Introducció
Fins ara hem vist els fets principals que s’esdevingueren durant els segles IX i XIII, especialment amb relació als grans senyors, els comtes o els reis. Això ens ha de servir com a fonaments que ens permetran d’entrar en el nucli del treball i parlar de l’organització del país, de l’economia i de la societat a la Garrotxa de l’edat mitjana.
En els tres propers apartats ens dedicarem a estudiar sobretot l’organització de l’espai, primerament des del punt de vista del poblament, en segon lloc amb relació a l’administració i el poder laic i, finalment, amb relació al món eclesiàstic. Tot i que per raons pràctiques haurem de separar aquests tres aspectes, de fet eren part d’una única realitat i totes tres organitzacions convergien cap a l’estructuració d’un espai únic. Per exemple, les característiques del poblament depenen certament del medi físic i de la densitat de la població, però també de la relació habitatge-recursos o bé de la relació dels llocs de poblament amb els centres administratius i militars o judicials, comercials o, potser d’una forma especial, eclesiàstics.
D’altra banda, la creació dels castells, de les parròquies, dels vilars o dels masos, com és lògic, no responia pas gaire a l’atzar. Si ens hi fixem, veurem que la distància entre les diverses esglésies parroquials o sovint entre les diferents vil·les o poblets oscil·la entre els 3 i els 6 km, que la separació entre els vilars o llogarets —que es multiplicaren als segles IX i X— era d’aproximadament 1 km, que els masos se solien construir a una distància d’entre 250 i 500 metres els uns dels altres, que els castells feudals eren separats entre ells uns 5 km o potser una mica més (encara que hi havia alguns buits significatius), i que les cases fortes, en canvi, podien ésser més a tocar entre elles. Fins i tot, anant potser massa enllà, podríem parlar d’unes “valls” amb un radi que oscil·la entre els 5 i els 15 km o d’un comtat amb un radi de 25 km (encara que el nucli, Besalú, fos descentrat vers l’est), és a dir, si fa no fa una jornada de camí.
Malgrat que tot això potser és massa teòric i que cal tenir ben present que el relleu pot alterar força alguna d’aquestes distàncies ideals, recercar d’una forma sistemàtica i trobar totes aquestes relacions entre hàbitat i recursos o entre llocs d’hàbitat i centres de serveis o de poder pot permetre d’interpretar i a l’ensems de conèixer molt més bé el paisatge i la seva història.
Organització del territori abans de l’any 1000
Enllaçant amb el capítol dedicat a l’època precedent a la carolíngia —moment en què entrem des del punt de vista cronològic en el nucli d’aquest treball— és difícil saber en quina situació trobaren el país els gots, hispans i vascons que repoblaren la Garrotxa. Podem fer, malgrat això, algunes afirmacions generals però bàsiques:
La major part de les planes dels fons de les valls ja eren rompudes i segurament més o menys treballades. Així, en primer lloc, la de Besalú, però també la de Sant Jaume de Llierca, la de la vall de Bianya, vall d’en Bas, Santa Pau, Mieres, etc. Això no priva que segurament a la zona planera de Montagut de Fluvià encara hi hagués un bosc anomenat de Poliger o que potser encara la zona d’aiguamolls de la vall d’en Bas tingués una certa importància; tot i que és difícil d’afirmar, sembla que existí fins si fa no fa aquesta època una zona fàcilment inundable en una llarga franja que anava des de més avall de Joanetes fins a la vall de Ridaura. El topònim “Bracs” —que vol dir fang—, documentat encara al segle X, feia referència a allò que restava d’aquesta antiga zona lacustre.
D’altra banda, també devien ésser utilitzades per l’home les zones més altes (les calms) i d’altres indrets de pastura (els cubils, les armenteres), que trobem a les muntanyes de la Garrotxa. Aquests antics llocs de pastura, el record dels quals sovint ha quedat fossilitzat en els topònims, difícilment podem creure que s’abandonessin mai.
Finalment, resten totes les muntanyes mitjanes, que actualment són plenes de cases i de feixes, voltades de boscs, i que segurament aleshores devien ésser cobertes majoritàriament de bosc, sobretot d’alzina, encara que també de roure, de faig, de pi, etc. Això no obstant, evidentment hi ha excepcions: Morrenyà és situat en un vessant, si és que no hi hagué un canvi del lloc d’aquest establiment humà des de l’època romana. En conjunt, però, és lògic que quan hi havia molt poca gent i es podien triar les terres, es preferissin les que llavors hom creia que eren de primera categoria, que, amb tot, no sempre havien d’ésser les que ara ens semblen més bones.
Es en aquest ambient que hem de situar les importants rompudes que es realitzaren durant els segles que ara ens interessen, les quals anaren lligades a un fort creixement de la població. Al final de l’etapa de creixement que va del segle IX fins al segle XIV, totes les contrades de la Garrotxa van assolir el punt més alt de poblament, en molts llocs mai més no superat, llevat dels nuclis urbans.
Si establíssim diverses categories de terres, més amb relació al relleu que no pas al tipus de sòl, com fan en altres llocs —especialment de l’Europa atlàntica—, tindríem, segurament, que totes les terres de primera categoria, que corresponen a les terres al·luvials del fons de les valls —en indrets no enaiguats—, que no havien estat desermades antigament, foren rompudes arran de les primeres onades de pobladors d’abans de l’any 900. Les terres de segona categoria, que podem situar als vessants de les muntanyes, en canvi, potser no començaren a ésser ocupades sistemàticament fins ja avançat el segle IX, quan les terres més bones ja s’havien exhaurit; aquestes terres de segona —o de tercera—, però, foren rompudes d’una manera progressiva al llarg dels segles X, XI, XII i XIII.
El segle IX fou l’època de l’ocupació total, sovint encoratjada per les iniciatives dels monjos benedictins, dels fons de les valls de Mieres, de Ridaura, d’Olot, de les Preses —un nom prou significatiu— i d’en Bas, de Santa Pau, del Bac, de Bianya, etc. Sembla que també força aviat hom pot començar a trobar documentats establiments de comunitats força nombroses a les zones més muntanyoses, en fondalades més o menys petites o en els replans de les muntanyes. D’altra banda, cal dir que és molt probable que en la major part d’aquests llocs hi hagués anteriorment algun poblador, encara que sense l’ajut de l’arqueologia és ben difícil d’assegurar res. Aquests tipus d’establiments poden ésser representats per indrets com Oix, Aguja, Sadernes, Hortmoier —situats als riberals— o bé Porreres, el Mor, Bassegoda, Meians, el Freixe, Capsec, Castellar de la Muntanya —situats en un planell o fins i tot prop de la carena—. Encara que no sigui mai prou segur, fixem-nos que molts d’aquests topònims, especialment els del segon grup, tenen llur origen en l’època medieval (potser casualment Oix, Aguja i Sadernes són els únics que semblen més antics). Com a exemple, amb relació a aquests nous establiments, podem veure que, segons el diploma de l’any 871 de Sant Aniol d’Aguja, en aquest moment ja hi havia diversos vilars a la petita vall on es construí el monestir (que tenia uns 5 km d’ample per uns 5 km de llarg); d’altra banda, el detall amb què són esmentades les afrontacions d’aquesta vall —l’alou nuclear de l’abadia— fa pensar també que ja hi havia un poblament força important.
Aproximadament, hom pot creure que entre l’any 800 i força abans de l’any 1000 es produí l’ocupació dels principals centres de població. En molts d’aquests establiments nous o vells, s’hi bastí sovint un edifici religiós. Alguns dels vilatges també eren el centre d’un terme administratiu l’existència del qual tenia, segons que sembla, una finalitat bàsicament fiscal. Es per tot això que cal interpretar l’aparició, en la documentació de l’època, de les parròquies amb un terme ben delimitat i també de les anomenades vil·les, que també tenien llur terme.
Pla de Sacot, que s’estén als peus de l’església del mateix nom. Al fons, al cim de la serra, hi havia el castell de Colltort.
J. Bolòs
La documentació d’abans de l’any 1000 és insuficient per a poder conèixer totes les vil·les i parròquies que hi havia al país; gairebé només ens en pot fornir unes mostres. A Batet de la Serra, en un petit altiplà situat a llevant d’Olot, ja abans de l’any 977 hi havia una església construïda al mig d’una clariana de camps i que era centre d’una parròquia i també, segurament, del terme d’una vila. En aquesta data, l’esmentada parròquia, dedicada a Santa Maria, devia tenir uns límits perfectament ben establerts que coincideixen bàsicament amb els del municipi modern: afrontava amb les parròquies d’Olot, de Sant Esteve les Fonts —ara dedicada a Sant Joan—, segurament amb la de Begudà, amb la de Sacot i, també, amb la que hi devia haver a la vall de Santa Pau (segurament Santa Maria dels Arcs). Sant Pere de Montagut era una altra parròquia, força gran i ben delimitada, d’acord amb els documents de l’època. El mateix podríem dir quant a Sant Pere de les Preses, Sant Andreu del Torn, etc. Malgrat això, aquesta estructura parroquial encara sembla que sofrí algunes modificacions al llarg d’aquest segle X: aparició de les noves parròquies de Porreres, de Finestres, etc. Hom en parlà detingudament en estudiar l’organització parroquial.
La creació d’aquestes parròquies, que solen tenir llurs esglésies situades a una distància molt semblant i no gaire gran —de 3 a 5 km, per tal que la gent pogués assistir als oficis amb poc més d’una hora de camí—, cal pensar que també estigué estretament relacionada amb l’existència d’un poblament cada cop més important.
Aquesta població, segons els documents, fins ben entrat el segle X, vivia a les viles i als vilars. Saber què signifiquen aquests termes fonamentals és força difícil. Segurament, abans de l’any 1000 la vila era el centre d’una agrupació social i d’una demarcació administrativa (en algunes contrades de Catalunya —i també a la Garrotxa— hom gairebé té la impressió que el nom vila fou imposat en època carolíngia i que substituí potser el nom “lloc”). L’existència d’aquesta realitat social i sobretot fiscal feia que calgués segurament que la vila també tingués un terme ben delimitat, que podia coincidir amb el de la parròquia. Al segle X, hom troba en els documents una vila d’Hortmoier, una vila del Bestracà, una vila d’Escales, etc. I, també més cap a migjorn, una vila de Batet o una vila de Mieres. Saber, però, si en aquest moment aquestes viles corresponien a un hàbitat agrupat o dispers és difícil. A la parròquia de Mieres, ¿hi havia una munió de cases isolades o només hi havia un sol nucli al voltant del turó on s’havia construït l’església parroquial de Sant Pere? Segurament abans de l’any 1000 la situació era intermèdia: hi havia un petit nucli central, però també neixeren aviat una sèrie de petits llogarets. Aquests agrupaments satèl·lits de molt poques famílies rebien sovint el nom de vilars o de “vilaruncles”, encara que alguns cops —sobretot més endavant, després de l’època carolíngia— pogueren arribar a rebre també el nom de viles (com podrem veure més endavant amb relació al terme d’Olot).
La vall de Ridaura és un bon exemple documentat d’aquest tipus de repartiment de l’espai i de distribució del poblament. Al fons de la vall hi havia una església i possiblement un nucli d’unes quantes cases. Al llarg de tota la vall començaren a néixer abans de l’any 1000 una sèrie de vilatges, algun dels quals podia tenir uns precedents remots, com ara Cutzat (si el nom no havia estat importat); la majoria, però, segurament eren força moderns: “Vilarnou”, “Vilaret”, i sovint llur nom feia referència a les característiques del lloc o del conreu: Cruanyes (terreny cru), Artigues (lloc romput), “Falgars” (indret amb falgueres), “Terçadella” (indret treballat cada tres anys?), “Bac Llarder” (obaga humida), etc, o al nom del cap de família que s’hi havia instal·lat: Galindono.
Una situació semblant, també l’hauríem poguda trobar segurament a la parròquia de Sant Vicenç del Sallent, al final del segle X: un nucli central i després diversos vilars (Corbs, Sant Miquel, “Cases” o Can Batlle, l’actual Can Badia, etc), o bé a la parròquia de les Preses, on s’esmenten els vilars del Corb, el “Vilar-nou” i també, segurament, els llogarets de “Pujol”, “Avellaneda” i “Nespleda”. Al terme de Montagut hi havia també diverses viles o vilars: Palau, Molivedre, Morrenyà, “Golors”, Jou i, segurament, també els Sangles, Montmajor, etc. Tanmateix, cal dir que en aquesta parròquia de la vall del Fluvià ja s’esmenta un mas Cabirol l’any 969 i un altre mas als Vilars el 971. En general, les referències a masos ja són normals sobretot d’ençà de la segona meitat d’aquest segle X. Amb tot, cal tenir present que aquests masos pot ésser que siguin només una casa dins cada una d’aquestes viles o d’aquests vilars; és, però, molt probable —tenint present l’evolució posterior— que normalment ja facin referència a un lloc d’hàbitat unifamiliar isolat. La casa de pagès isolada és, amb tot, força normal que no aparegués fins passat el primer moment d’inseguretat i sobretot passats els anys més durs de les rompudes originals, durant els quals era més necessària que mai l’agrupació de dues, tres, cinc o deu famílies —sovint emparentades— per a ajudar-se.
Dades demogràfiques
Normalment és força difícil de saber d’on venia la gent que creava nous establiments en una zona de repoblació. Un recull força exhaustiu d’antropònims d’abans de l’any 1000 que estem realitzant, quan sigui acabat, podrà ésser-ne útil. De moment, amb relació a la Garrotxa, tenim un document molt remarcable. En un precepte carolingi de l’any 866, concedit a l’abadia de Sant Julià del Mont, hom afirma que els repobladors de les terres situades al peu de la muntanya on s’alçava el monestir eren gots i gascons (“gotis et guasconibus”). Quan s’esmenten els gots, evidentment hom no fa pas referència al poble germànic dels visigots, ans es refereix als habitants del tros del regne franc que abans havia estat part del reialme visigòtic, per tant, una bona part del Llenguadoc i potser també la Catalunya Vella. Saber qui eren aquests gascons o vascons esmentats en el document és més difícil. Pot ésser que provinguessin de la llunyana Gascunya; tampoc però no podem rebutjar ben bé la possibilitat, encara que sigui força hipotètica, que provinguessin d’altres indrets de la zona pirinenca —més o menys propers— on hom encara parlava una llengua bascoide. A part aquests dos grups, també hi havia a la Garrotxa alguns hispans, és a dir, habitants que fugien de terres en aquell moment ocupades pels musulmans o de les zones frontereres. Així, per exemple, en trobem alguna menció amb relació a terres de la muntanya de la Mare de Déu del Mont. L’any 871, en un precepte carolingi, hom confirma al monestir de Sant Aniol d’Aguja tota la muntanya, llevat de les aprisions dels hispans que hi havia en aquests termes (“preter apprehensiones Yspanorum intra ipsos terminos sitas”). De fet, doncs, sembla que al vilar “Esparreguera”, que és cedit, i a d’altres possibles llocs de la muntanya de la Mare de Déu del Mont hi visqué gent que no tenia la condició d’hispans i que per tant no gaudien de la situació privilegiada que tenien aquests. Tot i que es pogué esdevenir un procés totalment contrari, sembla com si els nouvinguts hispans s’haguessin establert en un país ja en bona part ocupat on, però, encara restaven alguns buits importants.
Intentar de saber el nombre de pobladors de la Garrotxa abans de l’any 1000 és molt difícil. Hi ha, desgraciadament, molt pocs documents tant il·lustratius com el judici de la vall de Sant Joan de les Abadesses de l’any 913. Gairebé els únics textos que potser poden aportar una mica d’informació són els relacionats amb la vall de Ridaura. Aquests documents, tot i que en una bona part siguin falsificacions, creiem que tenen un contingut que respon bastant bé a allò que hi havia si no al segle IX almenys al segle X. Com hem vist, ens mostren una vall esquitxada de petites viles 0 vilars, un dels quals era precisament Ridaura; n’hi havia, però, també onze més. A quanta gent pot correspondre, això? Evidentment, tot depèn del nombre de famílies que creguem que devien habitar en aquests vilars o llogarets. Si hi hagués hagut una densitat de població semblant a la de la propera vall de Sant Joan, caldria pensar que en cada un d’aquests nuclis de poblament hi vivien unes 8 famílies, xifra probable, encara que potser massa alta. A parer nostre, si considerem una mitjana de 5 famílies per cada “vilaruncle” o vilar, segurament obtindríem una xifra total més adequada a la realitat, tenint present l’evolució de la població d’aquest lloc a la baixa edat mitjana. Això no priva, certament, que alguns dels vilars, com Ridaura mateix, tingués potser 15 famílies i alguns altres només en tinguessin 2 o 3.
En d’altres indrets de la comarca encara és més difícil d’assegurar res. En conjunt, sembla que no hi foren assolits uns nivells tan alts de població com els que hi hagué a la protegida vall de Sant Joan (això no vol dir, però, que en alguns llocs més bons no se superessin). En general, però, creiem que a quasi tot arreu de la comarca, als segles posteriors a l’any 1000, encara hi hagué un creixement notable de la població.
No obstant totes aquestes apreciacions, hom pot afirmar que en l’època anterior a l’any 1000 —si no fos per les limitacions de la documentació segurament parlaríem de l’any 950 o del 900—, ja existien establiments de població en gairebé tots els racons de la comarca. Com a mostra, si ens fixem sistemàticament en la documentació d’abans de l’any 992, que resta reflectida en els fulls 10.1 i 11.1 de l’Atlas Històric de Catalunya, hi havia molt poques zones buides i, fins i tot quan era així, cal creure que més aviat és fruit de la manca de documents (evidentment, les mancances de Gitarriu, Entreperes i Montellà o bé de Sant Salvador de Bianya, per exemple, no poden pas respondre a la realitat).
En aquesta època anterior a l’any 1000, pràcticament l’únic lloc de poblament important devia ésser Besalú. Besalú era una ciutat vella, situada dalt d’un turonet, en un lloc molt estratègic. Era, així mateix, la capital del comtat. Amb tot, no creiem que en aquests segles hi visqués gaire gent. A l’oppidum o recinte superior, hi podien viure molt poques famílies; l’inici de l’expansió es degué produir, però, força aviat en crear-se un suburbi inferior i exterior a la muralla inicial. Ja en parlarem circumstanciadament en estudiar les viles i ciutats de la comarca.
Les transformacions de després de l’any 1000
Els darrers treballs de síntesi sobre la societat de l’Europa occidental dels segles immediatament posteriors a l’any 1000 ens mostren que, al mateix temps que canviaren les relacions socials, també s’esdevingueren profundes transformacions en l’organització de l’espai. Robert Fossier, per exemple, en la seva obra En-fance de l’Europe parla del procés d’“encel·lulament” o tancament de la població en cèl·lules. Segons aquest historiador, que sintetitza els darrers treballs historiogràfics, en aquesta època de després de l’any 1000 es produí l’establiment de la població d’una forma permanent als pobles; hom fixà també els límits i la seu de les parròquies, s’estructuraren les senyories banals, s’esdevingué un agrupament dels membres de cada comunitat i, per motius econòmics, socials o religiosos, augmentaren els lligams que els unien. Tots aquests elements feren, segons aquest autor, que es produís una concentració de la gent en vilatges closos dins una palissada o bé tancats en ells mateixos al cim d’un turó, sovint sota l’edifici del senyor i a poca distància d’una església.
Tanmateix, a la Garrotxa, malgrat que evidentment existí el factor bàsic de la feudalització de la societat, que comportà la creació de castells i cases fortes des d’on el senyor jurisdiccional o el seu representant podien controlar els pagesos i exigir-los els vells censos o els nous “costums” o usos, en aquesta comarca i en moltes altres contrades de Catalunya, molts dels aspectes del procés de tancament en cèl·lules no són gaire evidents. Alguns d’aquests elements nous potser caldria cercar-los uns segles abans; d’altres no s’esdevingueren mai. ¿Quan es va fixar la població en un lloc? ¿l’any 1000 o bé l’any 800 o, potser, en molts indrets, ja gbans de començar l’edat mitjana? ¿Quan es creà la xarxa par-roquial, al segle XI o més aviat vers el segle IX o fins i tot abans? (¿Quan es formà també el sentiment de solidaritat en les diverses comunitats pageses? ¿Fou arran de la feudalització o ja en una època anterior, al segle novè o vuitè, en el moment de la repoblació o potser abans? I, finalment —i així enllacem amb el que ara ens interessa—, ¿Quina fou l’evolució de l’hàbitat després de l’any 1000? ¿Es produí una agrupació de les famílies a redós dels castells? En general, més aviat va ésser el contrari. Amb això, però, no volem pas afirmar, en absolut, que a la zona que ara estudiem la pressió del senyor terrer o banal sobre els pagesos no fos forta. Ben contràriament, a la vall de Mieres, per exemple, potser no hi havia cap castell i potser l’hàbitat hi era gairebé totalment dispers però, malgrat això, segurament en bona part a causa del pes feixuc de la pressió senyorial, aquesta contrada fou un dels centres més importants del moviment revolucionari dels pagesos de remença, ja als darrers segles medievals.
L’hàbitat dispers
Al segle X sembla que començà una nova etapa en el procés d’ocupació sistemàtica de tot el país, especialment amb relació a aquells terrenys de segona o tercera categoria, situats en llocs rosts i abruptes. Evidentment, no volem pas contradir-nos amb el que dèiem: abans de l’any 1000 ja hi havia establiments segurament més o menys agrupats a les valls amples i també als vessants de les muntanyes, com les Artigues de Ridaura, Porreres a la vall del Bac, el Freixe prop de Mieres o Bassegoda, quatre exemples triats a l’atzar de llocs esmentats en documents d’abans d’aquesta data.
D’ençà d’aquest segle X, amb tot, sembla que es produí una transformació qualitativa de l’hàbitat que degué permetre un nou creixement quantitatiu. En els darrers estudis sobre el paisatge anglès, hom tendeix a donar cada cop més importància, a l’hora d’estudiar les característiques dels establiments primerencs, als petits veïnats o llogarets (hamlets) —segurament els vilars dels nostres documents—, habitats sovint per famílies emparentades. Tanmateix, molts d’aquests llogarets inicials, segons M. Aston, amb el temps esdevingueren masos isolats (farmsteads).
Nosaltres creiem que cal interpretar l’expansió de després de l’any 1000 a la Garrotxa en aquest sentit. El canvi de tipus qualitatiu iniciat ja abans d’aquesta data va permetre una ocupació més exhaustiva de tot el territori. Com ja hem dit, sembla —encara que de fet sigui gairebé només una hipòtesi de treball— que no fou fins cap al 950 que es produí l’aparició o, si més no, una important difusió de les cases isolades al bell mig de llur explotació, fet que facilità que els establiments pagesos arribessin a tot arreu i es creessin, tot i els esforços que això comportava, feixes fins i tot en indrets poc adequats.
En diverses contrades de la comarca de la Garrotxa hem pogut veure i estudiar el procés següent d’ocupació del sòl i de creació de nous hàbitats, després de l’any 1000.
Una primera etapa correspondria a la difusió dels masos, procés que ja hem vist que en alguns llocs començà abans d’aquesta data. Creiem que en alguns casos aquests masos van afegir-se —a una certa distància— als vilars o petits vilatges existents; en d’altres llocs llur aparició va comportar la disgregació dels antics po-blets. Amb tot, mentre que coneixem alguna cosa de l’estructura de les viles, no sabem realment gairebé res de les característiques d’aquests vilars. En canvi, sí que tornem a conèixer força bé les característiques d’aquests masos esparsos que sovint han perdurat fins al nostre temps. Eren composts d’una casa petita envoltada d’horts i vergers i també de camps i de feixes; així mateix en solia dependre una zona de bosc. Els camps d’un mas normal podien tenir una extensió, com la de les explotacions familiars de la resta d’Europa, que oscil·lava entre les 3 i gairebé les 10 ha. Cal, però, tenir present que la zona de conreus molts cops era formada per un camp gran —sovint situat davant del mas— i per nombroses feixes de més mala qualitat. Així mateix, la major part d’aquests masos podien arribar a tenir fins a unes 40 o 50 ha de terra forestal; del bosc, com ja veurem en parlar de l’economia, se’n podia treure també algun profit, de vegades no sols complementari.
En una segona etapa van aparèixer les anomenades bordes i cabanes. De bordes, hom en troba a Occitània, a la Gàl·lia del Nord, a Anglaterra, etc. Moltes vegades han estat definides com el resultat de la fragmentació dels masos; al nostre parer, però, alguns cops més aviat cal pensar en establiments marginals. S.P.J. Harvey defineix els habitants de les bordes angleses com a gent que vivien en cases de pagès situades al límit dels pobles i de llurs camps i que havien romput unes quantes hectàrees del bosc, de l’erm o de les terres comunals per fer una petita tinença. A la comarca de la Garrotxa són documentades bordes al segle XI, però llur existència no es generalitzà fins als segles XII i XIII. En aquesta comarca se solien situar en terres dolentes, on difícilment podien crear una explotació gaire gran. El nom d’alguna de les bordes ja reflecteix aquesta situació de marginació; “borda del Bac de la Guàrdia” al Sallent o bé “borda d’Artigues” als Sangles de Montagut de Fluvià.
Si hom ressegueix amb compte la documentació d’aquesta època (segles XI-XIV), encara durant el segle XI gairebé sols hi trobarà la paraula mas. Així, l’any 1028, es diu que el lloc de Sacot era format per “masos, cases, domos, terres”, etc. o, per exemple, l’any 1087, un donador cedeix al lloc de les Arenes de Puig-pardines tres masos i una feixa. Tanmateix, ja l’any 1094 apareix la primera referència d’una borda: els vescomtes Guillem i Er-messenda donen al prior de Sant Joan les Fonts tres masos i una borda. En general, però, en la documentació encara és rar aquest terme. L’any 1143 trobem també que en un document vescomtal s’esmenta una bordza de Costa situada a la vall de Ridaura i una “bordam de Petro Oler”. L’any 1175 el vescomte Hug de Bas cedí a Sant Corneli una borda que fou de Guillem Mir i que aleshores tenia per ell Pere de Bas i que s’anomenava Mallol, etc.
Al costat d’aquest terme “borda"també trobem el terme “cabana”, que segurament tenia un significat semblant, tot i que hi devia haver alguna lleugera diferència. L’any 1137, en un document dels vescomtes de Bas, s’esmenta una “kabanna cum clauso”. Una mica més tard, el 1175, en el testament del vescomte Hug trobem citada una “cabannam de Maid, quem tenet Petrus de Baso”. Aquestes cabanes, cal relacionar-les amb la ramaderia; en aquest mateix document hom parla d’una “cabannam cum devesa”, situada a la parròquia de Vallfogona de Ripollès. Això, però, no era sempre així perquè trobem, per exemple, l’any 1222 un establiment fet pel prior de Sant Corneli a Ramon d’una cabana i d’unes terres situades a la parròquia de Puigpardines; el cens acordat incloïa la tasca del pa i del vi, entre d’altres coses. A part aquestes, encara tenim altres notícies de cabanes. Segons Francesc Caula, el patrimoni dels Miralles, cavallers de Sant Privat d’en Bas, era format, entre d’altres coses, per les cabanes d’Amat i d’Anglada, a Sant Privat. L’any 1269 s’esmenta en aquest mateix lloc la cabana dita “Roquera”, la qual era cedida pel vescomte amb homes, dones i “remences”. L’any 1206 tenim la notícia d“’unam cabanam” més cap a l’est, situada sota l’alou de Sant Julià del Mont.
Finalment, una tercera etapa correspon al moment d’aparició de les masoveries i coincideix amb els moments de màxim poblament dels segles XIII i XIV. En terres senyorials l’existència de masoveries comporta que hi havia sots-establiments fets pels mateixos pagesos que ja depenien d’un senyor. En d’altres països d’Europa els pactes d’aquests tipus eren prohibits; a la Garrotxa —i a les altres comarques de la Catalunya Vella—, tot i la pressió que hi hagué per part dels senyors per tal d’evitar la fragmentació de les tinences —creació de la institució de l’hereu i prohibicions de divisió— no s’impedí la creació de les bordes o de les cabanes, ni tampoc d’aquestes petites explotacions incloses dins d’un antic mas. L’existència de masoveries reflecteix l’aparició dins l’estament camperol d’una pagesia rica i d’una pagesia pobra, que vivia al límit de la supervivència. D’explotacions agrícoles d’aquest tipus segurament n’hauríem pogudes trobar per tota la Garrotxa; nosaltres n’hem estudiades algunes a la parròquia del Sallent (masoveries dels Casals, del Lloet, de Serra Grivera, de Mainau) i a la parròquia de Montagut (masoveries de Solà i de “Trillets”). Lògicament, com ja hem dit, cal suposar que foren creades en els moments en què la pressió demogràfica era més alta: al final del segle XIII i sobretot al principi del segle XIV. En el testament de Brunissenda de Coll, de l’any 1320, hi ha un llegat de la seva estació (o casa forta) de l’Estanyol, amb terres, masos, masoveries, homes i dones, censos, tasques i agrers. L’any 1345, Guillem de Casanova i la seva muller Ferrera confessaven a llur senyor que posseïen a Castellar de la Muntanya una masoveria afocada per Berenguera de Puig i la seva filla. Un darrer exemplé: el 1347, un any abans de l’arribada de la pesta negra, Pere Salor, possessor d’una masoveria del terme del castell de Finestres, confessa haver de prestar al senyor de Santa Pau diversos serveis personals.
Les característiques d’aquestes masoveries —poca terra i dolenta i molts censos i càrregues— feren que generalment fossin les primeres explotacions que s’abandonaren amb la crisi demogràfica del final de l’edat mitjana. Malgrat això, podem esmentar l’existència encara en un document de l’any 1358 —només deu anys després de la primera pesta— d’un sots-establiment, amb relació al mas Guardiola de Sant Joan les Fonts, de la masoveria de Claperols.
D’altra banda, com reflecteixen alguns documents del segle XIII, en aquest moment de forta pressió demogràfica també s’es-devingué sovint la segregació d’algunes de les peces de terra més marginals dels antics masos.
L’hàbitat agrupat
Després de l’any 1000, al mateix temps que hi havia aquest creixement demogràfic, malgrat el predomini de l’hàbitat dispers i tot i produir-se un augment d’aquesta dispersió, també hi hagué un creixement d’algun dels nuclis de poblament. De fet, mentre el que podríem anomenar els vilars secundaris tendiren més aviat a desintegrar-se i a convertir-se en masos, en canvi, la vila central o, més aviat, el nucli de poblament que hi havia prop de l’església tendí sovint a créixer. L’expansió de la institució de la sagrera al segle XI afavorí l’augment dels habitatges construïts a recer de l’edifici religiós. L’any 1281, s’esmenta, per exemple, un habitant “sacrarie de Sancta Maria de Biania”.
Amb relació a diverses parròquies, especialment les més importants, es desenvoluparen petits agrupaments de població: a Mieres, al Sallent, a Sant Esteve d’en Bas, a Montagut, a Oix, etc; en d’altres llocs amb menys població gairebé sembla que la concentració fou quasi inexistent: a Sacot, a Puigpardines, a Sant Pere Espuig, a Hortmoier, a Bestracà, al Freixe, etc.
Caldria intentar d’estudiar les característiques d’aquestes petites poblacions de la Garrotxa —i de tot Catalunya—, encara que per a això, molts cops, s’hauria de recórrer a les excavacions arqueològiques. De moment, però, podem posar altre cop com a exemple el Sallent, on les cases es construïren al llarg del “carrer missader”, o Sant Esteve d’en Bas, on els habitatges foren edificats al vessant del turó. Segons un document de l’any 1275, la vescomtessa de Bas concedí en feu a Ramon de Puigpardines un espai de terra al puig de Sant Esteve “Salufl”, per tal que hi construís tantes cases com volgués.
Com ja veurem en parlar de les viles i les ciutats de la Garrotxa medieval, en aquesta època també hi hagué un creixement dels nuclis més importants de poblament. La ciutat de Besalú, que inicialment potser només ocupava la part superior del turó, ja abans de l’any 1000 s’estengué per l’anomenat suburbi o burg i, uns quants anys més tard, arribà fins al Ganganell i el Prat de Sant Pere. Malgrat això, al final de l’edat mitjana Olot ja havia esdevingut la població més important de la comarca, tot i que encara, cap a l’any 1100, al seu terme només hi havia un conjunt de petites viles esparses.
Dades demogràfiques
Evidentment aquest procés de creixement del nombre de cases i d’explotacions rurals i urbanes fou motivat per un augment de la població. A la parròquia de Sant Vicenç del Sallent, al segle XIII o a l’inici del XIV, hi vivien unes 45 famílies, fet que comporta una densitat propera als 20 h/km2, superior a la d’abans de l’any 1000, que no devia superar gaire uns hipotètics 8 o 10 h/km2. A Montagut de Fluvià o a d’altres parròquies de la comarca segurament hauríem pogut trobar unes relacions semblants. En conjunt, podem afirmar que mentre el poblament d’abans de l’any 1000 serà molt difícil de conèixer amb seguretat, en canvi, si hom realitza estudis acurats de les diverses parròquies, podrà arribar a conèixer força més bé el poblament als segles que formen l’edat mitjana central.
Algunes conseqüències
Aquest procés d’augment de la població va anar acompanyat d’un creixement de la zona conreada. Aquest creixement, però, seguint l’esquema que ens proposen M. Bloch i G. Duby, no sempre comportà l’aparició de noves explotacions —nous masos (Masnou > Mainau, i molts d’altres menys clars), bordes, cabanes, masoveries—, ni de viles noves —de les quals gairebé no tenim cap exemple a la Garrotxa, llevat potser de Santa Pau—; aquest augment de les terres de cultiu molts cops simplement fou resultat d’una ampliació dels antics camps i de les antigues explotacions. Molt sovint, per desgràcia, aquest tipus d’expansió no resta pas reflectit en la documentació. A causa d’aquest fet, és molt remarcable un document de l’any 1144 que esmenta “ipsas treitas de ipsos bags” de la parròquia de Santa Margarida de Bianya, és a dir, les rompudes de bosc que ja es realitzaven fins i tot a les obagues de la serra de Sant Miguel del Mont. Segons una notícia de F. Caula, en un document força posterior, de l’any 1295, l’abat de Camprodon assignà a Bernat de Quintana i a la seva muller l’estació o casa forta de Sant Pere Espuig, a la vall de Bianya, amb les seves terres de conreu, artigues, etc. Aquest esment d’artigues és també prou interessant; no sabem, però, si vol dir simplement rompudes, tal com sembla que significava a l’alta edat mitjana o bé si ja té el significat de boïga o conreu temporal amb guaret arbustiu o arbori que hom tendeix a donar actualment a aquest mot.
Aquest procés de desforestació va provocar fins i tot una certa reacció de defensa i protecció. Així, els senyors crearen deveses o llocs reservats especialment per a la caça. En el testament de la vescomtessa de Bas, Ermessenda, de l’any 1119, s’esmenta amb relació a la vila de Sant Cristòfor les Fonts, una defensa i també uns drets de caçar (venationes, venabula), inclosos en els privilegis que tenia com a senyor banal.
També amb relació a aquesta necessitat de protecció i de limitació de l’explotació podem incloure el fet que, l’any 1237, la vescomtessa de Bas donés al priorat de Sant Corneli del Mont dos arbres dels més bons, a partir de llavors anualment. Hom coneix cessions d’aquest tipus en altres comarques, però si fa o no fa en aquesta mateixa època. El fet que calgui donar arbres sembla que significa una limitació molt forta; d’altra banda, dos arbres tampoc no és pas res de l’altre món.
Finalment, també és prou significatiu un document de l’any 1116 relacionat amb els vescomtes i el priorat de Ridaura, en el qual la vescomtessa promet de no edificar en un lloc anomenat “Pedrosa”, que segurament era del dit priorat, ni tampoc en tota la parròquia de Sant Maria de Ridaura. Encara que sigui indirectament aquest text demostra d’una manera fefaent la necessitat de terres que hi començava a haver.