Una de les primeres referències instrumentals que hom té de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols data de l’any 1184, amb motiu del testament que Dolça, senyora de la vall i el castell d’Hostoles, atorgà el dia 17 de setembre del susdit any. En l’acta testamentària és consignat que Dolça tenia en aquesta parròquia dos masos, els quals havien estat donats en altre temps a la seva filla Ermessenda pel seu pare Miró, però que ella havia tornat a la seva mare perquè en fes d’ells la seva voluntat: “…Ego predicta Dulcia habeo duos mansos et scilicet de Longa folia et de Crossis, qui sunt in parrochia Sancti Felicis de Pairols, quos vir meo Miro de Ostules dedit filie nostre Ermesendis et ipsam Ermesendis iam dedit et tradidit ad meam voluntatem faciendam…” La voluntat de Dolça és expressada en la mateixa escriptura més endavant, quan feu deixa d’aquests dos masos al monestir benedictí de Santa Maria d’Amer. Tres anys més tard, el 1187, es consigna una sentència arbitral entre Ramon, abat d’Amer, i Miró, fill de Dolça i senyor del castell d’Hostoles, sobre els plets que sostenien, entre altres coses, per la pertinença dels masos de “Longa folia” i de “Crosis”, situats a la parròquia de “Sancti Felicis de Paleroliis”; la sentència, pronunciada pel vicari reial, fou favorable al monestir al·legant la donació que d’aquests masos havia fet tres anys abans Dolça d’Hostoles en el seu testament. Ara bé, sense menystenir les possessions que el cenobi d’Amer tingué al terme de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, sabem del cert que a l’edat mitjana aquesta vila estigué sotmesa a la senyoria feudal del castell d’Hostoles. En aquest sentit, hom sap, per un document datat l’any 1319, que Dalmau, vescomte de Rocabertí i senyor d’Hostoles, en nom de la seva muller Beatriu, reté homenatge al bisbe de Girona pels delmes que li pertanyien en diversos castells i parròquies de la vall d’Hostoles, entre les quals és esmentada la de Sant Feliu de Pallerols. Amb posterioritat, l’any 1341, hi ha notícia que Alamanda, veïna d’aquesta parròquia, atorgà poders a Guillem perquè en nom d’ella prestés homenatge a l’abat d’Amer Ferrer, pels béns que posseïa a “Sancti Felicis de Payerols”. La data d’aquest document coincideix amb el capbreu que aquest abat Ferrer manà confegir a fi de consignar les rendes i propietats del monestir. Pocs anys després, en una acta de restitució del 1346, consta que els oficials reials, a petició de Guiu, abat del cenobi d’Amer, restituïren el ramat que havien embargat, per raó d’uns deutes, a diversos habitants de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, sotmesos a la seva jurisdicció. Així mateix, l’església de “Sancti Felicis de Pallarolis” apareix relacionada en el Llibre verd del capítol de Girona, datat el 1362. D’altra banda, sembla que aquesta vila patí bastant els efectes dels terratrèmols que assolaren la comarca les primeres dècades del segle XV, ja que, segons el relat d’un testimoni contemporani als fets, “L’any 1426 en lo mes de maig comesà tan gran terratremol que en aquest Bisbat de Gerona enderrocà un lloch que deia Mer…e S. Feliu de Payrols, e moltes casas, e masos circumbeins…”. Al final de la dissetena centúria el lloc i la parròquia de Sant Feliu de Pallerols restaren inclosos dins la batllia reial de la vall d’Hostoles. Tot i el seu indubtable origen romànic, l’església parroquial de Sant Feliu de Pallerols correspon avui dia a una construcció del segle XVII. A 2 km de la vila aproximadament, hi ha la capella de Santa Cecília, que ha donat nom a la terra on se situa. Aquesta església, tot i que no es conserven dades històriques documentals, és molt probable que sigui d’origen romànic, ja que l’advocació a santa Cecília a Catalunya es remunta a temps molt antic.