Història
La situació
Pla de la ciutat de Vic amb els edificis romànics assenyalats.
Informació: A. Pladevall - J. Vigué
En refer-se la ciutat després de la reestructuració de Guifré el Pelós, el sector alt, on les restes arqueològiques que van apareixent revelen una ocupació en època romana, i una segona, ben documentada, a partir del segle IX, devia quedar com una fortalesa, refeta aprofitant els enderrocs de la ciutat, abandonada, almenys després de la destrucció d’Aissó. Aquesta fortalesa es degué organitzar entorn de l’antic temple romà anomenat des del final del segle X turris comitale. La hipòtesi sobre l’existència d’una catedral d’època visigòtica en aquest indret, com ja ha estat dit, és probable, bé que no provada científicament.
El poblament que va seguir l’acció bèl·lica de Guifré el Pelós s’establí inicialment a la part baixa de la ciutat, a la riba esquerra del Mèder, tenint com a eix la nova catedral organitzada. Ambdues parts de la ciutat, la del temple romà, a la part alta, i la de la catedral, a la ribera, es disposaven a tots dos costats d’un important camí de comunicació, que unia les terres de la Garrotxa amb el Bages, i que rebé a partir de l’època carolíngia el nom de strata Francisca.
Aquest important camí travessava el Ter pel pont de Roda, i deixava la Plana de Vic pel Coll de la Pullosa, a Collsuspina.
La ciutat es troba just a la cruïlla de l’strata Francisca, amb una altra important via, successora de l’antiga via romana, molt documentada pels miliaris que es conserven al Museu Episcopal de Vic i que unia Ausa amb Bàrcino, i probablement es perllongava, ja en època romana, fins a la Cerdanya, a través de Ripoll. Una era l’antiga via militar (l’strata Francisca), que al sector de migjorn de la Plana ja és ben documentada en època romana, i l’altra era una via bàsicament comercial, per a la qual al segle XI es construí, a l’entrada de Vic, el Pont de Queralt, sobre el Mèder.
A partir d’aquests elements bàsics, fortalesa (antic temple romà), catedral, i cruïlla de camins, juntament amb el riu, s’organitzà l’ocupació de l’antiga ciutat de Vic, que havia d’ésser anomenada vila fins avançat el segle XIII, signe clar de la prostració en què devien trobar-la els repobladors.
A la part alta de la ciutat s’han produït processos d’urbanització molt intensos que han desfigurat la primitiva geografia urbana, como ho palesen les restes aparegudes al subsòl d’unes cases del carrer de les Dues Soles, a l’entrada de la plaça de Don Miguel de Clariana, i altres, aparegudes a migjorn de la plaça de la Pietat, consistents en un porxo, d’arcs, que indiquen la presència d’un carrer o espai públic. També consta que en la urbanització de la plaça de Don Miguel de Clariana, a l’inici del segle XVII es va aterrar una illa de cases que ocupava aquell sòl.
Pla del nucli antic de la ciutat actual en el qual han estat indicats els carrers, places, etc., més coneguts d'època medieval. En alguns llocs, el traç continu ha estat substituït per un de puntejat per indicar que en època romànica el traçat actual era substancialment diferent i, doncs, no corresponia.
Informació: A. Pladevall - J. Vigué
Tot això fa que en aquest sector de la ciutat es puguin identificar només com a elements d’època romànica les restes del castell dels Montcada i la façana de ponent de l’església de Sant Sadurní, estudiades monogràficament. Malgrat això, i després de les excavacions efectuades tant a la plaça de la Pietat com a les cases esmentades, és evident l’existència en el subsòl d’importants vestigis de l’urbanisme i l’arquitectura del que fou la partida dels Montcada de la ciutat de Vic.
Molt diferent, però, és la situació actual pel que fa als vestigis d’època romànica, que trobem en la partida de jurisdicció episcopal, situada a la part baixa de la ciutat, on encara es conserven sectors com el carrer de l’Albergueria, traçat en època romànica, i on les cases palesen l’aprofitament d’importants restes d’aquesta època, o les restes, perfectament datables del segle XI, o del principi del següent, situades al palau episcopal, així com elements esparsos, principalment finestres bifores, amb capitells més o menys treballats, reaprofitades en edificis de la plaça de la Catedral, o bé conservades a la secció lapidària del Museu Episcopal de Vic.
La problemàtica arquitectònica i urbanística de l’antiga catedral, amb les seves tres esglésies inicials, i les residències episcopal i capitular, es tracta en el corresponent apartat monogràfic. (Vegeu: La catedral de Vic)
Planta en perspectiva a través de la qual hom es pot fer una idea de com devia ésser la ciutat en època romànica.
Miquel Suriñach i Pla, cedida per l’Ajuntament de Vic
Resta per estudiar detalladament el sector de l’Albergueria i la casa rectoral de la parròquia de la Pietat, els orígens dels quals són plenament romànics, atès que l’Albergueria és plenament documentada a partir de l’any 1080. Cal assenyalar com entre les restes més visibles es conserven els brancals de la porta que en tancava el carreró. (APF-JAA)
L’expansió de Vic
El pas d’una vila formada per una agrupació de cases entorn de les esglésies catedralícies, sense cap altra protecció que la que proporcionava la unió de les pròpies cases sense obertures a l’exterior, a una vila protegida per una muralla i amb uns veritables carrers, no es produirà fins entrat el segle XII. I encara que aquest canvi representés un fet transcendental, no s’ha conservat cap document que ho confirmi ni ens permeti donar una data aproximada per a l’inici de la transformació.
Al principi del segle XII es documenten algunes transaccions de cases situades a la vila de Vic, però sense que es puguin situar en un lloc concret, i quan és possible, es comprova que es troben entorn dels edificis catedralicis, com una casa i un obrador que el 1137 se situen prop del campanar. Serà l’aparició del portal de Sant Joan o de Malloles (1140), o el carrer Nou (1159) o el portal de Queralt (1175) o la plaça del Mercadal (1175), que permeten de constatar una expansió urbana, centrada, principalment, en el sector sud-occidental, però sense poder comprovar-ne la intensitat, encara que l’aparició de diversos ravals ja els segles XII-XIII fa pensar que segurament era intensa, si bé sempre existirien espais buits sense edificar, ja que els horts dins la vila eren relativament nombrosos.
Serà el segle XIII quan es disposa de més informació sobre l’estructura urbana de la vila, gràcies al minuciós estudi dels més antics protocols del segle XIII que feu Carreras i Candi, el qual documentà a més dels portals de Sant Joan o de Malloles i el de Queralt, ja esmentats, el de Gurb (1254), el de Montcada (1254), el de Manlleu (1254), el de Santa Eulàlia (1259). Els portals de Gurb i de Manlleu s’obrien davant els camins o carreteres que conduïen a aquests llocs, i en aquest moment el que menava a Gurb ja havia iniciat la seva conversió en carrer fora murs i segurament amb el de Manlleu havia passat el mateix, però no es documenta la seva existència fins el 1307. El portal de Santa Eulàlia era el que s’obria en el sector oriental de la partida de Montcada, a l’extrem de l’actual carrer de Dues Soles, ja que la capella de Santa Eulàlia s’aixecava fora murs, en l’actual carrer Torras i Bages, prop de l’antic convent de santa Teresa. El portal anomenat de Montcada era el que comunicava la partida de Montcada amb el raval de les Clotes, dependent, també, dels Montcada.
Els carrers que Carreras i Candi documenta el segle XIII, trets els documentats anteriorment, són els de Gurb (1255), d’en Gayol o Gajol (1254), de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (1250), de l’Hospital d’en Cloquer (1261), d’en Bruguera (1278), del jub altari (1253), d’en Guiu (1280), carrer Nou de la Riera (1259), carrer Moltó del carrer Nou (1260), de Specoli (1284), dels Pintors (1259), del Pelegrí (1250), de la Ramada (1256), de la Riera (1254), de Sant Joan (1249), de Sant Pere (1251), de Sant Hipòlit (1284), plaça de Santa Maria (1259), plaça de la Maelleria o de la Carnisseria (1253), plaça de la Codina (1257).
Alguns d’aquests carrers es trobaven fora murs, com els de Gurb, de Manlleu, de l’Hospital d’en Cloquer, de Sant Joan i de Sant Pere. Altres dels documentats eren simples carrerons, el nom dels quals no s’ha conservat,’inclús el mateix carreró, possiblement, no ha arribat fins a l’actualitat. Alguns d’aquests carrers han canviat de nom en el transcurs del temps, i molts d’ells no tenien un nom fix, fins i tot és possible que a un carrer no gaire important se li donés més d’un nom.
Per disposar d’una veritable relació de carrers imporants, sense carrerons, s’ha d’esperar el 1307, quan es nomenà una comissió de prohoms de les dues partides de la ciutat, feta per carrers, a fi de controlar els comptes dels encarregats de comprar el dret dels llits dels morts que tenia el bisbe. Els carrers esmentats en la partida episcopal són els de: Callnou o carrer Nou, Riera, Sant Hipòlit, Ramada, Sant Pere, Sant Joan, de Gurb, de Manlleu, el Mercadal i Corretgers. Mentre que a la partida de Montcada només s’esmenta el carrer de l’Hospital d’en Cloquer. (APF-ABC)
Concessió de franqueses a les cases de clergues a la vila de Vic (1 d’octubre de 1011)
El comte de Barcelona Ramon i la seva muller Ermessenda concedeixen als clergues de Vic plenes facultats sobre les seves cases i les que tenen o puguin tenir al seu servei amb tot allò que tant les unes com les altres continguin.
"Hec est exemplar carte franchitatis de ipsis mansionibus clericorum de Vico ut si autentica fuerit predicta hic fideliter sub ordinatione domni Olive, episcopi, et suorum clericorum hic requiratur.
Residente domno Raimundo, comite, in sede Sancti Petri apostolorum principe Vico coniuxque ipsius Erminsendis, gratia Dei comitissa, de universam cohortem procerum, nobilium, clericorum scilicet et laicorum post discessum condam Arnulfi, sedis prelibate presulis, ad inveniendum et eligendum pontificem qui prefatam sedem rexisset, et curam inde regiminis egisset ut ne diucius viduata consisteret quem divina administrante gracia proclamante clero et universo populo elegerunt per consensum prelibati principis strenum virum ac nobilem Borrellum, diaconum, omni bonitate et humilitate fertum. Accepit eum prefatus princeps una cum religioso Sanlani, Urgellensis episcopo et posuerunt consdere que eum fecerunt in cathedram prelibate sedis Sancti Petri Vicensis. Videntes vero hanc electionem chanonici supra dicte sedis gratias regi Deo adtulerunt eo quod sicut pecierunt, sponte ab ipso principe impetraverunt, in super hec rogaverunt eum ut mala consuetudine que eos inficiebat de domibus eorum que in prefato Vico construxerant ipsi vel decessores eorum inde resecasset. Videlicet ut laborationes quas in domibus ipsis fecerant vel facere nitebantur ne in vacuum ipsas expensas comsissent. Qua proptereas ego Raimundus, comes, simul cum coniuge mea Erminsindis, gratia Dei comitissa, una cum voluntate propria et consensu prelibato Borrello episcopo nec non et cetu episcoporum nostrorum conibentia hunc pactum stabilitatis et confirmationis ad congregationem prefate sedis facimus et coroboramus. Tam ipsis presentibus quam et ad futuris in eius tamen obsequio persistentibus vel advenientibus, qui infra munificentia et possessione atque voce sancti Petri domos habent ibidem in prefato Vico vel in antea habuerint atque edificaverint, licitum sit eis, exinde agere et facere quodcumque voluerint vel ipsis canonibus placuerit, videndi, donandi, sive etiam commutandi inter se tamen idet clericus ad clericum que in servicio prelibate sedis consistunt vel constiterint. Et que ipsi in illorum vita, aut post eorum obitum de ipsis domibus ordinaverint gratum et stabilem in omnibus habeantur. Et si intestati dicesserint et usque ad sextum gradum parentes et propincos clericos reliquerint ipsi illorum domibus prenotatis capiant et adsummant iure possidendi et habendi in servicio Sancti Petri prelibati sub prefixo ordine et tenore. Concedimus autem ad singulis domibus prefatis singulas sufraganeas mansiunculas qui ad ipsas domos deserviant. Et qui hoc infringere temptaverit, nichil ei proficiat, sed componat in vinculo auri cocti libras decem fisci Sancti Petri vingendas. Et in antea huius pacti firmitatis eternaliter in cunctis plenissimam obtineat firmitatem.
Facto pacto kalendas octobri anno ·XV· regnante Roberto rege.
+Raimundus, comes marchisus. +Erminsindis, gratia Dei comitissa, nos qui ista firmitate fecimus et firmavimus firmarique rogavimus.
Ermengaudi, archipresulis. Matfredus, episcopus. Borrellus, Ausonensis episcopus gratia Dei. Oliba, Ausonensis episcopus."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original perdut.
Còpia del segle XI: Arxiu Capitular de Vic, calaix 9, Episcopologi II, núm. 21.
Traducció
"Això és una còpia de la carta de franquesa de les cases dels clergues de Vic, de tal manera que si aquesta fos autèntica, això fidelment es pot exigir sota l’ordinació del bisbe de Vic i dels clergues.
Trobant-se el comte Ramon en la seu de Sant Pere, príncep dels apòstols, de Vic, amb la seva muller, Ermessenda, per la gràcia de Déu, comtessa, i la cort universal de pròcers, nobles, clergues i laics. Després de la mort del bisbe Arnulf, que havia estat bisbe de l’esmentada seu, per tal de trobar i elegir un bisbe que regís la seu esmentada, i que tingués cura del seu govern, i per tal que durant molt temps no estigués enviudada l’església, sinó que hi hagués una persona que l’administrés per la gràcia de Déu. Amb el clergat i tot el poble varen elegir per consentiment de l’esmentat príncep, el magnífic baró i noble Borrell, diaca, ple de tota bondat i humilitat. El van acceptar conjuntament l’esmentat príncep i el religiós Sal·la, bisbe d’Urgell, el varen fer seure a la càtedra de l’esmentada seu de Sant Pere de Vic. Però veient aquesta elecció els canonges de l’esmentada seu varen donar gràcies a Déu, i a ell li varen dir i espontàniament del dit príncep varen impetrar, i a més li varen pregar, que els admetés la mala consuetud que tenien d’haver cases que havien construït a Vic, ells o els seus antecessors. És a dir que els treballs que havien fet en aquestes cases o que s’esforçaven per fer-hi, que no es tornessin en va les despeses que hi havien fet.
Per això, jo, Ramon, comte, amb la seva muller, Ermessenda, per la gràcia de Déu, comtessa, amb voluntat i consentiment del propi bisbe Borrell, i també de tot el conjunt de bisbes nostres allà presents, faig aquest pacte d’estabilitat i de confirmació que vàrem fer i corroborar a la consagració de canonges d’aquesta seu. Que tant els presents com els futurs que els pervingués en bé seu, d’ells o dels que poguessin venir, que dita la munificència i possessió i dret de Sant Pere, els que tenen cases a l’esmentat lloc de Vic, que les haguessin tingudes abans o que les edifiquessin, els sigui lícit de fer el que els canonges vulguin d’aquestes coses, les puguin vendre, donar, commutar entre ells, amb la condició que siguin clergues, i sempre al servei de la seu de Sant Pere. I que ells durant la seva vida i després de la seva mort puguin ordenar el que vulguin i els vingui de gust i estable de tot el que tinguin en aquestes cases. I si morissin amb intestat puguin deixar als seus parents clergues fins al sisè grau de parentiu, i aquests puguin prendre i fer-se seves aquestes cases amb dret de possessió i tenir-ho en servei de Sant Pere, segons això que a dalt està disposat i a tenor del que abans s’ha dit. Concedim també que cada una de les cases d’aquests senyors puguin tenir altres sengles cases que serveixen les cases anteriors. Si algú intentés anar contra això, no li serveixi de res, sinó que estigui obligat a pagar deu lliures d’or cuit que han de ser donades al fisc de Sant Pere, i com abans eternament tot torni al pacte anterior i tingui sempre plena fermesa.
Fet això l’u d’octubre de l’any 15 del regnat del rei Robert.
Signatura de Ramon, comte i marquès. Signatura d’Ermessenda, per la gràcia de Déu, comtessa, nosaltres que això fem fermesa i que firmem i preguem que firmin. Ermengol, arquebisbe. Matfred, bisbe. Borrell, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona. Oliba, bisbe d’Osona."
(Trad.: Antoni Pladevall i Font-Albert Benet i Clar)
Conveni entre el bisbe de Vic i Guillem de Montcada (27 d’agost de 1224)
"Hoc est translatum cuiusdam instrumenti per alphabetum divisi quod sub istis continetur verbis. Cunctis tam presentibus quam futuris sit manifestum. Quod diutina fuit agitata controversia inter dompnum Guilelnum, gratia Dei Vicensis episcopum, et eiusdem ecclesiam ex una parte et dompnum Guillelmum de Montecatano et antecessores suos ex alia super iusticiis et latronibus, percussionibus, vulneribus et cultellorum extraccionibus et homicidiis et firmamentis et aliis maleficiis ad ipsum mercatum generalem spectantibus et super platea que nominatur Quintana et eius exitibus et super iusticiis ville ipsius Guillelmi de Montecathano, et super ipsa comparacione quam dominus episcopus fecit ab Arnaldo Petri de Gurbo et suis, et super cavalcatis, et super moneta, et super multis aliis coram iudicibus delegatis a domino proprio. Tandem excomuni consensu domini Guilelmi, Vicensi episcopi, et tocius capituli eiusdem, et excomuni consensu domini Guillelmi de Montecatano electi fuerunt laudatores et arbitri ab utraque parte, videlicet ex parte Vicensi episcopi et ecclesie B. eiusdem archilevites de Sancto Ypolito, sacriscrinius, et G. Gros et Guilabertus de Monteregali, eiusdem canonici. Ex parte vero domini G. de Montechatano Gaucerandus de Cartiliano, Petrus de Sancta Eugenia, Raymundi de Menleu et Bernardus de Monteregali, quorum om inum laude et consilio facta est inter eos perpetua ac transaccio seu amicabilis composicio in hunc modum. Statuerunt namque prefati laudatores que dictus Guilelmus de Montechatano per se et per suos imperpetuum diffiniret et ex toto remitteret Guillelmo, gracia Dei Vicensis episcopo, et successoribus suis et iusdem ecclesie omnes iusticias mercati generalis Vici, videlicet capciones latronum ipsius fori, percussiones, vulnera etiam, sive homicida, cultellorum extracciones et omnias iusticias falsariorum eiusdem fori, et omnia firmamenta, et generaliter omnes iusticias ad ipsum forum spectantes. Itaque omnes prefate iusticie mercati generalis sint Vicensi episcopi et eiusdem ecclesie omni tempore. Et si forte aliquis latro sive fur vel falsarius aliquis rerum ad ipsum forum spectancium in die fori repertus fuerit, ibi capiatur cum rebus suis quas secum portaverit et cum rebus in quibus falsitatem vel furtum comiserit, et si forte ipse latro vel falsarius, vel percursor, vel vulnerator, vel cultelli extractor, vel homicida fugerit sive venent ad senioratum domini Guillelmi de Montecatano, statim idem Guillelmus vel eius baiulus reddat illum episcopo Vicensi et eiusdem ecclesie cum rebus quas secum portaverit et in quibus falsitatem comiserit, et si forsitam aliquis habitator vel existens sive permanens in villa prefati Guillelmi in dicto foro in aliquo de suppradictis comiserit, episcopus et ecclesia Vicensis accipiant directum per ipsum Guillelmum de Montechatano vel per eius baiulum de ipso malefactore amissis rebus suis quas secum portaverit vel etiam in quibus falsitatem comiserit que in quam omnes iusticie et emende sint semper Vicensi episcopi et ecclesie. Item statuerunt prefati laudatores et arbitri quod ipsam plateam que nominatur Quintana cum omnibus leudis et iusticiis et exitibus et censibus ad ipsam Quintanam spectantibus tam infra villam quam extra habeant perpetuo ipse Guillelmus de Montechatano et sui per feudum et beneficium Vicensi episcopo et eiusdem ecclesie sive canonice. Hoc tamen retento que canonica Vicensi ecclesie accipiat ibi decimam in omnibus exitibus et redditibus et leudis et iusticiis et omnibus aliis ad prefatam Quintanam spectantibus et duos morabatinos annuatim pro censu in festo Omnium Sanctorum, et ad hanc decimam et censum recipiendum ponat ibi canonica omni tempore suum baiulum. Et si aliquis latro vel falsarius in ipsa platea que nominatur Quintana repertus fuerit, ibi capiatur cum rebus suis quas secum portaverit et cum rebus in quibus falsitatem comiserit, et si forte ipse latro vel falsarius vel percursor vel vulnerator vel cultelli extractor vel homicida fugerit sive venerit ad senioratum domini episcopi Vicensi et ecclesie sive clericorum, statim episcopus et ecclesiam et clerici reddant illum G. de Montechatano vel eius baiulo cum rebus quas secum portaverit. Verumptamen si aliquiss habitator vel existens sive permanens in villa dicti episcopi et ecclesie seu clericorum in platea predicta que nominatur Quintana in aliquo de supradictis comiserit, Guillelmus de Montecatano vel eius baiulus accipiat directum per dominum episcopum seu per clericos vel per suos de ipso malefactore amissis rebus suis quas secum portaverit vel in quibus falsitatem comiserit et in super omnes justicie et emende sint eiusdem G. de Montecatano, salva ibi decima et censu prefato Vicense ecclesie et canonice. Item statuerunt prefati laudatores quod Guillelmus de Montechatano et eius baiulus accipiat directum omni tempore de omnibus habitantibus et existentibus ville Vici, episcopi et clericorum perdictos dominos de omnibus clamoribus et malefactis que habuerint ab eis aliquomodo excepto eo quod per ipsum Guillelmum tenuerit de quo faciant directum secundum consuetudinem terre in posse suo, et similiter episcopus et clerici, eodem modo accipiant directum de existentibus ville ipsius Guilelmi de Montechatano per ipsum vel euis baiulum salvo eo, quod per ipsum episcopum et ecclesiam vel clericos tenuerint de quo faciant eis directum secundum consuetudinem terre in posse ipsorum. Item statuerunt prefati laudatores quos si aliquis habitator ville Vici citatus a domino suo vel ab eius nuncio ut ei directum faciat, et postea se transtulerit ad senioratum alterius domini in prefata villa semper tamen teneatur placitare et respondere in posse illius senioris cuius habitator erat quando vocatus fuit ad directum faciendum, donec de illo facto de quo vocatus fuerit sentencia vel transactio fuerit promulgata. Item statuerunt predicti laudatores que illam comparacionem quam Guillelmus, Vicensis episcopus, fecit in villa Vici ab Arnaldo Petri de Gurbo et suis, habeat dictus episcopus et ecclesia Vicensis semper per alodium franchum omni tempore, salva bocheria ipsa que pertinet ad ipsam plateam que nominatur Quintana. Item statuerunt prefati laudatores quos ipse Guillelmus de Montecatano et sui habeant in perpetuum in moneta Vicensi episcopi et ecclesie, quando batebit, unum denarium in porcione et iure episcopi et Vicensi ecclesie per feudum et beneficium dicti episcopi et ecclesie et iurent ipsam monetam omni tempore. Et si forte idem Guillelmus de Montechatano vel sui poterunt invenire per conveniencias vel alio modo quod plus in prefata moneta accipere debeant, habeant in pace eodem modo, sin autem habeant dictum denarius tantum et non plus. Item statuerunt prefati laudatores que dictus episcopus habeat cavalcatas omnium habitancium ville Vici pro se et Vicensi ecclesia et canonica eiusdem, et prefatus Guilelmus de Montechatano et sui habeant perpetuo ipsas cavalcatas similiter more solito. Item statuerunt predicti laudatores que dictus Guilelmus de Montechatano et sui habeant in perpetuum per feudum et beneficium episcopi et Vicensi ecclesie omnes iusticias ville ipsius Guilelmi, hoc retento et salvo que dictus Guilelmus tenet ibi per dominum regem sive comitem Barchinonense, et episcopus et ecclesia habeant omnes iusticias ville sue. Predictam vero composicionem et omnia que superius dicta sunt approbaverunt dompnus Guilelmus, gracia Dei Vicensi episcopus, totumque eius capitulum, et dominus Guilelmus de Montechatano, similiter laudavit et concessit omnia suppradicta in posse et presencia predictorum ·VIII· laudatorum et aliorum qua prolium.
Quod est factum ·VI· kalendas septembris anno domini ·MCCXX· quarto.
Sig+num Gaucerandi de Cortiliano. Sig+num Petri de Sancta Eugenia. Sig+num Bernardi de Monteregali. Sig+num Berengarii de Cheralto. Sig+num Bernardi de Portella. Sig+num Dalmacii de Castilione. Ss. Guilelmus de Montecatano. Gros Guilelmus ita concedit carmina dicta. Ego Arnaldus de Menleu, Vicensi primicherius, subscribo. Raimundus de Menleus firmo ss. Ego B. de Sancto Ypolito, sacriscrinius, firmo. +Guillelmus de Medala, Ausonensi sacrista. Ego Guillelmus de Monteregali firmo. +Ego B. de Taverteto qui hoc firmo+hoc signavit. Ita Dalmacius, archilevita+. Ego R. de Capraria, Vicensi canonicus, subscribo ss. Sig+num B. de Subirats. +Ego Petrus de Brulio firmo. Sig+num Bernardi de Mayolis. B. de Villagranata firmo. Ego B. de Tornamira firmo+. Ego L. de Merles firmo ss. Ego Poncius de Villanova firmo+. +Ego Berengarius, Barchinonensis episcopus, subscribo. Ego G., Tarrachonensis archiepiscopus, subscribo ss. Guillelmus, Ausonense episcopus+.
Sig+num Andree, sacerdotis et publici ville Vici scriptoris, ss. Raymundi, levita, qui hoc scripsit cum litteris suprapositis in ·XXIIII· linea ubi dicitur episcopi, et die et anno quo ss. supra+A. de Tona qui hoc firmo ss.
Sig+num Petri de Ayreis, Vicensi canonici et publici ville Vici notarii.
Sig+num Berengarii de Stagno, scriptoris iurati, qui hoc translatum fideliter translatavit et clausit mandato Petri de Ayreis, publici Vicensi notarii, cum litteris rasis et emendatis in ·VI· linea ubi dicitur forsitam et cum signo crucis in ·XXI· linea inferius respicientis. ·IIII· kalendas novembris anno domini ·MCCLXX· primo."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original perdut.
Trasllat del 29 d’octubre del 1271: Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 2009.
Traducció
"Aquest és el trasllat d’un document partit per l’abecedari, el qual conté les paraules següents:
Sigui conegut de tothom, tant dels presents com dels futurs, que ja ve de lluny el conflicte entre Guillem, bisbe de Vic per la gràcia de Déu, i la seva església, d’una banda, i Guillem de Montcada i els seus antecessors, de l’altra, per causa de les justícies, cops, ferides, amenaces amb coltells, homicidis, drets i altres perjudicis causats al mercat general a la plaça que en diuen Quintana, i pel que fa a les rendes obtingudes d’allí i sobre justícies de la vila de Guillem de Montcada, sobre la compra que feu el senyor bisbe a Arnau Pere de Gurb i els seus, sobre cavalcades, moneda i tants d’altres afers presentats per cadascun davant els jutges. Així de mutu acord entre Guillem, bisbe de Vic, amb tot el capítol, i Guillem de Montcada, han estat elegits per ambdues parts, els testimonis i àrbitres següents: Pel bisbe de Vic i a la seva església B. de Sant Hipòlit, cap a l’escriptori, Guillem Gros i Gelabert de Mont-ral, canonges; en representació de Guillem de Montcada, Galceran de Cartellà, Pere de Santa Eugènia, Ramon de Manlleu i Bernat de Mont-ral, els quals, de manera conjunta, han arribat a una amistosa convinença de caràcter perpetu i en aquests termes: Els àrbitres esmentats han establert que Guillem de Montcada per ell i els seus, faci definició de tot, i retorni a perpetuïtat al bisbe Guillem, als seus successors i a la seva església, totes les justícies del mercat general de Vic, això és, tot allò que es refereix a les apropiacions dels lladres del mercat, les agressions i ferides, homicidis, amenaces amb coltells, fraus, fermances i, de manera general, totes les justícies corresponents al mercat. Per tant, que totes les esmentades justícies del mercat general de Vic siguin del bisbe i la seva església per sempre. Però si, casualment, algun lladre o falsificador, fos trobat amb quelcom que pertanyi al mercat, en dia de mercat, que sigui pres amb totes llurs coses, fins i tot amb les que hagués comès el furt o el frau. I si, tanmateix, el referit lladre, falsificador, agressor, atacant, amenaçador amb coltells o assassí, aconseguia fugir i anava al senyoriu de Guillem de Montcada, que, immediatament, el mateix Guillem o el seu batlle el retornin al bisbe de Vic i a la seva església, amb tot allò que dugués damunt i amb allò de què se serví per a cometre l’engany. Si, per casualitat, algun habitant o algú que romangués a la vila de Guillem, incorria en el mercat en algun dels delictes sobredits, que el bisbe i l’església de Vic rebin, el més aviat possible, semblantment, tot allò que el malfactor hagués d’abandonar i que duia al damunt, així com l’objecte del frau i, afegim, que totes les justícies i reparacions siguin sempre del bisbe de Vic i la seva església. També han determinat els àrbitres que Guillem de Montcada i els seus tinguin en concepte de feu i benefici pel bisbe de Vic i la seva església i canònica, la plaça anomenada Quintana, amb totes les lleudes, justícies, rendes i censos que li pertanyen, tant dintre vila com fora. Això, però, que la canònica de Vic rebi el delme de totes les rendes, lleudes, justícies i d’altres, corresponents a l’esmentada Quintana i dos morabatins anuals, com a cens, per la festa de Tots Sants. Per tal de poder fer efectiu el cobrament d’aquest delme i cens, que la canònica hi tingui sempre un batlle. Si algun lladre o falsificador fos descobert a la plaça anomenada Quintana, que sigui pres amb totes les coses que dugui i amb les que va cometre el frau. En cas que l’esmentat lladre, falsificador, agressor, feridor, intimidador amb coltells o assassí, fugis o s’amagués sota el senyoriu del senyor bisbe de Vic i de l’església i els seus clergues, que ràpidament, el bisbe, l’església i els clergues el retornin a Guillem de Montcada o al seu batlle, amb tot el que porti. Tanmateix, si algun habitant o qualsevol de la vila del bisbe i de l’església i els seus clergues, cometia alguna de les esmentades faltes a la plaça anomenada Quintana, que Guillem de Montcada o el seu batlle obtinguin compensació, a través del bisbe, sobre les coses que dugués el malfactor damunt, més les referents a l’objecte del delicte; i, a més, que totes les justícies i reparacions sigui de Guillem de Montcada, a excepció, però, del delme i el cens que pertanyen a l’església i canònica de Vic. Han establert també els referits àrbitres que Guillem de Montcada i el seu batlle han de rebre sempre una justa compensació per part del bisbe i dels clergues, sobre els aldarulls i malifetes haguts, d’alguna manera, amb els habitants o estants a la part del bisbe de la vila de Vic, a excepció d’allò que era tingut pel propi Guillem, i que així ho facin d’acord amb el costum de la terra, tal com els correspon. De manera semblant, que el bisbe i els clergues siguin compensats justament pel propi Guillem de Montcada o el seu batlle, per raó dels homes de la vila d’aquell, a excepció del qual ja es disposaven el bisbe, l’església i els clergues; que els sigui satisfet, doncs, aquest dret, d’acord amb el costum de la terra, quant a la seva condició. A la vegada han determinat que si algun habitant de la vila de Vic, reclamat pel seu senyor o per un emissari d’aquest per a acatar alguna reducció, marxava cap a la jurisdicció de l’altre senyor de la vila, que forçosament hagi de pledejar i respondre davant el senyor pel qual havia estat requerit inicialment, per tal de satisfer la justícia, almenys durant la seva promulgació o la transacció per la qual fou citat. Han confirmat, a més, que la compra que feu Guillem de Vic en aquesta vila a Arnau Pere de Gurb i els seus, la posseeixi l’esmentat Guillem i l’Església de Vic, sempre, en franc alou, menys la boqueria, que pertany a la plaça dita Quintana. Han estatuït després que Guillem de Montcada i els seus obtinguin perpètuament sobre la moneda del bisbe i l’Església de Vic, quan sigui fabricada, un diner de la part i dret corresponent a aquests, en feu i benefici seu i que jurin la moneda per sempre. Tanmateix si Guillem de Montcada o els seus poguessin adduir, tant per convenis com per altres raons, que els correspon més en l’esmentada moneda, que així ho obtinguin de manera pacífica, però si no és en aquestes condicions, que rebin el diner acordat i prou. Han confirmat, tot seguit, els repetits àrbitres, que el bisbes havia de rebre les cavalcades de tots els habitants de la vila de Vic, tant per a ell com per a l’Església i canònica de Vic; de manera similar, Guillem de Montcada tindrà la possessió d’aquestes cavalcades, tal com és costum. Finalment han establert que Guillem de Montcada i els seus disposaran en feu i benefici del bisbe i l’Església de Vic, de totes les justícies de la vila de l’esmentat Guillem, a excepció, però, d’allò que Guillem té pel senyor rei i comte de Barcelona; el bisbe i l’església rebran totes les justícies de la seva vila. Aquest conveni i totes les coses predites han estat aprovades per Guillem, bisbe de Vic, per la gràcia de Déu, i tot el seu capítol, i Guillem de Montcada ho ha fet de manera similar i ha concedit totes les coses sobredites, davant la presència dels vuit àrbitres i d’altres.
Tot això fou fet el dia sis de les calendes de setembre de l’any del Senyor 1224.
Signatura de Galceran de Cartellà. Signatura de Pere de Santa Eugènia. Signatura de Bernat de Mont-ral. Signatura de Berenguer de Queralt. Signatura de Bernat de la Portella. Signatura de Dalmau de Castelló. Signatura de Guillem de Montcada. Guillem Gros concedeix també les esmentades disposicions. Jo, Arnau de Manlleu, primicer de Vic, ho sotscric. Ramon de Manlleu signo i sotscric. Jo, Bernat de Sant Hipòlit, cap de l’escriptori, ho signo. Signatura de Guillem de Malla, sagristà d’Osona. Jo, Guillem de Mont-ral, signo. Jo, Bernat de Tavertet, signo. Signatura de Dalmau, arxilevita. Jo, Ramon de Cabrera, canonge de Vic, ho sotscric. Signatura de Bernat de Subirats. Jo, Pere de Brull, signo. Signatura de Bernat de Malloles. Bernat de Vilagranada, signo. Jo [Llorenç?] de Merlès, signo i sotscric. Jo, Ponç de Vilanova, signo. Jo, Berenguer, bisbe de Barcelona, sotscric. Jo, Guillem, arquebisbe de Tarragona, sotscric. Signatura de Guillem, bisbe d’Osona.
Signatura d’Andreu, sacerdot, escrivà públic de la vila de Vic, sotscriu.
Ramon, levita, que ho he escrit amb lletres sobreposades a la línia vint-i-quatre, allí on diu ‘del bisbe’, el dia i l’any sotscrits més amunt. Arnau de Tona ho signo.
Signatura de Pere d’Airéis, canonge de Vic i notari públic d’aquesta vila.
Signatura de Berenguer de l’Estany, escrivà jurat, el qual ha redactat fidelment aquest trasllat, i l’ha clos per manament de Pere d’Aireis, notari públic de Vic, amb lletres esborrades i esmenades a la línia sis, on diu per casualitat i validant-ho amb el signe de la creu, sota la línia vint-i-una, el dia quatre de les calendes de novembre de l’any del Senyor 1271."
(Trad.: Joan Josep Busqueta i Riu)
La creació dels carrers
Pla de la ciutat en el qual hom pot veure la formació del centre històric, abans del segle XII.
Miquel Suriñach i Pla, cedida per l’Ajuntament de Vic
Com a la totalitat de les viles o ciutats que al llarg dels segles XI-XII començaren a organitzar-se en carrers de cases protegides per una muralla, a la ciutat de Vic tampoc no ha quedat constància documental de com es procedí a la urbanització de l’interior de la vila. Únicament es coneix l’establiment de patis per a construir cases, però per a organitzar un nucli de població protegida per unes muralles eren necessàries unes decisions importants. Era necessari, almenys, el permís del comte i el del senyor jurisdiccional, en aquest cas el bisbe de Vic, però, com que també englobava el castell de Vic o torre comtal en mans dels senescals, creiem que devia ésser imprescindible el permís comtal. La concessió més possible devia ésser una de semblant a la que l’any 1152 feu el comte Ramon Berenguer IV, que cedí a la canònica de Santa Maria de l’Estany l’església de Santa Maria de Moià, que el seu difunt pare ja havia donat, a més el comte manà que s’hi celebrés un mercat setmanal i una fira a mitjan agost. També concedí i donà llicència“al prior de l’església de Santa Maria de l’Estany per tal que la vila i la terra que encerclen l’església de Moià i que són seves, les ordeni, edifiqui i divideixi, per a utilitat de les seves esglésies i que no posi cens a cap casa, tret d’un parell de capons que ell mateix rebi”. Si és que es produí una concessió semblant a l’esmentada, únicament quedà el tipus de cens que rebia el bisbe, que inicialment degué ser un morabatí, moneda que circulà durant el segle XII, moment en què s’inicià la urbanització de la vila de Vic.
Encara que es consideri versemblant la concessió de permisos per a urbanitzar la vila de Vic, els bisbes mai no feren ostentació d’aquesta prerrogativa, potser perquè no en tenien necessitat, car la possessió pacífica dels drets sobre la urbanització de la vila no ho feia necessari. Així en una concòrdia que l’any 1198 feren el bisbe Guillem de Tavertet i els habitants de la vila de Vic sobre els terços dels establiments de les cases, el bisbe adduí que ell i els seus antecessors havien tingut sempre, sense cap reclamació, el terç de tots els establiments de les cases que hi havia en la seva senyoria. Per tant semblaria, segons aquesta afirmació, que el terç només el rebia per dret de senyoria en el moment de fer l’establiment.
Si sobre els establiments per a fer-hi cases la informació és molt escassa, respecte a la delimitació dels carrers plana el més absolut silenci. Però tot fa pensar, i en algun cas ho avala l’itinerari que encara actualment tenen alguns carrers, que devia tractar-se dels camins sorgits en accedir als dos centres més importants de la ciutat, quan encara no s’havia creat la vila fortificada: el mercat i la catedral. El mercat configurà l’actual plaça Major o el Mercadal, i el camí que devien seguir els que acudien al mercat pel cantó de llevant devia formar el camí que, un cop urbanitzat, donà lloc als actuals carrers de Cardona i dels Argenters, mentre que les persones que accedien al mercat utilitzant els camins de Gurb o de Manlleu devien conformar els carrers homònims a fora murs i els portals dels mateixos noms, i uns curts carrerons que permetien accedir a la plaça del mercat, que són els actuals carrers de la Mare de Déu de les Neus i el carrer Estret o de Sant Cristòfol.
Pla de la ciutat en el qual hom pot veure el recinte interior de les muralles tal com era al final del segle XIII.
Miquel Suriñach i Pla, cedida per l’Ajuntament de Vic
Els accessos a la catedral donaren pas a l’existència d’un camí de llevant a ponent que passava pel palau dels Montcada i que anava del portal de Santa Eulàlia fins a la catedral a través dels actuals carrers de Dues Soles, de Sant Miquel Arcàngel fins a la plaça de la Catedral. A la plaça de la Catedral arribava un altre camí procedent de ponent que, pel seu nom, era un camí ramader, ja que el seu nom és el de la Ramada; aquest camí adquirí importància a partir del segle XIII quan una bona part del trànsit que procedia del camí ral de Barcelona, ja fos passant pel Congost o per Caldes de Montbui, aquest pel pont del Remei i el carrer de Sant Pere, accedia a la ciutat pel portal de Malloles i d’aquí a la plaça de la catedral a través del dit carrer de la Ramada. Mentre que l’actual carrer dels Dolors és el del camí que permetia l’accés a la ciutat pel portal i el pont de Queralt i conduïa a la catedral, i abans del segle XIII rebia tot el trànsit del camí ral procedent de Barcelona a través del Congost.
L’única notícia de caràcter urbanístic la trobem l’any 1257, quan el bisbe de Vic, Bernat de Mur, concedí al canonge Berenguer de Salfores i al batlle episcopal, Arnau de Xens, permís per a obrir un portal en el mur de migdia de la vila, a fi de poder accedir als horts que tenien aquests prop de la muralla, i així poder cedir diversos patis per a fer cases per habitar-hi, tot deixant un carreró d’accés. Encara que aquest portal se situa al sector de migdia, per les característiques esmentades no sembla que s’hagi d’identificar amb el portal d’en Teixidor, que es trobava a l’actual carrer de Santa Maria, sinó més aviat semblaria que arran de les obres de defensa de la ciutat realitzades el segle XIV, i sobretot de les que es portaren a terme a partir del 1368 per ordre del rei Pere el Cerimoniós, el portal se suprimí.
Encara que només sigui un petit detall, segurament que moltes illes de cases devien tenir aquests carrerons que comunicaven els carrers públics amb els horts interiors, que es devien aprofitar per a construir-hi cases, i segurament aquest tipus de subestabliment de patis devia esser el que es reflecteix en la concòrdia que I’any 1198 feu el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet, amb els prohoms de la ciutat, en la qual, enter altres coses, s’acordà que el bisbe de Vic no havia de rebre el terç dels establiments dels patis per a fer cases que no donessin en un lloc públic, però que si s’establien de nou, aleshores el bisbe havia de percebre el corresponent terc de I’establiment. (APF-ABC)
Donació d’un pati per a fer-hi cases a la vila de Vic (28 de setembre de 1089)
"In nomine Domini. Ego Raimundus Mironi, clericus atque canonicus Sancti Petri sedis, donator sum tibi Berengario Raimundi, fribidor. Per hanc scripturam donationis dono tibi in meo cortilio unum angulum ubi facias duas domos cum exitibus et egressibus suis. Advenit mihi Raimundus, donator, per vocem parentorum meorum sive per omnes voces. Est autem ipsas meas domos ubi est ipsum angulum in cultilio predicto prope ecclesiam sancte Marie intus in villam Vici. Affrontat ipsum angulum de parte orientis in ipso fossar, de meridie in domibus nostris, de occiduo similiter sive in meo cortilio, de circio in domibus Bernardi Tavela. Sicut predicte affrontaciones includunt dono tibi ad abendum et possidendum ipsum angulum sicut terminatum est tibi Berengario predicti et progenie tue, et per ipsum donum accipio de tuo avere solidos ·II· plate, per censum per unumquemque annum ad festivitatem sancti [Mic] haeliss que celebratur in mense septembris duo paria caponum persolvat. Si quis aut hoc tibi disrumpere temptaverit in duplo tibi componat et in super hec donacio firma persistat.
Que facta est ·IIII· kalendas octobris anno ·XXX· regni regis Philippi.
Reimundus Mironi ss. (aut.). Sig+num Martini Adalberti. Sig+num Bernardi Petri. Sig+num Guillelmus Feran. Sig+num Guillem Lopati.
Alerandus, clericus atque canonicus, scripsit et sub ss. In prefato die et anno."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original: Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 1520.
Traducció
"En nom del Senyor. Jo, Ramon Miró, clergue i canonge de la seu de Sant Pere de Vic, dono a tu, Berenguer Ramon, artesà, per aquesta escriptura de donació, un pati de terra en el corral, on faràs dues cases amb les seves entrades i sortides. Això m’ha vingut a mi, Ramon, donador, per dret dels meus avantpassats i per tota altra mena de drets, igualment que les meves cases en el corral on hi ha el pati, prop de l’església de Santa Maria, dins la vila de Vic. Afronta el pati, per la part d’orient, amb el fossar; per la de migdia, amb les nostres cases, per occident igualment i també amb el meu corral, per cerç, amb les cases de Bernat Tavella. Tot el que les predites afontacions inclouen, et dono el pati per tenir-ho i posseir-ho tal com és atermenat, a tu, Berenguer, i a la teva progènie. I per aquesta donació rebo del teu haver dos sous de plata, per cens, cada any, el dia de la festivitat de sant Miquel que se celebra el mes de setembre, i donaràs dos parells de capons. Si algú provés de trencar aquesta donació, que pagui el doble, i a sobre aquesta donació persisteixi ferma.
Això es feu el dia 28 de setembre de l’any 30 del regnat del rei Felip.
Ramon Miró, subscriu. Signatura de Martí Adalbert. Signatura de Bernat Pere. Signatura de Guillem Ferran. Signatura de Guillem Llopart.
Alerà, clergue i canonge, escrigué i subscrigué en el predit dia i any."
(Trad.: Albert Benet i Clar)
Concòrdia sobre els terços dels establiments de les cases de la vila de Vic (16 de novembre de 1198)
"Hoc est translatum sumptum fideliter a quodam publico instrumento cuius tenor talis est. Non modica siquidem questio orta fuit inter Guillem, gratia Dei Vicensem episcopum, et habitatores ville Vici super terciis stabilimentorum domorumque. Idem episcopus instantissime postulabat verum tamen probi homines ville Vici venerant ante presencia eiusdem episcopi scilicet B. e Rieria, G. de Insula, B. de Boxonis, R. Vita, B. de Mata, B. et J. Mayolis, B. de Sancta Eulalia, F. de Mercatali, Petras Fini, G. Ramundi de Mercatali, Vitalis Argemiri, R. Pilot, P. Mironis, B. de Palaciolo, B. de Tennis, R. de Rivipollo, G. Scutarii et alii quamplures laudantes et concedentes. Habita deliberacione et pleno consilio up ipse et eius successores episcopi semper habeant et accipiant in pace remoto omni placito tercium omnium stabilimentorum domorum ville Vici in suo senioratu existencium laudarunt tercia quod si aliqua persona in suo senioratu stabilierit alique locum ad domos costraendass in quo unquam domus fuissent similiter, habuissent inde tercium. Preterea laudaverunt et concesserunt quod si aliquis in suo senioratu suam propriam plateam que non sit in publico vel in carreriam sive ortum ad domos faciendas, stabilierit de primo stabilimento nichil haberet episcopus unquam. Set si deinde stabilitum fuerit haberet inde episcopus suum tercium. Hoc autem fuit laudatum et concessum ab omnibus perpetuo et eciam dixerunt ita esse de consuetudine ville Vici.
Quod est factum ·XVI· kalendas decembre anno domini ·MCXCVIII·
Sig+num Berengarii de Rieria. Sig+num Guillelmi de Insula. Sig+num Bernardi Boxonis. Sig+num Raymundi Vite. Sig+num Berengarii de Mayolis. Sig+num Johannis de Mayolis. Sig+num Berengarii de Mata. Sig+num Berengarii de Sancta Eulalia. Sig+num Ferrarii de Mercatali. Sig+num Petri Fini. Sig+num Guillelmi Raymundi de Mercatali. Sig+num Vitalis Argemiri. Sig+num Raymundi Pilot. Sig+num Petri Mironis. Sig+num Berengarii de Palaciolo. Sig+num Bernardi de Tennis. Sig+num Raymundi de Rivipollo. Sig+num Guillelmi de Scutarii.
Sig+num Andree, sacerdotis et publici ville Vici scriptoris ss. Ramundus, levita, qui hoc scripsit die et anno quo ss. supra.
Ego Berengarii de Columbario, clericus iurisperitus et auctoritate episcopali gerens Vicens venerabilis officialis Vicense huic transsumpto in mihi presencia correcto et cum suo originali legaliter comprobato auctoritatem meam impendo periter et decretum.
Sig+num mei Petri de Quintana, notarii curia officialatus Vicensi qui hoc transcriptum cum suo originali fideliter [±8] et per venerabilem Vices, gerente predictum auctoritatum et decretatum scribi feci cum suprascripto in quinta linea ubi dici episcopo et clausi ·X· kalendas septembris anno domini ·MCCCXXX· sexto presentibus testibus Raymundo de Castroculmo et Raymundo [±9]."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original perdut.
Trasllat del 23 d’agost de 1336: Arxiu Capitular de Vic, armari 9, pergamins de Guillem de Tavertet.
Traducció
"Això és la còpia fidel presa d’un document públic que té el següent tenor: S’havia originat una no petita qüestió entre Guillem, per la gràcia de Déu, bisbe de Vic, i els habitants de la vila de Vic, sobre el terç dels establiments de les cases. El bisbe insistentment demanava als bons homes de la vila de Vic que vinguessin davant la seva presència. Els que havien de venir eren: Berenguer de Riera, Guillem d’Illa, Bernat de Bojons, Ramon Vida, Berenguer Mata, Berenguer i Joan de Malloles, Berenguer de Santa Eulàlia, Ferrer de Mercadal, Pere Fi, Guillem Ramon de Mercadal, Vidal Argemí, Ramon Pilot, Pere Miró, Berenguer de Palou, Bernat de Tenes, Ramon de Ripoll, Guillem Escuder i altres, que això aprovaven i concedien. Tinguda una deliberació i consell ple, ell i els seus successors bisbes sempre havien de tenir i rebre, en plena pau i sense cap plet, el terç de tots els establiments de les cases de Vic que hi havia a la seva senyoria. Tots varen aprovar que si una tercera persona en dit domini establia un altre lloc per fer cases en el qual mai no hi hagués hagut cap casa, igualment hagués de pagar el terç. A més varen lloar i consentir que si algú en el seu domini tenia una plaça que no estigués en el públic o en un carrer o un hort per fer cases, i ho establia de primer establiment, el bisbe mai no hagués de rebre res d’aquest establiment. Però si després fos establert de nou, que el bisbe en tingués també el terç. Tot això fou lloat i concedit per tots perpètuament, i varen dir que era una consuetud de la vila de Vic.
Això es va fer el dia 16 de novembre de l’any del senyor 1198.
Signatura de Berenguer de Riera. Signatura de Guillem d’Illa. Signatura de Bernat Bojons. Signatura de Ramon Vida. Signatura de Berenguer de Malloles. Signatura de Joan de Malloles. Signatura de Berenguer de Mata. Signatura de Berenguer de Santa Eulàlia. Signatura de Ferrer de Mercadal. Signatura de Pere Fi. Signatura de Guillem Ramon de Mercadal. Signatura de Vidal Argemí. Signatura de Ramon Pilot. Signatura de Pere Miró. Signatura de Berenguer de Palou. Signatura de Bernat Tenes. Signatura de Ramon Ripoll. Signatura de Guillem d’Escuder.
Signatura d’Andreu, sacerdot i escrivà públic de la vila de Vic. Signatura de Ramon, levita, que això escrigué el dia i any a dalt dit.
Jo, Berenguer de Colomer, clergue i jurista, amb autoritat del bisbe, fent les funcions d’oficial de Vic; s’ha copiat això en presència meva correctament comprovat amb el seu original, i per la meva autoritat li dono valor i decret. Signatura de Pere de Quintana, notari de la cúria de l’oficialat de Vic que aquest escrit amb el seu original ha compulsat fidelment, i ho ha fet escriure en nom del vice-gerent de dit oficialat i en utilitat seva, amb un sobrescrit en la línia cinquena on diu: bisbe. I ho va firmar el 22 d’agost de l’any del Senyor 1336, en presència dels testimonis, Ramon de Castellculm i Ramon…"
(Trad.: Antoni Pladevall i Font-Albert Benet i Ciarà)
L’aparició dels ravals
El nucli antic de la ciutat tal com es trobava al final del segle XVII, molt transformat i totalment urbanitzat.
Miquel Suriñach i Pla, cedida per l’Ajuntament de Vic
Algun dels ravals de Vic és anterior o coetani a la pròpia erecció de la vila fortificada. El més antic havia de ser, sens dubte, el que es formà entorn de l’antiga església de Santa Eulàlia. Aquest barri es trobava a llevant de la vila, als inicis de l’actual carrer del bisbe Torras i Bages, que era l’antic camí ral que menava cap a Girona per les Guilleries. Així, entorn de l’antiguíssima església de Santa Eulàlia devia sorgir una agrupació de cases, de la mateixa manera que entorn de la catedral se’n formava una altra, únicament que en el cas del barri de Santa Eulàlia podia formar-se el barri seguint el camí ral o entorn de l’església. Durant els segles X-XII les notícies sobre el desenvolupament d’aquest raval no són gaire explícites, però al llarg del segle XIII són constants les referències de cases situades junt a l’església de Santa Eulàlia. Aquest barri desaparegué l’any 1655 per raons de defensa i no hi quedà ni l’església.
Un altre raval tan antic com la vila fortificada és l’actual barri de les Adoberies, que el segle XII era conegut com de les Clotes. De la formació d’aquest raval es conserva el document de creació per part de l’autoritat comtal, ja que l’any 1147 el comte Ramon Berenguer IV donà a Guillem Ramon, senescal, el camp de les Clotes, que es trobava junt a la vila de Vic, entre el castell comtal i el riu, amb la finalitat de poblar-lo, per la qual cosa el comte eximia els nous pobladors de toltes, fòrcies, quèsties i cavalcades, tal com n’estaven exempts els homes de Vic, així mateix els eximí de les justícies que l’anomenat Guillem Ramon tenia pel comte. Segurament que la intenció del comte no era la de fer la competència a la naixent vila fortificada, sinó més aviat sembla que es volia crear el que realment fou: un raval d’artesans dedicats a la cuireteria, activitat que necessitava un curs d’aigua, per la qual cosa gairebé mai no es podia desenrotllar a l’interior d’una vila closa com les altres activitats artesanals.
Els altres ravals són producte de la saturació urbana interior o de les carregoses condicions de cercar un pati per construir cases a l’interior de la vila. Sigui com vulgui, al llarg dels portals de sortida de la ciutat sorgiren una sèrie de ravals que normalment s’estenien al llarg dels camins que s’iniciaven o finien en els portals de la vila. En el portal de Queralt, a l’altra banda del pont del mateix nom, sorgí el raval o carrer de l’Hospital d’en Cloquer (avui carrer de Sant Francesc), documentat a partir del 1261. Davant el portal de Sant Joan o de Malloles sorgí el raval de Sant Joan (1249), que no estava delimitat per cap camí, proper, però, al camí ral de Barcelona pel pont del Remei, on es formà el raval o carrer de Sant Pere (1251). Uns altres ravals sorgits a banda i banda d’un camí foren els de Manlleu (1307) i de Gurb (1255), on el bisbe de Vic tenia un mas i el 1276 feu una llarga sèrie d’establiments de peces de terra per construir-hi cases.
Falta saber les verdaderes causes de l’aparició de tants ravals entorn de la vila de Vic; únicament el de les Clotes té una raó concreta, però no pas els altres. O era per una veritable saturació de l’interior de la vila, cosa que no sembla lògica, o hi havia una important diferència econòmica entre viure dins o fora vila. Però la manca de cap mena de dada demogràfica no permet de decantar-se per cap de les possibilitats esmentades. (APF-ABC)
Donació del camp de les Clotes, proper a la vila de Vic, feta pel comte Ramon Berenguer IV a Guillem Ramon, senescal, a fi de poblar-lo (29 de juliol de 1146)
"Omnibus sit notum quod ego Raimundus, comes Barchinone et Aragonis princeps, dono tibi Guillelmo Raimundi senescale, ipsum campum de ipsis Clotes qui est iuxta villam de Vico inter castellum et ipsam aquam, unde ego accipiebam VIII porcos. Et in populacione et hominibus quos ibi posueris non faciam ego aut aliqua persona per me toltam aut forciam vel chestam nisi cavalcatas sicut alii homines de Vico et ipsas iusticias quas tu habes per me. Secut terminatur iamdictus campus ab oriente in alodio episcopi, a circio in margine illius orti de ipsis porchades; a meridie in aqua de riu Merder; ab occiduo in casas quae fuerunt Cab de ferre, sic dono illum tibi ad tuam voluntatem ut habeas illum per me et ad servitium meum tu et omnis tu progenies per seculas cuncta. Si quis autem hoc disrumpere temptaverit nichil perficiat sed in duplo componat et postmodum hoc firmum permaneat omni tempore.
Quod est actum IIII kalendas augusti anno X regni regis Ledovici iunioris.
Sig+num Raimundi comes.
Sig+num Guillelmi, Barchinone episcopi+. Sig+num Bernardi de Beloc. Sig+num Tafurel.
Sig+num Pontii scriptoris qui hoc scripsit die annoque prescripto."
Original: Arxiu de la Catedral de Vic, perg. calaix 6, núm. 1597 b. José Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, II C.S.I.C., Madrid-Barcelona, 1983.
Traducció
"Sigui conegut de tothom. Que jo, Ramon, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, dono a tu, Guillem Ramon, senescal, el camp de les Clotes, que està vora la vila de Vic, entre el castell i l’aigua del riu, del qual jo rebia vuit porcs. I a fi de poblar-lo, els homes que hi posis que no m’ho hagin de donar ni a cap altra persona en nom meu ni els obligui a fer ni qüèsties ni cavalcades, tal com fan els homes de Vic, les justícies dels quals tens per mi. L’esmentat camp termeneja així: a llevant en alou episcopal, a cerç en el marge del seu hort de les porxades, a migdia en l’aigua del riu Mèder, a occident en les cases que foren de Capdeferro. Així t’ho dono a la teva voluntat perquè ho tinguis per mi i en servei meu, tu i tots els teus descendents per tots els segles. Però si algú intentés trencar aquest pacte, no ho aconsegueixi, sinó que pagui el doble i després el pacte romangui ferm per sempre.
Això és fet el 29 de juliol de l’any 10 del regnat del rei Lluís el Jove. Signatura de Ramon, comte.
Signatura de Guillem de Barcelona+. Signatura de Bernat de Bell-lloc. Signatura de Tafurell.
Signatura de Ponç, escrivà, que va escriure això el dia i any predit."
(Trad.: Albert Benet i Clar)
Les muralles
Inicialment, el nucli format per les esglésies episcopals, les dependències eclesiàstiques i les cases que es construïren al seu entorn rebé el nom de Vico (889), en el sentit de barri o raval d’una ciutat, en aquest cas de l’antiga ciutat romana d’Ausa, no restaurada en aquest moment. Això no obstant, aquesta denominació inicial passà a ser pròpia del nucli. Aleshores tot el conjunt fou anomenat vila de Vic (910), nom que coexistí amb d’altres denominacions, com el de seu de Vic.
Aquesta situació perdurà fins entrat el segle XII, quan, en un moment indeterminat, però anterior al 1138, es decidí convertir l’anàrquica agrupació de cases en una vila fortificada, amb una xarxa de carrers per a poder transitar d’un lloc a l’altre seguint, generalment, els camins preexistents o els corriols que separaven les propietats.
Però la vila necessitava un element bàsic: una muralla. Aquesta havia d’incloure els tres punts més importants: la catedral i el seu nucli de cases i dependències, el castell o torre comtal i el mercadal, que era situat en el punt més alt de la futura vila i no podia quedar fora de les muralles, encara que de moment no s’urbanitzés. Per tant, les primeres muralles hagueren de tenir la mateixa configuració que perdurà durant tota l’edat mitjana i que actualment configura el nucli antic, delimitat per les diverses rambles que segueixen el curs de les antigues muralles, que foren molt refetes el segle XIV, concretament entre els anys 1368-1378. Així, els pocs llenços de muralles que es conserven a les rambles del Bisbat i dels Montcada són producte d’aquestes reformes, mentre que en l’antic portal de Malloles s’ha reconstruït una de les torres, tot seguint els fonaments de la construcció antiga que es posaren al descobert en fer unes obres. La resta de l’encintat de les muralles fou suprimida i s’hi construïren les cases que donen a les actuals rambles. (APF-ABC)
Les dues jurisdiccions de la ciutat
La vila de Vic tingué la particularitat d’incloure dins el seu clos dues jurisdiccions, una d’exercida pel bisbe de Vic i una altra que detentaren inicialment la família dels senescals, uns senyors de la vall d’Hostoles i després els Montcada.
Els drets episcopals sobre la part de la vila que exerciren la senyoria són molt foscos, sobretot després que ja ha quedat clar que la pretesa donació del rei Odó del 889 de la vila de Vic, és producte d’una interpolació. El motiu d’aquesta interpolació és molt possible que fos perquè no hi havia una veritable concessió explícita d’aquest dret, sinó que simplement devia ésser una extensió de la immunitat eclesiàstica, que de les persones dependents directament del bisbe s’anà estenent a tothom que tenia o vivia en una propietat episcopal. Així totes les persones que vivien en la primitiva agrupació de cases entorn de la catedral devien estar subjectes a l’autoritat episcopal. Aleshores, quan es construí, el segle XII, la vila fortificada, aquesta jurisdicció s’amplià a una gran part de la nova població. Únicament manca saber si aquesta ampliació de la jurisdicció fou simplement una ampliació d’uns drets consuetudinaris o bé fou producte d’una concessió comtal. El fet que la vila fos dividida en dues parts ben delimitades fa pensar que el comte, en el moment de la creació de la vila, es reservà la part que després correspondria a la partida de Montcada, i que cedí aquesta família que tenia el castell, i després rebé l’encàrrec de poblar el camp de les Clotes prop de la vila. El gran inconvenient és que aquest document que sembla que s’havia d’haver conservat en algun dels arxius, l’episcopal, el municipal o el comtal, ni ha aparegut ni fins ara no se’n coneix cap referència, si bé això no invalida la seva possible existència. Algun pacte o altre hi degué haver en el moment de crear la vila fortificada.
La jurisdicció episcopal no fou discutida per l’autoritat comtal, sinó que l’any 1205 el rei Pere el Catòlic confirmà al bisbe Guillem de Tavertet la jurisdicció que tenia el bisbe a la vila de Vic, entre altres coses. Això no obstant, tingué alguns conflictes amb l’autoritat comtal en el mercat i en el dret d’encunyar moneda i en les prestacions de les quals els vigatans estaven exempts, però mai en la qüestió de l’exercici de la jurisdicció de la partida episcopal, si bé hi hagué els clàssics conflictes de competències entre el veguer episcopal i el reial.
Els drets dels Montcada sobre Vic són més clars, ja que provenen de la infeudació de la torre comtal de Vic i la concessió de les justícies pel comte de Barcelona en la part comtal de la vila de Vic. Encara que inicialment sembla que la torre o castell de Vic estava infeudat a la família vescomtal d’Osona, en el segle XI el degueren perdre o el deixaren perquè no els interessava, ja que aquesta família, inicialment osonenca, deixà la comarca per traslladar-se al seu castell de Cardona del qual prengueren el nom. En aquesta situació es devia trobar el castell quan el 1088 el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà encomanà al senescal Guillem Ramon i al seu germà Arbert i a Miró Foguet els castells de Voltregà, Orís i Solterra, mentre que els prometia que si podia obtenir dels comtes de Barcelona el palau anomenat Torre Comtal de Vic, els el infeudaria perquè el tinguessin pel bisbe i l’església de Vic. Aquest desig del bisbe es devia complir, almenys parcialment, ja que posteriorment es comprova com els senescals, els Hostoles primer i els Montcada després, posseïren el castell o torre comtal de Vic. Però tot fa pensar que no el posseïren en feu del bisbe de Vic, sinó directament pels comtes de Barcelona. Així no tenim cap reconeixement dels Montcada de posseir el castell de Vic pels bisbes, i en canvi tenim notícies d’una dependència directa dels reis. Així en les reclamacions i conflictes que es generaren entre els bisbes i els Montcada, el protagonista principal era la lleuda de la Quintana o altres motius, però mai la possessió de la torre comtal, mentre que en la donació que el 1147 feu el comte Ramon Berenguer IV al senescal Guillem Ramon del camp de les Clotes a fi de poblar-lo, entre les prestacions que eximeix als nous pobladors es troben les justícies que el senescal tenia pel comte, que han de fer referència a la zona de la vila de Vic que s’havia reservat el comte i que després es coneixeria com la partida de Montcada. Posteriorment hi ha l’ordre del rei d’investigar els drets dels Montcada en la torre comtal feta el 1315 pel rei Jaume II en el moment que rebé la partida episcopal per cessió del bisbe Berenguer de Guàrdia. Per tant s’ha de creure més aviat que els senescals reberen el castell de Vic directament del comte i en el moment de la creació de la vila de Vic la part que es reservà el comte fou cedida als senescals i així es creà una vila amb dues jurisdiccions senyorials.
La divisió d’ambdues jurisdiccions quedà perfilada —segons Eduard Junyent— el 1224 amb el conveni a què arribaren les parts en conflicte (els bisbes i els Montcada). Aquesta línia “iniciava el pont de Queralt sobre el riu Mèder, pujava per un carrer desaparegut que sortia a la plaça de Malla i d’aquí, pel carrer d’en Guiu, ara de Vergós, entrava a la Quintana i tombava cap al carrer de Corretgers; així sortia a la plaça Nova i, pel carrer de la Ciutat, entrava al Mercadal i comprenia totes les voltes de llevant, fins a sortir pel carrer de Sant Cristòfol al portal de Manlleu.” Els ravals o barris forans segons la seva situació, entre els portals de Queralt i de Manlleu, corresponien els del sector sud-occidental a la jurisdicció dels Montcada, com ho eren els ravals de Santa Eulàlia, de les Clotes (les Adoberies) i de l’Hospital d’en Cloquer (carrer de Sant Francesc). Mentre que la resta dels ravals corresponien a la jurisdicció episcopal.
Els continuats conflictes que els bisbes havien de sostenir amb els Montcada, que sovint degeneraven en violentes bandositats, decidiren el bisbe Berenguer de Guàrdia de desprendre’s de la seva jurisdicció en la vila de Vic, per la qual cosa l’any 1315 la cedí al rei Jaume II amb la moneda i el mercat a canvi de diverses rendes a Gurb, Santpedor, Manresa, Cervera i Caldes de Montbui. Aleshores els conflictes enfrontaren la corona i els Montcada, amb una curta, però virulenta, intervenció dels Cabrera, que motivà la utilització de l’exèrcit reial per a calmar els ànims dels vasalls reials que no acceptaren el domini dels Cabrera que s’havia estès a la partida reial. Amb més o menys virulència els conflictes perduraren fins el 1450, quan els habitants de la partida de Montcada es redimiren i passaren a la jurisdicció reial; a partir d’aquest moment s’unificaren ambdues jurisdiccions en una de sola dependent directament de la corona. (APF-ABC)
Lleuda de les rendes de la ciutat de Vic
"Anno a Nativitate Domini M°CCC°XII°. Mamoriale de leudis quas dominus episcopus et dominus Montischatani recipiunt in civitate Vici.
Primerament se tenen totes les leudes de la ciutat demunt dita axi de la senyoria deval com de la demunt ditas per lo senyor bisbe.
Item lo senyor de Munchada de totes les leudes per lo dit senyor bisbe.
Item te les dites leudes per lo dit senyor de Munchada lo hereu d en Bernat de Gurp sa enrera.
Item pren lo senyor bisbe la meytat de tot lo mesuratge del oli del die del mercat tant solament e 1 altre meytat es del senyor de Munchada.
Item dona una somada de oli per leuda, VI diners sie que s vene a fi ho hic pas axi dels stranys com dels privats e si no basta a somada dona de III cortans I diner.
Item de la lenya es la meytat de la leuda dels disaptes del senyor bisbe I altre meytat del senyor de Munchada, mas le leuda de tots los altres dies de la dita lenya es del senyor de Munchada.
Item la leuda del vy axi dels disaptes com dels altres dies es entre el bisbe y lo senyor de Munchada axi que pren la I com I altre.
Item los dines que s prenen als disaptes per leuda de bestiar e de lana, de carn, de fruyta, de cera, de bachons, de sagins, de drap de França e d altres coses de que son preses diners son entre lo dit senyors bisbe y senyor de Munchada de mig per mig E d aquels diners donen los dits senyor els lus favants lo terç. so es lo dit senyor bisbe lo dit ters an G. des Bruy o al Capitol de Vich y per ell tenen la dita leuda e senyor de Munchada dona lo ters en P. de Mala qui per ell te la dita leuda. E sters als altres dies fora los disaptes de senyor de Munchada.
Item que totes aquestes coses demunt dites de que leuda sa dona pren lo deumas lo sagrista de Vich so es dels disaptes tant solament.
Item dona la leuda de un bou le lengua ço es d aquells que moren els disaptes e es entre los demunt dits senyors e feu axi com demunt es dit.
Item dels porchs donan la cama aytant be dequels qui moren els dissaptes com daquels qui entre setmana, es la lleuda del senyor de Munchada.
Item de bou viu que compra mercader qui lich traga dos diners per leuda e si s compra en disapte partexe mig per mig entre el bisbe y senyor de Munchada.
Item de ase atre tal.
Item de un caval qui s vene a dissapta axi metex se pertex.
Item de un mul qui s vene a dissapta axi metex.
Item de porch viu qui s vene a dissapta que mercader hic tragua dos diners sie poch si gran axi matex se pertex.
Item de molto que mercader hic tragua si s ven a dissapte per cade molto una mayla.
Item de bochs altra tal.
Item de oveyles altra tal.
Item de un bacho II diners.
Item de un quintar de sagi, II diners.
Item d un quintar de seu, II diners.
Item hun quintar de cera, II diners.
Item de huna carega de draps de França per passatge, VI diners.
Item si los dits draps hic seran venuts açi donen per lliura III diners.
Item de pex fresc lo XX de hom qui sias strany.
Item de pex salat atra tal, so es de hom qui sia astrany qui hic pas ho hic vena.
Item de X forchs de sebes I forch de homens stranys.
Item d aylls altre tal.
Item d una bala de drap de li de quel que hom strany comprara, III diners.
Item d una somada de lenya, una buscaya.
Item de quastanyes de la quartera dues ambostes.
Item de nous de la punyera amb ambosta.
Item de avalanes seques d una quertera una ambosta.
Item de amenles altra tal.
Item d una somades de fruyta axi de peres y de figues y de presechs, II diners.
Esters con se posa en las posa de les vytans es la leuda de la dita fruyta del senyor de Munchada.
Item d una somade de pasteres, I diner.
Item d una somade de pales, I diner.
Item d una somade de botes, I mayla.
Item d una somade de cercles, I diner.
Item d una somade de mortes de fusta, I diner.
Item d una somade de gravadals, I diner.
Item d un quintar de pels de anyels, IIII diners.
Item d un quintar de pels de conils, IIII diners.
Item d un quintar de pels de cabrits, IIII diners.
Item d un cuyr de bou, II diners.
Item d un cuyr de ase, II diners.
Item de caval y de roci atre tal.
Item d una somade de thea qui sia de jovent, I diner.
Item d un colero de thea, I mayla.
Item la somade de les carabasses, I diner.
Item d un colero de carabasses, I mayla.
Item una somade ravens, I diner.
Item d un colero de ravens, I mayla.
Item d una pel de molto, I mayla.
Item de oveyla atre tal.
Item que de totes aquestes coses demunt dits comensa a pendre lo senyor bisbe la dita meytat de la leuda als divendres anit con toquen vespres en la Seu de Vich e pren ne tro al disapta anit qui ve tro que vespres toquen a la Seu de Vich.
Item segons que els dien pren senyor de Peguera de Vilagranada e en G. d Olo totes les lengues dels bous y dels porchs qui moren el disapte ans de la festa de Nadal en lo mercat de Vich.
Item que tot hom astrany qui tengua als disaptes al mercat de Vich taula en que ferra, dona lo primer disabte de gener una peça de ferra de la qual ha lo bisbe la meytat y 1 altre senyor de Munchada.
Item de una carrega d’oh qui sia de hom astrany, IIII diners e pertex se axi metex mig per mig.
Item de un costal de li sie que lich passen ho que lich venen, II diners e pertex se axi metex.
Item III festes del any a Omniasantorum a sent Andreu e a Nadal dona tot hom leuda salvant tot hom qui cases aia en la ciutat de Vich.
Item dona homa astrany en les dites festes d una somade de sal IIII amostes de sal e pertex se axi matex.
Item en les demunt dites festes dona somade de oles I diner e partex se axi metex.
Item que la leuda ho mesuratge d oli, de lenya, de castanyes, e de glans es del dit senyor bisbe e de senyor de Munchade que no y prenen res los feudeters, mas en totes altres coses demunt dites prenen los feudaters part axi con demunt es dit. E axi han stades acustumades de lonch de temps ha ença de pendre he de pertir les coses demunt dites axi com demunt es dit, e axi ho prenien he ho prenia en Bernat des Mur, batlle del senyor bisbe e en Pere Miquel e en Laho des Croses e en Salavert leuders.
Es ara del senyor rey."
Eduard Junyent: La tributació del mercat de Vich durant l’època feudal, “Ausa”, III, Vic 1958-60, pàgs. 378-380.
Disposicions sobre la ciutat de Vic (5 de novembre de 1225)
"Hoc est translatum cuiusdam instrumenti quod sub istis continetur verbis. Anno Domini ·MCCXXV· nonas novembris. Sit notum cunctis quod nos G., Dei gratia Vicensi episcopus, et G. de Montechatano, vicecomes Biernensi. Comunicato consilio tam clericorum quam laicorum in villa Vici existencium presente et vicario regis quae sivimus ab eis de statu villa et de iuribus vicarie regis et archidiachoni et que ita invenimus ab eisdem et in observantum et obtentum esse longissimis temporibus. Volumus iure tenere et observare sine periudicio nostro et salvo iure et libertate Vicense ecclesie eiusdemque villae videlicet que nullus homo qui fregerit paces et treugas domini regis et amonitus a vicario nolierut firmare in posse ipsius ser que in pacibus regis continetur intret villam Vici nisi fuerit guietatus a nobis vel a vicario regis nec ullus eum hospitetur vel res suas in domibus suis recipiat. Verum si postea intraverit villam, si fuerit miles non eapiantur nec deshonestetur eius persona set si res ipsius repperiantur absque eo, siquid extra domos denunciet hoc vicarius baiulo illius domini in senioratu cuius ubi inventa fuerit res illa sive fuerit animal vel res alia et ei redat baiulus res ipsas vel capi permitat vel faciat firmare in manu vicarii statim. Si vero in domibus ipsae repperiantur denuciet vicarius baiulo et baiulus emparet res ipsas, et si usque ad ·X· dies dominus cuius sunt res firmaverit in posse vicaris de pacibus et treugis vel ille cuius sunt domus firmaverit usque ad quantitatem precii rerum illarum desemparentur res ipse. Alio quin baiulus tradat res ipsas vicario, si vero fuerit filius militis ideo sit observandum in persona et rebus, si autem non fuerit miles vel filius militis et reperpiantur in villa denunciet vicarius baiulo ville vero persone malafectorum tredantur eidem vicario cum rebus eorum [±3] solvat ad capiendum vel eiciat eum de villa. Tamen si res eorum inveniantur in domibus fiat sicut superius est dictum in milito vel filio militis. Que in mercato vero ville Vici vicarius nullum hominem possit capere vel distringere vel res eius auferre sive emparare propter aliquid delictum nec et racione francte pacis et treuge vel quocumque alio modo nisi delicencia episcopi nec baiulus tradere tenetur ipsum malefactorem nec res eius, et hoc privilegio mercati idem observatur per diem totum mercati in qualibet parte ville. Set baiuli mandent nec fractor pacis remaneat per diem mercati in villa nisi voluerit directum facere et firmare. Que item si reperpiantur fractor pacis et treugue ex villam non tamen prope villam distringat eum vel capiat vicarius regis, caveat tamen aliquis receptator illius qui paces fregerit ne dampnum incurrat violate pacis propter suam recepcionem cum eodem modo teneatui receptor quemadmodum et pacis violator. Que perretam dictum fuit ibi et recognitum que vicarius archidiachoni si inveniat falcitatem in tabula habeat ·V· solidos pro falcitate et frangaet mensuram. Si autem falcitatem iterum inveniat in vendicione eiusdem tone vel alterius vasis sive vini que venditur, duplicetur pena circa ipsum vinum eiusdem tone sive alicuius vasis in quo est vinum que venditur. Item dictum fuit et recognitum ibi quod si in furno vel in mercato [±3] inventa fuerit falsitas in pane, siquis in una fogassa frangatur ipsa dentur ·V· solidos vicario archidiachoni vel ascendat in costel. Si alie fogassie non set diferende nec fragende in quibus non invenitur falcitas. Immo et si in multis invenitur falcitas non dabuntur nisi ·V· solidos et frangantur fogassie tamen in publicas falcitas invenitur. Item si in mercato vel in quintana in una pessia tamen de carne vel in uno quarter arietis vel alterius carnis fuerit falcitas ei reperta aliqui a pontum illa sic predicta. Idem si in toto ariete vel in quolibet animali simili et ipsi falsario auferantur set alia sint salva. Item [±20] minoribusque ille sunt vicarii archidiachoni firmabit pro ·V· solidos tam qui eas tenet et faciet iudicarii archidiachonus [±15] per iniuriam et habebit emendam archidiachonus, set maiores cane sunt episcopi et pondera et banna omnia sunt episcopi et quantum ad imposicionem et quantum ad penam prestandam.
Hec autem tam superius scripta fuerunt dicta et recognita in verbo veritatis in presencia nostra et a nobis inviolabiliter concessa."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original perdut.
Trasllat del s. XIII: Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, episcopologi II, núm. 14.
Traducció
"Aquest és el trasllat d’un document que conté les paraules següents: L’any de l’encarnació del Senyor de 1225, el dia de les nones de novembre. Sigui conegut per tothom que nosaltres, Guillem, per la gràcia de Déu, bisbe de Vic, i Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, reunit i escoltat el consell, tant dels clergues com dels laics que viuen a la vila de Vic, en presència del veguer del rei, hem discutit amb aquells de l’estat de la vila, sobre els drets de la vegueria del rei i de l’ardiaca, i, així, coincidit en el fet de l’observació i obtenció d’aquells al llarg del temps. Volem, doncs, tenir i observar el dret, sense perjudici per a nosaltres ni per al dret i llibertat de l’església de Vic i de la seva vila, això és: que cap persona que contravingui les paus i treves del rei i que es negui a donar-hi fermesa, advertida pel veguer, tal com es conté en les paus del rei, no entri en la vila de Vic, llevat que obtingui el nostre guiatge o el del veguer del rei, i que ningú no li ofereixi hospitalitat ni aculli les seves coses a casa seva. Malgrat tot, si entrés a la vila, però fos un cavaller, que no sigui detingut ni deshonrada la seva persona; això no obstant, si hom li trobés quelcom, en la seva absència, fora de les cases, que el veguer ho faci saber al batlle del senyor de qui depèn, tan aviat com siguin descobertes les possibles coses, tant si es tracta d’un animal o d’altres; que el batlle li retorni aquells béns o permeti que siguin recollits, i procuri que el veguer ho faci complir. Si, tanmateix, fossin trobades aquelles coses en les cases, el veguer ho haurà de denunciar al batlle, i aquest les retindrà; el propietari tindrà deu dies per a jurar, davant el veguer, les paus i treves, i aquell a qui pertanyen les cases haurà de satisfer fins al preu d’aquells béns; en aquestes condicions, podran ésser recuperades les coses esmentades. Si no és així, que el batlle lliuri al veguer tot el conjunt. Si es tractés d’un fill de cavaller, que s’observin les mateixes mesures, tant a la persona com als béns; però si no fos ni cavaller ni fill de cavaller, i hom el sorprengués a la vila, que el veguer ho adverteixi al batlle d’aquesta i que sigui lliurat amb tots els seus béns, tal com es procedeix amb els malfactors al veguer (…), que el lliuri per detenir-lo, o l’expulsi de la vila. Si hom li troba quelcom dintre de cases, que es faci segons s’ha previst més amunt, quant a cavaller o fill de cavaller. Que en el mercat de la vila de Vic, el veguer no pugui detenir ni confiscar cap cosa de ningú, per raó d’algun delicte, ni tan sols per causa d’incompliment de la pau i treva o d’altres motius, a menys que disposi del permís del bisbe; el batlle tampoc no podrà entregar el malfactor ni els seus béns. I que aquest privilegi de mercat sigui observat durant el dia del mercat, en qualsevol part de la vila. Que els batlles procurin que l’infractor de la pau no romangui a la vila el dia de mercat, a menys que vulgui jurar i complir amb el dret. Així mateix, si fos trobat l’infractor de la pau i treva, lluny de la vila, que el veguer del rei el deturi i prengui; si algú, tanmateix, li oferia protecció, que sàpiga que pot incórrer en la mateixa pena, a causa d’aquesta ocultació, i ésser considerat malfactor, semblantment. Alhora, fou ordinat i reconegut que en cas d’esdevenir-se un frau en la taula o quebrant de la mesura legal, obtingui cinc sous, el vicari de l’ardiaca. Si. el frau es produeix a la tona o a d’altres vasos, pel vi que és venut, que es dobli la pena, per aquesta infracció de la venda de vi. Ha estat, també, establert que si en el forn i el mercat s’esdevenia frau en el pa, aquell que quebrantés el pes d’una fogassa, que doni cinc sous al veguer de l’ardiaca i pugi al castell. No hi haurà frau en la resta de fogasses si no es produeix quebrant, però si el frau n’ateny moltes i només es compensa amb cinc sous, aleshores s’incorrerà en frau públic. De la mateixa manera si en el mercat o la quintana algú cometia frau en la peça de carn, el quarter de moltó, o en d’altres carns, que es procedeixi com abans, i hom li requisi tot el moltó o l’animal que sigui; els altres, però, no seran afectats per la disposició.
Finalment, els aspectes menors, corresponents al veguer de l’ardiaca, el qual va establir en cinc sous, que l’ardiaca els tingui i els faci complir i en rebi les esmenes oportunes; però els afers majors pertanyen al bisbe, ja siguin pesos, bans en general, imposicions i compliment de penes.
Totes aquestes coses han estat escrites, ordinades i reconegudes verdaderament de paraula, en presència nostra, i nosaltres les hem concedit de manera inviolable."
(Trad.: Joan Josep Busqueta i Riu)
Nota: El fragment final que figura en cursiva, ha hagut d’ésser traduït aproximativament a causa de la quantitat de paraules que falten al text original.
El mercat
Entre els drets que el 889 el bisbe Gotmar rebé del rei Odó, que sens dubte havien de formar part de la dotació de la seu catedralicia, hi figurava el teloneu dels mercats de la terra. Únicament resta el dubte de si la donació fou total com diu la versió del 889, o només fou el terç com es fa constar en la versió rectificada del 890. Però això és igual, ja que quan els reis carolingis perderen els seus drets en els comtats catalans, els bisbes sumaren els dos terços restants que fins aleshores depenien de la corona franca. De manera semblant degué passar amb la moneda, que del terç donat pel comte Guifré Borrell passaren a la totalitat sense que els comtes reclamessin els dos terços com a prínceps. Així, segurament que, tant en els drets del mercat com en la moneda, del terç inicial els bisbes de Vic passaren a la totalitat sense que hi hagués cap altra donació per part de cap autoritat, ni carolíngia ni comtal.
Això es comprova molt bé, ja que l’any 957 els drets sobre els mercats de la terra encara eren el terç, quan en aquests anys el bisbe Guadamir dotà amb aquests drets, entre altres, la canònica vigatana. En les successives confirmacions ja no s’esmentà que només era el terç. El 998 el papa Gregori V confirmà al bisbe Arnulf el teloneu (tot sencer), entre altres drets. El 1038 en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Vic es confirmà el teloneu dels mercats de Vic i de Manresa. Així doncs, per donació reial del terç del dret de mercat i per la usurpació de les dues parts restants, els bisbes de Vic detentaren el control total del mercat de Vic, si bé el de Manresa no és tant probable, ja que no es coneix cap actuació episcopal en el mercat manresà.
El mercat de Vic degué funcionar des dels primers moments de la repoblació de la comarca, i la donació del rei Odó no correspondria a uns drets teòrics, sinó que ja existiria una activitat comercial en el lloc que el 911 se cita com el mercat (ipsum Mercatum), i cal ubicar-lo en el mateix lloc on avui se celebra el mercat setmanal dels dissabtes: a la plaça Major.
Durant els segles X i XI el mercat de Vic degué tenir un caràcter predominantment agrícola; calia assegurar-ne la subsistència. La faceta agrícola no l’abandonà mai, però a mesura que l’economia catalana anà millorant, els productes d’abillament personal, sobretot la roba, juntament amb les sabates, s’anaren introduint en el mercat de Vic, i les transaccions comercials augmentaren fins a fer-se necessària la construcció d’unes muralles per a protegir el mercat, els mercaders i le mercaderies que guardaven.
Malgrat l’origen tant primerenc del mercat vigatà, no serà fins al final del segle XI que tindrem alguna notícia del seu desenvolupament, ja que l’any 1098 el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, en la nova dotació de la canònica vigatana, donà els drets provinents del mercat de Vic, com ja havien estat donats anteriorment, i afegí els drets que corresponien a l’església de la mesura del pa (dels cereals), del vi i de l’oli, i el cens de la carn, tant del mercat de Vic com de la Quintana. Aquestes noves donacions, els drets de les mesures i el cens de la carn han de ser creacions noves, del segle XI en concret, ja que de les mesures del mercat no se’n té cap notícia abans d’aquest segle. I encara en la butlla del 1099 del papa Urbà II per a la canònica vigatana, a més dels drets esmentats, li confirma el dret de forn. Així doncs, al final del segle XI el mercat de Vic era relativament ben servit en la venda de productes alimentaris.
El domini dels bisbes sobre el mercat era total, però sense un motiu aparent els bisbes de Vic, contràriament a les prescripcions anteriors, utilitzaren els drets i les rendes del mercat per a atreure’s l’ajut de vassalls importants. I si la concessió de quatre porcells del teloneu del mercat de Vic que el 1104 feu el bisbe Arnau de Malla a Guillem de Lluçà, no tingué cap repercussió important, en canvi no fou igual la que el mateix any feu l’esmentat bisbe al senescal Guillem Ramon de la vall d’Hostoles de les lleudes de les mesures i de la carn de la Quintana del dilluns fins al divendres i la dracma de la moneda, ja que, encara que es prescrivís que era una pura concessió i únicament per la vida del senescal i que cap descendent no podia reclamar cap dret, anà passant de generació en generació i es convertí en hereditària i perpètua. I sempre que els bisbes volgueren reclamar els seus drets sobre la Quintana toparen amb l’obstinació dels Montcada, i aquest fou el motiu inicial dels llargs conflictes entre els bisbes i els Montcada, que sempre directament o indirectament giraven entorn del mercat de la Quintana, del qual no perderen el control.
En canvi els bisbes de Vic tingueren més sort amb les intromissions comtals, i en concret amb la que protagonitzà el comte Ramon Berenguer III, que pretengué introduir en el mercat algun dret comtal sobre les mercaderies, però a precs del bisbe el 1120 el comte renuncià els usos anomenats “usàtics” que havia introduït en el mercat de Vic en contra dels drets de l’església de Vic i del seu bisbe.
Durant el segle XII el mercat de Vic prengué molta més importància en la compra-venda de roba amb l’atracció de mercaders que residien a la vila. Aleshores en una data anterior al 1138 es degué produir la gran transformació de la vila primitiva d’agrupament desordenat de cases en vila murallada. Al mateix temps el mercat també degué deixar el caràcter d’una activitat totalment lliure, només amb l’obligació de pagar els drets episcopals, i passà a ser organitzat amb parades o taules que eren propietat del bisbe i aquest les establia mitjançant el pagament d’un cens, com si fos un pati per a fer-hi cases o una peça de terra. Però a més els bisbes prengueren mesures de caràcter proteccionista a petició dels burgesos de la vila, que el 1138 es presentaren davant del bisbe Ramon Gaufred a fi que els millorés les condicions que regien en el mercat. Aleshores el bisbe els concedí l’exclusiva de la compra-venda de la roba tallada a trossos, anomenada al detall, mentre que els mercaders forasters l’havien de vendre a peces senceres. També els concedí l’exclusiva de la compra de la grana dita vermell, sense que cap altre marxant ni cap altre habitant de la vila de Vic en pogués comprar. Això no obstant els canonges de la seu n’estaven exempts, i podien mercadejar lliurement, i els burgesos els havien de vendre la roba al mateix preu que l’havien comprada en el mercat.
Aquest privilegi fou confirmat el 1315 pel rei Jaume II amb motiu de la cessió de la jurisdicció episcopal a la vila de Vic, i els drets en el mercat, entre altres.
Aquesta actuació dels burgesos de la vila marca el punt de partida d’un canvi en l’orientació del mercat, però, malauradament, no posseïm cap altra dada important al llarg del segle XII que ens informi sobre les particularitats del funcionament del mercat.
El segle XIII hi ha més notícies de l’organització del mercat, que ja s’han esmentat en la Introducció. Més tard, al principi del segle XIV (1312), es redactà una lleuda del mercat, que Eduard Junyent creu que reflecteix els pactes de la concòrdia que el bisbe de Vic realitzà amb els Montcada l’any 1224. En aquesta relació, feta en català antic, es troben els noms dels productes que de manera habitual es podrien adquirir en el mercat de Vic.
El domini episcopal sobre el mercat finí l’any 1315 amb motiu de la cessió de la partida episcopal al rei Jaume II a canvi d’unes rendes en diverses poblacions. El nou senyor encara potencià més l’activitat comercial a Vic amb la concessió, l’any 1316, d’una fira que tindria lloc els deu primers dies del mes de setembre. (APF-ABC)
Concessió de la lleuda de la quintana i la dracma de la moneda de Vic (3 de gener de 1104)
El bisbe de Vic, Arnau, concedeix al senescal Guillem Ramon de Taradell, dels dilluns als divendres de cada setmana la lleuda de la Quintana per pròpia voluntat i sense cap obligació. El senescal fa donació a l’Església de Vic de tots els seus censos i es compromet a defensar els drets del bisbe i dels seus clergues.
"Sit notum omnibus hominibus qualiter Guillelmus Raimundi dapiferi multociens requisivit dompnum Arnallum, venerabilem Ausonensem episcopum, ut daret ei ipsam leddam et dragmam quod habebat in ipsa moneta de chintana ville Vici. Set ipse episcopus dixit ei quod hoc nulla valebat facere ratione, quia hoc quod ab eo querebat erat dominicatura Sancti Petri et eius canonice et habitantibus in ea, quia dompnus Leduicus rex concessit supradictus rebus iamdicte ecclesie eiusque canonice et eo tempore fecit excomunicare ut nullus hoc presumeret dare, nec iamdicte canonice iure tollere. Similiter fecit Berengarium, Terragonensem archiepiscopum, et Bernardum, Toletanem archiepiscopum atque legatum Romane Ecclesie, et Barchinonensem episcopum. Firmaverunt predicta omnia iamdicte canonice et excomunicaverunt ut nullus auferret inde et scripturam fecerunt. Ad ultimum vero cum multis precibus promitteret se esse fidelissimum semper Sancti Petri et eius canonice ex omnibus rebus quem hodie habet vel in antea potuerit adquirere et habitatoribus eiusdem loci. Iam dictus vero episcopus cum consilio et assensu omnium suorum clericorum laxavit tenere ei ipsam leddam de chintana, de ipsis scilicet mesuris, et de carne a feria secunda usque ad feriam ·VI· non per donum nec per assensum, sed per solam tantumodo laxationem, et ipsam dragmam de monete quem nunc tenet nostram canonicam preter duobus solidis plate quem tenet Guillelmus Raimundi de Taradel per fevum canonice iamdicte, sicut adquisivit per Berengarium, archiepiscopum. Et hanc laxationem facimus, tali conventu, ut ipse Guillelmus non possit dare neque vindere, nec inalienare, nisi ad habitatoribus istius ville qui non sit miles. Et si fecerit statim revertatur sine ira et contrarietate ulla in potestate iamdicte canonice. Et habitatoribus in ea, et post mortem eius, uxor eius, neque filius eius, non aliquis ex sua proienia, nec homo nec femina qui tenuerit ipsam honorem, quam ipse tenet possit requirere per hanc laxationem, set statim revertatur in potestate predicte canonice, et quantum ipse tenuerit, nullum malum nec aliquam novitatem, in ipsa villa faciat. Et ego Guillelmus convenio domino Deo et Sancto Petro et eius canonice et omnibus clericis habitantibus in ea, quod sim adiutor eis, tenere et placitare omne honorem predicte canonice et omnibus clericis quem hodie tenent vel in anteas adquisierint per fidem rectam sine engan. Insuper etiam dono atque trado domino Deo et Sancto Petro et eius canonice omne censum quod antecessores mei actenus habuerunt in alodiis clericorum Sancti Petri, vel ego habeo iuste ad iniuste in cunctis alodiis, quem clerici dimiserint vel dimiserunt canonice Sancti Petri nominatim ipsum de Raimundo At, et ipsum de Raimundus Bradile, et ipsum de Raimundus Atile, et ipsum de Ugberto, et ipsum de Petro Ebri, et omnibus aliis qui hunc erunt canonici, ut amplius ego non possim requirere in supradictis alodiis aliquid requirere. Set solidum et liberum sit predicte canonice neque filius meus post me, nec aliquis ex mea proienia. Si quis autem contra hanc diffinitionem venerit ad irrumpendum, non hoc valeat vendicare, set componat in duplo, in super etiam sit excomunicatus, atque anatematizatus, et cum luda traditore et loris igneis sit constrictus et imperpetuo dampnatus.
Actum est hoc ·III· nonas ianuarii anno ·XLIIII· regis Philippi. Sig+num Guillelmi Raimundi. Sig+num Petri Raimundi. Sig+num Bertrandi Guadalli. Sig+num Xedmar Mir. Sig+num Bernardi Ebri. Sig+num Guillelmi Ebri. Berengarius, levita, qui hoc scripsit die et anno ss. quo supra."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original perdut.
Còpia del segle XIII: Arxiu Capitular de Vic. Liber Dotationum, foli 8v.-9r.
Traducció
"Sigui notori a tots els homes que Guillem Ramon, senescal, moltes vegades va requerir al senyor Arnau, venerable bisbe d’Osona, que li donés la lleuda i la dracma que tenia a la moneda de la Quintana de la vila de Vic. Però el bisbe li va dir que això no ho volia fer per cap raó, perquè això que ell demanava era dominicatura de Sant Pere de Vic i de la seva canònica i dels que vivien en ella, ja que el rei Lluís havia concedit totes aquestes coses a l’església i a la canònica i en aquell temps va manar, sota pena d’excomunió, que ningú no gosés donar això, i que ningú no ho pogués treure del dret de dita canònica. Igualment ho va fer Berenguer, arquebisbe de Tarragona, i Bernat, arquebisbe de Toledo i llegat de l’Església Romana, i el bisbe de Barcelona. Aquests varen firmar les coses ja dites a l’esmentada canònica, i varen manar sota pena d’excomunió, que ningú no ho prengués i en fes escriptura. Finalment, després de molts precs, va prometre que ell seria fidelíssim sempre a Sant Pere i a la seva canònica per totes les coses que avui té o més endavant pogués adquirir igualment pels habitants de dit lloc. El ja dit bisbe, amb el consell i consentiment de tots els seus clergues, li va deixar tenir la lleuda de la Quintana i també les mesures i el dret de la carn del dilluns fins al divendres, no per un do ni per un consentiment, sinó com una pura concessió. I la dracma de la moneda que ara té la nostra canònica, excepte dos sous de plata que ara té Guillem Ramon de Taradell en feu de dita canònica els quals va adquirir en temps de l’arquebisbe Berenguer. I fem aquesta concessió amb el pacte que Guillem no pugui donar, ni vendre, ni alienar, sinó a un habitant d’aquesta vila que no sigui cavaller. I si ho fes, ràpidament, sense ira i contrarietat, tot això retorni en poder de dita canònica i als que hi viuen. I després de la seva mort, la seva muller i algun fill seu o algú del seu llinatge, o cap home o cap dona que tingui aquell honor, pugui reclamar això en virtut de la donació que ha fet el bisbe, sinó que ràpidament torni tot al domini de dita canònica. I de tot el que ell té, cap mal ni cap novetat en pugui sobrevenir a la dita vila de Vic.
Jo, Guillem, faig convinença a Déu, a Sant Pere, a la seva canònica i a tots els clergues que viuen en ella, que els ajudaré, ho mantindré i pledejaré a favor d’ells tot l’honor de dita canònica i de tots els clergues el que ara tenen o endavant puguin adquirir amb recta fe i sense cap engany. I a més dono i lliuro a Déu, a Sant Pere i a la seva canònica tots els censos que els meus antecessors fins ara havien tingut en els alous dels clergues de Sant Pere, o que jo tinc justament o injustament en tots els alous que els clergues han deixat o deixaran a la canònica de Sant Pere, i en concret en els de Ramon At i el de Ramon Bradila i de Ramon Atila i d’Ugbert i el de Pere Ebri, i tots els altres que fins aquell moment eren canonges i que en el futur jo no pugui reclamar en els dits alous, ni exigir res en ells. Sinó que sigui lliure i sòlid a la dita canònica. I cap fill meu després de mi ni ningú del meu llinatge no ho pugui reclamar. Si algú anés contra aquest pacte i el volgués trencar, això no pugui vindicar-ho, sinó que hagi de pagar el doble i sigui, a més, excomunicat i anatemitzat, i amb el traïdor Judes sigui llençat al foc etern i perpètuament condemnat.
Això fou fet el dia tres de gener de l’any 44 del rei Felip.
Signatura de Guillem Ramon. Signatura de Pere Ramon. Signatura de Bertran Guadall. Signatura de Xetmar Mir. Signatura de Bernat Ebri. Signatura de Guillem Ebri.
Berenguer, levita, que això escriví i subscriví el dia i any a dalt dit."
(Trad.: Antoni Pladevall i Font-Albert Benet i Clara)
Concessió als burgesos de la vila de Vic de l’exclusiva de la venda de robes tallades i de la compra de grana al detall en el mercat de Vic (1 de setembre de 1138)
El bisbe Ramon concedeix en exclusiva als burgesos de Vic el dret de vendre robes de llana tallades i el de comprar al detall la grana a la vila i al mercat de Vic.
"Hoc est translatum fideliter translatatum:
Sit notum cunctis presentibus atque futuris quod vicencis ville burgenses, convenientes ante presenciam domni Raimundi, ausonensis episcopi, deprecati sunt eum eiusdemque. Sedis canonicos, ut in quibusdam ipsius ville atque fori usibus honoraret adque melioraret eos, ad honorem atque fidelitatem et servicium ipsius ecclesia et episcopi atque canonicorum eius. Qui ilorum precibus annuentes, placuit ita facere sicut in presentii patet pagina:
In Dei igitur nomine. Ego Raimundus Dei gracia ausonensis episcopus, cum voluntate eiusdem conventus, concedo universis bugensibus in villa Vici comorantibus hanc largitionis meliorationem, ut ab ista hora in antea in predicta villa et eius fora ipsi tantum modo habeant in emendo et vendendo pannorum in cisuram, quod vulgo dicitur tay, et ut nulli advene merchatori sit licitum in tota prefata villa vel ipsius foro, pannos dividendo vendere vel particulatim vendendo dividere nisi integram sarcinam vel eciam integram telam. Simili quoque modo et ipsa grana que dicunt vermei, nullus alius ins titor, nisi vicensis ville incole, in sepedicto foro vel villa per particulas emere audeat. Ab hoc namque pactionis vinculo canonici ipsius erunt liberi et habebunt potestatem merchari in predicta villa vel foro quantuncumque voluerint. Cum autem voluerint emere de pannis merchatorum ipsius ville, ipsi mercatores reddant illos ipsis canonicis pro ipso precio quo ipsi emerint in prefatas villa vel foro. Propter supra dictum huius beneficii donum conveniunt omnes homines vicensis ville predicto episcopo quod sint fideles et adiutores pretaxate et ecclesie et episcopi atque canonicorum de honore et directis ipsius ecclesie. Hoc autem semper maneat firmum ex utraque parte sine engan.
Acta scriptura kalendas septembris anno II regis Ledovici iunioris.
+Raimundus Dei gracia ausonensis episcopus. Bernardus levita. Berengarius sacrista, qui hoc confirmo+scriptis ss. Favet archidiachonus istis. Berengarius sacriscrinius."
Original: Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núms. 1644 i 1645.
Traducció
"Això és un trasllat fidelment copiat. Sigui conegut de tothom, presents i futurs. Que els burgesos de la vila de Vic acudiren davant la presència del senyor Ramon, bisbe d’Osona, suplicaren a ell i als canonges de la seu que en qualsevol lloc de la vila de Vic els honori i els millori els usos del mercat en honor, fidelitat i servei de l’església, del bisbe i dels seus canonges, els quals, consentiren als seus precs i decidiren fer tal com s’exposa en la present pàgina.
Per tant, en nom de Déu. Jo, Ramon, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona, amb la voluntat del dit convent de canonges, concedeixo a tots els burgesos que habiten en la vila de Vic la millora d’aquesta concessió, que, d’ara endavant, en la dita vila i en els seus mercats els mateixos burgesos, i únicament aqueixos, tinguin dret de comprar i vendre robes tallades que vulgarment es diu al detall, i que cap mercader foraster no tingui llicència en tota la vila ni en el seu mercat de vendre les robes a trossos, tallant-les o dividint-les, sinó a fardells o a peces senceres. Igualment també de manera semblant no gosin comprar al detall la grana que diuen vermell ni cap altre marxant ni cap habitant de la vila de Vic en el sobredit mercat o en la vila. Això no obstant, els canonges d’aquesta seu estaran exempts del vincle d’aquests pactes, i tindran potestat de mercadejar en la predita vila i mercat tant com voldran. Però quan voldran comprar roba dels mercaders de la vila, aquests mercaders la donin als canonges al mateix preu que ells la compraran en la predita vila i mercat. Pel sobredit privilegi tots els homes de la vila de Vic convinguin amb el predit bisbe perquè siguin fidels i ajudin a l’església esmentada, al bisbe i a l’honor i drets dels canonges de la mateixa església. I això persisteixi ferm per cada part sense engany.
Acta escrita el dia 1 de setembre de l’any dos de Lluís el Jove.
Signatura de Ramon, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona. Bernat, levita. Berenguer, sagristà, que això confirmo, signo i subscric. Favet, ardiaca. Berenguer, custodi del sagrat."
(Trad.: Albert Benet i Clar)
Renúncia dels usos dits “usàtics” pel comte Ramon Berenguer III (16 de febrer de 1120)
"Quos vestra eminencie celsitudo terrene tum salubrius sublimia videtur apecere cum salva subditorum pia cernitur compassione predicte. Id circo ego Raimundus Berengarii, gratia Dei, Barchinonensis comes, recognoscens Ausonensem sedem me seu a nefandorum virorum fraude circumventum in tale tractasse usus in prelibate sedis foro mittendo contra regias dignitates prenominate ecclesie quondam atributas iuste e regibus ceterisques precedentibus magnacibus, diffinio et evacuo super nominatis usus vulgali eloquio vocitatos usaticos Domino Deo et Sancto Petro eiusdemque ecclesie. Raimundo, notu Dei episcopo, successoribusque eius tali modo ut ego aut aliqua mei alteriusque sexus personas non sim ausus vel non sit ausas contra suprascriptam deffinicionem condam iniuste invenitam set a me nec legaliter evacuatam aliquo meo, aliquid requirere vel apetere. Siquis vero contra suprascriptum decretum temerario ausu quod dictu nesas est ad irrumpendum venerit modo vel in antea canonice emendato quod malo atemptare curavit ipse eiusque fautores ab omni ecclesiastico invenire fiant extorres et anathematis vinculo perculsi cum Simone mago et luda traditore se porcionem suam lugeant accepisse.
Actum est hoc ·XIIII· kalendas marcii anno ·XII· regnante Leodovico rege.
Sig+num Raimundus, comes. +Raimundi, Dei gratia Ausonensis episcopus. Sig+num Guillelmi Raimundi, dapiferi. Sig+num Petri Raimundi. Sig+num Bernardi Guillelmi. Sig+num Guillelmi Bernardi. Sig+num Raimundi Bernardi. Berengarius, secundixerius, qui hoc scripsit die et anno ss. quo supra. Sig+num Andree, sacerdotis et publici ville Vici scriptoris ss.
Geraldus qui hanc cartam fideliter translatavit anno Domini ·MCCXVII· ·VIIII· kalendas septembris et signum suum+aposuit."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original perdut.
Trasllat del 24 d’agost de 1217: Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, Episcopologi I, núm. 21.
Traducció
"A aquells per als quals la vostra eminència busca el benestar, tant en les coses terrenes com en les més altes, i cuida sempre que sigui salvada la compassió envers els seus súbdits. Jo, Ramon Berenguer, per la gràcia de Déu, comte de Barcelona, reconeixent que la seu d’Osona per causa meva o per uns homes dolents en frau s’ha vist assetjada, ja que han introduït en el mercat d’aquesta seu alguns usos que van contra les dignitats reials de l’esmentada església, coses que havien estat justament atribuïdes per reis i d’altres magnats que em varen precedir. Defineixo i lliuro els sobrenominats usos vulgarment dits “usàtics”, a Déu i a l’església de Sant Pere i a Ramon, per la gràcia de Déu, bisbe, i a tots els seus successors, de tal manera que jo o cap altra persona de qualsevol sexe, no m’atreveixi o no s’atreveixin a anar contra aquesta concessió injustament retinguda, sinó que per mi ha estat renunciada legalment, i no hi vulgui reclamar res ni exigir-hi res del que és meu o d’altra persona. Si algú, però, contra aquest decret esmentat més amunt, amb gosadia temerària, contra les coses que hem dit, volgués venir per invalidar-les, i no es cuidés d’esmenar canònicament el dany fet, que ell i tots els qui l’ajudin, surtin de tot dret eclesiàstic i siguin castigats amb el vincle d’anatema amb Simó mag i hagin de plorar que han rebut la seva sort amb el traïdor Judes.
Això ha estat fet el 16 de febrer de l’any 12 del regnat del rei Lluís.
Signatura de Ramon, comte. Signatura de Ramon, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona. Signatura de Guillem Ramon, dapifer. Signatura de Pere Ramon. Signatura de Bernat Guillem. Signatura de Guillem Bernat. Signatura de Ramon Bernat.
Berenguer, secundisser, que això va escriure el dia i any que consten més amunt.
Signatura d’Andreu, sacerdot i escriptor públic de la vila de Vic.
Guerau que copià aquesta carta fidelment l’any del Senyor 1217, el 23 d’agost i hi posà la seva signatura."
(Trad.: Antoni Pladevall i Font-Albert Benet i Clar)
L’escrivania episcopal
L’escrivania episcopal és un altre dels drets de què gaudien els bisbes sense que es conservés cap concessió, ni que mai no es qüestionés el dret episcopal a exercir-la. Inicialment no sembla que existís cap normativa específica, només es comprova l’existència d’uns formularis determinats, però es nota una concentració de la redacció dels documents en mans dels clergues, tant si són simples rectors de parròquies, monjos d’importants monestirs, sacerdots de les canòniques regulars, com sacerdots dependents de les seus episcopals.
La primera notícia del dret dels bisbes de Vic sobre l’exercici de l’escrivania de la parròquia de Vic, que comprenia tota la vila i els voltants, no es produeix fins el 1155, quan el bisbe Pere de Redorta constituí Ramon de Lió com a escriptor de totes les cartes de la vila de Vic i de la parròquia de Sant Pere per tot el temps de la seva vida; s’exceptuaven, això no obstant, els testaments dels parroquians i els abreujaments (imbreviamenti), que segurament corresponen als capítols matrimonials. El bisbe prohibia a partir d’aquest moment que ningú, sinó el dit Pere de Lió, no pogués fer cap altra carta que les que havia fet excepció. Amb aquesta concessió sembla que el bisbe pretenia posar ordre en la redacció de les escriptures i seria un altre pas complementari a l’ordenació de l’estructura urbana i del mercat.
A partir d’aquest establiment l’escrivania episcopal ja funcionà de manera normal, i el 1194 el bisbe Ramon Ramon de Castellterçol realitzà un altre establiment semblant a Andreu s’Almúnia. Aquesta vegada fou el sagristà i jutge Pere qui feu les salvetats, que foren en la redacció dels testaments, dels judicis i de les cartes nupcials, la redacció de les quals es reservava per a ell.
En el segle XIII s’inicià la confecció de còpies sobre quaderns de paper que posteriorment s’enquadernaven en forma de llibre. Tots els volums que es confeccionaren en l’escrivania episcopal es conserven a l’arxiu de la Cúria Fumada a l’Arxiu Episcopal.
L’escrivania fou un dels pocs drets que el bisbe Berenguer de Guàrdia es reservà quan cedí la partida episcopal de Vic al rei Jaume II el 1315, el qual al seu torn li confirmà la possessió. Així seguí exercint la notaria episcopal que tenia el caràcter de notaria pública de la ciutat de Vic fins al segle XVIII. D’aquesta activitat han quedat 3 318 volums dels quals 33 corresponen al segle XIII. (APF-ABC)
Concessió de l’escrivania pública de Vic (20 de maig de 1155)
"Anno Dominice Incarnationis ·MCLV·. Ego Petrus, divina dignatione Ausonensis ecclesie episcopus, consilio et voluntate Geralli, eiusdem ecclesie archidiachoni, ac Petri, sacriste et iudiciis, et Berengarii Ermengaudi, cunctorunque predicte ecclesie canonicorum omnium et clericorum et laicorum utilitatibus et commodis provides maiorum fultus auctoritatibus et coepiscoporum vicinorum exemplo roboratus. Constituo te Raimunde Lugde scriptorem omnium cartarum Vicensis ville et tocius parrochie Sancti Petri in omni vita ua, exceptis testamentis parrochianorum et imbreviamentis. Interdico itaque quod nullus deinceps cartam aliquam preter illas que superius excepte sunt in iam dicta villa sive parrochia scribere presumat nisi tu solus vel ille quem tu volueris. Quam siquidem costitucionem et stabilimentum quicumque infringere temptaverit ordinis periculo et excommunicationi subiaceat donec mihi et ecclesie nostre et tibi Raimunde digne exinde satisfaciat. Volo autem et iubeo quatinus de hoc quod superius tibi comissum est fidelis omnibus atque leialis semper existas et nullam falsitatem te sciente ibi facias. Hanc vero dominacionem seu stabilimentum in vita tuas irrefragabiliter tibi concedimus sicut suprascriptum est. Ego namque Raimundus Lugde, canonique Sancti Petri, convenio tibi domine Petre, iam dicte sedis episcope, universoque conventui quod prepter hanc donationem et anime mee salutem ecclesieque istius utilitatem suscipiam hunc tantum laborem videlicet ut perficiam librum seu libros sicut incepi illos videlicet ·IIII·quos domnus Petrus, sacrista, facere nominavit et hoc fideliter et absque dolo pro ut melius et celerius potero ad utilitatem nostre, tali conditione ut de singulis quaternionibus ·XII· denarii monete Barchinone mihi donentur et suprascripta cartarum donatio inconcussa et illibata in vita mea mihi servetur. Siquis hoc disrumpere voluerit vel persumpserit agere, non valeat sed pro sola persumptione excommunicationi subiaceat.
Quod est factum ·XIII· kalendas iunii anno ·XVIII· regni regis Lodovici Iunioris.
Sig+num Bernardi, Tarrachonensis archiepiscopus. Scripta libens ista Petrus confirmo sacrista (aut.). Petrus, Ausonensis episcopus, ss. (aut.). Hoc ea que laudat Guillelmus, carmine firmat+(aut.). G. scriptis favet, archidiachonus istis ss. (aut). Sig+num magistri Guillelmi (aut.). Bertrandus, levita (aut). Bernardus, levita (aut.). Berengarius, sacriscrinius+(aut.). Berengari, levita ss. (aut.). Sig+num Raimundi de Monte Rotundo. Hec ego consigno Guillelmus cor de benigno+(aut.). Bernardus, sacerdos+(aut.). Petrus, sacerdos ss. (aut.). Primus sacerdos Iohannes Bachonis, ss. levita (aut.). Sig+num Bernardus, levita (aut.). Bernadus, subdiaconus+(aut.). Bernardus de Sau firmo+(aut.). Sig+num Guillelmi de Solario (aut.). Guillelmus, levita, qui hoc scripsit die et anno quo su ss. pra cum litteris rasis et emendatis in ·XIIII· linea."
(Transcripció: Marc Torras i Serra)
Original: Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 2341.
Traducció
"L’any de l’Encarnació del Senyor 1155. Jo, Pere, per la gràcia divina, bisbe de l’església d’Osona, amb consell i voluntat de Guerau, ardiaca d’aquesta església, i de Pere, sagristà i jutge, i de Berenguer Ermengol i de tots els altres canonges de l’esmentada església, dels clergues i dels laics, preveient la utilitat i la comoditat, dotat de la meva autoritat, i confortat amb l’exemple dels bisbes veïns, et constitueixo a tu, Ramon de Lió, escriptor de totes les cartes de la vila de Vic i de la parròquia de Sant Pere, pel temps de tota la teva vida, excepte els testaments dels parroquians i els abreujaments. Prohibeixo que d’ara endavant ningú no pugui fer cap altra carta que les que a dalt he fet excepció, en la dita vila i parròquia que ningú no presumeixi d’escriure-ho sinó només tu i aquell qui tu vulguis. I si algú intentés anar contra aquesta constitució i establiment, li sigui dolent i caigui dintre l’excomunió fins que em faci digna satisfacció a mi i a la nostra església i a tu, Ramon. També vull i mano que a tot això que t’ha estat encarregat més amunt, siguis sempre fidel i lleial, i, sabent-ho tu, no facis mai cap falsedat. Aquesta donació o establiment te la concedim irrecusablement per tota la teva vida tal com a dalt ja està escrit. Jo, Ramon de Lió, canonge de Sant Pere, faig conveni amb tu, senyor Pere, bisbe de l’esmentada església i a tot el convent, que per aquesta donació, salut de l’ànima i utilitat de l’església, rebo tal treball i faré un llibre o llibres tal com vaig començar aquells quatre que el senyor Pere, sagristà, em va manar fer, i això fidelment, sense cap engany, com millor i més ràpidament podré, a utilitat de la nostra església. Amb la condició que de cada un dels quaderns se’ns donin dotze diners de moneda barcelonesa. I aquesta donació de cartes es guardi incommovible i de manera ferma en tota la meva vida. Si algú vol trencar això, o ho intenti, que no ho pugui fer, sinó que per la sola intenció caigui sota l’excomunió. Això es va fer el 20 de maig de l’any 18 del regnat de rei Lluís el Jove. Signatura de Bernat, arquebisbe de Tarragona. Amb gust va confirmar això Pere, sagristà. Pere, bisbe d’Osona ho confirma. Això ho lloa Guillem i ho signa en vers. Guillem, ardiaca, afavoreix això. Signatura del mestre Guillem. Signatura de Bertran, levita. Signatura de Bernat, levita. Signatura de Berenguer, custodi del sagrat. Signatura de Berenguer, levita. Signatura de Ramon de Mont-rodon. Això jo ho signo Guillem amb un cor benigne. Signatura de Bernat, sacerdot. Signatura de Pere, sacerdot. El primer sacerdot, Joan Bacó, ho signa com a levita. Signatura de Bernat, levita. Signatura de Bernat, sotsdiaca. Signatura de Bernat de Sau, que això firmo. Signatura de Guillem de Solà. Guillem, levita, que això ha escrit el dia i any a dalt dit, amb lletres esborrades i esmenades a la línia catorze."
(Trad.: Antoni Pladevall i Font-Albert Benet i Clar)
La jueria
Enmig de les dues jurisdiccions, i cavalcant entre les dues, al llarg del carrer i del carreró d’en Guiu, que correspon a les actuals placetes de Mont-rodon i Malla, es trobava un sector de teixit urbà, d’estructura molt modificada posteriorment, que correspon a l’antiga jueria de Vic, molt ben documentada des del 1229, per un conjunt de llibres notarials de negocis de jueus, integrats a l’arxiu de la Cúria Fumada.
La jueria de Vic, estudiada l’any 1909 per Ramon Corbella, i més recentment per Imma Ollich, tingué un notable pes en el desenvolupament econòmic de la ciutat, fins a la seva destrucció en les guerres de mitjan segle XIV, i la seva total extinció l’any 1390. Entre els anys 1356 i 1364, quan la ciutat va ésser assetjada amb motiu de les lluites contra Bernat de Cabrera, creat, pel rei Pere III, comte d’Osona, una part del carrer d’en Guiu, que formava el centre del call, va ésser desafectada per a millor defensa de la ciutat.
Resta, per tant, evident que amb els elements bàsics ja descrits, camins, castell, catedral, mercadal i muralles, al final del segle XIII ja quedava configurat l’àmbit de la ciutat, que havia de consagrar la muralla del segle XIV, dins la qual, i a partir d’aquells elements, essencials en el seu traçat, s’anà configurant la ciutat omplint progressivament els sectors de ponent i de tramuntana, on el segle XIV s’esmenten encara moltes hortes, i on els carrers seguiren un traçat en quadrícula allargada, en la direcció nord-sud, que tenia com a límits el mercadal i el carrer de la Ramada. La trama urbana d’aquest sector de ciutat, més modern, contrasta amb la tortuositat i amb el domini d’antigues preexistències que trobem en els teixits més antics.
Fora muralles trobem ja algunes cases prop dels portals de Gurb i de Manlleu, ja l’any 1250, així com a l’entorn de l’església de Santa Eulàlia, a la punta de llevant de la ciutat, i sobre la via del Congost, a l’altra banda del pont de Queralt, apareixerà, ja des del 1232, l’hospital de Sant Bartomeu o d’Arnau de Cloquer, i, ja lluny de la ciutat, l’hospital de Sant Jaume dels Malalts, o dels Llebrosos, ben documentat ja des del 1210. Als sectors fora del portal de Malloles, el carrer de Sant Pere i les hortes de Latraus, no apareixeran documentats fins el començament del segle XIV. Aquests agrupacions suburbials formaran els ravals, els quals defineixen la futura expansió urbana al llarg dels camins. (APF-ABC-JAA)
Excavacions
A la ciutat de Vic, les campanyes d’excavació arqueològica són relativament recents: des de l’any 1982, amb el suport del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, hem organitzat una recerca sistemàtica a nivell d’arqueologia urbana, dirigida per D. Molas i I. Ollich. Al nucli antic de la ciutat, que queda encerclat per les muralles, hom ha vist la necessitat de potenciar una política preventiva, amb una planificació d’acord amb arquitectes urbanistes i tècnics municipals. Si no és així, la revalorització del sòl, la reutilització, adaptació i modernització de cases antigues, fa que sediments arqueològics que s’han guardat més de 2000 anys desapareguin en poques hores amb les màquines de construcció.
A Vic hi ha restes arqueològiques de moments històrics molt diversos, des de l’època romana fins al segle XIX. Aquí, però, ens centrarem bàsicament en l’arqueologia urbana medieval. La planificació, d’acord amb l’ajuntament de la ciutat, s’ha fet per àrees prioritàries arqueològicament. Una d’aquestes àrees és l’entorn de la catedral. De la trilogia d’esglésies romàniques construïdes a l’edat mitjana (Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria) només resta la cripta (recuperada i refeta després de la guerra civil) i el campanar de l’església de Sant Pere. Cal suposar que hi ha quelcom de recuperable a l’actual plaça de la catedral, indret on s’aixecava l’església de Santa Maria la Rodona. Aquí, una actuació arqueològica preventiva proporcionarà dades històriques de gran valor i condicionarà el disseny urbanístic posterior.
Un altre cas específic és el del castell dels Montcada, que ha sofert constants modificacions al llarg del temps: la cel·la del primitiu temple romà d’Ausa va ser aprofitada a l’edat mitjana com a pati central d’una nova edificació, el castell dels Montcada. Amb el temps l’edifici s’utilitzà com a presó de la ciutat, fins que el segle passat hom decidí enderrocar-lo, i aleshores s’advertí la presència del temple clàssic. Les parets medievals havien englobat i preservat el temple romà fins al segle XIX, i a partir d’aquest moment el fet que avui puguem contemplar algunes parets laterals de l’edifici medieval el devem a l’existència del temple. Això posa de manifest la greu problemàtica amb què s’enfronta l’arqueologia medieval, encara avui: el reconeixement del seu valor. El segle XIX, en nom del progrés, haguessin enderrocat totalment un castell medieval ben conservat i situat al punt més alt de la ciutat. Si l’enderroc fou només parcial va ser degut només a la casualitat. Avui si la renovació constant de carrers i cases es fa sense una planificació arqueològica prèvia, correm el mateix risc: la responsabilitat de destruir totalment els últims vestigis de la nostra història urbana. Així, doncs, tot l’entorn del temple romà és una zona potencialment arqueològica (recordem que la catedral visigòtica de Vic possiblement era situada per aquesta zona), i caldrà fer un sondeig previ a qualsevol obra d’infrastructura que s’hi realitzi.
Cal esmentar, també, el material medieval que es guarda al Museu Episcopal de Vic. A les vitrines del segon pis hi ha unes olles de ceràmica grisa-negra, datables entre els segles XII-XIII. Procedeixen de troballes casuals.
Anotarem, a continuació algunes de les actuacions arqueològiques d’època medieval realitzades al subsòl de la ciutat. Ens afanyem a apuntar que el fet que aquestes actuacions no es considerin encara tancades, fa que les fem constar aquí com unes notes i no pas com uns treballs ja definitivament acabats. (IOC)
Casa de la Plaça de Dom Miquel
L'excavació del 1983. A dalt, un aspecte dels murs descoberts durant la campanya. A baix, imatge dels treballs.
I. Ollich
L'excavació tingué lloc a l’indret on actualment hi ha el restaurant “La Taula”. La casa figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 38,4 —y 42,3 (31 tdg 384423).
Pel maig del 1982 vam realitzar la primera excavació urbana al nucli antic de Vic, en avisar-nos els propietaris d’un local que en el curs de les obres de reforma havien aparegut unes arcades de mig punt i molta ceràmica de diversos tipus. L’excavació d’urgència consistí en realitzar una petita cala, de la qual distingirem tres nivells:
- Nivell I: nivells superiors de reomplert, amb ceràmica vidriada marró i vidriada blava, dels segles XVI-XVII. Potència 120-130 cm.
- Nivell II: 20-25 cm per sobre del paviment de pedretes. Ceràmica grisa-negra, corresponent als tipus medievals dels segles XII-XIII.
- Nivell III: per sota el paviment fins arribar a la marga. Nivell de reomplert, amb barreja de ceràmica romana comú i sigil·lata. 10 cm de potència.
- Després d’això es realitzà una campanya d’excavació normal a l’habitació contigua, que tingué lloc durant l’estiu del 1982 i del 1983.
L’àrea excavada comprèn 44 m2, i ja permet una anàlisi en extensió. Van aparèixer unes estructures que delimitaven habitacions d’època medieval, a jutjar per la ceràmica grisa-negra trobada in situ sobre un paviment de pedretes. La successió estratigràfica dóna:
- Nivell I: clavegueres i restes de construccions, per sobre de les parets inferiors. Barreja de ceràmica vidriada; segles XVIII-XVII-XVI.
- Nivell II: nivell d’habitació medieval; segles XV al XII.
- Nivell III: fonaments de la casa, amb grans carreus que semblen d’aparell romà. Caldrà comprovar aquest punt en excavacions a zones veïnes. (IOC)
Necròpoli del Cloquer
Un detall de les sepultures al moment d’haver estat descoberts els primers esquelets el maig de 1982.
I. Ollich
Vista de conjunt de l’indret en el quales dugue a terme la campanya arqueologica.
I. Ollich
També a mitjan maig del 1982, en les obres de nova pavimentació del carrer del Cloquer aparagueren ossos humans que motivaren una excavació d’urgència, atesa la situació del carrer al costat de la catedral de Vic. En una àrea de 12 m2, i malgrat el mal estat de conservació, vam localitzar nou tombes, algunes d’elles excavades a la roca, de tipus antropomorf. Podem diferenciar-ne dos nivells: el superior (nivell I), format per tombes amb la capçalera de pedres en semicercle, que aprofiten les lloses de coberta de les tombes inferiors com a base. Aquest nivell està molt destruït, amb una possible datació del final del segle X o començament de l’XI, època de construcció de la catedral romànica del bisbe Oliba (consagrada el 1038).
El nivell inferior (nivell II) correspon a tombes excavades a la roca margosa, de tipus antropomorf, i amb unes característiques comunes d’irregularitat i asimetria. Llur possible datació aniria vers finals del segle IX, essent contemporànies a la catedral del bisbe Gotmar (886-889). En tots dos nivells es tractava de tombes d’adults, que contenien uns esquelets en molt mal estat de conservació i parcialment destruïts per anteriors obres del carrer. (IOC)
Muralla medieval
Vestigis de la muralla, descoberts el setembre de 1982 al Passeig.
I. Ollich
Ultra les campanyes que acabem d’anotar, que podem qualificar com a planificades, hi ha hagut alguna resta que ha quedat al descobert de manera casual. És el cas de la muralla que envoltava la ciutat de l’edat mitjana i que es conserva parcialment a la Rambla de Montcada. En canvi, al sector del Passeig i de la Rambla del Carme i Rambla de l’Hospital, la muralla fou enderrocada fa temps, però les construccions actuals segueixen el recinte primitiu. A causa d’això, quan s’ha fet alguna obra, la muralla ha aparegut en certs sectors: hi ha constància de les torres que guardaven el Portal de Malloles, al cap del carrer de la Ramada. Darrerament (1983), en enderrocar una casa al Passeig i fer nous fonaments, es topà altre cop amb la muralla, que hom pogué documentar en part. Hi ha el projecte de localitzar la torre i la muralla a la sortida de la ciutat cap al nord-est (antic Portal de Santa Eulàlia), en una zona que cal replantejar urbanísticament i que era el pas de l’antiga via romana i de l’strata francisca medieval cap a la Cerdanya. (IOC)
Bibliografia
Bibliografia sobre la casa de la Plaça de Dom
- Imma Ollich: Dos exemples d’arqueologia medieval al nucli urbà de Vic: la casa de la Plaça de Dom Miquel i la necròpolis del Cloquer, XI Symposium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular (Vic 1982), “Ausa”, X, Vic 1983, pàgs. 375-385.
- Imma Ollich: Excavació d’urgència a la Plaça de Dom Miquel, Vic (Osona), Memòria inèdita presentada al Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
- I. Ollich i M.D. Molas: Memòria de les excavacions arqueològiques a la ciutat de Vic (Osona), durant 1982 i 1983 (Temple Romà, Restaurant “La Taula”), Memòria inèdita presentada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. (IOC)
Bibliografia sobre la necròpolis del Cloquer
- I. Ollich: Dos exemples d’arqueologia medieval al nucli urbà de Vic: la casa de la Plaça Dom Miquel i la necròpolis del Cloquer, XI Symposium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular (Vic 1982), “Ausa”, X, Vic 1983, pàgs. 375-385.
- I. Ollich: Excavació d’urgència al Carrer del Cloquer, Vic (Osona), Memòria inèdita presentada al Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (IOC)