Foli 2v, amb la representació d’una escena de la Crucifixió, just al començament del cànon de la Missa (Vere dignum…).
G. Llop
L’anomenat Missale Parvum, Ms. 71 de la Biblioteca i Arxiu Capitular de Vic, és un còdex de 237 fulls en pergamí (152 x 120 mm) propietat de la Seu, interessant pel que fa a la il·lustració i constituït per un Textus Evangeliorum, el Sagramentari (47 folis inicials) i el Capitulare(*).
Les parts il·luminades confereixen especial atractiu als folis 2v, 63v, 99v, 124v i 167, on es concentra la figuració, si bé cal tenir en compte també del foli 50v al foli 61v, amb les taules dels cànons evangèlics. Hem d’afegir-hi també l’existència de caplletres no gaire abundants, però que complementen l’ornamentació del llibre.
La miniatura més notòria és una crucifixió (foli 2v) dibuixada al lloc del Vere dignum del Prefaci(*). Ocupa tota la plana i ha estat representada amb tres personatges habituals: Maria, sant Joan i Jesucrist. Aquest, clavat amb quatre claus, és representat viu damunt la creu com a ésser victoriós o triomfant, mentre Maria i Joan s’introdueixen en el triangle de gest i mirades que interrelaciona els tres protagonistes, tot excloent el dolor com a tema dominant. En conseqüència l’opció escollida arrodoneix el to solemne i greu d’una crucifixió simbòlica que hom aixeca sobre la ‘llegenda’: “EQVV ET SALVTARE; NOS TIBI SER // α UBIQUE GRASA GERE: DNE SCE”(*), clarament al·lusiva a la redempció; rerefons de la mort a la creu d’un Déu que és home.
D’altra banda, farem notar la disposició de perfil atribuïda en aquest encapçalament a sant Joan, fet que no sembla habitual en aquesta mena de representació, sobretot tenint en compte els exemplars que hem vist dels segles XI-XII en el marc català. Maria porta una mà coberta, tal i com entrava a l’escena del foli 8v del Ms. 15 de Vic. Els personatges representats han estat emmarcats per la inicial “V”, que es distribueix sobre el pla conjugant la part inferior a base de motius de vegetació i nusos d’entrellaços i establint simetries que impliquen l’alternança del color (vermell i blau amb integració de zones en blanc), i respectant l’organització jeràrquica que atorga unes mides dissemblants (Crist sobresurt entre Joan i Maria, en figures de cànon ostensiblement desigual). El conjunt ofereix una concepció bastant senzilla d’un tema reproduït assíduament, el qual genera i multiplica les variants, si bé aquí es conserva una bona part del que fou considerat fonamental(*). Miquel S. Gros compara el Crist crucificat del Ms. 71 amb el que hom dissenyà en el Textus Evangeliorum del final del segle XI, avui a l’Arxiu Arxiprestal de Terrassa, foli 1(*). En tot cas ambdues imatges connectarien gràcies a la seva simplicitat i a la dominant lineal característica del moment, però no pensem que sigui factible definir un mateix autor; ni tan sols una contigüitat segura en excés.
La coloració de l’escena es completa amb una tonalitat groguenca molt tènue mentre el vermell i el blau, que assoleixen també les figures, són colors empastats que cobreixen la superfície, malgrat no depassin les fronteres del dibuix. Si cal aportar paral·lels sobre la manera de fer de l’artífex del foli 2v, en primer lloc haurem de tenir en compte les miniatures que encara conserva el còdex en els folis 63v, 99v, 124v i 167. Apuntem les que encara conserva perquè hom ha indicat la possibilitat que hi manqui un foli entre els signats 2 i 3, on potser hi deu haver la representació de la Maiestas Domini(*). Com que no sabem res d’aquesta hipotètica Maiestas passem a l’anàlisi del que roman en la dimensió del manuscrit preparada pels Evangelis.
Foli 51 amb la representació, entre columnes que sostenen unes arcades, dels cànons dels quatre evangelis.
G. Llop
L’Evangeliari comença en el foli 48 i, tot seguit, als folis 50v-51 hi ha el complex arquitectònic dels Cànons d’Eusebi. Aquests consten de 23 pàgines, la qual cosa suposa un desenvolupament notable si tenim en compte les consagrades al mateix tema en l’Evangeliari núm. 15(*). Amb tot, l’estructura que aquí s’ofereix no determina uns components gaire intrincats; no s’arribarà a les complicacions ornamentals i figuratives del núm. 15 de Vic ni tampoc a aquells de l’Evangeliari de la Biblioteca Municipal de Perpinyà, Ms. 1 (folis 8v-9). No obstant això, la renúncia als ritmes i freqüències en el color (cal afegir el taronja sobre els esmentats) no es dóna i assistim a la derivació de motius i pigments intercanviats en els sistemes d’arcuacions de bases i capitells fantàstics que fan mutació i trencament de monotonies al llarg de la prolongada determinació dels cànons. Podríem fins i tot observar l’enriquiment d’aquestes columnates d’arcs ultrapassats que integren capitells i bases de concepció més o menys abstracta (folis 50v-51 i 52, 52v-53, 55v-56) al costat de formulacions transformades pel desig de figuració, també abstracta, però en les quals es pot reconèixer la cara humana vista frontalment o de perfil (folis 54v-55, 57, 60, 56), i sense cap preocupació per l’ordre dels colors locals. Així els rostres defineixen uns éssers que fan la transició vers la màscara, element que sintetitza trets i que sembla adient en l’àmbit estudiat. Tampoc no falten els caps d’animals summament reiterats quan cal conformar seqüències dins una plana; la variació aleshores depèn del color. Del cos humà, a més del cap, hom selecciona les mans; les trobarem concebudes com a suport de la columna o com a arrel del seu fust (folis 56v i 59). També és factible descobrir un personatge de mig cos en el foli 58v, que constitueix el final d’un ritme peculiar en una sèrie de cares amb el perfil esguardant vers la nostra dreta. Per concloure el trànsit a través de les concordances farem atenció al foli 58 i als folis 60v i 61, on evoluciona el cos de l’animal i les bases resten substituïdes per un conjunt d’éssers de difícil classificació, tal vegada pròxims al drac.
Fragment del foli 63v, amb el començament de l’evangeli segons sant Mateu, amb una lletra capital “L”, en la qual, inscrits en tres cercles, hi ha el bust de tres personatges representats, un dels quals, al pal superior, és Crist.
G. Llop
En el foli 63v: Initium Sancti Evangeli secundum Matheum, aconseguim una vegada més el tema figurat; ara són tres els personatges integrats en una “L” majúscula que els emmarca per mitjà de cercles als extrems i angle de la lletra. Els elements fitomòrfics són reduïts a una mínima expressió que denota, però, el precedent establert en el Vere dignum del foli 2v i que cal comparar amb solucions posteriors (folis 99v, 124v i 167v) del mateix llibre. Àdhuc és convenient comparar l’estructura global de les claus ja donades en raó de la coherència en l’ornamentació del manuscrit. Atribuir els espais de la il·luminació a una sola mà sembla bastant convincent. Tornant al foli 63v s’observarà que la identificació de les tres figures portadores de llibre i nimbades fonamenta diferències entre elles. Aquella que corona la vertical de la caplletra és barbuda i porta un nimbe crucífer, i pot comparar-se amb el Crist del foli 2v. Damunt un fons vermell i a la part més alta de la imatge hi ha la representació de la divinitat, la qual beneeix amb la mà dreta i aferma la seva positura frontal. Retrobem uns tipus semblants també en els Cànons d’Eusebi; en aquest sentit cal observar el foli 57 o el 60, on trobem solucions que creiem del mateix artífex encarregat de perfilar tota la miniatura. Les dues efígies situades en l’horitzontal de la “L”, sens dubte, les considerem símbol i aparença de l’evangelista Mateu. Pel que fa a la combinació de cercles podem esmentar el sistema establert en la Bíblia de Ripoll foli 361v(*).
En el foli 99v hi ha dues de les figures que apareixien al foli 63v, o, millor dit, una d’elles és la mateixa; ens referim a la divinitat que continua a la part superior de la caplletra (“I”) mantenint el caràcter que hom coneix. En el cercle inferior l’òrbita és reservada a Marc i no al seu símbol. Elements fitomòrfics i caps d’animals rematen la inicial. En el foli 124v la majúscula és una “F” que envaeix gairebé tota la pàgina; però solament es descriu una rodona de tancament a la que correspondria la semblança de sant Lluc, ja que al foli 124 iniciava el seu Evangeli. El peculiar aquí és que la figura ve a mostrar el llibre a l’espectador obrint el palmell de la mà devers ell. Vermell, blau verdós i groc il·luminen la lletra. Finalment en el foli 167v retorna l’estereotip destinat a la divinitat i al mateix temps es dóna un nou relleu al símbol de l’evangelista: és l’àguila de Joan la que apareix situada encerclada en comunicació amb l’espai superior que vesteix la imatge humanitzada del Déu cristià; així penetrem el context de l’obra de Joan. En el foli 167 hom ja podia llegir: More volans aquilae coeli petit astra Johannes / Incipit evangelium secundum Johannem(*).
Abans de desvetllar els temes de l’origen i cronologia del manuscrit fóra convenient tenir presents un seguit d’inicials que, si bé no són gaire abundants ni comparables a les de l’Evangeliari, ornamenten la primera part del Missale Parvum de Vic. Verd i ataronjat completen la gamma dels colors bàsics en una sèrie de caplletres que no ometen l’entrellaçat ni la memòria d’estilitzacions vegetals. Recollim una “P” en el foli 2, una “D” en el 16v o la “B” en el 48v.
J. Gudiol i Cunill creia que el Ms. 71 del seu catàleg era una producció del segle XII. Això no obstant, Eduard Junyent matisa la qüestió i ens trasllada al final del segle XI atribuint el còdex al notari Alerand(*). Per la seva banda Miquel S. Gros, després de la comparació amb manuscrits i documents del mateix Arxiu Capitular de Vic (anys 1081-1094, signats per Guillelmus levita)(*), declara que la datació més convenient a l’escrit és del darrer quart del segle XI i no la defensada per J. Gudiol i J.B. Ferreres, del principi del XII. Nosaltres ens fixarem en la miniatura. En la perspectiva d’aquesta el còdex segueix unes tradicions consolidades al llarg del segle XI i no sembla pas gaire estranya una cronologia del final de l’XI o, com a molt, en el canvi de centúria. Lògicament, per a fer palès el que diem, són necessàries algunes semblances mesurant el grau de símils i factibles parangons d’estil. Én un terreny on s’imbrica la problemàtica de la gènesi del llibre o millor dels “models” per a la seva il·lustració, és la procedència el que interessa. En aquest sentit no ha passat per alt un probable contacte amb el monestir de Ripoll, si bé el tema no s’insinua des de la miniatura, sinó des dels continguts del Sagramentari i en particular en funció dels Sants que figuren en el Cànon(*). de pas a les representacions, el Ms. 71 no sembla plenament deslligat de certes obres condicionades a l’escriptori de Ripoll. Entre elles en citem una que es trobava ja des de dates primerenques al servei de la seu vigatana; ens referim al Sacramentarium Rivipullense (Ms. 67 de Vic), que ens condueix fins al Ms. 151 de Ripoll (ACA). En tot cas, les produccions sota Ermemir tampoc no podrien ser deixades al marge, en les seves constants i parentiu amb els treballs eixits de Ripoll. El Ms. 71 podria ser definit aleshores entre els manuscrits realitzats a Vic amb una incidència clara del possible scriptorium que elaborà les grans Bíblies catalanes.