Situació
El castell de Malla s’aixecava damunt el puig de Malla o del Clascar, al cantó de migjorn de Vic, i situat a 650 m d’altitud, el qual té unes característiques similars al castell de Tona. Es troba damunt un petit puig annex anomenat popularment el Castelló. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 36,2 —y 37,8 (31 TDG 362378).
Per arribar-hi cal agafar la carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà. Després de Tona i vora el quilòmetre 63, a mà esquerra, enfront d’una caseta de la Creu Roja, hom trobarà un trencall perfectament indicat que amb un quilòmetre porta a la parròquia, des d’on, per la part de tramuntana, surt un camí que s’enfila al Puig del Clascar; darrera aquest puig i per la part de ponent hi ha un apèndix que forma un altre petit puig, sobre el qual hi ha una petita plataforma amb restes gairebé imperceptibles del castell d’Orsal o de Malla.
També hi porta una altra carretera asfaltada recentment que surt uns 400 m a mà dreta, venint de Vic, de la cruïlla amb les carreteres N-152, la que va a Manresa i la que porta a Taradell. (APF)
Història
Aquest castell defensava un terme que pràcticament coincideix amb el de l’actual municipi de Malla, si bé el nom primitiu del castell fou el d’Orsal, Orsalitano, Ursal o Ursalitano per canviar a mitjan segle XI pel de Malla.
El terme del castell de Malla o d’Orsal apareix citat a partir del 924, quan Lleó i la seva muller Anna donaren a Sant Pere de Vic, en mans del bisbe Jordi, una casa amb cort i farraginal, situada al comtat d’Osona, en el terme del castell d’Orsal (castro Ursalitano), al vilar de Mullermala.
El domini eminent estigué en mans del comte de Barcelona a partir del 1067, ja que abans estigué en mans de la família vescomtal gironina que el posseïa en alou, no sabem si per haver-lo aprisiat o per haver-lo comprat al comte. Aquesta família en el segle X i una gran part de l’XI tingué molts béns al terme del castell que completaven el domini del mateix castell i els seus drets es remuntaven als avantpassats, com es comprova en la donació que el 962 feu el vescomte Guiniguís Mascaró a la seva muller Gerosòlima d’un alou situat al comtat d’Osona, a l’apèndix d’Orsal, que li havia vingut dels seus avantpassats. En les afrontacions es comprova com tant Guiniguís com la seva muller encara hi tenien més terres.
Com que més tard tots aquests béns del castell passaren al comte de Barcelona, s’ha conservat tot o una part del lot dels documents que la família vescomtal gironina aplegà en les seves adquisicions o transmissions de béns en el castell de Malla, que comprèn l’esmentada donació, com compres de béns a particulars o entre familiars, com la que un fill del vescomte Guiniguís, anomenat Sunifred, el 974 feu al seu oncle Sunifred, prevere.
Malgrat aquesta abundor de documentació referent a béns situats al terme del castell de Malla o d’Orsal, no es coneix el domini de la família vescomtal gironina sobre el castell de Malla fins l’any 1031, quan Guillem de Mediona, nebot del vescomte Sunifred, nét, per tant, del vescomte Guiniguís Mascaró, llegà el castell de Compedra que tenia a l’Orsal al fill seu que fos clergue de Vic. Encara que en aquest moment no es feia esment dels drets que tenia Guillem en el domini del castell d’Orsal, per un judici posterior sabem que el comprà a Berenguer Sunifred de Celrà, que suposem que era, pel cognom, un fill del vescomte Sunifred, i cosí de Guillem de Mediona. Però el domini del castell de Malla no estava clar, ja que el vescomte Sunifred havia cedit el castell de Malla a la seva muller Adalès, senyora d’Ogern, i aquesta en el seu testament del 1044 llegà el seu alou d’Orsal, la meitat a Sant Pere de Vic i l’altra meitat a Santa Maria de Ripoll. Els almoiners són més explícits ja que el mateix any donaren compliment a les disposicions de la finada i lliuraren l’alou que l’esmentada Adalès tenia al comtat d’Osona, al lloc que deien Orsal amb el castell que diuen Malla que allí hi havia. Així, doncs, per aquest testament s’establia un condomini en el castell de Malla entre el bisbe de Vic i l’abat de Ripoll, però aquest monestir entrà en conflicte amb el fill de Guillem de Mediona que havia de ser clergue de Vic.
Aquest fill fou Ermengol de Mediona, que el 1051 donà a la canònica de Sant Pere de Vic el castell que deien Malla amb el domini universal i tot el que pertanyia al castell dintre la parròquia de Sant Vicenç d’Orsal, que li havia vingut per la concessió dels seus pares i per altres drets. L’any següent, el 1052, el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, retornà a Ermengol Guillem de Mediona el castell de Malla amb les seves pertinences, perquè el tingués al servei de Sant Pere i de la seva canònica i en feu del bisbe, amb la condició que un cop mort Ermengol tot tornaria a la canònica. Poc temps després es realitzà una subinfeudació del castell en la persona d’un canonge de Vic, així el mateix 1052 el bisbe de Vic donà el castell de Malla dependent de l’església i canònica de Vic, amb tots els seus béns que estaven dins la parròquia de Sant Vicenç d’Orsal, a Ermengol Ermemir, canonge seu, i a la seva muller i llurs fills, per tal que ho tinguessin per Ermengol Guillem mentre aquest visqués, i després de la seva mort, ho seguís tenint per feu sota el patrocini dels seus successors en la mitra vigatana. Al mateix temps Ermengol Guillem de Mediona i Ermengol Ermemir amb la seva muller i llurs fills feren un pacte feudal pel qual el segon reconeixia al primer com a senyor, que es reservava el dret d’estatge en el castell mentre visqués. Aquest clar domini que exercia el bisbe de Vic per la donació d’Ermengol Guillem de Mediona mai no es fa partint de la cessió de la vescomtessa Adalès, sinó de la donació d’Ermengol que el tenia pel seu pare Guillem de Mediona.
Aquests drets toparen amb les pretensions del monestir de Ripoll que volia fer efectiva la donació de la meitat del castell que li havia fet la vescomtessa, a la qual cosa es negava Ermengol Guillem de Mediona, que considerava que el monestir no podia tenir cap dret en el castell. Les dues parts en conflicte es reuniren el 15 de febrer del 1067 en el palau episcopal de Vic per dilucidar qui tenia dret en el domini del castell. El judici fou presidit pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I i la seva muller, la comtessa Almodis. L’abat Guillem de Santa Maria de Ripoll reclamava la meitat del castell de Malla que li pertanyia per dret de la vescomtessa Adalès, la qual havia deixat el castell entre Sant Pere de Vic i Santa Maria de Ripoll, tal com constava en el seu testament. A la qual cosa Ermengol Guillem de Mediona respongué que l’esmentada Adalès mai no havia tingut aquest castell, mentre que mostrava l’escriptura de compra que el seu pare, Guillem de Mediona, havia fet del dit castell a Berenguer Sunifred de Celrà. Després s’inquirí a Ermengol Guillem que provés que Berenguer Sunifred tenia el castell i que el podia vendre legalment, la qual cosa Ermengol no pogué provar de cap manera.
Després de llargues discussions el sagristà i jutge Guillem, amb el consell dels comtes, donà sentència requerint a l’abat i als monjos de Ripoll si podien provar que l’esmentada Adalès dins els trenta anys abans de la seva mort havia tingut el castell amb tot el seu alou, per ella mateixa o algun home per ella. Si això es podia provar, l’esmentat Ermengol Guillem havia de respondre a Santa Maria de Ripoll i estar a dret, i havia de jurar que ell no sabia que la vescomtessa Adalès havia tingut el castell i l’alou ni ningú no el posseïa per ella.
Per altra banda es judicà que si Ermengol podia provar que el venedor, Berenguer Sunifred, havia tingut el castell durant trenta anys en propi alou per ell mateix o altres homes per ell, i que Guillem de Mediona, el comprador, l’havia tingut trenta anys abans de la mort de la vescomtessa Adalès, que la venda fos ferma i Ermengol no hagués de respondre sobre la propietat i aquesta fos eterna i pogués exercir lliurement la seva voluntat. Mentre que l’abat i els monjos havien de jurar que no sabien que el castell i l’alou de Malla havien estat venuts per l’anomenat Berenguer Sunifred.
A l’hora de presentar testimonis Ermengol Guillem no en pogué trobar cap, mentre que l’abat de Ripoll portà un tal Sunifred, sacerdot, el qual jurà sobre l’altar de Sant Joan de Vic, que ni ell ni els monjos no sabien que el venedor Berenguer Sunifred tingués per trenta anys l’esmentat castell per ell ni altres homes per ell ni pel comprador, Guillem de Mediona. Aleshores com que Ermengol Guillem no pogué provar el contrari del que havia jurat el sacerdot Sunifred, hagué de concretar quines eren les seves pretensions sobre el castell i l’alou de Malla, els quals hagué d’abandonar a fi que el tinguessin en alou Sant Pere de Vic i Santa Maria de Ripoll, meitat per meitat.
Aquesta sentència devia ja portar aparellat l’acord de vendre els respectius drets en el castell al comte de Barcelona, ja que dos dies després de la data de la sentència, el 17 de febrer del 1067, el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny amb els seus canonges vengué al comte de Barcelona, Ramon Berenguer I i a la seva muller, la comtessa Almodis la meitat del castell de Malla, que tenien per concessió de la vescomtessa Adalès, que deixà tot el castell entre Sant Pere de Vic i Santa Maria de Ripoll. La venda es feu pel preu de quaranta unces d’or de Barcelona. Set dies després, el 24 de febrer del 1067, fou l’abat de Ripoll, Guillem, amb tot el seu convent de monjos de Santa Maria de Ripoll qui vengué als esmentats comtes la meitat del castell de Malla amb els seus alous pel preu de trenta unces d’or. D’aquesta manera el bisbe de Vic rebia una compensació per la pèrdua dels drets que hi tenia per la donació d’Ermengol Guillem a la canònica vigatana, ja que rebé deu unces més que no pas el monestir de Ripoll, tot i tenir tots dos els mateixos drets. Aquesta adquisició degué interessar molt al comte barceloní, ja que recuperava un castell on no tenia cap dret feudal per haver passat, no sabem com, el domini alodial a mans de la família vescomtal gironina.
El castell de Malla fou inclòs en el pacte que el 1107 feren el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, i el comte Bernat de Besalú, sobre el dot de la filla del comte que s’havia de casar amb el comte besaluenc; posteriorment, com que aquest morí sense descendència, el castell de Malla es reincorporà al patrimoni dels comtes barcelonins.
El castell de Malla estigué infeudat a una família que es cognominà Malla i que cal considerar com a castlans del castell i que estudiarem al final. El feudatari comtal fou la família dels senescals de Barcelona que tingueren el castell en feu comtal almenys des del 1136 quan Guillem Ramon, senescal, feu un conveni amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el qual li encomanava diversos castells, entre els quals es trobava el de Malla, i en un jurament de fidelitat del mateix dia, Guillem Ramon jurà al comte barceloní que li reconeixeria la potestat del castell de Malla entre altres.
El domini de la casa de Montcada durà fins al principi del segle XIV, quan després de la mort de Guilleuma de Montcada el 1309 s’uní el castell de Malla al patrimoni reial. En aquesta situació romangué, mantenint malgrat tot la família Malla com a castlans, si bé no sabem que hi hagués cap altre feudatari entre el rei i els castlans.
Aquesta situació canvià el 1356, quan el rei Pere el Cerimoniós creà el comtat d’Osona a favor del vescomte Bernat III de Cabrera, tot incorporant el castell de Malla al nou comtat. Després de prendre possessió del comtat i del castell de Malla el comte Bernat III de Cabrera feu una declaració dels vincles i dels drets que tenien els castells del seu comtat, i sobre el de Malla, els drets començaven en el rei que tenia la potestat del castell, seguia el duc de Girona, i el comte d’Osona, que era qui hi tenia com a castlans Francesc de Malla i Bernat de Sant Vicenç. Sobre la jurisdicció declarà que la hi tenia tota, tant l’alta com la baixa, així com les paus i guerres, però no tenia la host, que mai no l’havia tinguda. Aquesta situació es mantingué uns pocs anys, ja que el 1364 els béns del comte d’Osona foren confiscats i el castell de Malla s’incorporà a la corona i quan el 1372 el rei Pere el Cerimoniós restituí els béns confiscats a Bernat IV de Cabrera, no li retornà el castell de Malla, i, en canvi, l’any següent, el 1373, el rei vengué el castell a Roger de Malla i a altres. Així els antics castlans esdevenien senyors del castell que per més de dues centúries havien custodiat.
Els Malla com a senyors de Malla no duraren gaire ja que el 1419 els homes del terme de Malla es redimiren de Ponç de Malla per la quantitat de mil florins d’or, bestrets en gran part per la ciutat de Vic, i es lliuraren juntament amb els homes del terme de Curull a la jurisdicció reial, i el rei Alfons el Magnànim els concedí ésser considerats com a carrer i membres de la ciutat de Vic. El 1433 novament el rei aprovà aquesta redempció i tres anys més tard la reina Maria aprovà i manà que hom observés el conveni establert entre el terme de Malla i la ciutat de Vic. No obstant aquest conveni, les relacions dels homes de Malla amb els vigatans no foren pas sempre cordials, car hi hagueren protestes els anys 1449, 1553 i 1568 contra els impostos i les exaccions que els imposaven els consellers de Vic. En aquesta situació romangué el terme de Malla, lliure del domini feudal, però amb una no gaire agradable dependència de la ciutat de Vic, situació que perdurà fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals i la creació de l’organització municipal actual que donà a Malla una total independència de la ciutat de Vic.
Els castlans
En el castell de Malla sorgí una família castlana que prengué el nom del castell com a cognom i que el segle XIV arribaren a adquirir el castell al rei, esdevenint així els seus propis senyors, si bé aquesta situació no perdurà gaire temps i els habitants del terme es redimiren i s’incorporaren a la jurisdicció reial amb una certa dependència de la ciutat de Vic, que havia contribuït a la seva redempció.
El primer membre que trobem vinculat al castell de Malla és Pere Bernat d’Aguilar, el qual en el seu testament del 1143 llegà al seu fill Guillem el castell de Malla amb els feus i alous. No sabem exactament si es tracta d’un castlà o un sots-castlà. Ja que la família castlana dels Malla són els descendents de Guanalgot casat amb Adalendis, els quals testaren el 1138, deixant el seu fill Ramon com hereu.
En aquest testament es fa constar que la família vivia en un casal situat en la sagrera de Sant Vicenç de Malla. L’hereu Ramon el 1152 apareix ja amb el nom de Ramon de Malla i amb el càrrec de batlle reial, en la donació que el comte Ramon Berenguer IV feu al prior de l’Estany de l’església i vila de Moià.
La família Malla durant més de tres segles tingué una actuació molt destacada a la ciutat de Vic i a la comarca, en diversos graus de domini: castlans o senyors, actuaren a Conangell, Vilagelans, Desvilar, Tavertet i Curull, a més del castell de Malla que els donava nom. També al llarg d’un segle actuaren a la vegueria episcopal de Vic i en una batllia de la partida de Montcada. Això convertí els Malla en personatges actius en la vida ciutadana de Vic, i foren caps d’una facció ciutadana en lluita contra el bàndol dirigit pels Mir. Les seves baralles ensagnaren diverses vegades els carrers de Vic.
La família Malla tingué el moment de màxima expansió entre el final del segle XIII i el final del segle XIV, quan el 1277 Elisenda de Malla, casada amb el cavaller Berenguer del Vilar, rebé del bisbe de Vic la castlania del Brull, que s’afegia al casal de Vilagelans que ja havia heretat. El 1313 ampliaren el patrimoni quan el bisbe de Vic cedí a Guillem de Malla i a Saura de Gualba la vegueria i la batllia de la part episcopal de la ciutat de Vic, encara que la donació era a perpetuïtat, només durà fins a l’any 1404 que hagué de restituir-la al rei.
La culminació de l’ascens de la família es produí el 1373 quan el rei Pere el Cerimoniós va vendre a Roger de Malla, que era uixer de l’infant Joan, el futur rei Joan I, no sols el castell de Malla, sinó també el castell de Curull, la força del Vilar i el castell de la Vinyeta. A més Roger de Malla heretà del seu germà Ponç de Malla el castell de Tavertet. D’aquesta manera els antics castlans del castell de Malla esdevenien els seus propis senyors, encara que això motivà, com hem vist, la pèrdua del seu domini sobre el castell de Malla, ja que els habitants del terme l’any 1419 es redimiren i passaren a jurisdicció reial i els Malla es desvincularen totalment del terme de Malla, si bé el seu llinatge perdurà i el 1563 es refongueren amb els Cartellà que més tard esdevingueren marquesos de Cartellà. (APF-ABC)
Castell
Planta de les ruïnes pràcticament desaparegudes, feta per l’arquitecte Josep M. Pericas al començament del segle XX.
Planta cedida per A. Pladevall
Del que en altre temps fou el castell de Malla, encara al començament del segle XX quedaven alguns vestigis que ja fa anys, a començament del nostre segle, permeteren que l’arquitecte Josep M. Pericas pogués prendre uns apunts d’alguns elements que facilitaren la lectura de la planta d’un tros de l’edifici. És la planta que publiquem adjuntada al nostre treball monogràfic sobre el castell de Malla. Avui de l’antic edifici queden quatre pedres escampades i qualsevol descripció, per superficial que sigui, exigeix prèviament un treball arqueològic que encara és per fer. (JVV)