Situació
Planta, a escala 1:200, del conjunt de l’església on s’aprecia el comunidor, el pati d’entrada i la nau, amb la seva ampliació vers ponent, a més de l’atri, ara aparedat, i l’afegitó de la capella.
G. Orriols
Per arribar-hi cal agafar la carretera que va de Vic a Vilanova de Sau. Passat el poble de Calldetenes, entre els punts quilomètrics 3 i 4, surt, a mà dreta, la carretera que va a Arbúcies per Sant Hilari Sacalm. Abans d’arribar a Sant Julià de Vilatorta, aproximadament a 700 m. del trencall esmentat i a mà dreta hi ha l’església, que es troba al costat d’un cedre gegantí.
Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 42,8 —y 42,1 (31 TDG 428421).
La clau es troba al mas del costat (JVV)
Història
L’església de Sant Martí es troba situada dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç, que posteriorment s’anomenà Meda, al lloc anomenat Riudeperes. L’església fou inicialment sufragània de Vilatorta, situació que perdurà, malgrat que algun cop aparegui esmentada com a parròquia.
El castell de Sant Llorenç comença a aparèixer documentat l’any 881, quan Ansebert i la seva muller, Ermoïga, juntament amb Ranemir i la seva muller, Númia, vengueren a Todulf i la seva muller Traselinda dos camps situats al terme del castell de Sant Llorenç. El nom del terme començà a vacil·lar al final del segle X, fet que es comprova l’any 992 en la venda que féu el comte Ramon Borrell de Barcelona a Bonfill, levita, de la família Gurb-Queralt, de la roca anomenada Meda, juntament amb l’anomenada Sant Llorenç amb el seu feu.
L’any 1007 el nom del castell de Sant Llorenç havia deixat lloc, de manera definitiva, al de Meda.
El lloc de Riudeperes apareix l’any 980, quan el comte de Barcelona, Borrell i la seva muller Ledgarda donaren al prevere Sunifred un alou situat a l’apèndix del castell de Sant Llorenç, a Vilatorta, a Riudeperes (Riodeperas), si bé Riudeperes ja surt documentat el 948 (in rio que vocant Rideperas). Altres documents dels segles XI i XII anomenen el lloc de Rivo Petrarum.
L’església de Sant Martí, però, no surt documentada fins el 1050, en l’acta de consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta, en la qual el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, subjectava l’església de Sant Martí de Riudeperes a la que acabava de consagrar. La vinculació de Sant Julià es mantingué, encara que la de Sant Martí diverses vegades aparegui esmentada com a parròquia; així es féu l’any 1086, quan Adrover vengué a Guifré Guifré i a la seva muller Arseu una peça de terra situada a la parròquia de Sant Martí de Riudeperes, però no apareix com a tal en cap de les llistes de parròquies anteriors al 1154, ni en les posteriors i sempre hi ha constància de les seves funcions com a sufragània de Sant Julià.
L’església sofrí reformes ja en època romànica, ja que el segle XII hom construí una portada al mur de ponent, la qual era protegida per un atri o galilea, construït el segle XIII. Aquest atri fou desmuntat quan s’allargà la nau i els seus elements foren traslladats per a fer l’arc de la porta que baixa a l’horta.
Els segles XVI i XVII hi foren afegides dues capelles laterals, de les quals la del Roser fou construïda el 1573. També correspon a aquesta època o al segle següent el realçament de la coberta amb una nova volta i la construcció d’un campanar de torre, que potser en substituí un altre d’anterior.
Actualment segueix tenint culte com a sufragània de Sant Julià de Vilatorta (s’hi celebra missa cada diumenge) i el seu estat de conservació és bo. (APF-ABC)
Esgésia
L’església romànica és d’una sola nau, de planta rectangular, construïda en dues etapes diferents, romàniques totes dues, capçada a llevant amb un únic absis semicircular, ornat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes, en un ritme de dos arcs entre les lesenes i sobre les quals s’insinua una cornisa llisa, situada a manera de barbacana, allí on hauria d’arrencar la coberta de l’absis. Situada al punt central de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb dovelles.
La llargada de la nau primitiva es distingeix clarament des de l’exterior, de la de construcció posterior, ja que mentre la primera té unes mateixes arcuacions i bandes seguint el ritme de l’absis, en la segona, que pertany a una ampliació feta el segle XII, les bandes i les arcuacions desapareixen i han estat substituïdes per una simple cornisa, que a l’època era la barbacana de la teulada, no essent així avui, per tal com la nau fou sobreaixecada el segle XVII, quan incorporà sobre la porta un ull de bou.
També és fàcilment diferenciable des de l’exterior l’ampliació ja esmentada de la nau, perquè mentre l’aparell dels murs més antics és de pedres irregulars, no excessivament carejades, rejuntades amb morter de calç, de manera vistosa, i sense una excessiva cura per col·locar les pedres ordenadament en filades, en els murs que pertanyen al segle XII l’aparell és de pedres carreuades, fent filades, de mides considerables i sense deixar veure pràcticament el morter. La porta d’entrada, actualment és situada en la part addicionada, i es troba situada sobre el mur de ponent, oposat a l’absis. Aquest cos d’edifici, formava un atri o pòrtic, obert en les seves tres façanes per dues arcades bessones, avui aparedades, de les quals es conserva només l’empremta en el mur, que devia aixoplugar la portada, avui desapareguda, de la qual resten fragments a la porta de l’hort veí.
La nau és coberta amb una teulada a dos vessants, igual com l’absis, que també té una teulada improvisada a dos vessants, molt poc afortunada. L’absis és tant sols visible des de l’exterior, ja que per l’interior és totalment amagat darrera l’altar major.
L’edifici romànic fou la base de les ampliacions i addicions d’època barroca que consistiren en l’esmentat aixecament de la nau, l’addició de dues capelles laterals a ambdues bandes de l’absis formant creuer amb la nau existent, i un campanar de planta quadrada cobert a quatre aigües amb teules de ceràmica vidriada.
Actualment l’interior de l’església és tot enguixat i la volta de la nau plena de cornises, medallons i nervadures. Destaquen a l’interior dos nínxols excavats als murs, a cada costat de la nau, amb arc escarser, que sembla que degueren guardar dos sepulcres, dels quals avui no queda ja res.
Davant la porta de l’església hi ha un recinte clos que distribueix, mitjançant portes, l’accés a diferents llocs, com és ara el cementiri, l’hort veí, la porta de l’església, l’accés a l’espai que voreja el mur de tramuntana, i l’accés des de la carretera, que antigament passava just davant aquesta porta, però que ara queda desplaçada uns quants metres.
L’accés des del camí es fa passant un petit espai cobert, amb un banc a cada banda, que era l’antic comunidor, però que restà separat de l’edifici de l’església.
Aquest petit edifici fou inclòs ja per Puig i Cadafalch en el grup d’esglésies parroquials d’una nau, que al segle XI foren construïdes segons els modes llombards, classificació recollida per Whitehill, i respectada, en certa manera, pels altres autors que l’han estudiada.
Aquesta tipologia és molt abundosa a la Plana de Vic, Santa Maria de Folgueroles, Santa Maria de Vilalleons, Sant Andreu de Tona, etc. sols per citar-ne algunes.
L’afegitó d’un atri al cantó de ponent és un fenomen peculiar que es produeix el segle XII en diversos edificis osonencs relativament propers entre ells, com les esglésies de Santa Maria de Vilalleons, o la de Santa Maria de Folgueroles. (GOP-JAA-DAG)
Portada
De les diverses fases constructives per les quals passà aquest edifici ha pervingut un pòrtic quadrat que al seu temps serví per a allargar la nau.(*) Aquest element posseïa una portada de la qual s’han conservat algunes restes.
Es tracta de dos capitells i diversos fragments d’una possible arquivolta, a deduir per la seva forma curva, el tractament escultòric i la composició.
Els quatre fragments que es conserven tenen les mides següents: 21,30 cms, 23 cms, 56 cms i 63,3 cms de llargària. Els capitells fan 32 cms d’alçària per 24 cms d’amplària i el diàmetre de la base és de 15 cms.
El material utilitzat per a l’execució de la peça és una pedra calcària de bona qualitat.
Aquests fragments van ser reaprofitats i actualment es troben col·locats en forma d’arc a la porta d’accés a l’hort que hi ha al costat de ponent de l’església. Encara que els elements es troben una mica malmesos, hom pot observar amb claredat els motius ornamentals.
La tècnica que es va utilitzar és el cisellat, amb incisions profundes.
Les restes de la hipotètica arquivolta presenten uns motius decoratius força evolucionats. Es tracta d’un conjunt de diversos temes vegetals encadenats, a base d’entrellaços de tiges que generen uns espais omplerts per fulles semblants a les palmetes i per fruites en forma de pinya. Els punts d’unió entre les tiges i els elements florals són remarcats mitjançant unes anelles triples. Aquest tractament decoratiu segueix els mateixos esquemes ornamentals de l’orfebreria i dels ivoris i pot trobar-se a tot l’occident europeu.(*)
Paral·lels iconogràfics els trobem en uns fragments d’arquivoltes que es conserven al Museu Episcopal de Vic, a la portada de Santa Eugènia de Berga, a la portada del monestir de Sant Pere de Galligants (Girona), en una imposta procedent de la catedral romànica de Barcelona (actualment conservada al Museu d’Història de la Ciutat) i en una imposta del cenobi de Sant Pere de les Puel·les (Barcelona).
J. Gudiol i Gaya Nuño(*) i posteriorment M. Durliat(*) relacionen aquests elements de Sant Martí de Riudeperes amb el taller d’escultors de Ripoll, mentre que per Xavier Barral(*) aquesta influència de Ripoll ve donada a través de l’escultura de la catedral de Vic.
Un dels capitells segueix el mateix esquema decoratiu que la suposada arquivolta. En canvi, l’altre presenta una decoració dividida en dos registres; a l’inferior un motiu geomètric format per cercles concèntrics dóna lloc a unes fulles. En el superior, a més de repetir-se aquest motiu, enmig de dues fulles hi ha esculpida una petita cara de factura rudimentària, amb els ulls ametllats i una barba llarga.
Segons G. Gaillard(*) la primera vegada que apareix aquest motiu és a l’església de Sant Miquel de Fluvià, en la meitat del segle XI i, aquesta fórmula ornamental es prolonga fins al segle XIV. Paral·lels iconogràfics els trobem a la galeria de Serrabona, i als claustres de Santa Maria de l’Estany, al Bages, i Elna, al Rosselló.
Cal remarcar la diferència de qualitat entre aquest capitell i la resta del conjunt. Sembla que aquest artista no posseïa els coneixements tècnics suficients per esculpir amb cura ni les figures humanes ni les formes vegetals.
El tractament decoratiu d’aquestes peces i la relació estilística amb altres obres de la comarca fan atribuir el conjunt a la segona meitat del segle XII. (EBC-MGM-MHC-MGS)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Josep Gudiol I Cunill (G): Excursió a Riudeperes, “Gazeta Montanyesa”, núm. 535, Vic 1911.
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, “Hoja Parroquial”, Vic 5 de maig de 1946.
- Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1975, pàgs. 211-212.
- Eduard Junyent: Cataluña/1, Ediciones Encuentro, Madrid 1980, pàgs. 281-282.
- Antonio Pladevall: La parroquia de Sant Julián de Vilatorta y su sufragánea de San Martín de Riudeperes, “Ausa”, vol. II, Vic, anys 1955-57, pàgs. 246-258.
- Antoni Pladevall: Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 118.
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni falguera i J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 299-300, 306.
- Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 54. (DAG)
Bibliografia sobre la portada
- X. Barral: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979.
- X. Barral: La sculpture à Ripoll au XIIe siècle, “Bulletin Monumental” tom 131-IV, París 1973.
- Marcel Durliat: L’art roman en Espagne, Éditions Braun CIA, París 1962.
- George Gaillard: Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne au Xe et XIe siècles, Paul Hartmann Éditeur, París 1938.
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, núm. 66, Vic 5 de maig del 1946.
- Eduard Junyent: Catalunya romànica, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. I, 1975.
- Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, a Monumenta Cataloniae, vol. III, Ed. Alpha, Barcelona 1954.
- J. Puig i Cadafalch; A. Falguera i J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Ed. facsímil: Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1983. (EBC-MGM-MHC-MGS)