Sant Vicenç de Torelló

Situació

Vista exterior de l’església de Sant Vicenç de Torelló des del costat de llevant, amb la capçalera i el campanar.

M. Anglada

L’església de Sant Vicenç de Torelló es troba situada a la part de ponent del casc urbà del poble, en el nucli antic. El poble es troba al mig del terme municipal de Sant Vicenç, a la vall del Ges, prop de la carretera que va a Sant Pere de Torelló. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 294-M781: x 40,0 —y 57,1 (31 tdg 400571).

L’accés a Sant Vicenç de Torelló s’efectua des de Torelló per la carretera BV-5224, de Torelló a Olot pel coll de Bracons, on al km 7,800 hi ha el trencall que amb 400 m mena al poble. (JSV)

Història

Aquesta església, també anomenada en els documents primitius Sant Vicenç de Cervià, es trobava dins l’antic terme del castell de Torelló. Des d’un principi tingué funcions parroquials que encara conserva actualment.

El castell de Torelló és documentat en els mateixos inicis de la repoblació de la comarca, quan l’any 881 Servusdei i la seva muller Fredegona vengueren a l’arxiprest Gotmar, que després havia d’ésser bisbe de Vic, unes terres i cases situades al territori osonenc, a l’apèndix del castell de Torelló, prop de la casa de Sant Feliu.

Sembla que la primera data que fa referència a l’església de Sant Vicenç és l’any 938, quan Bernat n’és novament sacerdot encarregat del culte, que és el primer que coneixem d’aquest lloc. Sembla també que la parròquia de Sant Vicenç fou molt cobejada, puix que des del començament disposem de la llista dels sacerdots que la regiren.

Tot coincidint amb l’època en què la diòcesi era reorganitzada i en una època de consagració de diversos temples (Santa Maria de Lluçà, Santa Maria de Manlleu, Sant Julià de Vilatorta, etc.), fou reconstruït el primer edifici de Sant Vicenç de Torelló el segle XI.

L’església de Sant Vicenç apareix ja documentada com a parròquia el 19 d’agost de l’any 1057, quan el bisbe de Vic Guillem de Balsareny empenyorà a la comtessa Ermessenda de Barcelona un alou situat a Lluriana, a les parròquies de Sant Feliu i Sant Vicenç, que havia estat de la seva mare. La mare del bisbe Guillem fou Ingilberga de Besora, i els Besora eren els vicaris comtals del castell de Torelló. Per tant, aquestes parròquies de Sant Feliu i de Sant Vicenç corresponen a les de les mateixes advocacions de les parròquies del castell de Torelló.

Ja abans, en una data compresa entre els anys 1025 i 1050 l’església de Sant Vicenç de Torelló apareix relacionada en una llista de parròquies del bisbat de Vic.

El segle XII es varen produir diverses transformacions en l’edifici de l’església que ja s’havien iniciat amb la construcció del campanar al final del segle XI i que han pogut ésser datades a través de les recerques arqueològiques. Les causes directes d’aquestes transformacions podrien quedar directament relacionades amb el desenvolupament d’un petit poblat al costat de l’església. Sembla que a la baixa edat mitjana (segles XIII-XIV) Sant Vicenç de Torelló comptava amb un petit nucli o sagrera del qual s’ha dit que desaparegué arran del despoblament dels segles XIV i XV, a desgrat que la utilització d’aquest lloc es mantingué activa.

L’any 1290 el rector Pere Camprodon és el primer beneficiat conegut de l’altar de santa Maria, dotat amb diversos honors territorials per tal d’assegurar el culte a la Mare de Déu, la devoció a la qual era molt gran, no només a la parròquia, sinó també més enllà del seu terme.

Durant el segle XIV, a desgrat de la despoblació del nucli de Sant Vicenç, el culte en aquesta parròquia es trobava molt ben atès, puix que hi havia un rector i dos sacerdots més. De l’any 1343 data el testament del beneficiat de Santa Maria Jaume Potelles. El llibre de la visita canònica de l’any 1399 recull la declaració del rector que la volta i el campanar necessiten una restauració.

Fins els segles XVI i XVII no disposem de més notícies de l’església de Sant Vicenç. L’any 1520 fou realitzat el retaule de Sant Vicenç, atribuït a Joan Gascó. En aquesta època també foren foses noves campanes, una de les quals porta la data de 1528. Uns anys després, el 1548, el courer Bernat Espona fongué dues altres campanes més petites per al campanar i l’any 1574 l’argenter Antoni Ballès va fer una creu processional de plata. L’any 1567 tingué lloc una visita canònica en la qual el bisbe manà restaurar l’altar de la Mare de Déu, que continuava essent objecte d’una gran atenció.

El segle XVII, coincidint amb una època d’esplendor econòmic, el temple parroquial fou eixamplat, amb la qual cosa hom col·locà els altars del Roser i de sant Isidre. Aquest darrer fou consagrat l’any 1640 i enriquit l’any 1686 amb un retaule dedicat a aquest sant. També pertanyen al segle XVII dues petites campanes dels anys 1609 i 1673, una reixa de ferro d’altar i una veracreu amb peu barroc repussat. Les transformacions dutes a terme a l’edifici comportaren l’any 1624 la construcció d’una nova portada al mur de ponent i la conversió de l’antic atri en una nau lateral.

La prosperitat i l’augment progressiu de població motivaren que l’any 1854 hom fes el primer pas per urbanitzar Sant Vicenç i construir un nou cementiri. Amb aquest motiu hom utilitzà el terreny conegut per la Plana, propietat de Francesc Viver i fou suprimit l’antic sagrer o camp sagrat.

A partir de l’any 1973 l’edifici ha estat restaurat i retornat, fins on ha estat possible, a la seva situació primitiva. Cal remarcar en aquest sentit la tasca duta a terme pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

Actualment l’església segueix tenint culte com a parròquia i es troba en bon estat de conservació. (MJS-APF-JVV-ABC)

Església

Vista de l’interior de l’església en l’estat en què ha quedat després dels treballs de restauració.

M. Anglada

L’església de Sant Vicenç de Torelló era originàriament una construcció de nau única rectangular encapçalada per un absis semicircular. En l’actualitat, a causa de les reformes, la seva aparença és la d’una aula de planta basilical, dotada de tres naus. La comunicació entre aquests espais és confiada a dues arcuacions de dos arcs de mig punt.

L’encapçalament d’aquesta aula segueix essent un absis de planta semicircular, situat a l’extrem est de la nau major. La nau sud tenia adossada una petita sagristia a la cara oriental. La nau nord limita, a llevant, amb un campanar de planta quadrada, la paret de ponent del qual li fa de tancament.

Com després veurem, la nau meridional es construí gràcies a la preexistència d’un porxo rectangular que estava adossat a la façana sud del temple original. En l’actualitat, després d’escatar les parets interiors de l’església, s’han distingit perfectament les arcades de mig punt d’aquest pòrtic, que, en bona part, ja eren visibles en els paraments exteriors del temple. El porxo tenia dos grans arcs en la cara de migdia i un de sol en els costats est i oest. Les arcades van ser tapiades en construir-se l’espai lateral que ara ens ocupa.

La nau septentrional és el resultat de l’eixamplament lateral del cos principal, prenent com a referència l’amplada del cloquer, la paret oest del qual s’utilitzà com a tancament d’aquest nou espai.

La sagristia, que ja hem esmentat en parlar de la nau sud, s’adossà a la paret oriental d’aquest espai. Era una construcció de planta gairebé quadrada, que comunicava amb el presbiteri, al qual també es lliurava pel costat de tramuntana.

El campanar és una estructura de planta quadrangular que sobresurt considerablement de la silueta de la resta del temple. Està subdividit en quatre cossos, el primer dels quals, el més baix, està ornamentat en la part superior amb arcs cecs d’estil llombard, sobre els quals s’observa una alineació de dents de serra; una mica més avall, en la façana de llevant, hi ha una petita finestra en forma d’espitllera. El segon pis, com el tercer i el quart, té una forma gairebé cúbica; en la part superior, també té, quatre arcuacions cegues i una fila de dents de serra; en el centre de cadascuna de les façanes hi ha una finestra que acaba en arc de mig punt. Els dos últims pisos també estan ornamentats amb arcs cecs i dents de serra, i a la façanes tenen finestres geminades amb arcs de mig punt. El mainell d’aquestes obertures és una petita columna amb capitell llis.

Diverses seccions del projecte d’actuació redactat pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona destinat a ésser enllestit l’any 1985.

La coberta del campanar és piramidal a quatre aigües coronada per un parallamps. Pel que fa a l’aparell d’aquesta estructura, cal remarcar que està constituït per filades de carreus petits no gaire ben escairats i units amb argamassa. El rejuntat no és ostensible, sinó més aviat una mica enfonsat.

La torre estava assentada sobre una banqueta no gaire alta, segurament constituïda amb funcions estrictament arquitectòniques i ornamentals. Aquesta fonamentació només està present en el costat oriental d’aquest element, precisament on la roca natural fa pendent. Interessa constatar que l’alineació de la banqueta no és paral·lela a la façana del cloquer sinó que es desvia considerablement cap al nord-est.

L’absis, com hem dit, és una estructura de planta semicircular que encapçala la nau major. No té cap decoració, però, aproximadament en la part central, hi ha una finestra amb arc de mig punt i doble esqueixada. Una mica més avall, als costats d’aquesta obertura hi ha dues petites espitlleres iguals que la del cloquer.

L’extrem meridional del mur de l’absis es lliura a la paret del mateix costat de la nau principal. Nogensmenys, l’extrem septentrional va a parar al mur de llevant del cloquer. Finalment, cal no oblidar que el tancament oriental de la nau de tramuntana, format pel primitiu porxo aparedat, es lliura a la fàbrica de l’absis. L’aparell d’aquesta estructura és de bona factura; es tracta de carreus no gaire escairats, col·locats en filades ben alineades i rejuntats amb argamassa de calç abundant però que no sobresurt amb intencionalitat ornamental.

Ja hem parlat de la posició de la nau meridional i dels diversos elements que la formen. No obstant això, podem afegir que les pedres que van tapiar els arcs de l’antic pòrtic no són treballades i es van posar sense cap ordre, unides amb argamassa. En canvi, les dovelles dels arcs són de pedra calcària molt ben escairada i rejuntada amb cura. La resta de l’aparell del porxo torna a ser una mica barroera.

L’aparell de la nau septentrional és de pedres posades sense ordre, que no presenten mostres de cap treball.

La porta d’entrada a l’església és situada a la façana de ponent; és allindada i està formada per blocs de pedra ben posats i rejuntats amb cura. La paret on hi ha la porta, com després veurem, pertany a la primera fase de la construcció. És per això que té carreus molt menuts una mica escairats i posats en filades no gaire ben alineades. En la part superior d’aquest mur hi ha un comunidor, construït reaprofitant una petita espadanya que ja hi era des del primer moment. Finalment, cal afegir que aquest parament guarda una perfecta alineació amb els murs occidentals de tancament de les naus laterals, en els quals hi ha sengles finestres quadrades.

En el moment de la nostra intervenció actual tot l’edifici es trobava cobert amb teules, fora del campanar. La nau central tenia una teulada a doble vessant, així com el comunidor, i les laterals tenien coberta amb pendent únic. L’absis també tenia una teulada sobre la volta de quart d’esfera, però no amb les típiques lloses imbricades pròpies de l’arquitectura romànica.

Dues plantes, a diversos nivells de l’església.

A. López

A l’interior del temple, sobre les parets de la nau major recolzava una volta de mig canó, constituïda per pedres no treballades col·locades amb la tècnica de plec de llibre. Entre el principi d’aquesta volta, en l’extrem est de la nau, i al final de la coberta de forn de l’absis, hi havia una esquerda ben visible que separava els dos elements.

Les naus laterals tenen dues voltes per aresta cadascuna, les quals recolzaven en pilastres adossades als murs perimetrals d’aquests espais i, alhora, en dos pilars de planta quadrada, que també servien d’element de descàrrega de dos arcs de mig punt, que facilitaven la comunicació entre les naus laterals i la principal.

El presbiteri es trobava una mica enlairat respecte de la resta de l’interior del temple. S’accedia a aquest espai mitjançant un graó situat a l’extrem occidental, el qual gairebé assenyalava el final de l’absis, lloc on estava instal·lat el santuari. Al costat nord d’aquest recinte hi havia un arc de mig punt format per dovelles de pedra no gaire acurades. Aquest element facilitava l’accés al campanar, l’entrada del qual es trobava en aquest lloc. A l’altre costat del presbiteri, diametralment oposada a aquesta arcada, s’hi advertien les restes d’una altra, encara que no massa ben conservada.

Tomba antropomorfa de la primera fase, en el curs de l’església.

A. López

El paviment de tota l’església estava construït amb cairons vermells, alguns amb decoració incisa o ditades. En aquest terra, sobretot a l’extrem de migdia de la nau major eren visibles una sèrie de laudes sepulcrals pertanyents a les tombes d’alguns rectors de la parròquia. (ALM)

L’edifici en si no té cap cosa anormal; consta d’una sola nau acabada en absis semicircular llis a l’exterior i amb una espècie de presbiteri determinat per dos arcs recolzats a cada cantó dels murs laterals, dels quals un serví per a allotjar un altar secundari i l’altre per a comunicar el campanar a l’interior.

La porta d’ingrés inicialment era oberta al mur de migdia, precedida d’un atri afegit el segle XII. Aquest fet és curiós de remarcar, ja que els atris que estem acostumats a trobar a la comarca d’Osona (Santa Maria de Folgueroles…) són oberts al cantó de ponent. En canvi a Sant Vicenç de Torelló, així com a Mogrony i Queralbs, per exemple, són oberts al de migjorn.

L’element més notable en aquesta edificació és el magnífic campanar.

Puig i Cadafalch l’inclou dins els exemples de campanars coberts en forma de piràmide, amb pissarres o lloses, igual com el de Sant Esteve de Tavèrnoles, Sant Genís de Taradell,… El campanar de torre, en l’arquitectura romànica té una situació molt variada; tant el podem trobar al costat de l’església, gairebé aïllat, com és el cas de Torelló, Vic, Girona…, al costat del frontispici principal, o als extrems del creuer, etc. El campanar català aïllat és una torre prismàtica de base quadrada.

Dins aquesta tipologia podem distingir principalment dos grups, els més senzills, com el de Sant Vicenç de Torelló, l’amplada del qual permet una composició simple, i els més grandiosos i més amples, que poden ésser dividits verticalment per una lesena que genera un eix de simetria en la seva composició, almenys en les parts baixes. (DAG)

Prèviament a les obres que dugué a terme el Servei de Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona, dirigides pels arquitectes Antoni González i Josep Rovira, es va dur a terme l’excavació total del recinte i es varen posar a la vista una sèrie d’elements arqueològics d’interès, que s’ha fet el possible de deixar vistos, sense destorbar l’ús primordial d’església. Així a l’accés s’ha fet una mena de passarel·la de fusta per damunt de les restes que comunica l’exterior i l’interior a través de la porta d’entrada. S’ha pavimentat tota l’església amb pedra serrada tractant les juntes del paviment amb les parets amb una banda estreta de marbre blanc a nivell una mica enfonsat. Els panys de paret on la pedra era interessant s’han deixat vistos i els altres, arrebossats i pintats blancs; aquesta disposició posa en evidència les fases constructives. El presbiteri s’ha resolt amb un espai semicircular separat de l’absis, deixant les excavacions a la vista i protegit per un muret de formigó que fa de barana. A mà dreta i a mà esquerra de l’entrada i aprofitant els peus de les naus laterals s’han construït una sagristia i un magatzem per a la instal·lació de la calefacció i altres serveis.

Aquesta remodelació feta amb criteris molt actuals té algunes solucions molt interessants, però alguna que admet discussió, especialment el cos semicilíndric que vol recuperar la forma de l’absidiola lateral, amb un tractament de pedra nova i ben regular que xoca amb els volums primordials de l’església.

És també discutible la solució de l’escala del campanar, de cargol i metàl·lica, que genera la visió d’un buit total menys atractiu que la visió d’una successió de pisos tots diferents, amb els seus entramats de fusta originals.

Avui el monument fa goig i serveix, i el nivell de comoditat i d’instal·lacions és molt bo. (JSV)

L’excavació en el jaciment de Sant Vicenç de Torelló havia estat precedida de treballs semblants, i aleshores molt recents realitzats en indrets que presentaven la mateixa problemàtica. És a dir, en edificis on es pretenia realitzar una restauració complementada amb un estudi històric el més extens possible.

Totes aquestes recerques, com també la que ens ocupa, varen ser dutes a terme pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

Davant d’aquests precedents, i tenint en compte les característiques del monument, es plantejà de fer una excavació en extensió de tota l’àrea interior i el seu entorn immediat, en aquest darrer cas únicament en algunes zones, com ara l’absidial, on es tenia la seguretat de trobar una estratigrafia intacta i il·lustrativa.

La recerca arqueològica no es limità als sediments dipositats sobre el nivell del terra sinó que també abastà els rebliments dipositats per sota de les cobertes. A Sant Vicenç de Torelló no s’aixecaren les lloses de la teulada més antiga, car era convenient que romanguessin in situ. No obstant això, s’excavaren les terres que van ser dipositades a sobre d’elles com a preparació d’una coberta més tardana. Aquesta operació va permetre de valorar el lògic caràcter de conjunt tancat que calia atribuir a aquestes terres, que no estaven remogudes. És evident que aquesta informació cronològica tan precisa i abundant va ser d’una gran utilitat.

Primera fase

Esquema del temple amb la representació de la primera fase (segle X): Utilització de l’indret com a necròpolis, del terreny ocupat actualment per l’església i, com a mínim, del seu entorn immediat. Possibilitat de l’existència d’un temple primitiu envoltat per la necròpolis. Les restes de construcció podrien identificar-se amb una part dels fonaments del campanar actual.

A. López

Cap al final del segle IX, almenys, i durant tot el segle X el promontori de Sant Vicenç de Torelló, i més concretament, el seu vessant meridional, s’utilitzà com a necròpolis d’inhumació, formada per tombes antropomorfes principalment i algunes d’el·lipsoïdals, les quals pertanyen a individus adults i infants.

Aquestes sepultures, les quals constitueixen la primera fase del jaciment a efectes de cronologia relativa, pressuposen la presència d’un nucli de població, les dimensions del qual desconeixem, ja que no s’ha explorat la probable zona d’habitació. També es fàcil de suposar l’existència d’una església veïna del cementiri. No obstant això, l’excavació no ha proporcionat proves gaire decisives sobre aquest particular. L’únic vestigi trobat relacionable amb aquest moment és la banqueta del mur oriental del campanar. Aquest element es troba ostensiblement desviat en relació a la construcció per a la qual teòricament serveix de fonamentació, ja que la paret no arriba a assentar-se directament sobre l’extrem septentrional de la banqueta.

Hem pensat que aquesta estructura utilitzada com a fonamentació del campanar podria ésser la capçalera del temple del segle X, sobretot tenint en compte que dins la seva hipotètica àrea interna no s’han trobat enterraments, però, davant la mancança d’altres vestigis, la nostra teoria sobre la primitiva església de Sant Vicenç s’ha de circumscriure a les troballes de tombes d’aquesta cronologia, a la referència textual d’un rector l’any 938, i a les sospites sobre l’estructura de fonamentació del cloquer, que acabem d’exposar(*).

Segona fase

Dos esquemes amb la representació de la segona fase (mitjan segle XI): Construcció d’una església d’estil romànic, amb una nau única, absis semicircular i porta d’accés al costat de migjorn, pavimentada amb còdols barrejats amb calç.

A. López

Una vegada analitzades les poques referències que posseïm sobre el temple anterior al romànic, passarem a l’estudi de l’edifici actual i les seves utilitzacions al llarg dels anys.

Durant el segle XI es bastí el seu component més antic, que, alhora, és la segona fase arqueològica trobada. Era constituït per una església romànica de nau única, encapçalada per un absis semicircular. Fins al moment de l’excavació era desconeguda l’existència del presbiteri d’aquesta església. Tot el seu perímetre havia estat arrasat, i com veurem, reconstruït descuradament amb pedres anguloses, sorra i una mica de calç.

Pel que fa a l’espai destinat als fidels, ja hem dit que posseïa un paviment molt minso, amb una lleugera preparació de terra o pedretes en certs llocs i en altres, assentat directament sobre les margues, la qual cosa no dissimulava gaire la inclinació natural del terreny cap a migdia. La coberta d’aquesta primera església constava de dos trams, el corresponent a l’absis, on suposem que hi havia una volta de quart d’esfera, i el de la nau. Aquest darrer s’ha conservat gairebé intacte, i constitueix en una volta de mig canó, construïda amb pedres allargades no gaire grans i unides amb argamassa de calç. Sobre la volta es posaren lloses de pisarra, les quals s’han anat trobant al llarg de la intervenció en el temple.

Coberta de lloses de pissarra de la segona fase, de mitjan segle XI.

A. López

No tenim gaires dates absolutes sobre la construcció d’aquesta primera església romànica. L’excavació de les preparacions dels paviments de la nau i el presbiteri ha resultat absolutament estèril, malgrat la gran potència assolida per aquestes capes a la zona presbiteral. A més, tampoc no s’excavà per sota de les lloses de la coberta, a fi de mantenir-les intactes. No obstant això, posseïm alguns indicis que serviran per a datar el temple. En primer lloc, cal parlar de les tombes antropomorfes de la primera fase. En dos casos han estat trobades tallades pel mur de l’absis, i també, a la meitat occidental de la nau, s’han trobat segellades pel paviment de calç. D’altra banda, i com a referències més importants, hem d’esmentar les ceràmiques trobades a l’interior del campanar, de les quals parlarem de seguida, i d’una moneda descoberta davant el graó d’accés al presbiteri. Aquesta peça es trobava situada entre dos graons, el corresponent al de la fase que ara ens ocupa i el de la següent. La seva data del final del segle XI correspon a un moment en què l’església de la segona fase ja funcionava i constitueix un terminus antequem per a aquesta.

D’altra banda, cal fer esment de les dades documentals, les quals es fan ressò de l’existència de la parròquia el 1037 i el 1059. Encara que no podem saber de quin edifici exactament estem parlant, resulta raonable suposar que es tracta del temple de la nostra segona fase(*).

Tercera fase

Esquema amb la representació de la tercera fase (segona meitat del segle XI): És construït un campanar adossat al costat de tramuntana de l’absis de l’església romànica de la segona fase.

A. López

La tercera fase constructiva no es caracteritza per renovacions gaire nombroses. La planta no pateix modificacions, la porta continua al seu lloc, i es segueix utilitzant el paviment de calç que hem descrit abans. De tota manera es produeix un afegit estructural prou important com per a descriure’l amb deteniment. Es tracta de la construcció del campanar. La seva planta era gairebé quadrada i era situada a la façana de l’església materialment adossat, almenys en la seva part baixa, al mur septentrional del temple. Concretament el mur de ponent es trobava una mica avançat respecte al graó terminal del presbiteri, i la paret de llevant estava gairebé alineada amb l’aresta interna de l’absis. Com s’ha dit, a l’exterior tenia una poderosa banqueta de fonamentació, molt inclinada cap al nord-est, i, a l’interior, les seves peces descansaven directament sobre el sòl verge.

S’han fet algunes teories sobre la cronologia d’aquest campanar, segons les quals se’l considerava anterior al temple romànic, i s’interpretava que era una torre de guaita reutilitzada. Cal rebutjar aquestes suposicions, car, a més de la seva posició física indicadora que es lliura a l’edifici de la segona fase, en el mur septentrional del qual es practicà una porta d’entrada, l’estratigrafia de la seva àrea interior ha estat molt aclaridora. En primer lloc es descobrí una capa amb abundants restes d’argamassa i fragments ceràmics, la qual es lliurava als fonaments de l’escala de fusta de la torre, encara en ús. Aquest estrat i també la mateixa escala van ser datats del segle XVII.

Després es trobà un petit replè destinat a eliminar el considerable desnivell natural del recinte del campanar el qual serví també com a preparació del paviment original d’aquesta estructura, i fou destruït anys més tard per l’escala de fusta esmentada abans. La potència més gran d’aquesta es trobava al costat sud, on, a més, s’introduïa pels orificis de sustentació de les bastides presents a la fàbrica del cloquer, i es lliurava clarament al mur septentrional de l’església. Finalment cobria una tomba antropomorfa excavada en la roca, i destruïda, en part, per la construcció dels propis murs del campanar.

Segons la nostra interpretació, aquest darrer estrat va ser col·locat quan l’església de la segona fase ja es trobava en funcionament després de practicar-se la porta d’entrada de la torre al mur de tramuntana del temple.

Així doncs els materials exhumats proporcionen, en primer lloc, una data ante quem de la tomba antropomorfa, la qual tomba com també els fonaments del cloquer eren coberts per aquest estrat i d’altra banda una cronologia de la mateixa mena per a l’església romànica de la segona fase, que ja s’havia bastit en el moment d’adossar-li el cloquer, foradar el mur i posar l’estrat que ens ocupa. Així doncs, les peces de ceràmica grisa trobades en aquesta capa, datables de la darreria del segle XI són d’un inestimable valor cronològic.

Quarta fase

Dos esquemes amb la representació de la quarta fase (segle XII): Hom construeix un absis que substitueix el de la segona fase, el qual és utilitzat com a fonamentació. Al mateix temps és construïda una absidiola al costat de migjorn del presbiteri.

A. López

La quarta fase es caracteritza per significar el primer canvi important en l’estructura de la primitiva església romànica. Per causes que desconeixem, l’absis primigeni s’enderrocà i se substituí per una altra capçalera, també semicircular, però una mica més gran. Aquest absis, a més, va ser acompanyat de la construcció d’una petita absidiola al costat de migjorn del presbiteri, i diametralment oposada a l’emplaçament del campanar. Suposem que tant l’una com l’altra anaven cobertes amb volta de quart d’esfera i lloses de pissarra. Aquests elements no s’han trobat in situ perquè l’absidiola s’enderrocà en una fase posterior i la coberta de l’absis principal va ser reconstruïda completament. L’engrandiment del presbiteri queda reflectit en el diàmetre del nou absis, que és més gran, i en la construcció de l’absidiola; tot això va fer que s’avancés l’últim graó dels presbiteri. Així la nova capella quedava inclosa dins el recinte destinat a l’oficiant.

Hem trobat indicis prou significatius de l’altar que s’utilitzà en aquesta època. Consisteixen en una estructura de planta quadrangular, molt malmesa, la qual devia servir per a la sustentació de l’ara. Aquestes restes s’han descobert centrades al mig del presbiteri, i recolzades sobre el sòl que correspon a aquesta fase. L’estat de conservació no era gaire bo, però es va poder comprovar que aquest basament de l’ara s’havia construït amb reble, terra i una mica d’argamassa. La superfície exterior estava enlluïda.

No són moltes les dades cronològiques que posseïm d’aquesta transformació de la quarta fase: el paviment de la nova capçalera s’assentava gairebé directament sobre els vestigis de l’anterior i la preparació, molt feble, va resultar estèril. D’altra banda, en la nau, es continuà utilitzant el segon sòl de la fase anterior, una terra també de calç, però amb una preparació de còdols, els quals s’insinuaven clarament en la seva superfície. Davant d’això, l’única referència cronològica trobada és la moneda de què parlàvem abans, situada entre el primer i el segon graó del presbiteri. Aquesta moneda, sense dubte, indica la data d’abandó de l’absis de la segona fase, car la zona destinada a l’oficiant ja havia estat eixamplada quan es va dipositar, però també determina el precís moment en què es va construir el segon graó i això és el que ara ens interessa. En conseqüència, la data del final del segle XI(*) proporcionada per la moneda assenyala clarament que durant la quarta fase s’allargà el presbiteri i, lògicament també en el moment de l’inici del funcionament de les estructures que es bastiren en aquesta època.

També disposàrem d’una data indirecta d’aquests esdeveniments gràcies a les fonts documentals. Se sap que, durant molts anys, únicament hi hagué dues capelles al nostre temple, la de sant Vicenç, fàcilment identificable amb l’altar major, i la de santa Maria, anomenada de vegades “Capella de Santa Maria del Racó”. Aquesta circumstància aconsella identificar la capella de santa Maria amb la de la nova absidiola, la qual disposà de sacerdots encarregats expressament del seu culte de 1290 a 1812. Aquestes dues dates, encara que amb inexactitud, podrien donar testimoni del període d’utilització d’aquesta estructura arquitectònica(*).

A part els importants canvis descrits, durant aquesta quarta fase no es produeixen gaires modificacions en l’estructura del temple. No obstant això, cal ressaltar l’existència d’una pica baptismal, els fonaments de la qual s’han trobat a l’angle nord-oest de la nau. Els vestigis descoberts corresponen a una plataforma circular dotada de dos graons, al centre de la qual es veu perfectament l’encaix i també el desguàs de la pica pròpiament dita. Per cert, la plataforma tallava ostensiblement la banqueta del mur septentrional, la qual ja hem dit que era a la vista aprofitada possiblement com a banc corregut, però el nivell d’utilització era una mica més baix i coincidia amb el paviment de còdols descrit abans. Finalment, hem d’afegir que la pica, desapareguda en temps de la reforma barroca, ha estat recuperada modernament. Es tracta d’un element aproximadament hemisfèric, tallat en un sol bloc, de dimensions considerables adients per a practicar el ritu del baptisme per immersió. La seva decoració és molt simple a base d’un cordó en relleu ornamentat amb incisions, col·locat a prop de la vora.

Cinquena fase

Dos esquemes amb la representació de la segona fase (segles XII i XIII): Hom construeix un porxo a la faàana de migjorn del temple.

A. López

El moment cronològic següent que anomenem cinquena fase es caracteritza per la construcció d’un afegit important a l’estructura primitiva del temple. Es tracta d’un porxo, la llargària del qual coincideix amb la de la nau de migjorn. La seva col·locació precisament en el costat de migdia és ben testimoniada en altres llocs. Aquest pòrtic serveix d’accés a la porta del temple i també de protecció als fidels, els quals desenvolupaven activitats tan religioses com civils, de portes enfora del temple, i aprofitaven l’ocasió de la reunió setmanal periòdica per a assistir al culte.

L’element en qüestió s’ha conservat bastant bé fins ara, encara que una mica amagat sota els afegits de l’època barroca. Consta de dues arcades laterals, situades a llevant i a ponent, i dues altres alineades cap a migdia. Totes estan sostingudes per pilars força gruixuts de secció quadrangular. Els arcs són de mig punt, encara que rebaixats, car la seva amplària no va d’acord amb la seva alçària, no gaire gran. La galeria posseïa una coberta amb un fort pendent cap a migdia, encara que aquest extrem s’endevina únicament per la inclinació de la part superior dels murs, car el sistema de cobertura avui ha desaparegut totalment. Cal no oblidar l’aparell d’aquesta construcció, a base de carreus Grossos als arcs i pedres poc treballades a la resta de la fàbrica.

Pel que fa a la fonamentació d’aquest porxo, s’ha comprovat que constava d’una banqueta no gaire ampla, la qual arribava fins al sòl verge. Aquesta banqueta recolzava clarament en la seva homòloga de l’absidiola de la quarta fase, circumstància que assenyalava la seva posterioritat respecte a la construcció presbiteral. D’altra banda, i com és lògic, les parets laterals del porxo es lliuraven al mur meridional de la nau de l’església.

Hem volgut fer totes aquestes precisions sobre la posició física del pòrtic per tal de demostrar que és posterior a les estructures de l’església romànica, ja que, malauradament, manquen altres documents; l’espai interior del porxo va ésser utilitzat amb profusió com a necròpolis i ossera. Aquesta utilització va ser tan intensiva que l’estratigrafia d’aquest indret patí un fort desgavell, fet agreujat per la fonamentació d’un pilar d’època barroca, la construcció d’una gran tomba, com també les capelles laterals durant el mateix període, i més modernament per l’excavació d’un desguàs. Tot això treu valor a la successió trobada. Per això resulta que els únics indicis disponibles per esbrinar la data d’aquesta estructura són els que es desprenen de la seva situació espacial, els quals, com hem vist, porten a datar-la d’un període proper a la construcció del nou absis i de l’absidiola lateral.

Sisena fase

Dins la sisena fase podem situar dues modificacions no gaire transcendentals, però que cal tenir en compte. D’una banda la reparació efectuada en la coberta de l’absis principal. Pel que sembla, la volta de quart d’esfera va ser totalment enderrocada i tornada a fer i, a continuació, s’instal·là una teulada amb peces semicilíndriques, les que coneixem com a teules àrabs, les quals substituïren les lloses de pissarra que hi havia fins aquell moment. També aquesta reparació presenta greus problemes cronològics, car, per sota de les teules, no s’ha trobat una preparació de terra amb material datable. Únicament aparegué una minsa capa d’argamassa totalment estèril. No obstant això, per la qualitat de les peces de coberta, i pel mateix fet de no trobar-ne la preparació, hem situat aquesta obra en un període anterior a la reforma barroca, durant la qual també s’utilitzen teules, però una mica diferents i amb preparació de terra. A més, i sense que això constitueixi un argument definitiu, els documents parlen de la intenció de restaurar la volta de l’església i el campanar l’any 1399(*).

A part la modificació de la coberta de l’absis, durant la sisena fase es duu a terme una important modificació del paviment. El sòl de còdols i calç, que s’havia mantingut en ús fins aleshores amb diverses refeccions, és substituït completament per un altre de terra batuda a base d’argiles. Al mateix temps, es produeix un avanç notable del presbiteri i es construeix un nou graó per delimitar el seu acabament i separar-lo de la nau. Aquesta ampliació podria haver estat motivada per la col·locació d’un retaule datat del 1520, obra de Joan Gascó, conservat actualment al Museu Episcopal de Vic. Tal vegada, les dimensions del retaule determinaren aquesta necessitat de disposar de més espai útil a la zona presbiteral(*).

Setena i vuitena fases

L’excavació també s’ha ocupat de les vicissituds que patí el temple fins als nostres dies. No obstant això, com que abasten períodes cronològics que no són objecte d’aquesta obra, ens excusarem de comentar aquestes troballes, les quals s’han descrit de manera preliminar en un altre lloc(*). (ALM)

Bibliografia

• Antoni Gonzúlez i Albert López i Mullor: Església de Sant Vicenç de Torelló. 1.a Fase, Memòria del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, Barcelona 1984, pàgs. 129-141.
• Josep Gudiol i Cunill: Excursió a Sant Vicenç de Torelló, “Gaseta de Vich”, núm. 245, Vic 1916.
• Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja Parroquial en 1945-52, núm. 84.
• Eduard Junyent: Catalunya Romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1975, pàg. 221.
• Ramon Ordeig: Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 883-950, Revista Catalana de Teologia”, Barcelona 1979.
• Antoni Pladevall: Sant Vicenç de Torelló, “Full Diocesà”, 16 de gener de 1983.
• Josep Puig i Cadafalch, Antonide Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 381, 522 i ss.
• Fortià Solà: Història de Torelló, Barcelona 1947, vol. I, pàg. 73; vol. II, pàgs. 525 i ss.
• Lluís Thomasa de Subirà: La Vall de Torelló, Selecta, Barcelona 1963, pàgs. 164-167.
• Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 55. (DAG)