La societat i els senyors de la Garrotxa

Introducció

Fer una exposició sobre la història política o bé sobre la història de l’Església a la comarca de la Garrotxa a la alta edat mitjana no és pas gaire difícil, a causa dels nombrosos i força acurats estudis que fins ara han estat realitzats sobre aquests temes. Per contra, parlar de l’economia alto-medieval en aquesta comarca ha estat força més dificultós, a causa sobretot de la poca quantitat d’informació que trobem a les fonts que s’han conservat. A l’hora de fer un resum de l’evolució de la societat d’aquesta comarca durant els segles que envolten l’any 1000 ens enfrontem amb una problemàtica ben diferent. D’una banda, pràcticament no ha estat estudiada mai d’una forma sistemàtica; d’altra banda, però, hi ha al nostre abast un gran nombre de fonts, sovint fins i tot publicades, que ens poden permetre de fer una reconstrucció d’algunes característiques d’aquesta societat. Al llarg de les pàgines següents ens aproximarem amb dificultat, tot seguint però el camí obert pels principals estudis fets a Europa sobre aquest tema, a les transformacions de la societat que s’esdevingueren a l’època que ens interessa, durant la qual es produí el complex procés de feudalització, que comportà, com ja és prou sabut, forts canvis en el món dels senyors i també greus conseqüències per als pagesos que havien de treballar les terres.

La noblesa fins l’any 957

Durant tota l’època que estudiem, a la Garrotxa hi havia, evidentment, senyors que no treballaven la terra i que per tant havien de viure o bé de les rendes derivades de la possessió de les terres o bé de les entrades provinents del gaudi del ban o, en alguns casos, dels drets d’origen eclesiàstic. Es difícil, però, de saber amb exactitud la importància d’aquests senyors: saber en cada moment quants eren. quantes terres ocupaven, quanta gent en depenia i, fins i tot, quines relacions hi havia entre ells o bé entre ells i els pagesos. Primerament intentarem de conèixer-ho abans del segle XI.

La Garrotxa —o el comtat de Besalú si ho preferiu— no fou pas un territori de frontera. Restà molt pocs anys sota domini musulmà i aviat esdevingué rereguarda. Per això, al final del segle VIII, quan va caure en mans dels francs, és lògic pensar que hi degué haver una tendència a reinstaurar-hi un tipus de societat força semblant a la que hi havia abans de la invasió musulmana —la qual certament no coneixem gens— o bé, més aviat, semblant a la que hi havia a la resta d’allò que els francs anomenaven Gòtia 0 Septimània.

Els documents conservats d’aquesta primera època ens permeten de saber ben poques coses. Coneixem, això no obstant, que existien una sèrie de senyors que havien aconseguit uns preceptes reials que feien que esdevinguessin fidels personals del rei i que per això obtinguessin una situació privilegiada. Alguns d’aquests senyors tenien unes possessions molt àmplies, sovint escampades per diversos comtats catalans i septimans. Un bon exemple d’aquests personatges era Teodosi, que, segons un diploma reial de l’any 898, a més de posseir terres a Narbona i al Rosselló, tenia extenses possessions a la plana de Montagut de Fluvià, a “Golors”, a Tapioles, etc, i també a la vall d’en Bas, concretament a la zona de Joanetes i de Sant Esteve. A més a més, la situació d’aquest Teodosi, com la dels altres fidels del rei, esdevingué molt especial. En el privilegi reial se li concedeix que els homes que visquin a les seves viles, tant si són hispans com si no ho són (“tam spani quam ceteri”), li facin els mateixos obsequis i serveis que hom fa normalment al comte. També s’especifica amb detall que altres drets derivats del ban (dret d’alberga, dret de jutjar, dret d’exigir telonis o pasquers) han de restar també en mans del dit Teodosi. Tot això fa pensar que aquest pròcer havia de tenir, per exemple, uns edificis on es pogués hostatjar i on pogués jutjar els seus homes, i també uns representants —uns ministerials o uns villici— en els diversos dominis, dels quals no sabem res.

Un altre exemple. El prevere Guifré i els seus germans Sídila i Imbolat van obtenir l’any 889 un privilegi reial semblant en re-lació amb el vilar de Guixeres de la vall de Mieres i amb alguns altres llocs del comtat de Besalú. En aquest cas, tot i que es tractava segurament d’uns personatges menys importants, en el diploma concedit també s’estableix una immunitat semblant a la que era concedida a Teodosi, d’acord amb els diversos preceptes concedits genèricament a tots els hispans, quant a les guaites, els te-lonis, els pasquers, els serveis, d’altres tributs, etc.

I aquests homes no eren pas els únics fidels reials. A la vall del Bac sabem que hi havia un Teudemund que també havia obtingut entre els anys 898 i 925 un diploma del rei. Òliba va obtenir un diploma referit a la vall de Santa Pau, ja força tardanament, entre l’any 929 i el 935. I també cal esmentar el precepte concedit vers els anys 954-986 a Frèdol, referit a la muntanya de la Mare de Déu del Mont. I al comtat de Besalú, ja fora de la Garrotxa, també podríem citar el privilegi concedit a Esteve i Anna l’any 899 o bé el concedit a Adalbert l’any 944.

De fet, ens podem adonar fàcilment que aquests magnats ocuparen les principals valls de la comarca. Generalment els trobem instal·lats a les terres de les planes més bones o al riberal del Fluvià, a moltes de les zones amb sòls que anteriorment hem anomenat de primera categoria. D’altra banda, cal tenir present que encara és possible que hi hagués d’altres fidels reials que no tenim documentats, per exemple a la vall de Bianya.

I, qui eren aquests fideles regis? Hom ha considerat que alguns d’aquests eren hispani maiores. propietaris importants que havien hagut de fugir de les terres ocupades pels musulmans —segurament perquè s’havien compromès amb el partit franc— o dels llocs fronterers massa insegurs. Així mateix, en força casos pot ésser que aquests fideles fossin els mateixos antics pobladors de la zona. Sovint sembla que fins i tot estaven emparentats amb els llinatges comtals i vescomtals i era normal que tinguessin nombroses possessions també als comtats occitans de la Septimània.

A més d’aquests grans pròcers, encara hi havia d’altres grans propietaris, que no havien d’haver rebut necessàriament un privilegi reial i que no sabem que fossin hereus d’un fidel del rei. Dins d’aquesta categoria, podem esmentar Tassi, documentat l’any 976 a la zona de Mieres. També assenyalarem el cas de Ricarda, que l’any 957 donà el terme de les Preses al monestir de Sant Benet de Bages. O bé, a un nivell potser diferent, també eren segurament uns terratinents Ameli i la seva muller, Quíxilo, i llurs fills, que posseïen importants drets al vilar del Coll “Alier” i que cediren un alou al moment de la consagració de l’església d’aquest lloc, que és dedicada a Sant Andreu.

Cal dir que també hi havia altres grans senyors propietaris de drets terrers o bé banals: els monestirs, les catedrals, les esglésies i també el comte i els vescomtes. Cal tenir present que el més gran propietari, lògicament, encara devia ésser el comte, especialment a causa de tenir les terres fiscals —que el rei no havia cedit als seus fidels personals—. Sigui com sigui, la família comtal gaudia de drets sobre moltes terres i fins i tot n’adquirí d’altres (encara que també, arran de les importants donacions a institucions religioses en va perdre molts). Així mateix, el vescomte també devia ésser un terratinent important, tal com ja surt documentat en alguns instruments.

A la Garrotxa, a causa del seu allunyament de la frontera i del seu passat immediat, es mantingué bàsicament una estructura social similar a la que hi havia abans de la invasió musulmana, encara que hi degué haver un augment notable del tant per cent de petits aloers. El procés de repoblació féu que s’hi produïssin nombroses aprisions per part de pagesos i, per tant, que apareguessin nous petits i mitjans propietaris.

La gran propietat, pervivència del passat o creada pels hispani maiores que s’instal·laren en aquesta comarca, continuà tenint importància i com a tot arreu tendí ràpidament a créixer. Els senyors, com ja hem vist, en principi podien ésser o bé fidels reials o bé simples grans propietaris i, pel que fa a l’origen, tant els uns com els altres podien ésser hispans o bé gots, si és que hom pot establir aquesta diferenciació.

Com es desprèn d’aquests privilegis reials, alguns d’aquests senyors tenien drets banals i lògicament també drets terrers o dominicals. Tot i que és difícil d’assegurar, és possible que encara hi hagués un sistema dominical de tradició antiga. Els polentes més forts podien tenir una reserva petita, encara treballada per alguns esclaus (en un privilegi de l’any 889 s’esmenten servos, esclaus), la qual potser devia rebre el nom de coromina. paraula que trobem sovint fossilitzada en la toponímia.

A més a més, depenien d’aquest senyor alguns pagesos que només tenien el domini útil de les terres i que segurament pagaven la tasca per treballar-les. Si el senyor era immune, aquests pagesos també havien de lliurar-li els drets jurisdiccionals que normalment s’havien de donar al comte. Alguns diplomes reials del segle IX mostren les tensions que hi hagué entre aquests pagesos i els senyors; és possible que algun d’aquests camperols visqués o s’hagués instal·lat en una terra de bell antuvi fiscal que després fou cedida pel rei a un senyor, fet que provocava un empitjorament de la seva situació social i econòmica.

D’altra banda, aquest fet de concedir drets públics heretables a personatges privats —el lligam amb el rei, llevat de l’època de Carlemany, devia ésser molt fluix— degué afavorir molt el procés de feudalització de la societat i n’és un clar precedent.

Segurament existiren problemes, a l’inici, entre els pagesos que volien continuar essent aloers i els senyors que segurament havien pogut triar les terres més bones, però que necessitaven homes que les treballessin, tant si aquests eren del país com si eren nouvinguts del nord o del sud.

D’altra banda, la importància d’aquests fidels reials i de tots els terratinents també era bastant incompatible amb el poder del comte, especialment quan aquest poder en teoria augmentà en minvar la influència del rei. Segons un privilegi carolingi de l’any 815 i nombrosos diplomes posteriors, els fidels reials gairebé tenien tant de poder sobre llurs homes com el comte. El comte (a través dels seus representants), amb relació als homes de l’im-munista, quasi només tenia algun dret de tipus militar o de vegades només tenia la jurisdicció sobre els casos judicials més greus (homicidi, segrest, incendi); l’augment de les terres immunes feia que hagués perdut en realitat tots els drets econòmics de tipus públic sobre àmplies extensions del comtat.

Un primer enfrontament entre la noblesa i la família comtal es produí abans de l’any 952, segurament, segons el parer de Josep M. Salrach, durant la regència de la comtessa Ava, vídua de Miró el Jove. En aquest moment el vescomte Unifred, anomenat Falquet, va promoure una revolta al Ripollès i especialment al Conflent, la qual, malgrat que provocà algun mort, sembla que fou vençuda fàcilment.

La revolta de l’any 957

L’any 957 es produí una nova i més greu rebel·lió de l’aristocràcia contra el comte de Besalú, la qual ha estat estudiada per Josep M. Salrach. Aquest historiador, seguint els passos de Ramon d’Abadal, ha vist en aquests homes rebels els hereus dels fidels reials que havien obtingut preceptes els anys anteriors. Fins i tot, Salrach ha aconseguit d’establir diverses famílies de revoltats i els indrets on tenien llurs béns patrimonials. Ho podem veure breument:

El cabdill del moviment fou Adalbert, que és molt possible que fos el clergue Adalbert, el qual l’any 944 havia rebut, juntament amb els seus germans, un precepte d’immunitat del rei Lluís. Juntament amb ell, trobem sovint esmentats un germà seu, el prevere Sunifred, i un possible nebot o cosí anomenat Òliba; tots eren descendents d’un tal Raifred. Aquesta família tenia terres a Parets, Espinavessa, Vilert, Juïnyà i també a Maià de Montcal, Llorençà, “Vall Alta’”, Lluernegre, Fares, Roset, Dosquers, Marifont, Pujarnol i Cals. Algunes d’aquestes terres sembla que eren compartides amb el prevere Gomar, d’altres ho eren amb Garí i els seus fills, que també tenien béns a “les Preses” de Bianya i a l’Esparc i, finalment, d’altres amb Vives, el qual també tenia possessions a Beget, el Guilar i Planeses. Fins i tot, després d’una acurada anàlisi dels documents, J.M. Salrach creu que també tenien importants propietats i drets a Santa Pau.

Una segona família era formada per Ermegild, el prevere Guígila i Trasuad i els seus fills, Sunifred i Seniuld. Aquests traïdors o bausadors, com són anomenats en els documents, tenien béns a Serinyà, Taià, Arboçar, Ca n’Illa, Caselles, Pols, Ventajol i Hortmoier. Alguns béns sembla que eren compartits amb el Vives que hem esmentat més amunt.

Finalment un tercer grup de rebels era compost pels fills de Fredari, que eren comandats per un tal Mir, els quals sobretot tenien béns a la vall de Mieres.

Segons paraules de Josep M. Salrach, “en essència sembla com si el conflicte de 957 pogués reduir-se a l’enfrontament entre la casa de Cerdanya-Besalú, llinatge comtal d’origen recent, que tot just llavors començava a independitzar-se de la reialesa, i encara no tenia sòlides rels a la terra besaluenca (…) i un nombrós grup de terratinents de Besalú, alguns d’ells immunistes de dret, d’altres potser de fet, uns quants fideles regis, els restants segurament descendents de fideles regis”.

De fet, però, més endavant, aquest mateix autor crida especialment l’atenció sobre el lligam que existia entre molts dels revoltats i l’antic comte Radulf, germà de Guifré el Pelós. Alguns dels revoltats eren de la seva mateixa família o bé se sentien molt més lligats a aquesta branca de la casa comtal catalana que no pas a la dels hereus de Miró el Jove, fill de Guifré I i, per tant, nebot de Radulf.

La revolta, com ja hem dit en parlar dels esdeveniments, comportà de bell antuvi la mort del comte Guifré de Besalú, en intentar fugir del setge d’aquesta ciutat. Immediatament, però, hi hagué una intervenció de Sunifred, comte de Cerdanya i germà del difunt, que va conduir a la derrota dels revoltats i a l’expropiació de llurs béns.

Un cop aixafada aquesta revolta hi degué haver, lògicament, un enfortiment de la posició del comte i un afebliment de la posició de la noblesa, la qual, a causa dels nombrosos preceptes d’immunitat i del relatiu allunyament del poder comtal, fins aleshores segurament havia tingut un poder molt fort.

La noblesa al final del segle X

Entre l’any 957 i l’època del comte Guillem I de Besalú podem endevinar en els documents amb força més facilitat l’existència d’una noblesa. Ja hem vist que abans existia una classe de terratinents, però fins aquest moment, amb l’aparició dels comtes privatius, era molt difícil de valorar el nombre i la importància política dels seus membres.

A l’època que ara estudiem hom pot endevinar l’existència d’unes certes transformacions en el món senyorial. En primer lloc, segurament s’esdevingué una pèrdua considerable del poder dels antics senyors immunistes, si més no d’una forma temporal. En segon lloc, en canvi, podem assenyalar un creixement molt notable del nombre de senyories eclesiàstiques i de llur poder. En tercer lloc, s’esdevingué l’aparició o bé l’augment de la importància de les grans famílies senyorials de l’època posterior (encara que, evidentment, pel fet de no tenir-ne dades no podem pas afirmar que abans no existissin); els senyors de Tortellà, després senyors de Sales, en són un bon exemple. En quart lloc, podem esmentar l’aparició de diverses famílies de castlans o senyors de castells. Finalment, en cinquè lloc, també cal indicar, encara que ja s’allunyi força del marc geogràfic que ara ens interessa, l’aparició d’unes quantes famílies lligades als territoris que passaren a dependre de Besalú en aquests anys: el Vallespir, el Fenollet i especialment el Perapertusès. Al final d’aquesta època també es començaren a esdevenir certes transformacions lligades a la feudalització de la societat, que ja estudiarem, però, més endavant.

Segurament, si l’any 957 no s’hagués produït la revolta i la reacció que la seguí, el procés de feudalització de la societat s’hauria precipitat força més. D’altra banda, però, tot i que creiem que després del 957 degueren quedar pocs immunistes, no ho sabem pas ben del cert. De fet, les noves grans famílies nasqueren precisament sobretot a les terres on sembla que no hi hagué un important moviment de rebel·lió i, així mateix, sembla que aquestes famílies mantingueren, almenys inicialment, un fort lligam amb la nova casa comtal de Besalú.

Tot i la jugada desesperada de darrera hora del “bausador” Adalbert, per la qual cedia tots els béns a l’església catedral de Girona per tal que no poguessin ésser expropiats, el comte Sunifred s’apropià aquestes terres, fet que comportà un increment important del patrimoni de la família comtal. La base territorial del seu hereu i germà Miró Bonfill era a Besalú, per tant, força més sòlida de la que hi havia tingut, per exemple, el malaguanyat Guifré. Miró II, que quan esdevingué comte ja era levita, fou nomenat poc després —per casualitat?—, també, bisbe de Girona. Tanmateix, en morir —o ja abans—, potser per escrúpols, potser per un molt hipotètic pacte establert anteriorment amb el comte de Barcelona o bé potser per autèntica religiositat, cedí la immensa majoria d’aquests béns que havien estat expropiats arran de la revolta de l’any 957. Les importants donacions a monestirs i a la seu de Girona (que ja hem esmentat en parlar del món eclesiàstic i del govern de Miró Bonfill) comportaren una minva del poder comtal i un augment del poder senyorial, sobretot de l’Església i, per contrapès, també dels senyors laics. D’altra banda, malgrat que potser es produí una disminució momentània del poder dels senyors laics, després de la revolta, evidentment no degué minvar gaire llur nombre. A l’època del comte bisbe o dels seus successors ja trobem sovint en els documents llistes de senyors que feien de testimonis dels comtes i que devien complir el deure d’aconsellar-los.

Sunifred encara fou un comte en primer lloc cerdà. Miró Bonfill, però, s’establí sobretot a Besalú i tingué diversos homes de confiança laics, encara que s’envoltava molts cops d’eclesiàstics, com és prou lògic. En el seu testament de l’any 979, els homes fidels d’aquest comte (ell diu “amicos vel fideles meos”) eren l’abat Teuderic, el prevere Mir i Delia i també Oriol, At, Trasuat i l’abat Mirà, que actuaven com a almoiners i consellers. En aquest mateix testament el comte bisbe llegà un mas a aquest Oriol (“Oriolo fidele meo”), que sembla que el podem col·locar gairebé a l’inici del llinatge dels senyors de Sales, els quals ja estudiarem més endavant. Delia és possiblement un prevere que féu testament l’any 991 i que, tal com exposàvem en un petit estudi, tenia dominis per les terres de la Garrotxa i de l’alt Berguedà. Pel testament del comte bisbe, sabem que aquest home fidel (“Delane fidele meo”) rebia unes terres a Beget.

En diversos documents d’aquest mateix comte Miró II s’esmenten també una sèrie de pròcers: en primer lloc els vescomtes Guandalgot i Mir i també Teudemund, Teudebert, Esteve, Bera, Òliba, Bernat, Joan, Oriol, Ot, Roger, Sentel·les i d’altres. Llevat del dit Oriol, en aquesta època encara és difícil de saber exactament el lloc d’on eren aquests senyors. Lògicament, però, quasi tots devien ésser polentes del comtat de Besalú, tant de l’actual comarca de la Garrotxa com dels sectors del Ripollès, de l’Empordà o del Gironès. Al costat d’aquests laics solien signar també eclesiàstics, com el dit Delia o també Acfred, Aimeric o alguns abats; alguns d’ells podien ésser de Girona, però, segurament, d’altres eren del comtat de Besalú.

Així doncs, resumint, tenim que, en aquest moment, hi devia haver, a més dels vescomtes, almenys unes dotze famílies importants al comtat de Besalú, que certament feien costat al comte. Cal dir, d’altra banda, que aquestes famílies de terratinents sembla que encara, en principi, no es relacionaven pas amb la possessió de castells. Els castells, en primer lloc el de la mateixa capital, Besalú, devien ésser en mans del comte; segurament, com ja hem dit, aquests pròcers habitaven en sales, “corts” (els noms dels castells de Sales o de Cos semblen recordar aquest origen), és a dir, cases fortes.

En els decennis posteriors a l’època de Miró Bonfill continuem tenint notícies de la noblesa del comtat de Besalú. Especialment a l’època de Bernat, l’anomenat Tallaferro, comte altre cop privatiu de Besalú, s’observa que en alguns documents fets arran de judicis o d’altres actes comtals s’esmenten també, si fa o no fa, una dotzena de pròcers. En un document de l’any 1003 hi ha una bona llista dels regni proceres del comte Bernat. Aquests eren en primer lloc el vescomte Mir; en segon lloc Oriol de Tortellà, acompanyat de vegades del seu fill Joan. Tot seguit en trobem d’altres: Adalbert, fill de Frèdol, Adalbert Tassi. Amaric, Sunifred, Roger, Bonfill, Mir, Menard, Ardiman, Arnal i també Ricard, Òliba, etc. Desgraciadament, encara és molt difícil de saber on tenien el nucli de les terres tots aquests prohoms. Malgrat això, podem potser relacionar l’Adalbert fill de Frèdol amb el Frèdol que obtingué entre els anys 954 i 986 un diploma del rei Loari i, per tant, d’acord amb la tesi de Ramon d’Abadal, encara amb un descendent del comte Radulf; les possessions d’aquest Frèdol eren a la muntanya de la Mare de Déu del Mont. També sembla probable que Roger fos senyor de Falgons, al sector oriental de la “vall” de Mieres. Així mateix, podem considerar l’Ademar d’un document de l’any 1005 (i potser l’Ardeiman del 1003) com a senyor de Porqueres.

De fet, segurament, aquests eren els prohoms més importants del comtat en aquest moment. Tanmateix, a partir de l’època d’aquest comte Bernat, al costat dels terratinents hi ha una sèrie de senyors relacionats amb castells; aquestes fortificacions normalment són frontereres i de contrades del Ripollès o del Berguedà, ajuntades feia poc temps al comtat de Besalú. Així trobem uns Gaufred de Cabrera, Bernat de Milany, Bernat de la Guàrdia, Guifré de la Portella, i també Berenguer del castell de Finestres i Ermemir Duran del castell de Colltort. els quals castells, com hem vist, el comte de Besalú tenia pel comte de Barcelona-Girona.

Els Santapau.

Armand de Fluvià i Escorsa

A més a més, en l’època de Bernat Tallaferro el comtat besaluenc restà ampliat també amb terres del Vallespir i amb les comarques occitanes del Fenollet i del Perapertusès, pervingudes a la casa de Besalú amb l’herència d’Oliba Cabreta. Aquest fet degué afavorir que existís una alta noblesa del comtat, composta en primer lloc pels vescomtes d’aquests diversos territoris, pels castlans suara esmentats i per alguns dels grans senyors terratinents, com els descendents d’Oriol de Tortellà. Així, per exemple, en l’acta d’institució i dotació del bisbat de Besalú signen el document tots aquests prohoms de l’estat: Guillem, vescomte del Vallespir, Pere, vescomte del Fenolledès, Seguer del castell de Perapertusa, etc.

A més a més s’esmenta, l’any 1017, un escuder, segurament del comte, anomenat Joan (“Iohannis armigeri”) i un encarregat de tenir cura del palau comtal, anomenat Ademar (“Ademari custodis palatii”).

Fonaments ideològics del poder comtal

Seguint l’esquema proposat per Pierre Bonnassie, podem parlar de les bases ideològiques i de les bases materials del poder del comte. Com assenyala aquest historiador, els dos fonaments no materials més importants per als comtes del segle X eren, d’una banda, l’existència d’una llei que havia d’ésser aplicada a tothom i de la qual eren garants i, d’altra banda, el fet que hi hagués un perill constant d’atacs musulmans; la coordinació de la defensa davant d’aquesta amenaça depenia d’aquestes autoritats. De fet, però, al comtat de Besalú la frontera ja era molt llunyana i, per tant, tot i que encara es podien fer algunes expedicions militars profitoses econòmicament, potser era més important el primer que el segon d’aquests fonaments ideològics. Durant tot el segle X i encara a FXI hi hagué nombrosos judicis públics, celebrats al castell que el comte tenia a Besalú (“in castrum Bisulduno, ante suprascriptum comitem”, any 1003). En aquests judicis, on en certa manera el comte demostrava la seva força, fins i tot, però, es podia sentenciar contra els interessos del mateix comte, com ja veurem més endavant. Per al comte besaluenc aquests judicis també eren una font important d’entrades, en productes i també en terres.

D’altra banda, creiem que el pes del suport de la monarquia franca, encara que només fos simbòlic, també era força important per als comtes d’aquesta època. Els musulmans anomenaven Catalunya com la terra dels francs i, com s’ha dit, sovint no gosaven atacar-la a causa de la por d’una resposta per part dels governants de l’estat del qual en teoria formava part. Aquest lligam i aquesta protecció és cert que eren un miratge, com es va poder demostrar l’any 985; això no vol dir, però, que aquest pensament no hi fos. Al comtat de Besalú sembla que hi hagué un fort desig de cercar un suport, si més no teòric, en els reis llunyans de la Gàl·lia, encara en èpoques força tardanes del segle X. S’han conservat dos diplomes reials concedits l’any 952; l’un obtingut per part de Guifré de Besalú per al monestir de Camprodon i l’altre —més insegur quant a la data— obtingut per a la família cerdano-besa-luenca, pels béns del vescomte Unifred. De fet, cal tenir present que sembla que són dels més tardans dels concedits a una autoritat del nostre país. Per què fou així? Potser la pervivència tan prolongada d’aquest lligam per part de la casa comtal fou deguda al fet que els comtes necessitaven —o creien que necessitaven— uns diplomes reials per a defensar-se davant una noblesa de terratinents, molt forta i carregada de privilegis d’immunitat. Si és cert això, els descendents del comte Radulf degueren trobar una bona arma per a lluitar contra el poder de la nova família comtal en els prestigiosos documents fets pels reis francs (recordeu, per exemple, el diploma concedit tardanament a Òliba de Santa Pau); és lògic, doncs, que els comtes seguissin una política semblant. Finalment, com ja hem vist, la tensió portà fatalment a la revolta de l’any 957. I, tot i això, encara Frèdol obtingué un document reial entre els anys 954 i 986 —per tant potser després del 957—, pel que fa a uns drets sobre la muntanya de la Mare de Déu del Mont.

Fonaments materials del poder comtal

En primer lloc, hem d’assenyalar els beneficis econòmics que derivaven dels drets públics. De fet, la possessió d’aquests drets fou un dels problemes greus amb què s’hagueren d’enfrontar els comtes de Besalú i, possiblement, aquest afer motivà la mort del comte Guifré l’any 957. Encara l’any 944, en un diploma reial força tardà, concedit al clergue Adalbert, potser el qui després fou el principal dels revoltats, s’establia que cap jutge públic ni cap comte no podia fer judicis a les seves terres o bé exigir-hi albergues o fer altres requeriments il·lícits o bé manar els seus homes. Aquest precepte pot relacionar-se amb tants d’altres que foren concedits a fidels reials, hispans o gots, durant els decennis precedents.

Si poguéssim posar sobre un mapa totes les terres afectades per aquestes immunitats (una aproximació es pot veure en el nostre Atlas Històric de Catalunya, full de Ripoll-Olot), segurament que ens adonaríem que les terres més bones del comtat eren en mans dels immunistes: tot el riberal del Fluvià mitjà, la contrada de Banyoles, una bona part de les valls de Mieres i de Santa Pau i, fins i tot, part de les valls d’en Bas i de Bianya i la rodalia de la capital comtal. A aquestes terres, en certa manera hi hauríem d’afegir les terres que els mateixos comtes —o ja abans els reis— concediren als monestirs o a la seu gironina (encara que cal tenir present que moltes d’aquestes possessions, especialment les cedides pel comte bisbe Miró, abans havien estat expropiades als “bausadors” immunistes de l’any 957).

Així doncs, els comtes de Besalú cobraven els drets derivats del ban o més exactament del dret de manar i de jutjar, en principi a “tot arreu”, llevat de tots aquests llocs immunes, que segurament devien constituir un tant per cent important del territori. Aquests drets es podien descompondre en diversos tipus d’obligacions, en primer lloc judicials, les quals trobem força ben exposades en el diploma de l’any 944, concedit a Adalbert. Segurament, en aquell moment, saber qui tenia la potestat judicial (“iudiciaria potestate”) era el cavall de batalla en els enfrontaments; fixem-nos que, mentre que en un diploma de l’any 898 només s’esmenten els jutges entre els qui la tenen normalment (“iudex publicus”), el 944 es fa esment d’una forma especial dels comtes (“nullus iudex publicus neque comes”), tal com ja es mencionava en els diplomes de principi del segle IX.

A més a més dels drets judicials, també hi havia, com recorden els diplomes de principi de segle, drets de tipus clarament econòmic. Així, l’any 898, s’esmenten els obsequis i els serveis que, en principi, el comte havia de rebre (“tale obsequium vel tale ser-vitium”) o bé es parla dels drets del teloni (teloneum) o del pas-quer (pascuaticum), que gravaven el comerç i les pastures. També tenien un paper important els drets d’alberga, que solien rebre diversos noms (“freda seu mansiones aut parefredos sive paratas exigendas”, any 898). Encara caldria afegir-hi d’altres tributs relacionats amb la guerra (per exemple, les wactas o guaites esmentades en un document de l’any 889), amb els jueus (recordem els jueus que al segle IX hi havia a la vila de Juïgues, comtat de Besalú, a l’actual comarca del Gironès, o els que hi devia haver a la mateixa capital comtal), amb el monedatge, etc.

Al costat d’aquests drets públics, els comtes de Besalú evidentment també tenien terres, en les quals als drets banals i sovint encara als drets eclesiàstics se sumaven els drets terrers o dominicals. A l’alta edat mitjana, tanmateix, és difícil de saber exactament quins eren els dominis comtals, com evolucionaren o bé com eren. De fet, com ja hem dit alguna vegada comentant la realització de l’Atlas Històric de Catalunya, amb les dades documentals que tenim sobre aquestes possessions del comte al segle X, fàcilment hom podria tenir la impressió que aquests comtes no tenien ben bé res, ja que només s’han conservat els instruments de donacions o, si hi ha l’acta d’alguna compra, normalment aquesta sol fer referència a terres que tard o d’hora foren donades a una institució eclesiàstica —que, ben cert, fou capaç de conservar-la—. Abans, però, d’intentar de fer una valoració d’aquest patrimoni comtal, convé de fer unes constatacions prèvies.

Com és evident, els béns immobles del comte podien procedir del seu patrimoni familiar, d’adquisicions realitzades recentment, del fisc (i per tant tenir una tradició antiga) i també de l’aplicació de la potestat judicial. En els documents del comte bisbe, trobem, per exemple, nombroses terres que li provenen de l’aplicació de la justícia (per exemple: “ipso maso quod Sesemundus mihi com-posuit per ipso homicidio”), deixant de banda l’important patrimoni derivat de l’expropiació posterior a la revolta de l’any 957. Es, però, molt difícil de poder distingir, dins del conjunt, el que li provenia de la família o bé del fisc. Es cert que se’ns parla d’un “fisc de Jonqueres”, l’any 978, que era situat a tramuntana de Dosquers; però més aviat n’és una excepció. Besalú i Olot, ¿eren béns fiscals? Segurament que sí. També ho devia ésser Falgons, almenys la part muntanyosa. Però, ¿i, per exemple, Beget o Batet o tants d’altres llocs? És molt possible que en algun cas fossin fruit d’adquisicions més o menys recents i sovint relacionades amb la possessió del dret de jutjar.

D’altra banda, també podem fer una distinció entre els drets que els comtes tenien sobre els castells, màxima representació de llur poder, els drets que tenien sobre les esglésies, o sobre alous de diverses mides: uns masos, unes pastures, o, simplement, sobre unes petites peces de terra. Normalment, els documents de la Garrotxa relacionats amb els comtes i d’abans de la feudalització parlen molt poc de castells —llevat del de Besalú— i fan esment molt sovint dels alous. En principi, un alou, en aquests documents, era una gran propietat, formada per diverses explotacions familiars o bé, potser, només per una important extensió de terres. Més poques vegades, en canvi, parlen de vil·les (per exemple, Porreres, el Torn, Batet de la Serra), la donació de les quals implica, tal com va aclarir Pierre Bonnassie, exclusivament la cessió dels drets jurisdiccionals que hi tenien. El cas de Batet de la Serra és força clar. D’una banda, el comte Miró Bonfill tenia un mas, anomenat “Gavalmac” i de l’altra tenia tota la vila, fet que comportava, com diu el mateix document, els drets sobre “omnia placita”, els quals ell posseïa “ex regali potestate” (any 977). Els “vilaruncles”, so-vint esmentats en aquestes contrades, sembla que eren o vilars —2 o 3 cases— o bé simplement masos, sense que hom els pugui relacionar amb cap tipus de jurisdicció. D’altra banda, tal com era normal en aquesta època, trobem sovint en els documents membres de la família comtal que tenien, venien o regalaven esglésies, drets eclesiàstics o, fins i tot, consideraven els monestirs o les seus episcopals com a béns propis. I això encara va durar ben bé durant tot el segle XI, malgrat que va motivar, com ja veurem, alguns problemes.

Intentem ara de veure una mica les característiques i l’evolució dels béns que posseïen els comtes de Besalú al seu comtat. En principi, en estudis fets en d’altres països sobre els patrimonis senyorials, hom arriba normalment a la conclusió que en general els senyors no solien lliurar totes llurs terres, per exemple, en almoines. Com és lògic, sempre se’n reservaven la part nuclear i sols solien donar terres o drets marginals o nouvinguts. Això, si ens fixem en el cas dels béns dels comtes de Besalú, en part és cert, però sembla que en part no. Hom té la impressió que ja tenien de bell antuvi uns dominis terrers (i potser fins i tot banals) força migrats en llur comtat. Tot i que van créixer força espectacularment arran de la revolta del 957, foren però quasi totalment alienats al llarg dels decennis següents, fins al punt que hom gairebé té la impressió que els darrers comtes de Besalú, quan havien de fer una donació pietosa, no sabien què cedir dintre el comtat propi. Sort en tingueren, de l’expansió vers tramuntana —empresa de fet per un comte cerdà— i vers migjorn. Fins i tot podríem arribar a pensar que en el pacte de casament de l’any 1107 —establert amb unes condicions radicalment diferents de les del pacte del 1054—, entre molts altres motius hi pesaven les necessitats econòmiques de possessió de noves terres i de nous drets.

A l’hora de veure d’una manera esquemàtica l’evolució d’aquest patrimoni només ens centrarem en el comtat de Besalú; deixarem de banda el patrimoni que els comtes tenien al Vallespir 0 al Ripollès, al Fenollet, al Perapertusès i al Berguedà.

De l’època dels primers comtes de Girona-Besalú o fins i tot dels que ja eren privatius d’aquest darrer comtat, en sabem ben poca cosa. Només ha restat algun document de les actuacions d’un comte barceloní, Sunyer, vers l’any 900, el qual sabem que tenia drets a les viles “Serra” i Falgons, de la vall de Mieres, i també a les valls de Ridaura i de Bianya. Aquest mateix comte Sunyer sembla que donà al monestir occità de la Grassa, els anys 936 i 937, aquesta vall de Ridaura i també drets a Oix i a Meians, drets que, si no tenien un origen patrimonial, havien d’ésser evidentment fiscals.

Les grans donacions comtals, cal relacionar-Ies amb la creació de monestirs, especialment durant la segona meitat d’aquest segle X. L’època dels comtes Guifré i Sunifred fou quan es fundà el cenobi de Camprodon. Això motivà importants donacions i, fins i tot, bescanvis entre aquests comtes i el bisbe de Girona o bé el monestir de Sant Joan de les Abadesses. Les cessions d’aquests dos comtes al novell monestir són terres situades sobretot a la zona de Camprodon mateix, a la contrada de Montagut de Fluvià i també a la de Maçanet de Cabrenys, a l’Empordà. Aquests dos comtes, segons la documentació conservada, cediren a aquesta abadia i a d’altres institucions eclesiàstiques uns 10 “alous”, és a dir, propietats de mides diverses, encara que generalment prou grans per a incloure boscs, pastures, cursos d’aigua, etc.

Després de la revolta de l’any 957, el comte Sunifred decidí d’expropiar les terres dels traïdors, les quals formaven més de 15 grans propietats, repartides per uns 30 llocs diferents.

El govern de Miró, el comte bisbe, comportà, però, nous canvis importants per al patrimoni del comtat. Durant els anys que fou comte cedí més de 55 alous o grans predis, especialment a les comunitats religioses fundades per ell: Sant Pere de Besalú i la canònica de Sant Genis i Sant Miquel, també d’aquesta ciutat. Entre les propietats cedides, cal incloure, possiblement, tots els alous expropiats als bausadors, més encara moltes altres terres, drets o esglésies, que li provenien del patrimoni familiar o del fisc i, també, en una part important, de compres o sovint d’expropiacions realitzades arran de judicis celebrats al castell de Besalú, amb motiu d’homicidis, furts o d’altres crims.

Fragment del sector d’Olot del full 10-2 (Ripoll-Olot, mapa polític, pàgs. 57-58) de l’Atlas Històric de Catalunya, anys 759-992, de Jordi Bolòs i Víctor Hurta-do. Les franges de color reflecteixen drets comtals perduts. La major part de les taques representen dominis senyorials.

Ara no podem entrar en detalls sobre la localització de totes aquestes terres donades, però volem cridar l’atenció sobre la cessió que féu l’any 977 a la canònica de Sant Genis i Sant Miquel: sembla que li cedí importants drets i terres a tot el voltant de la capital del comtat. Això creiem que fou motiu de molts problemes, car la major part dels comtes que el succeïren desitjaven de posseir aquest alou important, que segurament tenia un origen fiscal. Sembla que recuperà aquestes terres, per primer cop, Òliba Cabreta, o, si no, Bernat Tallaferro. Aquest darrer, però, l’any 999, tornà, segurament de mal grat, aquest alou situat “in am-bitione vel circuitu castri Bisuldundi” i d’altres, per tornar-lo a obtenir, però, un any més tard amb un bescanvi, potser forçat. La situació no degué ésser acceptada pels canonges, ja que l’any 1027 el comte Guillem I, potser després de l’assemblea de Tolu-ges, el tornà a cedir. Segurament, Guillem II se n’apoderà una altra vegada i, finalment, el 1075, Bernat II el retornà ja per darrer cop a la canònica de Santa Maria, poc abans que, l’any 1084, aquesta comunitat passés a dependre de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó.

Aquest fou un cas molt problemàtic i extrem; tanmateix, cal tenir ben present que les donacions fetes pel comte bisbe foren molt importants, potser fins i tot massa, pel que fa a les possibilitats del patrimoni dels comtes.

Amb tot, cal dir que en l’època de Bernat Tallaferro encara hi hagué algunes donacions. D’una banda, durant el govern d’aquest comte, ell tornà molts béns a la canònica de Sant Genis i Sant Miquel: Balbs, Oix, “Adà”, Batet, Meians, Marial, etc; de l’altra, encara li féu alguna donació nova: Sant Quintí d’en Bas, Sant Corneli de Gurn, Ribelles, etc. Aquestes donacions són lògiques ja que el comte volia crear a Besalú el nou bisbat de Sant Salvador, al qual, com ja hem vist, lliurà també nombroses esglésies.

Durant el govern de Guillem I les donacions ja no foren gaire importants, potser, entre altres motius, perquè ja li quedaven poques terres i drets per cedir. Cal dir, amb tot, que, malgrat la fama d’antieclesiàstic que té, féu, en esdevenir comte, donació a la canònica d’un alou situat a “Fornells” i al Bet i, després de l’any 1027, data de l’assemblea de Pau i Treva de Toluges, no tan sols retornà allò que tenia de la dita comunitat de Sant Genis i Sant Miquel, sinó que fins i tot li cedí el delme del pa, del vi i dels altres esplets de tot el comtat.

De l’època de Guillem II no s’ha conservat cap nova donació. Durant el govern de Bernat II, el qual intentà d’arreglar la situació deixada pel seu germà, es produí la cessió del delme de la moneda de Besalú i fins i tot de l’alou d’Olot, la segona població en importància del comtat. Hom té la impressió que els comtes han de recórrer a les darreres possibilitats: com que no tenen gairebé res més per oferir a les institucions eclesiàstiques, acaben havent de cedir béns i drets que haurien d’haver estat inalie-nables.

¿Hi ha, però, alguna possibilitat de comprovar aquesta hipòtesi de treball? ¿Qxxt restava en aquest moment als comtes? En aquest sentit resulten molt interessants, encara que siguin de l’època de Ramon Berenguer IV, els inventaris fiscals publicats darrerament per Thomas N. Bisson. Si el comte de Besalú no tenia més entrades que les esmentades en aquests reculls, ens adonem, en analitzar-los, que els seus ingressos eren ben migrats.

D’una banda, el comte tenia alguns drets a l’antiga capital, Besalú, que era encara seva. També rebia alguns censos en poblacions del comtat, especialment al sector més oriental. Concretament, en prop de quaranta llocs diferents cobrava unes certes quantitats, de vegades en metàl·lic, però generalment en espècie.

A tall d’exemple podem dir que a la parròquia de Sant Pere de Mieres —que depenia en una bona part del monestir de Banyoles— li lliuraven 12 sesters d’ordi com a cens. A Vilafant i a Vilanant, de l’Empordà, rebia 4 sous i mig i 2 sesters de blat, també com a cens, segurament d’origen públic, etc. A més d’això, encara s’esmenten algunes albergues, per exemple a Llers, Ridaura, o bé alguns drets de tragina o d’obres, evidentment, en aquest cas, amb un origen com a cens públic. En general, quan no se’n fa una menció clara, és difícil de distingir els drets d’origen banal, potser la major part, dels drets derivats del domini de la terra. S’hi parla, amb tot, també d’una dominicatura a Campmajor, cedida a pagesos. D’altra banda, sembla que no s’hi reflecteix cap gran domini terrer. El comte, segons aquest inventari, era el senyor dominical d’unes vinyes prop de Boada, potser d’unes terres a Bosquerós, al Portell, a Martís, Serinyà, Arboçar, i Merlant, d’un mas a Espinavessa, d’una honor a Llers, d’un mas a Labadí i a “Pidra” i a Casamor, d’una trilla a Besalú, d’un mas a “Perduts” i un altre a “Budelleres”, també d’un hort, etc. En conjunt, rebia 147 porcs, 3 mitgeres, 41 sesters i 1 aimina d’ordi, 3 muigs, 25 sesters i 4 quartes de vi, 3 mitgeres, 2 muigs i 66 sesters i mig de civada, i certes quantitats més d’alguns altres productes. Això no obstant, tot plegat de fet és ben poca cosa. Com podem veure en un altre inventari d’aquest mateix moment, la possessió més important que tenia el comte a mitjan segle XII a l’antic comtat de Besalú era el domini de Molló, que incloïa 73 explotacions, és a dir, 31 masos i 42 bordes, les quals fornien sobretot porcs, moltons i truites de riu, a més de la tasca de les terres.

Tot això no obstant, el que s’ha dit fins ara només demostra que les terres i les rendes dels comtes al comtat de Besalú minvaren molt. De tota manera, hom no pot pensar, però, que els comtes de Besalú es quedessin sense res. Si ens fixem, per exemple, en el testament del comte Bernat Tallaferro, de l’any 1020, estudiat darrerament per Lluís To, ens adonem que s’hi esmenten nombrosos castells i també alous i parròquies al comtat de Besalú, però també al Fenollet i Perapertusès i als comtats de Vallespir, Berga i al Ripollès. D’altra banda, tampoc no hem d’oblidar que, durant el procés de feudalització de la societat que veurem tot seguit, també es degueren produir moltes pèrdues en les entrades normals dels comtes.

Possessions i drets comtals al comtat de Besalú.

J. Bolòs

I, per acabar, convé de fer esment d’una altra font d’entrades que en algun moment pogué ésser força important: la guerra i el saqueig o bé les pàries o tributs per a mantenir la pau. El comte Òliba Cabreta saquejà les terres del comte de Carcassona, com ja hem vist. Al mateix temps, els comtes de Cerdanya-Besalú tenien una via d’expansió vers el sud-oest, per l’anomenada marca de Berga, cap a les terres de Lleida. Quan se separaren definitivament Besalú i Cerdanya, el possible contacte directe, bèl·lic o pacífic, dels besaluencs amb els musulmans esdevingué més difícil. Aquesta degué ésser una altra de les causes que motivaren els pactes i els lligams dels comtes de Besalú amb els comtes barcelonins. Els comtes besaluencs participaren en diverses expedicions en terres musulmanes al costat dels de Barcelona. Així mateix, és força significatiu que, en el pacte acordat entre ambdues cases comtals l’any 1054 s’esmenti l’obligació del comte Guillem de Besalú d’ajudar el comte de Barcelona a cobrar les pàries o tributs que aquest rebia o podria rebre en el futur dels reietons sarraïns, la qual cosa que fa pensar que Guillem se’n quedava una part (“adiutor sit ei a tenere et ad abere omnes ipsas parias quas hodie —Ramon Berenguer— aprenhendit de Hispània”).

Conclusió sobre la societat abans de l’any 1000

Així doncs, resumint, podem dir que, ja abans de l’any 1000 a la Garrotxa hi havia una noblesa força nombrosa, no sols formada per representants del comte, com potser s’esdevenia en les comarques frontereres, ans composta en primer lloc pels grans propietaris de la zona, que no tenien castells, però tenien una cosa tan important com aquests edificis fortificats o més: diplomes reials d’immunitat. Aquests immunistes, fidels reials, podien tenir terres a diversos comtats i sovint estaven estretament lligats entre ells. Coneixem, aproximadament, mitja dotzena de famílies de fidels reials al comtat de Besalú, encara que potser n’hi havia d’altres. És possible, d’altra banda, que, malgrat el que s’esdevingué, els orígens de la majoria de les famílies nobles de cap a l’any 1000, els podríem trobar en aquestes grans famílies del segle IX i a la primera meitat del X. Amb tot, en aquest segle X potser també hi havia d’altres famílies que fins i tot podien tenir terres en més d’un comtat i que no sabem pas que haguessin rebut privilegis d’immunitat. Ja hem esmentat el cas de Riquilda, pel que fa a les Preses. També podem esmentar un matrimoni, Ansemund i Quí-xol, que l’any 941 va vendre al bisbe de Girona diversos alous als comtats de Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Besalú; els alous situats en aquest darrer comtat eren repartits entre Bianya, Capsec, Segueró i Beuda.

La crisi de l’any 957 fou, però, un cop dur per a alguna de les famílies immunistes, que, segons la impressió que hom té, haurien volgut “feudalitzar” la societat quan, potser, la cosa encara no era prou madura, i que per això fracassaren. Mort Guifré de Besalú, el comte de Cerdanya, que encara devia comptar que tenia el suport si més no moral del rei, va esclafar els revoltats i els expropià les terres, tot i restar aquest acte fora de la seva jurisdicció; no hi hagué la possibilitat de cap tipus de pacte o convi-nença ni li calgué al comte, segons que sembla, cap mena de diploma reial, car la victòria havia estat total; segurament, però, encara que sigui difícil de saber-ne exactament el motiu, hi degué haver un pacte, més o menys forçat, amb el comte Borrell de Barcelona.

L’aristocràcia que donà suport als comtes després d’aquesta data era formada o bé per la resta dels antics propietaris grans, i potser també mitjans, els quals reberen fins i tot algunes donacions comtals —en trobem un exemple en la família d’Oriol de Tortellà— o bé pels nous feudataris que el comte col·locà davant dels castells (Finestres, Colltort, etc.) o en els càrrecs vescomtals. L’expansió septentrional de la casa cerdano-besaluenca va permetre de crear una nova alta noblesa. Al seu costat hi havia, però, també els petits senyors locals, com l’Ameli del Coll, els quals possiblement foren la base, juntament amb homes d’altres provinences, de les futures famílies de cavallers.

Tot això, però, inclou moltes hipòtesis, que en part, a causa de les limitacions de la documentació, seran difícils de comprovar, però que, en el futur, amb nous i pacients estudis, podran ésser confirmades o rebutjades.

La feudalització de la societat

Tal com ha exposat prou clarament Pierre Bonnassie, al segle X en principi el comte encara era, com a garant de la pau, d’acord amb la llei, i com a cap alhora de la defensa del territori i de les operacions militars, l’únic que tenia facultats per a atribuir a algú les rendes i les terres públiques, destinades, amb tot, a l’exercici d’una funció també pública. Aquesta situació tan equilibrada al segle XI es desestabilitzà, potser precisament a causa d’un augment de la riquesa. Els grans senyors volgueren apropiar-se aquesta riquesa, per a la qual cosa, aprofitant generalment un moment de debilitat del poder comtal, agafaren de fet el govern del país i aquests polentes, en cada una de llurs zones d’influència, s’apropiaren el dret de manar i jutjar. Aquest procés, amb més o menys precocitat, es produí en bona part de l’Europa occidental. A Catalunya aquesta mutació comportà, segons aquest historiador occità, l’afebliment de l’autoritat pública, el naixement del feu privat, la fallida del sistema judicial amb la fi dels judicis públics, el desenvolupament dels lligams d’home a home i la formació de clienteles armades. D’altra banda, l’apropiació dels drets banals per part dels grans senyors i la pèrdua del control comtal van menar a un augment de la pressió sobre els pagesos, com ja veurem quan parlem d’aquesta classe social.

Ara ens correspon de veure què s’esdevingué al comtat de Besalú, que pràcticament no fou estudiat per Pierre Bonnassie, que centrà sobretot el seu treball en els comtats de Pallars, de Cerdanya i, en especial, posà com a exemple el comtat barceloní. Potser no tenim tanta informació de Besalú com d’aquests altres casos, però hi ha alguns elements esparsos que ens poden permetre de veure clarament els aspectes més importants del procés de feudalització que també s’hi produí. En primer lloc, potser caldria recordar, altre cop, la revolta de l’any 957, que en certs aspectes fou un precedent llunyà d’allò que arribà uns cent anys més tard.

El comtat de Besalú va tenir, a la primera meitat d’aquest segle X, contràriament a allò que s’esdevingué en altres territoris catalans, dos comtes forts: Bernat Tallaferro (988-1020), que Pierre Bonnassie creu que, en aquell moment, fou l’únic dels comtes catalans que tenia fusta de líder, i el seu fill Guillem I (1020-1052).

D’altra banda, podem veure amb diversos exemples que a la primeria del segle el poder del comte encara no havia minvat gaire, tot i que, per exemple, el comte Bernat, l’any 1003, aplicant la llei, hagués de cedir, en un plet, davant l’església de Girona. Vegem-ho més detingudament. Aquest any 1003 el comte reuní davant seu “suos regniproceres”, que eren tres abats, el vescomte Mir i també tretze laics, dos dels quals eren Oriol i el seu fill Joan, origen de la família dels Sales. També s’esmenta un Adalbert fill de Frèdol; aquest Frèdol potser havia rebut un precepte reial al segle X. En aquest judici, en el qual també participaren tres jutges i un saig, el mateix comte sentencià a favor del bisbe i dels canonges de Girona i en contra seu, i per tant renuncià a les esglésies parroquials de Beuda i Montagut, pel temor de transgredir els preceptes dels sagrats cànons. Marginalment, podem comentar —potser fou una casualitat o potser no— que pocs anys després d’aquest afer i d’altres problemes semblants amb la seu de Girona, aquest mateix comte impulsà decisivament la creació d’un bisbat independent de Besalú.

De fet, però, el que ens interessa ara és de cridar l’atenció sobre el poder que encara tenia el comte de reunir en aquesta data i al seu castell (“in castrum Bisullunum”), els prohoms del comtat. En aquest sentit, però, potser encara és més interessant un judici molt semblant fet un any més tard. L’assemblea també fou presidida pel comte Bernat. En aquella ocasió el bisbe reclamà unes esglésies precisament a uns dels senyors més forts del comtat i més fidels a la família comtal besaluenca: Oriol de Tortellà i dos germans seus hagueren de renunciar als drets que segons ells tenien sobre unes parròquies d’ençà de feia més de cent anys.

A aquest segon plet també assistiren el vescomte Mir i diversos magnats del territori. Malgrat tot, ja en aquesta època, potser les relacions entre el comte i els nobles del comtat no sempre eren tan bones com les que hi havia amb la família dels futurs senyors de Sales. Hom té la impressió que en aquest moment potser ja som a l’inici d’unes tensions entre la casa comtal i la vescomtal. Sembla que el comte aconseguí que el seu fidel Oriol i els germans d’aquest pròcer cedissin en teoria les esglésies que no els pertanyien, però no aconseguí que el vescomte fes el mateix amb les que sembla que tenia d’una manera indeguda. En l’acta d’institució de la canònica de Girona, l’any 1019, el bisbe cedí a aquesta nova institució l’església de Montagut —que, per tant, no passà a ésser part dels béns del novell bisbat de Besalú—, l’església de Corsavell, la de Llorona i, també, segons el document, d’altres parròquies i alous que Mir, vescomte de Besalú, tenia quan morí.

D’acord amb la documentació que s’ha conservat, segurament només en part representativa, encara hi hagué un altre important judici al castell del comte Bernat —el qual també en part se celebrà a l’església de Santa Maria de Vilanant— l’any 1018. És força interessant, perquè, en aquest plet, d’una banda hi participà un veguer anomenat Esteve —dels pocs veguers que tenim documentats—, que acusà uns homes, Sendret i Guadamir, de tenir unes terres i una vinya que segons ell pertanyien al feu que posseïa, segurament pel comte, a Mont Canut (ja a l’Empordà). Ambdues parts presentaren separadament llurs testimonis i al final el jutge reconegué que es tractava d’un alou que no estava sotmès a cap censum regalem i que no havia de fer cap adiutorio als homes de la “domengeria” de Montcanut. Aquest text, que també és interessant per a conèixer la situació dels pagesos, ara ens interessa sobretot per tal de valorar la pervivència del poder comtal i del poder de la llei, fins i tot per damunt del poder possiblement cada cop més fort dels veguers.

Durant el govern del comte Guillem I ja no coneixem cap més judici amb aquestes característiques, encara que això també pot ésser per pèrdua de la documentació. Sigui com sigui, el comte Guillem encara era poderós i volia demostrar la seva força, que potser començava a ésser discutida, fent importants obres a Besalú. Sabem que l’any 1029 estava construint o refent el seu palau (“edificationem palacii mei”) de la ciutat de Besalú —de fet, abans, en els documents, només s’esmentava un castell—, per la qual cosa va aconseguir més de 300 muigs (uns 1 800 kg) de calç del monestir de Sant Pere de Besalú. D’altra banda, però, va ésser dels primers que, d’una forma clara, d’acord amb la mentalitat dominant a l’època, en algun cas sembla que no complí a consciència la llei: anà en contra dels drets d’algunes esglésies —fet que provocà les queixes d’alguns abats— i, segons Francesc Monsalvatje, fins i tot ignorà l’excomunió a què el va sotmetre el mateix papa. Amb tot, ja hem vist que sembla que cedí davant les pressions de l’assemblea que s’aplegà a Toluges l’any 1027.

Creiem, de tota manera, que fou precisament a la mort d’aquest comte quan es produïren els problemes més greus al comtat de Besalú. Guillem I fou succeït pels seus fills Guillem i Bernat, el mes gran dels quals morí, però, pocs anys més tard de la mort del seu pare. Vegem ara aquests problemes un rere l’altre:

1) Una certa submissió, en un determinat moment, dels comtes de Besalú als comtes de Barcelona, els precedents de la qual, però, com ja hem vist, són molt més antics. Tot i que els documents no són gaire clars, ens expliquen primerament un pacte de casament entre el comte Guillem II i la cunyada del comte barceloní, després parlen d’unes violències i, finalment, d’un nou acord. Fos com fos, hom pot veure que en alguns moments la influència dels comtes de Barcelona arribà a ésser força important. L’any 1054, Guillem esdevingué “homo iam dicti comitis Re-mundi”, i se li encomanà i li jurà fidelitat. De fet, això sembla que en part fou fet a canvi de gaudir d’una part de les pàries que el comte barceloní rebia dels musulmans (“parias quas hodie apre-hendit de Hispània”), que podia esdevenir una font important d’entrades per als cada cop més empobrits comtes besaluencs. Trobem, a més a més, com a testimoni d’aquesta influència, que en la donació que féu Guillem a la canònica de Santa Maria de Besalú s’esmenta “insistente domno Raymundo barchinonense comitè et marchione”.

2) Els principals nobles del comtat estableixen pactes independentment del comte. És molt interessant, en aquest sentit, el jurament de fidelitat establert vers aquestes mateixes dates entre el vescomte Udalard, un dels prohoms més importants del comtat, i el comte de Barcelona. Aquesta convinença respon a un moment de forta tensió entre el vescomte i el comte besaluencs i entre el comte de Besalú i el de Barcelona. En el text, Udalard, després de jurar fidelitat a Ramon Berenguer I (“iuro ego… quod de ista hora in antea fidelis ero vobis”), especifica què faria davant de diverses possibilitats que es podien plantejar. Si Udalard no arriba a cap acord amb el comte de Besalú per l’abadia de Ripoll, i es declara la guerra entre ambdós comtes, ha de participar al costat del comte barceloní. En el cas que s’arribi a un acord i comenci la guerra entre els comtes, ell ha de participar al costat de Guillem II, però amb no més de 15 o 20 cavallers i tornant al comtat de Barcelona tot allò que prengui durant les cavalcades, llevat del menjar i del beure. A continuació encara s’establien d’altres pactes pensant en el cas que calgués empenyorar els castells del vescomte de Bas: Castelló, Milany, etc. D’altra banda hi hagué unes cavalcades del comte de Besalú fora del seu territori, després de l’acord de casament amb Llúcia; hom suposa, però, que després del pacte del 1057 també es degué arribar a un cert acord entre el comte i el seu vescomte. Malgrat tot, l’any 1078 hi hagué un nou jurament de fidelitat entre Udalard i Ramon Berenguer II, fill d’Almodis.

També ha d’ésser d’aquesta època —mitjan segle XI— una convinença, tan interessant com sorprenent i de mal interpretar, per la qual Guillem, fill de Doda, jura fidelitat a Ramon, fill d’Ema; ambdós han d’estar lligats a la més alta noblesa, fins i tot potser a la família comtal o a la vescomtal. El dit Guillem promet d’ajudar Ramon contra tothom, llevat del comte Guillem de Besalú, i també promet de no anar en contra de tot allò que té el dit Ramon, entre les quals coses sorprenentment figura l’abadia de Sant Pere de Besalú. També promet de no establir cap acord amb Pere, Esteve o Bernat fills de Gerberga. I, així mateix, s’estableix que, quan el seu germà Andreu haurà recobrat l’abadia de Sant Esteve de Banyoles, li farà jurar també que no establirà cap acord i treva amb Pere i els seus germans.

Aquest darrer document, tot i que és molt fosc —no hem pogut aclarir ni qui eren aquest Guillem i aquest Ramon—, és altament remarcable, car ens mostra d’una banda l’existència de pactes privats i també de guerres entre nobles i, de l’altra, ens parla de la possessió, de fet privada, de monestirs tan importants com eren el de Besalú, molt lligat a la casa comtal, o el de Banyoles.

3) Aparició, durant el segle XI, d’uns cavallers que eren al servei dels grans senyors. Podem citar la convinença, suara resumida, que hi hagué entre el vescomte Udalard i el comte de Barcelona, en la qual s’afirma que el vescomte podria tenir amb ell 15 o 20 cavallers (“XV aut XX caballarium”) durant les seves cavalcades.

4) Molts monestirs i també segurament una bona part de les esglésies restaren sota l’autoritat de senyors laics, que els posseïen, els podien cedir en feu o bé podien apoderar-se de llurs rendes o terres. Els béns eclesiàstics esdevenien un element més, i important, dins els patrimonis senyorials o també comtals. Per a Guillem, fill de Doda, a mitjan segle XI, restaven al mateix nivell: “castellos, fevos, alodes, baglies i ipsa abathia de Sancti Petri de Bisulduno” amb “sua honore que hodie habet et in antea cum meo consilio adquisierit”. En una situació semblant es trobaven també els monestirs de Banyoles, de Sant Joan de les Abadesses, de Cuixà, etc. L’any 1054 el comte Guillem de Besalú cedia com a dot, entre d’altres coses, el comtat de Ripoll “cum duabus abacciis Sancte Marie videlicet et Sancti loannis” que “in predicto comitatu sunt”, amb llurs pertinences i amb castells, esglésies i altres béns.

Així doncs, resumint, podem afirmar que de fet a Besalú s’esdevingué un procés semblant al que hi hagué als altres comtats i que comportà:

• un augment de la dependència de Besalú amb Barcelona, que havia de dur gairebé irremeiablement a la unió entre tots dos comtats,

• una apropiació dels drets banals o, més exactament, del dret de manar i de castigar per part dels principals nobles del país, evidentment en detriment dels drets del comte,

• l’aparició de l’estament dels cavallers (milites), que estudiarem més endavant,

• primer, una total submissió de les institucions eclesiàstiques al món laic; després, en alguns casos, una tendència a llur independència i a restar fora del control de les institucions del país,

• i, evidentment, un greu empitjorament de la situació dels pagesos, com ja veurem més endavant.

Els anys més difícils de la crisi al comtat de Besalú, sembla que cal situar-los especialment entre l’any 1050 i el 1070, durant l’època en què de fet governà Guillem II.

Durant els anys en què governà Bernat II tot sol (1066-1100), hom té la impressió que es va trobar un nou equilibri. Són d’aquesta època les nombroses convinences acordades entre el comte i els nobles dels seus territoris. Molts d’aquests acords actualment són recollits en un sol instrument; d’altres s’han conservat independentment. El gran nombre de juraments de fidelitat és prou significatiu: es van crear uns nous lligams entre el comte i els magnats del seu país. d’acord amb la nova mentalitat i la nova situació social; devien comportar sovint un nou pacte, ja que es devien haver trencat els vells lligams heretats de l’època carolíngia. Signaren aquest conjunt de convinences, conservades al Liber feudorum maior, 21 senyors, entre els quals podem destacar el bisbe Bernat, diversos vescomtes del Fenollet, els senyors dels castells de Montagut de Fluvià, de Castellar de la Muntanya, de Rocabruna, de Colltort, de Bassegoda, de Beuda, etc.

Aquestes convinences, d’acord amb l’esquema inclòs en l’estudi fet per E. Magnou-Nortier amb relació als juraments de fidelitat occitans, contenen: 1) el nom del qui jura i del qui rep el jurament, esmentant-se la filiació materna amb el primer i sovint amb totes dues parts (“iuro ego Petrus Guillelmi filius qui fui Elliardis femine tibi domine Bernarde Bissullunensium comitè”); 2) un compromís de garantir la seguretat física del cos i dels membres d’aquell qui rep el jurament (“de omni vita tua et de omnibus membris qui in corpore tuo se tenent”); 3) una obligació de protecció dels béns, especialment dels esmentats en el text (“castrum de Monte Acuto quod vocant Corz et omnem honorem tuum”); 4) una clàusula final en què hom resumeix els compromisos anteriors. Cal indicar també que, en aquests documents del comte de Besalú, s’esmenta d’una forma específica l’obligació que tenien els qui juraven de donar al comte la potestat dels castells tantes vegades com aquest ho demanés, personalment o a través d’algun enviat seu. Així mateix, sovint també hi ha una referència a la fidelitat que havia de tenir aquell qui feia el jurament (“fidelis ero tibi per fidem rectam sine engan et sine fraude et male ingenio et sine ulla decepcione”). En conjunt, doncs, evidentment ens trobem, en molts aspectes, dins el mateix món occità; d’altra banda, cal dir que molts dels qui juraven aquestes convinences del comte Bernat de Besalú eren senyors de contrades de parla occitana. Cal recordar també que, com ja hem vist, aquests juraments fets al comte Bernat no foren les úniques convinences que hi hagué al comtat de Besalú; abans ja se n’havien jurat algunes entre els diversos senyors, independentment del comte.

Al món eclesiàstic es produí, com a reacció davant dels abusos de l’època anterior, la renúncia per part dels comtes d’alguns dels drets que havien adquirit, sovint d’una forma injusta, durant l’època precedent.

Al concili de Besalú de l’any 1077, celebrat al castell comtal, es mostrà clarament la ideologia del comte Bernat, totalment contrària als abats simoníacs i a tots aquells eclesiàstics que havien obtingut irregularment la dignitat. S’hi establí que les abadies del seu comtat havien de pagar un cens anual a Sant Pere de Roma de 5 sous (monestirs d’Arles, Camprodon, Sant Pere de Besalú, Banyoles, Sant Llorenç del Mont i Sant Pau de Fenollet) o de 2 sous (la canònica de Besalú). Fins i tot el mateix comte s’obligà, com a cavaller de Sant Pere, a lliurar 100 mancusos d’or cada any a la Santa Seu. L’any següent, el 1078, a més i d’una manera particular —volent potser esmenar alguns abusos comesos pel seu germà o en l’època en què de fet governava el seu germà— donà i confirmà al monestir de Banyoles tots els drets relacionats amb la justícia: homicidis, adulteris, incendis i els crims restants, i també tots els censos i d’altres entrades que solia rebre en l’honor de dita abadia. L’any 1084 el comte Bernat II lliurà la canònica de Santa Maria de Besalú a Sant Ruf d’Avinyó.

Aquesta política, influïda evidentment pel moviment de reforma eclesiàstica i certament contrària a la que hi hagué en els moments de màxim desordre, fins i tot fou seguida pel vescomte de Bas, el qual cedí, l’any 1079, l’església de Sant Joan les Fonts al monestir occità de Sant Víctor de Marsella, amb tots els seus drets, establint que el bisbe —i suposem que també ell mateix— no hi tingués cap ús o cap cens (“nullum usaticum, nullum censum”). Aquest mateix document també és prou significatiu en un altre sentit: en aquest moment —any 1079— el vescomte de Bas ja creu que pot disposar com vulgui dels drets jurisdiccionals, en realitat el mateix que, si fa o no fa, havien fet un segle abans els comtes de Besalú amb els reis francs.

I, gairebé com a cloenda de tot aquest procés de recerca d’un nou equilibri, cal mencionar el pacte signat l’any 1107 entre els comtes Bernat III i Ramon Berenguer III, que de fet portà a la desaparició del comtat autònom de Besalú —segurament gairebé mai no havia estat realment independent—. A Catalunya, com a la resta de quasi tota l’Europa occidental, després de la fase de disgregació del poder, que havia durat gairebé tres segles, començava una nova etapa de progressiva concentració de l’autoritat.

Els vescomtes de Bas

Udalard, també anomenat Udalard Bernat, que visqué durant la segona meitat del segle XI, fou, com acabem de veure, un dels grans senyors del comtat de Besalú. Quan jurà fidelitat al comte de Barcelona poc després de l’any 1050 —aleshores encara no és pas segur que fos vescomte—, posseïa els castells de Milany i de Castelló d’en Bas amb llurs termes, podia disposar de 15 o 20 cavallers i tenia drets sobre l’abadia de Ripoll, fet que sembla que era un dels motius del seu enfrontament amb el comte de Besalú. A més a més, els seus germans Guillem i Andreu també eren personatges importants; fins i tot, podem suposar, amb un gran marge de prudència, que fossin els que trobem, vers l’any 1050, jurant fidelitat a Ramon, fill d’Ema; Andreu esdevingué abat de Sant Joan de les Abadesses.

Cal plantejar-se, doncs, dues qüestions. En primer lloc, ¿d’on li provenia a aquest Udalard el patrimoni? Sembla que el degué heretar en bona part del seu pare, Bernat Isarn, senyor de Milany. En realitat, sense haver d’anar gaire endarrere, hauríem de trobar que els patrimonis dels Milany —segurament uns feudataris de l’abadia de Sant Joan— i el dels senyors de Castelló d’en Bas s’uniren. També ens podem plantejar una segona qüestió, que és de mal respondre. ¿Udalard heretà el càrrec vescomtal? Ja hem dit anteriorment que hom ha considerat que el seu avi Isarn potser havia estat vescomte en l’època de Sunifred II. Val més deixar-ho, però, en un nivell purament d’hipòtesi, car, com dèiem ara mateix, ni tan sols és segur que vers l’any 1050 fos vescomte, ja que només surt documentat com a tal d’ençà de l’any 1079, per tant en època de Bernat II.

Tanmateix, després de l’any 1079 el patrimoni d’aquests antics senyors de Milany encara va créixer més. Abans del 1083 s’esdevingué el casament d’Udalard amb Ermessenda. Ermessenda, segons diu en el testament de l’any 1119 —quan ja havia mort el seu marit—, tenia en alou els castells de Beuda i de Montagut (això és, el del Cos) i també Mont-ros, que havia cedit en espon-salici o espoli. Amb un segle escàs de temps s’observa com apareixen castells i es basteixen ràpidament grans senyories. Sembla que aquesta dona fins i tot tenia drets sobre el castell de Rocabertí, a l’Empordà. Els seus marmessors foren l’abat de Ripoll i vint homes importants, entre els quals els castlans de Milany, de Castelló d’en Bas, de Castellar de la Muntanya, de Beuda, etc.

En aquest testament, la vescomtessa feia diverses donacions a institucions eclesiàstiques, sobretot l’abadia de Ripoll, Sant Joan les Fonts, Santa Maria de Lledó i el monestir de Sant Joan de les Abadesses. Al monestir de Ripoll, on es féu sebollir, cedí l’església i la vila de Sant Cristòfol les Fonts, amb els drets de tot tipus que hi tenia. Amb aquest document ens adonem perfectament de quins eren els límits de la seva zona d’influència i de la terra per on s’estenia la seva jurisdicció. És interessant de saber que aquesta dona, Ermessenda, durant la seva vida havia imposat mals usos (malos usaticos) als homes que vivien en terres que depenien dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, de Santa Maria de Ridaura i de Sant Benet de Bages (evidentment a les Preses); en morir degué cedir aquests nous usos feudals als respectius monestirs.

El seu nét —el fill ja havia mort— va esdevenir vescomte i heretà una tercera part dels béns. Durant el seu curt govern aquest vescomte jurà fidelitat, l’any 1121, a l’abat de Sant Joan de les Abadesses i es va comprometre a no prendre-li res i a no bastir fortificacions contra d’ell (“neque bastiré pòdium Calvel neque pòdium Thanavi”). Aquest mateix any, fins i tot li restituí —a canvi però de 70 sous— el mas “Reixac” de Ridaura, amb un molí, una coma, un camp i una coromina i allò que tenia al solell. També arribà a una interessant concòrdia amb Ramon Ponç de Milany, en la qual ara tanmateix no ens podem pas entretenir.

Udalard II féu testament sacramental al castell de Corbins i morí l’any 1123; ho deixà tot al seu fill Pere Udalard, sota la batllia o tutoria del seu oncle Guillem Ramon de Montcada. Féu també una important donació al monestir de Ripoll d’uns drets que tenia a Sant Esteve d’en Bas, fet que demostra encara un fort lligam amb aquesta abadia.

Pere Udalard fou considerat per primer cop vescomte de Bas; hom ha cregut que el motiu immediat d’aquest canvi, que de fet respon a un fenomen més general, fou l’annexió del comtat de Besalú als territoris del comte barceloní, esdevinguda, com ja hem vist, l’any 1111.

En morir Pere Udalard, l’any 1127, Guillem Ramon de Montcada jurà fidelitat al comte de Barcelona pel vescomtat de Bas, que, segons el document, aleshores era format bàsicament pels castells de Milany, Castelló, Mont-ros, Beuda, Castellar i Montagut. Veiem, doncs, que els límits del nucli central del “nou” vescomtat coincidien bàsicament amb la vall d’en Bas: a migjorn les afrontacions eren al Coll de Bas i Collsacabra, a ponent al Puig-sacalm, a llevant a la serra del Corb; a tramuntana, sembla que els vescomtes també tenien l’alta jurisdicció sobre la vall de Ridaura. D’altra banda, com ja hem vist, fora d’aquella vall també posseïen drets sobre Milany i Vallfogona de Ripollès. Així mateix, pel casament entre Udalard I i Ermessenda també hi degueren restar inclosos els castells de Beuda, Montagut, Castellar i Mont-ros i, així mateix, el de Castellfollit de la Roca, que aviat esdevingué un dels centres importants d’aquesta senyoria.

Malgrat aquest jurament del senyor de Montcada, Pere Udalard de fet havia d’ésser succeït per Beatriu, filla precisament d’Udalard Bernat i d’Ermessenda i casada amb Ponç Hug de Cervera. Com es desprèn, però, de l’existència d’aquest jurament, el traspàs no degué ésser pas immediat. Calgué que passés un any i, així, que el 1128 s’arribés a un acord entre Ponç Hug i el comte barceloní pel qual aquell cedia al comte dues terceres parts del castell i vila de Cervera i, a canvi, els fills de Beatriu i de Ponç havien de rebre el vescomtat de Bas.

Els nous vescomtes foren, doncs, llurs fills Pere I i després Ponç I. Un nét de Ponç I, Hug II, esdevingué jutge d’Arborea, a Sardenya, fet que motivà una sèrie de problemes entre els vescomtes de dret que vivien en aquesta illa, els germans o cosins intrusos, que s’apropiaren el títol, i després els regents. Finalment, vers l’any 1240, Simó de Palau, fill d’Eliarda, regent de Bas, fou reconegut com a veritable vescomte. La filla de Simó, mort el 1247, es casà amb Hug V comte d’Empúries, l’any 1262. Després d’una venda del vescomtat feta al rei Pere II, l’any 1285, aquest monarca cedí aquest vescomtat a Ponç Hug IV d’Empúries.

Els senyors de Sales

Els senyors de Sales esdevingueren un dels principals llinatges del comtat. Tot i que cal suposar que abans ja devien constituir una família de terratinents importants, és d’ençà de l’època del govern del comte bisbe Miró que en sabem la història. Ara, però, més que entrar en l’aspecte genealògic, que ja és força conegut, interessa sobretot de cridar l’atenció sobre la manera com prengueren importància en un moment determinat i com esdevingueren una de les principals famílies senyorials que tenien terres i drets al sector central del comtat de Besalú; entre la noblesa be-saluenca gairebé eren situats de fet al mateix nivell que els vescomtes de Bas o bé que els senyors de Santa Pau. El patrimoni d’aquesta família era sobretot a la riba esquerra del riu Fluvià i a ponent de la ciutat de Besalú; s’estenia sobretot entre els rius Llierca i Borror.

El primer membre conegut d’aquesta família es deia Oriol i és esmentat en diversos documents comtals de l’època del comte Bernat Tallaferro, l’any 1019. El fet que en un document de l’any 965 sigui esmentat amb un cognom (Oriol de Tortellà) ja demostra la seva importància. El comte bisbe Miró, en el seu testament, cedí “ad Oriolo fidele meo” el mas de “Guixeres”, situat vers Tortellà. Per una reclamació feta, l’any 1004, pel bisbe Ot de Girona, sabem que aquest Oriol segurament s’havia apropiat les esglésies de Tortellà, d’Argelaguer i de Sadernes. Oriol i els seus germans, Bonfill i Guillem, afirmen, però, que ells i llurs pares havien tingut Santa Cecília de Sadernes des de feia més de cent anys, sense oposició de cap bisbe; el representant del bisbat, en canvi, afirma que la seu les havia rebudes per donació dels bisbes Guiu i Miró. Fos com fos, és interessant aquest document, car ens permet d’adonar-nos que aquest Oriol i els seus germans pertanyien a una família d’importants terratinents que potser, només és una hipòtesi, tenien l’origen en un fidel reial del segle IX; Oriol o el seu pare es degueren mantenir fidels a la casa comtal cerdano-besa-luenca l’any difícil de la revolta del 957. I encara per a fer augmentar més la importància d’aquesta família només va caldre el fet que el fill d’aquest Oriol de Tortellà, anomenat Joan Oriol, es casés amb la germana del comte Bernat Tallaferro, tal com sembla que s’esdevingué.

Per diverses notícies sembla entreveure’s, així mateix, que aquesta família tenia també un bon patrimoni al Ripollès, especialment a la zona d’Ogassa. Trobem, per exemple, que l’any 1024 Joan Oriol assisteix a la consagració de l’església d’aquest lloc, la qual fou donada, l’any 1073, al monestir de Sant Joan de les Abadesses per un dels seus fills, Bernat Joan. Un dels fills del germà d’aquest Bernat, Galceran de Sales, féu un jurament de fidelitat al comte de Barcelona, l’any 1140, pel castell de Ribes de Freser. D’altra banda, el llinatge d’Oriol de Tortellà ja rep el nom de Sales, indret on segurament ja s’havia construït el castell.

Aquesta família, els membres de la qual sembla que sempre havien estat fidels als comtes de Besalú, tingué, però, problemes amb els comtes de Barcelona, com demostra un judici celebrat a la cúria d’aquesta ciutat, cap a mitjan segle XII, contra Galceran de Sales. S’acusava Galceran, i també, en certes coses, el seu germà Arnau, de no participar en una cavalcada, d’haver causat danys a Ramon de Vilademuls i a un home de Santa Eulàlia que era del comte, d’haver fet una fortalesa nova a Pols, d’haver-se apoderat del castell de Cornellà, d’imposar toltes i forces a la vila de Romanyà, d’haver alterat les mesures del mercat de Besalú, etc. Hom entreveu també que hi havia hagut problemes amb els monestirs de Cuixà, de Camprodon i amb la comunitat de Santa Maria de Besalú. En certa manera, veiem que actuen com uns “típics” senyors feudals; a la segona meitat del segle XI i al segle següent aquest tipus de violència era molt normal gairebé a tot arreu.

D’altra banda, malgrat les reclamacions que féu el bisbe Ot, els hereus d’Oriol continuaren tenint drets sobre diverses esglésies. Després de nombrosos problemes amb la seu de Girona, sembla que al final es degué decidir que aquests magnats tindrien en feu algunes esglésies del bisbat; així, l’any 1189, Arnau Joan prestà jurament d’homenatge i de fidelitat al bisbe gironí per raó de les esglésies que hi havia als seus dominis. Per un document de l’any 1228, sabem que els Sales tenien pel bisbe de Girona els delmes de les esglésies de Llanars (al Ripollès), de Monars, Talaixà, Pera, Bestracà, Escales, Montellà, Entreperes, Gitarriu, Argelaguer i d’altres, com Tortellà, Sadernes, Sales i potser, fins i tot, Sant Julià del Mont. De fet, però, aquests problemes amb l’Església no impediren pas que Arnau Joan edifiqués el temple de Santa Magdalena de Montpalau, al costat del castell d’aquest nom; aquesta capella castral fou consagrada l’any 1228 pel bisbe de Girona.

Arnau de Sales s’havia casat amb Alamanda de Bestracà, fet que degué comportar l’augment del patrimoni; aviat, però, fou molt fragmentat. De les tres filles que tingué aquest matrimoni, Ermessenda es casà amb un comte d’Empúries i es quedà amb els castells de Sales i Sespasa i també amb el de Beuda, Guillema de Soler heretà el castell de Montpalau i Agnès de Cartellà els castells de Bestracà i de Ribes de Freser.

Els Sales, com tots els grans senyors banals, també tingueren alguns castlans i nombrosos cavallers que en depenien. Així, per exemple, sabem que en època d’Ermessenda —la meitat del segle XIII—, casada amb un comte d’Empúries, el cavaller Berenguer de Vilert era feudatari seu per uns delmes que, al seu torn, tenia subinfeudats al cavaller Arnau de Montagut, a Pere d’Oix i a Guillem de Juïnyà. El seu fill, Ramon d’Empúries, l’any 1261 tenia infeudats a diversos castlans els castells de Sales, de Beuda, Sespasa, etc. L’any 1267, en heretar la senyoria Galceran, tot seguit Bernat Seguí li prestà homenatge per diversos feus i per la casa i la torre rodona del castell de Sales.

Aquest castell, al final del segle XIII, passà a la família dels Rocabertí.

Altres famílies senyorials

A més de les famílies dels vescomtes de Bas i dels Sales, hi havia també d’altres famílies senyorials importants a la Garrotxa, encara que moltes acabaren depenent d’aquestes dues. Entre les que no en depenien podem assenyalar, però, els Santa Pau, abans senyors de Porqueres, també els senyors de Rocabruna, els Hostoles, aquests a l’antic comtat de Girona, etc.

De fet, doncs, més que parlar dels Santa Pau hauríem de parlar dels Porqueres; posteriorment a l’aparició d’aquest llinatge, el castell de Finestres passà a dependre d’aquests senyors i, ja força tardanament, sembla que el lloc de Santa Pau s’acabà convertint en la capital de les terres que depenien d’aquesta família senyorial.

L’inici dels Porqueres-Santa Pau —com els inicis de totes les altres famílies senyorials— és força fosc. Malgrat tot allò que ha estat dit, és possible que, en un principi, calgui distingir els senyors de Finestres dels de Porqueres. Aquests darrers, ja els trobem documentats possiblement l’any 957, quan un Ademar i la seva muller, Bero (nom acabat en “o” com molts dels antropònims femenins d’origen germànic), feren una donació a l’església del monestir de Sant Esteve de Banyoles. El nom Ademar, que trobem en aquest primer membre conegut del llinatge, perdurà en aquesta família durant força segles.

D’altra banda, creiem que és molt possible que, en un principi, existissin també, d’una forma independent, els castlans del castell de Finestres. Cal tenir present que, abans de l’any 1000, normalment o bé hom era terratinent i vivia en una sala o casa forta o bé, si es tenia un castell, s’era representant del comte, funció que fins força tardanament no fou heretable. Un dels primers castlans de Finestres ha de sortir, lògicament, esmentat en la consagració de l’any 947 de l’església parroquial d’aquest lloc, encara que sigui difícil de saber qui és. Un altre castlà, el trobem documentat l’any 1017; és anomenat Berenguer de Finestres. En aquesta mateixa data —i en el mateix document— s’esmenta també un Ademar, encarregat de tenir cura del palau comtal, personatge que pot molt ben ésser que fos de la família dels senyors de Porqueres.

Tanmateix, amb la feudalització, els senyors de Porqueres esdevingueren també senyors del castell de Finestres. D’altra banda, en aquest mateix moment històric de profunda mutació de la societat, aquests senyors de Porqueres s’apoderaren també de diversos drets eclesiàstics, fet que, com ja hem vist, era força normal i que fou practicat pels Bas, els Sales i fins i tot pels mateixos comtes besaluencs. L’any 1156, Guillem Ademar retornà a la seu episcopal de Girona drets que cobrava indegudament a les esglésies de Finestres, Sant Aniol, Sant Esteve de Llémena, els Arcs —és a dir la vall de Santa Pau—, Falgons, Sant Martí de Campmajor, Fontcoberta i Crespià. Aquesta llista de parròquies permet que ens puguem adonar força bé de l’extensió d’aquesta senyoria.

El castell de Santa Pau possiblement es començà a construir vers el segle XII. L’any 1251 Ramon Ademar va vendre a l’abat de Banyoles el castell de Porqueres per pagar els deutes i poder fer obres als castells de Finestres i de Santa Pau. Així aparegueren de fet els senyors de Santa Pau. La carta de franquesa concedida als habitants de la vila és de l’any 1300. El castell palau i la mateixa vila, que es construïren dalt d’un turó, deuen ésser, doncs, bàsicament d’època gòtica.

Uns altres senyors importants de la comarca foren els Hostoles. Es difícil de saber si el castell d’aquest lloc ja existia abans de l’any 1000 o no. De fet, el trobem documentat per primer cop en el testament de Bernat Tallaferro. En aquest moment, el castell d’Hostoles ja tenia un terme (“simul cum ipsa castellania de Ostoles”). El primer castlà conegut és Mir, documentat l’any 1015. EI seu fill, Enees, participà en les aliances i els enfrontaments que es produïren entre els comtes del casal barceloní i els comtes de Besalú a mitjan segle XI. Cal tenir present que, malgrat els lligams que hi havia entre aquest castell i els comtes de Besalú, de fet Hostoles era comtat de Girona i, per tant, els senyors eminents dels castlans devien ésser els comtes de Barcelona. Tot i que sembla que el castell d’Hostoles depengué durant uns quants anys dels Montcada, segurament tornem a trobar els descendents de Mir i d’Enees Mir en uns germans Mir i Ramon que tenien aquest castell cap a mitjan segle XII.

En el testament de Dolça d’Hostoles, vídua d’aquest Mir, fet l’any 1184, signen un Pere de Cogolls, un Oliver de Colltort, un Oliver d’Amer, un Arnau d’Oliva i un Pere de Balbs, una part dels quals almenys podien ésser els seus cavallers. De fet, sabem que, en aquesta època, depenien dels senyors d’Hostoles el castell de Puig-alder, el castell de Rocacorba, el castell de Colltort, etc. Amb tot, al segle XIII aquest patrimoni en bona part es desféu.

Com ja hem vist, encara hi hagué altres castells importants a la comarca de la Garrotxa: el de Rocabruna, que aviat depengué dels senyors de Llers, a l’Empordà, el de Bassegoda, que també restà lligat a aquesta família empordanesa i que l’any 1225 fou venut al rei juntament amb la Menera, el de Bestracà, aviat relacionat amb la família Sales, el de Beuda, que en un moment primerenc ja fou unit al patrimoni del vescomte de Bas, el de Castellfollit, igualment pertanyent a aquesta mateixa família, etc.

Els cavallers

A mitjan segle XI, Udalard, senyor de Milany i de Castelló d’en Bas, podia disposar “de XV aut de XX caballarios” en les seves cavalcades. Els cavallers —que en els documents sovint, en intentar de llatinitzar el nom, són anomenats milites— van aparèixer en relació molt estreta amb la nova societat feudal que es desenvolupà després de l’any 1000. Aquest nou estament social se situà entre els grans senyors terratinents o els castlans —tots ells senyors del ban— i els pagesos; formaven la baixa noblesa que solem trobar en relació, especialment, amb els dominis dels grans senyors feudals (en les terres dels monestirs, fins i tot dels immunes, no tingueren tanta importància). Gràcies als estudis de Francesc Monsalvatje, de Francesc Caula i d’altres, podem conèixer força bé alguns d’aquests llinatges, especialment els de la zona de la vall d’en Bas.

Pel que fa a aquests cavallers ens podem plantejar diverses qüestions, algunes de les quals intentarem de respondre a continuació. En primer lloc convindria de saber quants n’hi havia. També s’hauria d’intentar d’esbrinar llur origen: ¿provenien de branques laterals de les grans famílies de castlans i grans senyors, o bé eren pagesos enriquits? Així mateix, caldria aclarir quin era llur patrimoni i també si el tenien com a alou o bé com a feu del senyor. Finalment, ¿com era l’habitatge on vivien, casa de pagès, com pretén G. Duby, o bé ja era una casa forta?

Georges Duby, en el seu estudi sobre la regió de Màcon, afirma que el nombre de famílies de cavallers gairebé devia correspondre amb el nombre de les parròquies. A la vall d’en Bas, que era el centre del vescomtat del mateix nom, trobem esmentats en els documents, als segles XI i XII, com a cavallers, els Castelló, els Bas, els Espasens, els Estanyol, els Santromà, els Puigpardines, els Sant Privat, els Vilanova de Sant Privat, els Balbs, etc. Ja en un moment tardà, cap al segle XIII, també trobem documentats a la vall d’en Bas d’altres famílies de cavallers: els Des-prat, els Miralles, els Vilagut, els Manlleu, etc. Alguns d’aquests cavallers eren batlles: els Bas eren batlles de Sant Esteve d’en Bas, els Puigpardines eren veguers de Bas, etc. Els veguers i, especialment, els batlles podien, però, pertànyer a una categoria social lleugerament diferent; en alguns casos podien ésser pagesos aloers rics que, en ésser representants d’un senyor banal encara s’enriquien més. Els la Pinya tenien la batllia de sac de la població de la Pinya pel vescomte de Bas, els les Preses tenien la batllia de la parròquia de les Preses pel monestir de Sant Benet de Bages. Després de l’any 1000 trobem sovint cavallers que fan de batlle i batlles que esdevenen cavallers.

Un bon exemple dels batlles de la comarca de la Garrotxa, el trobem en els que tenia el monestir de Sant Benet de Bages a les Preses. I en són un bon exemple perquè, sobretot gràcies als estudis de Joan Pagès, coneixem força bé llur història i sabem com, malgrat llur probable origen pagès, foren capaços d’actuar com a senyors, d’enfrontar-se amb l’abat del monestir i d’explotar els pagesos que en depenien i de piratejar-ne els béns. Acabaren barrejant-se no sols de fet ans fins i tot de dret amb la baixa noblesa. Un segon motiu és perquè podem relacionar aquesta família amb una construcció concreta, la Masó del mas la Torre de les Preses.

De fet, aquests batlles se sentien tan poderosos i volien demostrar tant que tenien poder, que actuaven com la resta de membres de la noblesa, com alguns comtes al segle XI o com actuaven molts nobles als segles XI i XII. A causa d’unes queixes de cap a l’any 1200, sabem que els batlles de les Preses havien usurpat a un sacerdot una perna de porc, gallines i d’altres coses i també que havien pres violentament 10 sous d’un pagès, 5 d’un altre, 10 més d’un tercer, 1 sou encara d’un altre, etc.

Pel que fa a altres contrades de la Garrotxa, podem esmentar els Bianya, els Roca, els Bac, els Batet, els Bellvespre de Sant Joan les Fonts, els Campllong de Castellfollit o els Socarrats; aquests darrers eren batlles de les comunitats de Sant Joan les Fonts i de Santa Maria de Besalú. Anant encara més cap a llevant podem mencionar també, al límit entre la baixa i la mitjana noblesa, els senyors de Falgons, els Corsavell, els Miana, els Montagut, els Montpalau, els Seixà  de Sales, etc.

Pel que fa a altres contrades de la Garrotxa, podem esmentar els Bianya, els Roca, els Bac, els Batet, els Bellvespre de Sant Joan les Fonts, els Campllong de Castellfollit o els Socarrats; aquests darrers eren batlles de les comunitats de Sant Joan les Fonts i de Santa Maria de Besalú. Anant encara més cap a llevant podem mencionar també, al límit entre la baixa i la mitjana noblesa, els senyors de Falgons, els Corsavell, els Miana, els Montagut, els Montpalau, els Seixà de Sales, etc.

Hi havia, doncs, un nombre força considerable de cavallers o de membres de la baixa noblesa. Només dels vescomtes de Bas, ja en depenien segurament una vintena (encara que potser no tots fossin de la Garrotxa).

Quant al patrimoni d’aquests cavallers moltes vegades no era pas gaire gran. Sembla que els Corona de Bianya, que tenien í’“estació” de Sant Pere Despuig, quan l’any 1276 vengueren tota la propietat, lliuraren només set masos i uns drets sobre un vuitè mas. Els Miralles de Sant Privat d’en Bas sembla que posseïen els masos Corbera i Fluvià, les cabanes Amat i Anglada a Sant Privat i unes cabanes a Puigpardines en feu dels vescomtes de Bas. Veiem així, doncs, tot i que hom no pugui saber gran cosa del cert sense un estudi acurat, que aquests cavallers solien tenir de cinc a deu explotacions, algunes de les quals com a alous, que segurament provenien del patrimoni familiar, encara que, en molts casos, eren feus concedits pel senyor banal. Alguns cops, fins i tot tenien drets gairebé només sobre uns delmes; així els Espasens, cavallers de Sant Esteve d’en Bas, tenien els delmes de Porqueres i una part dels delmes de Creixenturri.

Com ja hem vist més amunt, l’habitatge d’aquests cavallers normalment era allò que els documents anomenen stadium (que s’ha volgut fer correspondre al català “estada”) o estació, que és el que després rep el nom de força, sala, torre, etc. Han estat força ben documentats les “estacions” de Sant Joan les Fonts (stadium de Fontibus, 1191), la de Sant Pere Espuig (stadium de Sancto Petro de Podio de Bianna, 1094), la de Sant Martí del Clot (stacionem de Colello, 1076), etc.

També les de la Masó de les Preses, de Puigpardines, del Coll, de la Vall del Bac, etc.