Foli 98, que correspon al començament de l’evangeli de Lluc. L’animal al·legòric és inscrit en un cercle sostingut per dos àngels.
G. Llop
Conservat al Museu Episcopal de Vic (Ms. 15), aquest Evangeliari constituït per 182 folis (25 x 18 cm), escrit en lletra carolina en les seves parts fonamentals (negre i vermell) és considerat obra del segle XII o bé de les darreries de l’XI(*). Relligat segons Josep Gudiol el segle XIV també presenta un reforç amb llom de badana realitzat modernament. El seu estat de conservació pot considerar-se a bastament satisfactori. El mateix autor l’examina com un dels còdex que figuren en l’inventari del 1368, on hi ha referència a més d’un text dels quatre Evangelis, fet a relacionar amb les inscripcions que amb lletra del XIV (“Iste liber est ecclesie vicensis”) i del XV (“Textus quatuor Evangeliorum cum canonibus eorumdem”) apareixen a la guarda anterior del volum. També cal fer notar que en el foli 1, l’escrit es fixa en el XIII. Aquestes intervencions d’època tardana respecte al moment en què hom començà el manuscrit, en la seva part anterior, tal vegada tinguin lògica a l’hora d’analitzar àdhuc la miniatura.
El còdex fou un llibre al servei de la catedral de Vic. Possiblement té el seu origen en aquesta i, per tant, cal tenir en compte l’exercici de l’escriptori vigatà(*). Ara bé, ja de bon principi és necessari fer notar diferents intervencions en una peça que pensem formada per diverses parts que permeten d’entreveure la mà de més d’un artífex; tanmateix els estils són també de temps prou allunyats entre sí.
P. Bohigas(*) situa el llibre en el segle XI, mentre reconeix l’actuació de diversos miniaturistes de qualitat no homogènia. Destaca el foli 8v, el qual, després de les pàgines destinades als cànons d’Eusebi (folis 1v-7)(*), mostra el tema de la crucifixió a tota plana. La resta de les miniatures són inferiors a aquesta, i fruit d’una altra mà. Així tenim les figures dels folis 18, 67v, 98 i 147v. Ja hem vist com J. Gudiol i Cunill pensava en el segle XII o el final de l’XI. Per la seva banda Domínguez Bordona apunta els segles XI-XII(*).
Abans de prendre partit per les datacions ressenyades és convenient adonar-se de l’estructura general que es fa palesa en el llibre i plantejar l’ordre intern que determina relacions entre el text i la il·lustració. Al nostre entendre no es pot negar l’existència de miniaturistes diferents que devien donar lloc a imatges de concepció dissemblant i que, en aquest sentit, conformen un producte miscel·lani. No obstant això, aquesta primera observació no és suficient quan l’objectiu és descompondre el manuscrit de manera que la divisió faci clar el sistema que integra l’obra, i quan la nostra finalitat esdevé explicar la història de la seva constitució. Aleshores l’espai recorregut ens porta a considerar no solament diferents intervencions sinó també el fet que siguin individualitzades com a singulars en moments discernibles dins els treballs de l’escriptori, en funció de l’època del seu projecte. El Ms. 15 de Vic es podria dissociar en dues parts, per tal com és manifest l’interval que les separa, tangible, sobretot, si hom s’apropia de la contextura d’unes altres miniatures. Vindríem a distribuir-les en dues seccions aplegades sobre la revisió cronològica de les pintures i dels seus paral·lels més significatius en altres terrenys de l’art romànic català.
Per tal de refer la seqüència de realització del còdex sense destruir l’ordre temporal que va del més antic al més modern, és necessari passar de llarg els primers folis del manuscrit i concentrar l’atenció en aquells que donen cos als Evangelis. Oblidem momentàniament els cànons i el foli 8v, a la part davantera del llibre, i observem les representacions inscrites a partir del foli 18(*). La raó és, que, estudiat el conjunt del còdex, al nostre judici són aquestes les primeres miniatures en veure la llum, miniatures que, sens dubte, depenen dels models ordinaris el segle XI, i que aviat hom pot conèixer en els scriptoria catalana.
Detall del foli 21, amb una caplletra “L”, al començament de l’evangeli de Mateu.
G. Llop
Comentarem abans de tot les figuracions dels folis 18, 67v, 98 i 147v perquè essent anteriors a les altres, semblen fruit del mateix període, encara que no afirmaríem radicalment que la suma sigui obra d’un únic autor. Al costat de les figuracions hi ha una sèrie de caplletres. N’hi ha a les pàgines ja assenyalades formant part de l’ordenació de l’espai que combina lletra i il·lustració, però també recalcarem les dels folis 21 i 98v(*), relacionables entre sí, i a la vegada diferents a les inscrites en els folis 67v, 98 i 147v. Tal vegada hem de considerar-les fórmules de repertoris de tradició divergent. Comparem per exemple la “I” del foli 147v amb la “L” del foli 21. El joc d’entrellaçat inherent a la primera no té res a veure amb la dinàmica que dóna solució a les bandes que, perpendiculars i coronades per una mena de floració en palmeta, construeixen l’angle recte de la “L”. Els colors utilitzats variaran així mateix d’unes caplletres a altres; mentre a la “L” (foli 21) i la “F” (foli 98v) hom aplicà groc i ataronjat, a les altres l’ús del color és més ric en variants: roig i blau hi són presents (hom introdueix les tonalitats recollides en la zona representada).
Les inicials dels folis 147v i 67v poden ser també comparades. Aquí, si bé la tradició coincideix, s’insinua la mà de diferents artífexs, ja que el traç d’una lletra i l’altra (tenim dues “I”) no respon a dominis paral·lels de la línia i el dibuix. La “I” del foli 67v implica una manca de domini en les comandes del nus i l’enllaç de motius vegetals i geomètrics, molt simplificada en aquest camp respecte a l’acomplida inicial del foli 147v. Un altre factor que les allunya és el cap d’animal que neix a la part inferior de la caplletra en el foli 67v i que, com a cap de gos, pot tenir-se per freqüent en els escriptoris de l’àrea catalana els segles XI i XII(*).
Foli 147v, corresponent a l’evangeli de Joan. L’àguila, símbol de l’evangelista, apareix al centre d’una arcada flanquejada per dos personatges alats, també sota uns arcs.
G. Llop
Foli 6, el qual és destinat, igual com els anteriors, als cànons d’Eusebi, amb una representació de columnes de diversos colors, que combina una gran varietat de temes diferents.
G. Llop
Els paral·lels d’aquestes inicials els cercarem al mateix escriptori, on és notable el Llibre dels Sinònims de Sant Isidora Eugenia Ibarburu amb qui comentàrem possibles contactes entre les miniatures d’un i altre còdex. Ara tenim presents les seves indicacions a l’hora que el seu text entorn del Ms. 43, De Poenitencia i Libri Synonimorum et Soliloquiorum de Sant Isidor, que ens facilità inèdit en versió mecanografiada. Vegeu J. Gudiol i Cunill: Els Primitius, fig. 62." data-placement="left" data-toggle="tooltip" tabindex="0" title="">(*). Assenyalem doncs el parentiu entre aquesta peça i una de les parts dels Evangelis (Ms. 15 de Vic), concretament al foli 6v (“A”) molt propera a la inicial del nostre còdex (“I” del foli 147v); però també hauríem de comparar solucions que es presenten en el manuscrit i que àdhuc podrien connectar amb el text d’Isidor. Fem referència als esquemes que mencionàvem per a la “L” i la “F” del llibre comentat, no gaire diferents del que veiem al foli 58 dels Sinònims….(*)
Si les caplletres aproximen totes dues factures, la transició al marc figuratiu no és pas estranya. En conseqüència coincidirem en establir parentius entre dos conjunts realitzats a Vic i serà necessari esmentar el paper atribuït a Ermemir(*). La nota és important, sobretot pel que fa a la definició d’una cronologia: 1038 i 1056 són dades aplicades a les tasques del nostre personatge, canonge el 1044. E. Junyent considerava que, amb força seguretat, hom podia relacionar amb Ermemir un Evangeliari (~1056), així com eren donades les premisses per a encerclar altres manuscrits realitzats “Subordinatione Ermemiri”(*). Els anys 60 del segle XI la seva figura té encara actualitat. Si bé E. Junyent no esmenta de manera prou concreta el Ms. 15 de Vic, no creiem pas fora de lloc situar el cos de l’Evangeliari entorn de la cronologia estimada per a Ermemir. Cos que clarament hem d’entreveure allunyat de les pàgines que obren els manuscrits (cànons i crucifixió).
Undetall del foli 18, amb la representació del Pantocràtor entre dos personatges alats, al començament de l’evangeli de Mateu.
G. Llops
Iniciem el trajecte en el foli 18(*). A la part inferior de la plana hi ha la Maiestas Domini entre dos àngels, reconeguda per P. Bohigas (“Pantocràtor entre dos àngels” que, puntualitza, és de realització poc acurada); no obstant això, J. Gudiol i Cunill havia parlat de “Pantocràtor i l’àngel símbol de l’evangelista sant Mateu”, potser pensant en el text de Mateu que devia començar al foli 21, on apareix la inicial ja esmentada (“L”). Els símbols de Marc, Lluc i Joan figuren als folis 67v, 98 i 147v, respectivament.(*) L’evangelista Mateu, però, no sembla pas haver estat present en les intencions del miniaturista del foli 18. A més, les tres figures desprenen convencions que, malgrat la contigüitat de la resta, fan pensar en una possible intervenció dissociada de més d’un artífex. Dissociada no solament en funció de les resultants plàstiques sinó, també, en la perspectiva d’un ordre en la il·luminació del llibre. Aleshores, i insistim en la manca d’informació ferma sobre el particular, potser és lògic connectar la idea d’aquesta primera miniatura amb el tipus d’inicials dels folis 21 i 98v, perquè, com a mínim, en la pàgina inicial de l’Evangeli de Mateu resta obviada la representació del símbol (foli 21) i es podria deduir la falta de previsió al respecte. Decidint més endavant la ubicació dels emblemes dels evangelistes sense possibilitat de fer exponent del de Mateu. Això si no val a registrar la Maiestas en una doble expressió, que de fet arribarà a tenir si exigim simetria a l’inici dels quatre evangelis. En tot cas, no hi ha pas una tendència resolta a l’analogia entre les contextualitzacions dels símbols, sinó més disparitat en la manera de fer-los presents. El símbol de Lluc és encerclat, mentre els de Joan i Marc es retallen sota arcuacions, però no és tot. Aquestes són de concepció diferent, la seva estructura i el detall donen la mesura de les distàncies que cal explicar. Abans farem al·lusió als àngels que en els costats de l’àguila i el brau assenyalen aquests símbols mentre el lleó de Lluc roman isolat en el foli 67v. Al nostre judici, els quadres dels folis 98 i 147v són verament limítrofs, i també el símbol de Lluc. No obstant això, en el darrer l’arcuació i la inicial (“I”) semblen promoure la hipòtesi d’actuació d’un altre miniaturista menys destre; aquest fet és palès en la comparació ja establerta de la caplletra del foli 147v amb la del 67v. L’absència dels àngels en els flancs del símbol i el caràcter de la lletra, molt similar en el seu caire a l’arcada per al lleó alat (de color blau sobre un fons groc), ens introdueixen en aquest tema. El símbol queda unit als de Joan i Marc, àdhuc dins un joc de blaus i groc que a vegades es permet circumdar la figura amb vermell, arranjant el domini dels colors purs i basics que afavoreixen la profundització del contrast, mentre arcada i inicial suggereixen un altre responsable.
Són justament els àngels els que millor deixen entreveure la relació d’aquest llibre amb el Ms. 43 de Vic (vegeu el foli 6). Són temes que reprodueixen un esquema de simetries que es lliura amb normalitat, puix que es tracta d’una tradició arrelada amb força(*). En el foli 18 el cas de la Maiestas permetria multiplicar els exemples; recordem només que és una solució present en les grans Bíblies catalanes. D’altre banda s’observarà que no es tracta d’éssers que subjectin o condueixen el representat al centre. Solament assenyalen la seva realitat o el seu misteri. Indiquem quelcom de paral·lel en un Leccionari a Fulda o en l’antipendi del tresor de Conques(*).
La figura dins l’ametlla mística del foli 18, que prèviament separàvem dels temes analitzats i corresponents als evangelistes presenta un llibre a la mà esquerra recolzat, seguint el costum habitual, en el genoll, mentre aixeca la dreta a l’extrem de la qual hi ha un petit disc. L’ambigüitat de la seva positura és gairebé total; no obstant això, pensem en un ésser entronitzat que es caracteritza pel nimbe crucífer. L’anàlisi de ls singularitats d’aquest personatge, especialment des de l’alternativa del senyal en cercle, ens obliguen a recordar un estudi de M. Schapiro on s’interessà pel significat i coherència del disc que Crist té a la mà dreta, en un dibuix d’Auxerre(*), i que també trobem a Vic.
Vermell, blau i groc són també els colors que dominen la miniatura del foli 18, però l’estructura general de les figures, dels seus vestits, alguns detalls en l’acabament dels trets sintètics amb què hom realitzà les imatges determinen la separació ja proposada. Insistiríem en la desviació clara dels formulismes que donen cos als àngels; el caient dels vestits dels primers comparat amb els que envolten l’àguila i el brau és notoriament diferent; àdhuc la manera d’omplir de color l’espai blanc del dibuix. Analitzem també la convenció dels cabells o el desplegament de les ales en els àngels.
Foli 8v, en el qual és representada l’escena de la Crucifixió.
G. Llop
Fins ara i malgrat algunes disparitats indicades per endavant, hem fet ressenya d’aquelles imatges de termes parangonables que caldria situar en la plenitud del segle XI, en tant que s’obren a la dinàmica del taller de Vic en època d’Ermemir i retenen trets característics de la miniatura catalana que hom podria cercar àdhuc en el taller de Ripoll. Mes, per tal de cloure l’anàlisi de l’Evangeliari, cal no oblidar els folis que en nombre de sis es destinen als Cànons d’Eusebi, les taules de concordances dels quatre evangelis, i la pàgina en la qual hi ha representada la crucifixió (foli 8v).
No és pas difícil l’estimació d’un ordre diferent requerit per a les representacions que donen vida als Cànons i el crucifix. Sobresurt la utilització força empastada del color que, d’altra banda, no obvia els detalls secundaris; així el cobriment amb verd que no havia estat assajada en la miniatura anterior. Les taules de concordances(*) impliquen uns jocs d’una complexitat variada, on es determinen columnes d’espai, tres o quatre per pàgina, dividides per voltes en més d’un pis d’arcuacions. Capitells i bases interposen elements de caire fantàstic, articulats en funció de l’ordenació rítmica de color i de motius. Entre aquests darrers faríem esment de diferents caps d’animals i caps humans combinats amb el capitell de tema vegetal o la màscara (carotes que semblen engolir la columna per transformar-la després en un arc escanyat). Vegeu, per exemple, els rostres de perfil, les efígies que supleixen el capitell en els folis 2v i 3 o la cara simulada com a base en els folis 3v i 4. La dissolució dels efectes de color local pot tenir-se per acomplida, ja que interessa per damunt l’abstracció cíclica o bé periòdica d’unes concretes projeccions cromàtiques. Tant és així que podrem aconseguir unes cares matisades de verd o rostres voltats per cabelleres d’aquest color. Blaus, taronges, vermell, groguenc i marró també hi són emboscats en una estructura que no deixa zones de blanc. Les columnes són pintades alhora que presenten uns espais trenats o subdivisions establertes per collarets o caps d’éssers més o menys recognoscibles, que són, alhora, subdivisions de tonalitat. Un cas similar al de l’Evangeliari, Ms. 15, però força més simple, ens condueix al Missal Ms. n.°71 del mateix Arxiu Capitular de Vic(*). Arquitectures dels cànons amb seqüències multiplicades segons el tipus de concordança, bastiments on es fa intel·ligible la relació notòria entre escriptura i figuració. Almenys la imbricació d’ambdues, sense que la finalitat primera sigui la il·lustració d’un tema emmotllat o limitat per un text específic. De cara a la representació es conforma una major llibertat, si més no en la tria i regulació dels motius que ornen i modulen l’espai dels cànons evangèlics.
Finalment hauríem de tenir en compte la miniatura de la crucifixió (foli 8v), amb seguretat la que ha estat millor aconseguida del conjunt del manuscrit(*); però ara no entrarem en la seva avaluació en perjudici de la resta, puix que pensem que es tracta d’una obra de concepció prou allunyada i que en aquest sentit desvirtua una possible comparança. Pel que són dominants de color, la imatge segueix la tònica de les concordances, però el fet digne de consideració és l’aplicació d’or en el nimbe de Crist. Els nimbes que duen Maria i sant Joan són de color verd. Els personatges esmentats emergeixen d’un fons groguenc acompanyats a la part alta del foli de les figuracions del sol i la lluna, habituals en imatge de composició i destí anàleg(*). En el nostre cas són personificades com a home i dona encerclats i identificats gràcies als raigs (sol) en cercle de la dreta de Crist o bé el quart de lluna sobre el cap de l’efígie femenina. Ambdós s’assenyalen mútuament a través dels marcs que els separen.
Aquesta representació de la creu, freqüent en missals i evangeliaris, permet de visualitzar el Crist siríac, d’ulls oberts i impassible; malgrat el sabem viu crucificat. Quelcom de la indiferència de Jesús pertoca també a sant Juan i la Mare de Déu, els quals resten situats en el lloc que hom els atribueix normalment(*). A la part inferior, sota el subpedani, la calavera, indicant el lloc de sepeli del primer home; és pintada en vermell i s’assembla més a la màscara que al crani. Amb tot respondria al record d’Adam estipulat segons la tradició bizantina(*). Arrelament bizantí que potser caldria investigar per altres aspectes de la pintura. Maria tapa la seva mà esquerra mentre tant ella com Joan se situen sobre una mena de coixí, depassant el marge d’un quadre que sembla donar idea d’un teixit damunt el qual hom pugui recollir la representació transferida al manuscrit.
Al nostre judici aquesta primera part del llibre pertany a una cronologia més tardana que el cos dels Evangelis. Allò que seria factible comprometre com a introducció o índexs definiria una mostra a situar ja dins el segle XII. La crucifixió s’integraria aquí, doncs, entre els exponents de la miniatura del 1100. Empero, abans d’arraconar la seva problemàtica, voldríem fer notar algunes possibilitats d’enllaç amb la miniatura i també amb la pintura.
En principi podríem connectar els tipus de sant Joan, tanmateix Maria, amb una sèrie de figures que descobrim en el quart volum de la Bíblia procedent de Sant Pere de Roda (folis 103v, 104, 104v i 105). En especial les imatges de sant Joan semblen tenir relació amb el mateix apòstol i evangelista, traslladat, però, al nou context de la crucifixió del Ms. 15 de Vic. El tercer quart del segle XI és la datació proposada per Klein en vista al darrer volum de la Bíblia de Roda(*). L’estructura i cànon d’unes i altres representacions donen peu a l’equiparació; ara bé, difereix la consolidació cromàtica no recolzada en la Bíblia, de manera que hom pogués al·ludir al Mestre de l’Evangeliari. Cal aleshores cercar nous paral·lels que compliquen la qüestió, i afegeixen dades que tampoc no tenim com a definitives. Dades que, a més, poden ésser contradictòries en funció de cronologies massa fixes de les quals no posseïm tota la informació i a vegades ni tan solament els mínims punts de referència.
Si hem vist la proximitat entre el còdex de Vic (foli 8v) i uns fragments de la Bíblia de Roda, també ens interessa la possible relació amb peces de pintura sobre taula. Sense deduir un parentiu en excés immediat, no creiem del tot inversemblant certs lligams entre la manera de fer del nostre miniaturista i el pintor del frontal d’altar de Mosoll (MAC). La cronologia del frontal sembla anar vers l’any 1200(*); no obstant això, hom no determina vincles amb d’altres creacions de manera que sigui factible fonamentar una datació segura pel que fa a criteris estilístics, encara que sí es fan explícites d’altres dades històriques reclamant datacions vers el segle XIII(*). Tanmateix, la miniatura té lògica com a producció propia del segle XII; iconografia i estil no impliquen necessàriament els darrers anys del segle i, a més, cal recordar parentius amb el tipus de Roda. Sembla segur que en aquest còdex cal veure-hi més d’una mà; en qualsevol cas, també sembla cert que entre els diversos autors cal notar un sentit de continuïtat.
Parar esment en la coherència d’un nou enllaç amb la miniatura potser faci discutible la datació del Ms. 15. El full ara considerat penetraria vers la segona meitat del XII. Alhora no deixaríem de banda el volum IV de la Bíblia (folis, 104v-105 particularment). Estem pensant en el sistema de construcció de les figures i la determinació dels seus espais que és distintiva d’un Antifonari provinent de Saint Pierre de Salzburg (Vienna, Österreich, Nationalbibliothek)(*). Crida l’atenció el que són trets definits per H.G. Franz en funció d’aquestes imatges i que nosaltres podríem transcriure per a les obres catalanes. L’estil monumental, la presentació dels personatges verticalment, aïllats els uns dels altres, el moviment establert amb mesura…, són efectes de “ce style solennel, ‘rigide’”, que cal situar en correspondència amb Eberhand II (1147-1164)(*). Estil sever, solemne, que ens fa adonar del caràcter cerimoniós de la miniatura amb la crucifixió (sense negligir altres creacions ja esmentades per la seva afinitat amb l’obra de Vic). Tema que a l’evangeliari, Ms. 15, és aprofundit com a aclamació o glorificació simbòlica del tema de Crist, salvador de la humanitat. Síntesi fonamental de protagonistes que conserven autonomia des de l’isolament dels seus volums conjugats en vertical. Preàmbul ordenat a posteriori per a inaugurar l’entrada als evangelis.
En definitiva, hem temptejat la hipòtesi que permet assitir a la compaginació d’un llibre heterogeni, establint com a norma la il·lustració en l’arrogació de diferents cronologies. No registrarem en conseqüencia cada imatge en el pas del XI vers el XII. Preferim separar matèries d’argument pictòric divers. L’entrevist en primer terme ens detura en la plenitud del segle XI, però les pàgines que obren el manuscrit ens aboquen al XII, depassades suficientment les transicions del canvi de centúria.