Situació
Vista de l’exterior de l’església des del costat de migjorn. El mur que hom veu, corresponent a la nau meridional, és un dels elements més ben conservats d’un edifici que té moltes de les seves parts en estat ruïnós i que presenta un conjunt d’interrogants de difícil resposta.
M. Anglada
L’església és situada en un fondal de la Sauva Negra prop d’un petit pantà que origina el torrent de Santa Maria i queda a l’extrem de ponent de la urbanització de Puigsagordi, vora el punt de convergència entre els termes municipals de Balenyà, Castellcir i Centelles, prop del Mas Pujalt. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (364): x 32,6 —y 27,3 (31 TDG 326273).
Hom hi va des de la carretera N-141, de Manresa a Vic; en el punt quilomètric 36,300 hi ha el trencall que duu a la urbanització de Puigsagordi per mitjà d’una pista en bona part asfaltada. Al final de tot i després de tres quilòmetres, hi ha una casa abandonada que s’anomena el Corral de la Rovira. D’allí surten tres camins carreters; cal agafar el que va més al fons del sot on hi ha el pantà, a la part dreta del qual hi ha la capella. (MAB)
Història
Aquesta església es trobava dins els límits del terme del castell de Sant Esteve o de Centelles, tocant amb el de Castellcir, i s’aixecava en un lloc proper a la vila de Càsoles, junt al mas Calcina, en el lloc conegut com a Selva Negra o Sauva Negra. L’església no va passar de ser una capella rural dependent de la parròquia de Santa Coloma Sasserra, si bé durant un temps adquirí una certa autonomia, quan al seu redós s’aplegà un petit grup de deodonades sota la protecció de la família de la domus de Càsoles.
El castell de Sant Esteve i la vila de Càsoles es troben documentats a partir del 898, quan el bisbe Gotmar de Vic acudí a Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda a consagrar el temple, al qual uní l’església del castell de Sant Esteve i la vila de Càsoles (Càsulas).
El lloc de Calcina apareix el 1009 quan Vidal i la seva muller Quíxol i llur fill Joan donaren al monestir de Sant Benet de Bages un alou situat a la vila de Calcina. En un altre document d’aquest monestir es documenta el lloc de Selva Negra quan el 1030 els almoiners de la difunta Trudgards feren donació al fill de la difunta, Bernat, levita, de l’alou que tenia al comtat d’Osona, als termes de Moià, al lloc dit Calcina, amb la condició que després de la mort de Bernat havia de passar al monestir de Sant Benet de Bages; aquest alou afrontava a migdia amb la Selva Negra. No obstant aquesta disposició, un altre fill de la difunta, anomenat Berenguer Ató, no cedí el domini de l’alou que havia deixat la seva mare a Sant Benet de Bages, fins que en dues restitucions, una del 1081 i una altra del 1082, el dit Berenguer Ató retornava al monestir de Sant Benet de Bages l’alou que tenia al comtat d’Osona, prop del castell de Sant Esteve, és a dir l’alou de Calcina amb l’església que hi havia fundada, que la seva mare Trudgards havia donat al monestir i que ell posseïa injustament.
Les afrontacions de l’alou restituït són pràcticament les mateixes afrontacions actuals: a orient la parròquia de Sant Fruitós de Balenyà o de Santa Coloma (Sasserra), a migdia els termes de Castellcir i la Selva Negra, a ponent tenia la parròquia de Santa Eugènia (de Gomar), a tramuntana limitava amb els termes de Collsuspina o els de la parròquia de Tona. Així que cal considerar que l’església que s’havia fundat en l’alou de Calcina era la que es coneixerà com a Santa Maria de Selva Negra en un principi i després com a Santa Maria Savall.
La forma inicial es documenta ja a partir del 1121 quan apareix com a Santa Maria de Selva Negra (Silva Negra). Malgrat la donació inicial i les restitucions, el monestir de Sant Benet de Bages no sembla que exercís cap domini en el mas Calcina ni tingués cap dret en l’església de Santa Maria Savall, i seguí tot sota el domini de Berenguer Ató i dels seus descendents que habitaven la vila de Càsoles.
Aquests senyors seguiren protegint l’església que segurament havien fundat; així vers l’any 1218 feren edificar una segona nau de l’església, i possiblement correspon a aquest moment la construcció d’una capelleta al costat de tramuntana de la nau principal amb la finalitat que servís de lloc de sepultura de la família protectora de l’església. Aquesta ampliació es podria deure a l’interès per crear entorn de l’església un petit monestir de monges o deodonades, que tingué una certa vida, que finí a principis del segle XIV.
La família de Càsoles va seguir protegint la capella i autoritzà el sacerdot que la regia que el 1241 fes un conveni amb el rector de la parròquia de Santa Coloma Sasserra sobre l’administració de les donacions que feien els fidels dels voltants a la capella, ja que eren molts els qui es feien enterrar en el seu cementiri i li feien nombrosos llegats piadosos, la qual cosa explica que s’hi celebrés missa cada festa. A més, en aquest moment, s’aconseguí que el bisbe de Vic, sant Bernat Calbó, concedís una important autonomia a l’església de Santa Maria respecte a la parròquia de Santa Coloma Sasserra.
A principis del segle XIV la família benefactora de Càsoles desaparegué, al mateix temps que finia la vida comunitària en el petit monestir de deodonades. Després fou la família del castell, els Centelles, qui protegí l’església amb donacions de béns. A partir de la desaparició de la vida comunitària només restà a l’església un sacerdot beneficiat que tenia l’obligació de celebrar missa cada festa. Aquesta situació perdurà fins al 1774, quan el benefici s’extingí i les rendes passaren al rector de Santa Coloma Sasserra, que havia d’acudir a la capella de Santa Maria un cop cada quinze dies per celebrar-hi missa.
L’edifici s’anà degradant paulatinament, i no s’hi feren les necessàries reparacions que de tant en tant manaven els bisbes en les seves visites pastorals, fins que el 1887 es va prohibir la celebració d’oficis divins. Això motivà que els masovers de la casa veïna de l’església utilitzessin el temple com a corral per a tancar-hi el bestiar.
Actualment es troba totalment abandonada i deixada a mercè dels desaprensius que pretenen aprofitar les pedres dels temples per a la construcció dels xalets que s’aixequen en la urbanització que s’ha creat en els seus voltants. Malgrat aquesta depredació indiscriminada l’edifici encara resta dempeus en la seva major part, mantenint-se tots els murs sencers, únicament la volta té un gros forat a la part davantera, mentre que l’absis rectangular, construït posteriorment, també es troba força malmès. Per tant, és un dels monuments que cal salvar de l’abandó en què es troba i evitar que la indiferència i la depredació no li causin la ruïna total. (APF-ABC)
Església
Planta i secció transversal del conjunt, molt ruïnós, amb la nau, l’atri (?) al cantó de migjorn i la capella oberta al mur de tramuntana.
M. Anglada
L’edifici és en estat molt ruïnós, i totalment abandonat. Consta d’una nau, coberta amb volta de canó, i capçada a llevant per un presbiteri quadrat, avui totalment esfondrat, la qual cosa fa que hom no pugui determinar-ne la contemporaneïtat amb la resta de l’obra. Al cantó de tramuntana fou afegida una capella rectangular, coberta amb volta de canó, perpendicular a la nau. Al cantó sud s’hi afegí una nau paral·lela a la inicial, també coberta amb una volta de canó, que arrenca d’una senzilla imposta aixamfranada. Aquesta nau degué substituir un atri, possiblement, i la seva construcció obligà a substituir la porta d’accés a l’església que s’obria al mur meridional per una altra d’oberta a la façana de ponent, avui totalment esfondrada.
Als murs sud, el de la nau primera i el de la nau afegida, s’obren dues espitlleres, respectivament, que juntament amb una finestra, molt desfeta, oberta a la façana de ponent, constituïen la il·luminació del temple, amb les possibles finestres que es devien obrir en els cossos de llevant, avui desapareguts.
L’estat de ruïna de l’edifici és molt avançat, i la seva coberta ha desaparegut, envaïda per la vegetació, i no permet d’esbrinar tampoc, la composició de tot el sector de llevant, sobretot pel que respecta a la nau de migdia. La façana d’aquest cantó, precisament, és la part més ben conservada, i permet de veure el seu aparell, constituït per carreuons ben trencats, sense polir, agafats amb morter de calç i formant filades uniformes i regulars. Els punts singulars del parament, cantonades i espitlleres, són construïts amb carreus ben tallats i polits, d’una pedra diferent a la de la resta del mur, però que apareix també en algunes filades del sector de llevant.
Hi ha notícies que una part de les restes foren traslladades a l’església de Santa Coloma Sasserra.
L’estat actual de les restes no permet de resoldre totalment els interrogants que planteja aquesta església, que en la seva forma final adoptà la peculiar tipologia de dues naus, segons que sembla; però no podem pas fer afirmacions sobre la forma de la seva capçalera, ni sobre la seva cronologia relativa, per més que la façana de migdia sembla recordar uns modes constructius ja tardans, possiblement del segle XIII, que s’adiuen perfectament amb la data de 1218, ja esmentada. De tota manera, pel que fa a aquest punt, tot el que hom pot dir són, avui per avui, meres suposicions. (JAA)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Santa Maria Savall, “Hoja Diocesana”, Vic 19 d’abril de 1970.
- Antoni Pladevall: Un monument que cal salvar: Santa Maria Savall, Balenyà, programa de festa major 1975. (JVV)