Sant Andreu del Castell de Tona

Situació

Una vista de Sant Andreu del castell de Tona, enfilada dalt el cingle, damunt el pla, des del costat nordoriental.

J. Pagans-TAVISA

L’antiga església parroquial de Sant Andreu del Castell de Tona és situada vora la torre i les restes del castell, al cim d’un planell que domina la vila de Tona. Aquesta església es troba situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 35,7 —y 34,0 (31 tdg 357340).

Per arribar-hi, cal dirigir-se, des de dins la vila de Tona, a l’església de Santa Maria del Barri, des d’on surt el camí que, en un curt trajecte, puja al cim, on hi ha el conjunt medieval. (JAA)

Història

Aquesta església es troba dins l’antic terme del castell de Tona, al costat mateix de la fortificació. Inicialment ja tingué funcions parroquials, que conserva actualment, bé que traslladades a un altre edifici del centre de la població.

El castell i l’església es documenten el 889 quan el bisbe Gotmar, acudí al castell de Tona del comtat d’Osona a consagrar l’església de Sant Andreu que havien construït els il·lustres barons: Àlvar, prevere, Recared, prevere, Centuri, Bera, El·la i Gal·leni amb tots els homes que vivien al castell de Tona, els quals dotaren el temple de llibres i dels objectes litúrgics necessaris per al culte, i béns territorials per a subvenir les necessitats dels sacerdots que en tinguessin cura. El bisbe donà una casa situada al costat de l’església, i els delmes i primícies del terme del castell.

Encara que en l’acta de consagració no s’esmenta explícitament que tingués funcions parroquials, la concessió dels delmes i primícies de tot el terme del castell de Tona no deixa lloc a dubte, la qual cosa es confirma posteriorment en la llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, on figura la parròquia de Tonna. L’any 1054 Ermengol donà al seu germà Ramon el castell d’Aguilar, situat a la parròquia de Sant Andreu de Tona.

En el temple, al principi del segle XIV, a més del titular, s’hi veneraven, els altars de la santa Creu i de sant Valentí; aquest tingué un benefici que perdurà fins al segle XVIII.

La situació del temple dalt el cim feu que el lloc fos desavinent per als feligresos del terme que vivien escampats pel pla, la qual cosa feu desplaçar el culte vers la capella de Santa Maria del Barri situada més al pla, i, doncs, més accessible per als feligresos; però l’església de Sant Andreu seguí exercint les funcions parroquials; a ella havien d’acudir pels bateigs, ja que la de Santa Maria no tenia fonts baptismals.

La reticència a pujar al temple del castell feu que l’any 1723 s’obtingués permís per a traslladar, mentre no es construís una nova església, el culte i la titularitat de Sant Andreu, juntament amb diversos objectes d’ús litúrgic, a la de Santa Maria del Barri. L’any 1742 el bisbe de Vic hagué d’ordenar la seva restitució a l’església de Sant Andreu.

El 1802 començà la construcció d’una nova església parroquial a l’interior de la població, al carrer Nou, que havia sorgit al llarg del camí ral on ja hi havien unes 200 cases. La Guerra del Francès deturà la finalització del nou temple, que no fou inaugurat fins al 1840. Aquest perdurà fins al 1936, que fou incendiat i destruït. Després es construí l’actual temple parroquial aprofitant alguna paret antiga.

L’antic temple consagrat el 889 fou substituït totalment per un altre de romànic, a més de la construcció d’una volta de pedra que substituí l’original coberta de fusta. El segle XVI s’hi feren algunes capelles laterals i el segle XVII es construí el campanar, i en el mur de ponent es construí un pòrtic renaixentista. Actualment l’edifici no té culte i es troba força descurat, però manté la seva solidesa gràcies a una recent restauració. (APF-ABC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rematada a llevant per un absis semicircular.

J.A. Adell

L’església de Sant Andreu de Tona és un edifici d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre a la nau per un simple plec, els brancals del qual es troben destruïts. Al cantó de tramuntana hi ha adossada, vora l’absis, una capella, de planta quadrada, coberta amb una volta apuntada. Al cantó de migjorn hi ha una altra capella, de planta rectangular, coberta amb volta de creueria, al costat de la qual, i tapant una part de l’absis, hi ha un campanar de torre, avui mancat de coberta.

La nau ha estat coberta amb volta de canó i presenta els murs doblats interiorment, fins al punt on s’obren les dues capelles, per la qual cosa la volta adopta una forma irregular, puix que té dues amplades amb la mateixa alçària de clau. Originàriament la coberta devia ésser de fusta i per a construir la volta calgué doblar interiorment els murs.

La porta s’obre al mur de migjorn, vora la capella d’aquest cantó, amb un arc de grans dovelles, i substitueix una porta original, oberta a la mateixa façana de migjorn, vora el mur de ponent. En aquest hi havia oberta una portada classicista amb pilastres i frontó triangular, sobre la qual hi havia un òcul circular, substituït per l’actual finestra en creu, quan es modificà aquesta façana i fou eliminada la portada.

Una vista de l’interior de l’església amb la capçalera.

E. Pablo

A l’absis hi ha obertes tres finestres de doble esqueixada, una de les quals resta cegada pel cos del campanar, i a la façana de migjorn n’hi ha dues més d’obertes, cegades pel regruixat interior.

Les façanes han estat totalment decorades amb arcuacions llombardes, de factura molt barroera, disposades en sèries de dues entre lesenes molt amples, i amb trams sense arcuacions. El ritme de la façana de tramuntana és 2-2-2-ple-2-2-2, fins a la capella. A la façana de migjorn és 2-3-2-ple-2-ple, fins a la capella, justificat el canvi de 2 a 3 arcuacions per la presència de la porta i el ple extrem per una finestra i la porta oberta posteriorment. A l’absis es conservaren fins després de l’any 1943 restes de la decoració original que consistia en un fris de finestres cegues, emmarcades per arcuacions entre lesenes, seguint un tipus comú al segle XI, que trobem també a Sant Pere de Casserres o a Sant Esteve de Tavèrnoles.

L’aparell ha estat construït amb blocs simplement trencats, disposats irregularment sense formar filades. Només en alguns punts hi ha unes sèries de pedres col·locades verticalment formant unes filades curtes. El doblat interior dels murs ha estat realitzat amb uns carreus petits perfectament tallats, disposats molt ordenadament en filades uniformes. La volta és d’obra de reble, encofrada amb encanyissat i amb abundant morter de calç.

L’any 1943 al subsòl de l’església s’efectuaren unes excavacions arqueològiques dirigides per Eduard Junyent, les quals posaren en evidència les traces de les parets d’una església anterior, identificada per E. Junyent amb la consagrada pel bisbe Gotmar l’any 889. Aquestes traces dibuixaven la planta fragmentada d’un edifici d’una nau, capçat per un absis rectangular. Per aquesta planta, que tinguérem oportunitat de discutir amb E. Junyent, no es podia deduir si hi havia o no arc triomfal a l’embocadura de l’absis, però sí sembla clar que, pel gruix dels murs, l’església devia ésser coberta amb un embigat de fusta, fins i tot, possiblement, l’absis.

La planta d’aquesta església respon perfectament a la tradició comuna a l’arquitectura del segle X, motiu que ha fet que X. Barral l’atribueixi a la segona meitat del segle X, contra l’opinió d’E. Junyent, més assentada en l’evidència arqueològica, que la considera de la consagració del 889, la qual cosa permet “… datar amb precisió una estructura arquitectònica tan tradicional i tan estesa”.

Després de l’excavació de 1943, l’església de Sant Andreu de Tona fou restaurada abusivament, suprimint el portal i l’òcul de la façana de ponent, refent paraments, multiplicant-hi les filades de pedres verticals i, sobretot, refent, desastrosament, la decoració absidal, amb la construcció de tres petits contraforts, que substitueixen les lesenes, i la substitució del fris original per unes estranyes finestres cegues o arcuacions, les quals no tenen cap mena de relació amb els motius de l’arquitectura llombarda.

A desgrat d’aquestes obres, l’estat de l’església és d’un abandó lamentable, que sembla que acabarà aviat amb un projecte de rehabilitació que s’està redactant per encàrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya.

L’església de Tona és un edifici molt característic de l’arquitectura llombarda i que cal datar, d’acord amb E. Junyent, dins la primera meitat del segle XI. Aquest edifici resulta, però, un xic estrany en el context de l’arquitectura osonenca, a causa de la pobra concepció de la seva composició de façanes. En un lloc on es dominaven perfectament els mecanismes expressius de les formes llombardes, el barroerisme de les façanes de Tona resulta sorprenent, com si es tractés d’una obra feta a imitació d’altres en construcció, per tècnics inexperts en l’aplicació de la nova arquitectura. (JAA)

Necròpoli

Tal com ja hem apuntat, la primavera de l’any 1943 hom dugué a terme una excavació, destinada a cercar les estructures del primitiu temple consagrat l’any 889 pel bisbe Gotmar.

Ja hem anotat abans que els resultats d’aquesta varen demostrar l’existència d’un mur al final de la nau, que devia tancar l’església primitiva. Es va localitzar també un petit atri a l’entrada de l’església, al costat esquerre del qual hi havia una pica baptismal.

Per tant aquesta primera excavació va demostrar, quant a estructures, que la primera església era de proporcions més reduïdes (uns 7 m de llarg), que tenia un petit atri, i que l’absis era carrat. Però aquesta prospecció, projectada en principi per delimitar l’església del 889, va donar altres resultats interessants, ja que va demostrar l’existència de tres nivells d’enterraments tant a l’interior com a l’exterior del temple.

Un primer nivell devia estar format per restes òssies remogudes, a dins i als voltants de l’església, a poca profunditat.

El segon nivell, el més interessant i del qual parlarem més endavant, donà per un costat tombes antropomorfes a l’interior, un esquelet complet situat a mig transsepte i paral·lel a l’altar, i una fossa sepulcral al centre del presbiteri.

I per últim un tercer nivell a 2 m de profunditat i a la part exterior de l’entrada al temple, format per tombes amb lloses molt semblant als enterraments del baix imperi romà.

Centrant-nos ja en el que hem anomenat el segon nivell d’enterraments cal dir que aparegueren un total de cinc tombes antropomorfes, quatre de les quals a la part dreta del transsepte (sota la capella del XVI), orientades vers el sud-est; i la cinquena a la part esquerra del presbiteri i orientada vers el nord-est. Totes plegades devien quedar fora de la primitiva església i correspondre a una cronologia semblant a aquesta (segles IX-X).

La disposició radial de les tombes, juntament amb altres elements apareguts citats anteriorment, feren possible la delimitació de la primitiva església preromànica.

Quant als ossos procedents dels enterraments, cal dir que es troben actualment al Museu Municipal de Tona. També hi ha una peça d’os atravessada per un orifici, cosa que fa pensar que es podria tractar d’un collaret.

Hem parlat de les estructures i de les tombes que veieren la llum gràcies a l’excavació del 1943. Cal ara que ens referim al material conservat al Museu Municipal de Tona, procedent de la dita campanya.

Primerament hem de destacar la ceràmica, de la qual tenim mostres que van des d’època hallstàtica i ibèrica, que apareix als nivells més inferiors, fins a la vidriada del segle XVIII, trobada en superfície; però tractarem aquí només la d’època medieval, deixant també de costat la vidriada del XIV i XV. Els trets principals d’aquesta ceràmica no difereixen de la que trobem a la resta de Catalunya a la mateixa època (segles XI-XII): terrissa grisa i fabricació a torn. Quant a la tipologia, que podem deduir a partir dels pocs fragments amb forma, és bàsicament olles, cassoles i plats.

En segon lloc trobem el material de ferro, essent el més significatiu dues punxes de llança, uns fragments de ganivet, i alguns claus; i el material de bronze: dos fragments de plaquetes decorades, i un fragment d’una fíbula, així com diverses monedes (d’entre les que destaquen alguns ardits —segles XVII— i altres peces de difícil identificació, a causa del mal estat en què ens han arribat).

En tercer lloc cal fer notar l’aparició d’una gran quantitat de fragments de vidre, alguns d’ells amb forma (petites nanses i vores), possibles recipients per a contenir perfums.

En últim lloc hem de ressaltar el descobriment d’altres objectes de pedra, també conservats en el citat museu: una pedra que devia formar part del brocal del dit baptisteri, cisellada amb unes creuetes a la cara plana; un capitell preromànic decorat en una cara amb una creu visigòtica, en l’altra amb els signes alfa i omega, i en les dues restants amb un ratllat romboïdal; i per últim, una llosa possiblement utilitzada com a altar, ja que presenta una decoració amb els símbols eucarístics del pa i el peix.

La gran quantitat de material arqueològic d’èpoques diverses aparegut de manera barrejada i sense una clara estratigrafia, ha fet pensar als autors de l’excavació que possiblement hi devia haver una destrucció de la primitiva església consagrada el 889, i que per tal de construir l’església romànica que avui podem veure, hom devia traginar terra dels voltants per poder anivellar el terreny, i juntament amb aquesta terra hom devia traslladar materials tant diversos com els que hem assenyalat.

El que no sembla tant possible, segons nosaltres, és que la primitiva església hagués estat incendiada o cremada com assenyala F. Vall, ja que en la memòria de l’excavació, en cap moment hom no parla de l’aparició d’un estrat, o ni tant sols d’una zona de destrucció o cremada, ni de l’aparició de cendres. (ACC-REP)

Treballs de restauració posteriors

Aquesta església, antiga parròquia del terme, va ser restaurada per la Generalitat de Catalunya l’any 1988, amb motiu de la celebració dels mil cent anys de la consagració del primitiu temple preromànic. A l’estiu dels anys 1985 i 1986 ja s’hi havien fet excavacions arqueològiques mitjançant camps de treball. La restauració de l’edifici fou integral i va permetre que es tornés obrir al culte. S’acabaren les excavacions a l’interior, es repararen la coberta de lloses i els paraments, es refeu el coronament de l’absis, es col·locà un nou paviment, etc. (CPO)

Bibliografia

• Ramon D’Abadal: Els primers comtes catalans, Ed. Vicens-Vives, Barcelona 1980, pàgs. 95 i ss.
• Xavier Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 114, 224.
• Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja parroquial en 1945-52, núm. 57.
• Eduard Junyent: “El prerrománico en el condado de Ausona”, “San Jorge” juliol de 1962, núm. 47, pàg. 50.
• Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicaciones de l’Abadia de Montserrat, 1975, pàgs. 220-221.
• Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial, Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983.
• Josep Masferrer: “La antiga Tonda” “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. IV (1921-24), pàgs. 79-84.
• Antoni Pladevall: “La parroquia de san Andrés de Tona y su sufragánea de san Cugat de Gavadons”, “Ausa”, vol. III (1958-60), pàgs. 5-15.
• Josep Puig i Cadafalch: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II (del segle IX al XI). Institut d’Estudis catalans, Barcelona 1911, pàgs. 301.
• Walter Muir Whittehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 55. (DAG)