Castell de Montpalau (Argelaguer)

Situació

Les restes del castell de Montpalau es troben damunt un petit pla que hi ha al cim d’un turó que s’aixeca uns 150 m per damunt de la plana dels rius Fluvià i Llierca.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG678729.

De Sant Jaume de Llierca surt una pista que porta fins a la Miana i deixa molt a prop del castell. Aquesta carretera de terra surt del poble mateix; venint d’Olot, seguint l’antiga carretera, cal agafar un carrer a mà dreta. A la sortida de Sant Jaume, cal seguir el camí de l’esquerra, que travessa el riu Fluvià per un passallís. Després de pujar una mica, s’arriba a una esplanada que hi ha al peu del turó de Montpalau, on hom pot deixar l’auto. Pujant per una pista força dreta, que surt a mà esquerra de l’esplanada, arribarem en pocs minuts al cim del tossal. A la dreta hi ha l’ermita i, a l’esquerra les restes del castell. (JBM)

Història

El castell de Montpalau fou construït després de l’any 1000, segurament a la segona meitat del segle XI, tot i que el primer document conservat que ens parla és del 1216.

El turó on fou bastit el castell és situat al costat i sobre el poble de Palau de Montagut (o Sant Jaume de Llierca). Aquesta proximitat segurament fou el motiu de la coincidència de noms, potser fins i tot anterior a l’estructuració d’aquest territori, que es degué esdevenir cap al segle IX. De fet, mentre Palau —amb el seu molí vell (Molivedre), el seu bosc (Poliger) i la seva vil·la amb un nom d’època romana (Morrenyà)— depengueren de la parròquia de Montagut, el turó de Montpalau caigué sota la dependència de la parròquia d’Argelaguer; sobre Palau tingueren molts drets els monjos de Camprodon, Montpalau en canvi restà dins la zona d’influència dels senyors, primer terratinents i després feudals, de Sales. De fet, a partir d’una data incerta aquest sector de la vall del Fluvià fou partit de nord a sud per una línia marcada pel riu Llierca.

Mentre Palau de Montagut ja surt esmentat en un document del segle X, de l’any 940, la muntanya de Montpalau no surt citada fins l’any 1004 (“ipso monte que dicunt Palacio”). Aquesta petita muntanya feia d’afrontació occidental d’un alou o senyoria alodial cedit pel comte Bernat Tallaferro de Besalú al monestir de Sant Pere de Besalú. Aquest alou tenia com a centre l’illa d’Argelaguer. La seva afrontació meridional era la serra del Guilar (de l’Aguilar), Abolí i el torrent que aflueix a l’illa, a ponent afron-tava amb Montpalau i amb el riu Llierca, a tramuntana amb les Corts i Tapioles i a orient amb la vila d’Argelaguer i un torrent. Aquest alou senyorial, com tants d’altres, podria ésser fàcilment traslladat sobre un mapa.

De fet, però, segurament en aquest moment —l’any 1004— encara no hi havia el castell al cim de la muntanya, lleugerament aplanada, de Montpalau. Com a hipòtesi, podem pensar que degué ésser edificat pels senyors de Sales, en el moment de la crisi de poder de la segona meitat del segle XI, per tal de defensar la riba dreta de la vall del Fluvià —al sector que controlaven— i per a poder vigilar el riberal d’aquest riu i encara la capital del comtat.

És així, doncs, molt normal que aparegui documentat aquest castell de Montpalau per primer cop en un instrument fet fer pels senyors de Sales. L’any 1216, en morir Arnau de Sales, la seva vídua, Alamanda, cedí la castlania de Montpalau a Dolça de Montpalau, que sembla que era filla d’un home anomenat Bernat i muller de Pere d’Albs.

Pocs anys més tard, el 1221, la mateixa Alamanda de Sales dotà la capella del castell de Montpalau —cosa que fa pensar que aquesta fortificació devia ésser bastant recent—, dedicada a Santa Magdalena. Aquesta capella sembla que havia estat manada fer pel seu marit, Arnau. L’església del castell fou consagrada l’any 1228, tal com relata Francesc Monsalvatje, pel bisbe Guillem de Girona. Alamanda cedí a aquesta capella els delmes de diverses parròquies situades a l’alta Garrotxa, que tenia en feu pel bisbe i que, com podeu veure en l’apartat dedicat al marc històric, ja havien estat motiu, en un moment anterior, d’enfrontaments.

En morir Alamanda de Sales, el castell de Montpalau restà en mans de la seva filla Guillema, maridada amb Arnau de Soler; aquesta filla rebé la part de la senyoria dels Sales situada a la zona d’Argelaguer i Sant Julià del Mont.

Segons Francesc Monsalvatje, l’any 1261, Guillema actuava com a senyora del castell de Montpalau.

El 1297, segons aquest mateix historiador, Bernat de Montpalau, fill i hereu de Pere de Llavinera, vengué a Pere d’Alter, prior de Santa Maria de Besalú, els masos Anglada d’Amont, Anglada d’Avall, el Romeu i la borda de Font de la parròquia de Juïnyà, amb llurs questes, toltes, forces, cugucies, eixorquies, intesties, etc, per 3 000 sous. Segurament aquest Bernat fou el mateix que, segons Lluís G. Constans, l’any 1310 reté homenatge a Dalmau de Rocabertí, senyor de Sales.

El 1344, Pere Arnau de Montpalau, segurament el castlà del castell, va adquirir a Pere de Queixàs el delme de Palau de Montagut.

Al fogatjament dels anys 1365-70, apareix esmentat un Ademar de Montpalau (“Esmar de Munt Palau”), senyor d’aquest lloc, que ha d’ésser el mateix Ademar que surt en una disposició de les Corts de Girona de l’any 1358 (“Ademarius de Monte Palacio”). Segons aquest darrer document, al terme del castell hi havia 32 focs; segons el fogatjament n’hi havia 52 (42 més 10).

Per un document de l’any 1397, sembla que el rei Martí i renuncià a favor d’Huguet de Santa Pau, d’acord amb una venda feta el novembre del 1366, el domini directe, els censos, les rendes i les jurisdiccions del castell de Montpalau, situat a la parròquia d’Argelaguer.

D’altra banda, també sabem que aquests darrers decennis de l’edat mitjana els senyors del castell de Montpalau —com feren tants altres senyors d’aquestes contrades— abandonaren el turó on s’alçava des de feia segles llur castell i es traslladaren al pla, prop d’on tenia la seu l’església parroquial d’Argelaguer, on feren edificar un palau, molt diferent del castell feudal primitiu. (JBH)

Castell

Planta, a escala 1:200, del castell.

J. Bolòs

El castell era compost d’una torre i un recinte. El conjunt, malgrat s’endevina bé amb les restes que han arribat fins a nosaltres, ha estat força malmès pel temps, potser pels terratrèmols de segle quinzè i, especialment, per l’acció de l’home. En un moment ja tardà dins l’època romànica, hom construí una casa forta a l’extrem oriental del planell superior del turó.

La torre és de planta quadrada. Els seus quatre costats fan, a l’exterior, uns 490 cm. El gruix de les parets és d’uns 110 cm. Tota la banda de ponent de l’edifici és en ruïnes; es conserva, però, força bé la façana de llevant, on hi havia la porta. A la cara interior, hom pot veure amb claredat que hi havia almenys dos nivells. L’inferior era cobert amb una volta de mig punt, que només s’endevina a l’angle sud-est. Uns 6 m per damunt del terra actual hi ha la porta. Les dovelles de l’arc d’aquesta entrada degueren ésser arrencades. L’alçada total de la torre ara és d’uns 8 m. És possible que originàriament hi hagués un altre pis per damunt del de la porta. Les parets de la torre són fetes amb carreus allargats, força escairats, bé que no molt treballats; tot i que en general no són gaire grans (15 cm d’alt per 25 cm de llarg), alguns dels de la part més baixa poden assolir els 20 cm d’alt per uns 35 cm de llarg. El morter de calç que uneix les pedres és força sorrenc i es desfà fàcilment amb els dits.

Segurament a tot el voltant d’aquesta torre mestra hi havia un clos que tancava un espai on hi havia la sala i les altres construccions del castell. Actualment només podem veure amb facilitat un pany de paret de 15,4 m de llarg, situat al costat de tramuntana de l’esplanada. Malgrat això, a terra, al llarg d’11,7 m més, cap a ponent, s’endevinen amb dificultat restes del mur. Aquest mur passava a uns 3,60 m de la façana de tramuntana de la torre. A la banda de ponent també hi ha pedres de la paret exterior del castell, a uns 2 m de la façana occidental de la torre. En canvi, la paret de migjorn i de llevant d’aquest recinte exterior, sense una acurada excavació arqueològica, és molt difícil de descobrir. D’altra banda, el fet que l’espai que hi ha al costat de la torre i de la paret perimetral hagi estat aplanat recentment amb un bull-dozer, traient-ne la terra superficial, dificulta encara més l’estudi d’aquest edifici, gens menyspreable, del romànic militar català.

El gruix d’aquesta paret, orientada d’est a oest, és de 80 cm. Actualment té una alçada de 2,5 m. Els seus carreus són, en general, més aviat petits i allargats (15 cm d’alt per 20 cm de llarg, 15 cm per 30 cm, etc); en conjunt són força semblants als de la torre. En canvi, el morter que uneix els carreus d’aquest mur potser conté més calç i és més dur. A la banda de ponent d’aquest pany de paret hi ha 3 finestretes situades a uns 50 cm del terra ppactual.

Ens trobem, doncs, davant un castell típic de l’època de feudalització de la societat, amb una torre mestra, demostració del poder del senyor del lloc, inclosa, però, dins d’una muralla més àmplia.

La casa forta situada a l’extrem est del turó mereix un estudi a part, ja que creiem que correspon a un moment diferent. És una fortificació, en força mal estat de conservació, de planta gairebé quadrada. El costat est fa 11,35 cm de llarg. En aquest mur, que té un gruix de 90 cm, hi havia la porta principal. Aquesta porta, a la qual manquen ara les dovelles, feia 165 cm d’ample i era una mica alçada en relació amb el sòl exterior. Immediatament a sota la porta a banda i banda, hom pot veure dos forats destinats a suportar les bigues d’una possible plataforma de fusta. En aquesta força, hi ha diverses espitlleres, una per exemple al costat d’aquesta porta. Excepte als caires dels murs, les pedres de les parets són poc treballades. Aquesta casa forta tenia un vall, almenys al sector occidental. Cal relacionar aquesta construcció amb d’altres cases fortes del segle XIII, com, per exemple, a la mateixa comarca, la del Coll. (JBM)

Bibliografia

• Cortes de los antiguos Reinos de Aragón y Valencia y Principado de Ca-taluiia, vol. I, Madrid 1896, pàg. 729.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del Condado de Besalú, vol. XII, Olot 1902, pàgs. 522, 586; vol. XXVI, Olot 1919, pàgs. 12 i 155.
• Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many. Índex Cronológich del Cartoral de la Cúria Eclesiástica de Gerona anomenat de Cario Magno, Barcelona 1905, pàg. 109.
• Lluís G. Constans: Francesc de Montpalau, abat de Banyoles, ambaixador del General de Catalunya, Barcelona 1960, pàg. 9.
• Josep Iglésies i Fort: El fogaje de 1365-1370, Barcelona 1962, pàgs. 95 i 100.
• Pere Català i Roca, Miquel Brasó i Vaqués: Castell de Montpalau, dins Els Castells Catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 130-133. (ISB)