Situació
Planta, a escala 1:200, de les restes del possible torreó.
G. Orriols
Les restes de la fortalesa, o castell dels Tavertet o del Puig de la Força, es troben a l’anomenat Puig de la Força, que és un cingle que forma una illa separada de la cinglera de Tavertet i separada d’aquest per un petit istme, només accessible des de la vall de Sau, la riera de Balà o per un grau des del pla del castell de Tavertet. El lloc domina amb supèrbia la vall del Ter i l’indret de Balà. Tota l’illa és cinglera menys la unió a l’istme, que és, lògicament, allí on es troba la fortalesa. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 50,4 —y 48,4 (31 tdg 502484).
Per arribar-hi aconsellem demanar el camí a algú de Tavertet, ja que és difícil de trobar i, a més, es troba situat en un lloc perdedor i més aviat perillós. (GOP)
Història
Aquest castell era termenat i devia ocupar la major part del municipi de Vilanova de Sau, però per la seva curta durada com a castell termenat no sobrepassà el segle XI, cosa que no es pot confirmar plenament.
Les primeres notícies d’aquest castell es remunten a l’any 971, quan Adal i la seva muller Gisclavara vengueren a Esclua la part que tenien d’una peça de terra situada al comtat d’Osona, al castell de Cornil, al Roser. A partir d’aquesta data les compravendes i altres notícies segueixen esmentant el castell de Cornil, que se seguí anomenant així fins el segle XI, que es perdé el nom de manera total, i fou substituït pel nom de vall de Sau.
La funció residencial del feudatari que governava la vall de Sau l’exercí la domus de Cascabous, el casal del Pi, com ha estat anomenada posteriorment, mentre que l’edifici del castell, el segle XIII, rebia el nom de roca de Sau o de Buoll (Bisuldumo), però no s’utilitzava per a donar nom al terme.
El domini eminent del castell i del terme era en mans dels comtes de Barcelona, però no consta sinó en època ja molt reculada. El principal feudatari fou la família dels castlans de Cabrera, cognominats també Cabrera. Els castlans de Cabrera apareixen com a feudataris de la roca de Sau l’any 1247, quan Berenguer de Cabrera feu testament i llegà al seu fill Arnau tot el que tenia a Sau per herència de la seva mare, Beatriu de Castelló; entre aquests béns de Sau figurava la roca de Sau.
Els Cabrera feren diverses transaccions de béns i rendes situades a Sau als seus castlans els Sau. El 1287 Arnau de Cabrera nomenà procurador per presentar-se en un procés iniciat per Gastó de Bearn, dels Montcada, que havia promogut el plet sobre la roca de Bisuldumo o de Sau, però els fets posteriors no indiquen cap canvi en la possessió de la roca de Sau. Els Cabrera ampliaren els seus drets a Sau amb la compra que l’any 1336 feren Isabel de Cabrera i el seu marit Bernat de Sarrià al rei, de l’omnímoda jurisdicció de la vall de Sau. Els Cabrera seguiren en el domini de la vall i la roca de Sau fins al darrer membre de la família, Artal de Cabrera, que el 1352 vengué al vescomte Bernat II de Cabrera la vall de Sau i les seves parròquies per set mil sous.
La roca de Sau fou unida el 1356 al comtat d’Osona que el rei Pere el Cerimoniós creà pel vescomte Bernat III de Cabrera. Després d’haver estat confiscada el 1364, el seu fill Bernat IV, la recuperà en les restitucions que el rei feu als Cabrera els anys 1372 i 1381 i els Cabrera recuperaren la roca i tota la jurisdicció de Sau. La roca i la vall de Sau no eixiren dels dominis dels Cabrera, i tingueren les mateixes vicissituds familiars que el castell de Cabrera al qual remetem.
Els castlans
La família castlana de la roca i del terme de Sau fou la família del mateix nom. No sabem si el Borrell casat amb Ingilrada, que van fer testament els anys 970 i 981, respectivament, i posseïen un extens alou i drets dominicals a la vall de Sau i eren pares del bisbe Borrell de Vic, tenien alguna vinculació familiar amb els Sau i els Eures; així vers els anys 1120-1130 vivien un Guillem Borrell d’Eures i un Ramon Borrell de Sau que eren germans. Després d’aquestes dates la família Sau està perfectament documentada; posseïa la roca de Sau i la domus de Cascabous o del Pi de Sau per la família castlana de Cabrera, almenys des del principi del segle XIII.
Els Sau mantingueren els seus drets en la castlania i els anaren augmentant amb l’administració d’altres béns i drets aliens a la castlania.
Al principi del segle XV la família canvià el nom originari pel de Vilafreser arran d’un enllaç matrimonial. Vers l’any 1443 continuaren els Vilanova que eren castlans feudataris de Savassona; la família Vilanova continuà en el domini de la castlania seguint les mateixes vicissituds que els castlans-feudataris del castell de Savassona, al qual remetem.
En un moment concret, el 1315, apareix un pressumpte sots-castlà de la roca de Sau, ja que aquest any Bernat d’Esquerit constituí procurador el seu nebot Guillem d’Esquerit perquè pogués cobrar del frare Ramon d’Empúries, que administrava els béns dels Cabrera-castlans, la quantitat de dos-cents deu sous que li devia per raó de la guarda de la roca de Sau. Aquest mateix Bernat d’Esquerit l’any següent prometé al cavaller Bernat de Sau ésser-li fidel i protegir-lo, però no era per béns de Sau sinó de Tavertet. La família d’aquest sots-castlà ja no apareix més en la documentació.
Les notícies documentals són nul·les en referir-se a l’edifici del castell Cornil o de la roca de Sau que ha de ser la seva successora. Únicament hem constatat la seva funció el 1315, quan els sots-castlà encara la guardava. Després, l’any 1358, el vescomte de Cabrera afirma que la família Sau tenia l’obligació de tenir condreta la força de Sau i possiblement el castell de Sau. L’any 1472 encara estava dempeus després de la fi de la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II.
El castell ha de correspondre a la roca de Sau que ha anat canviant apel·latiu: roca = força = castell, recobrant la inicial. Després qualsevol referència a l’edifici del castell desapareix totalment.
Sembla que pot identificar-se el primitiu castell de Cornil amb el Puig de la Força, el gran penyal després de la cinglera de Tavertet. (APF-ABC)
Castell
De l’antiga edificació no resta gran cosa; amb tot podem distingir tres elements ben diferenciats. Un d’ells és situat just a l’istme, únic indret vulnerable, i correspon segurament a la zona fortificada. Se’n veuen clarament diversos murs que formen un basament de muralla, a la vegada que contenen terres, de manera que s’engrandeix la plataforma habitable.
Just al lloc més prominent de l’indret hi ha les restes d’una peça, de planta sensiblement quadrada, d’uns 3 m de costat interior, que podria correspondre als murs d’una torrassa. A cada costat d’aquesta peça és on continua la muralla, sense que quedi clar on acabava.
Dins aquest sector i al costat de tramuntana de l’illa que forma la cinglera del Puig, hi ha una cisterna cavada a la roca i coberta amb una volta de carreus.
Les altres dues restes de l’edificació es troben situades damunt una lleixa plana, enmig del cingle, que donen tota la volta al Puig de la Força i que és la mateixa on hi ha la fortalesa pròpiament dita, però elles semblen les restes de dos habitatges aprofitant les balmes del cingle, puix que tan solament és visible un mur que tanca la balma i restes del foc que amb el temps tenyí la roca de color negre. L’una d’elles es troba al vessant de migjorn i l’altra al vessant de llevant del Puig. La primera és ben conservada, mentre que no ho és tant la segona.
L’aparell dels murs és el mateix a les tres edificacions i és molt clar i net, fet amb pedres molt ben carejades, de forma pràcticament paral·lelepipèdica, de mides mitjanes, molt ben posades formant filades. El morter que les uneix és de poca duresa, fet amb sorra, calç i argila.
Aquestes restes del Puig de la Força tenen un interès excepcional i la seva visita val la pena, a més, a causa del privilegiat de l’indret i l’espectacular de la seva situació.
Cal advertir que al sector de Tavertet hi ha força restes d’habitatges sota les balmes, i hi ha notícies que algunes foren habitades fins no fa pas gaire temps. Amb tot, l’aparell dels murs dels habitatges del Puig de la Força és indiscutiblement d’època anterior a la majoria de les restes d’habitatges. (GOP)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Les Guilleries: síntesis histórica y evolución demográfica, “Ausa”, vol. III, anys 1958-1960, pàgs. 340-341.
- Antoni Pladevall: El terme històric de Sau, “Ausa”, vol. VII, anys 1972-1974, pàg. 110.
- A.P. I P.C.: Sobre el castell de “Cornile” o Corneli, la Roca de Sau i el castell del Pi, Els castells catalans, vol. IV, Rafel Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàgs. 1024-1030. (DAG)