Foli 1v, amb una curiosa representació del Davallament i amb un peix-sirena a la base. ¿Es tracta d’una composició que formava part de l’exemplar original o hi fou afegida posteriorment? Hi ha diverses hipòtesis.
G. Llop
Conservat al Museu Episcopal de Vic (Ms. 6) és un manuscrit en pergamí, format per 51 folis de 32 x 24 cm en la redacció del qual, en lletra carolina, intervingué més d’una persona; fou escrit l’any 1066 per ordre del canonge Ermemir, segons hom llegeix a la inscripció del foli 50v: Et liber istud fuit scriptus in anno. VI. Philippi regis, sub ordinatione Ermemiri sacerdotis. Valete qui lecturi eritis et orate pro nobis(*).
El còdex, que ja consta a l’inventari del segle XIV, conté bàsicament la versió de Sant Jeroni del Paralipòmens; té una decoració senzilla de caplletres traçades amb tinta i amb els colors groc, taronja i una mica de blau; l’interès ornamental de l’obra, però, és en la presència d’una escena del Davallament de Crist que hom troba cosida al marge del foli 1v, acompanyada, a la seva part inferior, per la curiosa imatge d’un peix-sirena, de llarga cabellera i cua coberta d’escames.
Atès que en el marge superior d’aquesta franja de pergamí afegida al foli lv hi ha una rúbrica en vermell que diu: Gregorius isto sermone omnibus necessarius i que no té cap mena de relació amb el contingut de la resta del còdex, suposa Bohigas(*) que el fragment prové d’un altre manuscrit. No obstant això, Domínguez Bordona(*) creu que és obra de la mateixa persona que ha fet la resta de l’obra, Yarza(*), però, no comparteix aquesta opinió perquè considera aquestes il·lustracions posteriors al còdex que les conté.
Malgrat tot, fins en el cas que les miniatures procedeixin d’un altre còdex, aquest no sembla ésser gaire lluny del que en podríem dir l’esperit català i concretament vigatà, tal i com ho pot demostrar una detinguda observació; per exemple, pel que fa a les vestidures, la manera com és disposada la roba a la cintura, formant replecs molt marcats, com també les cames cobertes per calçons acabats en una senzilla sanefa, deriven de les mateixes que porten una gran quantitat de personatges de la Bíblia de Ripoll i, sobretot, del vol. III de la Bíblia de Roda; fins i tot tècnicament, la manera com els colors, idèntics als emprats per a les caplletres, són estesos en pinzellades soltes, realçant els traços del dibuix, però sense arribar a cobrir mai totalment les superfícies, la qual cosa és perfectament comprovable en altres manuscrits contemporanis il·luminats a Vic, com a l’escena del personatge prostrat davant la mà de l’Altíssim, del Ms. Vic 43, foli 6 (1056).
Des d’un punt de vista iconogràfic, la tipologia del Davallament mostra una disposició senzilla, el nombre de personatges es redueix a tres, com a la narració evangèlica; Josep d’Arimatea sosté el cos inert de Crist, els braços del qual ja han estat desclavats, Nicodem, mentre, arrenca amb les tenalles els claus dels peus. Segons Millet(*) aquesta variant iconogràfica prové d’un primerenc prototip oriental, del qual encara es conservarien exemples en uns frescs de Capadòcia del segle X, a Tavchanle. Aquest antic esquema es dóna per primera vegada a l’Occident en manuscrits carolingis i otònids, com el Sagramentari de Fulda (v.975) conservat a Götingen i el Còdex Egberti de Reichenau (v.980)(*).
Un dels exemples més acostats al manuscrit de Vic és l’Evangeliari de la Biblioteca Municipal d’Angers, Lat. 24 (segona meitat del segle IX); Cook(*) afirma que aquest esquema també és el del Saltiri de la Biblioteca Municipal de Boulogne-sur-Mer, Ms. 20, foli 120, un manuscrit del nord de França, escrit vers l’any 1000 a Saint Bertin. Des de França, aquesta tipologia devia passar a Catalunya, on fou recollida en el Ms. 6 de Vic; és evident que l’actitud de Nicodem, forçada i poc usual, diferent de la tradicional en els esmentats exemples, és una conseqüència de l’espai limitat de què disposava l’artista. En tot cas, els exemples del Davallament en els quals només dos deixebles són presents, esquema emprat de manera generalitzada en l’etapa anterior a l’any 1100, són escassos a Catalunya.
En el plafó lateral de Sagàs del Museu Episcopal de Solsona(*), obra relacionada, pel que fa a l’estil, amb el taller de Vic, hom pot veure aquesta escena al costat de la del Bes de Judes; l’ordenació, però, és diferent; Crist té clavada encara la mà esquerra.
En tot cas, cap dels exemples esmentats no ens ofereix una imatge tan evident de la Creu com a Arbor Vitae com en el cas del manuscrit de Vic; en efecte, la identificació entre la Creu i l’Arbre de la Vida del Paradís, descrit en el Gènesi i tan familiar a l’home medieval, és especialment explicitat a la miniatura, per mitjà del realisme amb què són representats els dos troncs que conformen la creu amb les branques violentament truncades. D’imatges d’aquest tipus ja n’hi ha el segle VI i arriben fins al XIV(*); novament és el món carolingi el divulgador d’aquestes formes, per mitjà d’obres com el relleu en vori d’Enric II, procedent de Reichenau (mitjan segle IX) i conservat a Munic; obviament també les trobem en escenes del Davallament, com el relleu romànic de Silos (v.1085-1100).
Passem, tot seguit, a comentar breument la segona i més sorprenent imatge de la miniatura que ens ocupa; la sirena. Malgrat que la majoria de representacions de l’antiguitat corresponen al tipus d’ocell-sirena, amb cap de dona i cos d’au, tradició continuada pel Fisiòleg i per autors cristians com els Pares de l’Església i sant Isidor mateix, hom coneix també alguns exemples de figures femenines amb cues de dofí, semblants als tritons i a d’altres animals marins, ben freqüents en l’art hel·lenístico-romà.
Els exemples antics foren el punt de partida de les abundoses imatges, la tipologia de les quals devia quedar fixada de manera definitiva a l’època carolíngia. En el Liber monstruorum, d’origen anglo-saxó(*) del qual coneixem quatre manuscrits dels segles IX i X no il·lustrats, hom descriu per primera vegada sirenes amb cua de peix, ben al contrari del que passava en l’antic Fisiòleg. A la segona meitat del segle IX Paschase Radbert, abat de Corbie, i Milón, poeta de Carles el Calb, que vivia a l’abadia de Saint Amand, de la qual fou abat, en fan sovintejades al·lusions, de manera que devia ser en aquests centres francesos, molt afectats per influències insulars, on devien aparèixer les primeres il·lustracions de peix-sirena.
Així, per exemple, és un peix-sirena el que acompanya l’apartat que els correspon en un exemplar del Fisiòleg, sortit de l’escola de Reims (Berna, Lat. 318, fol. 13v) i en un altre conservat a Brussel·les (Lat. 10074, foli 142v)(*). A la literatura carolíngia la sirena sol anar lligada a la història d’Ulisses, de manera que quan se li incorpora un nou contingut cristià moralitzant, les referències a sirenes restaran contaminades per un marcat sentit negatiu, com a encarnació de la seducció. Aquestes interpretacions no són pas noves, provenen d’una antiga tradició patrística; Màxim de Torí (s. V) a la seva Homilia XLIX considera la nau d’Ulisses com una prefiguració de l’església sofrent i triomfant i parla llargament de la relació que hi ha entre el pal al qual es fa lligar l’heroi i l’arbre de la Creu, a la qual fou clavat Crist i a la qual s’ha d’unir el cristià per fugir de les temptacions del món, simbolitzades per les sirenes: Jesucrist fou penjat a la Creu, per tal que tot el gènere humà fos alliberat del naufragi del món(*). Així Ulisses esdevé un heroi cristià i les sirenes símbol dels vicis mundans(*).
Foli 4v, amb l’inici d’un llibre i una caplletra “A”, en la qual es donen tots els trets característics de la miniatura vigatana de l’època, quan a senzillesa, representacions i colors. Aquest còdex, datat, és una composició del 1066, eixida de l’scriptorium que dirigia el canonge Ermemir.
G. Llop
Si prenem com a suport, doncs, aquests textos, no ens han de sorprendre les estranyes imatges en què de manera simultània apareix una figuració de personatges divins, i formes procedents del dipòsit iconogràfic pagà, com la sirena, sobretot quan és marcada per un nou sentit negatiu en relació amb el pagà. En el Sagramentari de Gellone (B.M.P. Lat 12048), obra del final del segle VIII, és possible trobar una imatge de Maria, abillada de manera estranya que, amb un encenser a la mà i una creu, sembla que exorcitzi una petita sirena. És, però, sobretot en el Beat de Girona (975) on, de manera sorprenent, un petit peix-sirena sense braços acompanya en el marge inferior la gran escena de la Maiestas Domini;(*) no sembla pas possible representar de manera més evident el triomf de la divinitat sobre el món pagà.
Després de tot l’esmentat no és cap atzagaiada pensar que la presència d’una imatge profana a la miniatura de Vic, no és només un simple caprici de l’il·luminador, sinó que comparteix amb el Davallament un clar contingut moralitzant en relació amb el valor redemptor(*) de la Creu sobre el món pagà i de depravació, que li és anterior; així, en lloc de semblar-nos arbitrària, aquesta escena estaria d’acord amb el sentit religiós de l’homilia gregoriana a la qual devia pertànyer aquest fragment de pergamí cosit al foli 1 del manuscrit de Vic.
Pel que fa a la decoració de caplletres, és senzilla, encara que és plenament relacionada amb les d’altres còdexs vigatans sortits a l’entorn del mateix impulsor; comparteix amb el Ms. 43, per exemple, també l’obra d’Ermemir, la capacitat per a construir caplletres amb llargues tiges vegetals que conformen el perfil de la lletra, interrompudes a vegades per petites nudositats i que deriven en els extrems en abundants motius fitomòrfics terminals; la presència de petits capets de gos amb un diminut plomall arrodonit en la seva part superior (foli 4v), tret característic de les obres catalanes d’aquesta època, especialment del grup Vic-Ripoll, i la utilització dels colors vermell ataronjat i groc, són dues circumstàncies més que defineixen l’obra d’aquest artista adscrit a l’scriptorium de Vic.
Hom pot apreciar aquests trets a les caplletres decorades del Paralipòmens, especialment a les dels folis 2v, 3, 4v, 25v, i 51, que per les seves mides, més grans, sempre en una línia general de senzillesa, demanen especial atenció. Respecte a això, insistim en la caplletra “A” del foli 4v.