Sant Cristòfol de Beget

Situació

Vista de conjunt de l’església de Sant Cristòfol de Beget, enmig del poble, des del costat sub-oriental.

J. Todó-TAVISA

Beget és un antic municipi que es troba a l’extrem nord-oest de la comarca de la Garrotxa, el qual l’any 1969 fou incorporat al de Camprodon, al Ripollès. L’església de Sant Cristòfol, declarada monument nacional, és la titular d’un poble, situat a 541 m d’altitud, el qual es troba arrecerat al fons de la vall, en una fondalada i vora el riu de Beget, a la seva confluència amb la riera de Can França.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG575858.

Hom pot arribar a Beget per la carretera comarcal C-151, de Ripoll a Coll d’Ares. Uns 3 km després d’haver passat Camprodon, a mà dreta, hi ha la carretera que amb 16 km porta a Beget. L’església centra el nucli de població. (JVV)

Història

La primera menció documental coneguda del lloc de Beget és de l’any 959, en una escriptura de donacions feta pel futur comte bisbe Mir de Besalú, en aquell moment encara levita, a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses, en la qual és esmentada com a afrontació d’un alou objecte de donació, el topònim de “Beiedo”. Pocs anys més tard, el comte Sunifred II de Besalú, en una àmplia cessió de béns i propietats feta en benefici del cenobi de Sant Pere de Camprodon i datada al maig de l’any 965, donà a l’abadia esmentada l’alou de Beget. Només un any després, el 966, al testament atorgat pel mateix comte, una nova cessió engruixeix els dominis del monestir de Camprodon en aquest indret, per la donació, “…in valle Albed, in villa Beged, qui mihi advenit de Seniofredo sacerdote, ipsum meum alodem de Pino totum ad integrum cum ipsa Ecclesia”.

De fet és, però, l’any 979, al testament del comte bisbe Mir de Besalú, germà i successor del comte Sunifred II, on apareix la primera referència a l’església de Beget; donà al monestir de Sant Pere de Camprodon l’alou de la vall de Beget, “…excepto quod donavi ad Sancto Xpoforo, id est manso I. qui fuit de seniofredo et es prope pariete S. Xpofori”.

No obstant això, sembla que el territori de Beget era subdividit en diversos dominis. Així, l’any 1013, el cenobi de Camprodon adquirí, per donació del levita Berenguer, una finca situada a la parròquia de Sant Cristòfol de Beget, que ell havia comprat al comte Guillem I de Besalú. Aquesta propietat fou confirmada l’any 1017 en una butlla del papa Benet VIII a favor d’aquest monestir, en la qual consta, entre d’altres dominis, l’alou, “…quem dicunt Beget…”.

Altres moltes donacions al llarg de l’edat mitjana augmentaren el domini de l’abadia de Camprodon sobre el terme de Beget. Consta en aquest sentit que l’any 1097, Arnal de “Petrio” donà a aquell cenobi tots els drets i honors que posseïa a la parròquia de Beget, i poc després, el 1111, un personatge anomenat “Adalgarius”, juntament amb la seva família, li cedí un altre alou situat al mateix indret.

A mitjan segle XII s’inicia un període d’usurpacions jurisdiccionals en aquesta vall. L’any 1159, Arnau de Llers, senyor del veí castell de Rocabruna, evacuà a favor de la Seu de Girona, entre d’altres moltes esglésies que havia retingut injustament, la de Sant Cristòfol de Beget; amb posterioritat sabem que el seu fill, d’idèntic nom, en un document de característiques similars a l’anterior i datat l’any 1209, tornà a fer evacuació en mans del bisbe de Girona, Arnal de Creixell, de totes les exaccions que havia comès en les esglésies i clergues dels seus dominis, entre les quals es torna a citar la parròquia de Beget.

D’altra banda, la referència documental més antiga que coneixem on s’esmenta l’església de Sant Cristòfol com a parròquia data de l’any 1168, i es tracta de l’acta de consagració de l’església de Sant Valentí de Salarsa, la qual, segons el text de l’escriptura, “… sita est in comitatu Bisuldunensi in parrochia Sancti Christophori de Beget…”.

Al final del segle XII el monestir de Camprodon afegí a les seves possessions del terme de Beget el lloc de Cantallops, mitjançant una donació atorgada per Bernat de Fornells i la seva muller Guillermina l’any 1194.

En la segona dècada de la tretzena centúria, concretament l’any 1213, per un conveni celebrat entre Pere de Cervera i Berenguer de Villarí sobre els honors que el castell i terme de Montagut tenien en diverses parròquies de la contrada, sabem que el primer donà a aquest Berenguer de Villarí, entre d’altres, l’honor que posseïa a la parròquia de Beget.

Planta, a escala 1:200, de l’església amb una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular i amb una interessant porta oberta a migjorn.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Diverses notícies al llarg del segle XIII consignen noves donacions i vendes dins els termes de Sant Cristòfol a favor del cenobi de Camprodon. Així, mentre per un instrument de l’any 1220 tenim constància que Guillem de “Juviniano” i la seva família vengueren a l’esmentat monestir el lloc de “Malo Pertuso”, per un altre, datat del 1279, sabem que Marquesa, senyora del castell de Rocabruna, i el seu marit Jaume de Besora, li feren donació de totes les senyories que tenien “in parrochia et adjacentiis Sancti Xpori de Baieto”, amb la jurisdicció civil i criminal, les quals havia deixat en testament el difunt Guillem de Cervià, senyor de Rocabruna. Tanmateix, el document més significatiu que posseïm d’aquesta centúria és la concòrdia realitzada entre el rei Jaume I i Guiu, abat de Camprodon (1249-1255), en la qual el monarca reconeixia i confirmava explícitament els honors que l’abadia tenia sobre el lloc de Beget i d’altres indrets de la rodalia.

L’any 1261, “Sancti Christophorii de Beieto” consta en una escriptura de venda de terres en aquesta parròquia, realitzada per Mateu, successor de Guiu en el càrrec d’abat del monestir de Camprodon.

D’altra banda, en una data imprecisa, però que suposem entre el final del segle XII i el XIII, el cenobi dotà la parròquia de Beget amb un paborde, del qual hi ha constància a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, on s’esmenta, dins l’apartat del Monasterium de Camporotundo, amb el nom de “preposito de Bageto”. A les mateixes relacions de tots dos anys figura també l’“ecclesia de Bageto”.

Ja al segle XIV un interessant document datat de l’any 1303, diu que Guillem, abat del monestir de Sant Pere de Camprodon, fixà els termes de la parròquia de Sant Cristòfol de Beget i assenyalà als seus habitants els llocs fins on podien arribar per fer pasturar els ramats; així mateix el text indica que podien utilitzar el bosc d’“Abeto” a fi de proveir-se de la llenya i el carbó necessaris per el seu consum.

El 1308, Jaume de Besora, senyor del castell de Rocabruna. fa reconeixement a favor de Bernat de Vilamarí, bisbe de Girona, del feu que tenia a l’església de Beget, “Et recognovit ipsa feuda… parrocchie Ecclesie Sancti Christofori de Bageto…”.

A mitjan segle XIV una curiosa notícia permet de saber que Guillermina, veïna de Beget, en testament atorgat al juny de l’any 1348, ultra fer diverses donacions a la parròquia, ordenà que després de la seva mort el seu cos fos enterrat dins l’església de Sant Cristòfol. Amb posterioritat, als nomenclàtors de la diòcesi del final d’aquesta centúria s’esmenta l’“Ecclesia parrochialis sancti Cristofori de Bageto”.

La vila de Beget consta al final del segle XVII com a lloc de jurisdicció reial; més tardanament passà a formar part de la vegueria de Camprodon, la qual, l’any 1716, fou incorporada al corregiment de Vic.

L’església de Sant Cristòfol de Beget constitueix un magnífic exemplar de l’arquitectura romànica de l’alta Garrotxa. L’edifici, alçat segons sembla per iniciativa del monestir de Sant Pere de Camprodon, és obra del segle XII. L’església, monument nacional des de l’any 1931, fou salvada de les destruccions del 1936 pels mateixos habitants de la vila, fet que la converteix en un dels pocs temples del país que s’ha pogut conservar intacte des de l’època barroca.

El temple conserva entre d’altres elements importants, un retaule gòtic d’alabastre, una imatge de la Mare de Déu de la Salut, també gòtica i d’alabastre, obra del segle XIV, i un notable conjunt de retaules i altars barrocs, fets construir a mitjan segle XVIII, pel llavors rector de Beget, Genís Pagès i de Pol.

D’una altra modificació que afectà l’interior de l’església durant el segle XVIII, en tenim testimoni en una visita pastoral realitzada pel bisbe de Girona, Baltasar de Bastero i Lledó, l’any 1740, el qual, seguint els models estètics típics del barroc, disposà que els obrers de la parròquia emblanquinessin les parets del temple amb llet de calç i pintessin les cantonades de color blau.

El conegut pintor olotí Joaquim Vayreda, fou l’autor, l’any 1890, de les pintures neo-romàniques de l’arc triomfal. L’església de Sant Cristòfol fou restaurada l’any 1961 i l’antic municipi de Beget, unit al de Camprodon el 1969, ha estat incoat com a conjunt històrico-artístic l’any 1983, pels seus valors arquitectònics tradicionals i paisatgístics.

Església

Alçat de l’edifici amb la façana de llevant, a escala 1:200.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Sant Cristòfol de Beget és un edifici de grans proporcions, d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs. La nau és rematada a llevant per una important capçalera formada per un ampli presbiteri, cobert amb una volta de canó, del mateix perfil que la de la nau, i més baixa i estreta que aquella, i és centrat per un absis semicircular, lleugerament més estret que el presbiteri i flanquejat per dues capelles laterals de planta rectangular, i cobertes amb volta apuntalada.

Al presbiteri la volta de canó arrenca d’una complexa cornisa formada per un fris en dent de serra, i una motllura en quart de cercle. Aquesta part de l’edifici és decorada amb pintures murals de tema geomètric i ornamental, de tradició romànica, i que foren realitzades l’any 1890 per Joaquim Vayreda. Juntament amb aquest element, l’interior de l’església, presenta l’extraordinari interès de no haver estat saquejada, com tantes altres, durant la guerra civil de 1936-39.

La presència d’aquests retaules ha deixat aparedades les finestres de l’església, una de doble esqueixada al mur de tramuntana, i dues més, també de doble esqueixada, però amb ressalt exterior en cada capella presbiteral. Al centre de l’absis s’obre una finestra, també de doble esqueixada, però monumentalitzada exteriorment per un doble ressalt, el més extrem dels quals és realitzat per dues columnes bessones a cada cantó de l’obertura.

L’església vista des de ponent, amb el campanar.

F. Tur

És una finestra d’una tipologia excepcional dins el context de l’arquitectura romànica catalana, com un cas intermedi entre les finestres més senzilles, o amb una columna, i els exemples més monumentals com els de la façana de ponent de Sant Pere de Besalú, o l’absis central de Santa Maria de Cornellà de Conflent. Amb tot, i malgrat la seva singularitat, la finestra de Beget no passa d’ésser un intent poc reeixit de monumentalitzar una finestra.

L’exterior de l’església és totalment llis, i la nuesa dels murs només és trencada per contraforts que es corresponen amb els pilars dels arcs torals, i que també se situen als angles de la façana de ponent. que és centrada per un gran ull de bou, de construcció posterior a l’obra original. El conjunt de la capçalera es manifesta exteriorment per una gradació de volums entre el cos de la nau, el presbiteri, les Capellades, i l’absis, tots ells coberts amb teulada de teula àrab. L’únic element ornamental destacable és la decoració del ràfec absidal, format per una sèrie d’arcuacions llombardes, i un fris en dent de serra. Les arcuacions són formades per peces semicirculars tallades en un sol bloc de pedra, amb l’extradós també semicircular, de manera que els carcanyols de l’extradós són buits. Aquests arcs arrenquen de sengles mènsules incorbades.

Aquest tipus de decoració absidal, molt desenvolupada i singular, es repeteix en la propera església de Santa Maria de Costoja, al Vallespir, edifici molt similar en molts aspectes al de Beget.

Un detall del mur de l’absis, amb el pis d’arcua-cions i dents de serra que el corona i la finestra oberta a la part central.

A. Martí

A la façana de migjorn de l’església, adossat a la capella presbiteral, es dreça al campanar. Aquest és una torre, de planta quadrada, a la qual s’accedeix per una porta des de l’interior de l’església, i consta d’un alt sòcol cec, i quatre pisos, dels quals l’inferior té tres finestres d’un sol ull, el segon i el tercer pis tenen finestres geminades, i el quart pis presenta quatre grans obertures d’un sol arc.

Els diferents pisos presenten la part central refosa, emmarcada per dues faixes extremes, les quals s’enllacen amb un senzill fris de mènsules, que separen el segon i el tercer pis de finestres, i amb el fris d’arcuacions llombardes que separen el tercer pis del quart. El ràfec és format per un senzill fris de mènsules. semblant al del segon pis. Tots aquests frisos es completen amb un rengle en dents de serra. Cal assenyalar les notables diferències entre les finestres geminades del segon i del tercer pis; les del segon for mades per dos arcs refosos extradossats, que arrenquen d’una columna curta i robusta, rematada per un gros capitell mensuliforme, mentre que les del tercer pis són molt més esveltes, amb els arcs llisos, que arrenquen d’un àbac molt pla, suportat per dues esveltes columnes, amb base, fust i capitell.

Aquestes diferències s’accentuen amb l’aparell, que a la part inferior, fins al fris que separa el segon del tercer pis, és format per petits carreus de pedra sorrenca, en treballs escairats, disposats en filades irregulars, amb interposició de carreus més grans als angles. En canvi, la part superior és feta amb carreus de pedra calcària, perfectament tallats i polits, disposats en filades molt regulars, en les quals s’integren perfectament les arcuacions llombardes, tallades en un sol bloc de pedra. L’aparell de l’església és de grans carreus, ben tallats i polits, de mides més grans en general que els de la part alta del campanar, amb els quals hi té un evident parentiu, i entre els que s’hi situen algunes filades, especialment en el cantó nord, de petits carreus, probablement reaprofitats de l’església del segle XI, coetània de la part baixa del campanar.

L’església de Sant Cristòfol de Beget representa un exemple molt característic de l’arquitectura més pròpia del segle XII, ja desvinculada dels esquemes compositius de les esglésies del segle XI. El seu clar parentiu de formes i proporcions amb l’església de Santa Maria de Costoja, i amb alguns edificis empordanesos com Santa Maria d’Agullana, la situa en un clar marc arquitectònic molt evolucionat que cal datar clarament de vers a la fi del segle XII. a cavall de les proporcions que s’anaren imposant al començament del segle XIII.

En aquest sentit, el campanar de Sant Cristòfol de Beget, és un exemple paradigmàtic entre les formes arquitectòniques pròpies del segle XI, que es palesen en la seva part inferior, i les formes més polides pròpies del segle XII, moment en el qual cal situar la construcció dels pisos superiors, i del conjunt de l’església, en els quals les formes ornamentals llombardes es manifesten totalment evolucionades i allunyades dels seus models originals. (JAA)

Portada

Planta, alçat i secció de la porta de l’església.

A. Mazcuñan-F. Junyent

La porta del temple s’obre a la façana de migjorn prop de l’angle sud-oest, i és formada per una obertura rectangular, amb timpà llis, i emfasitzada per dues arquivoltes en gradació, suportada per dos parells de columnes que presenten un avançat procés d’erosió, que s’ha accentuat quan la porta ha quedat a la intempèrie, després de l’eliminació del porxo, probablement poc posterior o coetani de l’obra de l’església que es realitzà en un dels processos restauradors que ha tingut l’església recentment.

M. Trens diu que l’any 1923 al timpà de la porta d’accés hi havia pintada una majestat que podria ésser del segle XVI o XVII. Es tracta en realitat d’unes pintures fetes per Joaquim Vayreda l’any 1890(*). Actualment això no s’observa, i és de suposar que originalment el timpà tenia alguna forma esculpida.

El que ara veiem és un seguit d’arquivoltes aguantades per sengles parells de columnes a banda i banda. Les columnes interiors sostenen una arquivolta torçada en espiral(*) i entre les estries hi ha subjectats uns petits botons que s’alternen de dos en dos al llarg de tota l’arquivolta. Damunt aquest arc i sostingut en el mateix capitell hi ha una altra arcada molt més petita, també amb decoració en espiral. El mateix tractament és a la propera església de Sant Esteve de Llanars, al Ripollès, dins la mateixa tradició escultòrica. L’única diferència és que l’arcada petita és situada sota la gran.

La segona columna, exterior, aguanta un arc pla amb petits botons florals decorats amb incisions i relleus. Damunt les arquivoltes explicades una arcada de dovelles llises cau a la imposta, que s’acaba a banda i banda en dos contraforts que fan de límit al portal.

Els capitells se sostenen amb les columnes sobre unes bases de motllura doble i llisa; les de la banda de la dreta han estat refetes toscament sense seguir el model. Les columnes exteriors són llises, mentre que les de l’interior han estat adornades. Una, la de l’esquerra, amb estries en espiral de bandes amples; l’altra amb un acanalat també ample i vertical. Aquest tipus de decoració vertical constitueix un motiu peculiar en l’escultura que ara tractem i que és l’habitual en esglésies que segueixen la tradició escultòrica del Rosselló.

Els capitells són del tipus habitual que ens acosta al taller de Cuixà. A l’exterior, i molt malmesos, hi ha uns exemples de derivació del capitell corinti, amb volutes torçades que s’aguanten a la cistella agafades per unes cintes amb estries de decoració horitzontal i fent ziga-zaga i a la intersecció de les volutes hi ha els vestigis del que deurien ésser unes petites motllures en forma de flor o escut.

Porta d’entrada a l’església, oberta al mur de migjorn.

F. Tur

Més interessants i més ben conservats són els capitells de l’interior; ambdós conserven fins restes de policromia (és possible que no sigui l’original). Al costat dret hi ha un grup de lleons(*) amb les potes recolzades sobre un collarí de cordill; la cistella que el sosté és decorada amb bandes en diagonal. Damunt els seus caps i fent angles s’enrotllen sengles caulicles. A les dues cares visibles del capitell i entre les fulles d’acant sobresurten unes petites motllures en forma d’escut.

L’altre capitell presenta una mateixa composició. El collarí torçat (gairebé desaparegut), i la cistella decorada amb bandes en diagonal. Les fulles d’acant de la part superior surten sota una banda amb decoració geomètrica a base d’estries horitzontals i de quadrets formant unes línies alternes. Als angles del capitell aquesta vegada només hi ha els caps dels lleons (o dels monstres, un d’ells trencats) amb la boca oberta i empassant-se unes cames, un altre dels temes típics en la decoració de l’escultura ros-sellonesa(*). Entremig de les volutes també sobresurten les formes de petits escuts.

Un detall de la porta d’entrada, amb els capitells del costat dret, mirant el conjunt.

A. Mazcuñan-F. Junyent

L’absis de l’església és decorat exteriorment amb una finestra de doble fondària. Els muntants són amb dues columnetes llises acabades amb capitells de grans fulles d’angle que es corben en volutes.

Amb aquesta descripció no hem fet res més que donar els elements habituals i propis d’un seguit d’esglésies que segueixen un model molt concret: el de l’escola o tallers d’escultura del Rosselló. Unes formes que tenen el seu origen als obradors de Cuixà i Serrabona. Uns temes que a partir dels grans cenobis d’aquesta zona geogràfica com Sant Martí del Canigó, són presents en un nombre considerable d’esglésies pirinenques. Esglésies modestes on arribà la influència de l’escultura rossellonesa de la primera meitat del segle XII. A partir d’aquí els tallers del Rosselló deixaren sentir llur influència a banda i banda del Pirineu amb les seves obres de nova temàtica iconogràfica, en les quals predominaven els temes fantàstics, zoomòrfics i florals. Aquests elements foren utilitzats contínuament fins a esdevenir formes clàssiques.

El tipus de portal també definit des de Serrabona és seguit en l’esquema de Vilafranca de Conflent, una església pròxima formalment a la de Beget.

L’escultura dels capitells que ara tractem segueix un línia de continuïtat que, com ja hem dit, arranca de Cuixà i Serrabona i segueix fins a Sant Martí del Canigó passant per Sant Andreu de Sureda (ens referim als capitells del claustre desaparegut, del qual hi ha exemplars a la mateixa església de Sant Andreu, a Sant Genís de Fontanes, a Santa Coloma de Cabanes i a Sant Joan de la Cella), Sant Jaume de Queralbs, Sant Salvador de Bianya, Sant Pere de Camprodon i Sant Esteve de Llanars(*).

Estem, doncs, en un moment en què l’escultura del Rosselló ha passat a implantar-se, en paraules de M. Durliat “com a acadèmica i folklòrica”. També, segons Durliat, és interessant de veure com aquest “academicisme” porta a parlar d’exportació, si no del material pròpiament dit, sí de la iconografia o del formulisme. Les obres originades en aquests tallers prescindiren fins i tot de l’entorn arquitectònic i del lloc on anaren col·locades(*).

Les esglésies, pròximes a Beget, de Sant Esteve de Llanars, Sant Pere de Camprodon i Sant Salvador de Bianya foren consagrades els anys 1168, 1169 i 1170, respectivament. La parròquia de Beget és esmentada a l’acta de consagració de l’església de Sant Valentí, al comtat de Besalú l’any 1168. Aquestes dades permeten d’establir una datació per a l’escultura realitzada a Beget de dins l’últim terç del segle XII.

Pica baptismal

Pica baptismal conservada a l’interior de l’església.

A. Martí

Dins l’església de Sant Cristòfol, situada sota l’escala de pujar al cor, hi ha una senzilla però interessant pica baptismal. És de grans dimensions i circular, tallada en un sol bloc de pedra, com és habitual, i amb la boca lleugerament més ampla que el peu. Fa 76 cm d’alçada i el diàmetre exterior és de 125 cm.

És afalcada a terra en un sòcol de pedres que no permet de veure si aquesta tenia peu. Per exemples pròxims i el tipus de model que hi ha sembla que era en un nivell més alt.

La decoració és molt simple: a mitja alçada de la pica sobresurt en relleu una banda torçada, orientada cap a la dreta, que fa joc amb una de col·locada a la part més superior del recipient; aquesta és de les mateixes característiques i amplada, però orientada en el sentit invers, és a dir, cap a l’esquerra.

Aquest tipus de decoració d’una motllura torçada és freqüent de trobar per les contrades de Catalunya. Podríem enumerar exemples pròxims i molt semblants, com, el de la pica de l’església parroquial de Puigpardines, també a la Garrotxa, a la Vall d’en Bas. En aquesta pica hi ha una banda de les mateixes característiques a la part superior. La pica d’Albons, al Baix Empordà, presenta aquesta decoració en una motllura més aprimada. A Sant Esteve d’en Bas el relleu torçat és a la part més inferior de la pica. Un altre exemple pròxim tant formalment com geogràficament és a Sant Bartomeu del Grau (Osona), actualment al Museu Episcopal de Vic; en aquest cas el tipus de pedra arenosa utilitzada ajuda que la motllura sigui més precisa i estreta.

La pica de Beget participa d’aquest formulisme que hi ha habitualment en peces del segle XII. La funcionalitat de les piques no es troba en aquests casos gens interrompuda; es tracta senzillament de donar a la peça una mínima decoració que s’adigui amb les fórmules del moment. És interessant de veure com en aquest cas la decoració de la corda torçada es repeteix al portal de l’església de Beget, dada que ens permet parlar d’una utilitat en el treball escultòric per a tot el conjunt. (NPP)

Pica d’oli

En un racó de l’església, situada sota el cor entre el mur de migjorn (entrada) i un gros armari(*), hi ha una senzilla pica d’oli. És de forma rectangular, sense peu i reposa directament sobre el terra. Fa 52 cm d’alçada per 117 cm d’amplada i 52 cm de fons. No té cap decoració i és tallada toscament en un sol bloc de pedra. Els seus angles són desiguals.

No en podem dir gran cosa, llevat que es tracta d’una peça molt antiga. Els estudis arqueològics ens donen aquesta pista. Segons Gudiol i Cunill (1931)(*), “…els recipients que servien per a il·luminar les esglésies i funcionaven a base d’oli; corones votives i llànties, s’utilitzaren amb més profussió fins al segle XI; en certa manera, la cera els va substituir en dates més avançades (sense que l’oli es deixés d’utilitzar, però)”. És per això que cal suposar l’existència d’aquesta peça en el moment que tenia més utilitat, és a dir, a l’inici del romànic. (NPP)

Talla de fusta

La majestat, actualment entronitzada a l’altar major de l’església.

F. Tur

L’església de Sant Cristòfol de Beget conserva ‘in situ’ una magnífica talla de fusta. Es tracta d’una majestat de grans dimensions: 207 cm d’alçada per 196 cm d’envergadura; el buidat de la túnica és de 56 cm. La creu, que no és l’original; fa 207 cm per 198 cm.

Conserva una part de la policromia original i una de més nova del segle XVIII (1787). Cal suposar que fou en aquesta data que la talla fou restaurada, moment en què també foren refetes diverses parts de l’església, presbiteri i altar major. Hom creu que aleshores foren refets els peus de la imatge i també el daurat de les losanges que decoren les sanefes de la vora de la túnica, les bocamànegues, el ribetejat del coll i el cenyidor(*).

L’any 1961 la majestat fou netejada per a figurar a la “Exposición de Arte Románico” (Barcelona-Santiago de Compostel·la) amb el núm. 247 del catàleg. Amb aquesta neteja hom revaloritzà sobretot la policromia de la túnica. No podem descobrir-hi cap dibuix concret, però predomina una barreja de tons marronosos i vermellosos, que amb el fons de la fusta de color torrat donen al conjunt molta lluminositat.

Durant un temps, i com es habitual en aquestes escultures, la majestat havia portat una corona postissa, tal com acredita Gispert(*). Els goigs que s’editaren al segle XVIII donen també la pauta per creure que efectivament anava coronada(*). M. Trens (1967, pàg. 122) comenta que li resulta estrany que en aquests goigs la majestat vagi acompanyada de Maria i Joan. No creiem que fos estrany que la creu original del conjunt tingués aquestes imatges pintades als seus braços.

L’estat de conservació és satisfactori, llevat d’un tros d’orella dreta que li manca, i també un fragment de la vora inferior del costat esquerre de la túnica. El Crist té també al dors un reconditori per a relíquies.

Tot i que avui es troba a l’església parroquial, la tradició popular diu que provenia de l’antic cenobi de Bestracà, lloc que avui és gairebé enrunat.

La talla manté una composició totalment vertical i rígida; només el cap s’inclina lleugerament cap a la dreta. La verticalitat del seu cos s’accentua amb la motllura del vestit de lleus plecs que van del coll fins als peus i s’inclinen només subtilment als braços. La túnica porta un cenyidor de doble nus i cau en doble tira llarga. La talla se sosté a la creu amb els quatre claus típics en aquestes peces. Els peus se sostenen amb clavilles per sota el buidat de la túnica. Aquest és també el procediment habitual.

Un detall de la majestat.

F. Tur

La impressionant alçada i el tractament del rostre són els dos elements que confereixen a la imatge una personalitat i una ex-clusivitat que han estat motiu de moltes interpretacions en l’intent de cercar l’origen i la particularitat d’aquesta peça.

El tractament dels cabells és també singular. Aquests han estat finament treballats amb incisions longitudinals i amb rínxols al final de la barba. Una clenxa plana amb la ratlla al mig s’enrotlla als costats i emmarca una cara solemne i greu que pren la seva màxima expressió amb la barba punxeguda i partida en dos. Els cabells cauen per darrere les espatlles i s’agrupen en tres trenes a banda i banda del clatell. Aquesta part del cos ha estat motiu de diferents hipòtesis. El fet és que la riquesa del treball de la gúbia que hi ha als cabells i la barba desapareix en les sis trenes cilíndriques bastament motllurades i sense cap incisió. Cook i Gudiol i Ricart (1980, pàg. 281) sospiten l’existència d’una restauració al segle XIII. És possible que en un principi les trenes fossin pintades, com a la majestat Batlló, figura que pren en molts aspectes el model de Beget per a la seva realització.

La majestat de Beget ha estat tractada habitualment per la historiografia com una de les imatges paradigmàtiques dins el complex món de l’escultura del romànic pel que respecta a aquests treballs d’imatgeria.

Si durant el segle XII és possible de trobar a Catalunya uns centres de producció concrets quant al treball en pedra i en altres arts com la pintura, en aquest cas resulta que no posseïm gairebé indicis dels obradors que per aquestes dates produïen aquestes peces.

La iconografia tradicionalment ha descobert l’origen d’aquesta forma del Crist en majestat en models de tradició orientals; concretament la fórmula siríaca on la majestat va vestida amb una túnica d’una sola peça amb mànigues. S’ha volgut veure una semblança de la peça fonamental amb el Volto Santo de Lucca (Itàlia), una majestat que ha estat objecte de diferents estudis per a esbrinar-ne la procedència i la cronologia. Porter, després de realitzar un acurat estudi, no descarta que aquesta talla pogués ésser executada a Catalunya, i que en un moment donat fós importada a Lucca. Segons el mateix autor, la llegenda que envolta aquesta figura de com va ser traslladada per Nicodemus i la seva iconografia no s’allunya gaire de molts exemples que hi ha a Catalunya(*).

La data d’execució que Porter dona al Volto és la del tercer quart del segle XI(*). Si aquesta és la peça mare, les talles de Catalunya d’aquestes característiques són aproximadament de la meitat del segle XII. L’estudi exhaustiu de cada una d’elles ens acosta sempre a aquest entorn cronològic.

El cert és, però, que es fa difícil i és arriscat dir que el punt de partida sigui el d’aquesta figura italiana i el d’aquesta datació. De fet, el Volto Santo és estilísticament diferent; en tot cas ens dona una pauta iconogràfica i formal, però no d’estil.

Dins el conjunt d’obres on s’estudia la majestat de Beget. no podem tampoc parlar de figures més arcaiques i més evolucionades en el temps. Pels estudis realitzats s’ha vist que les imatges que han estat considerades com les primeres i fonamentals són les més ben realitzades, tècnicament parlant. Les dificultats establir cronologies fan dubtar a l’hora de parlar de models a imitar; és arriscat dir que una obra és una còpia o una imitació d’una altra. Hi ha una mateixa iconografia, però que no ens serveix d’orientació clara a l’hora d’establir un ordre cronològic.

Els estudis que han anat sorgint, però, han intentat de conformar un ordre en l’execució d’aquestes talles. Dins aquest ordre la majestat de Caldes de Montbui ha estat considerada com a principal. Hi trobem aquest aspecte oriental que es manté a les imatges italianes com el Volto Santo o també la Santa Croce di Corvo, anterior al Volto; una relació que “explicaria els paral·lelismes (igualtats) d’algunes imatges catalanes i d’altres italianes”(*).

L’altra figura seria la majestat de Beget, amb un altre caràcter i una altra expressió, que no s’allunya tant, però, de la majestat de Caldes; el volum i forma de la cara són molt semblats; a la barba és on ambdues talles es diferencien més.

Així, doncs, serien aquestes majestats —el Volto Santo, la majestat de Caldes i la de Beget— les tres inicials que participen d’una mateixa línia.

Seguint aquesta orientació proposada per Cook i Gudiol, la majestat de Beget formaria part del grup de l’hipotètic taller de Ripoll al qual R. Bastardes atribueix dotze majestats (Bastardes, 1978 pàg. 86). Segons l’autor, la majestat que ara tractem estaria en el primer estadi (prop del prototip), darrere seu aniria la majestat de la Trinitat de Bellpuig, al Rosselló, (la qual Porter també relaciona amb Beget), després la majestat Batlló al Museu d’Art de Catalunya, a Barcelona, de rica policromia, que presenta un tipus facial que deriva de la majestat de Beget. Dalmases i Pitarch (1986) en aquest punt parlen de reducció, més que de síntesi entre la majestat de Beget i la de Caldes. L’altre exemplar seria el de la majestat de les Planes d’Hostoles, actualment al Museu Episcopal de Vic, i per acabar, la majestat de Sant Salvador de Bellver, també al Museu Episcopal de Vic. Totes aquestes imatges formarien part d’un segon estadi.

Més lluny, però, del mateix obrador estarien les imatges de la majestat d’Eller, al Museu d’Art de Catalunya i la de Vidiella, en una col·lecció particular de Madrid; ambdues són molt semblants, per no dir gairebé idèntiques.

Cook i Gudiol (1980, pàg. 286) relacionen amb Beget la majestat de la Portella (desapareguda l’any 1936), una figura nua de mig cos classificable dins el grup del Crist sofrent, però que, pel tractament formal, s’acosta més al tipus de les majestats. La imatge s’aproxima a la de Beget per una sèrie de característiques estructurals molt semblants tant al rostre com a les mans i els peus. Bastardes (1978, pàg. 93), també aproxima les dues imatges segons el tipus de barba, i per aquests trets les considera especials dins el grup de les majestats atribuïdes al taller de Ripoll(*).

Les imatges de Sant Salvador de Bellver, Angostrina (robada) i Sant Joan les Fonts, al Museu d’Art de Girona, també formarien part d’aquest cercle.

M. Trens intentà d’establir una ordenació cronològica partint del tipus d’indumentària, però els estudis realitzats posteriorment han demostrat que no és possible.

L’estudi concret d’aquestes talles és important quant a la cronologia. El cas de la majestat de les Planes d’Hostoles n’és un exemple; en la seva creu hi ha pintats motius que es relacionen amb frontals del Ripollès de mitjan segle XII. Gudiol i Cunill (Cat. MEV. núm. 83) i Cook i Gudiol (1980, pàg. 285) han presentat aquesta talla i els motius de la creu com a propers al frontal de Sant Martí de Mogrony. Si partim d’aquesta imatge com a derivada del model de Beget-Caldes de Montbui cal pensar que estarien pròximes a aquesta datació o immediatament anteriors, és a dir, dins el primer quart del segle XII(*).

Com ja ha estat dit, però, es fa difícil parlar de models a copiar. La datació proposada per la historiografia no s’ha posat d’acord en parlar d’una part molt concreta d’aquest segle. Tothom coincideix, però, a assenyalar l’obra que ens ocupa com a manufactura del segle XII. Porter la situa a mitjan segle XII. Francovich (1936) a mitjan segle XII o a la segona meitat. Trens proposa la segona meitat del mateix segle. (NPP)

Capitell de fusta

Capitell de fusta procedent d’aquesta església i guardat actualment al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 34.

J. Vigué

Al Museu d’Art de Girona es conserva, procedent de l’església de Sant Cristòfol de Beget, un capitell treballat en fusta i decorat per les quatre cares amb els mateixos motius, i que fa 39 cm d’alt per 24 d’ample a la part superior i 18 a la base. Ingressà al Museu el 7 d’abril de 1979, tot constant en l’inventari amb el núm. 34 (1640 del Museu Diocesà). Els elements decoratius es desenvolupen entre un fi àbac llis i un astràgal en les mateixes condicions, i es divideixen clarament en dos nivells: al superior hi ha un parell de grosses volutes orientades cap al respectiu angle i a l’inferior una fulla centrada per cada aresta. Aquesta simplicitat s’estén al tractament dels elements descrits, per tal com apareixen amb llur superfície plana i escassament ressaltats del fons. En aquestes circumstàncies s’hi palesa la mà d’un artífex de caràcter popular i en resulta una peça de baixa qualitat.

El seu interès rau en el fet d’ésser treballat en fusta, essent l’únic capitell del bisbat de Girona conservat en aquest material. Quant a la seva funció, hom ha presentat la possibilitat que formés pert d’un baldaquí(*). En aquesta direcció, la temàtica de caràcter vegetal en una estructura que recorda llunyament la del capitell corinti és la que s’observa en capitells com el de procedència desconeguda que acompanya el baldaquí de Toses, el Ripollès, i els d’Estamariu, a l’Alt Urgell, tot i que en aquests casos la decoració és menys senzilla que en el que ens ocupa(*). Podem recordar, igualment, el capitell de Prats de Balaguer, al Conflent, respecte al qual s’ha demostrat una funció similar(*). En aquesta direcció, cal recordar que la referència del monjo Garsias respecte al baldaquí de marbre de Sant Miquel de Cuixà, desaparegut, atribueix als capitells decorats amb elements florals una funció específica(*).

Cal assenyalar que aquest tipus de repertori és també molt freqüent, com és sabut, en l’escultura en pedra, fins i tot en aquests nivells de senzillesa i tosquedat. Per aquest motiu és difícil trobar paral·lels per a la peça de Beget que siguin significatius. En tot cas, l’existència d’exemplars similars en baldaquins justifica la seva pertinença originària a un conjunt similar a Beget, bé que d’una datació imprecisa entre els segles XI i XII, o fins i tot posterior.

Bibliografia

Bibliografia general

• Pèire de Marca: Marca Hispanica sive limes hispanicus, Baluze, París 1688, doc CIV, c. 885.
• A. Merino i F. J. de La Canal: España Sagrada, vol. XLIII, Madrid 1819, pàgs. 356-357.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. I, Olot 1889, pàgs. 227, 228, 240 i 241; vol. VI, Olot 1895, pàgs. 39, 40, 46, 47, 96 i 97; a. doc. pàgs. 20, 21 i 32; vol. XI, Olot 1901, pàgs. 363, 383 i 495; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 46, 84, 96, 162, 163, 240, 241, 315, 321 i 443.; vol. XV, Olot 1907, pàgs. 185-186; vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 317-1318.
• Joaquim Botet i Sisó: Provincia de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s.d., pàgs. 714-715.
• Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many…, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, vols. III-IV Barcelona (1905-1909), pàgs. 75-76.
• J. Rius i Serra: Rationes decimarum hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 67, 76, 86 i 89.
• Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Publicaciones de la Sección de Barcelona, núm. 15, Barcelona 1951, doc. 144, pàg. 307.
• Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965, pàg. 68.
• Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 24, 196 i 197.
• Ramon Grabolosa: Besalú, un país aspre i antic, Editorial Montblanc-Martín, Col·lecció de monografies locals, núm. 9, Granollers 1973, pàgs. 85-87.
• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 30.

Bibliografia sobre la portada

• Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, vol. III, Monumenta Cataloniae, Editorial Alpha. Barcelona 1949, pàgs. 123. 671. 687, 761 i 762.
• Marcel Durliat: La sculpture romane en Roussillon, vol. III, La Tramontane, Perpinyà 1950. pàgs. 72-74.
• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I. Edicions 62, Barcelona 1974. pàg. 57. (NPP)

Bibliografia sobre la talla

• Josep Gudiol i Cunill: Catalogo del Museo arqueológico-artístico episcopal de Vich, Vic 1893.
• Manuel Trens: Las Majestades catalanas y su filiación iconográfica, Barcelona 1923.
• G. Francovich: El Volto Santo di Lucca, 1936.
• Marcel Durliat: Christs romans, Perpinyà 1956.
• Pujolar: La imagen de la Divina Majestad de San Cristóbal de Baget, “Diario de Barcelona”, 22 d’octubre de 1961.
• Eduard Junyent: Catalogne romane, vol. II. Col·lecció Zodiaque, La pierre-qui-vire, Yonne 1961.
• Manuel Trens: Les majestats catalanes, Monumenta Cataloniae. vol. XIII, Barcelona 1967, pàgs. 120-122.
• Eduard Carbonell: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Barcelona 1979, pàg. 24.
• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya. Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, Barcelona 1978. pàgs. 109-114.
• Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1980.
• J. Gispert i de Ferreter: Una nota d’arqueologia cristiana. La indumentària en els crucifixs. Barcelona 1985.

Bibliografia sobre el capitell de fusta

• Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 24, núm. 34.
• Jordi camps i Sòria: Capitell de Beget, Catalunya Romànica, vol. XXIII (Museu d’Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d’Urgell. Museu Frederic Marés), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàg. 80.