Miniatura de Crist Mestre

El Museu Episcopal de Vic guarda un breu fragment de pergamí, il·lustrat amb una escena en la qual Crist, com a Mestre veritable, imparteix ensenyament a dos grups de deixebles, distribuïts a banda i banda. La miniatura sembla que pertany a un còdex de les Homilies dels Evangelis, similar al que procedeix de Sant Fèlix de Girona(*). En aquest darrer es repeteix sovint aquest tipus d’escenes en les quals Crist exhorta o adoctrina les gents en els ensenyaments evangèlics recollits en el manuscrit mateix; no sembla pas agosarat suposar que el fragment de Vic pertangués a una obra semblant.

No descartem tampoc la possibilitat que el fragment formés part, en un principi, del mateix còdex gironí, amb la qual cosa es tractaria d’un dels folis que apareixen mutilats en el Beda. El fet d’una superior qualitat pel que fa al dibuix del Crist-Mestre vigatà per damunt de la majoria de les il·lustracions de l’Homiliari no seria un argument que contrariés la nostra suposició, atesos els sorprenents alts i baixos observats en l’habilitat de les diverses mans que hi intervenen i, en tot cas, és precisament la superior qualitat el que justificaria l’espoli que sofrí el fragment. Només una aproximació d’ambdues obres, de la situació del fragment en el conjunt del còdex, de la tècnica emprada en les miniatures i dels aspectes estilístics, ens permetran arribar a conclusions definitives.

Una detinguda observació dels trets estilístics del fragment fa descobrir una colla de lligams formals amb els artistes del Beda de Girona però, ensems, amb l’autor del vol. III de la Bíblia de Roda, el que Bohigas anomena “tipus II”(*).

La doble connexió ens permetrà situar el fragment en el conjunt de la producció miniaturística catalana i la realització d’atribucions de procedència i cronologia.

Assenyalem de primer que J. Sacs(*) intentà demostrar l’any 1919 que el miniaturista de les Homilies de Girona és un cas de còpia molt a prop del simple plagi respecte als il·luminadors de les Bíblies de Ripoll i Roda, especialment de la segona. Abans, Sampere i Miquel(*) i Pijoan(*) havien suposat que aquest grup d’obres procedien d’una escola més o menys comuna; aportaven com a arguments la identitat de les escenes del Banquet (foli 33 del Beda i el Festí de Baltasar a la Bíblia de Roda, vol. III, foli 66), l’estilització de les formes que figuren les muntanyes (escena de la Temptació de Crist en el Beda i Llibre dels Macabeus a la Bíblia de Roda) i el tipus d’arquitectura, amb torres cupulades, portes i arcs de ferradura d’ambdós còdexs. A aquestes dades Pijoan afegeix les dels caps d’animals que llancen aigua per les boques i la representació dels vents, idèntics als de la Bíblia de Ripoll.

Sacs pensa que els detalls iconogràfics no sempre són prou importants com per a establir dependències entre unes obres i les altres atès que, a vegades, hom els troba repetits de manera mecànica en manuscrits molt allunyats, sense cap mena de relació entre ells, però que, en tot cas, són útils per a acompanyar altres arguments que l’autor considera més de fons i definitius; aquests serien, per exemple, la peculiar manera de portar al pergamí les anatomies nues, el dibuix dels ulls que deixa la pupil·la lliure entre dos traços gairebé paral·lels, i el dels peus descalços, l’un vist de front i l’altre de perfil, resolt aquest amb un dibuix lateral de l’empenya i del dit Gros per damunt del qual una petita protuberància figura els quatre dits restants.

Sacs fa servir la paraula “plagi” perquè creu que els artistes de Beda de Girona són incapaços d’adaptar o desenvolupar una posició d’imatges a partir d’un model previ, amb la idea d’anar a parar a variacions formals, noves però ensems relacionades amb les anteriors; es limitaven, per tant, a copiar servilment, fent força disbarats quan no disposaven de models anteriors.

Nosaltres, però, no creiem pas en una dependència tan estricta, en part perquè, com diu Neuss(*), a la Bíblia de Roda no hi ha escenes relacionades amb els ensenyaments de Crist, que són, ensems, les més freqüents en el Beda de Girona i, per altra banda, les de la Bíblia de Ripoll no semblen pas haver estat preses com a model. Pensem, doncs, que la relació entre la Bíblia de Roda i el Beda, que existeix, no és ni tan acostada ni tan immediata, sinó que, si de cas, s’hagués produït a través d’un altre o uns altres manuscrits que haurien fet d’anelles intermèdies de la cadena; àdhuc gosaríem dir que un d’ells fou el còdex al qual pertanyia la miniatura del Crist Mestre de Vic, cas que no formés part del Beda mateix. El cert és que alguns dels trets formals de la il·lustració vigatana més fidels a la mà de l’il·luminador del vol. III de la Bíblia de Roda, en canvi, se’ns mostren més desgastats i fins i tot deformats quan arriben als artistes del Beda. Assenyalem alguns d’aquests trets:

• A la banda dreta de l’escena de Vic hi ha un personatge masculí, deixeble de Crist, que té el braç esquerre estès, com assenyalant aquest, mentre que amb la mà dreta sosté, en un gest molt característic, els plecs de la túnica; en el dibuix hi ha encara traces de la distribució de línies i plecs i de l’elegància del posat, pròpies de les figures que a la Bíblia de Roda tenen la mateixa actitud (vol. III, foli 84, per exemple). El gest, quan arriba a la ploma de l’autor o autors del Beda(*), esdevé moltes vegades una actitud estranya, mal entesa i mal interpretada.

• L’estilització usual dels plecs de la túnica i el mantell i la manera com es distribueixen pel cos i cauen sobre els genolls o els peus, com veiem en diverses imatges del Crist sedent, en el manuscrit de Girona(*). Hom l’entén fàcilment si la comparem amb les de la miniatura de Vic i la peculiar capacitat per a aconseguir variacions, a partir de models més o menys immediats a la Bíblia de Roda.

• No oblidem tampoc que en la miniatura de Vic hi ha alguns petits detalls que Sacs creu que demostren la relació entre la Bíblia i el Beda i que la familiaritat de l’artista del fragment vigatà amb els models de la Bíblia és superior. Els detalls són el traçat dels ulls, les cares de perfil que semblen gairebé caricatures, els mantells curts, subjectats en un costat, amb els típics plecs en forma de “V” i els pentinats, que podem classificar de dues maneres: l’un, amb els cabells llisos i clenxa al costat, i l’altre, arrissat i abundant; trobem també en el Beda i en el fragment de Vic cares amb barba i caps calbs que no veiem a la Bíblia de Roda però sí, i molt sovint, a la Bíblia de Ripoll.

Hom pot adduir que la malaptesa dels artistes del Beda és la causa de la distorsió o mala interpretació dels models que presenten les Bíblies de Roda i de Ripoll o alguna altra de paral·lela. Això no obstant, és la malaptesa mateixa la que fa dubtar de la capacitat d’aquests homes per a conjuminar escenes del tipus de la del Crist-Mestre, que no hi són o hi són diferents a les Bíblies; pensem, doncs, que altres obres estilísticament més lligades a les citades, però amb programes iconogràfics estrictament relacionats amb els ensenyaments evangèlics, del tipus de manuscrit al qual pertanyia la imatge de Vic, són, potser, les que els autors del Beda tenien al seu abast i les que els permeteren desenvolupar les il·lustracions, en general tosques i ingènues.

La situació que atribuïm, doncs, al fragment de Vic, a mig camí entre el vol. III de la Bíblia de Roda i les Homilies de Girona, dona motiu per a assenyalar-li una cronologia aproximada. P. Klein(*) situa en el segon terç del segle XI la data de realització dels tres primers volums de la Bíblia de Roda i a la segona meitat del segle, la que correspon a les Homilies de Girona(*); una data acostada als darrers anys d’activitat d’Ermemir de Vic pot ser adequada per al fragment; l’scriptorium del qual sorgí l’obra no pot ser gaire allunyat de Vic, o d’un taller que hi sigui relacionat, com Ripoll o, potser, Girona; Porter(*) i Klein(*) tenen opinions molt semblants.

La manca de figuració humana als manuscrits de Vic, gairebé contemporanis, fa difícil la tasca d’atribució; en tot cas pensem que no és erroni afirmar que hi ha semblances entre els personatges que conformen la inicial “Q” del foli 171 dels Moralia in Job, Ms. 26(*), i el fragment del Crist Mestre, ambdós conservats a Vic, sobretot pel que fa a la configuració de les cares i dels plecs.

Si analitzem l’escena des d’un punt de vista iconogràfic, podem trobar aquest tipus d’imatges il·lustrant Evangeliaris i Homiliaris, tant en els occidentals com en els bizantins. Crist, en el centre, dret o assegut en un setial més o menys ric, fa acció d’impartir la doctrina als deixebles situats a l’entorn. Aquest model de composició suposa una continuació dels antics prototips clàssics de Crist representat com a Mestre Veritable, voltat pels deixebles, tema que prové, potser, de la imatge del filòsof pagà, amb toga i un rotlle a la mà, solució molt emprada a l’antiguitat per a figurar poetes, savis o doctors.

Segons Neuss(*) la il·lustració d’Evangelis conegué des del principi les senzilles escenes d’ensenyament, juntament amb la representació d’episodis de la Vida de Crist, tal i com testimonien els exemples més antics.

Dels Evangeliaris, les composicions passaren a acompanyar també els texts de les Homilies de sant Gregori Nazianzè, en les quals l’ordre de les imatges és el mateix; sant Gregori predica o ensenya un grup de deixebles. Es tracta d’una escena genèrica, que es pot aplicar a qualsevol sermó i que hom sol col·locar al costat del títol de l’Homilia, en els marges de la columna o a manera d’inicial(*).

Això no obstant, el respecte solemne i hieràtic amb què els personatges acostumen a escoltar la paraula de Crist, sembla haver estat substituït a Vic per una actitud molt més exaltada, fins i tot de clara provocació, que hom pot reconèixer fàcilment en els gests de les figures laterals.

Potser caldria pensar en la possibilitat que s’hagi produït una contaminació amb les més típiques iconografies de l’episodi de la predicació de Jesús-Nen amb els doctors de la Llei; l’enèrgica discussió que mantenen els personatges entre ells provoca tot de gests diferents; algun personatge assenyala Jesús amb l’índex, el qual, en alguns exemples, com el del Llibre de Perícopes (?) de sant Erentrud (~1140) de l’Escola de Salzburg, té una aparença adulta, bé que imberbe.