Situació
Una vista del conjunt del castell, el qual corona el cim d’un turó. Un xic més avall hom pot veure l’església de Sant Vicenç, un dels pocs exemplars romànics de planta circular que es conserven a Catalunya.
J. Pagans-TAVISA
El castell de Lluçà, molt arruïnat, s’aixeca damunt un puig de 896 m d’altitud, des d’on es domina una impressionant panoràmica. Aquest castell figura situat en el mapa de l’exèrcit 1:50.000, full 293: x 20,7 —y 56,4 (31 TGD 207564).
Per arribar-hi hom pot situar-se a Prats de Lluçanès i d’allí anar directament a Lluçà. Passada l’església parroquial de Santa Maria, al costat mateix de la carretera, si fa no fa a mig quilòmetre de la població, en direcció a Santa Eulàlia de Puig-oriol, a mà esquerra, hi ha un trencall, de camí de carro, amb una indicació (“al Vilaró”), que condueix també a la masia del Castellet o mas del Castell, des d’on es domina el turó amb les ruïnes del castell i l’església un xic més avall. Allí hom pot deixar el vehicle i començar l’ascensió per un camí obac de pins, alzines i ginebres, ascensió que amb pas normal dura aproximadament un quart. Tot i que el caminet no és gaire ben marcat, tampoc no es fa perdedor, a causa de la fàcil identificació de l’emplaçament de l’edifici.
També hom pot arribar a Lluçà pel costat de Sant Quirze de Besora. Des d’allí cal agafar la carretera en direcció a Prats de Lluçanès. A uns onze quilòmetres i a mà dreta hi ha la carretera que va a Santa Eulàlia de Puig-oriol i a Lluçà. Abans d’arribar a Lluçà, a mà dreta hi ha el camí de carro, de què hem parlat abans, que va al Vilaró.
Hom hi pot anar també des de Vic, agafant la carretera de Barcelona a Puigcerdà (N-152). En arribar a la Gleva, cal seguir la carretera de mà esquerra que per Sant Hipòlit de Voltregà puja a Sant Boi de Lluçanès. Sense deixar aquesta carretera, a uns quatre quilòmetres després d’aquesta darrera població hi ha el trencall que a mà esquerra porta a Prats de Lluçanès i a mà dreta a Sant Quirze de Besora. A poc més d’un quilòmetre en direcció a Prats hi ha el trencall que va a Santa Eulàlia de Puig-oriol, del qual hem parlat abans. (JVV)
Història
El terme que defensava aquest castell, comprenia, a més de l’actual terme municipal de Lluçà, una part del terme municipal de Sant Boi de Lluçanès i la totalitat dels de Sant Martí d’Albars, Perafita i una part del de Prats de Lluçanès.
La primera notícia d’aquest castell és del 905 quan el bisbe de Vic, Idalguer, acudí a Lluçà a consagrar l’església de Santa Maria, situada als peus del castell de Lluçà. El castell tenia com a senyors eminents els comtes de Barcelona, que, com a tals, reberen diversos juraments de fidelitat dels vicaris comtals; per la mateixa raó el castell sofrí alienacions entre membres de les famílies comtals. Així el comte Ramon Borrell donà a la seva muller Ermessenda, de la casa comtal de Carcassona, diversos castells com a dot nupcial, entre els quals figurava el de Lluçà. Aquesta comtessa l’infeudà entre el 1018 i el 1023 al comte Guifré de Cerdanya, el qual li prestà jurament de fidelitat per aquest castell juntament amb d’altres.
No sabem pas si abans o poc temps després el mateix castell de Lluçà devia ésser infeudat al comte Bernat Tallaferro de Besalú, el qual en morir el 1021, deixà el castell de Lluçà al seu successor.
Aquestes infeudacions del castell de Lluçà cal emmarcar-les en les disputes que tingueren la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I, el qual pretenia que la seva mare li cedís la seva dot nupcial que era molt àmplia. El conflicte finí el 1023 i com a garantia de la pau que la comtessa havia jurat al seu fill Berenguer, li empenyorà un seguit de castells, entre els quals figurava el de Lluçà.
Encara el castell fou de nou alienat pels comtes de Barcelona el 1107 quan Ramon Berenguer III el donà junt amb d’altres al comte Bernat III de Besalú com a dot nupcial de la seva filla Maria Roderic, però com que el matrimoni no tingué descendents, el castell fou reincorporat a la corona.
Els vicaris comtals del castell de Lluçà prengueren el nom del castell i són coneguts des del 988 (un Eizo de Luciano que apareix en un document del 977 és totalment apòcrif). El primer membre conegut de la família Lluçà és Sunifred de Lluçà que manà redactar el seu testament el 988. A partir d’aquest personatge la família és ben coneguda i la major part dels seus testaments es conserven als arxius del bisbat de Vic. La possessió del castell de Lluçà per aquesta família no ens és documentada fins a una data compresa entre el 1063 i el 1076 quan Guisad II de Lluçà feu jurament de fidelitat al comte Berenguer I pels castells de Lluçà i de Merlès. Aquesta família tingué un moment d’esplendor al final del segle XI, quan un seu membre fou bisbe de Vic, primer, i després nomenat arquebisbe de Tarragona, per la qual cosa la família rebé infeudacions del seu parent eclesiàstic, com la guàrdia del palau episcopal i de les batllies episcopals d’Osona, el castell de Quer, dins el mateix terme del castell de Lluçà i el castell de Tarragona.
També s’ha identificat com a Guisla de Lluçà, filla de Sunifred II de Lluçà i d’Ermessenda de Balsareny, la comtessa de Barcelona Guisla, casada l’any 1027 amb Berenguer Ramon I i després del 1035 amb Udalard II, vescomte de Barcelona.
Els Lluçà.
Armand de Fluvià i Escorsa
Després d’aquesta etapa d’expansió la família es tancà a conservar el que havia aplegat i començaren a crear conflictes als seus senyors. Així el 1180 després d’una controvèrsia entre el rei Alfons I i Pere de Lluçà es fallà el plet que fou vist a Tarragona per dilucidar sobre la pretesa propietat en alou que pretenia gaudir la família Lluçà en els castells de Lluçà i de Merlès. El rei presentà diversos documents, com l’empenyorament de la comtessa Ermessenda del 1023 i el testament del comte Bernat Tallaferro de Besalú del 1021, entre altres testimonis; com que Pere de Lluçà no en pogué presentar cap per rebatre les alegacions del rei, el tribunal fallà a favor del monarca i condemnà Pere de Lluçà a cedir la potestat dels castells de Lluçà i de Merlès al rei sempre que li ho requerís.
El mateix Pere de Lluçà, el 1198, jurà fidelitat al rei Pere el Catòlic pels castells de Lluçà i de Merlès. El seu fill Ramon de Lluçà, el 1227, prometé al lloctinent del rei Jaume I, Berenguer Guillem, fidelitat com el costum d’Aragó (juxta morem Aragonie), i oferí la potestat del castell de Lluçà al rei, sempre que es trobés en el territori comprès entre Vilafranca i Girona. El mateix Ramon de Lluçà concedí a perpetuïtat la potestat dels castells de Lluçà i de Merlès al rei Jaume I, el qual, agraït pel gest del vassall, declarà que no li hauria de donar la potestat sinó quan el rei estigués personalment en aquests castells, a Manresa, Berga, Puigcerdà, Vic o Ripoll.
Amb Ramon de Lluçà s’estroncà el nom de la família ja que només sobrevisqué una filla del matrimoni de Ramon de Lluçà i Sibil·la de Queralt. La pubilla anomenada Elisenda de Lluçà vers el 1256 es casà amb el senyor del castell de la Portella, Bernat de Saportella, que aportava al patrimoni dels Lluçà els castells de la Portella, la Quar, Gironella, i la Guàrdia de Sagàs.
Amb Bernat de Saportella començaren els conflictes més o menys violents pel domini del castell de Lluçà que culminaren amb un setge del castell. Primerament Bernat entrà en conflicte amb els bisbes de Vic, que el 1265 li exigiren la prestació de vassallatge pel feu que posseïa de la Mitra; com que no volgué reconèixer aquesta subjecció, Bernat fou excomunicat. Encara l’any 1270 no s’havia reconciliat amb el bisbe de Vic, que li recordà la perillosa situació en què es trobava la seva ànima. Tot i amb això, encara trigà un parell d’anys a accedir a les peticions dels bisbes vigatans; així el 1272 Bernat de Saportella feu jurament de fidelitat al bisbe de Vic, prometent-li obrar amb justícia i salvaguardar en tot el que pugués les esglésies, els monestirs i els llocs religiosos de la vegueria del Lluçanès, que posseïa pel rei en el territori de Lluçà. No obstant aquest reconeixement la pau entre Bernat de Saportella i els bisbes de Vic no durà gaire, ja que el 1278 el bisbe de Vic, comminà Bernat de Saportella a donar satisfacció de les injúries i dels danys causats per ell i pels seus al bisbe, a l’Església de Vic, homes i clergues, religiosos, esglésies, sagreres, etc., cometent robatoris. Novament fou amenaçat de caure en la pena d’excomunió i de deslliurar els seus vassalls i feudataris de la fidelitat que li devien. La crida es feu pública al mercat de Vic, però ningú no s’atreví a portar-li les lletres comminatòries personalment, ja que Bernat havia amenaçat d’estimbar a qui gosés de fer-ho.
Si les relacions amb els bisbes de Vic no eren gens cordials, tampoc no eren gens bones les que tenia amb el rei Jaume I, que el 1269 absolgué Bernat de Saportella i els seus homes de qualsevol demanda civil o criminal que li hagués imposat. Aquesta absolució degué ser feta després d’un greu conflicte amb el monarca que arribà a destruir el castell de la Portella, com s’esmenta en el document, per la rebel·lia del vassall que ara era perdonat un cop sotmès. Tampoc aquest perdó no fou la solució dels conflictes entre Bernat i el rei, ja que més tard rebrotaren, i, ja regnant Pere el Gran, aquest, el 1278 prengué la decisió de dominar el vassall rebel que es devia negar a donar-li la potestat dels castells que tenia en feu comtal. Aquest any el rei manà els homes de Vic, Ripoll i Camprodon que ajudessin Guillem de Moliner, que tenia el lloc pel procurador de Catalunya en l’expugnació i setge del castell de Lluçà. El castell fou pres i destruït el 2 de març del 1279, després d’un llarg setge. Bernat de Saportella fou desposseït dels seus castells, entre els quals figurava el de Lluçà, els quals foren encomanats a l’esmentat Guillem de Moliner. Uns anys més tard, quan Bernat de Saportella ja era difunt, el rei feu les paus amb el descendent de la família Portella-Lluçà; així el 1286 el rei Alfons el Franc, després de rebre l’homenatge de Bernat Guillem de Saportella i a precs de diversos nobles i barons de Catalunya li va concedir en feu els castells de Lluçà, Merlès, Palmerola, la Quar i la Portella. Un cop arranjat el conflicte reial, Bernat Guillem de Saportella s’interessà per solucionar la situació amb els bisbes de Vic; les paus es feren el 1299, al mateix temps que amb el monestir de Ripoll, amb el qual la família Lluçà-Portella tingué moltes bregues. No obstant, els conflictes amb la Mitra vigatana continuaren.
La família Lluçà-Portella entrà en el segle XIV amb una situació de recuperació i ampliació de drets, car el 1309 el rei Jaume II concedí a Bernat Guillem de Saportella la jurisdicció i totes les justícies civils en tots els llocs dels seus castells que tenia en feu, i les justícies criminals excepte les de penes de sang, deportació i altres, que el rei es reservà; al mateix temps autoritzà la restauració de castells, però prohibí aixecar forques.
La família Lluçà-Portella s’entroncà amb els vescomtes d’Illa, del Rosselló, pel casament de Marquesa, filla i pubilla de Guillem Bernat de Saportella i de Sibil·la de Pinós, amb Pere de Fonollet, vescomte d’Illa, el qual abans de l’any 1350 havia obtingut del rei Pere el Cerimoniós la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi del castell de Lluçà.
El castell de Lluçà no estigué gaire temps en mans del vescomte d’Illa, ja que el 1369 Andreu de Fonollet, vescomte de Canet i d’Illa vengué les baronies de la Portella i de Lluçà a Pere Galceran de Pinós; aquest el 1376 va vendre la baronia de Lluçà a Ramon de Peguera que posseïa altres castells veïns. En aquest moment començaren a intervenir els homes de Lluçà que volien redimir-se i passar a la jurisdicció reial; d’aquesta manera el 1369 donaren tres mil florins al rei, amb el desig de dependre de la Corona i d’ésser governats pels veguers d’Osona i de Bages, als quals pertanyia el terme de Lluçà. El propietari recorregué aquesta decisió i el 1397 el rei Martí I signà una sentència per la qual es reintegrava la jurisdicció i els altres drets de la baronia de Lluçà a Ramon de Peguera. Un descendent d’aquest, anomenat també Ramon de Peguera donà la baronia de Lluçà i altres castells i llocs al seu nebot Galceran de Pinós i de Fonollet. El nou senyor de Lluçà hagué de lluitar contra la pretensió dels homes de Lluçà de crear una sots-vegueria al Lluçanès. Després d’una efímera creació de la sots-vegueria, aconseguí la revocació definitiva, per, al final, el 1462, obtenir del rei Joan II l’alta i baixa jurisdicció, el mer i mixt imperi, excepte els crims de lesa majestat i la moneda falsa, i autoritzà l’erecció de forques i altres instruments de càstig.
En la guerra civil del segle XV com que el castell de Lluçà era difícil de defensar, hom decidí d’enderrocar-lo per tal d’evitar que caigués en mans dels partidaris del rei Joan II. Sembla que l’acord es portà a terme, ja que l’edifici del castell desapareix de la documentació.
Després del final de la guerra, el 1474, la baronia de Lluçà fou incorporada a la Corona i el 1491 era creada la sots-vegueria del Lluçanès.
Encara no s’havien acabat les vicissituds del terme del castell de Lluçà puix que, abans del 1579, la família Pinós comprà al rei la baronia i la jurisdicció de Lluçà. Aquest any Rafaela de Pinós, vídua de Bernat de Pinós, reclamà a la cúria reial i aconseguí de recuperar-les. La propietat romangué en la família fins el 1596 que la baronia de Lluçà fou venuda a la família Agulló, la qual el 1611 la vengué al rei, incorporant-se així definitivament a la Corona.
El castell de Lluçà per ésser residència permanent dels senyors no tingué cap castlà conegut. La documentació del castell no proporciona cap notícia sobre el procés de construcció, únicament, com hem esmentat, és possible que la seva destrucció es produís durant la guerra civil, entre el 1462 i el 1472; l’assalt produït el 1279 no sembla que ocasionés grans desperfectes. (APF-ABC)
Castell
Planta, a escala 1:200, de les restes del castell, amb la sala, la cisterna, el brancal de la porta i els murs que defineixen un perímetre triangular, adaptat a la topografia de la penya.
J.A. Adell
El castell de Lluçà és situat al mateix cim del turó; tenia una planta gairebé triangular, totalment adaptada a la topografia, amb la base al cantó nord-est i el vèrtex al sud-oest, en un punt on possiblement hi havia una torre rodona, de la qual només resten unes minces traces del basament.
Les restes actuals del castell consisteixen en un pany de mur al costat de tramuntana del conjunt, d’una alçada de dos pisos en el qual s’obre una finestra bífora que ha perdut la columneta i algun element.
A l’extrem oposat, al cantó de migjorn, hi ha dues estances de planta rectangular de les quals la major, situada a llevant, era coberta amb volta de canó, avui esfondrada, en la qual s’obren dues portes al nord vers el pati del castell, cobertes amb un arc de mig punt perfectament adovellat. La seva façana nord, on hi ha les portes, és perfectament conservada en gairebé tota la seva alçada, mentre que la de llevant és colgada de terres i la de migdia és pràcticament enrunada. En aquesta sala hom hi pot observar quatre finestres, tres a migdia i una a llevant, avui pràcticament colgades per les runes i desfetes. L’altra sala és una petita dependència, gairebé quadrada, coberta amb volta de canó, a la qual hom accedeix pel sostre, sense cap altra obertura, la qual cosa fa suposar que es tractava d’una cisterna, hipòtesi que reafirmen el seus murs arrebossats i lliscats.
A ponent d’aquesta dependència es conserva encara un brancal del que devia ésser la porta principal del castell, que s’obria en aquesta façana, en la qual el desnivell del cingle augmenta l’alçada dels murs. A part d’aquestes sales i el pany de paret ja esmentat, hom pot veure encara alguns fragments de mur, que permeten d’intuir el perímetre del castell, el qual segueix els cingles del penyal.
Es necessària una excavació arqueològica per a poder esbrinar les restes del castell.
Tots els elements descrits són construïts amb un aparell de pedra sorrenca amb carreuons regulars i disposats en filades molt uniformes, agafades amb morter de calç. La volta és construïda amb lloses posades a plec de llibre embegudes en la massa de formigó de calç.
Aquest aparell, comú a totes les dependències i restes del castell és molt similar al de la part superior de la nau circular de l’església de Sant Vicenç, i, per tant, hom pot plantejar una cronologia dins el segle XII per a la seva construcció, amb preferència a la cronologia tardana (s. XIII-XIV) proposada per A. Pladevall, que només deu correspondre a l’ampliació feta vers el sector nord-est.
L’edifici és una ruïna. (JAA-DAG)