L’Església: bisbat i parròquies de la Garrotxa

El bisbat de Girona i el de Besalú

En principi, el comtat de Besalú era inclòs dins el bisbat de Girona. Els límits occidentals del bisbat coincidien bàsicament amb els del comtat. Així, el límit del bisbat d’Urgell —tot i l’enclavament de Cavallera— cal pensar que havia d’arribar fins al Gra de Fajol i la serra de Cavallera, el límit del bisbat de Vic s’estenia fins a Seguries, Puigsestela i el Puigsacalm, i el límit del bisbat d’Elna coincidia amb la partió del Vallespir. D’acord amb això, trobem, per exemple, que el bisbe de Girona Serf-de-Déu, l’any 904, anà a consagrar l’església de Sant Pere de Camprodon al pagus de Besalú; arran de la consagració s’establí un cens que aquesta església parroquial havia de pagar a la seu. Igualment, l’any 940 el bisbe Gotmar de Girona consagrà l’església de Sant Julià de Ribelles, també al comtat besaluenc; aquesta parròquia de Ribelles afronta al nord amb Vila-roja, ja del bisbat d’Elna.

Durant uns quants anys hi hagué tanmateix l’intent de canviar aquesta situació. Cap a l’any 1000, les relacions entre el poder civil i el religiós eren molt estretes. Ja hem vist que, per exemple, un comte de Besalú, Miró II, fou al mateix temps bisbe de Girona. L’existència d’aquest lligam estret entre tots dos poders i d’altres motius feren que cada família comtal volgués tenir un bisbat propi, amb la seu episcopal en algun dels seus comtats. Conseqüentment, el poderós comte Bernat Tallaferro intentà, amb uns bons resultats —almenys inicials—, de crear un bisbat al seu comtat de Besalú.

L’any 1017, el papa Benet VIII instituí el bisbat de Besalú i consagrà bisbe Guifré, davant les súpliques del comte Bernat i del seu fill Guillem. Aquest Guifré era, en realitat, fill del comte i germà, per tant, de Guillem, el futur Guillem I el Gras de Besalú. En la butlla s’establí també, coincidint amb la petició, que la seu del nou bisbat podia ésser situada o bé al monestir de Sant Joan de Ripoll —Sant Joan de les Abadesses— o al monestir de Sant Pau de Fenollet o bé a la canònica de Sant Salvador, Sant Genis i Sant Miquel de Besalú.

Tot seguit, el mateix any en què fou publicada aquesta butlla, el comte Bernat procedí a instituir i a dotar el seu bisbat novell, que, d’acord amb la situació de les tres seus possibles, devia haver d’incloure el comtat de Besalú, l’anomenat comtat de Ripoll, el Vallespir i el Fenolledès, això és, de fet, les terres que depenien del comte Tallaferro. Així doncs, quatre o segurament cinc bisbats restaven afectats amb la creació d’aquest bisbat del comte Bernat: Girona, Osona, Elna, Rasés i possiblement Urgell. Aquest simple fet ja ens mostra palesament que el projecte, tot i que era aprovat pel papa, havia de superar massa obstacles.

En aquest document de dotació, el comte Bernat decidí d’instal ·lar la seu a la ciutat de Besalú, la capital del seu estat, tal com de fet era més lògic. Feu, així mateix, nombroses donacions a la nova seu de Sant Salvador de Besalú, com l’abadia de Sant Joan de Ripoll, que li provenia del dret patern; també li cedí alous al comtat de Berga, al comtat de Cerdanya —en realitat a la vall de Ribes—, al comtat de Besalú i als comtats de Vallespir i Fenolledès.

Algunes de les esglésies cedides al Berguedà i a la vall de Ribes són les mateixes que foren bescanviades l’any 988 entre el comte Borrell de Barcelona i el bisbe d’Urgell: Sant Vicenç del Castell d’Alareny, Sant Andreu de Sagàs i Sant Esteve de Pardines. D’altra banda, si tot allò que donà el comte era seu, com és ben lògic, els seus béns s’estenien, com ja hem dit en parlar dels comtats, també per bona part del sector oriental de comtat de Berga —del Llobregat enllà?— i pot ésser que tingués drets a la vall de Ribes.

L’efímer bisbat de Besalú, creat l’any 1017, es devia estendre per tots els territoris que depenien del comte Bernat I. De les tres possibles seus proposades al papa una era al comtat de Besalú, però l’altra al Ripollès i la tercera a la Fenolleda. D’altra banda, el comte cedí parròquies situades a la zona de Besalú i, també, al Berguedà, al Ripollès —a la zona cerdana—, al Vallespir, al Rosselló i a la Fenolleda.

J. Bolòs

L’existència d’aquest bisbat, però, fou efímera i restà estretament vinculada a la vida del seu impulsor. En morir el comte Bernat, l’any 1020, davant la pressió dels bisbes que havien vist segregada una part de llur territori, es tornà de fet a la situació anterior a l’any 1017. El bisbe Guillem es retirà a la canònica de Sant Joan de les Abadesses, de la qual abans ja era abat. Malgrat tot, de fet, sembla que hom el continuà considerant com a bisbe de Besalú, fins i tot quan, d’ençà de l’any 1031, esdevingué bisbe de Carcassona.

Els ardiaconats

És interessant una notícia de l’any 1004, abans per tant de la creació de l’efímer bisbat de Besalú, en la qual s’esmenta un “Wilielmum archilevita eiusdem pagi; aquest pagus creiem que havia d’ésser el comtat de Besalú. El document en qüestió és una reclamació feta per part del bisbe de tres esglésies parroquials, que havien estat apropiades per un senyor feudal.

De fet, però, on hom pot veure més bé l’organització interna del bisbat de Girona és en les llistes de parròquies de la baixa edat mitjana. Així, per exemple, segons l’inventari de la Dècima Apostòlica de l’any 1280, aquest bisbat era dividit en els ardiaconats de Besalú, d’Empúries, de la Selva i el deganat de Girona. L’ardiaconat de Besalú corresponia a l’antic comtat de Besalú.

En la relació d’aquesta Dècima Apostòlica hom inclogué dins l’ardiaconat de Besalú 135 esglésies, que segurament eren parroquials, 7 capelles, que podien ésser sufragànies o esglesioles d’un castell, 8 priorats i 3 monestirs. Cal tenir present, amb tot, que per saber quantes esglésies hi havia a la comarca de la Garrotxa, hem de treure d’aquestes 142 parròquies i sufragànies les que ara pertanyen a les comarques de l’Empordà o del Gironès, i, en canvi, hi hem d’afegir les esglésies de la vall d’Hostoles i les de la part alta de la de Llémena.

Les parròquies

Mentre que en algunes zones pirinenques, a l’alta edat mitjana, la parròquia era el punt de referència obligat a l’hora de situar qualsevol indret, a la comarca de la Garrotxa, en canvi, quan calia situar una terra moltes vegades s’esmentava el terme de la vila o un lloc. Així, a tall de mostra: “in locum Sancti Stephani”, a la vall d’en Bas (894), “villa Monte Acuto” (936), “in villa Riodezari” (954), “in locum que dicunt Arca” (964), “in locum que dicunt Porrarias” (978), etc, tot i que hom troba, per exemple, “in parrochia Sancti Christofori” (1030) o bé “in parroechia Sancti Martino” de Capsec (1032). De fet, això pot derivar del fet que, mentre que a les terres pirinenques la romanització— i potser fins i tot la fixació de l’hàbitat— es produí gairebé al mateix temps que la cristianització, a les terres més baixes la creació d’un hàbitat agrícola era un fenomen molt més vell que la cristianització: els llocs de poblament o les viles —nom, però, potser reintroduït o difós amb força en època carolíngia— tenien unes rels profundes en les vil·les romanes, en les explotacions d’època visigòtica o en els diversos llocs o poblets. Tot això no significa, ans ben al contrari, que la importància de les parròquies en aquestes contrades de la Garrotxa no fos tan gran, o potser més encara, com per exemple, als Pirineus.

Amb totes aquestes circumstàncies és, però, força difícil de saber l’època en què es crearen les parròquies. ¿Quantes són de l’època en què governaven els visigots i quantes foren creades en els temps carolingis? És lògic de pensar que una de les primeres que hom va crear fou la de Besalú (Sant Vicenç) i que després se’n fundaren a les principals valls d’aquest territori: a la vall de Bianya (Sant Salvador de Bianya i possiblement Sant Esteve les Fonts), a la vall d’en Bas (Sant Esteve d’Olot —tot i que Santa Maria d’Olot era també molt vella—, i potser Sant Esteve d’en Bas), a la vall de Mieres (Sant Pere), a la vall de Santa Pau (possiblement Santa Maria), a la plana de Montagut (Sant Pere), a la vall de Ridaura (Santa Maria), a la vall d’Oix (Sant Llorenç), a la vall d’Aguja (Sant Aniol), a la vall d’Albeç (possiblement Sant Cristòfol de Beget), a la vall del Bac (possiblement Sant Feliu), etc. En aquesta darrera vall, amb tot, sembla que, encara l’any 904, el lloc de Porreres, situat en un indret marginal, depenia de la parròquia de Camprodon. D’altra banda, l’església del castell de Sant Miquel de la vall de la Miana sembla que depengué de la parroquial de Sant Julià del Mont fins ja en època de l’art gòtic.

En els anys de domini carolingi, al mateix temps que augmentà la població va créixer el nombre de parròquies; fou un fenomen molt general a tot l’imperi, promogut per les mateixes autoritats. A més de Porreres, segurament també són d’aquesta època, encara que de vegades resulti molt difícil d’assegurar-ho, Finestres (947), Capsec, Solamal, Sacot, les Preses, Bestracà o l’encimbellada església monàstica de Sant Julià del Mont. Tot i que sigui un terreny molt relliscós i difícil, convindria de continuar treballant sistemàticament i seriosa en la mateixa línia de recerca que ara hem intentat d’encetar, ja que els resultats ens podrien permetre d’aclarir molts aspectes de la cristianització i de l’organització d’aquest país.

Mapa de les parròquies de Sant Salvador de Bianya i Sant Feliu del Bac. Tant a la vall de Bianya com a la vall del Bac a l’edat mitjana van construir-se diverses esglésies parroquials o sufragànies. L’acta de consagració de Sant Salvador de Bianya, de l’any 1170, permet de conèixer els límits aproximats d’aquesta parròquia. L’església de Sant Salvador, malgrat tenir una acta de consagració tardana, segurament havia estat bastida per primer cop més antigament. La parròquia de Sant Feliu, menys extensa, consagrada l’any 996, possiblement havia estat l’església privada de la família de Tendemund i fou segregada d’una parròquia més àmplia. A la mateixa vall del Bac hi havia també les esglésies de Porreres, la Torre (aleshores anomenada Avellana Corba), Llongarriu i Santa Magdalena del Coll.

J. Bolòs

Amb tot, fos quin fos l’origen d’aquestes esglésies parroquials, cal cridar l’atenció sobre el fet que als segles X o XI hom troba un important conjunt de parròquies que s’estenia per la Garrotxa, tot formant una xarxa atapeïda i força ben estructurada. Les partions entre elles ja eren força ben establertes. Per exemple, una parròquia d’Olot envoltada per les parròquies de Batet de la Serra, de Sacot, de les Preses, de Balbs, de Ridaura, de Sant Pere Espuig (o de Sant Andreu de Socarrats?), de Sant Esteve (o Sant Joan) les Fonts i segurament de Begudà, les seus de les quals eren situades a una distància d’Olot que oscil·la entre els 4 i els 6 km. Aquesta regularitat, gairebé l’hauríem poguda trobar arreu. Amb tot, mentre algunes parròquies, com Sant Vicenç del Sallent, eren més petites, d’altres eren força més àmplies, com, per exemple. Sant Pere de Montagut. Això, en principi, hom ho podria relacionar amb la densitat de població. De fet, però, sembla que cal justificar-ho més aviat —d’acord també amb la tesi de Michel Aubrun— pel fet que mentre que la primera segurament era una parròquia, en aquell moment força moderna, segregada potser de la de Santa Pau (Santa Maria dels Arcs?), Montagut, en canvi, era una parròquia amb una tradició més antiga. En general, però, la regularitat era força normal: si comparem els termes de les parròquies de les Preses, de Batet, de Sacot, de Balbs, de Sadernes, de Porreres, del Torn, etc, molts dels quals són dibuixats aproximadament a l’Atlas Històric de Catalunya (fulls 10-3 i 11-3), veiem unes fortes semblances quant a llur extensió.

Mentre que en altres zones de Catalunya, especialment en terres de repoblació —pensem per exemple en alguns territoris que depenien del bisbat d’Urgell—, s’ha conservat un bon nombre de consagracions de l’alta edat mitjana, a la Garrotxa se n’han conservades relativament poques.

Una de les més velles que han arribat fins ara és la de l’església de Santa Maria de Finestres. Aquesta és un exemple molt bo de parròquia nova creada damunt d’una estructura parroquial ja existent. Les esglésies parroquials primerenques devien tenir un territori gran, del qual s’anaren disgregant zones per a crear les noves parròquies que cada vegada havien de tenir un terme més petit. A Finestres ho veiem molt clar: la seva zona d’influència només es pogué estendre al llarg de la serralada d’aquest nom. El bisbe Gotmar de Girona, que consagrà l’església dedicada a Santa Maria, li cedí els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels dels vilars de Murrià i de Bostins. Bostins és situat uns 3 km cap al cantó sud-oriental. a la vall de Llémena, mentre que Murrià sembla que era bastit a l’extrem de ponent d’aquesta serralada, damunt les Preses, a uns 8 km. Fer encaixar aquesta nova església, nascuda segurament al costat del castell, en la vella estructura eclesiàstica ja era força difícil. A la pràctica, també devien dependre d’aquesta parròquia les cases i les explotacions que hi havia al seu voltant; així, per exemple, la vall alta de la riera de Samariu o d’Esparregueres depèn actualment de Mieres, segurament a causa d’haver pertangut antigament a Finestres, quan seria més lògic que depengués de Sant Vicenç del Sallent.

D’altra banda, els mateixos béns seents cedits arran de la consagració d’aquesta parròquia eren escampats per diversos termes parroquials d’ambdós vessants de la serra de Finestres i en diversos comtats. Mentre que en moltes esglésies pirinenques llur patrimoni era al voltant del poble, en aquest cas —som en un país més vell pel que fa a l’organització eclesiàstica— és molt dispers: a la banda del comtat de Besalú hi ha un mas a Pinsac, prop de Mieres, un altre a Guixeres, unes vinyes a Falgons i fins i tot un alou a la vila de Cistella, que és situada a uns 30 km de distància.

Un altre document de consagració que ens ha pervingut fa referència a una església situada a l’altre extrem de la comarca: l’església de Sant Julià de Ribelles. L’any 947 el bisbe Gotmar de Girona la consagrà. En aquest moment hi hagué algunes donacions; la del levita Acfred i la de tres homes més. Quant a aquest document hom pot destacar encara algunes coses: en aquest lloc no hi intervenen com a donadors tots els homes del poble, ans només una o dues famílies de les més principals; d’altra banda, una de les vinyes donades era situada al Vallespir, fet que demostra un lògic lligam estret amb aquesta comarca veïna. En aquest document s’establiren els límits de les terres on es bastí l’església i també les afrontacions de la parròquia: a llevant Salarça i el Principi, a migjorn potser l’abadia de Sant Aniol —en un document posterior s’esmenta el cenobi de Sant Llorenç— i potser el Brull, a ponent les Falgueres i a tramuntana Vila-roja, ja al Vallespir.

Encara podem esmentar una altra de les actes de consagració conservades d’abans de l’any 1000, la de Sant Esteve les Fonts, de l’any 958. Mentre que l’església de Finestres i potser també l’església de Ribelles eren de nova planta, fruit del creixement d’aquesta època, en canvi Sant Esteve de la vall de Bianya era una església més antiga, potser anterior a l’època carolíngia. L’any 958 es produí la reedificació d’un vell edifici (“quem rehedificavit Wisandus levita” amb els seus germans). El document de la consagració és molt interessant, tot i que sigui incomplet (ja que no esmenta ni les diverses vil·les que hi havia dins la parròquia —en aquest punt fou trencat—, ni tampoc els límits del terme parroquial). Quant a les vil·les que hi havia, sempre ens quedarà el dubte de conèixer quines eren, tot i que sabem que a més de la de Sant Esteve les Fonts n’hi havia d’haver alguna altra, possiblement quatre o cinc més.

Fragment del sector d’Oix i Sant Aniol d’Aguja del full 10-3 (Ripoll-Olot, mapa eclesiàstic, pàgs. 59-60) de l’Atlas Històric de Catalunya, anys 759-992, de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Els colors representen dominis monàstics (Aguja, Cuixà, Sant Llorenç prop Bagà, Camprodon, la Grassa, etc), dominis de la canònica de Sant Genis i Sant Miquel de Besalú i de la seu de Girona. Les franges reflecteixen drets perduts.

Un dels aspectes, però, més interessants d’aquest document és la llarga llista de donadors, que ens pot permetre de conèixer l’organització social que hi havia. En la reedificació d’aquesta església, contràriament al que hem vist més amunt, sembla que hi va participar quasi tothom. En primer lloc, com se sol esdevenir sovint, una família, segurament la dels propietaris del lloc on hi havia l’església o la dels principals possessors de terres; a continuació, però, també surt una bona part dels habitants de la parròquia, que fan nombroses petites donacions de peces de terra. Disset persones o grups de persones lliuraren béns seents, generalment camps, terres o vinyes per tot el terme parroquial. Defet, i cal tenir-ho present sempre, l’estructura d’aquesta parròquia de la Garrotxa no era pas gaire diferent de la que hauríem trobat a les parròquies de moltes altres terres de l’Europa occidental. Així, simplement a tall d’exemple, segons M. Aubrun, la parròquia de Sent Pèire de Favars, a la regió occitana del Llemosí, creada al segle IX, comprenia “dix sept manses répartis entre cinq lieux d’habitat dispersé”. La semblança, malgrat ésser evidentment casual, és força significativa.

Tot i que no ens hi puguem entretenir gaire, també cal dir que s’han conservat d’altres actes de consagració de després de l’any 1000. L’any 1116, la de Sant Esteve d’Olot, molt interessant per a l’estudi de la vila d’Olot o des del punt de vista demogràfic; l’any 1117, la de Socarrats, el 1119 la de les Preses i la de Sant Esteve d’en Bas, el 1170 la de Sant Salvador de Bianya, etc. També es produïren d’altres consagracions, com la de Sant Andreu del Coll, Santa Maria de la Pinya (1022), Santa Maria de Montpalau (1228), que fan referència a esglésies no parroquials i que, per això, ja les tractarem.

Acta de consagració de l’església de Sant Pere de les Preses. Pergamí original conservat a l’Arxiu Episcopal de Girona.

F. Tur

En la majoria d’aquestes consagracions d’esglésies parroquials de després de l’any 1000, ja és molt ben especificada l’existència de la sagrera, institució que prengué importància al segle XI sobretot pel moviment de la pau de Déu. Així, per exemple, és esmentada en la consagració de Sant Esteve d’Olot. El bisbe estableix en aquest cas que per totes les bandes el cementiri tingui 30 passes i que ha de restar sota una tal defensa i tranquil·litat que cap home de qualsevol orde, honor o edat no hi faci mai cap tipus de violència. El cementiri de 30 passes també era esmentat en les consagracions de Sant Esteve d’en Bas, de Sant Pere de les Preses, de Sant Salvador de Bianya i de Sant Andreu de Socarrats.

Cal dir que, de vegades, documents que no són pas actes de consagració també ens permeten de saber els termes de les parròquies, a causa del costum que hi havia de posar les afrontacions de la parròquia a l’hora de situar un alou que normalment hi restava inclòs. Així, per una venda feta l’any 1028 per Gavall i la seva muller, Esmessèn, sabem perfectament els límits de la parròquia de Sacot, que gairebé coincideixen amb les partions actuals: a llevant, collada del Buc, pla del Torn, prat de Caselles, via que va de Santa Pau a Bas, “mont Recoc” (l’actual volcà de Santa Margarida) coll de Bassols i “mont Fred”, a migjorn, el castell de Colltort fins a la Roca Lladra (aleshores “Roca Llada” 0 ampla) i, finalment, el Corb, Pujou, Sant Cristòfor, puig Astrol i la collada del Buc.

Mapa de la parròquia de Sant Miquel de Sacot. Aquesta parròquia, amb una superfície d’uns 14 km2, ja apareix ben delimitada en un document de l’any 1028, on figuren, d’una manera detallada, els seus termes. Alguns dels noms d’aquestes aportacions han arribat fins a l’actualitat, poc o molt transformats (Baciolos > Bassols, Roca Lada > Roca Lladra, Puio Alterolo > Puig Astral, Monfe Alto > Pujou, etc), d’altres s’han perdut; en alguns indrets el topònim ha canviat totalment (el Monte Recocho —que segurament devien anomenar “mont Recoc”— ara rep el nom de volcà de Santa Margarida). Sembla que en aquesta parròquia hi havia dos centres de població més importants: Sacot, el principal, a llevant, i Aulet (probablement ÏElzedel del document), a ponent. A part aquests dos llocs de poblament, també hi devia haver habitatges a d’altres indrets: Caselles, Bassols, Buc, etc.

J. Bolòs

Una font de la qual ja hem parlat i que pot ésser molt interessant per tal de conèixer el nombre i les característiques de les parròquies del final de l’època que ens interessa són les Rationes decimarum dels anys 1278-1280. A la Garrotxa, segons aquest recull, hi havia 76 parròquies o capelles. Aquest document també ens permet de saber els ingressos d’aquestes diverses esglésies i de retop de tenir, en molts casos, unes dades relatives de la població o de la producció de cada una de les parròquies.

Les xifres d’aquesta Dècima Apostòlica ens permeten de veure que hi havia unes grans parròquies amb unes entrades importants —que en principi han de respondre a una població i a una producció més gran—, com poden ésser, evidentment, Besalú, però també Montagut, Mieres, Olot, Sant Privat d’en Bas i també Sant Salvador de Bianya, Santa Pau, Porreres, Beget, Oix, la Miana, Sant Feliu de Pallerols, etc. Aquestes poblacions coincideixen, bàsicament, amb les capitals de les principals valls o contrades de la comarca. Al costat d’aquestes esglésies més riques també hi havia una sèrie de parròquies amb unes entrades encara considerables, com poden ésser Sant Aniol de Finestres, Sant Pere Espuig, el Sallent, Begudà, Batet de la Serra, el Torn, les Planes, Montpalau —tot i ésser només una capella—, Beuda, etc. Finalment, hom pot establir un tercer nivell que corresponia a aquelles esglésies que tenien unes entrades molt reduïdes. Solen ésser les situades en llocs muntanyosos i per tant relativament poc poblats (molts dels quals a hores d’ara són ben despoblats): Talaixà, Hortmoier, Socarrats, Sant Julià del Mont, Riu, Bassegoda, Entreperes, Escales, Sacot, Toralles, Montellà; com podem veure, moltes d’aquestes esglésies eren situades a l’alta Garrotxa.

D’altra banda, com es desprèn del que hem dit més amunt, és força lògic que d’una manera indirecta les xifres de la Dècima Apostòlica també reflecteixin, amb més o menys exactitud, quines eren les parròquies més velles i quines foren les que s’hi afegiren; si més no, és un mitjà més per a poder-ho conèixer.

Capelles i esglésies de castells

Ara no podem fer pas un estudi aprofundit de les esglésies sufragànies i de les capelles de castells, les esglésies appenditias o membra. que diuen alguns documents. Podem, però, mostrar-ne alguns exemples representatius.

Mapa de les principals esglésies de la Garrotxa amb la representació d’allò que pagaven a la Dècima Apostòlica dels anys 1279 i 1280. Les dades d’aquesta font no sols permeten de saber les esglésies que hi havia, sinó també llur riquesa i, de retop, en part, la població que tenien. Les parròquies més importants eren, lògicament, situades a les valls principals. A l’alta Garrotxa predominaven, en canvi, les parròquies més pobres. A part les esglésies parroquials també hi ha representades algunes capelles més importants, tot i que en manquen moltes d’altres.

Mapa elaborat segons Jordi Bolòs: Paisatge, organització del territori i població a la Garrotxa a l’edat mitjana, “VI Assemblea d’Estudis sobre el comtat de Besalú”

En primer lloc hom pot parlar de les esglésies que inicialment depenien d’una església parroquial i després esdevenen també esglésies parroquials. Aquest és, per exemple, el cas de Porreres, que ja hem esmentat més amunt. De fet, la major part de les parròquies, si poguéssim retrocedir en el temps, tenen l’origen en esglésies senyorials o capelles rurals; amb la documentació que tenim és, però, difícil de saber quan es produí el canvi. Per exemple, ¿quan esdevingué parròquia l’església de Santa Cecília de Sadernes? Segurament aquesta església, d’acord amb la seva advocació, ha de tenir un origen força antic. Es possible, però, que inicialment fos una capella senyorial; de fet, sembla que a la fi del segle X depenia d’uns terratinents de Tortellà. Amb tot, ja és citada l’any 977 com a parròquia.

A les poblacions més importants sovint hi havia més d’una església; l’una tenia les funcions parroquials, l’altra mai no esdevingué seu de cap parròquia. El cas més clar és el d’Olot. Al costat de l’església parroquial, dedicada a Sant Esteve, hi havia l’església de Santa Maria, que, de fet, fou el centre del nucli de població més important i encara, d’altra banda, tenia uns precedents molt antics, segurament d’època visigòtica. A Besalú hi havia l’església parroquial dedicada a Sant Vicenç i també nombroses altres esglésies o capelles, algunes d’origen monàstic, d’altres no, com, per exemple, la de Santa Maria i Sant Joan, documentada ja a la fi del segle X.

Hi havia també, però, nombroses capelles rurals, com ara Sant Valentí de Salarça, consagrada l’any 1168 i que devia ésser sufragània de Sant Cristòfol de Beget, o bé Sant Andreu del Coll, que sembla que depengué de l’església de Ridaura, malgrat que s’esmenti com a afrontació meridional de la parròquia de Socarrats, l’any 1117. Recordem, però, el complicat i dramàtic plet —encara que ara gairebé ens faci riure— que hi hagué l’any 1127 entre el monestir de la Grassa i el de Ripoll, pel que fa als robatoris de difunts d’aquesta església del Coll, que havien d’ésser sebollits a Ridaura o a Ripoll. De fet, segons l’acta de consagració de l’any 995, Sant Andreu del Coll fou edificada pel senyor Emeli i la seva muller, Quíxilo; la dita dona li feu diverses donacions i el bisbe li va concedir els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels, fet que gairebé podria fer pensar que era una parròquia (encara que evidentment, com podem veure, no tenia cap dret sobre els bateigs i les defuncions).

La relació entre l’església monàstica i les esglésies parroquials o les capelles que en depenien és també interessant. Per exemple, de Sant Pere de Camprodon, en 1159-1168 en depenien, a la Garrotxa, les esglésies de Sant Jaume de Poliger (o de Llierca), de Sant Martí de Solamal, etc.

Més endavant ja parlarem també de les canòniques de la Garrotxa. Amb tot, cal dir que a causa d’ésser la canònica una comunitat formada sobretot per preveres i que la seva activitat era dirigida ja de bon principi bàsicament a una tasca de tipus pastoral, és normal que en depenguessin diverses esglésies. A la fi del segle X depenien de la canònica de Sant Genis i Sant Miquel de Besalú les esglésies d’Ursinyà, de Juïnyà, del Mor i de Freixe, aquesta a la serra de Finestres.

Finalment, hem de fer esment de les esglésies dels castells. Algunes d’aquestes esglésies tingueren la sort d’esdevenir centres d’una parròquia. L’església de Santa Maria de Finestres, propera al castell, fou consagrada com a parròquia al mateix segle X; com ja hem dit, per les característiques del seu terme hom veu que havia estat creada de bell nou.

L’església de Sant Miquel de la Miana, que d’ençà del 1288 era la capella del castell —la parròquia tenia la seu a l’església monàstica de Sant Julià del Mont o d“’Agustí”, com diuen els documents medievals—, no esdevingué de fet església parroquial, segons Monsalvatje, fins al segle XV.

Una altra església de castell que podem conèixer bé és la del castell de Montpalau. Arnau Joan, senyor de Sales, edificà l’església de Santa Magdalena al costat del castell i la dotà amb béns; el bisbe, l’any 1221, aprovà la dotació. L’any 1228 fou consagrada: el bisbe rebé l’església sota la seva custòdia i li imposà un cens d’una lliura de cera i tornà a confirmar les seves possessions i els seus alous, amb homes i dones. Encara, Alamanda, vídua d’Arnau Joan, li donà els delmes de més de deu esglésies parroquials, les quals tenia en feu pel bisbe de Girona.

Monestirs i canòniques

A l’alta edat mitjana moltes terres de la comarca de la Garrotxa depenien de monestirs. Diversos monestirs tenien alous a moltes parròquies. En algunes també tenien drets sobre l’església. Finalment, en alguns llocs les abadies eren els senyors de tot, o de quasi tot, el terme parroquial, i fins hi tenien drets de tipus jurisdiccional, derivats de les concessions reials o de les donacions comtals. Així, per exemple, el cenobi de Sant Llorenç prop Bagà, del comtat de Cerdanya (encara que ara sigui a la comarca del Berguedà) i del bisbat d’Urgell, tenia importants drets al terme de Bestracà. A les Preses, Sant Benet de Bages, del bisbat de Vic, tenia també, al segle X, molts drets. L’església, les terres i la jurisdicció de la parròquia de Sant Vicenç del Sallent depenien del monestir de Banyoles, etc. Convé, però, de distingir els monestirs que tenien la seu dins la comarca d’aquells que tenien la casa al seu defora, encara que potser seria més correcte de separar les abadies que pertanyien al mateix comtat —o bisbat— d’aquelles que eren d’un altre comtat.

Abans d’estudiar cada un dels monestirs que tingueren la casa a la Garrotxa, cal dir que podem fer fàcilment una divisió per segles. En una primera etapa, al segle IX, foren creats alguns cenobis petits amb relació al procés de repoblació del territori; són els de Sant Aniol d’Aguja i de Sant Julià del Mont i la qüestionable comunitat de Ridaura. A aquestes abadies inicials s’afegiren, al segle X, bàsicament les creacions del comte bisbe Miró: el cenobi de Sant Pere de Besalú i la canònica dedicada inicialment a Sant Genis i Sant Miquel i, després, a Santa Maria. Més endavant foren creats una sèrie de priorats, com el de Sant Joan les Fonts, el de Finestres, el de Palera, el mateix de Ridaura, etc. Alguns d’aquests priorats depenien d’abadies occitanes; fins i tot alguns monestirs importants foren cedits, com a reacció davant la tendència a la privatització i el control dels senyors feudals, a cenobis prestigiosos d’Occitània.

Sant Julià del Mont

El monestir de Sant Julià fou construït, segurament al segle IX, al capdamunt de la muntanya d’aquest nom, a una altitud d’uns 900 m. Al cim hi ha un petit altiplà amb una superfície conreable d’unes 11 ha, la qual degué ésser la base del domini del monestir. De fet, amb aquestes terres de conreu només hi podien viure una o dues famílies i, per tant, una comunitat monàstica força reduïda. Els monjos aviat reberen drets a les terres del voltant. Aquesta és la situació que trobem l’any 866, data en què fou concedit un diploma del rei Carles el Calb a aquest monestir, on se’ns explica que s’havia creat una cel·la al pagus de Besalú dedicada a Sant Julià i a Sant Vicenç, fet que havia comportat la rompuda d’unes terres (segurament les 11 ha del cim de la muntanya). A més, el rei, a petició del comte, concedí també el vilar de “Riu de Ser”, que sembla que correspon als Arcs. Aquest vilar havia estat creat, segons el document, per gots i “gascons”. La situació d’aquests homes, que devien ésser pagesos, segurament canvià ja en aquest moment primerenc: degueren passar d’éssers aloers —si és que mai tingueren les terres alodialment— a dependre del novell monestir, al qual devien haver de lliurar possiblement la tasca. Això es pot interpretar, com fa Josep M. Salrach, en el sentit que aquests gots i gascons o bé no feia prou temps que hi eren o bé havien estat instal·lats pel mateix monestir. Un altre aspecte també remarcable d’aquest document, ja esmentat, és el que es relaciona amb aquesta menció de gots —gent del país— i de gascons o vascons —gent de parla potser bascoide o vinguda de la Gascunya—. A més a més, en aquest diploma carolingi s’establí la immunitat del monestir, especialment quant a la jurisdicció sobre les esglésies, els llocs (segurament vol dir les viles o poblets) i els camps.

Aquest petit cenobi, dirigit l’any 866 per l’abat Rímila, molt aviat fou absorbit pel fort monestir de Sant Esteve de Banyoles. Així, en un diploma de l’any 878 del monestir de Banyoles ja s’esmenten, entre les seves pertinences: la cel·la de Sant Julià i Sant Miquel i, a la vall de Santa Pau, les cel·les de Sant Vicenç, amb llurs termes, i a “Riu de Ser” la de Santa Maria (segurament els Arcs).

Sant Aniol d’Aguja

L’origen del monestir de Sant Aniol ha d’ésser molt semblant al del monestir de Sant Julià. Una comunitat d’homes religiosos es degué instal·lar en aquest indret, possiblement cap a mitjan segle IX. Mentre que Sant Julià és al cim d’una muntanya, Sant Aniol és gairebé al fons d’una vall. A causa d’això potser tenia una mica més de terres que el monestir estudiat més amunt, tot i que en realitat es tracta d’una vall petita, marginal i tancada, on difícilment podien viure més de 15 famílies al segle IX, segurament repartides entre 4 o 5 vilars.

També pràcticament l’única cosa que sabem de la petita comunitat que s’instal·là en aquesta vall és gràcies a un precepte carolingi de l’any 871. En aquest diploma, el rei Carles, a precs de l’abat Ricimir, confirmà els béns que tenia la comunitat monàstica, els quals eren, en primer lloc, les dues valls que hi ha a banda i banda de la muntanya de Martenyà, per tant la d’Aguja i la de la Plana o de Tumany (anomenada al document Bichilibim). Així mateix, també en depenia l’antiga església de Santa Maria d’Olot i la muntanya de Sant Llorenç o de la Mare de Déu del Mont, amb el vilar d“’Esparreguera”, llevat, però, del lloc del Castellar i de les aprisions fetes per hispans (d’això, en podem treure la conclusió que els habitants d’aquest vilar —com els del vilar “Riu de Ser”— no eren pas hispans, els quals tenien un status especial, segurament fruit d’un privilegi reial).

Pocs anys més tard, el 887, el mateix abat Ricimir va haver de vendre al comte Radulf i la seva muller l’església de Sant Llorenç del Mont, que acabem de veure que era una part important del patrimoni monàstic. Després d’aquesta data, l’església de Sant Llorenç degué passar per cessió comtal a la seu de Girona; ja és esmentada entre les seves possessions l’any 899. Com ja veurem més endavant, a la fi del segle X o al principi del XI, esdevingué un monestir independent. Després d’aquestes dates hi degué haver un cert esllanguiment de la comunitat de Sant Aniol.

Santa Maria de Ridaura

Els inicis del priorat de Ridaura són molt foscs a causa de les nombroses falsificacions de documents i confusions que hi ha hagut al llarg dels segles.

Ridaura és situat al fons d’una petita vall, que té però un riberal força ample, que pot ésser destinat als conreus. Santa Maria de Ridaura, a mitjan segle X, esdevingué un priorat del monestir occità de la Grassa. Hi ha molts documents comtals o monàstics, i fins i tot butlles, que ho confirmen. Què hi havia, però, abans?

De fet, és acceptat que l’acta de consagració de l’església del pretès monestir de Ridaura (“coenobium Sanctae Mariae Virgins”), de l’any 858, és falsa, tot i que això no priva que aquest sigui un document molt interessant per a conèixer algunes característiques d’aquesta vall, encara que potser facin referència a un segle més tard. I, si aquest document fou falsificat pels monjos de la Grassa, també deu ésser falsa la consagració del 950.

Fragment del sector d’Olot del full 10-3 (Olot-Ripoll, mapa eclesiàstic) de l’Atlas Històric de Catalunya, anys 759-992, de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Cal notar la importància que tenien els edificis monàstics a la Garrotxa.

Al segle X es produïren diverses donacions de Santa Maria de Ridaura i del seu territori al monestir occità de la Grassa. Una fou feta l’any 936 pel comte Sunyer, una altra —que ha estat considerada també falsa— fou feta pel mateix comte l’any 953, i finalment una de tercera fou obra de la comtessa Riquilda i és de l’any 954; en aquesta darrera s’esmenta gairebé la mateixa llista de vilars i “vilaruncles” que en la consagració apòcrifa del 858.

A més d’aquests documents, encara n’hi ha d’altres, com pot ésser una donació, potser ja massa tardana, feta pel comte Sunyer al monestir de Santa Maria de Ridaura —en aquest cas hom parla del monestir de Ridaura—, el 5 de març del 947, d’uns alous a Oix i a Meians, dels quals són precisades fins i tot les afrontacions. Aquest document pot ésser relacionat amb d’altres intervencions del comte Sunyer de Barcelona en aquesta contrada de l’alta Garrotxa, com pot ésser la compra realitzada l’any 939 d’un alou a Hortmoier, transcrita al Liber feudorum maior.

Malgrat això podem dir que, en la donació de l’any 936, el comte Sunyer cedí a l’abadia de la Grassa “villam quae dicitur Riodazari” amb les seves esglésies i pertinences —i no s’esmenta cap monestir—. En la confirmació de la comtessa Riquilda, del 954, només es parla d’alous amb terres i masos. Per tot això, tot i que no puguem rebutjar totalment la possibilitat que hi hagués hagut una petita comunitat monàstica abans de l’inici del domini de la Grassa, en principi no hi ha prou elements per a assegurar l’existència d’aquest monestir.

Sant Pere de Besalú

El comte Miró Bonfill de Besalú, com ja hem vist, esdevingué també bisbe de Girona. Home culte i religiós, hom té la impressió que al llarg del seu govern fou més aviat un home de l’Església que no pas un governant laic. No sabem com actuava en la vida quotidiana, però, pel que coneixem, actuà força diferentment de com ho feren alguns dels governants del segle següent, els quals pensaven en primer lloc en els interessos del llinatge. En canvi, Miró Bonfill, en detriment del patrimoni familiar o comtal —en aquest moment la confusió ja devia ésser molt gran—, cedí gran nombre de propietats a l’Església i fundà diverses comunitats eclesiàstiques, una de les quals fou el monestir de Sant Pere de Besalú. A aquesta abadia no sols cedí moltes terres i drets, sinó que, d’acord amb una nova mentalitat eclesiàstica, la posà sota la protecció del papat, actuant, per tant, en contra dels interessos de la família comtal.

L’any 977, el comte bisbe Miró, en principi d’acord amb els seus germans Òliba i Sunifred, fundà un monestir dedicat a Sant Pere, situat al costat de l’oppidum de Besalú. Aquest cenobi, col·locat sota la regla de sant Benet, fou cedit, com ja hem dit, a Sant Pere de Roma i al papa com a alou propi, per tal que cap rei, duc, comte, persona eclesiàstica o laica no tingués cap dret en la dita església ni en la seva honor. El comte bisbe, com encara feien uns quants anys abans els reis francs, col·locà aquest monestir en una situació de plena immunitat respecte a les autoritats laiques —incloent-hi els comtes—, fins i tot en allò que afectava l’alta justícia o bé els drets de pastura o l’obligació de pagar qualsevol cens públic. La importància real de les donacions que vénen a continuació en aquest document és molt difícil d’esbrinar amb seguretat; tanmateix sembla que era força gran.

En primer lloc, el patrimoni cedit comprenia la rodalia immediata de la vila de Besalú. A part això, també cedí alous i drets eclesiàstics a Porreres, al Torn, a Fares i a Roset, a Dosquers, Marifont, la muntanya de Tregurà, Sadernes, Olot, Batet de la Serra, etc. Algunes d’aquestes donacions eren per a després de la seva mort. D’altra banda, convé de cridar l’atenció sobre el fet que cedí pastures al Pontiró de Tregurà i a Porreres, cosa que fa pensar en el bestiar, més o menys transhumant, que devia tenir el monestir.

Uns quants mesos més tard, l’any 978, aquest comte va posar per escrit altre cop aquestes donacions, d’una forma més detallada, i encara n’hi afegí d’altres, com poden ésser uns alous a Maià de Montcal, la vall del Bac, “Guixà”, Juïnyà, Lledó, Vilarig, Coquells, Vilanant, Briolf (o Brió), Cistella, Aguilar, Montagut, etc.

Un any més tard, el 979, es produí una nova confirmació dels béns cedits. En aquest mateix any el monestir va rebre una butlla del papa Benet VII on es corroboren les donacions fetes i s’obliga l’abat que enviï a Roma cada any 5 sous (o 20 sous cada quatre anys). Entre d’altres coses, s’establí que l’abat, els monjos i els preveres de les esglésies del monestir només poguessin ésser excomunicats pel pontífex i que l’abat havia d’ésser elegit, d’acord amb la regla de sant Benet, pels monjos. D’altra banda, l’abadia restava exempta de qualsevol dominació, no tan sols laica, ans també eclesiàstica (llevat del mateix papa).

L’església del monestir de Sant Pere fou consagrada solemnement l’any 1003, per tant vint-i-sis anys més tard de la creació d’aquest cenobi. En l’acte, hi participaren els bisbes de Girona, de Vic, de Barcelona, d’Elna, d’Urgell i l’arquebisbe de Narbona. El comte Bernat hi confirmà les donacions fetes anteriorment, encara que, quant als drets jurisdiccionals cedits per Miró Bonfill, n’exclogué un cens públic anomenat popularment “feu” (“excepto ex censaii publico quod vulgus feum nominat”).

Les relacions entre els comtes i el monestir al llarg d’aquest segle XI generalment no foren pas ben iguals que en l’època del comte bisbe. Aquesta confirmació de 1003, de fet, ja comportava una reducció, i les tensions, ací com en molts altres llocs, només havien començat. Sabem, per un document posterior, que el comte Guillem tenia el costum d’exigir al monestir el dret d’alberga (receptum i paratam) o bé obligava els monjos que li cedissin, com a servei o tragí, cavalls, mules o ases. En principi, el comte renuncià a tot això l’any 1029, a canvi, però, que l’abat li lliurés 300 o més muigs (més de 15 000 kg) de calç, per tal que es pogués edificar el seu palau.

Aquest monestir, després d’una època de continuar sofrint greus ingerències laiques (cap al 1050 Guillem fill de Doda jurà fidelitat a Ramon, entre d’altres coses, per “ipsa abathia de Sancti Petri de Bisulduno”), l’any 1070 fou unit al cenobi provençal de Sant Víctor de Marsella.

Sant Llorenç del Mont

El monestir de Sant Llorenç del Mont té una història una mica complexa. Inicialment l’església de Sant Llorenç és esmentada en el diploma carolingi de l’any 871 rebut pel monestir de Sant Aniol d’Aguja: “montem Sancti Laurentii cum basílica in honorem Sancti Laurentii eiusdem fundata”. Després, l’any 887, l’abat de Sant Aniol vengué aquesta església a Radulf. Pocs anys més tard, aquest comte la degué cedir a la seu de Girona, ja que l’any 899 en un diploma de la catedral s’esmenta la “cellam Sancti Laurentii”. Trobem noves mencions d’aquest priorat o cel·la de Sant Llorenç, com a dependència de la seu de Girona, en un diploma carolingi de l’any 922 i en una butlla de l’any 1002.

En aquesta butlla s’esmenta la cel·la de Sant Llorenç, situada sobre el castell del Beuda, “quemadmodum Fredolo per precepta regalia detinet”. Ramon d’Abadal, tot i no veure-ho pas gaire clar, creu que aquest precepte pogué ésser concedit entre els anys 954 i 986.

Tot i aquest lligam teòric amb la seu episcopal de Girona, al final del segle X ja es comença a esmentar el monestir de Sant Llorenç. Així, l’any 991, el levita Delia llegà a “Sancti Laurencii súper Bebita” un llit, considerant aquesta església al mateix nivell que les abadies d’Arles o de Banyoles, per exemple. També és prou significatiu un document de l’any 1000 on s’esmenten les afrontacions de Ribelles; l’afrontació de migjorn era l’alou de l’abadia de Sant Llorenç (“ipso alode de ipsa abadia Sancti Laurentii”). El comte Bernat Tallaferro, en el seu testament de l’any 1020, donà un alou al cenobi de Sant Llorenç, situat sobre el castell de Beuda. D’ençà d’aquesta data, les donacions de comtes i d’altres personatges se succeïren per un seguit. Segons Francesc Monsalvatje, en depenien les esglésies de Sant Aniol d’Aguja i de Sant Feliu de Riu.

D’altra banda, el fet que els anys 1003 i 1004 trobem en els documents un abat d’aquest monestir anomenat Abbo (“Abo aba caenobii Sancti Laurentii”) ja és força significatiu.

La canònica de Sant Genis i Sant Miquel de Besalú, o de Santa Maria

Una canònica era una comunitat de clergues que es regien per una regla; malgrat les possibles semblances entre els monestirs i les canòniques, aquestes tenien unes característiques pròpies i nombrosos elements que les diferenciaven força de les comunitats de monjos.

El mateix any 977, en què es fundà el monestir de Sant Pere de Besalú, el comte bisbe Miró feu també importants donacions a l’església de Sant Genis i Sant Miquel a petició de la comtessa Ermengarda —dona d’Oliba Cabreta— i del seu fill Bernat —el futur comte Tallaferro—, amb la condició que Ermengarda i Bernat hi establissin canonges regulars. Així, de fet, es creà la canònica de Sant Genis i Sant Miquel de Besalú, que més endavant fou dedicada també a Santa Maria. El comte bisbe oferí també aquesta canònica al papa, amb l’obligació que els canonges enviessin al pontífex 2 sous cada any; tanmateix, ell i els seus successors— bisbes—, juntament amb set homes a cavall, tenien dret a fer-hi visita i a ésser-hi rebuts i alimentats.

Com a donació a la nova canònica, cedí l’església parroquial de Sant Vicenç situada al suburbi de Besalú, amb el seu altar dedicat a sant Rafael. També donà un alou a Balbs, un alou a Meians, la petita vila d“’Adà”, alous a Marial, a Oix i, així mateix, com ja hem vist, les esglésies sufragànies de Sant Martí de Juïnyà, de Santa Maria de Freixe, de Sant Fruitós d’Ursinyà i de Sant Silvestre del Mor. Aquestes donacions foren confirmades en el testament de Miró Bonfill.

Amb tot, en morir el comte Miró, l’any 984, sembla que hi hagué una reacció contrària per part del seu successor, el comte Òliba Cabreta, que no acceptà les molt nombroses donacions fetes pel comte bisbe, les quals havien fet minvar molt el patrimoni comtal, especialment a la rodalia de la capital, Besalú. En obtenir el poder el comte Bernat Tallaferro tornà a canviar la situació.

L’any 998, aquesta canònica de Sant Genis i Sant Miquel va rebre una butlla del papa Gregori, precisament a petició del mateix comte Bernat. En aquesta butlla es confirmaren moltes de les propietats cedides pel comte Miró i encara veiem que se n’hi havien afegit d’altres, com ara un alou cedit pel comte Bernat a Ribelles, que s’especifica que contenia prats, pastures i també drets de pastura.

El comte Bernat Tallaferro va donar suport a aquesta comunitat canonical potser, entre d’altres motius, perquè volia convertir-la en la canònica del nou bisbat que pretenia de crear. L’any 999 decidí de retornar els béns que el seu pare, Òliba, s’havia apropiat i que explica que eren l’alou que hi havia al voltant del castell de Besalú i els alous de Caselles, Fornells, Esponellà, Oix, Meians, Balbs, Batet, etc. En aquest document s’esmenten també les esglésies de Santa Maria i de Sant Joan, situades prop del castell.

La butlla del papa Benet VII, de l’any 1017, ja la podem relacionar amb la creació del nou bisbat efímer de Besalú. Feta a petició del comte Bernat i del seu fill Guillem, ja fa esment d’una canònica dedicada a Sant Salvador i Sant Genis i Sant Miquel.

En una donació feta pel comte Guillem de Besalú a aquesta canònica, l’any 1026, ja trobem una menció del “lignum Domini”, que hi havia a l’església i que havia estat portat de Roma pel comte Bernat Tallaferro. Sembla que fou en aquesta època que la comunitat es traslladà de l’església de Sant Miquel i Sant Genis a l’església de Santa Maria. Així, l’any 1048, s’esmenta “Wifredus gratia Dei episcopus cum cuneta congregatione Sanctae Mariae qui est infra muros Bisulduni”.

L’any 1055, tingué lloc la consagració de l’església de Santa Maria. Uns quants anys més tard, el 1075, després d’haver-hi hagut diverses recuperacions i noves cessions de l’alou de Besalú, el comte Bernat II de Besalú confirmà les donacions fetes a la canònica al voltant de la capital del seu comtat i n’establí els límits per tal d’evitar possibles furts. L’any 1084, el mateix comte Bernat II cedí aquesta canònica de Santa Maria de Besalú a l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó; aquesta donació, que motivà durant molts anys dissensions i resistències per part dels membres de la mateixa comunitat de canonges de Besalú, fou aprovada per Ramon Berenguer III de Barcelona l’any 1111, data en què va rebre el comtat besaluenc.

L’any 1137. després d’haver-hi hagut nous litigis entre els canonges de Besalú i l’abadia de Sant Ruf. el comte Ramon Berenguer IV, d’acord amb el bisbe de Girona i l’abat de la canònica provençal, feu una nova donació i confirmació dels béns i de la immunitat. Degué ésser també vers aquesta data que, d’acord amb l’estudi d’Eduard Junyent, podem creure que s’esdevingué la cessió, per part del comte, del castell de Besalú a la canònica. Aquest fet va permetre que els canonges es traslladessin al cim del turó i que l’any 1161 —i més clarament el 1171— hom ja parli de Santa Maria del castell de Besalú. Mentre que l’antiga església de Santa Maria del veïnat de Bell-lloc degué ésser abandonada pels canonges, en un document de l’any 1179 ja s’esmenta una “ecclesiam Sancte Marie Novelle”.

Cel·les i priorats

Durant els segles IX i X, en principi, una cel·la era l’habitatge d’un o de diversos monjos o ermitans; normalment depenia d’algun monestir. De fet, però, els límits entre monestir i cel·la alguns cops no eren pas gaire clars. En el diploma concedit l’any 866 a Sant Julià del Mont, tot i tenir aquesta abadia un abat, Rímila, hom la considera com una cel·la, encara que, més avall, en el mateix document, es parli de “praefati monasterii”. Després, en un diploma de l’any 878, quan Sant Julià ja depèn del monestir de Banyoles, continua rebent el nom de “cella Sancti Iuliani”. En aquest segon privilegi carolingi també s’esmenta una cel·la de Sant Vicenç de Sallent i una cel·la de Santa Maria, segurament dels Arcs. En una època més reculada, l’any 844, ja podem trobar esmentada en un diploma també del monestir de Banyoles, una cel·la dedicada a Sant Pere, al lloc de Mieres. Tot i que, en principi, els monjos no s’havien pas d’encarregar de la cura d’ànimes, possiblement els que vivien en aquestes cel·les es feien càrrec de la vida espiritual de llur territori. Es molt possible que aquestes quatre cel·les fossin l’embrió de les quatre respectives parròquies 0 almenys de les del Sallent i de la de Sant Julià.

Les cel·les foren, en alguns aspectes, un precedent dels priorats. Un priorat era una comunitat de monjos o de canonges governada per un prior i que generalment depenia d’una abadia.

Si seguim l’obra de Monsalvatje, sabem que a la Garrotxa hi havia, a l’edat mitjana central, els priorats següents: Santa Maria de Finestres, que depenia del monestir de Banyoles, Santa Maria del Collell, que depenia de Sant Pere de Besalú, Sant Corneli del Mont, que depenia de la canònica de Santa Maria de Besalú, Santa Maria de Ridaura i el Sant Sepulcre de Palera, que depenien del monestir occità de la Grassa, i Sant Joan les Fonts, que depenia de Sant Víctor de Marsella.

Potser, de tots aquests, el priorat que va tenir més importància fou el de Sant Joan les Fonts, que tingué el suport de la casa vescomtal besaluenca. L’any 1079 el vescomte Udalard cedí l’església de Sant Esteve les Fonts a l’abadia occitana de Sant Víctor de Marsella. Lliurà al nou priorat l’església de Santa Eulàlia de Begudà; la seva muller, la vescomtessa, cedí les de Sant Cristòfol les Fonts, Santa Maria de Castellar i Sant Pere de Lligordà; uns altres homes donaren la de Sant Martí de Capsec. En una confirmació de l’any 1106 no s’esmenta l’església de Capsec, però sí les altres; amb tot, segons Francesc Caula, Sant Cristòfol les Fonts ja havia estat cedit pel comte Bernat, l’any 1097, al monestir de Ripoll (i confirmat el 1119 per la vescomtessa Ermessenda). Les donacions fetes l’any 1079 a l’abadia provençal foren confirmades pel bisbe de Girona el 1106 i, novament, l’any 1127.

El priorat de Finestres ja és esmentat en un document de l’any 1096; tenim un acurat recull dels seus priors fet per Lluís G. Constans.

El priorat de Sant Corneli i Santa Magdalena del Mont fou estudiat per Francesc Monsalvatje. L’església de Sant Corneli ja és esmentada l’any 998 en una butlla de la canònica de Santa Maria de Besalú. L’any 1175 el vescomte de Bas cedí al procurador del priorat de Sant Corneli un mas situat a Sant Privat i una borda. Ja al segle XIII, l’any 1257, la vescomtessa cedí a Sant Corneli dos arbres, i a partir de llavors anualment.

Pel que fa a l’església de Sant Sepulcre de Palera, sabem que fou consagrada l’any 1085, que esdevingué una filial de la Grassa i també, d’acord amb els treballs de F. Monsalvatje, coneixem els noms d’alguns dels seus priors (Ramon, anys 1171-76, Joan, anys 1266-89, etc).

El priorat de Santa Maria de Collell, que, com ja hem dit, depenia del monestir de Sant Pere de Besalú, és documentat d’ençà de l’any 1198.