Situació
Aspecte que ofereix des del costat de tramuntana el turó del castell on hi ha encara algunes ruïnes i, als peus, l’església de Sant Martí Xic, poc abans d’ésser restaurada.
J. Pagans-TAVISA
El castell de Voltregà es troba en la frau que continua vers el Grau de Sobremunt, la Miranda i el mas Serratosa, encimbellat en un mont des del qual es domina una bella panoràmica. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-12 (294): x 34,4 —y 51,4 (31 Tdg 344514).
Hi ha dues maneres d’arribar-hi. O bé per Santa Cecília de Voltregà, des d’on surt una pista en direcció nw que deixa en cosa d’uns dos kms al mas Gallissans, des d’on, per un caminoi molt dreturer, cal fer una forta grimpada fins dalt el castell. Recentment, a causa de les obres de restauració que s’han dut a terme a la capella, hom hi pot accedir amb un vehicle d’eix alt pel camí que surt —a poc més d’un quilòmetre de la carretera que porta a Sant Martí de Sobremunt des del Collet de Sant Martí, a la carretera de la Trona que surt de la Gleva. Aquest camí surt a mà esquerra en la carretera i va vers el mas Potelles, Santa Llúcia de Sobremunt, continua cap el mas del Gran, la Casanova de Baulenes i per sobre la Baga arriba a la mateixa capella a Sant Martí Xic, on es troba al peu del castell. (APF-JVV)
Història
Aquest castell tenia un terme jurisdiccional que comprenia els actuals municipis de Masies de Voltregà, on es troba l’edifici, Sant Hipòlit de Voltregà, Santa Cecília de Voltregà i Sobremunt.
Les primeres notícies del castell es remunten al principi del segle X, quan el 902 una dona anomenada Sabrosa, vengué a Bel·ló i a Eguisanna la setena part d’una casa amb cort, situada a l’apèndix del castell de Voltregà, al terme de la vila d’Orriols.
A partir d’aquesta data l’aparició del terme del castell de Voltregà sovinteja en la documentació. El 944 i el 969 apareix documentada la Guàrdia del castell de Voltregà. El domini eminent del castell era en mans dels comtes de Barcelona, i com a tals, el comte Ramon Borrell donà aquest castell a la seva muller Ermessenda, de la casa comtal de Carcassona, formant part d’un lot de castells que eren la dotació nupcial. Aquesta dama, el 1023, empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I aquest castell, entre altres, com a garantia de la pau que li havia jurat. També fou donat el 1107 pel comte Ramon Berenguer III al comte de Besalú, Bernat III, com a dot nupcial de la seva filla Ximena, però en morir el comte besaluenc sense descendència, novament s’incorporà al patrimoni dels comtes de Barcelona.
El domini feudal del castell de Voltregà aviat es complicà amb diverses infeudacions. El 1055 l’escala feudal era la següent: els comtes de Barcelona, el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, Amat Elderic d’Orís, senescal dels comtes, Sal la de Voltregà i Arnau Argemir. Això es desprèn del conveni que el 1055 feren Sal·la de Voltregà i Arnau Argemir, pel qual el primer encomanava el castell de Voltregà al segon, el qual li havia de fer homenatge i jurar fidelitat per l’esmentat castell i auxiliar-lo en host i cavalcades i seguiments com tot vassall havia de fer amb el seu senyor. Aquest pacte es feia amb el consentiment i el consell del bisbe de Vic, Guillem, i d’Amat Elderic, senyors de Sal·la de Voltregà.
Deixem a part els feudataris menors o castlans i ens centrem en els principals feudataris, els bisbes de Vic i la família Orís. Amat Elderic d’Orís.com a senescal del comte Ramon Berenguer I, adquirí un gran patrimoni format per nou castells. Però un cop mort, el 1058, i després d’uns anys de minoria d’edat del seu fill, Pere Amat, només posseí els castells d’Orís, Voltregà, Manlleu, Solterra i Castellnou de Barcelona dels que havia posseït el seu pare, ja que no continuà en el càrrec de senescal. Així el 1083 feren un conveni Pere Amat i el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, sobre el castell de Voltregà i fins a la seva mort. El 1088, feu altres homenatges al bisbe de Vic pels castells d’Orís, Voltregà i Solterra.
Pere Amat devia tenir alguna incapacitat desconeguda, ja que no heretà el càrrec de senescal que els comtes de Barcelona li reservaven. El seu oncle, Ramon Mir de l’Aguda, fou qui rebé la tutoria i el càrrec. Aquest problema també es manifesta en el fet que morí abans dels quaranta anys. Aquesta incapacitat podia ser la causa que el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, el 1083, uns mesos abans del conveni al·ludit, infeudés a Guillem Bernat de Gurb-Queralt el castell de Voltregà, no obstant fent reserva del feu que hi tenia Pere Amat. Cal tenir en compte que Pere Amat estava casat amb Guilla, filla de Guillem Bernat de Gurb-Queralt i que era, per tant, el seu sogre.
Encara que un cop mort Pere Amat sense fills, el mateix 1088, el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà encomanés els castells d’Orís, Voltregà i Solterra als germans Guillem Ramon i Arbet d’Estela i a Miró Foguet, aquests castells passaren a formar part del patrimoni de la família Gurb-Queralt, segurament per l’exercici de la senescalia per Berenguer Bernat de Queralt, que el 1121 prestà homenatge al comte Ramon Berenguer III per aquests castells entre d’altres. El castell de Voltregà continuà en possessió de la família Gurb-Queralt. La darrera notícia sobre el domini d’aquest castell per aquesta família el tenim en el testament que el 1196 manà redactar Sibil·la de Queralt, en el qual deixava, entre altres castells, el de Voltregà al seu fill Berenguer III de Queralt.
No sabem les vicissituds posteriors del castell dins aquesta família, però els bisbes de Vic degueren recuperar el domini en estroncar-se la família amb el fill Galzeran, que fou canonge de Vic. En aquest moment reapareix la família Montcada ostentant la possessió del castell de Voltregà, no sabem si com a continuació de la infeudació del 1088 o una altra de nova. El cas és que entre el 1248 i el 1286, el procurador de Gastó de Montcada reclamà al castlà Arnau de Cabrera la fortalesa del Soler situada en terme de Voltregà, però aquest s’hi negà, ja que deia que la tenia en franc alou, i en canvi manifestà la seva disposició a lliurar-li la potestat del castell de Voltregà.
Aquest castell passà a l’infant Pere que el 1291 reconeixia que la seva promesa, Guilleuma de Montcada, li aportava com a dot juntament amb molts d’altres. Al cap de poc, el 1294, el bisbe de Vic, Ramon d’Anglesola, requerí a l’infant Pere que li retés homenatge pels castells d’Orís, Solterra i Voltregà. En morir l’infant Pere sense descendència el castell passà novament a Guilleuma de Montcada i s’incorporà a la baronia de Montcada, la qual s’incorporà a la Corona; i el 1345 el procurador del rei Pere el Cerimoniós afirmava que el rei era senyor directe i alodial del castell de Voltregà com a tinent pel seu dret la baronia de Montcada, a la qual pertanyia.
Aviat aparegueren uns nous senyors, els vescomtes de Cabrera, que adquiriren els drets del castlà major, casualment els seus mateixos, els Cabrera, els quals el 1329 vengueren al ciutadà de Vic, Andreu Barrat, el castell de Voltregà on posseïen el mer imperi.
El 1348 els marmessors d’aquest vengueren el castell al ciutadà de València i mestre racional, Berenguer de Codinacs, i aquest el vengué a Bernat III, vescomte de Cabrera, el 1351. Pocs mesos abans havia rebut del rei Pere el Cerimoniós el mer imperi sobre el castell de Voltregà i altres llocs, i la potestat d’erigir-hi forques. Així el 1358 el vescomte de Cabrera, ja comte d’Osona, declarava tenir el castell de Voltregà amb tota la jurisdicció, alta i baixa, pau i guerra i host i cavalcada. Però els vescomtes de Cabrera no dominaren gaires anys aquest castell, ja que el 1370, el procurador de Bernat IV de Cabrera vengué al bisbe de Vic, García Fernández de Heredia, el castell de Voltregà, la quadra de Conanglell i la parròquia de Sant Miquel d’Ordeig per 60 000 sous de moneda barcelonesa de tern. A partir d’aquest moment el castell de Voltregà ja no sofrí cap més alteració en el domini superior, ja que fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals els bisbes de Vic foren els senyors del castell de Voltregà.
Els castlans
El primer documentat ha de ser Arnau Argemir a qui hem vist com, l’any 1055, Sal·la de Voltregà infeudava el castell de Voltregà. Aquest Sal·la de Voltregà no sabem si només n’era un feudatari o bé el castlà major. La castlania seguí en mans de la família, així el 1100 Ramon Arnau, fill de l’anterior, era el castlà de Voltregà i els canonges vigatans li confiaren les batllies que tenien en aquest castell. El darrer membre conegut d’aquesta família és Berenguer Arnau, que en el seu testament redactat el 1111, es deia senyor del castell de Voltregà, i pel nom sembla que es tracta d’un germà de Ramon Arnau.
Els Santhipòlit.
Armand de Fluvià i Escorsa
Després d’aquesta primera família de castlans apareixen els que ho seran durant segles, els Santhipòlit, sense que puguem assegurar si són uns continuadors de la família de castlans anteriors per vinculació familiar o si es tracta d’una família totalment nova en la castlania de Voltregà. La família Santhipòlit apareix com a castlans en el testament que el 1135 feu Pere Santhipòlit, que cedia el castell de Voltregà al seu fill del mateix nom. Els Santhipòlit eren els castlans que residien al castell fins que el 1362, Bertran de Santhipòlit feu testament, en el qual cedia el castell de Voltregà al seu cosí Berenguer d’Orís. Així els Orís foren els nous castlans del castell de Voltregà i encara ho eren el 1471.
El castell de Voltregà tingué durant un temps uns castlans majors que foren diversos membres de la família de castlans de Cabrera. El 1239 ja ho devien ser i finiren el seu domini el 1329, quan vengueren el castell al ciutadà de Vic, Andreu Barat.
També algun temps apareix un castlà vassall de la família dels Santhipòlit.
El 1324 ho era Guillem de Montbrú, el qual aquest any vengué el castell i la castlania que tenia en feu per Jaume Santhipòlit, a Pere de Bellestar. No tenim cap més notícia sobre aquestes dues famílies, ni anterior ni posterior.
La documentació no proporciona cap altra referència sobre l’edifici del castell que la seva utilització com a tal a la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II, durant una part de la qual serví les forces de la Generalitat, però al final de la guerra estava enderrocat i segurament no es reconstruí més, car ni els seus senyors superiors, els bisbes de Vic, ni els castlans, els Orís, no devien tenir necessitat de reconstruir-lo. (APF-ABC)
Castell
Planta del conjunt del castell amb l’església de Sant Martí Xic, feta per l’arquitecte Josep M. Pericas al començament del segle XX. L’estat del conjunt no era gaire diferent del que hom pot veure actualment.
planta cedida per A. Pladevall
Les minces restes que avui es conserven del castell de Voltregà se situen al mateix cim del turó, a migjorn de la capella de Sant Martí Xic.
El seu estat de ruïna total fa molt difícil de destriar-ne les estructures. De tota manera la neteja duta a terme l’estiu de 1984 per la Generalitat de Catalunya, ha permès la identificació de les restes dibuixades per Josep M. Pericas al començament de segle. Segons aquests vestigis el castell tenia una planta adaptada a la tipografia, molt irregular, amb una punta prominent, en direcció sud-oest. Al centre d’aquest recinte, emmurallat, al punt més alt del turó, s’hi situa una estança de planta rectangular sota la qual hi ha l’entrada a un passadís o mina que la tradició fa arribar al Sorreigs.
L’aparell dels murs descoberts és de carreuons simplement desbastats, agafats amb morter de calç, formant filades irregulars, molt malmeses per les arrels dels arbres i matolls. Només al recinte superior l’aparell assoleix una certa regularitat. No creiem pas que aquesta estança tingués gaire alçada. De tota manera el conjunt necessita una excavació arqueològica per a establir la forma i l’ús de les seves estructures. (JAA)