Situació
Un aspecte de l’exterior de la capella avui molt modificada i amb importants elements construïts modernament.
M. Catalán
L’església de Sant Pere del Grau, anomenada també Sant Pere de Torroella, es troba situada dalt un petit turó vora la casa del Grau de Torroella, a la part de tramuntana del poble de Prats de Lluçanès, bé que en terme de Lluçà. Aquesta església figura situada en el mapa de l’exèrcit 1:50.000, full 293: x 19,2 —y 62,6 (31 TDG 192626).
Per arribar-hi cal agafar la carretera de Vic a Gironella. Després de passar Prats de Lluçanès i a 100 m del camp de futbol d’aquesta població hi ha un trencant a mà esquerra pavimentat amb formigó i senyalitzat per al tràfic. El camí mena a la casa del Grau de Torroella; 120 m abans d’arribar a la casa, dalt un turonet hi ha la capella. (JSV)
Història
Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Lluçà, al vilar de Torroella, després convertit en mas. Aquest nom després fou substituït pel del mas del Grau que té molt a prop, nom que ja es troba el segle XVII per anomenar l’església de Sant Pere.
Inicialment aquesta església fou vinculada a la parròquia de Santa Maria de Lluçà com a sufragània, però en una època incerta, si bé anterior a mitjan segle XII assumí funcions parroquials, per després tornar a ésser sufragània de la parròquia o canònica de Lluçà, i al final del segle XIX quedà com a capella rural.
Les primeres notícies de l’església també són les del terme, ja que corresponen a la restauració que el 905 feu el bisbe de Vic de l’església de Santa Maria situada al peu del castell de Lluçà, a la qual vinculà diversos vilars i sufragànies, un dels quals era el vilar de Torroella amb la seva sufragània situada als Prats. Aquesta notícia fa referència al lloc on sorgí la població de Prats de Lluçanès. Aquesta proximitat és ben manifesta encara que en fer les delimitacions municipals el sector de Torroella o del Grau fou vinculat al municipi de Lluçà i no pas al de la propera població de Prats de Lluçanès.
La situado de l’església de Sant Pere com a sufragània de la parroquia de Lluçà no degué durar gaire, i en una data incerta, però anterior al 1154, obtingué la independència i assumí funcions parroquials; així consta que les tenia per tal com figura en les llistes de parròquies del bisbat anteriors al 1154. Després, segurament a causa del despoblament motivat per la Pesta Negra, sinó fou abans, perdé la categoria de parròquia i esdevingué de nou sufragània de la parròquia de Santa Maria de Lluçà, ja convertida en canònica augustiniana.
En la visita que el 1686 realitzà el bisbe Antoni Pasqual ja és anomenada Sant Pere del Grau. Així es mantingué fins al 1878 quan, a causa d’un arranjament parroquial, fou catalogada com a capella rural vinculada al mas Torroella, situació que es manté avui dia.
Planta de l’església, a escala 1:200, d’una nau rematada a llevant amb un absis quadrat, construït modernament.
J. Sarri
L’edifici ha sofert diverses modificacions consistents en la supressió de l’antic absis per un presbiteri rectangular i la substitució de la coberta primitiva per una volta d’ogives. A principis del segle XX la capella fou restaurada amb poc encert, donant-li uns aires neo-romànics que fan que tingui un aspecte anacrònic i poc estètic. Actualment segueix tenint culte de manera esporàdica i el seu estat de conservació és bo. (APF-ABC)
Església
Tal com ja hem apuntat, l’església es troba avui molt modificada i alterat el seu aspecte originari. El temple consta d’una sola nau, rematada actualment amb un absis quadrat, que no tenia originàriament. A la part de tramuntana de l’absis hi ha una fornícula que desgruixa la paret.
La volta és d’aresta, amb l’interior pintat i arrebossat. La porta d’entrada es troba situada al cantó de ponent. La façana principal és neo-romànica, construïda el segle passat.
Al centre de la nau hi ha una sepultura tapada amb una llosa picada llisa; la resta del paviment és de cairó.
La façana és coronada amb arquets nous i un campanar d’espadanya, d’un sol arc de mig punt. (JSV)
Lipsanoteca
Lipsanoteca d’alabastre de tipus sarcòfag conservada actualment al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1906 i és catalogada amb el número 3964.
G. Llop
Procedent de l’ermita de Sant Pere del Grau, el Museu Episcopal de Vic conserva una de les poques lipsanoteques d’alabastre descobertes a Catalunya. Ingressà al museu l’any 1906, dipositada per Joaquim de Bertran, i actualment porta el núm 3 964 d’inventari. La seva mida és de 10,7 cm de llarg per 8,8 d’ample i 9,6 d’alt. Té la forma d’una arqueta, com les de Llemotges de coure esmaltat, que tant abundaren després, però més petita, i d’una sola peça d’alabastre treballat i buidat.
La seva planta és rectangular, amb dues cares inclinades que s’uneixen formant un sostre d’aresta i originen uns testers laterals en forma d’arc apuntat. Aquesta estructura és del tipus anomenat de sarcòfag. Té també quatre petits peus cúbics als angles inferiors, i a la cara frontal una finestra quasi quadrada de 5,2 x 4,9 cm amb un petit galze per a encaixar-hi la tapadora, que s’ha conservat sencera però partida.
Grafits amb les llegendes que hom pot veure a la lipsanoteca conservada al Museu Episcopal de Vic.
dibuix a partir d’un calc fet per A. Roig
La seva superfície és plena d’inscripcions, fetes amb un punxó. La més marcada i més ben escrita és sota la finestra i diu: ANSVLFVS ME COMPARAVIT. En caràcters menys correctes hi ha escrits tres noms damunt la tapadora: GVITARDVS. WILIELMVS. GALIN. I al seu costat, en lletres de traç més groller: ET AMATGO. A la superfície posterior hi ha gravats els mots: ATTO. ARNALVS. DVRANDVS. A la cara lateral esquerra s’hi llegeix: BONOFILIO, i a la superfície inferior, entre els peus: OLIBA. ISARN. ERMEMIR. GITARDVS i ADAM. (Segons la interpretació de Josep Gudiol).
Aquestes inscripcions i la singularitat d’haver conservat la tapadora sencera fan d’aquesta lipsanoteca un dels exemplars més remarcables, però no és l’única descoberta a Catalunya. Realitzades també en alabastre en coneixem d’altres; una procedent del monestir de Santa Maria de Lillet, conservada al Museu Comarcal de Manresa, quatre de procedència desconeguda al Museu Marès, de Barcelona, i una altra al mateix Museu Episcopal de Vic.
És molt possible que aquest reduït nombre d’arquetes d’alabastre augmenti amb nous descobriments, ja que aquesta mena de lipsanoteques, fabricades especialment per contenir relíquies i utilitzades en la consagració dels temples, deuen restar encara majoritàriament amagades en els altars.
L’evident unitat estilística, i àdhuc tècnica, que mostren aquestes arquetes d’alabastre, fa pensar en l’existència d’algun obrador especialitzat en la seva elaboració, però fóra temerari suggerir qualsevol localització.
Les inscripcions que conté aquesta arqueta serviren a Josep Gudiol per a determinar-ne la data, i en conseqüència la de tot aquest conjunt, deixant-la fixada a la meitat del segle XI, data que ha estat generalment acceptada. Gudiol recolza el seu criteri en el mateix caràcter de l’arqueta, naturalment, però també en el caràcter de les inscripcions, malgrat la poca qualitat d’alguns gravats, i considera que el nom més ben gravat, probablement el del donant, té encara tots els trets d’origen clàssic amb les modificacions introduïdes per l’epigrafia visigòtica. Però sobretot es funda en la naturalesa dels noms. Observa que només Oliva Isarn, i possiblement Wilielmus Galin, són formats per dos noms, de la manera iniciada a mitjan segle XI i usual durant tot el XII, però tots els altres, d’origen llatí o germànics, són d’un sol nom sense filiació o sobrenom. Indica finalment Gudiol que “els noms de Bonofilius, Oliba i Ermemir figuren repetides vegades entre els dels clergues i sacerdots de l’església ausetana a finals del segle X i el segle XI”.
La documentació referent a les arquetes d’alabastre és molt escassa. Mencionem, en primer lloc, Josep Gudiol i Cunill amb l’article Una arqueta de relíquies, (“Gazeta Montanyesa” núm. 73, Vic, 22 agost 1906), en el qual dóna a conèixer aquesta del Grau, just ingressada al museu, i d’on hem recollit les seves encertades observacions.
Aquest conjunt fou també estudiat per Salvador Alavedra (Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Egara, Terrassa 1979). Dedicat a l’estudi de les ares d’altar, Alavedra inclou l’arqueta del Grau per la seva relació amb les ares, sobretot per causa de la presència dels noms gravats. I per raons de similitud inclou i comenta les quatre lipsanoteques del Museu Marès. (RBP)
Pica
A l’interior de l’església de Sant Pere del Grau, entrant i a mà dreta, hi ha una pica baptismal tallada en un sol bloc de pedra. És molt curiós que la quantitat de modificacions i vicissituds per les quals ha hagut de passar la capella del Grau hagin evitat que aquest exemplar no desaparegués. Tanmateix ha arribat a nosaltres en un estat de deteriorament considerable; tot i que la peça és sencera, la pedra és molt malmesa.
La pica fa 81 cm de diàmetre exterior per 62 d’interior; 64 cm d’alt i 14 cm d’altura de peu.
Es tracta d’un vas feixuc, amb un perfil molt obert de la part inferior, el qual cal adscriure a un tipus molt freqüent en època romànica, que també trobem, entre altres indrets, a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic, en els dos exemplars que s’hi conserven, en un estat força millor.
Aquesta pica tenia les parets exteriors llises completament. La manca d’ornamentació dotava l’exemplar d’una acusada austeritat que en treballs podia trencar un petit fris en forma de corda de secció semicircular, el qual a 10 cms del límit superior resseguia tot el perímetre exterior.
Sempre es fa difícil poder establir una cronologia d’aquest tipus de peces, avui encara no estudiades ni suficientment ni sistemàticament. Creiem, amb tot, que la segona meitat del segle XII és una data escaient. (JVV-JSV)
Bibliografia sobre la lipsanoteca
- Salvador Alavedra: Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa - Egara, Terrassa 1979, vol. I., cap. 15, pàg. 350, i vol. II, cap. 13, pàgs. 65-69.
- Rafael Bastardes i Parera: El Museu Marès, Barcelona, en curs de publicació.
- Rafael Bastardes i Parera: Les lipsanoteques d’alabastre, “Quaderns d’estudis medievals”, Barcelona, en premsa.
- Josep Gudiol i Cunill: Una arqueta de relíquies, “Gazeta Montanyesa”, núm. 78, Vic 22 d’agost de 1906. (RBP)