Situació
Un dibuix fet per J.M. Pericas al començament del segle XX de l’aspecte que oferia la fortificació.
A. Pladevall
Malauradament és ben poc el que ens ha previngut d’aquesta antiga domus, de la qual en treballs hom podrà endevinar-ne alguns elements. Aquest domus figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 42,2 —y 39,5 (31 tdg 422395).
L’accés s’hi efectua per una pista en molt bon estat, que surt de la carretera de Vic a Taradell, poc abans d’arribar a Santa Eugènia de Berga, uns 700 m i a mà esquerra hi ha el trencall vers llevant que amb 2 km hi porta. (JAA)
Història
Aquesta domus, a vegades anomenada també castell, es trobava dins l’antic terme del castell de Taradell. La fortalesa fou un lloc de residència d’una família de cavallers, anomenada Eures, per passar després als Santa Eugènia i a altres, entre ells els mercaders Sala, del segle XVI. Ara una moderna mansió de pedra, d’estil neoromànic, s’aixeca sobre el solar de l’antiga domus que hi havia al costat de la torre, que restà dempeus fins a l’any 1937.
El terme de Taradell és documentat a partir de l’any 893, quan Teudefred i la seva muller Borrella vengueren al bisbe Gotmar una terra, situada al comtat d’Osona, al terme de Taradell a Socarrats.
El lloc d’Heures es documenta el 937 com a vila d’Eures. El 1032 el comte Berenguer Ramon I llegà el seu alou d’Eures a Sant Pere de Vic i no el castell o torre com s’ha dit.
La primera notícia sobre la domus no es troba fins el 1146, quan Guillem d’Eures donà al monestir de l’Estany l’alou que tenia a la parròquia de Sant Martí Sescorts; mentre el prior de l’Estany li concedia un molí amb el seu camp a Folgueroles, que el tindrien ell i els seus successors que tinguessin Eures pels seus successors i el monestir conservava les entrades i sortides de la casa d’Eures.
El caràcter defensiu de la casa d’Eures es fa patent en un altre conveni fet l’any 1148 entre el bisbe de Vic i els germans Guillem i Pere d’Eures; aquests per les donacions que els feia el bisbe, prometien defensar el dret de l’església vigatana i els seus béns i persones; concedien al bisbe i als canonges el dret d’entrar, sortir i guerrejar en el castell d’Eures, i posseir aquests castells contra tothom, excepte contra el senyor de Taradell i el mateix senyor del castell d’Eures, que en quedava propietari, estant, no obstant això, supeditat al taradellenc.
Al final del segle XII la família Eures es cognominà Rocafort sense que hom en conegui el motiu. Molt aviat el nom es perdé, ja que l’any 1225 Elissenda de Rocafort en l’acte d’esposalles cedí al seu marit, Berenguer de Santa Eugènia, la seva fortalesa d’Eures amb els seus honors i feus. A partir d’aquest moment els senyors d’Eures es cognominaren Santa Eugènia. Després, al principi del segle XV, passà a la família Dos-rius de Torelló per venda de Roger de Vilademany, que també l’havia comprat; per casament, la família Sala de Vic, esdevingué senyora d’Eures. També per enllaç matrimonial passà a la família Tallander, després passà als Pasqual i, finalment, als actuals propietaris, els Font-coberta.
Aquesta fortalesa perdurà en una gran part del seu edifici, sobretot la seva torre, fins el 1937, que s’esfondrà tota sola. Això no obstant, l’any 1910 havia estat objecte d’un minuciós estudi i restauració, el primer, per part de Josep Gudiol I Cunill.
En ensorrar-se la torre, a causa d’obres al seu subsol, fetes quan era propietat i alguns temps residència de magnats de la segona república, els seus elements esculpits es varen guardar a la capella de Sant Joan d’Heures, que s’aixeca prop de l’antiga torre i la moderna mansió que hom construí pels volts de l’any 1930. (APF-ABC)
Casa forta
Una fotografia del començament del segle XX amb la torre encara dempeus.
A. Pladevall
Per al seu coneixement ens remetrem al text redactat per J. Gudiol, el qual feu un estudi molt acurat de l’edifici cap al 1910 i a l’arquitecte J.M. Pericas. Tots dos foren testimonis vius del que havia estat aquesta torre.
“La torre de Saladeures és de planta quadrada, feta de pedra grisa amb uns carreus ben escairats i picats, record de l’antic castrum de Ederis. En la part de ponent d’aquesta edificació s’obre una gran finestra que devia haver sigut el portell d’entrada, donant un rectangle de 1,58 x 0,84 mts amb una llinda massissa sobre la qual es recolza un arc semicircular amb timpà tapat.
Aquesta, interiorment, presenta dos departaments o cambres superposades que’s comuniquen per un forat deixat aposta en un recó de la volta que cubreix la inferior. Aquesta antigament no tenia pas l’esborranch que avuy hi dona còmoda entrada per la part del mig-dia.
El lloch per introduirse dintre de la torra era l’obertura que per la part de ponent ofereix la cambra superior, obertura quadrangular que mostra l’inscripció que’ns hem referit abans.
La cambra de baix té les parets llises, sens cap obertura antiga ni especial particularitat. La gent afirma que sota aquest departament encara hi ha una cambra subterrania; essent cert que anys endarrera, al pla terreno actual, hi havia un forat que servia de cau als cunills bosquetans.
El departament superior té, per la banda de dintre, l’obertura d’entrada coberta amb llinda protegida ab arch semicircolar de descarga que exteriorment vé indicat ab el timpà que ja hem senyalat ornat ab creu entre l’alpha y l’omega. La cambra té una finestra dirigida a tramontana, també surmontada d’arch de descarga, y una estreta aspitllera que deixa entreveure la part de llevant. La part de mig-dia no té comunicacions al exterior, però interiorment presenta una cavitat que s’enfonza cap avall dintre del gruix de la paret, y una especie d’hornacina ab volta semicircular. La primera d’aquestes cavitats forma com un calaixó aposta per servir de guardarroba, l’altra está mes acostada al paviment y’s presenta fumada com si hagués servit de foguer.
Planta del conjunt, aixecada al començament del segle XX per l’arquitecte J.M. Pericas.
A. Pladevall
Diversos apunts de la torre fets al començament del segle XX per J.M. Pericas.
A. Pladevall
En les parets de tramontana y migdia s’hi observen, corresponent-se, unes pedres sortides y tallades a manera de les reglades per soportar lleixes o tarimes. Les reglades de més aprop la paret de ponent podien portar un ample empostissat utilisable com a llit; les altres, que son més estretes, sols aguantarien un tauló que servís de banch. En aquestes particularitats apar que s’hi trobi l’indicació de quin devia esser el mobiliari que convenia a aquesta cambra que avuy dona solitari y quiet hostatge a les olives.
A la volta d’aquesta habitació hi ha altra obertura que comunica ab el terrat de l’edifici, antigament rodejat d’un empit sobre’l que s’alçaven uns marlets, dels que encara pot estudiarse l’emplaçament, conservantse bona part d’ells, l’un formant àngul y presentant sageteres. Alguna pedra que encara resta mostrant una superficie formant pla-inclinat, permet suposar si els marlets presentarian aiguaversos o cimals en piràmide.”
L’única resta que ha pervingut de la torre romànica de Sala-d’Heures són dues pedres esculpides que hi havia al frontispici de la torre. Es tracta d’una llinda esculpida amb una inscripció llatina i un timpà també esculpit, que porta l’anagrama de l’alfa i l’omega amb una creu.
Aquestes restes es guarden a l’interior de l’anomenat nou castell, penjades en una paret de cara a migjorn, prop de la capella de Santa Amància.
Tant el castell nou com la capella incorporada foren construïts els anys 1930. La capella s’erigí en honor a una nena màrtir romana, les despulles de la qual i la làpida que hi havia al seu sepulcre a les catacumbes fores traslladats a Sala-d’Heures per un cardenal parent dels Fontcoberta, amos actuals del castell. Això, naturalment, és una llegenda, la veritat de la qual caldria poder escatir. (MAB)
Bibliografia
- Josep Gudiol i Cunill (M.T.): Excursió a Saldeures, “Gazeta Montanyesa”, núm. 506, Vic 1910.
- Josep Gudiol i Cunill: La torre de Saladeures, “Anuari 1909-10”, Any III, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911.
- Antoni Pladevall i altres: Els castells catalans, vol. IV, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàg. 1040.
- Antoni Pladevall: Santa Eugènia de Berga, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 1. (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 116. (DAG)