Mare de Déu del Mont (Bassegoda)

Situació

Una vista de la muntanya, coronada pel santuari de la Mare de Déu del Mont. Als peus de la fotografia, les ruïnes del monestir de Sant Llorenç de Sous, que donà origen a l’església.

J. Todó-TAVISA

El santuari de la Mare de Déu del Mont, damunt un espadat, corona el cim del turó de la Mare de Déu (1115 m d’altitud), en una muntanya que forma part de la divisòria hidrogràfica entre el Fluvià i la Muga, juntament amb la Tossa, la serra de Llorona i el puig de Bassegoda. El relleu assoleix el cim pel coll de Joncanat, on neix un afluent de la riera de Massol i fa partió entre els municipis de Bassegoda i de Beuda.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG758787.

Per anar-hi cal agafar la carretera comarcal C-260, de Besalú a Roses. En arribar a l’Hostal d’en Vilà cal agafar el trencall de Sant Martí Sesserres i la Mare de Déu del Mont. Durant 7 km la carretera és enquitranada i en bon estat. Després d’aquest tros cal seguir per una pista la qual deixa enrere el monestir de Sant Llorenç de Sous i arriba al pla de Sous, que hi ha sota mateix del santuari, per arribar al qual caldrà seguir per la ruta que amb moltes ziga-zagues va pujant pel cantó solell del turó. Hom pot fer aquesta ruta amb qualsevol tipus de vehicle. Des de l’Hostal d’en Vilà al santuari hi ha 19 km. (JVV)

Història

Entre els anys 1311 i 1318, l’abat de Sant Llorenç de Sous, Bernat, feu construir el santuari de la Mare de Déu del Mont al cim de la muntanya del mateix nom. Tanmateix, un document de l’any 1222 esmenta la presència de clergues de la Mare de Déu del Mont al costat de monjos de Sant Llorenç, la qual cosa ha fet que molts erudits hagin pensat en l’existència d’un antic santuari romànic. Aquest document al·ludiria a clergues beneficiats de l’altar de la Mare de Déu del Mont a la mateixa església del monestir de Sous.

Construït el santuari, l’abat de Sant Llorenç i el bisbe de Girona s’enfrontaren per controlar-lo, fins que arribaren a un acord segons el qual el primer retenia l’administració del santuari, mentre que el segon es reservava el dret de visitació i la jurisdicció, a més de rebre, la vigília de Nadal, un cens anyal de deu lliures de cera (1319).

El santuari de la Mare de Déu del Mont assolí molta importància a l’alta Garrotxa a causa de la gran devoció dels fidels de la zona, fins al punt que, reduït el monestir de Sant Llorenç de Sous a una petita església, després d’una llarga decadència des del segle XV, foren els capellans del santuari, nomenats pel bisbe de Girona des del 1833, els qui l’atengueren (1835). (JFC)

Església

L’església de la Mare de Déu del Mont, com moltes altres esglésies rurals de la Garrotxa, ha sofert una sèrie de modificacions que han alterat el seu aspecte primitiu. La planta originària és formada per una nau rematada per un absis orientat a llevant. Aquest darrer fou enderrocat i els seus vestigis són visibles dins les dependències, aixecades modernament, que formen l’hostatgeria.

La porta d’accés a l’edifici és oberta a la façana de ponent. És formada per tres arcs en gradació, llinda i timpà. Aquesta façana és dividida en dues parts per una cornisa horitzontal; a la part superior, a l’eix vertical marcat per la porta, hi ha una finestra de doble esqueixada molt allargada i estilitzada. Al costat de tramuntana de la porta hi ha adossada una torre de planta rectangular amb finestres a cada costat.

Els murs de les façanes de tramuntana i de migjorn són resseguits per una cornisa que es desenvolupa horitzontalment i que també hi és present a l’interior de l’edifici. El seu aparell ha estat fet amb carreus polits, molt ben disposats en filades uniformes.

L’interior ha estat cobert amb volta de canó apuntada.

L’església de la Mare de Déu del Mont fou construïda en època de Guillem de Vilamarí, bisbe de Girona, per l’abat Bernat de Sant Llorenç de Sous, entre els anys 1311 i 1318. Es tracta, doncs, d’un clar exemple de persistència de formes romàniques ja dins una etapa estilística on les formes gòtiques s’havien desenvolupat plenament; per aquest motiu la podem classificar com una obra del romànic que alguns anomenen d’inèrcia. (EBC)

Escultura

La porta d’entrada conserva encara un fragment del timpà original, el qual correspon a la part esquerra, segons la visió de l’espectador, i hi ha encara la decoració que hi corresponia. Possiblement es tracta de la representació d’un arcàngel advocat, que sovint trobem vora la Maiestas Domini en les representacions apocalíptiques que molts cops decoren els timpans.

Aquest àngel mostra el rostre obertament, va abillat amb una rica vestimenta. En aquest tipus de representacions l’àngel porta a la mà esquerra una creu i estendard i a la dreta un rotlle tancat, en el qual hom pot llegir PETITIO i POSTULATIO, que indiquen les pregàries dels fidels. Gabriel i Miquel, arcàngels que genèricament han estat identificats amb aquestes representacions, seguint una tradició bizantina, actuen com a arcàngels demandants i defensors en el judici presidit per la Maiestas Domini o a través de la intercessió de Maria.

És un tema freqüent a la pintura, sobretot en la decoració absidal (per exemple a Santa Maria d’Àneu, Santa Eulàlia d’Estaon i Sant Pere del Burgal, entre d’altres).

En aquest cas, tenim un fragment conservat en pedra, amb una simplificació dels atributs que sovint acompanyen aquestes representacions. Sembla que l’àngel sosté un estendard amb la mà dreta, element que permet de pensar que és un missatger que actua com a intercessor en el judici. La resta és fragmentada.

Com l’església, aquest fragment de timpà és fet en un moment tardà, seguint una tradició romànica, però dintre d’un estil gòtic. (ISB)

Bibliografia

Bibliografia general

• Josep M. Marquès: El Mont i les noves dades sobre el Monestir i el Santuari, “Annals 1984-85”, Olot 1986, vol. I pàgs. 107-136.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, Imp. y librería de Juan Bonet, Olot 1889-1913. vols. IV i XII.

Bibliografia sobre l’església

• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.
• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977.