Situació
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una àmplia nau rematada per un absis, seguint un model com el de Sant Esteve de Tavèrnoles i Santa Maria de Vilalleons.
J. Sarri
Aquesta petita capella es troba sobre un turonet davant la casa Sobirana, única habitada del sector de Sorerols, a les estribacions de la serralada que separa l’Esquirol de Tavertet i mirant sobre la vall del Ter al mig del pantà de Sau. Té una vista extraordinària sobre Sau, les Guilleries i el Montseny. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 48,4 —y 49,6 (31 tdg 484496).
Per anar-hi cal agafar la carretera de l’Esquirol a Tavertet; en arribar al punt més alt de la carretera i prop del km 4,700 hi ha un camí a mà dreta que mena a la casa de Tresserras. Abans d’arribar a la casa hi ha un camí que segueix en direcció a migjorn, sensiblement paral·lel a la carretera de Tavertet, el qual amb 3,4 km mena a la casa de Sobiranes. D’aquí al turó de l’església hi ha un quart caminant. (JSV)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sorerols. Tingué inicialment funcions parroquials; passà posteriorment a sufragània de Sant Cristòfol de Tavertet.
El castell de Sorerols és documentat a partir de l’any 1086, quan el vescomte de Cardona, Ramon Folc, deixà a la seva muller, Ermessenda, i al seu germà Folc, diversos castells, entre els quals es trobava el de Sorerols. L’any 1072 es documenta un personatge anomenat Guillem Sanç de Sorerols.
Les primeres notícies de l’església es troben en la llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, on apareix la parròquia de Solerols. Després l’església es torna a documentar el 1061-1062 en l’acta de consagració de la veïna parròquia de Sant Romà de Sau, on es descriu el terme de Sant Romà que passava per la casa de Sant Miquel on vivia un home anomenat Vives; per tant, encara que el document no tracti de l’església en si, sinó d’una casa de la seva propietat, és un fet que l’església existia. Més tard, vers el 1091, es degué construir una nova església, ja que aquest fet fou motiu que el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, acudís al lloc de Sorerols a consagrar l’església de Sant Miquel; el bisbe confirmà els delmes i primícies i les oblacions de pa i vi i establí un cementiri de trenta passes entorn de l’església. En el mateix moment, Vidal, cavaller (Vitali militem), per la seva ànima i per la dels seus avantpassats, donà l’alou del lloc on s’aixecava l’església de Sant Miquel, amb el cementiri, sagrers, entrades i sortides, cuit i erm, i els arbres que hi havia. Aquest Vidal devia ser un gran propietari del lloc, si bé no sembla que fos el feudatari del castell. En aquest moment ja tenia subjecta l’església de Santa Cecília de Sorerols com a sufragània. El bisbe feu, també, una breu descripció del terme.
El cobrament dels delmes de la parròquia fou motiu de conflictes que finiren amb la intervenció del bisbe de Vic, que l’any 1138, a partir de l’acta de consagració esmentada, confirmà la dotació i els drets que tenia als masos de la parròquia, alguns dels quals compartia amb parròquies veïnes, fet que degué ser el motiu del conflicte.
La vitalitat de la parròquia durà fins al segle XIV, moment en què deixà de tenir capellà propi a causa de la despoblació i passà a ésser sufragània de Sant Cristòfol de Tavertet, tenint cura del culte els seus sacerdots. Com a sufragània seguí conservant el cementiri, però no tingué ni reserva del Santíssim ni fonts baptismals.
L’any 1855 hom intentà fusionar els antics termes parroquials de Sant Miquel de Sorerols i de Sant Bartomeu Sesgorgues en una nova parròquia que havia de tenir el seu centre en una nova església que s’havia de construir prop del mas Mierons, però el projecte no reeixí.
L’edifici consagrat el 1091 sembla que fou acabat més tard, quan s’hi feu alguna refecció, com la construcció d’un campanar d’espadanya i l’apujament de la coberta. Més tard, en els segles XVII-XVIII, se li afegí una petita sagristia.
El 1956 es va iniciar una restauració privada, que fou continuada pel servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, per tal de donar per resultat la desaparició de l’arrebossat dels murs i de la volta, la reparació de la teulada i la supressió de la sagristia, però encara han quedat alguns detalls per a completar la restauració esmentada.
Actualment el temple no té culte regular per la despoblació del terme, però l’edifici es troba en bon estat de conservació. (APF-ABC)
Església
L’església de Sant Miquel de Sorerols és un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre mitjançant un ample plec. La nau ha estat coberta amb una volta de canó, reforçada per tres arcs torals, de pedra, que ha estat col·locada a plec de llibre.
Pels gruixos dels murs i la desviació de la nau i la textura de parets sembla que la seva construcció es realitzà en dues fases, molt properes en el temps.
Exteriorment l’absis és decorat amb arquets cecs en sèries de tres entre lesenes i s’hi obren tres finestres de doble esqueixada. Aquesta decoració s’estén a la meitat de llevant dels murs de migjorn i de tramuntana, mentre que la meitat de ponent és nua d’ornamentació.
La porta d’entrada és molt senzilla, amb les dovelles de l’arcada refoses i remarcades amb dues filades de pedres planes, les quals ressalten molt sobre la textura uniforme de la paret.
Davant l’església i a la part de ponent hi ha un tancat que correspon al cementiri. Al mig hi ha un replà davant la porta, on es veu la cimentació de la sagristia, que recentment es va treure. Per accedir a aquest replà hi ha una escala des del camí.
Coronant la façana de ponent hi ha un campanar d’espadanya amb dos arcs i coberta de lloses.
El presbiteri es troba aixecat dos graons respecte a la nau. El paviment ha estat fet amb lloses i cairons i té aspecte d’haver estat reaprofitat.
L’aparell de l’edifici ha estat fet amb petits carreus, desbastats i escairats, agafats amb abundant morter de calç, i disposats en filades uniformes i regulars, de manera molt ordenada.
Per la seva estructura i decoració, cal situar la seva construcció en les dues fases, dins la segona meitat del segle XI, en la llarga sèrie d’edificis construïts a Osona segons els modes d’arquitectura llombarda, dels quals constitueix un exemple, molt ben resolt, que ajuda a definir un estil característic. Es tracta d’un ampli grup d’esglésies d’una sola nau acabada amb absis, del segle XI, com la de Sant Esteve de Tavèrnoles, Santa Maria de Vilalleons, etc.
A desgrat de la seva aparent unitat hi ha un parell de campanyes de construcció, sobretot visibles en el remat del mur de migjorn, les quals indiquen que el temple s’acabà en una època més tardana, segurament quan fou refeta la volta, que és molt aplanada. (JSV-JAA-DAG)
Portada
La porta d’entrada a l’església presenta una bonica ferramenta. Igual com la resta de l’edifici, l’única porta d’accés a l’interior, que és oberta al mur de migjorn, també presenta signes de restauracions, precisament en aquesta mateixa ferramenta. De les cinc volutes que es conserven, tan sols les dues de la part alta de la porta són autèntiques.
D’entrada hem de creure que els ferros d’aquesta porta devien consistir originàriament en tres parells de cintes de ferro retallat i forjat, amb un sol extrem enroscat en dues espires enfrontades i distribuïdes sobre la porta, unes a la part superior, les altres a la inferior i dues altres a mitja altura, simulant la funció d’uns golfos de frontissa.
La solució tècnica és d’una gran simplicitat, puix que es tracta d’un únic element que es repeteix sis vegades i presenta el motiu constant de tota ferramenta coneguda, bé que en el seu estat més primitiu i elemental: una tija plana de ferro forjat i retallat en un extrem en espires enfrontades.
Les dues peces originals, que, com hem dit, són les de la part superior de la porta, presenten un estat de conservació molt deficient, amb accions d’oxidació profunda que han produït fortes deterioracions.
La mateixa senzillesa en la solució estètica del conjunt s’aprecia també en la pròpia elaboració de cada element. L’ànima de la tija presenta una secció rectangular aplanada, sense cap mena de solc ni incisió; les dues espires no tenen cap altre motiu de decoració que la seva pròpia forma.
Amb aquestes aparences de rusticitat no creiem que aquest conjunt tingui una filiació més arcaica. A Catalunya no tenim encara actualment dades suficients com per a establir unes sèries tipològiques de cronologia segura sobre obres o peces de ferro forjat.
Una major o menor complexitat en l’elaboració d’aquests treballs pot ésser producte del tarannà especial o la diferent destresa de cadascuna de les nombroses forges existents ja en aquestes etapes inicials dels segles X i XI.
Actualment disposem d’interessants referències documentals amb paral·lels abundants en la toponímia (la Fàbrega, la Farga, Fàbregues, Vallferrera, etc.) que demostren la notable difusió de la metal·lúrgia, eminentment de caràcter rural, arreu del país i no pas centralitzada a les valls pirinenques, com s’havia cregut en un principi. (ARD)
Peça d’orfebreria
Encenser d’aram repussat, decorat amb esmalts champlevé. És conservat al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1916, i té el número de catàleg 4673.
G. Llop
Procedent de Sant Miquel de Sorerols, el Museu Episcopal de Vic guarda un encenser d’aram repussat, que ingressà al museu l’any 1916 — i és catalogat amb el número 4673. Fa 13,3 cm d’alçària total i 8,7 cm de diàmetre màxim.
La peça consta d’una base en forma de cassoleta esfèrica; per tal de sostenir-se dreta, té a la seva base una petita arandela de metall en forma de planxa lleugerament corba que subjecta el casquet mitjançant un clau reblat a la base i a l’interior del casquet.
La coberta és cònica i forma dos pisos que trunquen el con, en els quals les obertures en forma d’arc de ferradura deixen escapar l’encens. El conjunt és coronat per un botó de metall i una anella.
La decoració esmaltada recobreix tota la peça amb zones reservades que presenten unes fines incisions burilades. Pertany al tipus d’esmalt champlevé. Els colors de l’esmalt són el verd fosc, el blau i el lila.
La tapa i la copa ajusten per quatre jocs d’anelles del mateix metall per on devien passar sengles cadenes de suspensió, relligades a un petit capell com és costum en aquest tipus de peça, i que avui dia malauradament no es conserven.
Malgrat que la peça resta incompleta, el seu estat de conservació és notable; tan sols l’esmalt és lleugerament picat en certs indrets. De l’harmoniós conjunt únicament desentona la base en forma de planxa reblada a la peça, cosa que no és freqüent en objectes d’aquesta categoria.
Mereix un tractament especial l’estudi de la decoració. Aquesta es reparteix en registres. A la cassoleta hi ha uns triangles allargats, amb el vèrtex invertit, que alternen dos colors, verd i blau; entre triangle i triangle hi ha una fina línia burilada en ziga-zaga que es repeteix flanquejant tot el registre.
La tapa és decorada amb una franja de medallons que tanquen de manera alterna una creu potençada i un pàmpol. Aquests temes decoratius són freqüents no tan sols a les arts decoratives romàniques, sinó que tenen un origen ben anterior.
L’estilització floral és un clar exemple d’influència del pàmpol bizantí, figura derivada de les fulles d’acant, la varietat més important de les quals és l’anomenada trèvol. A la peça de Sant Miquel de Sorerols el trèvol ha estat enriquit amb un arc ondulat que uneix els dos extrems del calze.
Aquesta decoració vegetal és la més utilitzada entre els esmaltadors del segle XIII a Llemotges, on aquest encenser té els seus paral·lels més clars, no tan sols en els temes decoratius i en la seva composició, sinó també en la seva mateixa estructura.
Efectivament una vegetació que no passa d’una simplicitat simbòlica i que es repeteix amb rigorosa simetria és una de les característiques iconogràfiques de les peces esmaltades per aquests tallers. Això unit a la semblança estructural amb els encensers produïts a Llemotges: copa semisfèrica amb tapa cònica truncada al seu cim, on s’allotgen les obertures en forma d’arc de ferradura per deixar escapar l’encens, i decoració en forma de medallons, com és el cas de l’encenser conservat al Museu de Cluny datat del darrer terç del segle XIII o de l’encenser del Museu municipal de Llemotges de la tercera o quarta desena del segle XIII.
Aquestes cronologies s’avenen totalment a la que ja donà Gudiol a aquesta peça, que catalogà com inspirada en l’arquitectura: “com una cúpula d’edifici rodejat d’absis”. (ACR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja parroquial en 1945-52, núm. 56.
- Eduard Junyent: Catalunya Romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975, pàg. 216.
- Miquel Molist i M. Colomer: Sant Miquel de Serrarols, “Avenes i Coves”, núms. 10 i 11 (febrer-març 1972).
- Antoni Pladevall: Sant Bartomeu Sesgorgues, Sant Miquel de Sorerols i Sant Vicenç Sarriera —o de Verders—, “Ausa”, vol. VII (1972-74), Vic, pàgs. 342-344.
- Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya, segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 54. (DAG)
Bibliografia sobre la portada
- Pierre Bonnassie: Catalunya mil anys enrera. Segles X-XI, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1979, pàgs. 412-413.
- Eduard Junyent: La antigua industria del hierro. Notas referentes a la corona de Vic, “Ausa”; vol. I (1952-54).
- Frederic-Pau Verrié: Les arts decoratives, L’art català, vol. I, Barcelona 1955, pàgs. 241-250. (ARD)
Bibliografia sobre l’enceser
- Marie Madeleine Gauthier: Émaux Limousins champlevées des XII a XIII e et XIV siècles, Gerard le Prat, editeur, París 1950.
- Marie Madeleine Gauthier: Les émaux du Moyen-age occidental, Office du Livre, Fribourg 1972, núm. 135 de l’inventari.
- Josep Gudiol i Cunill: Nocions d’arqueologia sagrada catalana, Josep Porter, llibreter, Vic 1902, pàg. 284.
- Alois Riegl: Problemas de estilo. Fundamentos para la historia de la ornamentación, Gustavo Gili, Barcelona 1980, pàg. 179.
- Paul Thoby: Le crucifix des origines au concile de Trente, París 1959. (ACR)