Escultura de la catedral de Vic

Escultura

L’escultura romànica de la catedral de Vic es troba avui dia conservada en llocs molt diversos. Mentre els capitells i altres elements de la decoració de la cripta descoberts per Eduard Junyent han pogut ésser conservats al seu lloc d’origen, els altres elements descoberts durant aquestes excavacions han estat reunits al Museu Episcopal. Els fragments de dispersió més antiga es troben avui tant a Vic com a l’estranger. Josep Gudiol I Cunill n’havia reunits molts al Museu; d’altres s’han anat descobrint en colleccions o en diversos llocs. (XBA)

Descripció dels capitells de la cripta

Els capitells i altres elements de la cripta romànica de Vic foren tots descoberts per Eduard Junyent, arran de les excavacions ja esmentades. Els descriurem segons un ordre que va de llevant a ponent, seguint el sentit dels trams pels capitells de la nau central i d’esquerra a dreta seguint el mur de la cripta pels migs capitells-impostes que suportaven l’arrencada de les voltes.

Eduard Junyent separava els capitells i altres elements esculpits en dos grups. El primer correspon als sis primers capitells i als vuit migs capitells orientals inscrits en els ressalts dels murs perimetrals. Llur diferència es troba en les mides i, també, segons Eduard Junyent, en l’estil i la funció d’aquests elements. La pedra és del país, concretament de la regió de Vic, de Folgueroles.

Capitell de la cripta, pertanyent al grup més antic, possiblement aprofitat d’una altra construcció. És de fort regust califal.

G. Llop

Capitell de la cripta, pertanyent al grup més antic, possiblement aprofitat d’una altra construcció, potser del segle X. Cal emmarcar-lo dintre les característiques de l’art musulmà del període califal.

G. Llop

Els primers capitells pertanyen a les sèries dites d’influència califal. L’alçada ultrapassa de poc l’amplada, no hi ha astràgal i l’àbac presenta corbes molt pronunciades. El cos del capitell deriva de les fórmules corínties. Els dos terços inferiors són coberts de dos pisos de fulles d’acant, llises i amb les puntes ben recorbades. El terç superior s’aixampla molt ràpidament per oferir l’espai necessari al desenvolupament dels caulicles i les volutes. A aquest tipus pertanyen els capitells números 1 i 2, els més orientals, així com els 3, 4 i 5, corresponents al segon tram de la part rectangular de la cripta. Aquest darrer, el número 5, està més ben conservat que els precedents i es pot veure clarament un petit motiu vegetal sota les volutes d’angle. L’esquema d’aquests capitells és sempre el mateix: un doble pis de fulles molt elementals, amb llurs extrems cargolats vers l’exterior. De darrere les del pis superior surten unes tiges que es cargolen als angles superiors en forma de volutes. El pas de la planta circular de la part inferior del capitell a la quadrada de la part superior, més apta per a suportar l’empenta de l’arc, es reforça amb uns daus, els quals, a més, introdueixen un nou element ornamentable.

Capitell molt elemental, potser no acabat, amb un cert regust califal insinuat. L’escultura és molt rudimentària i el treball senzill.

G. Llop

Capitell força elemental, però que segueix l’esquema corinti. Els elements decoratius gairebé són només incisos. És, com tots els d’aquest grup, un exemplar del començament del segle XI.

G. Llop

El capitell número 6, enfront del precedent, desenvolupa al pis superior les volutes i els caulicles, que formen gairebé un entrellaçat a la part central i fan l’efecte d’un capitell compost. Els capitells números 7 i 8 foren incorporats a la cripta en un segon període. Llur decoració és molt esquemàtica, amb grans fulles d’angle gairebé només insinuades, que parteixen de la base per anar a trobar els angles i deixen un espai central per a un element en forma de bulb.

Els capitells, migs capitells i mènsules laterals, no estan gairebé conservats. Així, dels primers, començant per la part occidental del costat de tramuntana, sols el número 10 es pot descriure dient que presenten una sèrie d’incisions geomètriques. El número 12 sembla derivat del corinti. Les mènsules presenten únicament un motlluratge que s’adapta a la caiguda de les ogives.

El número 13 és, junt amb el 14, el més ben decorat d’aquesta sèrie: com si hom hagués volgut honorar la part més oriental de la cripta, darrere l’altar. Molt geometritzats, tots dos presenten quatre fulles d’acant, disposades de dues en dues a cada angle. En el primer capitell aquestes ofereixen un acabament vegetal, mentre en el segon resten nues. Al mig, una incisió recorda elements vegetals en forma de creu. A la part alta del primer es troba una rosassa.

El capitell número 15, només és decorat com el número 10, en la seva part superior i també amb elements geomètrics incisos. En el número 16 trobem la fórmula de grans fulles d’angle que hem vist en el capitell número 8, però en aquest cas fortament incises. La part central és coberta d’un reticulat amb un punt buidat al mig de cada espai de la quadrícula. El número 17 ofereix la mateixa forma decorativa que el capitell número 10, amb incisions geomètriques. (XBA)

Estudi escultòric dels capitells de la cripta

Eduard Junyent va atribuir els capitells de la cripta de Vic a dues èpoques clarament diferenciades. La mida, la funció i l’estil permeteren de separar dues factures. El grup més recent correspondria al moment de la construcció de la cripta i això queda demostrat per la manera d’encaixar-se als ressalts i a les columnes. El primer grup, més antic, devia ésser aprofitat i devia provenir d’una altra construcció junt amb les columnes i l’única base conservada. “Ho demostra la qualitat artística dels capitells, inconfusible dintre les característiques de l’art musulmà del període califal. Ho confirmen les mateixes columnes, amb l’astràgal o collarí inserit en la seva summitat, modalitat també pròpia de l’estil califal, les quals foren col·locades com material de segona mà; una de cap per avall, l’altra obtinguda amb diversos trossos de fust, i una altra de fust més curt, posada sobre una pedra per tal d’allargar-li l’alçada; d’altres enfonsades en el paviment perquè resultaven més llargues de la raó. L’única, i segurament escapçada i invertida, que s’assenta sobre una base, ofereix aquest element de suport resolt segons les modalitats que corresponen a l’època de l’estil dels capitells.”

Aquestes paraules d’Eduard Junyent defineixen el punt de vista de l’autor. La teoria tradicional, des dels estudis de Félix Hernández sobre els capitells del tipus dit califal tant per les proporcions com per la decoració de fulles, caulicles i volutes, era d’acceptar que tots aquests capitells pertanyen al segle X i copien els models califals reaprofitats en els monuments del primer art romànic.

És molt probable, i gairebé evident si s’observen les diferències entre les columnes, que a la cripta de Vic hi ha escultures reaprofitades. Sense posar en dubte la influència més o menys llunyana del capitell califal en molts exemplars d’aquesta producció, continuem pensant que no s’ha d’excloure sistemàticament la possibilitat que totes les escultures de la cripta, i més particularment els capitells, siguin ben bé de l’època de la construcció d’aquesta peça. El treball d’aquestes escultures és local, fet probablement a Vic o als seus voltants, car la pedra és de Folgueroles o d’una altra pedrera local.

Creiem que la major part d’aquests capitells no han estat acabats com ho demostren les fulles del capitell número 13 o d’algun capitell de Ripoll. Ja Félix Hernández i Georges Gaillard havien proposat durant un cert temps, una cronologia del principi del segle XI per als capitells d’influència cordovesa. En tot cas ens movem dins un marc cronològic estret —final del segle X o primer terç de l’XI—; fabricats, doncs, o poc abans de la construcció de la cripta, o durant aquesta construcció. Les fórmules utilitzades són ja ben romàniques, com ho són les estructures arquitectòniques de la cripta. (XBA)

Elements escultòrics figurats de la catedral

A manera de catàleg hem intentat recollir aquí, amb caràcter exhaustiu, tot el conjunt d’elements escultòrics que pertangueren a la catedral romànica i que avui es troben, la major part, a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic, i unes altres, esparses per diversos països.

Relleu 1

Relleu figurat que representa la figura de tres apòstols dempeus, amb el cos mirant cap a l’esquerra. Aquests apòstols, presentats en una posició hieràtica, van vestits amb una túnica fins als peus, que han estat presentats descalços, derivada en una gran quantitat de plecs, diferents en cada apòstol, ben dibuixats i ordenats, damunt la qual porten un mantell, també ple de plecs, que els passa per damunt l’espatlla i els cenyeix la cintura. La part de l’escot de la túnica és ribetejada en tots tres apòstols, mentre els dos dels extrems porten també la revora de llur mantell ornamentada. Els personatges, el cap dels quals es destaca damunt una aurèola, han estat presentats barbats, amb els cabells dibuixats de manera diferent en cadascun d’ells, diferència que també podem observar en llurs cares, voluminoses, ben resoltes i de bona factura. La nineta dels ulls, trepanada, porta incrustada una petita bola de plom, originària. Els tres apòstols mostren una mà estesa, mentre amb l’altra sostenen un volum, a la tapa del qual hi ha els noms que els identifiquen: Scs Pavlvs, S Andreas, Scs Yachobvs. Aquest fragment, que presenta encara restes de policromia, fa 70 x 60 cm; anà a parar a can Quadres, casa que es troba al municipi de Vic, vora la carretera que va d’aquesta ciutat a Ripoll. Encara es conserva una fotografia de com es trobava l’any 1932, quan fou comprat. Actualment es conserva a la The Nelson Gallery and Atkins Museum, de Kansas City, als Estats Units, on és catalogat amb el número 32 164.

Relleu 2

Relleu figurat amb tres apòstols presentats dempeus i amb el cos girat vers l’esquerra, on miren. El seu esquema segueix bàsicament el del relleu número 1, és a dir, porten el cap amb una aurèola circular i llisa darrere. Aquest cap és ple d’uns cabells abundants i ben pentinats, derivats en rínxols. Un dels apòstols, el de l’extrem esquerre, no porta barba, a diferència dels altres dos, que la porten, ben dibuixada i diferent. Llur cara és molsuda, amb els pòmuls sortints, unes faccions ben marcades, amb la mirada incisiva i el posat greu, estàtic. Els ulls, ovalats, han estat col·locats sota unes celles i dins unes cavitats tractades amb naturalisme. La pupil·la ha estat marcada amb el trepan i dintre el forat originàriament fou col·locat un petit trosset de plom. Aquests personatges porten una túnica, la part inferior de la qual ha estat resolta amb una gran quantitat de plecs, els quals presenten unes combinacions diferents en cada personatge, alguns plens d’enginy i tots animats de moviment i realisme. Sota la túnica surten els peus descalços. Damunt la túnica hi ha un mantell carregat de plecs, el qual es combina de manera diferent amb el cos dels personatges: un dels extrems penja o no, en un parell tapa la mà; el mantell cobreix l’espatlla esquerra del personatge, davalla i deriva en una gran quantitat de plecs, els quals es disposen horitzontalment a l’indret on cenyeix la cintura i cau, i dona lloc altra vegada a uns plecs en els quals l’artista demostrà una dosi considerable de recursos. Mentre algun dels personatges té l’escot de la túnica ornamentat amb una vora, cap d’ells, a diferència dels personatges del fragment anterior, no mostra cap ribet a l’extrem inferior de la túnica. Els apòstols deixen veure una mà estesa, mentre amb l’altra sostenen un volum, la tapa del qual porta escrit el nom que els identifica: Philippvs, S Ivdas, S Bartolomevs. Aquest relleu, que fa 79 x 64 cm es conservà durant un temps a l’església de la Guia, d’on passà al mercat d’antiguitats i, l’any 1932, fou adquirit pel Victoria and Albert Museum, de Londres, on és catalogat amb la referència A 49. 1932.

Relleu 3

Relleu figurat amb tres personatges representats dempeus i amb llur cos girat vers el costat dret, on miren. Tot i que l’esquema bàsic segueix el mateix plantejament dels dos relleus anteriors, novament hom pot veure l’interès de l’artista per introduir diversos detalls diferenciadors. Així, per exemple, hom pot veure el dibuix dels cabells, llargs i torçats, els quals es recullen a l’esquena, però que, amb una petita trena força irreal, emmarquen la part superior del front; les barbes, amb l’extrem inferior afuat, tenen els cabells estirats i, igual com ells, un bigoti ben poblat. La túnica mostra el seu extrem inferior, que ha estat resolt amb nombrosos plecs, disposats diversament en cada personatge; sota seu novament apareixen els peus descalços. Els plecs en els quals es desenrotlla el mantell que cobreix la túnica han estat també dibuixats de manera diferent a la dels personatges dels relleus anteriors; més simplificats en els personatges dels extrems, el central mostra una disposició força irreal, bé que n’ha estat fornit d’una major quantitat. Igual com als anteriors, llur cap es destaca damunt una aurèola circular i llisa al fons. Tots tres personatges deixen veure llurs mans, força separades, amb les quals sostenen els extrems d’un rotllo o filacteri llis, el qual, lògicament, havia de contenir el nom que podia permetre la identificació del personatge corresponen (un profeta?), nom que mai no fou escrit en aquest relleu. Malauradament els dos personatges extrems tenen la part exterior de llur cos força malmesa, el del costat dret amb una important mutilació, tot i que el tros que ens ha pervingut, igual com els dos fragments anteriors, es conserva en bon estat. Aquest relleu, que fa 78 x 62 cm es conservà un temps a la capella de la Guia, d’on passà als antiquaris M. I R. Stora, de París. L’any 1934 fou comprat a aquests pel Musée des Beaux Arts, de Lió, on es conserva catalogat amb la referència B. 1754.

Relleu 4

Bloc de pedra (núm. 4), conservat actualment al Memorial Art Gallery, de la Universitat de Rochester, EUA.

X. Barral

Bloc de pedra esculpit amb la representació d’un fragment de l’escena del Sant Sopar. Aquest bloc representa el bust de Jesús, que surt de darrere la taula, i l’apòstol Joan, al seu costat esquerre. Jesús porta un nimbe circular darrere el cap, en el qual s’inscriu una creu. Té el front molt Gros i els cabells pentinats amb clenxa i recollits al darrere. La cara deixa anar una expressió majestàtica, plena de gravetat, amb un posat hieràtic. Molt ben dibuixada, amb les galtes plenes, els pòmuls sortints, els ulls delicadament treballats amb el cisell, un nas llargarut i una boca ben feta, emmarcada per un bigoti i una barba curta. Jesús va vestit amb una túnica damunt la qual porta un mantell llarg, les vores del qual li arriben a les mans, resolt amb una gran quantitat de plecs, dissenyats amb realisme. Amb la mà dreta beneeix mentre amb l’esquerra agafa pel nus el calze que hi ha damunt la taula. L’apòstol Joan, amb els ulls fits en el calze, recolza el seu cap damunt l’espatlla de Jesús. D’acord amb la representació tradicional, aquest apòstol ha estat representat imberbe, amb una cara plena, amb una boca petita, un nas curt i uns ulls força expressius. Els cabells, molt abundants, han estat dibuixats formant unes tires acabades en un perfil acanalat que li tapa una bona part del front. Joan va vestit amb una túnica damunt la qual porta un mantell que li cobreix l’espatlla esquerra, on forma uns plecs paral·lels i verticals. Les seves mans han estat representades en una posició forçada i esteses, en senyal d’aclamació i pregària. Hom no coneixia l’existència d’aquest fragment, el qual, sense saber quan ni com, anà a parar a un antiquari i d’allí a una col·lecció particular, venut com una peça d’escultura romànica catalana. Precisament el dia 1 i 2 de desembre de l’any 1983 aquesta peça fou posada a la venda en una subhasta haguda al Sotherby’s, de Londres. La publicació en el catàleg primer en el qual hom feia constar que la peça feia 29 cm d’alt, era del segle XII i procedia d’Espanya i l’examen visual d’aquest relleu després, han permès de relacionar-la indiscutiblement amb la portada de Vic. Aquesta representació de Vic cal relacionar-la amb la del timpà de la porta d’entrada de l’església de Neuilly-en-Donjon (Alier, Alvèrnia) i amb la del timpà de la porta d’entrada a l’església de Saint-Gilles-du-Gard (Occitània), decorat aquest amb una composició iconogràfica que ens fa pensar en la de la portalada de la catedral de Vic. En la subhasta esmentada, aquest relleu fou adquirit per una quantitat equivalent a 2 500 000 pessetes i ha anat a parar al Memorial Art Gallery, de la Universitat de Rochester, dels Estats Units.

Relleu 5

Relleu figurat, molt mutilat, que fou trobat durant els treballs d’excavació de l’any 1941. Es conserva a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic. La seva cara esculpida fou brutalment serrada per tal d’habilitar el bloc de pedra per al sòl del presbiteri. A desgrat d’aquesta important mutilació, es pot deduir amb una certa facilitat el tema representat. Dos personatges de cabells llargs i amb el cap nimbat, d’un dels quals només és visible la meitat, apareixen drets i girats vers el costat esquerre. Per les seves traces podem endevinar que van vestits amb una túnica llarga fins als peus, damunt la qual devien portar un mantell, el qual en el personatge de mà esquerra deixa veure encara els plecs d’un dels seus extrems. Per la disposició dels braços del personatge del costat esquerre, aquest devia aguantar un rotllo o filacteri, senyal que es tractava d’un profeta. Tant pel tema com per l’esquema cal relacionar aquest fragment amb el que hem descrit amb el núm. 3. Fa 75 x 33 cm.

Relleu 6

Tant pel tema, com per la procedència, com per l’estat de conservació, com pel lloc on és guardat, cal relacionar aquest relleu amb l’anterior. Fa 75 x 35 cm. També presenta dos personatges amb els cabells llargs i els caps que es destaquen d’una aurèola circular i llisa. Aquests personatges estan dempeus i miren vers el costat esquerre. No tenim cap detall que ens permeti cap més descripció. Un petit tros de l’inferior de la túnica del personatge del costat dret deixa veure un plec del vestit. La disposició dels personatges sembla donar peu a deduir que portaven un llibre a la mà, tal com veiem en els personatges dels fragments 1 i 2; en aquest cas els llibres devien portar escrit el nom identificador dels personatges, que cal relacionar amb dos apòstols.

Relleu 7

7. La procedència, l’estat de conservació d’aquest relleu i el lloc on és guardat, són els mateixos que els del relleu número 5. A desgrat de la important mutilació que sofrí aquest bloc, encara hi són perfectament visibles dos àngels en ple vol i amb les ales, que encara conserven algunes estries, esteses. El que hi ha situat a la part superior és visible totalment i del de la inferior només s’ha conservat mig cos. Aquests àngels, que duen el cap nimbat, anaven vestits amb una túnica i damunt seu portaven un mantell, del qual encara és visible un extrem derivat en uns plecs que pengen. Tots dos tenen llurs cossos mirant el costat dret. Per la disposició tant del cos com dels braços, que recorden alguns frontals i conjunts de decoració mural, sembla que sostenen algun element important o, probablement, una màndorla. Aquest relleu fa 90 x 30 cm.

Relleu 8

Fragment molt malmès i picat, conservat a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic, el qual, tenint en compte els vestigis, no dona peu a deduir altra cosa que era figurat.

Relleu 9

Relleu figurat que fa 66,5 x 35,5 cm. Té la mateixa estructura que els fragments 1, 2 i 3, bé que és molt mutilat; és conservat a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic. Hi és visible una part de dos personatges. Del de mà esquerra només es poden veure els plecs allargats del vestit. El de mà dreta permet d’endevinar la seva estructura: representat dret, mirant vers mà dreta, va vestit amb una túnica curta fins al genoll. Sota seu, i aprofitant l’espai lliure entre les cames, hi ha l’extrem superior de l’ala d’un àngel o, potser, d’un animal. Aquests elements representats formaven part d’una escena que avui no podem endevinar.

Relleu 10

Detall d’un relleu figurat (núm. 10). Es conserva a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Relleu figurat trobat a les excavacions de l’any 1941 al peu de la porta d’entrada a l’església. Fa 56 x 37 cm i es conserva a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic. Si més no en part, aquesta representació era emmarcada per una petita cornisa de cara plana, vorejada exteriorment per un conjunt de motius vegetals idèntics, els quals formaven seqüència. Aquest relleu té les figuracions de la meitat esquerre molt mutilades. Els personatges que s’han conservat representen el tronc de dues dones vistes frontalment l’una al costat de l’altra. La de mà esquerra ha perdut el cap i un tros de braç. Porta un vestit molt ajustat al cos, de manera que se li marquen les formes, resolt amb una gran sobrietat de recursos; així només han estat dibuixats uns plecs en un relleu molt baix, els quals es creuen en diagonal damunt el pit. Sembla que l’actitud d’aquesta figura era pensativa, puix que sembla aguantarse el cap amb el braç dret, el qual se sosté amb la mà esquerra per sota el colze. El personatge de mà dreta, tot i amb algunes mutilacions a la cara, és força més ben conservat. També va vestit amb una túnica gairebé llisa i bastant cenyida. Només la part superior del vestit forma un cos que mostra uns plecs molt elementals i en un relleu molt baix. Aquesta dona te la mà esquerra estesa damunt el baix ventre, mentre amb la dreta enlaire fa un gest de salutació o aclamació. Aquest personatge porta una toca al cap, damunt el qual forma una còfia llisa, li emmarca tota la cara amb una certa gràcia i deixa caure els seus extrems per darrere l’esquena i sortint per sota l’aixella i al seu costat dret, per damunt l’espatlla, derivant, en tots dos casos, en uns plecs força elegants. La cara d’aquesta dona és molsuda, rodona, amb els pòmuls sortits i les galtes inflades, els ulls delicadament treballats amb el cisell, les faccions ben dibuixades i amb un interès per a dotar-la d’un aire de naturalisme. Tot i que aquesta escena és de difícil identificació, si relacionem el personatge de mà esquerra, que ha desaparegut completament, amb un àngel, cosa gens descartable, podria tractar-se, potser, de la representació d’alguna escena relacionable amb la resurrecció de Jesús.

Relleu 11

Bloc esculpit de pedra (núm. 11), conservat actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Bloc esculpit de pedra que fa 60 x 50 cm. Trobat a l’edifici del jutjat de Vic, avui es conserva a la Secció Lapidària del Museu Episcopal. Catalogat amb el número 101 de l’inventari, ja abans de l’any 1921 es conservava al museu lapidari instal·lat al temple romà de Vic. Presenta una escena amb dos personatges, un a mà esquerra, assegut, i un altre dempeus que amb la mà esquerra agafa la mà dreta de l’anterior al qual beneeix. Tots dos personatges han estat representats vestits amb una túnica plena de plecs, damunt la qual porten un mantell, també derivat en molts plecs. L’esquena del vestit és diferent en tots dos personatges. Mentre en el que és assegut les línies es combinen en diverses direccions, en el de mà dreta els plecs tendeixen a la verticalitat en un intent de dotar la figura, molt baixa, d’una certa esveltesa. Tots dos personatges han estat representats amb abundants cabells i amb barba. El cap és voluminós i molsut i es destaca damunt una aurèola circular i llisa. Les faccions són Grosses i el posat és el d’unes persones corpulents. Mentre el personatge assegut porta els peus calçats, el que hi ha dret té els peus descalços. El fet que el personatge assegut sembla deixar veure darrere seu la representació d’una arquitectura ha portat a relacionar aquesta escena amb la que hi ha en una imposta del claustre d’Elna, que presenta sant Pere i Jesús en el Domine, quo vadis? Però potser es tracta de l’escena de la negació de Pere, d’acord amb una de les representacions del portal central de l’església de Saint-Gilles-du-Gard. Tanmateix cal relacionar aquesta escena amb el cicle de la vida de l’apòstol Pere, patró de la catedral de Vic.

Relleu 12

Bloc esculpit de pedra (núm. 12), conservat actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Bloc de pedra esculpit que fa 39,5 x 33 cm. Figura ja al catàleg de Josep Gudiol i Cunill amb el número 149 d’inventari on es confirma la seva procedència de la catedral de Vic i consta com donat per Ramon d’Espona. Aquesta peça era ja al museu lapidari del temple romà. Es tracta d’un petit bloc semicircular en forma de petit timpà, emmarcat per un perfil estriat i pla que ressegueix tota la vora. El fons de la pedra ha estat rebaixat i és llis, la qual cosa fa ressaltar el relleu del tema representat que consisteix en un lleó alat, vist de costat i en actitud de caminar vers mà dreta. L’animal se sosté només damunt les potes posteriors, puix que les anteriors aguanten fortament un llibre que sembla llepar amb la punta d’una llarga llengua que surt d’una boca plena de dents. L’animal, força corpulent, té, amb tot, una figura esvelta i presenta un conjunt de detalls ben dibuixats: el cap amb les orelles, la crina, les ales amb escates i unes plomes llargues de les quals la més visible neix de damunt la pota anterior, i la cua, l’extrem de la qual surt pel baix ventre de l’animal i s’enfila per damunt l’esquena, on deriva en una borla. Es tracta de la representació de l’evangelista Marc.

Relleu 13

Bloc esculpit de pedra (núm. 13), conservat actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

13. Bloc de pedra que fa 40 x 33 cm i és guardat, com l’anterior, a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic. Figura al catàleg de Josep Gudiol amb el número 150 d’inventari. Té forma semicircular a la manera d’un petit timpà i presenta un marc idèntic al del bloc 12. Sobre el fons llis i rebaixat hi ha un àngel en actitud de volar, amb les ales esteses i amb els extrems del mantell que porta damunt la túnica voleiant. El cap de l’àngel, força malmès, es destaca damunt una aurèola circular llisa; és inflat i cobert amb una cabellera abundant. Els vestits són força esquemàtics, bé que plens de plecs, i les ales ben dibuixades i disposades de manera que ocupessin l’espai que deixava lliure el fons de la composició. Es tracta de la representació de l’àngel de l’evangelista Mateu.

Relleu 14

Relleu originàriament de forma semicircular, bé que actualment molt restaurat. El cap i la creu són refets, la cua és també nova i hom li ha canviat el fons, ara rectangular, el qual desorienta. Aquest fragment, que fa 38 x 30 cm, fins a l’any 1953 es conservà encastat a la façana d’una casa del carrer de Sant Francesc, de Vic, de la qual fou recuperat per E. Junyent per al Museu Episcopal, on és avui, a la Secció Lapidària. El marc era, com en els relleus anteriors, 12 i 13. Sobre el fons llis hi ha representat, en actitud de caminar, l’Anyell. La fotografia que hem pogut examinar de quan aquesta peça encara era encastada, no permet ja d’apreciar la qualitat de l’escultura, a causa del mal estat de la pedra. Pel que fa a aquests tres relleus, tot i que no podem pas afirmar amb certesa com es distribuïen en la façana, cal pensar que devien anar força acostats l’un de l’altre, tot formant un conjunt que, lògicament, es completava amb la representació de l’àguila de Joan i el bou de Lluc.

Relleu 15

Petit bloc de pedra que fou trobat durant els treballs d’excavació de l’any 1941, a l’indret de la porta d’entrada de la catedral. És tan malmès que no se’n pot deduir gran cosa. Només es poden veure uns relleus molt simples, possiblement identificables amb els plecs de la part inferior de la túnica d’algun personatge. Es conserva a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic. (JVV)

Relleus escultòrics ornamentals

Relleu 16

Bloc de pedra que fa 31,5 x 18 cm. Es conserva a la Secció Lapidària del Museu. Aquest bloc en un dels angles forma un encaix per tal de poder ésser fàcilment adaptable a l’aparell del mur. Presenta una cara decorada amb un tema d’entrellaços, obtingut amb una faixa formada per tres nervis paral·lels i juxtaposats. Hom hi pot veure dos rombs lligats ens els quals s’entortolliguen unes altres faixes que segueixen una trajectòria capriciosa, destinada només a decorar els pocs espais que encara restaven lliures. Els petits forats que han quedat a l’indret dels encreuaments de les faixes deixen veure un relleu força alt.

Relleu 17

Bloc esculpit de pedra (núm. 18), conservat actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Bloc esculpit de pedra (núm. 17), conservat actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Bloc de pedra que fa 26,5 x 25 cm. Fou trobat en el curs dels treballs d’excavació de l’any 1941. Presenta una estructura estrictament ornamental, a base d’un parell de fileres paral·leles, obtingudes amb unes flors de quatre pètals. Talment com si aquests pètals projectessin una ombra, hom pot veure un grup de figures circulars a manera de discs llisos, els quals en algunes ocasions deriven en uns motius, sembla, cruciformes.

Relleu 18

Bloc de pedra de mides considerables, trobat durant els treballs d’excavació de l’any 1941 a la nau de l’església. És un dels elements ornamentals més bonics que s’ha conservat i té tota la superfície decorada. La composició és regulada per unes faixes llises, solcades només per dues ratlles paral·leles i en baix relleu, les quals descriuen uns espais quadrats; al punt d’encreuament aquestes faixes formen una curvatura i canvien el seu sentit tot descrivint un angle recte. Dintre els quadrats hi ha inscrit un Gros floró de vuit pètals, uns de Grossos, col·locats als angles, llisos i amb un solc que es divideix axialment, i uns altres pètals més petits i mig tapats, llisos totalment, que s’intercalen. El botó central és profundament ensorrat, la qual cosa dota la composició, molt elegant i bonica, d’un relleu considerable. (JVV)

Capitells

Relleu 19

Capitell (núm. 19) conservat a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

X. Barral

Capitell que Josep Gudiol i Cunill catalogà amb el número 85 de l’inventari vell i procedent de la catedral. Fa 32,2 x 31 cm i es conserva a la Secció Lapidària del Museu. És una peça molt ben conservada, la qual té una estructura derivada del capitell corinti. Així presenta un pis inferior amb un conjunt de fulles en forma de palmeta, plenes de solcs que en regulen i marquen el relleu; aquestes fulles són juxtaposades i, a mesura que s’enfilen des de la base vers mitja altura del capitell es van vinclant vers l’exterior. De darrere aquestes fulles, de cada angle surten unes tiges, les quals, a mesura que es desenrotllen, van inclinant-se i col·locant llurs extrems als angles superiors, derivats en unes volutes. Aquests caulicles donen lloc a un conjunt de solcs en diagonal, els quals ocupen l’espai lliure de la meitat superior del capitell i serveixen de marc al tema representat, que ocupa el lloc del dau central de l’àbac. En una cara aquest indret ha estat ocupat per una màscara humana, barbuda, hieràtica i inexpressiva. Les altres cares presenten un tema vegetal molt elemental. Curiosament el capitell als angles de la meitat superior deixa veure la superfície del fons tan llisa i despullada que mostra l’aresta viva. L’estat de conservació d’aquest capitell és bo.

Relleu 20

Tot i que no és pas segur, sembla que aquest capitell procedeix de la catedral romànica de Vic, puix que Josep Gudiol i Cunill li donà el número 84 d’inventari, enmig d’altres elements que sí que procedien de la catedral. Malauradament, aquest capitell, que es conserva a la Secció Lapidària del Museu, té un angle mutilat. Fa 23 x 26 cm i el seu esquema decoratiu és molt senzill. La part superior és presidida pels daus central i d’angle. La superfície del fons de les cares és llisa. Sobre ells hi ha en un relleu no pas gaire prominent, un ample tronc, del qual neixen unes fulles que s’obren, es vinclen i donen lloc a diverses derivacions vegetals, un xic abarrocades, fins que a la part alta fan néixer una petita cinta solcada per un nervi central i ressegueix en zigazaga tot el perímetre superior; al centre, sota el dau, la cinta aguanta una pinya que penja.

Relleu 21

Capitell conservat a la Secció Lapidària del Museu Episcopal. La seva procedència no es pot atribuir amb seguretat a la catedral, tot i que l’hem posat aquí pel número 86 d’inventari que li donà Josep Gudiol. Fa 23 x 26 cm. És un capitell que només té dues cares esculpides, la qual cosa porta a creure que es tracta d’un capitell d’angle. Bàsicament el seu esquema és derivat del capitell corinti, bé que expressat lliurement. La meitat interior presenta un seguit de fulles en palmeta, les quals es destaquen damunt la superfície llisa del capitell; les fulles, allargades, a mesura que s’enfilen es van obrint i vinclen els seus extrems vers l’exterior. El centre del capitell és cenyit per una corda horitzontal. Les fulles i els caulicles de la meitat superior han estat dibuixats molt rudimentàriament, d’una manera força informe i maldestra.

Relleu 22

Capitell de procedència tampoc no segura, tot i que des de sempre la seva fotografia ha aparegut al museu, entre les dels objectes pro vinents amb seguretat de la catedral. No es pot llegir el número originari d’inventari. És un element bastant deteriorat, que fa 30 X 23 cm. Tot i que és muntat com a capitell d’angle a la Secció Lapidària del Museu Episcopal, on és guardat, té esculpides totes les quatre cares. Presenta la superfície del fons completament llisa i damunt seu es desenrotlla el tema vegetal representat. Aquest consisteix en unes tiges, les quals tenen el seu centre decorat amb una petita filera de perles i s’entortolliguen entre si i donen lloc a un conjunt de fulles en palmeta, la major part de les quals decoren la part superior de la cara del capitell amb una distribució més o menys simètrica. Encara hem pogut veure una fotografia antiga en la qual apareix aquest capitell força ben conservat, amb grans fulles sota els angles superiors i amb caps als daus.

Relleu 23

Capitell la procedència de la catedral del qual no és del tot segura, bé que des del començament la seva fotografia figura entre les de peces de procedència segura de la catedral. Es tracta de la meitat inferior del cos d’un capitell, que fa 17 cm d’alt i ha estat muntat capriciosament amb un conjunt d’elements. A desgrat del seu grau elevat de deteriorament, deixa veure un motiu decoratiu molt interessant, amb una faixa ampla, amb un parell de solcs, la qual descriu una mena de cor en posició invertida. A la base del capitell els extrems de la faixa se situen sota una ampla fulla (potser són dues fulles juxtaposades), oberta en forma de palmeta, plena de solcs. Aquest tema es repeteix a cada cara.

Relleu 24

Un capitell de procedència no del tot segura, però deduïble amb una certa facilitat a causa del material utilitzat i l’aspecte general. Figura catalogat amb el número 73 i la seva fotografia ja fa molts anys que a l’arxiu de J. Gudiol era entre la d’altres peces procedents de la catedral. El mal estat de conservació d’aquest capitell ha fet perdre alguns detalls, tot i que l’esquema de la seva decoració es pot veure perfectament. A la meitat inferior hi ha un fris de fulles obertes en palmetes juxtaposades, les quals, a mesura que es van enfilant superfície amunt, es van vinclant vers l’exterior. Aquestes fulles neixen d’un parell de nervis juxtaposats que a la part inferior formen una línia acanalada. De darrere aquest fris de fulles surten unes tiges, les quals es van obrint i cargolant vers els angles superiors, on devien formar unes volutes, avui mutilades. Al centre de les cares, sota el dau central, hi ha una màscara humana, avui també molt malmesa.

Relleu 25

Capitell (núm. 25), conservat a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

X. Barral

Capitell molt ben conservat, procedent amb seguretat de la catedral (“Procedeix de la catedral vella”), segons consta en els antics inventaris, on és catalogat amb el número 56. Fa 32 x 32 cm. Es tracta d’un exemplar molt interessant, decorat a base d’un parell d’animals fantàstics per cara, els quals es donen l’esquena. Aquests animals tenen el cap de felí, potser un lleó, un cos allargassat i esvelt, l’extremitat del qual deriva en una llarga cua, decorada amb una línia perlejada. Els animals tenen unes ales, presentades un xic convencionalment, que neixen de damunt les potes i s’enfilen fins a sota del lloc del dau, sota l’àbac. La part inferior del cos de l’animal es cargola amb la de l’animal del costat de la mateixa cara, i les cues, després de descriure una curva gairebé circular, revenen sota el cap del monstre, on formen una trena amb la cua de l’animal de l’altra cara. Els animals tenen el cap comú a l’angle, sota el dau. La superfície del fons del capitell és llisa, de manera que els monstres formen l’únic relleu que emergeix.

Relleu 26

Capitell de procedència probable, tenint en compte el material amb què ha estat treballat i l’aspecte de la seva decoració. Apareix també entre les fotografies d’altres elements procedents amb seguretat de la catedral. Es conserven, com tots els altres descrits aquí, a la Secció Lapidària del Museu Episcopal. És un capitell en mal estat, tot i que en podem veure els temes representats. Aquests consisteixen en un parell d’aus rapaces, possiblement àguiles, a cada cara, les quals es donen l’esquena. Els ocells són vists de perfil, drets i amb el cos erecte. Les urpes ben dibuixades, unes potes robustes, un cos gruixut i ple de plomes, una cua molt Grossa, la qual contrasta amb unes ales més aviat petites i esveltes. El cap dels animals és col·locat sota el dau d’angle, on s’uneix al cap de l’animal del costat de la cara veïna. Els extrems de les ales de l’ocell s’enllacen sota el dau central i emmarquen una petita palmeta eixida dels seus extrems, ben dibuixada, que penja.

Relleu 27

Capitell atribuït habitualment a la catedral, tot i que la seva procedència no consta amb seguretat. En el vell inventari de Josep Gudiol consta amb el número 88 i ara ha estat muntat en un perfil de la Secció Lapidària del Museu Episcopal, fet amb un conjunt d’elements esculpits diversos. Fa 27 x 26 cm i és un dels capitells més interessants de tot el conjunt de la catedral, a desgrat del seu estat de conservació que és molt deficient i fa que molts dels seus detalls s’hagin esborrat. A l’angle hi ha estat representada una Mare de Déu en majestat, vista frontalment, la qual seu i porta el Fill assegut a la falda. A banda i banda, un àngel turiferari, vestit amb túnica i amb les ales darrere l’esquena, encensa els dos personatges vers els quals està girat, mentre flecta el genoll. El deteriorament de la pedra només permet d’endevinar els trets principals de la composició, la qual presenta un tema força singular en l’escultura romànica catalana, que trobem també al capitell central de la porta del claustre de la catedral de Tarragona. (JVV)

Mènsules

A Vic es conserven moltes mènsules la procedència de les quals en molts casos ens és desconeguda. Apuntem aquí aquelles que sabem amb certesa que provenen de la catedral romànica, amb el risc evident de deixar-ne involuntàriament algunes que també en formaven part.

Relleu 28

Aquesta ménsula fou trobada durant els treballs d’excavació de l’any 1941. Avui es conserva a la paret del pati del Museu Episcopal. Presenta un cap humà la part superior del qual llueix una cabellera ben pentinada i dividida per una clenxa central. Els cabells es recullen al darrere i deixen lliures les orelles. La cara és ben feta amb les faccions ben dibuixades i amb alguns detalls tractats acuradament, com els ulls i el nas. Aquesta mènsula és retocada a la part inferior de la barbeta, la qual cosa fa que amb seguretat no puguem saber si es tracta d’un home o una dona. Ens inclinem per aquesta segona possibilitat, a causa de la manca de bigoti i barba que generalment porten els homes.

Relleu 29

Mènsula reutilitzada a l’escala de pujar a les voltes de la catedral actual. Té una factura força diferent de l’exemplar anterior, amb un cap d’animal felí, molt inflat i voluminós amb unes faccions molt Grosses i corpulents, un posat estàtic i un aspecte imposant. El cap és remarcat per uns cabells que formen manyocs; als angles deixen veure unes orelles petites. Els ulls són Grossos i ben dibuixats, els pòmuls sortints, el nas carnós i rodó i la boca petita.

Relleu 30

Mènsula de la qual s’ha perdut el rastre. Figurava a l’inventari de Josep Gudiol amb el número 163 i entrà al museu procedent de Can Tortadès. Tot i que no és prou segura l’atribució a la catedral, l’estil, les mides i l’aspecte general així ho porten a creure. Presenta un cap humà força rodó i molsut. A la part superior hi ha uns cabells dibuixats amb unes estries que es dirigeixen als costats. Els ulls són molt Grossos i la pupil·la era foradada amb el trepà, amb el forat tapat amb una boleta de plom. El nas és molt ample i la boca, de llavis sortints, bastant Grossa. (JVV)

Fragments diversos

Relleu 31

Fragment de pedra esculpit (núm. 31), procedent probablement de la catedral i conservat actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Relleu que presenta un cap de felí força mutilat. Aquest cap ja figurava a l’inventari de Josep Gudiol amb el número 125. Fa 19 x 12 cm. La seva factura és molt bonica. La part posterior del cap és coberta per una crinera molt poblada, a base d’uns manyocs de cabells que deriven en uns rínxols, els quals es dirigeixen vers la cara de l’animal. A la part superior i als costats d’aquesta hi han estat col·locades, en un lloc i posició força irreal, unes orelles. L’animal té uns ulls esquemàtics desmesuradament Grossos. El morro del monstre és mutilat, bé que encara deixa veure una boca enorme i oberta, voltada de dents, de la qual surt una llarga llengua. Sembla que aquest animal portava un Gros bigoti del qual ha restat visible una part. Tot i que no és segura la procedència d’aquest fragment, habitualment ha estat atribuït a la catedral romànica.

Relleu 32

Bloc de pedra molt fragmentada. Representa la part posterior d’un animal el qual, per les seves traces, creiem que cal identificar amb un lleó. Del darrere surt una cua per entre les cames, completament ajustada al cos, la qual devia sortir per sota el baix ventre i enfilar-se cos amunt fins atènyer l’esquena de l’animal, on col·locava l’extrem de la cua que sembla veure’s. Fou trobat a les excavacions del 1941.

Relleu 33

Hem posat aquí aquest fragment puix que no sabem amb certesa com era originàriament aquesta peça. Potser es tractava d’un tros de plafó, o d’un capitell o imposta, o bé d’una estàtua. La pedra és molt malmesa i les dues figures que presenta es troben molt deteriorades. Avui es conserva a la Secció Lapidària del Museu Episcopal on ingressà procedent de ca l’Ardiaca. Figura al catàleg de Josep Gudiol amb el número 102 i habitualment ha estat considerat com procedent de la catedral. Fa 31 x 24 cm. Presenta una dona amb un personatge als seus braços. La dona va vestida amb una túnica molt folgada, plena de plecs, sobre la qual porta un mantell i es cobreix el cap amb una toca, la qual emmarca una cara bombada, molt gastada. El personatge que és portat en braços, molt malmès, porta una túnica curta derivada en plecs i cenyida a la cintura per una ampla faixa. Aquesta escena, que fa pensar amb la de l’element núm. 10, és de difícil interpretació. És difícil que es tracti de la Mare de Déu amb el Fill, puix que és una manera de representar-los molt singular; a més, el possible Fill és molt gran com per a ésser portat als braços. També és difícil que es tracti d’un Davallament, puix que no sabem de cap dona que intervingués en la representació d’aquesta escena com a element actiu i, a més, el possible crucificat no anava vestit així.

Relleu 34

Un detall de la façana principal de l’actual catedral, amb un òcul en el marc del qual foren col·locats diversos fragments esculpits procedents de la catedral romànica.

M. Anglada

Òcul de la façana de la catedral actual. Aquest òcul fou construït a base d’aprofitar tot de fragments de dovelles d’arquivoltes, que hom adaptà per als arcs de l’obertura. Amb una certa facilitat l’observació d’aquest òcul fa adonar de la dificultat com moltes d’aquestes peces s’encaixen. També és evident la manca de continuïtat de determinats motius ornamentals. Aquests consisteixen bàsicament en seqüències de cintes en ziga-zaga, entrellaçats que es van estenent al llarg de la superfície i grups de palmetes juxtaposades que es vinclen vers l’exterior. Probablement es tracta d’elements que decoraven les arcades de la porta d’entrada.

Relleu 35

Dovella d’arquivolta conservada a la Secció Lapidària del Museu. És molt malmesa. En la concavitat hi ha un grup de fulles en palmeta que neixen de la base i es van obrint a mesura que s’acosten als extrems, plenes de nervis disposats verticalment.

Relleu 36

Dovella d’arquivolta conservada a la Secció Lapidària del Museu. Presenta uns fragments de fulles, juxtaposades com les anteriors, bé que de factura diferent. Aquestes són més encarcarades i amb els solcs que els donen relleu verticals, els quals doten la composició d’una major estaticitat.

Relleu 37

Dovella d’arquivolta conservada a la Secció Lapidària del Museu. La part superior és molt deteriorada, de manera que només deixa veure el perfil llis de tancament. La part inferior presenta el naixement d’un fris de palmetes amb un nervi central, el qual dona lloc a diversos solcs que es van obrint vers l’exterior. Les fulles han estat ornamentades amb petits forats de trepà.

Relleu 38

Dovelles d’arquivolta (núm. 38 i núm. 39), conservades actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Dovella d’arquivolta amb dos pisos de palmetes. A l’inferior unes fulles amples juxtaposades; tenen un nervi central i, igual com a les anteriors dovelles, són plenes de solcs. Als espais que aquestes fulles deixen lliures hi ha, cap per avall, una altra fulla més petita que penja; aquesta és més elemental i l’harmonia dels seus plecs no ha estat tan acurada.

Relleu 39

Dovella d’arquivolta conservada a la Secció Lapidària del Museu. Sota un perfil llis, que marca el límit de la volta hi ha un Gros nervi guarnit amb unes amples faixes que tenen dos solcs paral·lels les quals es combinen ordenadament tot descrivint unes ziga-zagues. Trobada a les excavacions de l’any 1941.

Relleu 40

Dovella d’arquivolta conservada a la Secció Lapidària del Museu. És idèntica a la número 39.

Relleu 41

Fust de columna adossat (núm. 41), conservat actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Fust de columna adossat, ornamentat amb un conjunt de faixes amples que tenen dos solcs paral·lels inscrits; aquestes faixes s’entortolliguen entre si i donen lloc a un conjunt de cercles perfectament conjugats els quals descriuen una bonica composició geomètrica. Aquest fragment que figurava al ressalt de la porta d’entrada de la catedral romànica, fou trobat durant els treballs d’excavació de l’any 1941. Ara es conserva a la Secció Lapidària del Museu Episcopal.

Relleus 42, 43 i 44

Tots tres són fusts de columna adossats. Són idèntics en tot al número 41.

Relleu 45

Fragment de columna trobat durant les excavacions de l’any 1941. Ara és instal·lat a la Secció Lapidària del Museu Episcopal. Ha estat decorat amb un conjunt de petits pisos superposats de fulles amb un relleu força alt. Tot i el desgast de la pedra, amb una certa facilitat hom pot deduir que es tractava d’unes fulles de palmetes amb nervis i que a mesura que s’enfilaven amunt anaven vinclant llurs extrems superiors vers l’exterior.

Relleu 46

Fragment de columna esculpit (núm. 46), procedent potser de la catedral. Es conserva a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Imposta esculpida (núm. 48), conservada actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Fragment de columna esculpit possiblement pertanyent a la catedral romànica. Tot i que l’esquema s’assembla al fragment anterior, 45, el seu desenrotllament és sensiblement diferent. Hom hi pot veure també un conjunt de fulles superposades, però aquestes són molt petites, amb poc relleu i de perfil semicircular. Hom va intercalar un fris de fulles solcades amb uns nervis paral·lels i verticals amb un altre de fulles del tot llises. Es conserva a la Secció Lapidària.

Relleu 47

Imposta conservada a la Secció Lapidària del Museu. És llisa i mancada de tota ornamentació, tant en el perfil pla com a la part còncava.

Relleu 48

Imposta trobada, com l’anterior, durant els treballs d’excavació de l’any 1941. És guardada a la Secció Lapidària. Sota una cara plana i llisa presenta un conjunt de daus, disposats en tres pisos superposats, que fan pujar el concepte de ple buit i donen airositat a la peça.

Relleu 49

Imposta trobada durant els treballs d’excavació de l’any 1941 i guardada actualment a la Secció Lapidària del Museu. És molt malmesa i presenta un tema força singular, a base d’uns daus llargaruts que alternen amb espais buits en la superfície exterior. Aquesta composició apareix combinada amb tota una colla de forats fets sense ordre.

Relleu 50

Impostes esculpides (núm. 50 i núm 51), conservades actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Imposta trobada durant els treballs d’excavació de l’any 1941 i guardada actualment a la Secció Lapidària del Museu. Presenta també uns daus, bé que expressats de manera diferent al número 48. Aquí la superfície forma una inclinació convexa; els daus han estat esculpits un a un i també amb llur cara visible convexa; els daus han estat presentats formant tires de dos o tres, alternades.

Relleu 51

Imposta trobada durant els treballs d’excavació de l’any 1941 i guardada actualment a la Secció Lapidària del Museu. Presenta una cara decorada amb unes faixes amples, decorades amb un parell de solcs paral·lels, les quals s’entortolliguen tot formant una trena, un xic mancada de ritme.

Relleu 52

Imposta trobada durant les excavacions de l’any 1941. És conservada a la Secció Lapidària del Museu. Aquesta peça és molt mutilada. Deixa veure encara una part de la seva decoració, a base d’unes cintes, amb dos solcs paral·lels inscrits, que es creuen ocupant tota la superfície, i descriuen una combinació de ziga-zagues.

Relleu 53

Imposta trobada durant els treballs d’excavació de l’any 1941. Conservada a la Secció Lapidària del Museu. Té la mateixa decoració de la imposta núm. 51, bè que amb les faixes més estretes i deixant més espai buit al fons de la composició.

Relleu 54

Imposta trobada durant els treballs d’excavació de l’any 1941 i conservada a la Secció Lapidària del Museu. Es troba molt malmesa i amb el tema que la decorava mig esborrat. Aquest consistia en una tija amb nervis que evolucionava per la superfície i descrivia uns espais que servien de marc a una bonica palmeta, oberta en ventall, la qual naixia de l’esmentada tija. La disposició de les palmetes variava, així alternaven les que s’enfilaven enlaire amb les que penjaven.

Relleu 55

Fragment esculpit pertanyent a una imposta trobat l’any 1941 en les excavacions i avui a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic. La cara visible presenta una tija llisa que evoluciona per la superfície i fa néixer a un i altre costat unes fulles planes i de perfil acanalat. L’esquema és el mateix de les palmetes de la imposta 54, bé que el desenrotllament ha estat molt diferent, igual com el resultat decoratiu.

Relleu 56

Fragment esculpit pertanyent a una imposta, que fou trobat a les excavacions de l’any 1941 i avui es conserva a la Secció Lapidària del Museu. L’element decoratiu és format amb unes faixes amples que, al costat d’unes cintes llises i planes, tenen un fris al centre decorat amb elements petits geomètrics. Aquestes faixes han estat disposades per la superfície tot formant unes losanges. La imposta es troba molt mutilada.

Relleu 57

Imposta procedent de la catedral romànica i guardada a la Secció Lapidària del Museu. Segueix l’esquema habitual d’una tija que evoluciona per la superfície del capitell tot descrivint uns cercles a l’interior dels quals s’inscriu una fulla en palmeta. Aquestes fulles, força senzilles, presenten models diferents en cada cas.

Relleu 58

Fragment esculpit d’una imposta conservat a la Secció Lapidària del Museu. Trobat com l’anterior en les excavacions dutes a terme l’any 1941. Té la mateixa decoració i esquema que el número 56.

Relleu 59

Bloc de pedra esculpit (núm. 59) que formava la base d’un muntant de la porta. Es conserva actualment a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Bloc de pedra esculpit que formava la base d’un muntant de la porta. Fa 60 cm de profunditat i la cara visible dibuixa un quadrat de 34 cm de costat. Aquest quadrat emmarcat per un petit pas pla i llis. En un rebaix hom pot veure un motiu vegetal que descriu un cercle a l’interior del qual hi ha una elegant palmeta composta, plena de nervis.

Relleu 60

60. Bloc de pedra esculpit que formava la base d’un muntant de la porta. Tant per les mides, com per la decoració és idèntic a l’anterior. Aquests dos blocs foren trobats in situ durant els treballs d’excavació de l’any 1941.

Relleu 61

Fust de columna esculpit (núm. 61), atribuït tradicionalment a la catedral i conservat a la Secció Lapidària del Museu Episcopal de Vic.

G. Llop

Fust de columna esculpit tradicionalment atribuït a la catedral romànica i avui conservat a la Secció Lapidària del Museu. La seva decoració és molt elegant. Ha estat feta amb unes faixes ornamentades amb un parell de solcs petits incisos i paral·lels. Aquestes faixes s’entortolliguen ordenadament i donen lloc a uns espais hexagonals en els quals s’inscriu una flor de vuit pètals. El fons és llis. Aquest element és dotat d’una gran elegància, ritme i harmonia. Fa 83 cm d’alt i uns 20 cm de diàmetre.

Relleu 62

Base del segle XII procedent de la catedral romànica (cripta o portal) i conservada a la Secció Lapidària. Té un basament quadrat, amb una bola petita als espais triangulars lliures, amb dos tors, l’inferior molt desenrotllat i el superior, més petit, amb una escòcia intermèdia regular de mida.

Relleu 63

Base del segle XII procedent de la cripta, de l’època de la seva ampliació i trobada l’any 1941, durant els treballs d’excavació. Té les mateixes característiques que l’anterior.

Relleu 64

Base del segle XII procedent de la catedral i conservada avui a la Secció Lapidària del Museu. Presenta un plint quadrat, una escocia un xic aixafada, que s’interposa entre dos tors, el superior bastant baix i l’inferior força més desenrotllat. La peça és llisa i mancada de qualsevol detall ornamental. (JVV)

La façana. Descripció i iconografia

Dues descripcions de l’església de Sant Pere parlen de la façana tal i com era abans de la destrucció.

Les excavacions de 1941-1942 permeteren de descobrir la planta de la portalada i diversos elements escultòrics dispersos. La nova façana del segle XII formava un cos d’edifici adossat a la de l’església del segle XI, l’amplada interior de la qual era de 9 m. L’espai de mur pla entre la màxima obertura del portal central i l’angle de la façana és de 3 m, que devien ésser coberts amb una decoració esculpida.

Al centre d’aquesta façana, hi havia un portal amb ressalts, de dimensions semblants al de Ripoll, que presentava tres columnes per banda amb els ressalts coronats amb arquivoltes. El muntant interior de la porta també era decorat, i la pedra inferior trobada in situ mostra un motiu vegetal. El portal de Vic, segons una descripció, tenia una llinda i un timpà decorats, contràriament al de Ripoll. A les extremitats de la façana, dues columnes fent cos amb l’edifici li donaven l’aire d’un arc de triomf, una mica com les columnes que emmarquen la façana de Ripoll.

Segons les descripcions conegudes, la façana de la catedral de Vic era coronada amb una Majestat divina com a Ripoll, probablement acompanyada dels àngels volant i aclamant (fragment número 7). No és impossible que aquesta Majestat es trobés situada al timpà. En canvi és segur, tant per les descripcions conegudes com pel fragment descobert recentment, que la llinda de la portada era decorat amb un Sant Sopar. A la façana es trobaven també les representacions dels apòstols i dels profetes dels que s’han conservat, com hem vist, alguns fragments. Més problemàtica és la localització del fragment número 11, que representa potser la negació de Pere i que ens deixa endevinar possiblement la presència d’un cicle de la vida de Pere, cosa que correspondria molt bé a la dedicació de la catedral. No és fàcil, en canvi, situar els fragments amb els símbols dels evangelistes o amb la figuració de l’anyell per als quals no tenim cap referència documental.

Compliquen encara més les atribucions dels fragments esculpits a la façana de la catedral les informacions que posseïm sobre l’existència d’un retaule de pedra romànic. Aquest és esmentat durant el segle XVIII i descrit amb les figuracions de profetes i apòstols i les de la història de sant Pere. Aquest retaule fou desmuntat el 1743.

Diverses vegades hom ha atribuït els relleus figurats amb els apòstols i els profetes al retaule de pedra. Aquest és un punt que no es pot aclarir per ara de manera definitiva. El que ens queda com a cosa segura és que a la façana de la catedral hi havia una teofania amb àngels i probablement els símbols dels evangelistes; amb escenes de la vida pública de Crist, almenys amb el Sant Sopar i probablement amb escenes de la vida de Pere. (XBA)

La façana de la Rodona

La façana de la Rodona. La façana principal de l’església de la Rodona, situada al cantó de llevant, tenia un programa iconogràfic esculpit. Diverses descripcions permeten d’entreveure la seva iconografia: la del pare Pascual, de 1721, assimilà l’església a un monument romà, i és molt interessant car descriu el portal principal; dos altres textos del segle XVIII mencionen la façana pròpiament dita. Aquesta, estava dividida en dues parts per una cornisa horitzontal i presentava a la part superior escenes d’homes i animals, alguns dels quals desproporcionats o fantàstics: se ven ocho figuras de medio cuerpo […] tan monstruosas y caprichosas que una de ellas saca unos brazos de dentro de su misma boca”.

La part baixa era ocupada per un portal coronat amb dues arquivoltes, posades dues columnes amb capitells, que ocupaven els ressalts del portal, tallats dins el gruix del mur. Els quatre capitells que es trobaven a banda i banda de la porta eren dedicats a la iconografia de la Mare de Déu amb un cicle de la infantesa de Crist: Anunciació i Visitació a un costat, Nativitat i Epifania a l’altre. El pare Pascual identifica “a uno y otro lado de la puerta la loba, con Rómulo y Rémulo”, influït per la seva creença que la Rodona era un monument romà. Em sembla més aviat referir-se a representacions d’animals i de personatges com els que hi ha a les parts baixes de la façana de Ripoll. (XBA)

El taller i l’estil

El taller d’escultura de la catedral de Vic està molt relacionat amb el de l’abadia de Ripoll. A Ripoll, durant la segona meitat del segle XII, els tallers d’escultura produeixen, a més de la façana i del claustre, una gran quantitat d’obres tant a Ripoll com fora de Ripoll: a Besalú, a Sant Joan de les Abadesses, a Lluçà, etc.

Aquests escultors de Ripoll sembla que, almenys parcialment, hagin irradiat cap a la plana de Vic i fins i tot una part d’entre ells s’hagi instal-lat a Vic per organitzar l’obrador de la catedral. L’escultura de Vic està molt relacionada amb la de Ripoll: a part de les formes arquitectòniques de les façanes, cal comparar els capitells, les arquivoltes decorades de fulles, els plecs dels vestits i les cares dels personatges.

Sense definir de nou els elements estilístics que permeten de constituir un grup coherent d’escultura romànica a Vic, és interessant de veure que l’obrador de Vic treballà, potser juntament amb escultors procedents de Ripoll, a la portada de Santa Eugènia de Berga. En la introducció a l’escultura d’aquesta comarca hom trobarà esmentades les relacions entre els escultors de Vic i els portals de Malla o de Folgueroles, als quals es podria afegir el portal de Riudeperes, entre altres.

Si l’art de Vic depèn de Ripoll, cal, doncs, definir el segon per situar el primer. L’art de Ripoll s’ha format al Rosselló i és obra d’artistes d’origen regional, encara que llurs fonts no siguin únicament autòctones. A nivell iconogràfic trobem alhora relacions amb Itàlia i fonts locals. A nivell estilístic les relacions amb l’exterior provenen de Tolosa del Llenguadoc i d’Itàlia, evidentment amb una elaboració original.

Les relacions exteriors i l’estudi intern de les obres ripolleses permeten de definir una cronologia dins la segona meitat del segle XII pel taller de Ripoll. Aquesta cronologia permet d’emmarcar la del taller de Vic. Als elements comparatius s’han d’afegir les dates cronològiques que coneixem, a Vic mateix: la Rodona és consagrada el 1180 i per un document del 1193 es dedueix que ja era acabada en aquell moment. Sabem, per altra banda, que l’any 1141 l’obra era tot just començada.

Aquesta cronologia dins la segona meitat del segle XII, ens és confirmada per diferents arguments estilístics. Entre ells, la comparació amb un capitell del claustre de l’Estany, que deriva clarament d’un capitell de la catedral de Vic o d’un altre del claustre de Ripoll. Cal afegir que el claustre de l’Estany no és anterior al final del segle XII.

No sembla pas útil tornar a insistir en les comparacions i analogies que hom ha remarcat des de ja fa força temps entre les escultures del grup Ripoll-Vic i les del Grossmünster de Züric. Efectivament aquestes analogies existeixen, i en el fons vénen a confirmar, gràcies a la cronologia de l’obra de Zuric (1170-1180), la data més aviat tardana d’activitat de l’obrador de Vic. Avui és encara difícil trobar una explicació racional que pugui convèncer de les raons d’aquestes analogies tan llunyanes geogràficament. (XBA)

Bibliografia

Bibliografia Relleu 1

• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 120 i ss.
• The Cloisters Metropolitan Museum, Nova York (15 de desembre de 1954-30 de gener de 1955), núm. 31.
• “Connaissance”, agost de 1960, pàg. 53.
• The Nelson Gallery and Atkins Museum Handbook, vol. 5 (5.a edició), 1973, pàg. 62 (1.a ed. s.d., pàg. 85, fig. 2; 2.a ed. 1933, pàg. 72, etc).
• J. Puig i Cadafalch: Un relleu de Vic, pàg. 330, fig. 3. Catàleg de l’Exposició “Spanish Medieval Art”.
• M. Stokstad: Three Apostles from Vich.
• M. Stokstad: Romanesque and Gothic Art, “Apollo”, vol. XCVI, núm. 130, desembre de 1972, pàg. 22, làm. 2.
• M. Stokstad: Romanesque Sculpture in American Collections. XV. Kansas City, Missouri and Lawrence, Kansas, “Gesta”, vol. XVI (1977), pàg. 52 (amb més bibliografia).

Bibliografia Relleu 2

• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 122 i ss.
• J. Puig i Cadafalch: Un relleu romànic de Vic emigrat a Londres, “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, vol. III, núm. 30, novembre 1933, pàgs. 330-334.
• R. Salvini: Medieval Sculpture, Nova York 1969, pàg. 24, fig. 83. Victoria and Albert Museum. Review of the Principal Acquisitions During the Year 1932. Spanish Romanesque Relief, Londres 1933, pàgs. 1-2, làm. 1.
• Victoria and Albert Museum. Romanesque Art, “Small Picture Book”, 15, Londres 1950, fig. 5.

Bibliografia Relleu 3

• Ars Hispaniae, vol. V, Madrid 1948, fig. 109.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 123 i ss.
• R. Jullian: Bulletin des Musées de France, 1935, pàgs. 60 i 62.
• R. Jullian: Lyon Touriste, 1938, pàg. 6.
• R. Jullian: Catalogue des sculptures du Moyen-Àge et de la Renaissance conservées au Musée de Lyon, Lió 1945, pàgs. 37-40. làm. IV.
• R. Jullian: Le Musée de Lyon. Sculptures, objects d’art, París 1954, pàg. 7.
• A. Kingsley Porter: Spanish Romanesque Sculpture, Florència 1928, vol. I, pàg. 73. làm. 56.
• J. Puig i Cadafalch: Un relleu romànic de Vic, emigrat a Londres, “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, vol. III, núm. 30, novembre 1933, pàgs. 330 i ss. fig. 2.

Bibliografia Relleu 5

• X. Barral i Altet: La sculpture à Ripoll, au XIIe siècle, “Bulletin monumentale”, vol. CXXXI, 1973, pàgs. 311-359.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 125-126.
• M. Stokstad: Three Apostles from Vich, “The Nelson Gallery and Atkins Museum Bulletin”, vol. IV, fig. 8.

Bibliografia Relleu 6

• X. Barral i Altet: La sculpture à Ripoll au XIIe siècle, “Bulletin monumentale”, vol. CXXXI, 1973, pàgs. 311-359.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 126-128.
• M. Stokstad: Three Apostles from Vich, “The Nelson Gallery and Atkins Museum Bulletin”, vol. IV.

Bibliografia Relleu 7

• X. Barral i Altet: La sculpture à Ripoll au XIIe siècle, Bulletin monumentale”, vol. CXXXI, 1973, fig. 45.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 127-129.
• M. Stokstad: Three Apostles from Vich, “The Nelson Gallery and Atkins Museum Bulletin”, vol. IV, fig. 9.

Bibliografia Relleu 9

• X. Barral i Altet: La sculpture à Ripoll au XIIe siècle, “Bulletin monumentale”, vol. CXXXI, 1973, fig. 45.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 128-129.
• M. Stokstad: Three Apostles from Vich, “The Nelson Gallery and Atkins Museum Bulletin”, vol. IV, fig. 3.

Bibliografia Relleu 10

• X. Barral i Altet: La sculpture à Ripoll au XIIe siècle, “Bulletin monumentale”, vol. CXXXI, 1973, fig. 45.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 129-131.
• M. Stokstad: Three Apostles from Vich, “The Nelson Gallery and Atkins Museum Bulletin”, vol. IV, fig. 13.

Bibliografia Relleu 11

• J. Ainaud de Lasarte: Dades inèdites sobre la catedral romànica de Vich, “Ausa”, vol. I, 1952-1954, pàgs. 205-209.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 131-133, 185-186.
• E. Junyent: La cathedrale de Vich et le Musée episcopal, “Congrès archéologique de France”, CXVII sessió, “Catalogne”, 1959, pàgs. 165-177.
• A. Kingsley Porter: Spanish Romanesque Sculpture, vol. I, Florència-París 1928.

Bibliografia Relleu 12

• J. Ainaud de Lasarte: Dades inèdites sobre la catedral romànica de Vich, “Ausa”, vol. I. 1952-1954, pàgs. 205-209.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 132-136.
• E. Junyent: La cathedrale de Vich et le Musée episcopal, “Congrés archéologique de France”, CXVII sessió, “Catalogne”, 1959, pàgs. 165-177.
• A. Kingsley Porter: Spanish Romanesque Sculpture, vol. I, Florència. París 1928.

Bibliografia Relleu 13

• J. Ainaud de Lasarte: Dades inèdites sobre la catedral romànica de Vich, “Ausa”, vol. I, 1952-1954, pàgs. 205-209.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 133 i 137.
• E. Junyent: La cathedrale de Vich et le Musée episcopal, “Congrés archéologique de France”, CXVII sessió, “Catalogne”, 1959, pàgs. 165-177.
• A. Kingsley Porter: Spanish Romanesque Sculpture, vol. I, Florència-París 1928.

Bibliografia Relleu 14

• J. Ainaud de Lasarte: Dades inèdites sobre la catedral romànica de Vich, “Ausa”, vol. I, 1952-1954, pàgs. 205-209.
• X. Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979, pàgs. 133-139.
• E. Junyent: La cathedrale de Vich et le Musée episcopal, “Congrés archéologique de France”, CXVII sessió, “Catalogne”, 1959, pàgs. 165-177.
• A. Kingsley Porter: Spanish Romanesque Sculpture, vol. I, Florència-París 1928.

Bibliografia sobre la façana

• Joan Ainaud de Lasarte: Dades inèdites sobre la catedral romànica de Vich, “Ausa”, vol. I, 1952-1954, pàgs. 205-209.
• Xavier Barral i Altet: Le portail de Ripoll. État des questions. “Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, vol. IV, 1973, pàgs. 1391-161.
• Xavier Barral i Altet: La sculpture à Ripoll au XIIe siècle. “Bulletin monumental”, vol. CXXXI, 1973, pàgs. 311-359.
• Xavier Barral i Altet: La catedral romànica de Vic, Artestudi Edicions, Barcelona 1979.
• Xavier Barral i Altet: The Last Supper from Vic cathedral feeade, “Gesta”, 1985-1986.
• Catálogo del museo arqueológico-artístico episcopal de Vich, 42, 1983.
• Marcel Durliat: “Bulletin monumentale”, 1979, pàgs. 266-267.
• A. García: Arnulfo, obispo de Vich (992-1010), “Ausa”, vol. III, 1958-1960, pàgs. 401-411
• Josep Gudiol: La canonja, “Butlletí del Centre Excursionista de Vic”, vol. III, 1919, pàg. 121.
• Josep Gudiol: Catàlech dels exemplars que formen el Museu lapidari de Vich instalat al Temple romà (manuscrit a l’Arxiu Capitular de Vic).
• Josep Gudiol: Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII del Museu episcopal de Vich, “Butlletí de la Biblioteca de Catalunya”, vols. VI, VII i VIII, 1929-1934.
• Josep Gudiol: La catedral de Vich y la seva decoració, Vic 1927 (2.a ed. 1928).
• Josep Gudiol: Del claustre de la catedral de Vich, “La Veu de Catalunya”, Pàgina artística, núm. 500, 16 de desembre de 1919.
• Josep Gudiol: El retaule de la catedral de Vich, “La Veu de Catalunya”, Pàgina artística, núm. 468, 3 de febrer de 1919 (l’article continua al núm. 497 de 1919).
• Eduard Junyent: La catedral de Vich en el período de la Reconquista, “Ausa”, vol. V, 1964-1967, pàgs. 121-128.
• Eduard Junyent: La catedral de Vich y la decoración de Sert, Vic (4.a ed.) 1968 (1.a ed. 1944; 2.a ed. 1949).
• Eduard Junyent: La cathedrale de Vich et le Musée episcopal, “Congrès Archéologique de France”, CXVII sessió, Catalogne, 1959, pàgs. 165-177.
• Eduard Junyent: La ciutat de Vic i la seva història, Barcelona 1976.
• Eduard Junyent: La cripta romànica de la catedral de Vic, “Anuario de estudios medievales”.
• Eduard Junyent: La iglesia de la Rodona, “Ausa”. vol. II, 1957, pàgs. 447-453. Reproduït a J. Vigué: Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, Artestudi Edicions, Barcelona 1975, pàgs. 363-369.
• Eduard Junyent: La primitiva sede episcopal de Ausona. “Ausa”. vol. V, 1964-1967, pàgs. 8-13.
• Eduard Junyent: El retablo mayor de la catedral de Vich, Vic 1959.
• J. L. de Moncada: Episcopologio de Vich (ed. Jaume Collell), Vic 1891.
• L. Monreal y Tejada: La catedral de Vich. Su historia, su arte y su reconstrucción. Las pinturas murales de José María Sert, Barcelona, 2.a ed. 1948 (1.a ed. 1942).
• A. M. Mundó: La mort del comte Ramon Borrell de Barcelona i els bisbes de Vic Borrell i Oliba, “Estudis d’història medieval” (Estudis dedicats a Ferran Soldevila en ocasió del seu setantacinquè aniversari), vol. I, Barcelona 1969, pàgs. 3-15.
• A. Olivar: El Sacramentario de Vich (“Monumenta Hispaniae Sacra”, Sèrie litúrgica, vol. IV), Barcelona 1953.
• Antoni Pladevall: Dues llistes de parròquies del Bisbat de Vic del segle XII, “Boletín arqueológico de la Real Sociedad arqueológica tarraconense”, 1971-1972, pàgs. 283-304.
• Antoni Pladevall: Resum historie del Bisbat de Vic, Vic 1969.
• S. Pou y Comella de Palau: Relación de las festivas demostraciones con que la ciudad de Vich manifestó su regocijo con motivo de la consagración de la nueva iglesia catedral, que se hizo el día 15 de setiembre de 1803, Vic 1803.
• Josep Puig i Cadafalch: Un relleu romànic de Vic emigrat a Londres, “Butlletí dels Museus d’art de Barcelona”, vol. III, núm. 30, novembre de 1933, pàgs. 330-334.
• J. R. V.: Ceremonias que a principios del siglo XIII se observaban en la Sta. Iglesia de Vich, el domingo de Ramos y días siguientes…, Vic 1832.
• J. Salarich: Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias, Vic 1854.
• J. Serra i Campdelacreu: Álbum-Guía monumental y artístico de Vich, Vic-Barcelona, s.d.
• J. Serra i Campdelacreu: El archivo municipal de Vich. Su historia, su contenido y su restauración, Vic 1879.
• M. Stokstad: Three Apostles from Vich, “The Nelson Gallery and Atkins Museum Bulletin”, vol. IV, núm. 11, agost de 1970 (Kansas City), pàgs. 2-24.
• M. Stokstad: Romanesque Sculpture in American Collections, XV. Kansas City, Missouri and Lawrence, Kansas, “Gesta”, vol. XVI, 1977, pàg. 52.
• Victoria and Albert Museum. Review of the Principal Acquisitions during the year 1932, Londres 1933, pàgs. 1-12.
• Victoria and Albert Museum. Romanesque Art (Small Picture Book, 15), Londres 1950, fig. 5. (XBA-JVV)