Situació
Una vista de les ruïnes del castell, consistents en un petit tros de mur, l’aparell del qual encara es pot veure.
M. Anglada
El castell de Sentfores es trobava situat en un petit turó sobre Can Canonge i prop del Mas Pujolar. El castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 36,1 —y 40,6 (31 tdg 361406).
Per anar-hi, cal sortir de Sentfores en direcció al sud-oest, vers el Mas Pujolar i seguir el camí vers Can Canonge, que voreja el turó del castell, al qual cal enfilar-se pel dret. (JAA)
Història
Aquest castell tenia un terme molt reduït ja que únicament comprenia la parròquia de Sant Martí de Sentfores, que correspon a la part sud-occidental de l’actual terme de la ciutat de Vic que s’endinsa entre els termes de Santa Eulàlia de Riuprimer, Muntanyola i Malla.
Les primeres notícies de l’existència del castell es troben en la venda que el 911 feren Melanci i la seva muller Maçanna a Florenci i a la seva muller Riqueleva d’una peça de terra situada al comtat d’Osona, al terme del castell de Sentfores. El domini eminent del castell devia estar en mans dels comtes de Barcelona, els quals, això no obstant, no exerciren cap acte de domini ni feren cap pacte feudal per aquest castell.
Els feudataris d’aquest castell foren els bisbes de Vic, si bé no sabem per quina raó el posseïen; no sembla, però, que el tinguessin en la seva totalitat. La primera notícia d’aquest domini es troba en la infeudació que l’any 1089 feu el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà a Gilabert Miró de Sentfores de la part que el bisbe tenia en el castell de Sentfores, amb la condició que tant ell com la seva muller Sicarda, com el seu fill Bernat li lliurarien la potestat del castell sempre que el bisbe ho demanés i li respectarien l’estàtica i podria entrar, sortir i guerrejar sempre que volgués; el bisbe li donaria deu unces d’or de València durant tres anys i després una cavalleria de terra, mentre que el feudatari es comprometia a ser home propi del bisbe. És possible que el domini dels bisbes vigatans fos força anterior a aquesta infeudació ja que el 1039 apareix un Miró de Sentfores, pare per tant del beneficiari de la infeudació del 1089.
El domini episcopal es continua constatant segles després, com en el 1238, relacionat amb la família Sentfores; el 1237 trobem la família Centelles en la possessió del castell pels bisbes de Vic i els Sentfores són vassalls seus. Els drets dels Centelles pervingueren a Berenguer de Centelles per l’aportació dotal que feu Elissendis, filla de Jussiana de Sentfores, que posseïa la meitat del castell per donació de la seva mare. Després Berenguer comprà a P. d’Argentona la part del castell que havia estat d’Arnau de Sentfores, finalment Bearnèsia, muller de Berenguer de Centelles, comprà a Asbert de Sentfores, fill de Berenguer de Sentfores, i a la seva muller Sibil·la tota la part que tenien en el castellde Sentfores.
La família Centelles dominà el castell fins el 1342 que Eimeric de Centelles el permutà amb Jaume Paulí ciutadà de Vic, pel castell de Montmany. Al mateix temps Eimeric pactà amb el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, el trasllat de les obligacions feudals que tenia en el castell de Sentfores al de Montmany. Així el bisbe es deslligà del castell de Sentfores i Jaume Paulí no tingué cap senyor superior ni inferior, ja que també comprà els drets de la castlania menor. Jaume Paulí uns anys més tard, el 1357, el va vendre a Roger de Vilademany per sis mil lliures de moneda barcelonesa de tern. Encara menys temps el tingué Roger de Vilademany, ja que el vengué el 1362 a Bernat III de Cabrera que des del 1356 era comte d’Osona i havia rebut del rei la jurisdicció criminal d’aquest castell, mentre que la civil i el castell en alou pertanyien als esmentats Paulí i Roger de Vilademany; ara tot castell en alou i tota la jurisdicció quedava en mans dels Cabrera, però els seus béns foren segrestats l’any 1364 i ja no fou restituït a la família com d’altres propietats.
L’any 1368 el rei Pere el Cerimoniós el donà en franc alou al bisbe de Vic Ramon de Bellera en compensació pels perjudicis causats per l’alienació de la ciutat de Vic al citat Bernat III, contràriament al que s’havia establert; el rei encara ratificà dos anys després aquesta donació posant com a fiança que la vila dels Prats del Rei no seria molestadapels Cabrera.
Els bisbes vigatans volgueren ampliar els seus drets en el castell i el 1382 el bisbe de Vic, Garcia Fernández de Heredia, comprà la totalitat de la jurisdicció del castell de Sentfores. Però quan semblava que els bisbes no tindrien cap contratemps en el domini total del castell, els Cabrera pressionaren el rei Martí I perquè obligués els bisbes de Vic a cedir el castell, a la qual cosa accedí el monarca. Així el 1405 el procurador de Bernat IV de Cabrera presentà al bisbe Dídac d’Herèdia unes lletres reials per les quals el rei ordenava al bisbe la revenda o la restitució del mer imperi i de l’altra jurisdicció del castell i terme de Sentfores. Un mes més tard el rei comminà el bisbe que en un termini de tres dies obeís el manament anterior, del contrari un representant reial li portaria els diners del preu de l’anterior compra i lliuraria el castell als Cabrera. L’endemà el bisbe vengué el castell als Cabrera, protestant, això no obstant, de la imposició reial. El castell de Sentfores ja no eixí dels dominis dels vescomtes de Cabrera i seguí les mateixes vicisituds familiars que el castell de Cabrera, al qual remetem.
Els castlans
El càrrec de castlà fou exercit per la família Sentfores, oscil·lant entre feudataris i castlans. El primer membre conegut de la família és Miró de Sentfores que el 1039 tingué un plet amb l’ardiaca de Vic, Guillem de Balsareny. El conflicte se centrava en la propietat d’un alou situat a Viladepol (Villare de Paulo) en el terme del castell de Sentfores, ja que els germans Eriball Guitard i Guifré Guitard l’havien venut a Miró, mentre que per altra banda els mateixos germans l’havien donat a l’església de Sant Pere de Vic. El tribunal sentencià que la venda era improcedent i l’alou passà a Sant Pere de Vic.
Aquest alou havia estat venut entre l’any 1000 i 1018 pel comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda a Guitard, pare dels dos germans. La família Sentfores tingué el castell que els donava nom en feu dels bisbes de Vic, sense precisar si la seva funció era simplement la de castlà o feudatari o ambdues funcions alhora. La família seguí en el domini del castell almenys fins al 1279, però abans ja s’havien anat desprenent de parts de drets en el castell que passaren als Centelles, tal com hem esmentat, i els Sentfores desaparegueren del domini del castell.
Hi hagué també un castlà menor anomenat Gilabert de Neros que el 1279 impedia Pere Marc de Santa Eugènia la seva valensam que tenia en el castell de Sentfores pels Sentfores. Posteriorment, d’Asbert de Neros, cavaller, la castlania passà a Gilabert de Bosquerons, cavaller, en una data incerta, però anterior al 1342 i en aquesta data, o poc després, Gilabert vengué la castlania menor a Jaume Paulí, ciutadà de Vic, el qual el 1342 havia rebut el castell de Sentfores de mans dels Centelles. Així havent desaparegut els drets dels bisbes i dels castlans, Jaume Paulí és senyor alodial i sense cap lligam feudal, i desapareixen els castlans menors definitivament.
Les notícies de l’edifici del castell d’origen documental són molt esparses. En el conveni del 1089 el bisbe de Vic es reservà l’estàtica del castell, però no aclareix si es tractava d’una part de l’edifici o estava apart. L’any 1279 es documenta l’existència de la torre nova del castell de Sentfores amb cases; la torre vella tenia un pòrtic i cases. La torre nova estava en mans del castlà major, els Sentfores, i la vella dels menors, els de Neros. El 1298 els Centelles autoritzaven la construcció de cases entre la sala del castell i la capella de Sant Pere del Castell. Les darreres notícies ja són per a certificar l’enderrocament del castell durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II. El permís per a fer-ho fou donat pels consellers de Vic el 1462; no es degué portar a terme tot seguit, ja que fou ocupat pels remenees i el 1463 la Generalitat ordenà l’enderroc del castell, que segurament es feu, ja que el 1472 constava que aquest ja s’havia produït. (APF-ABC)
Castell
Croquis de les ruïnes del castell, fet al començament del segle XX per l’arquitecte Josep M. Pericas.
A. Pladevall
Pràcticament no queden vestigis del castell de Sentfores, llevat d’un mur que l’any 1915 va poder estudiar l’arquitecte i historiador Josep M. Pericas, el qual en va fer la descripció següent:
“La part superior del turó està conreada i sols poden veure’s parets a la part de ponent. Algunes d’aquestes parets estan estimbades i afecten la forma de talusos revestits de paret de carreus (10 a 20 cm d’altura en les filades): potser que ho siguin en realitat… A la part de migdia el turó està encinglerat i amb Grosses balmes dessota la bancada que, formada de roca més consistent, el corona… Al Pujolar existeix un notable arxiu ón són abundants les notícies sobre el castell. Hi ha esment que, dalt del turó, al mig del pla, hi havia una cisterna i que existeix també una casa anomenada el Castell de Centfores, però no presenta pas senyals de fortificacions ni construccions antigues.”
Bibliografia
- A.P. I P.C.: Castell de Sentfores, Els castells catalans, vol. IV, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàgs. 1005-1010.