Situació
És la parròquia més enlairada del terme. Es troba a 785 m d’altitud, 300 metres més alta que Vic, entre les carreteres de Vic a Gironella i de Vic a Sant Bartomeu del Grau i Perafita. Forma una unitat ben definida per aquestes carreteres i les rieres de Sant Bartomeu i Sant Julià. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 32,5 —y 44,9 (31 TDG 325449).
Per arribar-hi cal agafar la carretera de Vic a Gironella. Al km 6,800 hi ha, a mà dreta, el trencall del camí, actualment pavimentat amb formigó, el qual mena a la Salada, a l’Om i a Sant Julià (en 2,5 km). Aquesta carretera continua fins a Sant Bartomeu del Grau. (JSV)
Història
Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Gurb, al lloc de Sorba. Inicialment devia ésser una de les parròquies del terme del castell de Gurb, condició que encara manté en l’actualitat. El domini de l’església motivà diversos i violents conflictes entre els senyors del castell de Gurb i els bisbes de Vic.
El castell de Gurb es documenta a partir del 886 quan Joamir i la seva muller Egila vengueren a Sunifred i a la seva muller Adabrada diversos béns, un dels quals era situat al terme del castell de Gurb.
L’església apareix esmentada l’any 902, quan Sarra vengué a Sesepald, terres i vinyes situades al castell de Gurb, a l’apèndix de Vespella; allí consta que una de les peces de terra era situada a Sant Julià. L’existència de l’església es continua documentant el 945 i el 982, mentre que el 997 apareix documentat que l’església exercia funcions parroquials.
El lloc de Sorba no apareix documentat fins el 979 quan Adó i la seva muller Nuló, anomenada Orúcia, donaren a Sant Pere de Vic diversos béns situats al castell de Gurb, en el terme de Sant Julià, en la vall; entre les afrontacions dels béns donats figurava la via que anava a la Sorba.
El domini d’aquesta església creà conflictes virulents entre els senyors del castell de Gurb i els bisbes vigatans, que havien cedit el domini de l’església a precari a diversos membres de la família que eren clergues de sant Pere. Aquests conflictes estan explicitats extensament en la part històrica de l’església de Sant Andreu de Gurb. Direm en síntesi que consistiren en el fet que vers l’any 993 el bisbe Froia de Vic cedí el domini de les quatre esglésies del terme de Gurb, entre les quals figurava la de Sant Julià Sassorba, al canonge Bonfill, de la família dels senyors o vicaris comtals del castell de Gurb; les esglésies després passaren a un nebot d’aquest, Berenguer, clergue, que quan fou elegit bisbe d’Elna, pretengué, amb la seva família, seguir disposant de les dites esglésies. Aleshores començà el conflicte, ja que els bisbes de Vic volgueren recuperar les esglésies cedides i la família dels senyors del castell s’hi resistia. El conflicte s’arranjà vers l’any 1035 amb una concòrdia feta entre el bisbe Oliba i Bernat Sendred de Gurb. Aquest rebé del bisbe les quatre esglésies del castell destinades a un fill clergue. Més tard, a l’hora de recuperar el domini, renasqué el conflicte, ara molt més violent, que no s’arranjà fins al 1080, amb la intervenció del comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, que aconseguí que Guillem Bernat de Gurb-Queralt i el seu fill Bernat Guillem signessin una concòrdia amb el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà per la qual es reconeixia que els senyors del castell retenien injustament les esglésies del terme de Gurb, retornaven la de Sant Julià Sassorba i retenien les altres durant les seves vides. Així els bisbes recuperaren el domini sobre l’església de Sant Julià i ja no tingueren cap altre conflicte amb la família Gurb-Queralt pel domini d’aquesta església.
L’església documentada inicialment fou substituïda per una de nova, construïda pels parroquians vers l’any 1091, ja que aquest any el bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, Berenguer Sunifred de Lluçà, acudí a la parròquia de Sant Julià Sassorba a petició del sacerdot i habitants de la parròquia, i el dia 25 de març consagrà l’església parroquial, a la qual confirmà l’antiga dotació composta dels delmes, primícies i oblacions, i descriví els termes parroquials. Els altars que es veneraven en aquesta església eren a més del del sant titular, el de sant Esteve i de Santa Maria, documentats el 1357.
De l’església consagrada pel bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà resta una gran part, encara que el segle XVIII hom substituí l’absis principal per un presbiteri quadrat, els absis laterals ja havien estat suprimits, el de mà dreta per tal de permetre la construcció de la capella del Roser el 1598, i el de l’esquerra per una altra capella construïda el 1702. Té altres capelles aprofitant els baixos del campanar i rebuidant fornícules en els murs. A l’indret del portal d’accés, situat al lloc primitiu, el 1572 hom construí un atri cobert. La coberta de la nau exteriorment s’ha sobrealçat a fi d’evitar degoters. (APF-ABC)
Acta de consagració de Sant Julià Sassorba (25 de març de 1098)
"Noverint cuncti fideles tam futuri quam presentis temporis quia honorabiliores viri non pauci ex parrochia Sancti Juliani de Sasorba presente sacerdote suo adierat conspectu domini Berengarii reverendisimi atque piissimi archiepiscopi et petivit ab eo ut predictam ecclesiam dedicaret atque sacraret. Ille autem ut erat bonitate plenus atque per omnia pius petitionem eius blande suscepit et se dedicaturum ire hanc ipsam ecclesiam promisit quod etiam facere non distulit. Et ne forte aliquis ignoret aut ei incertum veniat noverit hanc esse in comitatu ausonensi infra termino Gurbi in apenditio atque sub dominio Sedis Sancti Petri Vici eiusdemque sedis archiepiscopi; predictus autem venerabilis archiepiscopus non solum iam dictam ecclesiam et collateranas sibi cameras cum suis altaribus dedicavit atque sacravit verum etiam ibidem repertas sanctorum non minuens reliquias aliis allatis decentisime auxit et ampliavit. Insuper eamdem ecclesiam et antiquo iure possesionis et solitarum oblationum privilegio dotali roboravit titulo prediorum videlicet primitiarum atque decimarum et ceterarum oblationum et quidquid de cetero pro parentum suorum ac sua salute christiana illud optulerit devotio. Ne quis autem quasi ocasione ignorantie audeat predicte ecclesie terminos invadere et quasi sub nomine alterius ecclesie de huius iure aliquid usurpare noverit predictam ecclesiam hos terminos vel fines habere habet vero terminos sepius dicta ecclesia a parte orientis in castrum Gurbi et inde transit ad rocham de Fredarii et pervadit inde suptus ipsa rocha de Subiradels et descendit per medium montium et vadit per ipsum torrentem qui est iuxta petra ficta usque ad alveum rivis Meritabilis ubi aquas se iungunt. De meridie per predictum alveum vel ab ipsa Salata et pervadit ad mansionem que fuit Bonutii et sic transit per vallem Aridam et pervadit inde usque ad mansionem que dicunt Quintana per occidentem et sic ascendit usque ad ipso estabulo et vadit per ipsa strata usque ad ipsa archa; de occidio in via qua itur ad fossa absis laterals ja havien estat suprimits, el de mà dreta per tal de permetre la construcció de la capella del Roser el 1598, i el de l’esquerra per una altra capella construïda el 1702. Té altres capelles aprofitant els baixos del campanar i rebuidant fornícules en els murs. A l’indret del portal d’accés, situat al lloc primitiu, el 1572 hom construí un atri cobert. La coberta de la nau exteriorment s’ha sobrealçat a fi d’evitar degoters. Semulsi et pertransit per ipsa strata ad capum Calanousum et descendit inde in coma que dicitur de Lobet; de circii in campum Escacarium et pervadit inde ad coma que vocant profunda et inde ascendit ad Podio Rubido et pervenit ad ipsam serram supra ipsa stragulata et tenet sumitatem ipsa serra usque ad rocha nigra et sic venit per ipsam viam que transit super ipsam rocham usque in Podio Aquilare et descendit iuxta mansionem que dicunt de Cortes et pervadit ad ipsas Calms vel ad podium quod vocant Muruculum que est supra ecclesiam Sancti Christofori. Admonet autem predictus dominus archiepiscopus cunctos fideles ad quorum hec admonitio pervenerit aures ut predia ecclesie huius si sciverint non celent neque audeant furari aut tollere sed ea accelerent manifestare aut debito ecclesie iure restituere aut si quid aliud iuris eius dignoscitur reparare. Si quis autem quod non obtamus aut sciens retinuerit vel furtive aut rapinam ea usurpaverit et in huius perversitatis obstinatione perseverare voluerit a totius ecclesie conventu iusit separari et Ananie et Safire qui primi nascentis ecclesie conati sunt quinimo ausi sunt res defraudare percellendos decrevit anathemate nisi resipiscentes satisfecerint et penitendo quod male amiserint gratiam Dei resumendo debuerint. Facta autem predicta ecclesie dedicatio atque dos anno incarnationis dominice millesimo (hi ha un buit) primo inchoante VIII cal. aprilis."
En la còpia de Sassorba falten les signatures que devien seguir en el document original; això s’explica perquè no devien interessar al copista, el qual compilà el lligall de documents on es troba aquella còpia.
A l’Arxiu Capitular de Vic (Varios Ripoll, pàg. 143 i 149) hi ha dues altres còpies d’aquesta mateixa acta en temps del canonge Ripoll d’un procés actuat el 1613, en les quals també hi ha suprimides les signatures, que aleshores no interessaven pel procés; en canvi, hom diu que es copiava d’un pergamí de l’Arxiu Capitular que es veu que era un trasllat fet el 1212, per tal com ambdues còpies han conservat el final que diu:
"Bernardus sacerdos qui hoc fideliter transtulit kalendas septembris anno Domini MCCXII regni regis Philippi XXXIII anno prefixo + dieque."
Acta publicada per Villanueva (VI, 215) com existent a l’Arxiu Capitular de Vic (cal. 6, núm 2162), en una còpia feta el dia 10 de les calendes de setembre de 1212, en la qual la data d’aquesta dedicació és el dia VIII Kal. Aprilis incoante anno incarnationis Domini MXCI.
Hi ha una altra còpia de l’acta treta de l’arxiu parroquial de Sassorba, d’un manual de mitjan segle XVI, per Mn. Bofill.
Traducció
"Sàpiguen tots els fidels tant dels temps antics com dels presents que molts dels més honorables barons de la parròquia de Sant Julià Sassorba, estant present el seu sacerdot, varen anar davant el senyor Berenguer, reverendíssim i pietosíssim arquebisbe i li van demanar que dediqués l’esmentada església i la consagrés. I ell que estava ple de bondat i era piadós va prendre suaument la petició i prometé que aniria a aquesta església per a dedicar-la i que no trigaria a fer-ho. I per tal que ningú no ho ignori, sàpiga que està en el comtat d’Osona dintre el terme de Gurb, sota el domini de la seu de Sant Pere de Vic i del seu arquebisbe i que l’esmentat i venerable arquebisbe no solament dedicà l’esmentada església sinó també les naus col·laterals amb els seus altars i els consagrà amb les relíquies dels sants i no les hi escatimà sinó que en va portar moltes i les afegí i amplià. Confirmà a aquesta església amb l’antic dret de possessió i amb el privilegi de donació per a les acostumades oblacions i amb la propietat dels predis, de les primícies, els delmes i amb les altres oblacions i tot en favor dels seus pares i per a la salvació cristiana seva, ho oferí amb gran devoció. I si algú que ho ignorava s’atrevia a envair els termes de l’esmentada església, i en el nom d’una altra església volgues usurpar algún dret a aquesta església, els seus termes i límits són, per la part de llevant en el castell de Gurb i d’aquí passa al Castellet de Freder i va sota el de Subiradells i baixa pel mig de les muntanyes i pel torrent que és al costat de la pedra fita, fins al llit del riu Meder, on s’ajunten les aigües. A migdia pel llit esmentat i per la Salada va cap al mas que fou de Bonuci, passa per la vall Orida i va fins al mas que en diuen Quintana; a ponent puja cap a l’estable i per l’estrada fins a l’arca (dolmen) i també a ponent amb el camí que va al fossar de Semuls, passa per l’estrada cap el camp Calanós i davalla cap a la coma que en diuen de Llobet; a cerç cap al camp Escarari i cap a la coma que en diuen profunda i d’aquí puja al Puig Rubido i arriba a la serra sobre la pinassa i pel cim de la serra fins a la roca negra i ve pel camí que passa sobre aquesta roca, fins al puig Aguilar i baixa al costat del mas que en diuen de Cortes i va fins als Calms i al puig que en diuen Murucle, que és sobre l’església de Sant Cristòfol.
Adverteix l’esmentat senyor arquebisbe a tots els fidels a les oïdes dels quals arribi aquest avís que no s’atreveixin a robar ni a prendre els predis d’aquesta església i, si ho fan, s’apressin a manifestar-ho i a restituir el que deuen i a reparar el dret. I si algú —cosa que no desitgem— retingués furtivament i usurpés algunes coses de l’església i volgués perseverar en l’obstinació de la perversitat, mana que sigui separat de la unió de tota l’església naixent que s’atreví o intentà defraudar; decreta que sigui anatema a no ser que satisfaci i faci penitència i deixi el mal i torni a la gràcia de Déu.
Feta la dedicació de l’esmentada església el dos de l’any de l’encarnació del Senyor el mil…u, el 25 de març.
Bernat, sacerdot, ho va traslladar fidelment el dia de les calendes de setembre de l’any del Senyor de 1212, 33 del regnat del rei Felip, l’any i dia esmentats."
(Trad.: Paquita Sallès i Verdaguer)
Església
L’església de la parròquia de Sant Julià Sassorba forma una unitat amb la rectoria. Aquesta és situada al peu del camí i l’església ho és a ponent del conjunt. L’entrada a l’església ocupa la part central de la façana del conjunt.
Planta de l’església a base d’una nau amb un transsepte, que ha perdut els seus absis, i el campanar de torre al costat de tramuntana.
J. Sarri
L’església és d’una sola nau, amb quatre capelles laterals, una a cada banda i una sagristia, afegides posteriorment. Al cantó nord hi ha adossat un campanar de torre, a la base del qual hi ha situada una capella.
La nau ha estat sobrealçada en construir-hi una teulada amb jàsseres de fusta, bigues, llates i teula. La porta fou modificada el segle XVI. En una part dels murs de la cara nord i de migjorn hom pot veure un fris d’arcuacions llombardes, entre lesenes el qual assenyala el ràfec original i que devia extendre’s per tota la façana. L’aparell dels murs originals és de petits carreuons escairats bastament i disposats en filades no gaire regulars.
El campanar, molt esvelt, té planta quadrada. Inicialment tenia quatre pisos sobre un alt sòcol, dels quals avui només resten tres. Les finestres de cada pis són geminades, però les del superior han estat modificades en les façanes de llevant i de ponent per tal de poder-hi col·locar les campanes. Les finestres dels altres pisos són aparedades, tot i que tant per l’interior com per l’exterior hom les pot endevinar perfectament. Els diferents nivells de les finestres s’assenyalen a la façana pels característics motius d’arcuacions i frisos en dents de serra. La cornisa de la coberta i la coberta són modernes, fetes amb obra, i fustam tradicional i una falsa volta piramidal de lloses. (JSV)
J. Puig i Cadafalch, seguit per W.M. Whitehill, inclou Sant Julià Sassorba dins el grup d’esglésies construïdes el segle XI, amb planta de creu llatina sense cimbori i que adopten els modes llombards en la seva concepció, construcció i decoració.
Aquest tipus tingué una àmplia difusió, amb cúpula en el creuer o sense, principalment als bisbats d’Urgell, Barcelona i Vic. Dins aquest últim hem pogut trobar diversos exemples que pertanyen a aquesta modalitat, la construcció de la qual cal situar, com l’església de Sant Julià Sassorba, dins la segona meitat del segle XI.
Malgrat hagi sofert importants modificacions, com el fet de perdre els absis, en ésser substituïts per capelles, Sant Julià Sassorba deixa veure encara la seva forma trilobada. La còpia de l’acta de consagració mateix ja assenyala l’existència de tres absis i els corresponents altars, de la qual cosa es dedueix que a l’absis principal hi havia dues altres absidioles, una a cada braç del transsepte suposat, tot lligant això perfectament amb la situació del campanar, que no es troba situat a l’angle davanter de l’església ni tocant l’absis principal, sinó enmig del pany de mur i tot deixant entre ell i l’absis espai suficient per poder-hi situar un braç del transsepte, que devia tenir el seu parió a l’altra banda.
Per aquesta situació del campanar i també per la seva estructura, podem relacionar aquest edifici amb el de Sant Martí Sescorts, també de planta de creu. Dins aquesta mateixa tipologia molt àmplia podem incloure d’altres exemples en la mateixa contrada, com l’església de Santa Eulàlia de Riuprimer, molt transformada avui dia, o Santa Maria de Serrateix, al Berguedà, o la desapareguda catedral de Vic. (DAG)
Treballs de restauració posteriors
L’any 1991, amb motiu de la celebració dels nou-cents anys de la parròquia, se’n va restaurar el campanar romànic, sota la direcció de J. Sarri, consolidant-ne l’estructura i obrint els finestrals romànics tapiats. (APF)
Bibliografia
- Pere Bofill: Les esglésies antigues del terme del Castell de Gurb, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. IV, anys 1921-24, pàgs. 179-180.
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del Publicado en Hoja Parroquial en 1945-52. núm. 45.
- Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1975, pàg. 216.
- Eduard Junyent: Catalogne Romane 1., Ed. Zodiaque 1960.
- P.B.P.: Escursió a Sassorba, “Gazeta Montanyesa”, Vic 3-VII-1909.
- Antoni Pladevall: Les esglésies romàniques del terme de Gurb, Programa de la Festa major de Sant Andreu de Gurb, Impremta Daví-Vic, Vic 1978.
- Antoni Pladevall: Gurb de la Plana, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 108-109.
- Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 251-266.
- W. M. Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 47. (DAG)