Situació
Un aspecte de les ruïnes que queden de l’edifici, mig tapat per la vegetació. El que presenta la fotografia és una part del mur de tramuntana.
G. Orriols
Les ruïnes de l’església es troben situades a uns 400 m en direcció nord, de la masia del Cerdà de la Garga, dins el terme de Centelles. Aquesta església figura en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (364): x 36,3 —y 25,3 (31 TDG 363253).
Per arribar-hi, hom pren la carretera de Centelles en direcció a Moià o Caldes de Montbui (C. 1413); arribant al punt quilomètric 14 s’agafa un camí a mà esquerra que hi mena. El Cerdà és un mas molt visible, però les runes de Santa Magdalena són difícils de localitzar enmig de la vegetació. (GOP)
Història
L’església de Santa Magdalena es trobava dins el terme antic del castell de Sant Esteve que posteriorment s’anomenà Centelles, al lloc de Vilarestau, proper al mas Cerdà de la Garga. No tingué mai categoria parroquial, si bé se la considerà sufragània de la parròquia de Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles, i després de Sant Martí de Centelles.
El castell de Sant Esteve figura el 898 en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, ja que entre les esglésies que s’uniren a la consagrada hi figurava la del castell de Sant Esteve i el vilar de Centelles.
El lloc de Vilarestau i l’església apareixen documentats l’any 1093, en la donació que feu Balasc i la seva muller Açalgarda a Santa Maria de Vilarestau (Vilarestaulo) de dues peces de vinya, situades a la parròquia de Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles, al lloc de Balasxerm (Balascherno), a les Fontelles.
Al cap de quatre anys, el 1097, el bisbe de Barcelona, Folc II de Cardona, anà al lloc anomenat antigament Vilarestau (Villarestalli) pregat per un habitant del lloc (indigenae eiusdem loci) anomenat Saborit (Saboridus) i molts altres homes del lloc, per consagrar l’església en honor de la santa Mare de Déu, construïda pel dit Saborit i pels altres fidels, en el territori esmentat. El bisbe col·locà a l’altar relíquies de santa Maria, dels sants Innocents, dels Santesmasses, màrtirs, de santa Felicitat i santa Maria Magdalena. El bisbe concedí a l’església un cementiri d’un circuït de trenta passes.
El titular de l’església al llarg del temps fou substituït pel de santa Magdalena, procedent de l’advocació d’una de les relíquies que rebé el dia de la consagració.
Aquesta església romangué com a sufragània de la parròquia de Santa Coloma de Vinyoles o de Centelles fins l’any 1877 que fou vinculada a la de Sant Martí de Centelles, si bé l’església antiga havia estat abandonada el 1852 i el seu culte traslladat a una altra església construïda aquell any al mas Cerdà de la Garga. (APF-ABC)
Acta de consagració de l’església de Santa Maria de Vilarestau (1097)
"Carta com lo Bisbe de Barcelona concecra la Esglesia de Sancta Maria de Vilarestau en l’any DXXXVI, II kalendas februarii regni Regis Philippi. En lo qual dia alguns Parroquians donaren terres y vinyes, a la dita Sglesia e per tots temps:
'Anno ab incarnatione, Domini nostri Iesu Christi millesimo nonagesimo septimo, advenit Dominus Fulco, Barchinonensis episcopus, ad locum antigui vocatum Vilarestalli, ibique rogatu cuiusdam Saborati, consecravit ecclesiam in honorem sanctae Dei genitricis Mariae, a praefato Saporato aliisque fidelibus in iam dicti loci territorio constructam. Et in venerabili altario tales collocavit reliquias; sanctae Mariae, Sanctorum videlicet Innocentium, et sanctorum Masse martirum, sanctaeque Felicitatis, et sanctae Mariae Magdalenae. Et dedit cimiterium per circuitum triginta passuum. Prout haec et alia largo modo in praedicto instrumento continentur.'
Carta de la mes terres que foren donadas a la Iglesia de S. Maria de Vilarestau per en Balasch y per sa muller, de parochia de Sancta Coloma de Vinyoles:
'In nomine Domini. Ego Balaschus, et uxor mea Açalgardis, donatores sumus domino Deo, et sanctae Mariae quae vocant de Vilarestaulo. Per istam cartam donationis donamus ad iam dictam ecclesiam petias duas de vineas cum terra, ubi sunt fundatas franchas et nostras proprias. Advenid nobis per genitores nostros, et per comparatione, et per ullasque voces. Est autem haec omnia in comitatu Ausona, in parochia Sanctae Columbae in loco que dicunt Balaschermo, ad ipsas Fontanellas. Affrontatur haec omnia: ab oriente in torrente; de meride similiter; de occidente in ipso Avancho; de circii in vineas quae fuerunt den Ferriol. Quantum istas affrontationes includunt sic donamus super scripta omnia ad iam dicta Maria. Prout haec et alia inserta in dicto instrumento publico clauso per Miro sacer, qui haec scripsit latius explicantur. Actum est hoc tertio idus martii, anno trigesimo tertio regi Filippi.'
Consta lo sobredit en una llibreta (o troç) la qual se guarda dins un plech de papers que diu: Fan per lo govern del Rector, que esta en lo quart y ultim prastatge del armari petit o de llibres Parroquials de la Rectoria de Sancta Coloma de Centelles. Tambe se troba en lo armari gros, Manual 21 en folio, al qual falta la rubrica del prastatge II ab lletra molt antiga que apar de principis de 1300."
Full que es troba a l’Arxiu Capitular de Vic, Varios en 4o de Ripoll, vol. 16, núm. 11.
Traducció
Primera carta: "L’any 1097 de l’Encarnació de Nostre Senyor Jesucrist, vingué Folc, bisbe de Barcelona al lloc anomenat d’antic Vilarestau i, pregat per un cert Saborat, consagrà l’església en honor de santa Maria, Mare de Déu, construïda per l’esmentat Saborat i altres fidels en el citat lloc. I en el venerable altar hi col·locà les relíquies que s’esmenten a continuació: de santa Maria, dels sants Innocents, de multitud de màrtirs, de santa Felicitat i de santa Maria Magdalena. I la proveí d’un cementiri tot al voltant [en un radi] de trenta passes. Tot això i altres coses estan contingudes en aquest document."
Segona carta: "En el nom del Senyor. Jo, Balasc, i la meva esposa Assalgardis donem al Senyor Déu i a santa Maria que en diuen de Vilarestau, mitjançant aquesta carta de donació, dues peces de vinya amb les terres, franques i pròpies. Aquestes terres ens varen venir dels nostres pares, per compra i per algunes altres raons. Tot el que diem està en el comtat d’Osona, en la parròquia de Santa Coloma, en el lloc que en diuen Balasquern, al costat de les Fontanelles; termenegen a llevant amb el torrent i també a migdia; a ponent amb l’avenc i a cerç amb les vinyes que eren d’en Ferriol. Tot el que s’inclou en aquests termes ho donem per escrit a la ja esmentada santa Maria. Tot això i altres coses estan contingudes en el document públic tancat pel sacerdot Miró que ho ha escrit, tot explicant-ho més llargament. Fet el 12 de març de l’any 33 del rei Felip."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
Església
Planta, a escala 1:200, de les escasses restes conservades d’aquesta església corresponents a una part dels murs perimetrals. L’edifici sembla que tenia una nau força allargassada.
G. Orriols
Les runes visibles són els murs perimetrals de l’església, un conjunt de parets que conformen el que era la nau. El mur que es pot veure més sencer és el del costat nord, del qual es conserven uns 12 m de llargada, mentre que l’alçada arriba en algun lloc al punt d’arrencada de la volta. Es conserva també una part del mur de ponent i part del mur de migjorn. De la resta de la nau, no se’n pot veure res, així com tampoc de l’absis.
Els murs són aparellats amb blocs de pedra de mides mitjanes, lleugerament carejats. La seva disposició és irregular, però no desordenada, tot i que tampoc no tendeixen a formar filades ben diferenciades.
A la vista, doncs, general de les runes, l’església devia ésser d’una nau de planta rectangular, coberta amb volta de canó. No es pot distingir cap tipus de decoració.
Per les característiques de la seva tecnologia constructiva cal situar-la dins els modes característics de la construcció del segle XI. (GOP)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: San Martín de Centelles, San Miguel Sesperxes y San Pedro de Bertí, “Ausa”, vol. II Vic, pàgs. 362-363.
- Antoni Pladevall: Centelles Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 88.