Situació
El que queda de Sant Jaume de Vilamontà, és dins el terme municipal de Manlleu, i es troba a mig aire del turó que hi ha al costat de ponent del mas de Sant Jaume Vell, que és a uns 800 m de l’ermita de Sant Jaume Nou. Per arribar a aquesta darrera ermita s’ha d’agafar la carretera que de Manlleu va en direcció a Torelló, i aproximadament al punt quilomètric 2,100, es pren un trencall a mà dreta que hi mena. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-12 (294): x 40,6 —y 52,9 (31 TDG 406529).
S’hi va per la carretera de Manlleu a Torelló. A uns 2,5 km i prop de la cruïlla de la carretera amb la via del tren, surt a mà dreta un camí que mena, amb mig quilòmetre escàs, a la masia de Sant Jaume Vell, després d’haver passat les ruïnes de la capella. És una mica difícil de localitzar, per la qual cosa aconsellem demanar l’indret precís al masover del mas de Sant Jaume Vell. (GOP)
Història
Sant Jaume de Vilamontà es trobava en l’antic terme de la ciutat de Roda, però ja havia desaparegut quan comencen les notícies d’aquesta església. Aleshores pertanyia al terme del castell de Manlleu, que havia substituït l’antic terme en una part.
No degué passar de capella rural vinculada a la parròquia de Santa Maria de Manlleu.
El lloc de Manlleu es troba citat el 906 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu. En aquest moment encara no apareix el nom de Vilamontà entre les viles unides a l’església reedificada. Hem d’esperar el 1026 per trobar el seu nom esmentat.
Encara s’haurà d’esperar més perquè l’església de Sant Jaume aparegui en la documentació ja que no ho fa fins el 1247. Sempre fou una capella rural que estigué vinculada a la parròquia de Santa Maria de Manlleu.
L’església, existent encara el 1686, s’enrunà el segle XVIII, però fou reedificada dalt un pujol cap al 1857 amb motiu d’un vot popular fet durant la pesta del còlera de l’any 1854. Durant molt de temps fou un santuari molt visitat. (APF-ABC)
Església
El que actualment es pot veure de l’església és tan sols la forma de la planta, que forma un sot central que la deixa entreveure. Tot el que queda dels murs es troba totalment enterrat, ja que l’herba i la terra no permeten de veure-hi una sola pedra.
L’església constava d’una nau rectangular rematada al costat de llevant, per un absis semicircular. L’edifici era de reduïdes dimensions.
És ben segur que una petita excavació deixaria a la llum la forma exacta de la planta de la capella que en el seu estat actual no permet sinó suposicions. (GOP)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Manlleu, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 139.
- Santa Maria de Manlleu, Edición conmemorativa de Hoja Dominical 1949. (DAG)