Sant Llorenç del Munt (Sant Julià de Vilatorta)

Situació

Una vista del conjunt de l’església i el castell des de migjorn.

M. Anglada

L’antic monestir canonical de Sant Llorenç del Munt o Sant Llorenç de Planeses constitueix el centre històric i religiós més important de l’antiga demarcació de Planeses, a l’extrem nord-est de l’actual municipi de Sant Julià de Vilatorta. Es troba situat a l’extrem d’una cinglera, dins un petit apèndix que forma el municipi, que separa la Plana de Vic de les Guilleries, zones de les quals esdevé un important mirador. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 46,9 —y 41,7 (31 tdg 469417).

Per anar-hi cal prendre la carretera de Vic al pantà de Sau. Al punt quilomètric 6,300 hi ha un túnel anomenat la Mina. Tot just passat, hi ha un camí, a mà dreta, fet fa pocs anys, el qual porta directament a Sant Llorenç. (JVV-JSV-JAA)

Història

L’església de Sant Llorenç del Munt, o de Planeses, com antigament se l’anomenava, es trobava situada dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç, prop del castell al qual havia donat el nom. Encara que més tard el castell de Meda desplaçà el de Sant Llorenç per anomenar el terme, coexistiren tots dos durant molt temps. Primerament l’església de Sant Llorenç fou una de les parròquies del terme, sense cap particularitat com no fos la de tenir alguna església sufragània.

Durant el segle XI els castlans del castell promogueren la fundació d’un monestir benedictí, però no reeixiren. A més es decantaren cap a la creació d’una canònica augustiniana.

Amb aquesta condició perdurà fins al 1592, que fou secularitzada, si bé l’església seguí presidida per un prior fins que l’any 1760 les seves rendes foren unides a l’acabat de fundar Seminari Diocesà de Vic. Per aquest motiu una part molt important del seu arxiu es troba a l’Arxiu Diocesà de Vic.

Els primers temps de l’església

L’església de Sant Llorenç és una de les poques que des dels inicis de la repoblació d’Osona donà nom a un castell i al seu terme, de manera semblant a la de Sant Esteve de Centelles. El fet que l’any 881 ja aparegui el castell de Sant Llorenç en la venda que aquest any feren Ansebert i la seva muller Ermoïga amb Ranemir i Núnia, a Rodulf i a la seva muller Traselinda de dos camps, situats al comtat d’Osona, al terme del castell de Sant Llorenç, fa pensar que l’església havia d’ésser anterior a la repoblació per donar nom al castell que fou construït a prop seu. Per tant es devia tractar d’una església paleocristiana o visigòtica, com no fos una creació de la primera ocupació del territori entre els anys 798 i 826, particularitat que no sembla gaire probable.

L’església, al marge de donar nom al terme d’un castell, no apareix documentada fins el 1012 en el testament de Sunifred, arxilevita, senyor de Vilagelans, i probablement castlà del castell de Sant Llorenç, primerament pels Gurb-Queralt i després per aquests i pel bisbe de Vic com a senyor eminent, quan rebé la donació d’aquest castell. Aquest personatge tenia diversos béns al terme de Sant Llorenç, sobretot a Planeses. El testador deixà dues mojades i mitja de vinya que tenía a Bages a Sant Llorenç de Planeses, i un alou, situat en el castell de Sant Llorenç, el deixà a la seva mare, amb la condició que, un cop morta, havia de passar a Sant Llorenç, perquè el tinguessin els preveres que allí servissin l’església. També deixà a Sant Llorenç un altre alou comprat a Proves i a la seva filla, que també sembla que es trobava situat al mateix terme de Sant Llorenç. Aquestes disposicions es mantingueren en el seu testament sagramental jurat l’any 1015. Per aquests anys l’església de Sant Llorenç de Planeses ja era una de les parròquies del terme i tenia com esglésies sufragànies les de Sant Pere de Castanyadell i Sant Feliu de Planeses. Aquests situació es constata en una relació de parròquies datable entre els anys 1025 i 1050; més tard, abans del 1154, l’església de Sant Pere de Castanyadell deixà de ser sufragània seva per ser-ho de Santa Maria de Vilanova; mentre, incorporava com a tal la de Sant Sadurní d’Osormort, que s’independitzà posteriorment, li quedà, no obstant això, la de Sant Feliu de Planeses, que sempre fou sufragània seva.

L’intent de fundació d’un monestir benedictí. Les dues famílies castlanes dels dos castells del terme, el de Sant Llorenç, i el de Meda, els Vilagelans i els Meda, vers l’any 1067 decidiren fundar un monestir benedictí a l’església de Sant Llorenç. Amb aquesta finalitat el 15 d’octubre del 1067 Guillem Bernat de Vilagelans, els seus germans i Adalbert Bompar de Meda, per a remei dels seus pares i del seu oncle difunt, Adalbert, ardiaca d’Osona, feren donació de l’església de Sant Llorenç del Munt que estava junt al castell de Meda, en el comtat d’Osona, a Guifré, abat del monestir de Sant Marçal del Montseny perquè hi fundés un monestir, el qual havia de quedar sota el patronat dels donants. En aquesta donació es preveia que si la fundació no pogués tenir lloc per causes imprevistes, l’església de Sant Llorenç continuaria unida al monestir de Sant Marçal. Com a dotació del monestir projectat, els Vilagelans li donaven tot l’alou que posseïen en la mateixa muntanya de Sant Llorenç, que els havia pervingut per herència dels seus pares i per compra, i afegien un alou situat a l’Espluga i quatre peces de terra situades a llocs indeterminats.

Els Meda cediren per a la dotació del monestir l’alou que tenien a Vila-rabiosa, al terme de Folgueroles. El bisbe de Vic, Guillem de Balsareny signà el document confirmant la donació.

No sabem si fou la situació poc consolidada del monestir de Sant Marçal, que feia poc que s’havia fundat i consagrat la seva església, o fou una altra causa, però hi degué haver dificultats importants perquè el monestir no és fundés. I sense complir el pacte estipulat, l’església de Sant Llorenç no quedà vinculada al monestir de Sant Marçal, sinó que els patrons recuperaren el domini de l’església i els béns de la dotació, i, fins i tot, el document original, ja que passà a formar part de l’arxiu de la canònica de Sant Llorenç del Munt. No obstant això, també podria ser que el document s’hagués confeccionat per duplicat. El cert és que el monestir benedictí no reeixí.

Priorologi de Sant Llorenç del Munt (canònica augustiniana de Sant Julià de Vilatorta)

Ramon Pere restaurator ecclessiae	1125-1168
Domënec restaurator ecclesiae et prior	1178-1197
Bernat	1202-1224
Berenguer	1225-1228
Bernat Timó	1231-1249
Bernat	1252-1303
Guillem	1304-1324
Bernat	1328-1348
Pere de Castell	1348-1372
Bernat Miquel	1379-1389
Bertran de Sorribes	1390-1425
doan Ginebreda	1428-1449
Pere de Castell	1448-1465
Cardenal de Foix (prior comendatari)	1455-1461
Joan Barri	1469-1490
Cesar de Borja (cardenal)	1497-1502
Pere Sala	1570
Miquel Sala	1526-1537
Baldiri Avinyó	1538-1543
Joan Busquets	1543-1552
Joan Farreres	1553-1579
Onofre Oiler	1585-1586
Lluis Ferran Vila	1591-1631
priors seculars
Pasqual d’Aragó (cardenal)	1631
Pau Duran (auditor de la Rota)	1632-1652
Vicenç Pagès	1652-1675
Pau Castanyer nomenat pel bisbe de Vic i deposat	1677-1685
Domingo Rabic nomenat per butlla papal	1677-1701
Pere Boix	1702-1716
Francesc Rocamora	1716-1740
Bonaventura Rocamora	1739-1747

El 1760 les rendes del priorat s’uniren al seminari conciliar de Vic. (APF)

La fundació de la canònica

De fet no hi ha un document que puguem anomenar de fundació de la canònica; únicament es coneixen notícies que parlen d’una restauració de l’església de Sant Llorenç. Segurament la restauració de l’església devia ésser una conseqüència de la fundació de la canònica, puix que ambdós fets es presenten plegats.

Després de l’intent de fundar el monestir benedictí, de 1067 al 1125, no es troben notícies de la seva existència. Degué seguir com església parroquial amb uns sacerdots que tenien cura del culte. Així es desprèn de la situació que es reflecteix al moment en què l’església novament apareix en la documentació, que fou l’any 1125 quan Guillem Bernat de Vilagelans i els seus i Bernat Adalbert de Vilagelans i la seva muller Estefania amb llurs fills donaren a perpetuïtat als sacerdots de Sant Llorenç, Ansulf i Ramon Pere, totes les toltes i forcies o drets senyorials que rebien justament o injustament en tot el territori de Sant Llorenç.

L’actuació conjunta de Vilagelans i Meda suposa una perduració del primer intent de fundació i la recuperació dels drets que tenien en l’església. I en aquest moment ja hi degué haver la intenció de fundació d’una canònica, ja que un dels sacerdots que reberen la donació, Ramon Pere, fou considerat posteriorment com a “restaurador” de l’església. En el moment de rebre els béns que els donaven els Vilagelans i els Meda, Ramon Pere declarà amb Ansulf la seva voluntat de posseir-los tota la vida, i que a la seva mort passessin al clergue o clergues que ells dos deixessin per al servei de Sant Llorenç.

A partir d’aquest moment les notícies sobre l’església de Sant Llorenç es fan més sovintejades, com la donació que l’any 1127 el prior de la canònica de l’Estany, Guillem Pere, i els seus canonges, feren a l’església de Sant Llorenç i als seus clergues d’un alou que el monestir de l’Estany tenia al Puig de Sant Llorenç, amb el pacte que el treballessin i donessin tasca i braçatge a l’Estany, i el tinguessin els clergues de Sant Llorenç, un rere l’altre. El prior donà a més un hort en el mateix mont de Sant Llorenç, i un sagrer en el cementiri o sagrera de Sant Feliu de Planeses. Tot ho donaven perquè ho tinguessin en servei de Santa Maria de l’Estany. Aquesta donació té la particularitat d’esmentar el motiu de la cessió.

Ho feien per a la restauració de l’esmentada església de Sant Llorenç, en mà de l’esmentat Ramon Pere, restaurador. 

A aquesta notícia d’una restauració de l’església de Sant Llorenç li’n segueix una altra, del 1206, però que es refereix a una època anterior, en la qual, Dalmau, ardiaca, per consell del bisbe de Vic, Guillem de Tavertet, del capellà Pere de Talavera i de tot el convent de Sant Pere, concediren a perpetuïtat a l’església de Sant Llorenç i al seu prior Bernat les esglésies de Sant Sadurní d’Osormort i Sant Feliu de Planeses, les quals el bisbe de Vic, Ramon Gaufred donà a l’esmentada església de Sant Llorenç i als seus clergues en el moment de la seva consagració. Tot plegat ha fet suposar que la consagració de l’església de Sant Llorenç tingué lloc l’any 1127. No obstant això, el bisbe Ramon Gaufred regí la seu vigatana entre el 1109 i el 1146 i a més el títol de restaurador de l’església també es donà al prior Domènec, que presidí la canònica entre els anys 1178 i 1197. A més es dona el fet que les donacions no es fan de manera sovintejada fins a partir de l’any 1130. Per tant la data més probable per a la consagració de l’església i de l’erecció de la canònica ha de correspondre vers l’any 1140.

A partir del 1130 començaren les donacions de béns a Sant Llorenç. L’any 1131 Guillem de Balenyà amb els seus germans llegà a Sant Llorenç el mas Rualles de Vilanova de Sau, per a remei seu i dels seus avantpassats; ell mateix ordenava ésser enterrat en el monestir, onsevulla que morís.

L’any 1133 començaren les donacions dels Meda, amb Adalbert de Meda, que renovà la donació feta pels seus avantpassats i hi afegí la meitat d’un mas, el delme dels molins de Bojons, les oliveres de l’Espluga, uns alous a Puigmirell i un mas que tenia a Sant Feliu de Planeses. També elegí sepultura a l’església de Sant Llorenç. Seguí l’any 1144 Bernat de Meda, el qual donà l’altra meitat del mas que havia donat el seu pare Adalbert. Mentre que l’any 1154 foren Guillem de Meda i la seva muller els qui donaren un cens sobre el mas Pujolar.

També altres personatges, tots membres de la petita noblesa comarcana, feren per aquests anys donacions diverses a Sant Llorenç. Així l’any 1138 Bertran de Merola feu cessió dels drets que tenia en els molins de Roqueta. Per la seva banda Guillem d’Eures, amb els seus fills Guillem i Berenguer, cedí un camp situat a la vila de Folgueroles, prop de la riera, mentre Berenguer de Bellpuig i la seva família feien donació del seu dret de moldre un dia i una nit en els molins que tenien o poguessin tenir a la riera Major (riera de Osor) de l’Escollera al molí del Soler. També es feren altres donacions que no detallem.

Més tard, el 1178, s’afegí a la llista de benefactors de Sant Llorenç la família Savassona en la persona de Bernat de Savassona que amb la seva mare Bota i els seus germans Ramon, Arnau, Beatriu, Arsenda i Berenguera, donaren a Sant Llorenç tot el que posseïen en el mas Ermengot i en el mas Vall de la parròquia de Folgueroles, que tenien en feu dels Meda. També Bernat disposà que fos enterrat en el monestir.

Amb tot el que hem esmentat, es fa difícil precisar amb exactitud la data en què fou instituïda la canònica. Per la documentació podem precisar que fins al 1127 només, vivien a l’església de Sant Llorenç dos sacerdots, Ansulf i Ramon Pere, que són els clergues de Sant Llorenç que es beneficien de la donació del prior de l’Estany. Ramon Pere no s’intitulà prior fins el 1152, mentre que la primera notícia sobre l’existència de vida regular no es troba fins l’any 1161, en l’oblació que feren Guillem de Sant Feliu i la seva muller Beatriu, del seu fill Bernat, clergue, a l’església de Sant Llorenç del Munt “on és autoritzada la regla de sant Agustí”, a fi que fos canonge. La dotació de Bernat fou un alou anomenat Pont, a Sant Julià de Vilatorta, i un altre a Niumal, a la parròquia de Sant Vicenç de Malla; a més s’hi afegia un llit, una capa, i una gonella durant dos anys i un bou, un barril, un cup, un cubell i una emina de blat durant quatre anys.

L’any 1166 es parla de la comunitat del monestir en una altra donació que feren Guillem de Prat, i la seva muller Sicarda, de la parròquia de Tona, del seu fill Ramon, al prior Ramon Pere i a tota la congregació del monestir. La dotació consistí en un alou anomenat Savell (Savedello), situat a Tona, trenta sous i servei de llit: una manta (unam guadingiam), un matalàs (unum plomaz) i dos llençols (duos lanzols).

Pocs anys després tenim la relació dels canonges del monestir, ja que l’any 1178 signaren l’acta d’esposalles d’un vassall del monestir, Domènec, sacerdot, restaurador de l’església de Sant Llorenç, Bernat, levita, Pere, sacerdot, Berenguer, levita i Berenguer, sacerdot, que redactà el document. Aquests cinc religiosos devien ésser els components de la comunitat en aquest temps, que concorda amb altres notícies de temps posteriors, ja que la comunitat de Sant Llorenç va comptar com a màxim amb sis canonges.

La vida canonical

La vida comunitària a Sant Llorenç del Munt prosseguí esplendorosa durant els segles XIII i XIV. Els priors tingueren la jurisdicció civil sobre el terme o quadra que envoltava el priorat, des del coll de Portell i el coll de Llobera al Coll Pedrís i els cingles de Puigcastellar.

El segle XIV residien al monestir sis canonges i alguns familiars. Aquesta composició es documentada diverses vegades al llarg del segle, concretament els anys 1323, 1330 i el 1399. Normalment els canonges eren fills dels masos del voltant.

Durant els primers segles del monestir de Sant Llorenç gaudia d’una independència important però l’any 1319, en el document d’unió de la parròquia de Cerdans al monestir, fet pel bisbe de Vic i els seus canonges, consideren que l’església de Sant Llorenç del Munt estava immediatament subjecta al bisbe i a l’església de Vic. Aquesta mateixa dependència es fa patent en les primeres visites pastorals conegudes.

A partir del segle XV el monestir recuperà la independència, però els priors eren comendataris, nomenats per Roma, sense l’obligació de residir al monestir. Sovint el priorat fou encomanat a bisbes i cardenals, fet que motivà la decadència del cenobi. Aixó degué contribuir poderosament que la regularitat i la residència s’anessin perdent. Així a mitjan segle XV i en els anys següents, en el priorat només hi vivien un o dos seglars oblats i un sacerdot que tenia cura del culte de Sant Sadurní d’Osormort i Sant Feliu de Planeses.

La secularització de la canònica

El monestir de Sant Llorenç fou secularitzat l’any 1592 com les altres canòniques catalanes per la butlla del papa Climent VIII, però a Sant Llorenç es conservà el títol de prior que tenia l’obligació de proveir la conservació de l’edifici i del seu patrimoni, complir les obligacions religioses i presentar els sacerdots que havien de tenir cura del culte de les parròquies dependents de l’antiga canònica. El prior assumí els títols canonicals existents de sagristà, infermer, cambrer i cabiscol.

Les vicissituds del monestir el segle XVII són un cúmul de conflictes amb els bisbes que volien recuperar la provisió de les parròquies de Folgueroles, Sant Sadurní d’Osormort, Sant Feliu de Planeses i Sant Cristòfol de Cerdans, i amb la manca de residència i de subjecció dels priors. Després de llargues discussions i negociacions, els bisbes aconseguiren la recuperació de les parròquies, excepte la de Cerdans, però no aconseguiren que els priors residissin a Sant Llorenç. Per aconseguir-ho hom arribà a aplicar penes canòniques, com feu el 1670 el bisbe Jaume Copons, el qual, mogut per la reiterada desobediència del prior Vicenç Pagès, va fer que la cúria episcopal el suspengués; això no obstant, el prior l’any 1761 obtingué que el tribunal de la Nunciatura li aixequés la censura i li confirmés la independència del bisbe. Després de la mort d’aquest prior conflictiu, el bisbe donà el priorat al seu nebot, Pau Castanyer, canonge de Tarragona, en contra del prior Domènec Rahic, que obtingué la provisió de Roma. La duplicitat de priors durà nou anys de discussions, fins que el canonge Castanyer fou deposat i obligat a restituir els béns usurpats al prior Rahic i, a més, a pagar els tràmits del plet.

Al final de la independència del monestir vingué vers l’any 1760, quan les seves rendes foren incorporades al recent fundat Seminari de Vic; a partir d’aquest moment els rectors del seminari foren priors de Sant Llorenç del Munt, fins que l’any 1845 les propietats de Sant Llorenç foren desamortitzades i comprades per un particular.

Les parròquies unides al monestir

Mapa de possessions del priorat de Sant Llorenç del Munt.

A. Pladevall

Una de les funcions de les canòniques augustinianes era cercar parròquies i càrrecs, les rentes dels quals fossin una garantia de la bona marxa de la vida comunitària. Abans, com a parròquia, Sant Llorenç tenia dues esglésies com a sufragànies, primerament Sant Pere de Castanyadell i Sant Feliu de Planeses, després Castanyadell se separà i incorporà Sant Sadurní d’Osormort. A aquestes dues esglésies se li afegiren posteriorment Sant Cristòfol de Cerdans i Santa Maria de Folgueroles.

Sant Sadurní d’Osormort i Sant Feliu de Planeses

Aquestes dues esglésies foren confirmades a Sant Llorenç pel bisbe Ramon Gaufred en el moment de la seva consagració, però la dependència, almenys de Sant Feliu, venia de lluny. Aquesta dependència fou confirmada l’any 1206 pel bisbe Guillem de Tavertet, el sagristà Pere, el primicer Arnau i Pere de Talavera, canonge i capellà d’ambdues esglésies. La confirmació es feu amb la reserve dels drets del bisbe, de l’ardiaca, del capellà i de l’església de Vic. Els drets que es reservava el capellà eren un octau de blat, un altre de sègol, una quartera de civada, dos parells de gallines i vint diners per a carn salada i vuit per a vi, que se li havia de donar cada any el dia de Tots Sants

En un plet que tingué lloc entorn de l’any 1300, consta que el rector de Sant Sadurní era el prior, mentre que en tenia cura un canonge o sacerdot que vivia al monestir; més tard, consta que tenia una casa a Sant Sadurní. L’església de Sant Feliu de Planeses tenia una situació semblant o igual, el prior era el rector i el sacerdot que regia l’església de Sant Sadurní també tenia cura del culte de Sant Feliu. La vinculació a Sant Llorenç durà fins al 1605, ja secularitzat el priorat, ja que el bisbe Robuster de Vic arribà a un acord amb el prior Lluís Ferran Vila, sancionat per Roma, pel qual fou atorgat el títol de rector d’Osormort i Planeses a Pere Joan Puigsec. Aleshores es va presentar el problema de l’habitatge del rector que de moment seguí vivint al monestir, i després de viure un temps en un lloc provisional, l’any 1668 construí una rectoria, junt a l’església, rectoria que fou aterrada fa pocs anys en iniciar-se les obres de restauració de l’església de Sant Sadurní.

Santa Maria de Folgueroles

Aquesta parròquia fou unida al monestir l’any 1323, quan, arran de la mort del rector, Guillem Tordera, el prior Guillem sol·licità al bisbe de Vic la unió de la parròquia al seu priorat. El motiu que invocava el prior era la pobresa del cenobi, les rendes del qual pujaven a 150 lliures anuals, amb les quals no es podien subvenir les necessitats dels sis canonges, un prevere i deu persones laiques que normalment vivien al monestir, ni es podia atendre degudament l’hospitalitat a les persones que acudien al monestir. El bisbe concedí la incorporació com un do graciós. A partir d’aquest moment el prior podia presentar un sacerdot secular que el bisbe investia amb el títol de vicari perpetu, el qual havia de viure a la rectoria i tenir cura de l’església i dels parroquians i observar l’hospitalitat que corresponia a un rector. Estaven totalment exclosos els sacerdots regulars o canonges, bé que es conservaren els drets del canonge de Vic, capellà de l’església. La capellania de Folguerola fou vinculada a la de Muntanyola. De les rendes, el priorat rebia una tercera part dels fruits dels drets i possessions de la rectoria. La resta passava al vicari perpetu per al manteniment propi i del culte.

El segle XVI sorgiren conflictes perquè el bisbe no admetia algun dels clergues presentats. No sabem com, si fou abans o en el moment de la secularització de la canònica, però l’any 1591, un any abans de la secularització, en la butlla per la qual Lluís Ferran Vila era investit prior de Sant Llorenç, ja no consta que tingués vinculada la parròquia de Folgueroles. L’any 1718 el prior Francesc de Rocamora investí el seu nebot Bonaventura de Rocamora de la parròquia de Folgueroles, la qual cosa motivà l’inici d’un plet a Roma el mateix any. Segurament el resultat fou contrari als desigs del prior, ja que Folgueroles seguí com a parròquia independent de Sant Llorenç.

Sant Cristòfol de Cerdans

Aquesta parròquia, que es troba fora de l’actual comarca d’Osona per estar adscrita al municipi d’Arbúcies, de la Selva, fou la darrera que s’uní al monestir. Aquesta unió tingué lloc l’any 1319 pel bisbe i el capítol de Vic; a fi de sustentar el monestir de Sant Llorenç, donaren l’església amb tots els seus delmes i primícies, i li concediren, per un privilegi que els donants havien obtingut de Roma, que per servir-la poguessin nomenar un canonge regular del seu monestir; no obstant això, si ho volien, també ho podien fer amb un sacerdot secular. Els donants feien reserva dels drets que hi tenien el bisbe i l’ardiaca. Durant una gran part del segle XIV l’església fou regida per un canonge, però el prior es reservà el títol de rector. Tot i amb això, a partir de la despoblació del final del segle XIV, el manteniment del culte, fou cedit a altres rectors de les parròquies veïnes, als quals era pagada una part de les rendes no regulars de l’església.

El segle XVII hom intentà de posar remei a aquesta descurança i el bisbe Pasqual l’any 1697 aconseguí de Pere Boix, coadjutor, amb dret de successió del prior, Domènec Rahic, la renúncia dels seus drets sobre la parròquia de Cerdans, renúncia que havia d’ésser ratificada quan fos prior. Però tan bon punt Francesc Rocamora fou nomenat coadjutor amb dret de successió del prior Pere Boix, protestà contra la concessió, que considerava il·legal i invalidada, i seguí posseint la parròquia. A més, quan l’any 1716 Francesc Rocamora fou nomenat prior a causa de la mort del prior anterior, seguí vivint a Cerdans, que era on vivia anteriorment i el 1711 havia aixecat una magnífica casa rectoral adossada a l’església. Des d’allí administrava el priorat i, quan morí, l’any 1740, fou enterrat a Cerdans. El seu nebot, que l’havia substituït en la coadjutoria primer i en el priorat després, continuà vivint a Cerdans. Això feu que l’antic monestir de Sant Llorenç entrés en una profunda decadència i fins i tot fos anomenat impròpiament Sant Llorenç de Cerdans. La unió pedurà fins l’any 1760, que el priorat de Sant Llorenç i les rendes passaren al Seminari de Vic.

L’església i les dependències del priorat

Al principi hem esmentat el fet que el culte a Sant Llorenç podria ésser anterior a la repoblació, ja que l’any 881 ja donava nom a un castell. Però una part de l’església que ha perdurat fins a l’actualitat no té res a veure amb aquest hipotètic edifici paleocristià o visigòtic. No correspon tampoc a l’edifici documentat l’any 1012, sinó al consagrat pel bisbe Ramon Gaufred, que, com hem dit, ho degué fer vers l’any 1140. L’església tenia, a més de l’altar de sant Llorenç, els de santa Maria i sant Joan; ambdós altars tenien beneficis propis i eren administrats independentment.

A mitjan segle XVI l’edifici no es trobava en molt bon estat de conservació; segurament fou en aquest moment quan fou modificada la llargària del temple amb la construcció d’una paret transversal dins la nau, amb una barroera porta per a l’accès al temple i un campanar d’espadanya.

El tros de nau suprimit fou renovat als murs de ponent i de tramuntana, mentre s’obria una porta al costat de tramuntana i tres amplis finestrals al mur de ponent, com si fos un pòrtic o galilea. Poc temps després, l’any 1566, foren contractades noves obres entre el prior, Joan Ferreres, que també era canonge de Vic, i els mestres de cases francesos, Joan Brunet, Pere Prunet, Joan Cortès, Auguet Vexera i Bernat Reviera. Aquestes obres se centraven en la reconstrucció de l’església de Sant Llorenç amb una paret de cinc pams i una volta i la supressió de les absidioles i l’arrebossat de les parets.

La reconstrucció de la volta no es degué realitzar ja que l’any 1579 el mateix prior contractà amb el paleta Joan Font l’enderrocament d’un tros de volta de l’església, vora el portal i el reompliment de la “cova” (segurament una cripta d’enterraments) que hi havia sota el paviment de l’església, i altres obres menors per un valor total de 150 lliures. Després d’aquestes obres ja no s’hi feren més obres importants.

La degradació començà amb la secularització de la canònica l’any 1592. Tot i amb això, fins poc abans de l’any 1632 es mantingué el culte a l’església, gràcies a la residència al monestir dels sacerdots de Sant Sadurní d’Osormort que hi tenien la reserva del Santíssim.

A partir d’aquest moment ja no hi vivien els priors i el monestir es trobava descurat i l’església abandonada. El 1687 el bisbe Pasqual entre altres disposicions, suspengué la celebració del culte mentre no s’adecentés l’església. L’any 1726 el bisbe Marimon visità de nou l’església i comprovà que els fidels del priorat rebien els sagraments del rector de Sant Sadurní, i un cop més prohibí el culte fins que no s’adecentés. Quan el priorat i les seves rendes passaren al Seminari de Vic, aquest no hagué d’assumir cap obligació envers l’església de Sant Llorenç.

Amb la desamortització les antigues i ruïnoses edificacions del priorat de Sant Llorenç, el 1845, foren venudes a particulars. Aleshores l’antic priorat es convertí en una simple masoveria i l’església, sense teulada, en un corral.

Vers l’any 1965 un grup d’amics de l’art vell, de Vic i de Sant Julià de Vilatorta, començaren unes obres d’adecentament de l’església i varen refer l’absidiola de la part de migdia, mutilada l’any 1566. Poc després adquirí el monestir el vigatà Francesc Farrés i Malian, el qual hi ha dut a terme una obra de restauració total. En primer lloc va obrir una bona i atrevida pista, la qual, des de la sortida del túnel dit “la Mina”, de la carretera de Vic al pantà de Sau, passa pel Coll Pedrís, contorneja el puig de pedra on s’aixecava l’antic castell de Meda i en un parell de quilòmetres deixa el mateix monestir.

L’obra de restauració ha retornat a l’església, on la teulada i l’absidiola de la part de tramuntana i ha restaurat totalment el casal del priorat, el qual conté elements de l’època romànica fins al segle XVII. Algunes parts de la restauració del casal del priorat i l’antiga masoveria s’han fet molt lliurement, amb merlets i finestrals gòtics, que, lògicament, no eren a l’obra primitiva. L’interior del casal ha estat enriquit amb elements antics aplegats d’altres llocs. També ha estat destapada l’antiga cova o cambra que hi havia al capdavall de l’església, tapada l’any 1579. (APF-ABC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, força modificada al llarg dels anys. Consisteix en una nau de proporcions amples coberta amb volta de canó seguit, capçada a llevant per un absis semicircular. Als murs de tramuntana i de migjorn hi ha obertes unes petites absidioles que donen a la capçalera una forma trevolada.

J. Sarri

El conjunt d’edificacions de l’antiga canònica de Sant Llorenç del Munt ha estat, com ja hem dit, totalment transformades recentment, en ésser adaptades a residència particular, circumstància que ha permès de salvar-les del seu estat de ruïna, i recuperar algun dels seus elements, amb més bona voluntat que no pas encert arquitectònic.

Dins el conjunt, l’església, que fins no fa gaire tenia la volta i el sector de ponent totalment esfondrats, és un edifici d’una nau coberta amb volta de canó seguit i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre a la nau mitjançant un simple plec que fa la degradació entre ambdós àmbits.

A tocar de l’absis, en els murs de tramuntana i de migjorn de la nau s’obren dues absidioles, obertes amb un simple plec i totalment refetes recentment sobre les traces originals que es conservaven.

La porta s’obre al cantó de tramuntana i comunicava amb les dependències canonicals a través d’una galeria reconstruïda de manera arbitrària. Tanmateix cal destacar el cantó de ponent, on s’obre una galeria, quedant el mur que tanca la nau reculat en relació amb el pla de façana, on hi ha el campanar d’espadanya, el qual, com tota la resta d’aquest sector, ha estat totalment reconstruït.

Sota la galeria de ponent hi ha un passadís cobert amb volta de canó, el qual deu correspondre a les estructures originals.

L’edifici és totalment mancat d’ornamentació i ha estat construït amb un aparell a base de petits carreus ben tallats i escairats, disposats ordenadament en filades uniformes i regulars. Al seu interior es conserven quatre sarcòfags de pedra i el seu estat de conservació és bo.

Pel seu tipus, aquesta església s’inscriu dintre un ampli grup d’edificis d’una nau, amb un absis i dues absidioles més petites, els quals dibuixen una capçalera trevolada sense cúpula, amb un clar domini de l’absis central sobre els laterals. Aquest tipus s’inicià a Catalunya el segle XI, on hi ha edificis com el de Sant Pere de Gallifa en el qual es manifesten els modes llombards i que perdurà fins ben entrat el segle XII en arquitectures fidels a les tècniques del segle XI, però sense el seu esperit, com sant Romà de Comiols o la pròpia de Sant Llorenç del Munt. (JSV-JAA)

L’antic monestir de Sant Llorenç del Munt, no ha estat gaire estudiat des del punt de vista artístic o arquitectònic, sí, però, el camp històric, en el qual hem de tenir en compte les descobertes realitzades per Antoni Pladevall.

Bàsicament hem de limitar-nos als treballs de Josep Puig i Cadafalch. En les divisions que aquest fa, Sant Llorenç del Munt ha estat inserit dins el grup d’esglésies amb santuari format per tres absis en creu, i encara dins la subdivisió d’esglésies amb triple absis i sense cimbori. A aquesta subclasse pertanyen també el Brull, Mogrony i Gallifa, però amb la diferència que aquestes han estat treballades amb aparell acuradament ajustat (tal com correspon a la segona meitat del segle XI); en canvi Sant Llorenç del Munt sembla una obra rústega posterior (final del segle XI o potser de ja entrat el segle XII), obeint a tradicions més antigues; no obstant això, però, algunes parts del seu aparell indiquen la vinguda de la nova escola. (DAG)

Atuell

Un fragment del dolium trobat l'any 1974 a l'interior de l'església.

M. Anglada

El 10 de desembre de 1974, a l’interior de l’església fou trobat un fragment de dolium o atuell similar, el qual és probable que originàriament fos utilitzat per tapar les relíquies que hi havia dipositades a l’altar.

Aquest fragment, del qual donem a banda les mides en un esquema, presenta un parell de solcs a la part superior, que el cenyeixen. En aquest indret hi ha encara vestigis de noms, avui il·legibles per tal com es troben mig esborrats.

Tanmateix alguns noms sí que es poden llegir: Adalbertos Bone, Eldemarvs Sacer, Bone Filio Levita.

Actualment aquesta peça es conserva a casa de l’actual propietari de l’edifici. (APF-JVV)

Bibliografia

• Fèlix Camprubí: Sant Llorenç del Munt o de Cerdans, “Full Informatiu del Romànic”, núm. 35.
• Antoni Pladevall: La parroquia de san Julián de Vilatorta y su sufraganea de San Martín de Riudeperes, “Ausa”, vol. II, Vic (1955-1957), pàgs. 246 i ss.
• Antoni Pladevall: El Monasterio de sant Llorenç del Munt, “Ausa”, vol. IV, Vic (1961-1963), pàgs. 95-106, 131-137, 168-176.
• Antoni Pladevall: Sant Llorenç del Munt, “Full Diocesà”, núm. 440, 18 de maig de 1969.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II (del segle IX al segle XI), Institut d’Estudis catalans, Barcelona 1911, pàgs. 279 i ss.
• S.C. y F.: Excursió a sant Llorens de Cerdans, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. i (1912-1914), Vic, pàgs. 142-143. (DAG)