, dins l’actual parròquia de Sant Martí de Centelles dels de Centelles, de Ninfrid, Villarnera i Riballons (Villare de Rigbaldo), a la parròquia de Sant Quirze Safaja pertanyen els de Baiona i Mammolla, i a la part del terme de Seva, tocant a Aiguafreda, corresponien els de Vallossera, Cantallops, i d’Elià.

En l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà del 905 el bisbe donà els delmes i primícies de tots els vilars i valls, com els de Torroella amb la seva sufragània a Prats (Sant Pere de Torroella o del Grau i Sant Vicenç de Prats de Lluçanès), Massaneres (Massana), Manyaques (Minacas), Barbudells, Viladeures, villare Constabile, Ermegot, villare Ermerolf ad Gennos, Tordelespar (Turrem de Parra), vilar de Puig-oriol amb la seva sufragània, el vilar de Canyelles, i les valls de Comarmada vers Alpens, i les de Sunier erma, la sufragània de Sant Agustí de Lluçanès amb els Malats de Villaros; a més, li uní l’església de Sant Martí d’Albars.

En l’acta de consagració de Santa Maria de Manlleu les viles i masos units són els de vila Comalassa, vila Terrers, vila de Quatremals (villa de Quator malis), vila de Coma de Lleva, mas que fou de Toleg que diuen Rubió, vila Torrent, vila Marianola, vila Clèria, mas de Puigdesrocad, mas Guardiola, mas Madiroles, vila Salinars o Saniars, Vila-setrú (villa quam vocant Segretrudis), vila Corcó (mas Corcó de Vila-setrú), vila Clavelles, Vilacortada.

Amb aquestes relacions es comprova com el poblament s’agrupava formant viles o vilars, i sovint aquests prenien el nom del qui devia ésser el repoblador del lloc. També es denota una diversitat entre el Lluçanès i la Plana de Vic; en el primer lloc predominen els vilars, només se cita una vila, i conserven unes valls com a referència de llocs habitats: valls de Comarmada i de Sunier erma, a més es fa constar la manca de població, ja que que queden terres per repoblar, “terres tretes de l’erm i colonitzades”, mentre que a Manlleu predominen les viles i no se cita cap vilar, però sí quatre masos, la qual cosa indica l’existència d’un poblament més dispers que no pas al Lluçanès i més evolucionat.

La vila sembla que era una forma d’agrupament de repobladors que predominà juntament amb el vilar, sense que es pugui determinar la diferència que hi havia entre ells com no sigui una major o menor concentració de famílies pageses. Tot i que apareguin molt aviat alguns masos, aquesta forma de poblament, de moment, no predominarà fins més endavant.

Els masos

El mas fou una explotació agrària de tipus familiar que normalment s’agrupava en vilars o viles. L’existència de masos s’ha esmentat més amunt quan el 906 apareixen quatre masos els delmes dels quals s’uniren a l’església de Santa Maria de Manlleu. Després, encara que no són normals, n’apareixen en la documentació del segle X i a partir de l’XI es va generalitzant la utilització del mot mas per a designar una explotació agrària familiar. Un cas particular interessant és el que es produí el 1193, quan Bertran de Curull amb la seva muller i fills va posar sota la protecció de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem la vila del Vilar, del terme de Curull, ara del municipi de Sant Pere de Torelló, amb les seves terres, horts i ferragenals, excepte la fortalesa, i vint-i-tres masos, dels quals dóna el nom, tots els de la parròquia de Sant Andreu de la Vola. Tot això ho féu contra el pagament d’unes paneres de blat i l’orde de l’Hospital es compromet de tenir-ho infra cruces, és a dir sota la seva protecció marcada per creus de l’orde als límits de les terres encomanades.

Les sagreres

L’antiga distribució de la població es mantingué fins a mitjan segle XI. Aquesta redistribució de l’hàbitat no es realitzà a base de viles fortificades, ja que aquest tipus de nucli de població no es generalitzà a Osona, on hi havia una vila, la de Vic, que absorvia la població que es dedicava a activitats comercials o artesanals, i no hi havia perill d’imminents incursions sarraïnes, ja que el Bages les frenava, i més que una protecció contra els enemics exteriors, els pagesos necessitaven una protecció contra els interiors, derivats dels conflictes feudals entre senyors. Aquesta protecció els la proporcionà l’església. Així trobem que quan el bisbe Oliba instaurà en el bisbat de Vic la pau i treva de Déu en el sínode celebrat a Vic el 1033, s’hi establí: “Que des d’ara en endavant ningú no assalti les esglésies ni les cases que hi siguin edificades a l’entorn, fins al circuit de trenta passes…”. Aquesta protecció fou motiu perquè s’iniciés un lent procés de concentració d’hàbitat entorn de les esglésies parroquials, a les quals, en el moment de la consagració, el bisbe atorgava un àmbit de 30 passes entorn del temple com a terreny sagrat, on s’inicià primerament la construcció de cellers, sovint anomenats sagrers, que ben aviat es convertiren en habitatges.

Les sagreres foren nombroses, però fins al final del segle XIII no tenien més d’una vintena de cases les més grans. Els únics nuclis d’una certa importància i sobretot amb una certa fortificació que mancava a les altres són les de Manlleu i la de Seva i aviat les de Torelló, Taradell, Sant Julià de Vilatorta i altres.

La primera entre el 1262 i el 1287 tenia de 25 a 30 famílies, les cases s’estructuraven entorn de la plaça de l’església i de dos o tres carrerons, i era defensada per un mur i un vall.

La de Seva al principi del segle XIII era formada per cases propietat dels pagesos del terme i habitades pels fills petits dels masos. En el segle següent consta que el conjunt de cases de la sagrera era fortificat i es tancava amb portes.

La sagrera de Torelló el segle XIII tenia unes 24 famílies i devia tenir un gran desenvolupament posterior.

No obstant les penes canòniques que penalitzaven els violadors de les cases construïdes en el terreny sagrat, el 1172 la sagrera de Taradell fou incendiada i destruïda pel castlà del castell, Guillem de Taradell que per això fou excomunicat.

Malgrat la manca de desenvolupament de les sagreres, moltes perduraren i han donat pas a les actuals poblacions de la comarca.

Ja en època romànica, segles XII i XIII, els senyors feudals dels termes on radicaven les sagreres més importants crearen junt a les sagreres més poblades i cèntriques dels seus dominis una plaça pública, la plaça del terme, entorn de la qual hi havia la batllia o la cúria administrativa del terme, cosa que es pot comprovar encara topogràficament a Torelló, a Taradell, a Sant Hipòlit, a Centelles, a Sant Julià de Vilatorta i a altres antigues sagreres que han originat nuclis importants de població. Així nasqueren poblacions amb un doble domini: l’eclesiàstic, o la sagrera pròpiament dita, centrat en l’església i el cementiri, i el civil, centrat en la plaça del terme, cosa que portà sovint els dos poders a diferents lluites, sobretot al llarg del segle XIII i primers anys del segle XIV.

Si el primer incendi i violència que es produí a Taradell el 1172 fou causat per unes reclamacions de domini sobre el graner del terme que es trobava dintre l’àmbit de la sagrera, de domini eclesiàstic, el 1302 es produí un nou incendi i pillatge de la sagrera, seguit d’excomunió, per qüestions de la doble jurisdicció en el poble.

A Torelló, on la part de població de domini dels Montcada, s’havia creat a ponent de la sagrera, entorn de la plaça vella, en part porticada, hi hagué també un llarg període de turbulències al final del segle XIII per les lluites entre els Montcada i la mitra de Vic.

Aquests conflictes jurisdiccionals entre l’església i el poder civil expliquen les dues destruccions de la població antiga de Roda o de l’Esquerda, al principi del segle XIV.

En altres sagreres, com en el cas de la de Sant Andreu de Gurb, els senyors del terme hi tenien un casal residencial més fàcil d’habitar i accessible que els alterosos castells, creats amb un caire només defensiu.